Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
El passat ja és passat, però continua amb nosaltres, es tracti de la història d’un país o d’una persona. Tot el que ha succeït ens ha fet com som.

Des del final de la dictadura han passat tres dècades d’extraordinaris canvis socials i polítics al nostre país. Aquesta normalització política no ha estat, però, suficient per a la revisió profunda del fet que més ha condicionat la nostra història recent: la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. Uns fets i un període que només ara una part de la nostra societat sembla disposada a recordar.

null

Al monestir d’Uclés hi ha la fossa comuna més gran coneguda fins ara a Espanya - 312 cossos documentats - i la primera corresponent a una presó franquista. Aquest esdeveniment ha permès, d’una banda, que moltes famílies recuperessin les restes dels seus parents desapareguts i, d’una altra, enfrontar tota una comarca a uns fets que tenien ja completament oblidats, tot i que no superats.

"El final de l’espera" és el relat entrellaçat d'unes històries que, encara que s’esdevinguin en un punt concret d'Espanya, podrien reflectir a la perfecció la realitat de tot un país. Al mateix temps, ens ofereix la possibilitat d’aprofundir en l’enfocament humà de la història. Amb totes les llums i totes les ombres que les persones són capaces de projectar sobre els seus actes.

Escrit i dirigit per Antonio P. Molero i Jesús Sanjurjo.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“El poble ha d’escollir el seu govern i poder canviar-lo si ho desitja; això és la llibertat. (...). El govern no té dret a abusar del seu poder (...), això ha de plantejar problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat que, si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.”

nullnull

Aquestes declaracions de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, fetes al diari francès “LE MONDE” el 13 de novembre de 1963, li van provocar un ventall de crítiques del règim i de la mateixa església catòlica. Però també van despertar a Catalunya l’espurna adormida de la lluita pels seus drets i, alhora, van difondre el nom de Montserrat fora de les fronteres espanyoles. Des de Madrid es va encetar una campanya ofensiva de desprestigi contra Escarré i contra els catalans. Molt pressionat pel Vaticà i el govern de Franco, i preocupat per la divisió al seu monestir, l’Abat va acabar exiliat a Itàlia. Només va retornar a Barcelona per morir, i va tenir un enterrament multitudinari el 21 d’octubre de 1968.
Però qui va ser l’Abat Escarré? Per què es presenta com una peça cabdal del fet diferencial català? Com és que la seva figura és respectada per persones de dreta i esquerra, catòliques i no, intel•lectuals, obrers i empresaris? Aquest documental procura donar resposta a totes aquestes qüestions. Amb nombroses imatges d’arxiu, “Ciutadà Escarré” fa un retrat d’un home que va posar el seu gra de sorra per Catalunya i per la seva cultura.

Una coproducció de Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola i Bonita Films.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Aquest documental parla del naixement d’El Papus i de l’atemptat que va patir una publicació que, des dels inicis, va patir tot tipus de pressions; bona part, de tipus administratiu: entre el 1973 i el 1977 va patir dos tancaments, més de 150 expedients i nombrosos segrestos i multes. I també anònims, trucades intimidadores i pintades. Aquesta escalada de tensió es va materialitzar quan un maletí bomba adreçat a la revista va explotar a les mans del porter de l’immoble, just en el moment en què entrava a la redacció.

null


El documental ha tingut accés a la causa de judici del “cas Papus” i, amb l’ajut d’un advocat especialitzat, August Gil, ha pogut reconstruir les nombroses irregularitats judicials (jutges denunciats per prevaricació, recursos, aplicació d’atenuants polèmics, etc.) i la deficient investigació policial, que també corrobora el periodista Xavier Vinader, autor de nombrosos articles sobre les intricades connexions dels imputats.

nullnull

Joan Bosch Tàpies, l’imputat amb la major condemna, aporta la seva versió dels fets i insisteix en la seva innocència. També Alberto Royuela, imputat i posteriorment exculpat, dóna la seva versió, i l’exmilitant d’extrema dreta Ernesto Milà apunta la teoria de la implicació dels serveis secrets de l’Estat.
Avui ningú ha estat condemnat per haver posat la bomba a El Papus; només s’han condemnat els imputats per tinença d’explosius. Entrevistats i institucions de l’entorn judicial, policial i de l’extrema dreta parlen de tots aquests fets en un documental on els entrevistats també faran una reflexió global sobre la Transició.


