Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
La 6a edició dels Premis de Comunicació Local Carles Rahola ha atorgat el premi al millor treball informatiu o divulgatiu en televisió, dotat amb 1.000 euros, a Vicenç Asensio, director i guionista de “La Jonquera: 20 anys sense frontera”, una producció de TV3 amb la col·laboració de Visual 13 emesa al programa “Sense ficció” el 10 de juny de 2014. El jurat n’ha destacat “la manera com aborda alhora la singularitat i la complexitat de la realitat del dia a dia de la Jonquera amb un format àgil, dinàmic i modern”.



L’1 de gener de 1993, la incorporació d’Espanya al Mercat Únic Europeu va suposar el tancament de la majoria d'agències de duanes de la Jonquera, on hi treballaven més d’un miler de persones de tot l’Alt Empordà. D’un dia per l’altre desapareixia la principal font d’ingressos del municipi i un dels motors econòmics de la comarca. Després d’uns primers anys d’incertesa, increment de l’atur i pèrdua de població, la Jonquera es va reinventar amb l’obertura de serveis per a transportistes i de comerços orientats a un públic francès, atret pels preus més baixos en tabac, alcohol i gasolina. En l’actualitat, amb poc més de 3.000 habitants, “la petita Andorra catalana” oferta més de 60.000 metres quadrats de superfície comercial i rep més de 6 milions de visitants a l’any. Lluny de l’estereotip que només vincula la Jonquera amb la prostitució i la crònica de successos, el municipi torna a ser avui un gran motor econòmic i un exemple de superació en temps de crisi.



El documental “La Jonquera, vint anys sense frontera” ofereix una mirada intensa i calidoscòpica sobre un dels llocs més singulars de l’Europa actual, analitzant des les transformacions i canvis socials i econòmics viscuts els darrers vint anys fins als reptes actuals i les perspectives de futur d’aquesta històrica terra de pas i eix estratègic de comunicacions. Una mirada externa, però alhora interna, del director del documental, Vicenç Asensio, que durant set anys va treballar a la duana de la Jonquera i que l’1 de gener de 1993 es va quedar sense feina, com la majoria dels seus companys.

Fitxa tècnica:
Guió i direcció: Vicenç Asensio
Producció executiva: Marta Puigsegur
Muntatge i postproducció: Vicenç Asensio
Direcció de producció: Carles Cereijo
Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
El cicle Catalan Avant-Garde presentarà al llarg d’aquest any sis pel·lícules catalanes, entre les quals s’ha programat el documental “La plaga”, dirigit per Neus Ballús i coproduït per TV3, que es podrà veure el 27 d’octubre a Londres. Catalan Avant-Garde és una col·laboració entre l’Institute of Contemporary Arts (ICA), l’Institut Ramon Llull i Reel Solutions.



Estrenat a la Berlinale 2013, el primer llargmetratge de Neus Ballús ha rebut moltes distincions en festivals d’arreu del món: entre altres guardons, l’any 2013 va obtenir el Premi Bauer a la millor pel·lícula al Motovun Film Festival de Croàcia; el millor guió al Festival Cinespagna, Festival du Film Espagnol de Toulouse, de França; el Premi Ahmed Attia al diàleg intercultural, Medimed Doc Market de Sitges; la millor direcció i menció especial a la promoció de la igualtat de gènere al cinema al Festival Ópera Prima de Tudela, a Navarra, i el premi al millor llargmetratge internacional al Festival de Cine de Cali, a Colòmbia.

A Catalunya, “La plaga” també ha estat reconeguda amb diverses categories dels premis Gaudí (millor pel·lícula catalana, millor direcció, millor guió, i millor muntatge) i amb el Premi Sant Jordi a la millor “opera prima” de Ràdio Nacional d'Espanya.

El programa "Sense ficció", va estrenar la pel·lícula el març de 2014 coincidint amb del seu cinquè aniversari.



El documental és un retrat de la vida a la perifèria barcelonina on convergeixen diverses històries. Els personatges no són actors professionals, sinó gent corrent amb la qual Neus Ballús ha treballat els últims quatre anys.

La trama del film, que combina estratègies narratives del documental i de la ficció, gira entorn d’una observació acurada de les vides dels protagonistes. El Raúl és un pagès que vol cultivar aliments ecològics i contracta una persona per ajudar-lo al camp: el Lurie, que es dedicava a la lluita lliure de Moldàvia, i ara viu treballant del que troba.

