Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 5 de juny, a les 21.55, a TV3
INTERNET: Fins al 5 de juliol, geoblocat Espanya



Els refugiats, un negoci valorat en 20.000 milions d’euros l’any


Una producció de La Compagnie des Phares et Balises

Per a la gran majoria de nosaltres, els camps de refugiats responen a les necessitats d’una situació d’emergència. Però, de fet, la realitat d’aquests camps és ben diferent. El fet que s’hagin multiplicat arreu del món és una demostració clara que una situació considerada “excepcional” és, en la pràctica, un sistema durador, lucratiu i de llarg recorregut. És un autèntic mercat, en què els estats, les organitzacions internacionals i els inversors miren de sortir-hi tots guanyant. Arreu del món, 12 milions de persones viuen en camps de refugiats. Més de 60 milions transiten per un camp o un altre. Sota diverses formes, actualment els camps són habituals gairebé a tot arreu. Qui els erigeix? Amb quina legitimitat? Qui se’n beneficia? Com és que els camps proliferen i per què es mantenen? Suposen l’única solució a una política migratòria que sembla molt difícil de definir? A través d’una minuciosa recerca dins d’aquest món invisible, el documental llança una altra mirada a la migració contemporània. Descriu i revela els mecanismes que s’amaguen darrere un fenomen de gran abast: la “campificació” del món.




Empesos per les guerres i les catàstrofes, desatesos per estats que no volen acollir-los, vint milions d’exiliats troben refugi als camps de refugiats. Camps de refugiats, centres de retenció, campaments d’espera... pensats com una solució humanitària d’urgència, aquests llocs d’aïllament es cronifiquen arreu del planeta.

Considerats com a beneficiaris d’ajuda, els refugiats queden sotmesos a una nova llei: la del mercat. Ara les empreses privades ja són presents als camps. Confrontades amb un esclat de necessitats, els organismes humanitaris de l’ONU que gestionen els camps (l’Alt Comissariat per als Refugiats –ACNUR, en anglès UNHCR–, el Programa Alimentari Mundial...) opten per les empreses privades pensant que seran més innovadores i més barates, i que proporcionaran serveis més dignes als refugiats.

Des de petites i mitjanes empreses fins a multinacionals, des de bancs fins a grups de seguretat privada, aquestes empreses penetren, així, dins un nou sector d’activitat. Un mercat d’un gran potencial, si comptem que el volum econòmic mundial del sector humanitari s’estima en uns 20.000 milions d’euros anuals.

Als camps, el sector privat aixeca ciutats de barracons; empreses de tecnologia punta serveixen sistemes biomètrics per identificar els refugiats; les grans marques de distribució hi inauguren supermercats. Els seus productes, serveis i tecnologia hi troben oportunitats a gran escala.




Els interessos d’aquestes empreses sempre s’admeten obertament? Els refugiats són un sector nou de consumidors? Poblacions de prova per a productes nous? Com és que l’economia de mercat s’introdueix en aquestes zones conflictives del món?

Territori d’interessos econòmics, els camps de refugiats també són escenaris de mercantilització política, utilitzats a plaer per països rics que prefereixen no acollir aquestes poblacions poc atractives.

En les negociacions internacionals, s’hi decideix el preu dels camps i de les crisis migratòries. L’acord firmat entre la Unió Europea i Turquia, que adjudica al govern turc la gestió dels migrants arribats al seu territori, n’és la il·lustració perfecta.

El documental posa el focus en els camps de refugiats més grans d’Europa (Calais; Moria, a l’illa grega de Lesbos; Elbeyli, a Turquia), però també a Jordània (Zaatari) i a Kènia, a Dadaab, el camp de refugiats més antic del món. El film es fica entre les bambolines d’aquest mercat emergent, una cara amagada de la vida dels camps i de les crisis migratòries.

“Refugiats: un negoci a l’alça” també revela els mecanismes profunds que actuen al voltant dels camps. Des dels interessos econòmics fins a la instrumentalització política, en què els estats negocien el preu d’aquestes poblacions poc desitjades, amb la finalitat de relegar-les més fàcilment a aquests indrets de vida paral·lela.

Dirigit per Nicolas Autheman i Delphine Prunault.


