Categories: Documentals , Cultura
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de juny, a les 21.55, a TV3

Una producció de Whats up Doc i Lastor Media.



Aquesta història arrenca a la vora del mar. Comença a la Mediterrània (Maó, Menorca) i continua a l’Atlàntic (Rota, Cadis), on Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina escriuen a quatre mans les cançons de “La orquesta del Titanic”, el disc de la seva segona i última gira conjunta per terres americanes. La pel·lícula es remunta algunes dècades enrere, quan els dos artistes van descobrir aquell continent, amb el qual mantenen una llarga història d’amor.

Serrat viatja per Amèrica llatina des de fa 45 anys. Va estar exiliat a Mèxic quan la dictadura franquista va ordenar la seva persecució. A l’Argentina i a Xile segueix ben viu el record del compromís del “Nano” contra els règims militars que el van declarar persona no grata.



Sabina va arribar més tard a Amèrica. La seva poesia i la seva actitud “canalla” sedueixen un públic que abasta diverses generacions. A l’Argentina, canta amb la força d’un roquer i el sentiment d’un cantant de tangos. A Mèxic, els “mariachis” i les orquestres de poble entonen la cançó “Y nos dieron las 10” sense saber que la va escriure Sabina.

“Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’” és un viatge de dos artistes diferents i còmplices a través d’un continent que ha viscut grans canvis i on han arrelat de manera profunda. Serrat és el símbol de tota una generació, que el venera com a referent. Sabina és una altra cosa. És el “cuate”, aquesta paraula tan mexicana que descriu l’amic, el col·lega, el còmplice.

Dirigit per Francesc Relea.

Categories: Notícies , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció

“L’últim fotograma”, una producció de TVC amb la col·laboració d’Sticaki, es preestrena dilluns 2 de febrer, a les 22.00 al cinema Maldà de Barcelona. La sessió comptarà amb la presència de la seva directora Lali Colomé i d’alguns dels seus protagonistes, que participaran del col·loqui posterior a la projecció. El programa “Sense ficció”, de TV3, estrenarà el documental el dimarts 3.



Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.

Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg”, assegura Juan Antonio Bayona, pare del director català del mateix nom, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.

Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.


Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé
Categories: Notícies , Cultura
Escrit per: Sense ficció
La 7a edició dels Premis Gaudí ha nominat tres documentals que compten amb participació de TVC: “Demà moriré”, de Justin Webster; “Bugarach”, de Ventura Durall, Sergi Cameron i Salvador Sunyer, i “Els anys salvatges”, de Ventura Durall. La gala del cinema català tindrà lloc el diumenge 1 de febrer al Sant Jordi Club.

“Demà moriré”

El documental està dirigit per Justin Webster i produït per la productora catalana JWP en associació amb Antàrtida Produccions i Plus Pictures, en coproducció amb TVC, BBC, ITVS i TVE, amb el suport de Media, ICIC, Danish Film Institute i la col·laboració de Canal + España, RTS, DR, SVT.



“Demà moriré” és un “thriller” polític que indaga en la fosca i increïble història de l’assassinat de l’advocat guatemalenc Rodrigo Rosenberg. El documental explica el cas que va fer la volta al món per mitjà d’un vídeo a YouTube que la víctima va gravar abans de morir, on denunciava el seu imminent assassinat en mans del president de Guatemala. El cas, ple de girs inesperats, va estar a punt de fer caure el govern del país i va requerir la intervenció de les Nacions Unides amb un equip liderat pel fiscal espanyol Carlos Castresana.

Seleccionada com una de les 10 pel·lícules "imprescindibles" del 2013 per la publicació en línia especialitzada “Indiewire”, “Demà moriré” ha fet gira per festivals de cinema i documental d’arreu del món amb molt bones crítiques. Entre els guardons que ha rebut, hi ha el premi Pro-Docs al Millor Documental Televisiu Català del DocsBarcelona 2014; el premi a la millor pel·lícula documental 2013 al TallGrass Film Festival, a Kansas (EUA); una menció especial a la 37a Mostra Internacional de Cine de Sao Paulo (Brasil); el premi al millor documental per a un director no llatinoamericà al 35 Festival del Nuevo Cine Latinoamericano, a l'Havana (Cuba), i el premi al millor director al Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias (FICCI).

El programa “Sense ficció” va emetre “Demà moriré” el dia 23 de setembre.

Tràiler de “Demà moriré”


“Bugarach”

El documental està dirigit per Ventura Durall, Sergi Cameron i Salvador Sunyer i és una coproducció de Nanouk Films, Televisió de Catalunya, TVE i Filmtank.