Les seves històries personals s’entrecreuen amb les de tres dones solitàries: la Maria, una dona gran que ha de deixar la seva casa de camp per anar a viure a una residència; la Rosa, una infermera filipina que acaba d’arribar al país, i la Maribel, una prostituta que perd clients. El destí de tots aquests personatges s’entrellaçarà al llarg de l’estiu.

Fitxa tècnica

Guió i direcció: Neus Ballús
Producció executiva: Pau Subirós
Cap de producció: Judit Quintana
Director de fotografia: Diego Dussuel
Ajudant de direcció: Maria Alcázar
Cap de so: Pau Subirós
Muntatge: Domi Parra i Neus Ballús
Música: David Crespo
Repartiment: Rosemarie Abella, Maribel Martí, Raül Molist, María Ros i Lurie Timbur


Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció


Diumenge, 22 de febrer, tindrà lloc, davant de l’entrada de l’edifici Fòrum, l’acte de col·locació de la segona placa commemorativa en homenatge als habitants dels antics barris de barraques de Barcelona, organitzat per la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona. En aquest cas, es tracta de l’antic barri del Camp de la Bota i d’una de les seves fites més característiques, el castell de les Quatre Torres, que coincideixen amb l’actual emplaçament del Museu Blau de Ciències Naturals.

La Comissió també fa un reconeixement, amb motiu de l’homenatge a tots aquells que van haver de passar molts anys de la seva vida vivint en barris de barraques, als programes de TV3 “30 minuts” i “Sense ficció”, que van emetre un reportatge i un documental d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, en què es descobreix una part de la nostra història desconeguda per molts: la Barcelona barraquista.



El programa “30 minuts” va emetre el 5 d’abril del 2009 el reportatge “Barraques. L’altra ciutat” i el programa “Sense ficció” va emetre el 14 de gener de 2010 el documental “Barraques. La ciutat oblidada”. Segons la Comissió ciutadana per la recuperació de la memòria dels barris de barraques de Barcelona, arran de la seva emissió “es va plantejar la necessitat de recordar una part important de la història col·lectiva, a partir de la qual van sorgir moviments veïnals que han contribuït a configurar la ciutat actual”.

El novembre del 2009, el documental “Barraques. La ciutat oblidada” va ser estrenat en vint-i-cinc sales de cinema el dins del programa “Documental del mes”, impulsat per DocsBarcelona, i va ser guardonat amb el Premi Cinema Rescat al millor treball de documentació i de recerca del Festival Memorimage Reus. També ha estat guardonat amb el Premi Civisme als Mitjans de Comunicació en la modalitat de producció televisiva, convocat anualment per la Secretaria d'Acció Ciutadana del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya (maig de 2010); el Premi FIAT/IFTA Archive Achievement Award, en la modalitat de la recerca i ús d'imatges d'arxiu ( octubre de 2010), i la 17a edició dels Premis als Mitjans de Comunicació que atorga el Consell Municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona ( febrer de 2011).



Al final del documental, una de les seves protagonistes, Julia Aceituno, fa la següent petició: “Nosotros sufrimos mucho, pero al final hemos tenido la recompensa. Pero lo único que echo en falta es que hay carteles que pone: ‘Avenida Icaria’, ‘Bogatell’… ¿Y el Somorrostro, dónde lo han dejado? Porque allí estuvo el Somorrostro. Quieran o no quieran, estuvo allí el Somorrostro. Yo creo que los que hemos vivido allí nos merecíamos por lo menos que en las placas el Ayuntamiento hubiera puesto ‘Somorrostro’. Yo voy a escribir una carta al Ayuntamiento y se lo voy a solicitar, que pongan que allí estuvo el Somorrostro. Porque es como un homenaje para todos los que vivimos allí. No ya por nosotros, sino por todos. Porque nos lo merecemos, creo yo”.
Aquesta demanda “és la que ara es comença a fer realitat”, apunta la Comissió, que anuncia que al llarg de les pròximes setmanes continuarà la col·locació de plaques commemoratives en diferents punts de la ciutat de Barcelona.


Documental “Barraques. La ciutat oblidada”

Reportatge “Barraques. L’altra ciutat”
Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció

"Entre el cel i la terra. 30 anys d’aiguamolls de l’Empordà", el documental dirigit per Tono Folguera, David Fernández de Castro i Román Parrado, es projecta avui a les 19.00, a la Casa de Cultura de Sant Cugat en una sessió de que comptarà amb la presència de Tono Folguera, que també és director del film.