I després, “Valor afegit” presenta “Immigrants, els refugiats econòmics”, els immigrants que arriben a Europa fugint sovint de la misèria en els seus països. El programa s’endinsarà en el que està fent la comunitat pakistanesa al barri de Sant Antoni de Barcelona, en un projecte innovador, a escala europea, que els intenta integrar en les xarxes econòmiques i socials del barri.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"DESEMPARATS. L'ABÚS"
EMISSIÓ: Dimarts 29 de maig, a les 21.55, a TV3 i internet

El segon i últim capítol de la minisèrie documental d'investigació de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa sobre les retirades de menors per part de l’administració posarà el focus als centres de menors. Com és la vida dels infants en aquests centres?
És ètic fer negoci amb els desemparats?


Una producció de TV3




"Sense ficció" estrena la segona part del treball d'investigació "Desemparats", que es iniciar amb el capítol "Desemparats. El dolor".

En alguns casos la situació de sobreocupació i barreja de menors de diferents edats i problemàtiques fa que el centre de menors es converteixi en un malson, pitjor que el lloc d’on s’ha volgut rescatar el menor. Nois i noies que han viscut en centres de menors comparteixen a “Sense ficció” les seves experiències, abusos, intimidacions, pors i, també, l’alliberament de la sortida o l’escapada d’aquell lloc que els angoixava.




L’execució dels protocols de desemparament fa créixer el nombre de menors susceptibles d’haver d’ingressar en un centre d’acollida o protecció. Això suposa unes necessitats en infraestructures que les fundacions del Tercer Sector estan disposades a assumir. Algunes fundacions, que són entitats sense ànim de lucre, creen Societats Limitades que sí que treuen beneficis de la seva vinculació amb el tercer sector. És ètic fer negoci amb els desemparats?






"Hi havia un educador en especial que es passava molt. Pegava quan ell creia que era necessari... Els càstigs eren excessius."
Ida, extutelada

"Jo era una princeseta de l’American School i vaig xocar amb moltes coses. Em vaig sentir que m’estaven castigant perquè havia fet alguna cosa dolenta."
Noa, extutelada

"Nos dopaban a todos. Nos tenían totalmente drogados. Me daban Prozac, Tranxilium, Orfidal, Trankimanzin... me daban multitud de pastillas."
Susana, extutelada


"Hi ha sobreocupació, massificació. Infants i adolescents dormint a terra, sense llit ni habitació."
Robert, educador

"Si tu treus un menor i el poses en un lloc on tindrà més problemes dels que tenia al lloc d’on ve, quina mena de protecció és aquesta?"
David, educador

"No és ètic que una entitat sense ànim de lucre creï una immobiliària i a través d’aquesta immobiliària s’estigui quedant diner públic destinat a la infància més vulnerable."
Joan, educador





"DESEMPARATS. EL DEBAT"
EMISSIÓ: Dimarts 29 de maig, a les 23.15, a TV3 i internet





Després del documental “Desemparats. L’abús”, el programa “Sense ficció” continuarà amb un debat sobre el sistema de protecció de menors conduït per Albert Elfa i Montse Armengou. Hi participaran Georgina Oliva, directora general de la DGAIA, Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència; Pilar Núñez, en representació de FEDAIA, Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i a l'Adolescència; Paco Cárdenas, president d’APRODEME, Associació per la Defensa del Menor; Conchita Peña, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya; David Rodríguez, educador social i membre CGT i el psiquiatre i psicòleg Juan Luis Linares, director de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.





Fitxa tècnica
Una minisèrie documental de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa
Producció: Ruth Llòria
Imatge: Carlos Díaz
Muntatge: Marc Escòlies
Il·lustracions i disseny gràfic: Pep Presas
Muntatge postproduccions: Marta Barbal
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció so: Albert Juvé
Investigació: Ferran Moreno
Documentació: Elisabet Díaz, Raquel Vizcaya
Imatge addicional: Domènec Gibert, Carles Mallol, Marc Durà, Agustí Poch
Titulació: Núria Barba, Nanda de Sangenís
Producció executiva: Muntsa Tarrés


Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"DESEMPARATS"
EMISSIÓ: Dimarts 22 i 29 de maig, a les 21.55, a TV3

Minisèrie documental d'investigació de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa sobre les retirades de menors per part de l’administració. En la majoria de casos estan justificades, però el documental aborda les errades del sistema. Centenars de famílies trencades per protocols qüestionables, construïts per protegir els menors


Una producció de TV3





"DESEMPARATS. EL DOLOR"
EMISSIÓ: Dimarts 22 de maig, a les 21.55 i internet

El primer documental del “Sense ficció” es fixa en aquells casos en què el sistema ha fallat i, per tant, ha provocat una terrible i innecessària situació de trencament familiar.