Un documental dirigit per David Fernández de Castro. Guió de David Fdez. de Castro i Verónica Rossi.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
Daniel Ellsberg, un funcionari del Pentàgon d'alt nivell i estrateg de la guerra del Vietnam, afirma que la guerra es basa en dècades de mentides i pèrdues; mentides que involucren les administracions de cinc presidents diferents. Les seves conclusions es reprodueixen en una pila de documents d'alt secret, més de 7.000 pàgines que ell mateix filtra al New York Times. D’aquí, les dades salten als titulars de la premsa de tot el món.

null


Aclamat com un heroi, d’una banda, i etiquetat com a traïdor - fins i tot pels seus col•legues més pròxims - i condemnat a l'ostracisme per l’altra, Ellsberg va arriscar la seva vida per salvar una guerra que ell va ajudar a planejar. L’acte de consciència i desesperació de Daniel Ellsberg va contribuir a desencadenar una crisi constitucional, el Watergate. Aquest cas va suposar l’única renúncia d’un president en tota la història dels Estats Units i va acabar contribuint a acabar la guerra.

Henry Kissinger va anomenar Daniel Ellsberg “l’home més perillós d’Amèrica”. Quatre dècades més tard, Julian Assange li ha agafat el relleu.

Dirigit per Judith Ehrlich i Rick Goldsmith. Nominat a l’Oscar al Millor Documental 2010 i Premi especial del Jurat a l’IDFA 2010.

Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
"ETA a la ciutat dels sants. Un atemptat al cor de Catalunya" explica el que va passar aquella tarda del 29 de maig del 1991; el que va passar l'endemà, quan es van fer els funerals per les víctimes a la Catedral de Vic i es va desarticular l'escamot Barcelona d'ETA a Lliçà d'Amunt, acció en la qual van morir dos dels terroristes, Joan Carles Monteagudo i Jon Félix Erezuma; i com ha viscut i paït la ciutat de Vic aquest atemptat.

nullnull

En el documental hi intervenen, entre altres: Jordi Pujol, president de la Generalitat (1980-2003); Narcís Serra, vicepresident del govern espanyol (1991-1995); José Antonio Ardanza, lehendakari (1985-1999); Josep M. Vila d’Abadal, actual alcalde de Vic; Pere Girbau, alcalde de Vic (1987-1995); Àngel Colom, secretari general d’ERC (1989-1996); els periodistes Antoni Batista, Martxelo Otamendi, director del diari “Berria” i Bru Rovira. A més, també inclou el testimoni de Francisco Sánchez Solís, el guàrdia civil que era la màxima autoritat de la caserna el 1991 i el d’algunes de les víctimes de l’atemptat i de molts dels voluntaris que van ajudar en les tasques de rescat dels ferits.

Un documental de Televisió de Catalunya amb la col•laboració de la productora Dies Tontos de Televisió.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
La historia arrenca amb la suspensió del jutge el mes de maig del 2010, quan la Cort Suprema va acordar el seu processament per haver investigat els crims del franquisme, cosa que va provocar un moviment popular de solidaritat amb el jutge. Més tard, s’hi van afegir altres acusacions contra Garzón, poc després que es fes pública la seva investigació sobre el “cas Gurtel”, un exemple de corrupció política.

null

El documental se centra a explicar com Garzón ha exercit de jutge, la seva biografia i fama, el seu passat polític i els continus enfrontaments amb polítics i altres jutges. Així, aquest documental ens acosta a la manera com Baltasar Garzón afronta els tres processos oberts contra ell, i ho fa amb entrevistes al mateix Garzón i a testimonis de familiars i amics, que ens parlen sobre el seu caràcter i la seva infància. A més, també incorpora la veu de persones que ens parlen de la figura de Garzón des del punt de vista de la seva tasca; algunes d’aquestes corresponen a companys jutges i fiscals de l’Audiència Nacional crítics amb la seva figura, que apareixen als mitjans de comunicació, juristes internacionals, advocats de l’acusació i també aquells que el defensen. Hi intervenen, entre d’altres, Luis Moreno Ocampo, fiscal en cap de la Cort Penal Internacional; José Ricardo de Prada, jutge de l’Audiència Nacional; Joaquín Leguina, exsecretari general del PSOE; Aleix Vidal-Quadras, eurodiputat del PP; Miguel Bernad, president de Manos Limpias; i Giles Tremlett, corresponsal del diari The Guardian.