El documental, una producció de Lastor Media en coproducció amb Televisió de Catalunya, va rebre el passat desembre el premi a la millor pel·lícula en el IV Festival Internacional de Cine de l’Antàrtida sobre Medi Ambient i Sostenibilitat (FICAMS 2014), celebrat el desembre a la localitat de Punta Arenas, capital de la regió de Magallanes i Antàrtica Xilena. El jurat del Festival va valorar “el seu guió, que rescata una història de prematura consciència ambiental; la seva excel·lent fotografia i la seva direcció”.

“Entre el cel i la terra”, que va ser estrenat al Memoriatge i al FICMA 2013 i que va rebre una menció especial del jurat de la 7a edició de l’Ecozine Film Festival de Saragossa, va ser emès en el programa “Sense ficció”, de TV3, el 3 de desembre del 2013.

Sinopsi

L’any 1976, les màquines excavadores començaven a posar els fonaments del que havia de ser el complex turístic més gran de la península Ibèrica, 64.000 apartaments d’estiueig edificats sobre l’últim reducte dels Aiguamolls de l’Empordà. Un grup de joves, encapçalats per Jordi Sargatal, va prendre la iniciativa per paralitzar unes obres que ja estaven en marxa. Així va començar una lluita que va durar 7 anys.

“Entre el cel i la terra” és la història dels joves que es van atrevir a desafiar el sistema preestablert. Combatent amb tota la seva valentia i enginy, van aturar la destrucció del que amb el temps ha esdevingut una de les més grans reserves d’ocells del sud d’Europa; una lluita que va concloure el 13 d’octubre de 1983 amb la creació, votada al Parlament català per unanimitat, del Parc Natural.

Jordi Sargatal, promotor de la Campanya de Defensa que va aconseguir aturar la urbanització del paratge de l’actual Parc Natural, és un dels protagonistes destacats d’aquest documental on també participen altres figures determinants en el procés com són Ramon Folch, Martí Boada, Francesc Giró, Narcís Serra o Jordi Pujol, entre d’altres.


Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
“A la dreta... i més enllà”, el documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, es projectarà al Can Noè - Centre Cívic Rocafonda, de Mataró (el Maresme), el divendres 6 de febrer, a les 19.30, en un acte de cinefòrum organitzat per la Unitat Contra el Feixisme. L’entrada és gratuïta.



Amb aquest treball per a la reflexió i la prevenció, Armengou i Belis s’endinsen en l’extrema dreta europea i analitzen a fons aquest fenomen a partir de tres situacions: França, Grècia i Espanya.

Marine Le Pen, l’èxit del “lífting”. El Front Nacional, la força més votada a França, és l’exemple més exitós d’aquest maquillatge a què s’han sotmès molts partits d’extrema dreta per fer-los més digeribles. Diuen que no són racistes, però la “preferència nacional” ratlla la xenofòbia. Volen representació a Europa precisament per destruir les institucions comunitàries i sortir de l’euro. Se segueix l’ascens d’aquest partit a Perpinyà, capital d’un dels departaments més pobres i amb més atur de França. Allà la comunitat gitana s’ha sentit temptada pels cants de sirena de l’extrema dreta en contra dels àrabs.



Alba Daurada, sense vergonya. A Grècia l’extrema dreta no té cap empatx a seguir utilitzant la vestimenta i els mètodes violents que recorden els esquadrons hitlerians. Defensen la “neteja” d’immigrants perquè la Grècia desesperada i sotmesa pel rescat bancari torni a l’esplendor de l’antiguitat. De la mà del número dos del partit, Illias Kasidiaris –a punt d’entrar a la presó per la implicació d’Alba Daurada en crims i assassinats- coneixem com els grecs s’han deixat seduir pel discurs neofeixista.

Espanya: impunitat, molts ultres i cap escó. Espanya és un dels pocs països europeus on l’extrema dreta no té representació parlamentària. Dividida, sense lideratge clar i encara amb molts lligams amb el franquisme, l’extrema dreta espanyola ha tingut una impunitat històrica que les 4.000 víctimes anuals de la seva violència denuncien. Però el procés independentista a Catalunya sembla que està reactivant aquests grups. S’entra en el cor de tres formacions.