En el primer capítol, el dolor d’aquestes famílies n’és el protagonista. Un dolor provocat per errades dels serveis mèdics, per les presses dels serveis socials, per les pors mediàtiques del sistema... Pares que no poden recuperar els seus fills fins passats molts anys i que, mentrestant, han d’acceptar un règim de visites escàs i vigilat. Alguns no els recuperen mai.

L’administració, per protegir els menors, ha teixit una sèrie de protocols que s’han de complir. La roda, quan s’engega, costa molt d’aturar.




"De cop i volta te trobes que t’han arrabassat es teu fill des teus braços. No saps on l’han dut, no saps on és. Ho vius com que te segresten es teu fill."
Cristina

"El temps perdut no el recuperes mai. Jo no vaig veure els primers passos dels meus fills, les primeres paraules, la primera vegada que van dir mama, papa... No es recupera."
Vanessa

"Cal analitzar què és millorable, amb l’objectiu de disminuir el nombre de retirades de menors. El marge d’error de les resolucions de la DGAIA és bastant petit, que això no treu –i vull deixar-ho molt clar– el dolor que senten aquestes famílies."
Georgina Oliva, directora DGAIA




El segon capítol, "Desemparats. L'abús", s’emetrà el dimarts 29 de maig, amb el focus del documental posat als centres de menors. Com són aquests centres on van a parar els nens? És ètic obtenir-ne beneficis econòmics?

I després del documental, “Sense ficció” posarà a debat el sistema de protecció de menors, amb representants de l’administració catalana, associacions de famílies afectades i experts, amb Albert Elfa i Montse Armengou.


Fitxa tècnica
Una minisèrie documental de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa
Producció: Ruth Llòria
Imatge: Carlos Díaz
Muntatge: Marc Escòlies
Il·lustracions i disseny gràfic: Pep Presas
Muntatge postproduccions: Marta Barbal
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció so: Albert Juvé
Documentació: Elisabet Díaz, Raquel Vizcaya
Imatge addicional: Domènec Gibert, Carles Mallol, Marc Durà, Agustí Poch
Titulació: Núria Barba, Nanda de Sangenís
Producció executiva: Muntsa Tarrés





“QUALSEVOL COSA ABANS QUE UNA PUTA”
EMISSIÓ: Dimarts 22 de maig, a les 23.07, a TV3
INTERNET: Fins al 21 de juny (geolocalitzat a Espanya)



Es pot ser mare i prostituta?
Víctima de la violència masclista, Eva-Marree Kullander es va separar de la seva parella. Amb dos nens petits i en trobar-se aviat que no tenia prou recursos econòmics, va treballar com a noia de companyia dues setmanes. En assabentar-se’n, els serveis socials suecs li van treure la custòdia dels nens i la van concedir a l’exparella, tot i tenir antecedents per violència.
L’Eva-Marree va engegar accions legals per recuperar els nens i tenir-hi contacte, però no hi havia res a fer. Tres anys després, en la primera visita acordada amb els serveis socials per veure el seu fill gran, l’exparella la va matar i va ferir mortalment una treballadora social.


Una producció de Magneto Presse i Arte




L’11 de juliol del 2013, Eva-Marree Kullander va morir assassinada pel seu excompany, Joel Kabagambe, a la seu dels serveis socials de Västeras, a Suècia. Tenia 27 anys i era mare de dos nens. El seu malson havia començat l’any 2009, quan es va quedar embarassada del segon. Arran de patir diversos episodis de violència masclista exercida per la seva parella, va demanar ajuda als serveis socials, on la van animar a deixar-lo. Pocs mesos després del naixement de la segona criatura, la seva situació econòmica era tan crítica que va decidir treballar com a noia de companyia a Estocolm amb el pseudònim de “Petit Jasmine”. Només van ser dues setmanes, cinc clients, però l’estigma social va marcar la resta de la seva vida.

