Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Dirigit per Tim Wise. Producció executiva de Steve Killelea, One Tree Films. Protagonitzat per Bob Geldof, Desmond Tutu, Gareth Evans i Paul Rogers, entre d’altres.



“Sense ficció” presenta un documental que ens ensenya “el nou ordre mundial”. Fins ara pensàvem que la guerra era el que permetia fer grans negocis; ara ensenyem que en realitat és la pau. La cultura de pau ha anat guanyant adeptes a tot el món i ha donat com a resultar un fet mai vist en la història de la humanitat. Mai com ara hi havia hagut tan pocs conflictes bèl•lics a sobre de la Terra, i aquest és el punt central del documental que avui presentem.


Constantment estem bombardejats per imatges de guerra, als informatius de les televisions, als diaris, als mitjans de comunicació. Són imatges dramàtiques que s’acumulen en el nostre subconscient i que ens fan deduir que la guerra forma part de la naturalesa humana, que la guerra i les seves conseqüències, els seus negocis i la seva corrupció econòmica i moral estarà ara i per sempre amb nosaltres.

Cap d’aquestes coses és veritat; el món està canviant com mai havia passat, nosaltres estem canviant. Un fet que passa desapercebut és que el nombre de conflictes armats al món està baixant dràsticament, que vivim un moment únic i exclusiu, on cada dia sorgeixen més i més esperances de pau, brots de pau. Això es podrà veure en un recorregut per 14 països, on les armes donen pas a la reconciliació, on el silenci substitueix el soroll de pistoles i canons.

null

Les empreses que s’aprofiten de la guerra són una minoria i també estan en crisi. Mentrestant, lluny de les càmeres, moltes persones normals i corrents estan prenent mesures a favor de la pau d’una manera cada vegada més decidida.

A això s’hi suma la consciència cada vegada més global sobre el futur del planeta amb coses com l’escalfament global, la sensació que tota la humanitat viatja en la mateixa embarcació i que els problemes no els pot resoldre cada país des d’una òptica local. Això ha fet explícita aquests últims anys la demanda d’una cooperació internacional que no s’havia produït mai en la historia de la humanitat. L’única forma de sobreviure és evolucionar i fer-ho de forma pacífica.

Pàgina web de Soldiers of Peace
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Sense ficció estrena “Pluja seca”, un documental que mostra els processos de pau fets a l’ombra per part d’un grup de mediadors que han acabat sent determinants en l’anunci de treva fet per ETA el 10 de gener.

null

Durant dècades ha semblat que el conflicte basc no formava part de l’agenda internacional. Malgrat tot, mentrestant, mediadors, governs europeus i institucions internacionals anaven teixint una xarxa de complicitats que ha acabat donant els seus fruïts. “Pluja seca” revela la influència d’aquests mediadors en la construcció d’una nova oportunitat de pau al País Basc. Les mateixes persones que van protagonitzar els processos de pau a Sud-àfrica i a Irlanda del Nord han estat determinants per facilitar l’anunci d’una treva unilateral i verificable internacionalment, un comunicat fet públic per ETA al mes de gener.

fotogrames pluja seca

John Hume, William de Klerk, Alec Reid, Roelf Meyer, Brian Currin, Harold Good, Jonathan Powell, Alex Maskey, Peter Robinson, Pierre Hazan, Denis Haughey, Charles Villavicencio, Brandon Hamber, Mohammed Baba, Aubrey Lekwane, Paula Leyden, Juan José Ibarretxe, Rufi Etxebarría, Leopoldo Barreda, José Antonio Pastor, Jone Goirizelaia i Pául Rios són els protagonistes de “Pluja seca”.

Un documental dirigit per Gorka Espiau.

Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
En la segona meitat del franquisme, ser mare soltera era un estigma que poques dones podien suportar. Però algunes d’aquelles dones volien quedar-se el fill i els hi van prendre per la força. Entitats d’adopció, institucions religioses i metges feien possible el somni de molts matrimonis estèrils de poder adoptar un nen a canvi d’ignorar la voluntat de la mare biològica. La moral del nacionalcatolicisme els feia pensar que estaven fent una obra de caritat. Però la caritat era la cara amable del negoci. Alguns metges van comunicar als pares que el seu fill havia mort al part, fins i tot els van arribar a ensenyar un cadàver congelat. Però la defunció d’aquell nen no consta als registres i als llibres dels cementiris. On ha anat a parar aquell nadó? Va caure en les xarxes d’adopció?