Plataforma per Catalunya neguen ser extrema dreta i han aconseguit una àmplia representació als ajuntaments (67 regidors) amb el seu eslògan “Primer els de casa”.
España 2000 combina les activitats benèfiques de repartiment de menjar “solo para españoles” amb les accions anticatalanistes al País Valencià.
La España en Marcha és l’últim intent d’unitat de l’extrema dreta espanyola, i agrupa partits com Alianza Nacional amb alguns dels seus membres implicats en assassinats i altres episodis violents, com l’assalt a Blanquerna. De la mà d’alguns dels seus membres es veu com justifiquen l’ús de la força i la violència per evitar el trencament de la “sagrada unidad de España”.

I també es parla amb les víctimes de la violència feixista, com el pare de Guillem Agulló, exemple emblemàtic d’un crim que ha quedat pràcticament en la impunitat i en què el seu assassí reincideix en activitats delictives de l’extrema dreta o es presenta a les eleccions per un partit ultra.

“A la dreta... i més enllà” es va estrenar el passat 17 de juny al programa “Sense ficció”, de TV3.



Entrevista a Montse Armengou i Ricard Belis
Categories: Notícies , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció

“L’últim fotograma”, una producció de TVC amb la col·laboració d’Sticaki, es preestrena dilluns 2 de febrer, a les 22.00 al cinema Maldà de Barcelona. La sessió comptarà amb la presència de la seva directora Lali Colomé i d’alguns dels seus protagonistes, que participaran del col·loqui posterior a la projecció. El programa “Sense ficció”, de TV3, estrenarà el documental el dimarts 3.



Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.

Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg”, assegura Juan Antonio Bayona, pare del director català del mateix nom, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.

Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.


Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció

“A la dreta... i més enllà”, el documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, es projectarà al Centre Cívic Matas i Ramis d’Horta-Guinardó el divendres 6 de febrer, en un acte organitzat per la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme i que comptarà amb la presència de Ricard Belis. L’entrada és gratuïta.




Amb aquest treball per a la reflexió i la prevenció, Armengou i Belis s’endinsen en l’extrema dreta europea i analitzen a fons aquest fenomen a partir de tres situacions: França, Grècia i Espanya.

Marine Le Pen, l’èxit del “lífting”.
El Front Nacional, la força més votada a França, és l’exemple més exitós d’aquest maquillatge a què s’han sotmès molts partits d’extrema dreta per fer-los més digeribles. Diuen que no són racistes, però la “preferència nacional” ratlla la xenofòbia. Volen representació a Europa precisament per destruir les institucions comunitàries i sortir de l’euro. Se segueix l’ascens d’aquest partit a Perpinyà, capital d’un dels departaments més pobres i amb més atur de França. Allà la comunitat gitana s’ha sentit temptada pels cants de sirena de l’extrema dreta en contra dels àrabs.



Alba Daurada, sense vergonya.
A Grècia l’extrema dreta no té cap empatx a seguir utilitzant la vestimenta i els mètodes violents que recorden els esquadrons hitlerians. Defensen la “neteja” d’immigrants perquè la Grècia desesperada i sotmesa pel rescat bancari torni a l’esplendor de l’antiguitat. De la mà del número dos del partit, Illias Kasidiaris –a punt d’entrar a la presó per la implicació d’Alba Daurada en crims i assassinats- coneixem com els grecs s’han deixat seduir pel discurs neofeixista.

Espanya: impunitat, molts ultres i cap escó.
Espanya és un dels pocs països europeus on l’extrema dreta no té representació parlamentària. Dividida, sense lideratge clar i encara amb molts lligams amb el franquisme, l’extrema dreta espanyola ha tingut una impunitat històrica que les 4.000 víctimes anuals de la seva violència denuncien. Però el procés independentista a Catalunya sembla que està reactivant aquests grups. S’entra en el cor de tres formacions.



Plataforma per Catalunya neguen ser extrema dreta i han aconseguit una àmplia representació als ajuntaments (67 regidors) amb el seu eslògan “Primer els de casa”.

España 2000 combina les activitats benèfiques de repartiment de menjar “solo para españoles” amb les accions anticatalanistes al País Valencià.

La España en Marcha és l’últim intent d’unitat de l’extrema dreta espanyola, i agrupa partits com Alianza Nacional amb alguns dels seus membres implicats en assassinats i altres episodis violents, com l’assalt a Blanquerna.