Per entendre la seva història, cal contextualitzar-la en el seu marc social i jurídic. El 1999, Suècia va ser el primer país al món a adoptar una llei que criminalitzava els clients. A la pràctica no se n’ha empresonat mai cap, però la situació de les prostitutes ha empitjorat, tot i que la seva activitat ja no és il·legal. La llei les considera víctimes de la violència sexual, tant si se’n consideren com si no. Es fa tot el possible perquè abandonin la prostitució i se les desacredita sistemàticament si no segueixen aquest rol o si no se’n penedeixen.

En assabentar-se que l’Eva-Marree Kullander havia exercit com a prostituta, els serveis socials van decidir treure-li la custòdia dels fills. Es van presentar a casa seva amb la policia i, sense cap explicació, li van prendre els nens. La custòdia va passar a mans de l’exparella, tot i els seus antecedents per violència.

Durant anys, l’Eva-Marree va lluitar per tots els mitjans amb l’administració i la justícia per recuperar els fills, sense èxit. Tot i que va aconseguir una sentència judicial que li concedia el dret de visitar els fills, l’exparella va anul·lar sistemàticament les visites el dia abans durant tres anys.

“En un context cultural en què es considera millor confiar uns nens a un home violent que a una prostituta, tots els intents de l’Eva-Marree acaben fracassant sistemàticament. Des de la negociació amb els serveis socials fins a l’abandonament de la prostitució, passant pel recurs davant d’un jurat popular, no funciona res. Haurà de pagar tota la vida per haver mantingut relacions amb cinc clients, com si el preu no hagués estat ja prou alt.”
Ovidie, directora





L’Eva-Marree mai va tornar a prostituir-se. Tampoc es va penedir ni va renegar del que havia fet, senzillament ho va assumir i es va convertir en una activista pels drets de les treballadores sexuals, desafiant les polítiques i actituds envers la prostitució a Suècia.

El juliol del 2013, els serveis socials van decidir organitzar una trobada entre l’Eva-Marree i el seu fill gran, en Ludwing. Feia més de tres anys que l’hi havien pres. L’exparella havia de supervisar la visita, malgrat les múltiples advertències del seu comportament amenaçador. La cita es va acordar el 13 de juliol. Aquell dia, durant la visita, en Joel la agredir brutalment amb un ganivet, apunyalant-la més de trenta vegades. També va ferir una treballadora social.

Dies després del seu assassinat, es van organitzar concentracions de treballadors sexuals arreu del món. L’Eva-Marree es va convertir en el símbol del fracàs del model suec.

Quatre anys després dels fets, els seus pares encara reclamen als serveis socials i les institucions el dret de visita als seus nets, però els seus correus no reben resposta ni ningú es digna a rebre’ls. L’estigma continua.


Podeu veure’n el tràiler aquí.


Premis
Premi Amnistia Internacional a la millor pel·lícula de la secció Drets Humans, Thessaloniki International Film Festival, Grècia 2018


Dirigit per Ovidie.





Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"ELS HOMES DEL SILENCI"
EMISSIÓ: Dimarts 15 de maig, a les 21.55, a TV3 i internet

“Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”
24 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas

40 anys després d’aquesta històrica frase, “Els homes del silenci” narra com va ser possible que, amb una democràcia jove i fràgil, s’arribés a un acord fora de la legalitat vigent per restablir la Generalitat de Catalunya del 1932 i el retorn de Josep Tarradellas com a president.

El documental aporta informacions sobre la negociació que no s’havien explicat fins ara.


Una producció d’Ottokar en coproducció amb TV3 i TVE, i la col·laboració de l’ICEC




El 23 d'octubre del 2017 es va commemorar el quaranta aniversari de la històrica frase de Josep Tarradellas, "Ja soc aquí", pronunciada des del balcó de la Generalitat de Catalunya.

"Els homes del silenci" és la història poc coneguda del grup de persones que van treballar a la rebotiga de la política en un moment històric complex, per fer possible el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya el 23 d'octubre del 1977. Aquestes dues decisions, absolutament rupturistes en el seu moment, van generar enormes tensions entre els sectors més ultraconservadors del franquisme.

El documental aporta dos elements nous que no s'havien explicat fins ara d’aquest procés. El primer és que els contactes amb Tarradellas van començar molt abans del que se sabia, gràcies a Manuel Milián Mestre, periodista i assessor de Manuel Fraga (1970-80), a començaments del 1976, i, en segon lloc, treu a la llum una sèrie d'entrevistes que es van fer entre els anys 1986 i 1988.