Durant la realització del documental “Els nens perduts del franquisme” (2002), on moltes preses republicanes ens van oferir estremidors relats de com els havien robat el seu fill, ja vam detectar que les apropiacions de nens havien continuat al llarg de la dictadura. Era un tema que ens havia quedat pendent i que vam decidir abordar-lo en aquesta segona investigació, que va començar fa més d’un any. En aquesta ocasió, les xarxes socials en què es mouen molts afectats ens han ajudat molt a l’hora de localitzar víctimes. En canvi, la por, la vergonya i el sentiment de culpabilitat de moltes mares han continuat fent molt difícil obtenir testimonis.

Ens vam plantejar aquest documental amb una barreja deliberada d’estils. Per una banda, un part més testimonial, on el protagonisme absolut el tenen mares i fills que han vist el seu destí robat, la seva voluntat ignorada. Hem donat més protagonisme a les dramatitzacions per ajustar-nos millor al relat de les víctimes, en detriment de les imatges d’arxiu, que tenen menys presència.



D’altra banda, el documental té també un registre més periodístic, d’investigació, donada la complexitat de les trames que operaven en les apropiacions de nens i les adopcions il•legals. El procés de rodatge i investigació ens ha portat a diversos llocs de l’estat espanyol, la qual cosa prova l’abast d’unes pràctiques que, bé per la concepció moral dels marges en els quals s’havia de desenvolupar la maternitat a l’època, bé per negoci, van ser habituals durant els anys 60 i 70.

Si bé no podem parlar d’un crim del franquisme en el sentit de repressió política com ho vam denunciar a Els nens perduts pensem que estem davant unes pràctiques moralment reprovables i jurídicament denunciables que es van produir durant el franquisme, amb la seva empara i amb importants estrats socials que es van veure protegits per la impunitat dels règim.

“Torneu-me el fill!” és un relat esfereïdor d’aquests nens robats del franquisme, d’aquestes mares i d’aquests fills que esperen veritat i justícia.

Montse Armengou
Ricard Belis


Equip
Un documental de Montse Armengou i Ricard Belis.
Fotografia: Carles de la Encarnación.
Producció: Tona Julià i Jordi Campàs.
Documentació: Maribel Serra.
Muntatge: M. Josep Tubella.

Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“La Ciutat de la Justícia” conforma un retrat múltiple, un mosaic d’algunes de les moltes vivències que succeeixen dins un gran complex on hi treballen unes 3.000 persones i on, diàriament, hi van al voltant de 10.000 ciutadans amb algun problema per resoldre.

null

La Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat es va inaugurar el 2 de maig del 2009 i aplega bona part dels jutjats que, des de sempre, havien estat repartits per diferents edificis del centre de Barcelona. És la major obra civil judicial que s’ha construït a Catalunya i, tant pel volum, com per l’estil arquitectònic, és una imatge impactant de veure quan s’hi passa per davant. És, per tant, nova, força desconeguda i pot plantejar la pregunta de si, a partir d’aquí, la justícia anirà millor i, sobretot, si anirà més ràpida.
L’equip que ha realitzat el documental ha fet una immersió de sis setmanes a la vida de la Ciutat per tal d’entendre el funcionament quotidià d’aquesta institució i poder mostrar, de manera entenedora, la complexitat del funcionament judicial i veure quins canvis ha comportat la nova infraestructura.



S’ha de destacar que l’equip del documental ha estat el primer a tenir entrada a instal•lacions de la Ciutat de la Justícia on no s’hi havia enregistrat mai, entre les quals destaca tota la part de calabossos que hi ha als soterranis dels edificis.
Al llarg de 52 minuts, es pot seguir com és un dia a la Ciutat de la Justícia en 24 hores a partir de petites històries que es van entrellaçant i explicades pels mateixos protagonistes. Més de quaranta persones tenen veu pròpia en aquest documental d’entre les més de dues-centes amb qui l’equip ha estat parlant i enregistrant. Entre ells, jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris de l’administració de justícia, mossos d’esquadra, forenses, vigilants de seguretat, personal de la neteja, així com ciutadans, tant demandants, com demandats, víctimes i acusats, testimonis i acompanyants.
L’objectiu del documental “La Ciutat de la Justícia” és que l’espectador conegui què hi ha dins d’aquells murs de formigó sense haver-hi d’entrar, ja que, com diu la mateixa jutge degana de Barcelona, “aquí gairebé ningú hi ve per ganes”, al marge dels qui hi treballen, és clar.