La pel·lícula segueix cinc personatges que s'enfronten a una suposada fi del món a Bugarach, un petit poble del Llenguadoc i únic lloc a la terra que resistirà les flames de l'Apocalipsi pronosticat pels maies per al 21 de desembre del 2012. A partir d'aquest moment neix un fenomen d’àmbit mundial que es materialitza en l'arribada creixent de turistes, “new agers”, periodistes, comunes hippies, sectes, especuladors i tafaners a la població.

“Bugarach” ha estat guanyador del Premi Internacional de la Crítica del Festival Message to Man (Sant Petersburg).

Tràiler de “Bugarach”


“Els anys salvatges”

El documental està dirigit per Ventura Durall i coproduït per Nanouk Films i Televisió de Catalunya, compta per premis la seva participació en festivals.



La pel·lícula segueix en Daniel, en Yohannes i l'Habtom durant tres anys. Són tres nens que malviuen pels carrers d'Addis Abeba intenten sobreviure utilitzant la imaginació, cometent robatoris menors i protegint-se els uns als altres. L'atzar, la nostàlgia i la necessitat els porten a emprendre un viatge catàrtic cap al nord d'Etiòpia amb l’objectiu de reunir-se amb les seves famílies després de llargs anys d'absència. Els tres hauran de fer front a les pors d'aquest passat desdibuixat, coincidint amb el pas de la innocència a la maduresa.

“Els anys salvatges” ha estat guardonat amb el Magnolia Award a la millor fotografia en la categoria de Documentals, en el 20è Shangai TV Festival, i amb el premi al Millor documental en el 6è Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València.

Tràiler d’“Els anys salvatges”


“Gabor”

El documental està dirigit per Sebastián Alfie i produït per Minimal Films.



“Gabor” tracta sobre la ceguesa en l’altiplà bolivià. Buscant equips per rodar el documental coneix Gabor, Sebastián Alfie coneix un director de fotografia retirat que va perdre la vista fa deu anys. Aleshores li proposa que sigui el seu col·laborador i que rodin junts a Bolívia.

El film ha estat guardonat amb el premi Canal+ al Millor Documental Espanyol en la secció “Panorama” de llargmetratges del Festival DocumentaMadrid 2014, amb Biznaga de Plata al millor director i premi del públic en el 17è Festival de Málaga 2014 i amv la Menció Especial del Jurat al Millor Llargmetratge Estranger en el I Festival Internacional de Cine de Puerto Madryn - MAFICI 2014 (Argentina).

Tràiler de "Gabor"



05/01/2015: “El cor”

Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.


EMISSIÓ: dimarts 13 de gener.



The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.


Entrevista de Joan Salvat a Marc Juan, director d'"El cor"


“El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.

Categories: Notícies , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
El documental "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan, es pre-estrena el dijous 8 de gener, a les 20.00 al Cinema Truffeau de Girona.



The Gospel Viu Choir o Gospel Viu, com en diuen els seus membres, és una formació de gospel de referència a Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i proper dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assajos o “la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres, i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.

“El cor” s’estrenarà el dimarts 13 de gener, a les 22.00, al programa “Sense ficció” de TV3.

18/12/2014: "Déu, amb accent"

Escrit per: Sense ficció
Deu persones parlen de Déu. Jueus, catòlics, musulmans, ortodoxos, protestants, sufís, testimonis de Jehovà i budistes participen en aquest documental coral i ens expliquen la seva relació amb allò transcendent.


EMISSIÓ: dimarts 23 de desembre.



Catalunya és un país divers, també en les confessions que practiquen els seus ciutadans en un context de llibertat religiosa i estructures institucionals laiques. L’Església catòlica conviu en aquests moments amb altres esglésies amb les quals comparteix valors, realitats i identitats.

Una societat cohesionada és una societat que coneix la realitat que l’envolta. Sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom. Les religions són un patrimoni individual de cada creient, però la suma constitueix una comunitat que sí que té incidència col·lectiva. “Déu, amb accent” és una aproximació a un món allunyat per a molts, i molt pròxim per a altres. Però mereixedors, uns i altres de respecte i reconeixement.


Entrevista a M. Dolors Genovès, directora del documental


El filòsof alemany Karl Jaspers, crític amb les religions, posava l’èmfasi en la comunicació entre els creients i els no creients en la revelació bíblica:

És possible el reconeixement recíproc? És possible que el creient en la revelació surti a la trobada de l’incrèdul? És possible que el creient filosòficament surti a la trobada del creient en la revelació amb idèntic respecte i disposat a escoltar les seves experiències i a aliar-se amb ell davant del món? Poden tots dos actuar conjuntament a la vida sense renunciar a la seva sinceritat i sense reticències? (...) Tota historicitat pot estimar l’altre en la seva sinceritat “existencial” i saber-se a ella vinculada en quelcom envoltant.