La negociació va implicar molta gent, trobades i informes, i va fer possible que dos caràcters tan oposats com els d'Adolfo Suárez i Josep Tarradellas poguessin construir ponts d'entesa. Fernando Ónega, director de premsa de Presidència del govern de Suárez (1977-1978), recorda la primera trobada entre tots dos, el 21 de juny de 1977, com “un diàleg entre dos galls. Suárez deia que el president del govern era ell. Tarradellas responia que hi podria haver un milió de persones que el seguirien i li donarien suport. I Suárez replicava: ‘Vostè no és ningú. Vostè serà el que digui jo’”. Va ser el principi d’unes intenses i controvertides negociacions entre els dos polítics.

"Els homes del silenci" compta amb els testimonis de membres del gabinet d'Adolfo Suárez, els ministres Rodolfo Martín Villa i José Manuel Otero Novas, d’alts càrrecs del seu govern, com Federico Mayor Zaragoza i Salvador Sánchez-Terán, i dels periodistes Fernando Ónega i Miguel Ángel Aguilar.

També hi participen Narcís Serra, Miquel Roca, Josep Maria Bricall, Ramon Espasa, Josep Tarradellas (fill de Tarradellas), els periodistes Albert Arbós, Manuel Milián Mestre, Màrius Carol, Ricardo Fernández Deu i Valentín Villagrasa, que el van conèixer a l'exili de Saint-Martin-le-Beau, i el director de cinema Pere Portabella, responsable de la cerimònia d'arribada de Josep Tarradellas a Barcelona.




“A Espanya, hi ha hagut massa baralles, massa guerres i massa morts. El que hem de fer tots plegats és reunir-nos al voltant d’una taula i discutir, parlar i posar-nos d’acord en què hem de fer el dia de demà.”
Josep Tarradellas



Dirigit per Josep Morell i Jordi Vilar.



» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"LA MÚSICA ÉS VIDA"
EMISSIÓ: Dimarts 8 de maig, a les 21.55, a TV3 i internet

Què pot passar si es barreja un grup d'adolescents, un grup de pacients amb Alzheimer i la música? Doncs, un esclat d’emocions i sentiments -empatia, tendresa, amor...- que pot arribar a fer reflexionar sobre el sentit de la vida. I, a més a més, tot emmarcat en unes situacions que, malgrat que pugui sorprendre, contenen grans dosis d’humor.


Una producció de Televisió de Catalunya

El documental “La música és vida”, dirigit per Santiago Torres i realitzat per Ramon Vallès, recull l’experiència de mesos d’uns estudiants de batxillerat de Sabadell que fan el seu treball de recerca sobre quins efectes pot tenir la música en els pacients d’Alzheimer. Els estudiants han estat assessorats i supervisats en el seu treball per la Fundació Pasqual Maragall, dedicada a la investigació de la malaltia d’Alzheimer.





Les càmeres de “Sense ficció” han estat testimoni de les sessions entre els estudiants i els pacients -desenvolupades a la fundació Avan de Sabadell- des del començament. Per a molts dels joves, aquest ha estat el primer contacte amb la malaltia.

El projecte “Life Soundtrack, la banda sonora de la meva vida” s’ha basat en la confecció d’una banda sonora per a cada pacient amb aquelles cançons que han pogut tenir un significat especial al llarg de la seva vida. Així, els estudiants han hagut de familiaritzar-se amb artistes com Antonio Machín i Manolo Escobar, els balls de saló o, fins i tot, aprendre a ballar “La yenka”. Un cop elaborada la “llista d’èxits” de cada pacient, amb tota naturalitat, oblidant les càmeres, estudiants i malalts han anat interactuant -rient, cantant, ballant, explicant històries- i els joves han anat observant l’efecte de la música en els pacients.




Els resultats han estat molt evidents: els estudiants han pres nota de com la música millorava de manera immediata l’estat d’ànim dels pacients, de com els estimulava una sèrie de records i, encara millor, de com els transportava a l’estat emocional del moment del record. Estaven recuperant emocions i sentiments. Com resumeix un dels estudiants, “és que després de fer aquest projecte, veus que realment la música és vida.”

Però per als estudiants l’experiència ha anat més enllà de fer un treball de recerca i això es constata al llarg del documental: “hem d’agrair aquesta experiència, que ens ha fet créixer com a persones i ens ha mostrat un costat més humà... que no ens pensàvem que teníem”, conclou amb humor una de les estudiants. Els joves també han descobert emocions i sentiments.