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Natàlia Centelles i Uri Garcia
Imatge: Francesc Peris
So: Francesc Canals i Joan Escriu


Un documental de Televisió de Catalunya en col•laboració amb Media 3.14
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
L'estiu del 2009, alguna cosa es va començar a moure’s als Estats Units. Després que Barack Obama arribés al poder prometent una nova era d'esperança i canvi, van començar a sorgir, presumptament del no res, moviments ciutadans de protesta que amenaçaven el compliment del programa d’Obama.

null

Fascinat pel concepte d’“astroturfing” i amb la curiositat per saber si aquests moviments eren genuïns, el periodista Taki Oldham emprèn un viatge arreu del país que el portarà a recórrer més de 8.000 quilòmetres per 6 estats. Oldham se centra a investigar tres àrees que estan aixecant polseguera en aquests estats: la reforma sanitària, el canvi climàtic i el moviment “Tea Party”. Així, Oldham descobrirà com darrere aquests moviments hi ha un exdirectiu d’una empresa d’assegurances mèdiques, científics que serveixen els interessos de magnats del petroli, i també uns moviments orquestrats amb poderoses eines de propaganda que responen als interessos de determinats grups polítics, vinculats al sector més conservador dels Estats Units.

nullnull

A mesura que el viatge avançarà, es farà evident que darrere de gran part de l'aixecament hi ha els seguidors del “Moviment pel Lliure Mercat” i, en particular, dos grups anomenats “Nord-americans per a la prosperitat” i “FreedomWorks”. Taki també descobrirà que, darrere d’aquests grups, s’hi amaguen interessos que transcendeixen la simple ideologia.
Darrera el Tea Party és alhora un viatge a través d'un moment únic en la història dels Estats Units i també un treball d’investigació que revela com, amb la propaganda i la desinformació, els interessos corporatius han aconseguit camuflar-se sota la pell i l’abric de la democràcia ciutadana.

Dirigit per Taki Oldham.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Madrid, 1940. Joan Pujol, autodidacte, gerent d'una granja de pollastres i conserge d'hotel, comença a planejar la seva contribució al "benestar de la humanitat" i decideix oferir-se als britànics per "ajudar-los", però el seu ingenu pla fracassa. En lloc de desanimar-se i abandonar, Pujol aconsegueix convèncer els nazis que pot espiar per a ells. Sorprenentment, aquests hi confien i el contracten. Nom en clau: Arabel.



Després d'una sèrie d'aventures, Pujol és localitzat per la Intel•ligència Britànica, que el converteix en agent doble. Nom en clau: Garbo. Des de Londres, fa creure al Tercer Reich que el desembarcament de Normandia no és més que una estratègia d'engany i que el veritable desembarcament tindria lloc al Pas-de-Calais. Acabada la guerra mor a Angola el 1949, com un heroi per als dos bàndols. Trenta anys més tard, un escriptor anglès de novel•les d’espies, Nigel West, comença a dubtar de la seva mort, es posa a buscar-lo, i el localitza a Veneçuela, on ha iniciat una nova vida, s'ha tornat a casar i treballa com a professor d'anglès per a la Shell. Ningú del seu entorn sabia res de la seva participació en la guerra. És la història sobre "el millor actor del món".
Els entrevistats que apareixen al documental són l’expert en Intel•ligència i també novel•lista Nigel West; l’Oficial d’Intel•ligència de l’MI5 Mark Seaman; el periodista Xavier Vinader; Aline Griffith, comtessa de Romanones i espia durant la Segona Guerra Mundial al servei de la Intel•ligència Americana a Espanya; i les dues famílies de Pujol, la que tenia a Espanya i la de Veneçuela. El documental també inclou el testimoni del mateix Joan Pujol.