Aquest documental, alhora que examina els punts clau de la biografia de Garzón, com són les investigacions sobre el narcotràfic, el “cas GAL” i l’assumpte Pinochet, barreja les llums i les ombres del passat del jutge, una discussió apassionada sobre qui és aquest home que ha despertat odi i estimació a parts iguals. En definitiva, “Garzón, judici al jutge”, dibuixa un conflicte decisiu sobre qüestions d’independència judicial i els límits entre el poder polític i el poder judicial.


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col•laboració de JWProductions.

11/03/2011: NP "Videocràcia"

Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“Sense ficció”, el dimecres 9 de març del 2011 a TV3, i el dissabte 19 de març al vespre pel 33.

Avui en dia, el 80 per cent dels italians consideren la televisió com la principal font d’informació. Al mateix temps, la televisió s’ha tornat conscientment un canal de màrqueting, acostant aquest missatge a la massa: “Passa-t’ho bé i oblida’t de tots els mals un moment”. El que és més important és fer-se notar i ser vist. La fama, els diners i l’admiració de la gent arribaran automàticament.



El director Erik Gandini viu a Suècia però va néixer i es va criar, fins als dinou anys, a Itàlia. Amb “Videocràcia” torna al seu país d’origen per retratar, des de dins, l’experiment televisiu de Berlusconi, en el qual els italians fa més de trenta anys que participen. Gandini aconsegueix un accés únic a les esferes més poderoses del sector mediàtic i revela una història que neix a partir de la terrible realitat televisiva italiana, un país en què es pot passar de noia de xou televisiu a ministre per la Igualtat de Gènere de manera natural.


Dirigit per Erik Gandini.

Més informació sobre el documental.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“Sense ficció”, el dimecres 9 de març del 2011, a les 23.20 a TV3, i el dissabte 12 de març, a les 20.35 pel 33.

Aquesta setmana Sense ficció ens acosta a la figura de l’extraordinari doctor Moisès Broggi, Creu de Sant Jordi l’any 1981, guardonat per la Generalitat de Catalunya el 2008 amb la medalla d’Or i el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística en reconeixement a “la seva dilatada i prestigiosa carrera com a cirurgià i el seu compromís ètic i social". Més enllà dels premis, el documental aprofundeix justament en aquesta dimensió ètica, que ha anat construint i acumulant al llarg dels més de cent anys de la seva vida.

null

Nen malaltís i lector entusiasta d’“El Quixot” de la biblioteca del pare, es va decantar per la medicina, tot i que també era un enamorat de les lletres, per especialitzar-se després en cirurgia treballant amb Joaquim Trias. Durant la Guerra Civil Espanyola va dirigir el servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, en un moment en què l’experiència amb els pacients va donar peu a l’aplicació de nous mètodes i protocols que es van acabar traslladant al front. Una altra novetat és que va proposar instal•lar els hospitals prop de les zones de combat, amb quiròfans mòbils, ja que els ferits morien de camí als hospitals, ben llunyans. Els Brigadistes Internacionals, a qui atenia al front, el van commoure enormement: li recordaven el Quixot, que tant li havia agradat de petit, perquè lluitaven per un ideal. Temps després, amb el règim franquista, la vinculació amb els brigadistes li va passar factura. Amenaçat amb diversos sumaríssims, el van depurar de l’hospital i li van prohibir exercir com a cirurgià en cap centre públic. Amb tot, se sent afortunat perquè no el van condemnar amb la màxima pena.

null

La seva carrera científica va continuar lligada a un ferm compromís ètic. Va participar activament durant la guerra freda en contra que les potències acumulessin un arsenal d’armes atòmiques capaç de destruir el món. “La ciència pot aplicar-se cap al bé o cap al mal- sentencia en el documental-. I si s’aplica cap al mal, que és el que es fa també, es pot arribar a l'aniquilació de la humanitat.”

El doctor Broggi comparteix protagonisme en el film amb el gran amor de la seva vida, Angelina, la seva dona, amb qui fa més de seixanta anys que està casat.

Pel que fa als materials audiovisuals utilitzats, la narració del mateix Broggi s’acompanya de fotografies, imatges d’arxiu, il•lustracions i alguns episodis ficcionats, com el preciós somni que va tenir de petit després de veure el mar per primera vegada.

El documental és una producció d’Alguienvoló en coproducció amb Televisió de Catalunya i el suport del CIC.