Diuen de l’Alzheimer que és una malaltia familiar. No només afecta el malalt, implica a tots els que l’envolten. El documental també recull els testimonis d’alguns dels familiars més propers dels pacients que participen en el projecte.

A “La vida és música” també participen José Luís Molinuevo i Nina Gramunt, director científic i neuropsicòloga, respectivament, de la Fundació Maragall i Anna Morera, neuropsicòloga de la fundació Avan (Associació Vallès Amics de la Neurologia), tots tres directament implicats en el projecte de recerca.


Més informació
Projecte “Life Soundtrack, la banda sonora de la meva vida”


Fitxa tècnica
Guió i direcció: Santiago Torres
Realització: Ramon Vallès
Imatge: Txus Navarro
Muntatge: Xavier Camañes Aguilar
Imatge addicional: Carles Señalada, Carles de la Encarnación i Dani Cuadrada
Colorista: Marc Escòlies
Documentalista: Montse Bailac
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció de so: Carles Garcia
Producció: Laura Navalpotro i Sandra Rierola
2018




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Properament, a TV3
INTERNET: Directe, 30 dies a la carta, geolocalitzat a Espanya

Un documental íntim sobre Saturadah, una organització de “motards” internacional molt violenta associada a activitats delictives

Creada a Holanda, s’ha establert a 18 països, entre els quals hi ha Espanya





Satudarah és l’organització de motoristes més violenta i temuda dels Països Baixos. El nom vol dir “una sola sang”: “satu” vol dir “un” i “darah”, “sang”. Fundada a Moordrecht el 1990, la banda ha passat de tenir una base humil a convertir-se en una xarxa internacional establerta amb 76 seccions a 18 països, entre els quals hi ha Alemanya, Dinamarca, Indonèsia i Espanya, i que es vincula als negocis del tràfic de drogues, el contraban d’armes i la prostitució.





No és fàcil tenir accés a una banda d’aquestes característiques. Aquest va ser el repte dels cineastes guardonats amb un Emmy i un BAFTA Joost van der Valk i Mags Gavan, els quals van aconseguir un accés privilegiat al club per filmar el seu funcionament i la seva vida quotidiana.

El documental filma no només la violència que caracteritza els seus membres, sinó també la seva fragilitat. Confessions de crims, reunions de negocis, judicis o escorcolls de la policia contrasten amb moments íntims d’alguns dels seus membres amb la família o visitant al cementiri la tomba d’un familiar. El film retrata amb detall la litúrgia que acompanya la cohesió dels membres de la banda, els ascensos i els càstigs. Rituals que traspuen violència alternada amb germanor entre els membres del grup. L’enorme sentiment de pertinença que els uneix amb Satudarah s’aferma des del principi mitjançant un jurament de sang en què es comprometen a “fer qualsevol cosa que em demani Satudarah”. En Mickey, després de fer el jurament, assegura a la càmera que “faria el que fos” i que fins i tot “moriria pel club. Al mil per cent”.




“El fiscal em va dir, literalment: "Quan el veig, senyor Meerts, un calfred em recorre l'espinada. Vostè és un perill per la societat i per aquesta comunitat”, recorda en Bared, després d’explicar a càmera que va buidar el carregador de la seva arma sobre un home. Va complir condemna a la presó, un lloc d’anada i tornada freqüent entre els membres del club.

“Satudarah, una sola sang” exposa l’aterradora realitat d’una de les organitzacions criminals més notòries d’Europa.

Podeu veure el tràiler aquí.


Nominacions
Millor llargmetratge documental, Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències dels Països Baixos


Festivals
Nederlands Film Festival, Països Baixos
Visions du Réel, Suïssa
FIPA, Biarritz International Film Festival
Madrid International Film Festival
DOC Cévennes, Festival international de Lasalle, França


Dirigit per Joost van der Valk i Mags Gavan.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 17 d’abril, a les 21.55, a TV3
INTERNET: No es podrà veure a internet

La Guerra Civil Espanyola és un esdeveniment clau de la nostra història. 80 anys després, continua sent un tema cinematogràfic en busca de noves mirades i tractaments.

Per primera vegada a Espanya, s'ha digitalitzat material d'arxiu original de la Guerra Civil a 4K i s'ha acolorit per mostrar el conflicte com no s'havia vist abans: en color. Una feina que ha implicat més de 50 professionals durant un any i mig.