Joan Pujol, enregistrat ara fa uns anys.

Pel que fa als materials audiovisuals utilitzats, el documental barreja fragments de noticiaris, dibuixos animats, anuncis i films de propaganda, tant del bàndol aliat com del nazi, així com dels següents llargmetratges : Patton, El dia més llarg, El nostre home a l’Havana, Mr. Moto's Last Warning, Pimpirnel Smith, L’agente invisible, The Secret Code, British Intelligence o la pel•lícula de Greta Garbo Mata Hari. Tots els fragments intenten revelar i potenciar la idea de per què Pujol va ser considerat "el millor actor del món”.

Una producció d’IKIRU FILMS, COLOSÉ PRODUCCIONES i CENTURIA FILMS. En associació amb OLEK FILM i TELEVISIÓ DE CATALUNYA. Amb la participació de TVE i TELEVISIÓ DE CATALUNYA i la col•laboració de l’ICAA i l’ICIC. Amb el suport d’ICO i ICF.

http://www.garbothemovie.com/
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Som addictes al petroli i aquest fet ens conduirà a la destrucció. Consumim tant petroli que si aquest brollés per les cascades del Niàgara ho faria durant 25 anys. I aquesta quantitat és la que correspon al consum que fem en tan sols un any. El medi ambient ens envia senyals constants d’alarma, però, tot i així, la resposta que li oferim és la de consumir encara més petroli. Sabem que aquest fet ens abocarà al desastre però malgrat tot no podem parar.

null

La família Webster decideix emprendre una espècie de “dieta del petroli”. Però això no vol dir que “deixin créixer les barbes, es vesteixin amb jerseis vells de llana i se’n vagin a viure a pagès a cultivar naps orgànics”, com diu el director del documental. La família de John Webster està constituïda per nens que van a l’escola, un marit i una muller que treballen i un préstec bancari per pagar. Així que la decisió és força més senzilla: seguiran endavant amb la seva vida quotidiana però eliminaran del dia a dia el consum de combustibles fòssils, deixaran de conduir cotxes o de volar amb avió i no compraran res envasat amb plàstic, com ara menjar, maquillatge, xampú, pasta de dents o joguines. Una càmera els seguirà durant tot l’any que dura l’experiència.

Dirigit per John Webster. Millenium Film i JW Documentaries. Coproduït per Magic Hour Films, YLE TV2 Documentaries, CHANNEL 4, CANAL+ i CBC Newsworld.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Joan Baez ha alçat la seva veu en contra dels conflictes de Cambodja, el Vietnam, Polònia, Txecoslovàquia, Xile i els Estats Units. On ha calgut una veu contra l’opressió i la força bruta, Joan Baez s’ha alçat ferma. Per ella, aquestes accions responien al seu sentit del deure.

null

El documental, basat en entrevistes a la cantautora, també és un recorregut per la música de l’artista, a través de la banda sonora de les seves cançons. L’art de Baez li va proporcionar una veu pròpia i per aquesta raó va ser un referent a l’hora de parlar del militarisme, de la proliferació nuclear i de la no violència i la lluita pels drets humans.
Després del llançament del seu primer àlbum, el 1960, quan encara no tenia vint anys, Baez va esdevenir una superestrella, que fins i tot va arribar a ocupar la portada de la revista Time l’any 1962. Immediatament va utilitzar la seva fama com a passaport per parlar de política i va obrir així el camí a molts músics de les dècades següents. Aquest documental intenta mostrar com la música i la vida pública i personal de Baez han estat sempre íntimament lligades: en el seu activisme, Baez ha revelat l’ànima d’una artista i, al mateix temps, l’activisme de la cantant ha influït en la seva capacitat artística.

Dirigit per Anthony De Curtis.

20/12/2010: NP Sergio

Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“Sergio”. Un documental dirigit per Greg Barker i produït per John Battsek, Greg Barker i Julie Goldman.