K. Jaspers La fe filosòfica davant la revelació (1962)

» Veure més

Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
El primer documental ideat i rodat en 3D de les Falles de València.

“Un documental costumbrista que reflecteix tot el procés d’un monument faller, des de la construcció al taller de l’artista fins a la crema a la plaça, a través del testimoni dels seus protagonistes”.
Candidatura Premis Goya 2014


EMISSIÓ: dimarts 18 de març.



La setmana en què l’esdeveniment arriba al zenit, “Sense ficció” presenta el primer documental que es fa en 3D sobre les Falles de València. Leonardo da Vinci, a qui li presta la veu l'actor Juli Mira, explica en primera persona com passa de ser una idea, un projecte de falla de l'artista faller Manolo García a una obra d'art plantada per la falla Na Jordana de l’any 2012.
El documental narra les grans fites de la vida fallera com la "plantà" o l’"ofrena", però també els moments íntims al taller de l'artista o de la comissió. Tot això, emmarcat per una banda sonora original realitzada per Borja Penalba.

)

TRÀILER


El documental està gravat amb una nova tecnologia que conjuga imatge i so en 3D i suposa una fita tecnològica diferenciadora perquè permet retransmetre qualsevol esdeveniment en directe o en postproducció aconseguint que els espectadors tinguin una vivència de l'espectacle el màxim de semblant a la realitat i una experiència sensorial de gran emoció. Amb tot, els espectadors en veuran la versió 2D per televisió.

Dirigit per Paulí Subirà. Produït per Glauka Films.
Escrit per: Sense ficció
Un documental que explica els principals esdeveniments socials i culturals
de la història recent de la ciutat i del país.


Emissió: dimarts 23 de juliol.



"Sense ficció presenta" un viatge apassionant a través de revoltes, revolucions, guerres, períodes d’esplendor i decadència d’una entitat que va saber generar i alhora reflectir els grans canvis socials i culturals que han succeït en els últims 150 anys. L’actor Josep M. Pou guia l’espectador per la ciutat en un viatge a través dels escenaris de la història.

El documental el presenta l’actor Josep M. Pou i pretén ser una aproximació didàctica i sobretot entretinguda de la història d’una entitat tan plural, complexa i diversa com l’Ateneu Barcelonès.


Tràiler


Pou viatja en el temps; des dels primers anys del s. XIX fins al present. Un recorregut amb moments d’esplendor com quan l’Ateneu va impulsar l’ús del català com a llengua de ciència o quan va liderar la vida cultural del país. Però també amb moments més difícils, com la intervenció de la junta per Primo de Rivera, la confiscació de la biblioteca per la FAI o la purga que va ordenar Franco després de la guerra.

Una coproducció de Televisió de Catalunya i Goroka.

» Veure més

27/06/2013: "La maleta mexicana"

Escrit per: Sense ficció
• 4.500 negatius inèdits, desapareguts durant 70 anys, que expliquen la feina de Robert Capa i una història oblidada.
• Un documental que ha participat en els festivals de KARLOVY VARY, SAN SEBASTIÀ i MIAMI, entre d’altres.


EMISSIÓ: dimarts 2 de juliol.



"La maleta mexicana" explica la història de tres caixes que es van trobar en un apartament de Ciutat de Mèxic l’any 2007, després que haguessin desaparegut enmig del caos que dominava Europa a principis de la Segona Guerra Mundial. Aquesta maleta contenia 4.500 negatius, fruit de la feina de tres amics que es van conèixer a París entre 1936 i 1937, i que es van convertir, més tard, en els millors reporters fotogràfics del seu temps. Exiliats dels seus propis països, Alemanya, Polònia i Hongria, van ser radicals que entenien els perills del feixisme. Van viatjar junts a Espanya per combatre’l amb les seves càmeres. El seus noms eren Robert Capa, David "Chim" Seymour i Gerda Taro. La pel•lícula aborda el viatge d’aquests negatius de França a Mèxic; descobreix el paper que Mèxic va jugar durant la Guerra Civil i el seu suport a la República durant l’exili; i revela la manera en què enfrontem el passat, 30 anys després de la Transició democràtica.


Paco Poch, productor de "La maleta mexicana" explica com va néixer el projecte i relata les dificultats que van sorgir durant la gestació d'aquesta coproducció internacional.


» Veure més

Següent