Una producció de Minoria Absoluta i Veo Televisión per a Discovery MAX




“Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color” és un llargmetratge documental dirigit per Francesc Escribano i Luis Carrizo que explica la Guerra Civil Espanyola des de la distància històrica i amb una nova mirada que permet fer-ho com mai fins ara s’havia fet: en color. S’han combinat les darreres tècniques digitals amb l’esforç tècnic i creatiu d’un equip de més de 50 persones. S’ha digitalitzat, restaurat i acolorit el material original filmat entre 1936 i 1939 amb l’objectiu d’apropar aquests documents únics al gran públic i a les noves generacions.

El documental és una producció de Minoria Absoluta amb la participació de Veo Televisión-DMAX, que ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Filmoteca Española i a l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.





Sinopsi

19 de maig de 1939. Els exèrcits de Franco marxen pel centre de Madrid. Els vencedors de la guerra celebren el seu triomf amb una desfilada espectacular. Mentrestant, l’Espanya vençuda, la que va defensar la República, marxa cap a l’exili. Mig milió de persones abandonen el seu país sense saber quin serà el seu destí.

Aquest és el final de tres anys de guerra civil en què el país ha patit l’enfrontament més atroç entre els ciutadans. Una guerra que deixa més de 100.000 combatents morts, gairebé 200.000 civils assassinats a la rereguarda i encara no se sap quantes víctimes en els atacs a pobles i ciutats. Una tragèdia que es va gestant durant els anys convulsos de la segona República i que esclata el juliol de 1936 amb un cop d’estat militar. Els revoltats no van aconseguir derrocar el govern i la República no va aconseguir sufocar la rebel·lió. El cop es va convertir en una guerra civil.

Durant gairebé mil dies, la Guerra Civil es va estendre per tot el territori espanyol, es lluita en ciutats i pobles i es marca el país a foc i sang. La República es desgasta amb divisions internes i no és capaç d’aguantar una guerra llarga. Els revoltats demostren la seva superioritat militar i combaten sense pietat fins a conquerir el darrer metre del país. L’1 d’abril de 1939, Francisco Franco firma l’últim comunicat de guerra. Ell és el vencedor absolut. Ell serà el cabdill d’Espanya.





Tràiler d'“Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color”



El projecte

L’accés al material original fotoquímic de la Guerra Civil Espanyola preservat en el fons de la Filmoteca Espanyola ha permès la digitalització a 4 K dels materials originals, en molts casos únics al món, i s’ha aconseguit la màxima qualitat possible, una condició imprescindible per al procés de color.

La Filmoteca Espanyola preserva milers de títols que són la història audiovisual d’Espanya, i la seva tasca de preservació i cura de tots aquests títols és complexa però imprescindible perquè perduri en el temps tot aquest fons fílmic.

“Espanya en dues trinxeres, la Guerra Civil en color” va néixer com projecte després de l’emissió a DMAX de la sèrie documental “La Segona Guerra Mundial en color”, amb un gran èxit d’audiència que va demostrar que els espectadors estan interessats a revisar la història sempre que sigui presentada d’una forma moderna i adequada al segle XXI. L’aposta de Veo Televisión va ser encarregar aquesta pel·lícula a Minoria Absoluta per ser estrenada al seu canal DMAX en format de minisèrie documental de tres episodis d’una hora cada un.

Algunes dades interessants sobre aquesta producció són que per a la realització de “Espanya en dues trinxeres, la Guerra Civil en color”, s’ha necessitat un any i mig de treball, més de 50 professionals implicats, la revisió i neteja de 400 títols originals dels fons de la Filmoteca Espanyola sobre la Guerra Civil, amb més de mil llaunes de 35 mil·límetres obertes, uns 90 quilòmetres de negatius revisats, 275 jornades d’edició –això vol dir més de 2.200 hores de treball–, 30.000 plans seleccionats i 3.000 plans editats, més de 150.000 fotogrames acolorits, unes 100.000 màscares realitzades, 8 mesos de treball en el procés de color amb més de 5.000 referències buscades, més de 8 hores de material real digitalitzat en 4K al llarg de 4 mesos, això representa més de 750 hores d’escàner de negatius i uns 60 terabits de discos durs d’emmagatzematge de dades per a la protecció de tot aquest treball.