De la mà d’alguns dels seus membres es veu com justifiquen l’ús de la força i la violència per evitar el trencament de la “sagrada unidad de España”.

I també es parla amb les víctimes de la violència feixista, com el pare de Guillem Agulló, exemple emblemàtic d’un crim que ha quedat pràcticament en la impunitat i en què el seu assassí reincideix en activitats delictives de l’extrema dreta o es presenta a les eleccions per un partit ultra.

“A la dreta... i més enllà” es va estrenar el passat 17 de juny al programa “Sense ficció”, de TV3.
Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
El cicle "Visions Documental" ha programat el dimarts 13 de gener, a les 20.00, al Cinemes Girona de Barcelona, la projecció del documental "Tomás Alcoverro entre l'Orient i l'Occident".



El film s'endinsa en l'experiència del periodista Tomás Alcoverro, que fa 40 anys que cobreix l'Orient Mitjà per al diari "La Vanguardia". Resident a Beirut, és el corresponsal que més temps fa que és ininterrompudament en aquella zona i a la pel·lícula analitza les revoltes àrabs, l'evolució del periodisme i la distància que separa Orient d'Occident.

Alcoverro participarà en el col·loqui posterior a la projecció, juntament amb els seus autors Uri Garcia i Kim Amor.

El programa "Sense ficció", de TV3, va emetre el documental l'octubre del 2011.

http://blogs.ccma.cat/senseficcio.php?query=alcoverro&amount=0&blogid=522
Categories: Notícies , Cultura
Escrit per: Sense ficció
La 7a edició dels Premis Gaudí ha nominat tres documentals que compten amb participació de TVC: “Demà moriré”, de Justin Webster; “Bugarach”, de Ventura Durall, Sergi Cameron i Salvador Sunyer, i “Els anys salvatges”, de Ventura Durall. La gala del cinema català tindrà lloc el diumenge 1 de febrer al Sant Jordi Club.

“Demà moriré”

El documental està dirigit per Justin Webster i produït per la productora catalana JWP en associació amb Antàrtida Produccions i Plus Pictures, en coproducció amb TVC, BBC, ITVS i TVE, amb el suport de Media, ICIC, Danish Film Institute i la col·laboració de Canal + España, RTS, DR, SVT.



“Demà moriré” és un “thriller” polític que indaga en la fosca i increïble història de l’assassinat de l’advocat guatemalenc Rodrigo Rosenberg. El documental explica el cas que va fer la volta al món per mitjà d’un vídeo a YouTube que la víctima va gravar abans de morir, on denunciava el seu imminent assassinat en mans del president de Guatemala. El cas, ple de girs inesperats, va estar a punt de fer caure el govern del país i va requerir la intervenció de les Nacions Unides amb un equip liderat pel fiscal espanyol Carlos Castresana.

Seleccionada com una de les 10 pel·lícules "imprescindibles" del 2013 per la publicació en línia especialitzada “Indiewire”, “Demà moriré” ha fet gira per festivals de cinema i documental d’arreu del món amb molt bones crítiques. Entre els guardons que ha rebut, hi ha el premi Pro-Docs al Millor Documental Televisiu Català del DocsBarcelona 2014; el premi a la millor pel·lícula documental 2013 al TallGrass Film Festival, a Kansas (EUA); una menció especial a la 37a Mostra Internacional de Cine de Sao Paulo (Brasil); el premi al millor documental per a un director no llatinoamericà al 35 Festival del Nuevo Cine Latinoamericano, a l'Havana (Cuba), i el premi al millor director al Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias (FICCI).

El programa “Sense ficció” va emetre “Demà moriré” el dia 23 de setembre.

Tràiler de “Demà moriré”


“Bugarach”

El documental està dirigit per Ventura Durall, Sergi Cameron i Salvador Sunyer i és una coproducció de Nanouk Films, Televisió de Catalunya, TVE i Filmtank.



La pel·lícula segueix cinc personatges que s'enfronten a una suposada fi del món a Bugarach, un petit poble del Llenguadoc i únic lloc a la terra que resistirà les flames de l'Apocalipsi pronosticat pels maies per al 21 de desembre del 2012. A partir d'aquest moment neix un fenomen d’àmbit mundial que es materialitza en l'arribada creixent de turistes, “new agers”, periodistes, comunes hippies, sectes, especuladors i tafaners a la població.