Guanyador millor edició del Festival de Sundance
“Imatges d’arxiu impactants i un accés destacable [...]” - Revista “Variety”

nullnullnullnull

Sense ficció presenta un documental que relata la història d’un home vinculat a les Nacions Unides. Una mena de barreja entre James Bond i Robert Kennedy, un home d’acció però també un home partidari de la reflexió. L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per la Defensa dels Drets Humans Sergio Vieira de Mello podria arribar als llocs més perillosos, seduir els criminals de guerra més temibles i, d’alguna manera, protegir també les vides de centenars de personatges anònims i corrents als quals ell va dedicar la seva vida. I llavors va arribar una trucada: s’havia desencadenat una altra crisi i, de nou, Sergio era l’home idoni per a la tasca.

“El meu missatge és molt simple: no oblidis mai que els reptes i les 1recompenses reals de servir les Nacions Unides són fora, sobre el terreny, on la gent pateix, on la gent et necessita.” Aquestes són paraules de Sergio Vieira de Mello, un brasiler que, després d’haver desenvolupat tasques com a representant de les Nacions Unides arreu del món, va acceptar el repte més gran de la seva vida. Persuadit pels mateixos Kofi Anaan, Condoleezza Rice i Tony Blair, Sergio va acatar a contracor prendre possessió del seu càrrec com a ambaixador de les Nacions Unides a l’Iraq. Malauradament, el 19 d’agost del 2003, pocs dies després d’haver arribat a Bagdad, va esclatar una bomba al quarter general de les Nacions Unides, on Sergio i el seu equip estaven treballant. Immediatament després de l’atemptat, el realitzador Greg Barker va decidir recrear tot el que va passar aquell dia fatídic al voltant de tots els intents que es van fer per rescatar Sergio.
D’aquesta manera, Sergio constitueix el retrat d’aquest afer i també de la figura d’un home compromès amb la seva pròpia vida amb l’única finalitat de fer tots els possibles per retornar la dignitat a les vides dels altres.
El documental inclou el testimoni de representants de les Nacions Unides, de la companya de Sergio i de personatges com Tony Blair o Condoleezza Rice.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis.
Manual de publicitat, 1928


Existeix cap bombeta que duri per sempre? Com es pot fer servir un xip per “matar” un producte? Com s’ho van fer dos artistes de Nova York per començar una revolta que va aconseguir allargar la vida de tres milions d’iPods? I què té tot això a veure amb l’Obsolescència Programada?
Basant-se en una acurada recerca de més de tres anys, i utilitzant imatges d’arxiu molt poc conegudes, el documental que emet avui Sense ficció relata la fascinant història de l’Obsolescència Programada, fenomen que es podria descriure com l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar-ne el consum. L’any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: “Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis.” I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada vegada més accelerat de producció, consum i malbaratament.

nullnullnull

El documental explica la història de l’Obsolescència Programada des dels seus orígens, cap a 1920 –quan es va formar un càrtel per limitar la vida útil de les bombetes elèctriques–, fins a casos actuals que afecten productes electrònics de darrera generació (iPods, impressores...), passant per la misteriosa desaparició de les mitges de niló a prova de carreres.

El documental, rodat a Catalunya, França, Alemanya, els EUA i Ghana, recull testimonis d’una pràctica empresarial que s’ha convertit en la base de l’economia moderna, i mostra les terribles conseqüències mediambientals que se’n deriven –com els enormes abocadors d’“escombraries electròniques” que sorgeixen al voltant de ciutats com Accra. I també presenta diversos exemples de l’esperit de resistència que creix entre els consumidors.

A més de documentar la història secreta de l’Obsolescència Programada, el film presenta l’anàlisi i l’opinió d’economistes, dissenyadors i pensadors que proposen vies alternatives per salvar l’economia i el medi ambient. També inclou exemples d’ emprenedors que posen en pràctica nous models de negoci que no es basen en l’obsolescència.

Dirigit per Cosima Dannoritzer.

Una producció de Televisió de Catalunya, Media 3.14, Article Z, Arte, TVE. Amb el suport del programa MEDI

En col·laboració amb NRK, Tore Tomter, Carina Bordevich, RTBF, Claire Colart, SBS-TV Australia, Mark Atkins, Andrew Golding, TG4, Micheal O’ Meallaigh, Télévision Suisse Romande (TSR), Unité des Films Documentaires, Irène Challand / Gaspard Lamunière, YLE, Jenny Westergård.

Amb el suport de Programme MEDIA Plus de la Communauté Européenne


Anterior Següent