Fitxa tècnica:
Direcció: Marta Batlle i Segura
Guió: Natàlia Foguet i Marta Batlle i Segura
Fotografia: Daniel Aranyó
Producció: J. A. Salgot
Muntatge: Eric Lutor


Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
"Sense Ficció", 2 de març del 2011

Noves revelacions sobre un dels fets que va marcar la història del segle XX i que va quedar gravat a la memòria de tot el planeta. Noves revelacions sobre les 24 hores després de l’assassinat del president Kennedy i el caos que es va apoderar de Washington i la Casa Blanca. Un treball d’investigació que revela moments inèdits fins ara.

null

Els moments i hores posteriors al tràgic assassinat de John Fitzgerald Kennedy van tenir una gran influència en la història dels Estats Units i de tot el món, però fins ara se n’ha parlat molt poc. Amb el temps com a principal eina narrativa, aquest documental reexamina aquell dia que va definir la història d’Occident amb l’ajuda de certes dades sorprenents que s’han fet públiques recentment, i ens mostra un vicepresident que va haver de prendre decisions crítiques amb molt poca informació sobre les circumstàncies. Lyndon B. Johnson va saber que el president era mort, per exemple, quan un dels responsables dels serveis de seguretat ja havia ordenat l’enviament d’un fèretre al lloc dels fets. I va jurar el càrrec a bord de l’Air Force One, al costat de l’exprimera dama i sense el seu vistiplau. Al vespre, un cop a casa seva, va ser informat amb més detall del que havia passat a Dallas quan tothom ja ho havia vist per televisió.



Una documental d’Antonhy Giacchino. Producció executiva, Steve Gillon.
Basat en el llibre “The Kennedy Assassination – 24 hours after”, de Steve Gillon.
Editat per Marc Delforte. Director de fotografia, Ed David.
Una producció d’AETN.
Categories: Notes de prensa
Escrit per: Sense ficció
“SENSE FICCIÓ”, 23 DE FEBRER DEL 2011

“Infància en risc” és un documental que dóna veu al maltractament infantil. Es tracta d’una producció que manté l’anonimat de les víctimes, però que fa sortir de l’anonimat la terrible problemàtica en què es troben massa nois i noies.
Ho fa a partir de l’impacte del testimoniatge sonor en primera persona. Els testimonis són joves que provenen d’una situació de maltractament recent i que es debaten entre la seva crua història i la impossibilitat d’entendre el perquè de tot plegat, el perquè els ha tocat ser víctimes d’uns actes tan inversemblants.

null

Ells s’ho pregunten i es responen. En definitiva, fan les seves pròpies anàlisi del que és i ha estat la seva vida. Mentre sentim la seva veu, la pantalla ens mostra una animació evocativa, crua, suggerent... aquella que requereix el seu relat.

El documental no exhibeix la cruesa descriptiva. No ho vol fer. Tot el que embolcalla aquesta peça ja és cruesa en si mateixa. Però la temàtica troba també el punt de resiliència, de superació. Més alegria de l’esperada en uns joves que passen de ser víctimes a ser herois.

L’anàlisi i posada en situació contextual de la temàtica la fan experts, entre els quals distingim dues tipologies. D’una banda, aquelles persones de diferents àmbits que han dedicat la seva vida al maltractament infantil per pal•liar-lo, prevenir-lo i intentar curar-ne les conseqüències. D’altra banda, aquest documental també considera “experts” aquells que ja són majors d’edat però que quan eren infants van ser maltractats. Aquests testimonis exposen de forma directa la seva experiència.

Imma Pérez, exsecretària d'Infància i AdolescènciaIrene Geli, exvíctima

El testimoni dels joves constitueix l’alarma social. Els experts, sigui quina sigui la seva experiència –professional o vital-, exposen els perquès, les causes i les conseqüències del maltractament infantil.
“Infància en risc” aborda la negligència aguda, l’abús sexual i el maltractament físic. Ho fa en els següents capítols:
-“No he sigut petita”
Primeres definicions
-“I si em mata, què fa la gent?”
La responsabilitat social
-“Tinc un pare que és guai”
Tipologies d’agressors
-“Entre família, m’he criat jo”
El principi de normalitat
“La millor família que he tingut”
Les famílies d’acollida
- “Un gran futur”
La resiliència


Idea original de Gemma Larrègola. Direcció: Gemma Larrègola i Clara Vinardell.
Guió: Clara V. Fleck. Realització: Jordi Garcia i Clara V. Fleck.
Una coproducció de TV de Catalunya , Muf Animation i OnPost, amb el suport de l’Institut Català de les Indústries Culturals i del Departament d’Acció Social de la Generalitat de Catalunya.

Següent