“Bugarach” ha estat guanyador del Premi Internacional de la Crítica del Festival Message to Man (Sant Petersburg).

Tràiler de “Bugarach”


“Els anys salvatges”

El documental està dirigit per Ventura Durall i coproduït per Nanouk Films i Televisió de Catalunya, compta per premis la seva participació en festivals.



La pel·lícula segueix en Daniel, en Yohannes i l'Habtom durant tres anys. Són tres nens que malviuen pels carrers d'Addis Abeba intenten sobreviure utilitzant la imaginació, cometent robatoris menors i protegint-se els uns als altres. L'atzar, la nostàlgia i la necessitat els porten a emprendre un viatge catàrtic cap al nord d'Etiòpia amb l’objectiu de reunir-se amb les seves famílies després de llargs anys d'absència. Els tres hauran de fer front a les pors d'aquest passat desdibuixat, coincidint amb el pas de la innocència a la maduresa.

“Els anys salvatges” ha estat guardonat amb el Magnolia Award a la millor fotografia en la categoria de Documentals, en el 20è Shangai TV Festival, i amb el premi al Millor documental en el 6è Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València.

Tràiler d’“Els anys salvatges”


“Gabor”

El documental està dirigit per Sebastián Alfie i produït per Minimal Films.



“Gabor” tracta sobre la ceguesa en l’altiplà bolivià. Buscant equips per rodar el documental coneix Gabor, Sebastián Alfie coneix un director de fotografia retirat que va perdre la vista fa deu anys. Aleshores li proposa que sigui el seu col·laborador i que rodin junts a Bolívia.

El film ha estat guardonat amb el premi Canal+ al Millor Documental Espanyol en la secció “Panorama” de llargmetratges del Festival DocumentaMadrid 2014, amb Biznaga de Plata al millor director i premi del públic en el 17è Festival de Málaga 2014 i amv la Menció Especial del Jurat al Millor Llargmetratge Estranger en el I Festival Internacional de Cine de Puerto Madryn - MAFICI 2014 (Argentina).

Tràiler de "Gabor"



Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
El documental “Entre el cel i la terra”, una producció de Lastor Media en coproducció amb Televisió de Catalunya, codirigit per Tono Folguera, David Fernández de Castro i Román Parrado, ha estat guardonat amb el premi a la millor pel·lícula en el IV Festival Internacional de Cine de l’Antàrtida sobre Medi Ambient i Sostenibilitat (FICAMS 2014), que s’ha celebrat el desembre a la localitat de Punta Arenas, capital de la regió de Magallanes i Antàrtica Xilena.

El jurat del Festival ha valorat “el seu guió, que rescata una història de prematura consciència ambiental; la seva excel•lent fotografia i la seva direcció”.



“Entre el cel i la terra”, que va ser estrenat al Memoriatge i al FICMA 2013 i que va rebre una menció especial del jurat de la 7a edició de l’Ecozine Film Festival de Saragossa, va ser emès en el programa “Sense ficció”, de TV3, el 3 de desembre del 2013.

Sinopsi

L’any 1976, les màquines excavadores començaven a posar els fonaments del que havia de ser el complex turístic més gran de la península Ibèrica, 64.000 apartaments d’estiueig edificats sobre l’últim reducte dels Aiguamolls de l’Empordà. Un grup de joves, encapçalats per Jordi Sargatal, va prendre la iniciativa per paralitzar unes obres que ja estaven en marxa. Així va començar una lluita que va durar 7 anys.

“Entre el cel i la terra” és la història dels joves que es van atrevir a desafiar el sistema preestablert. Combatent amb tota la seva valentia i enginy, van aturar la destrucció del que amb el temps ha esdevingut una de les més grans reserves d’ocells del sud d’Europa; una lluita que va concloure el 13 d’octubre de 1983 amb la creació, votada al Parlament català per unanimitat, del Parc Natural.

Jordi Sargatal, promotor de la Campanya de Defensa que va aconseguir aturar la urbanització del paratge de l’actual Parc Natural, és un dels protagonistes destacats d’aquest documental on també participen altres figures determinants en el procés com són Ramon Folch, Martí Boada, Francesc Giró, Narcís Serra o Jordi Pujol, entre d’altres.

Aquí podeu veure “Entre el cel i la terra” i l'entrevista de Joan Salvat a Tono Folguera

Anterior Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.