Procés de color

El procés de color ha implicat treballar cada fotograma en blanc i negre de forma independent en un procés semblant a la de l’animació. S’han fet màscares de cada un dels elements que configuren cada fotograma per, un cop separats entre si, aportar la informació del color. Un cop s’han acolorit tots els elements aïllats es tornen a ajuntar per donar com a resultat un fotograma a color.

Pel procés d’acoloriment ha hagut de tenir en compte dos valors: el valor històric, ha estat necessari l’assessorament per part dels experts en colors de la guerra així com de l’exèrcit espanyol a través del Museu de l’exèrcit de Toledo, a través de tots aquests entesos en la matèria s’han determinat els colors d’uniformes, tancs, avions, armes... S’han utilitzat fotografies de l’època en color entre els anys 1936 i 1939, com que és un material escàs i difícil de localitzar també s’ha recorregut a fotografia actual perquè molts d’aquests elements han mantingut el mateix color.

El resultat final és un color realista que, des del primer moment, permet a l’espectador creure el que està veient i no recordar que és un material en blanc i negre en origen.


Especial “Món”
A continuació de “Sense ficció”, a les 23.40, TV3 emet el capítol “Qui arma les guerres” de l’espai “Món”. El programa s’endinsa en una de les guerres civils actuals, la del Iemen; es pregunta què passa després d’una guerra civil i acaba amb una història d'esperança: la de l'Amer, un adolescent sirià que, fugint de la destrucció que colpeja el seu país des de fa set anys, ha aconseguit instal·lar-se a Catalunya, on ha trobat un nou futur.

Durant tot el programa, es mantindrà viva la referència de la Guerra Civil Espanyola, i es descobriran escenaris interfronterers de la retirada republicana del 1939.


Festivals
Seminci, la Setmana Internacional de Cine de Valladolid, 2016
Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus, 2016
History Film Festiva, Croàcia, 2017



Dirigit per Francesc Escribano i Luis Carrizo.





Fitxa artística
Direcció: Francesc Escribano i Luis Carrizo
Guió: Manel Lucas
Assessor històric: Antony Beevor
Producció executiva: David Felani
Producció executiva DMAX: Zaida Serrano-Piedecasas i Javier Lopo
Producció executiva Veo Televisión: Juan José Moreno
Directora de producció: Mireia Gaitán
Disseny de producció: Jordi Marquès
Editor: Isaac Bergadà
Música: Israel Marco
Disseny de so: Daniel Llamas
Colorista: Alexandre Hurtado i Lara Vilanova
Cap de Rotoscòpia: Roger Roca
Grafisme: Xavier Dávila
Documentació: Rebeca Hernández, Marta Torras i Lucia Sances
Revisió Fotoquímica: María Muñoz
Narració: Mercè Montalà
2016
95’
Una producció de Minoria Absoluta amb la participació de Veo Televisión-DMAX, amb la col·laboració de la Filmoteca Espanyola i l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.



Francesc Escribano, director
(Vilanova i la Geltrú, 1958) Pe¬riodista, llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on ha exercit de professor associat de comunicació audio¬visual. Ha treballat en premsa i ràdio. Des de 25 anys es dedica principalment a la televisió.
Va començar a Televisió Espanyola (TVE) i més tard es va incorporar a TV3, allà va formar part de l’equip inicial del programa de re¬portatge “30 minuts”, on va estar 8 anys. Posterior¬ment es va consolidar com a creador i director de programes de TV3 com: “Ciutadans”, “El cangur”, “Les coses com són”, “Generació D”, “Vides privades”, “Bellvitge Hospital”, “Veterina¬ris”, “Jutjats” i “Dies de transició”.
Fundador del Departament de nous formats de Televisió de Catalunya. L’any 2000 va ser nomenat cap de programes de TV3 i de gener del 2004 fins a 2008 va ser director de Televisió de Catalunya. És membre del board de l’Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències de la Televisió (Emmy). També és coor¬dinador nacional de l’Input a Espanya des del 2004 on s’encarrega de la coordinació de la representació espanyola en el marc de la conferència internacional més important que celebren cada any les televisions públiques.
En l’àmbit editorial ha publicat diferents llibres entre els quals destaquen: “Descalç so¬bre la terra roja”, Premi Gaziel de biografies i memòries l’any 1999. El 2001 va publicar “Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich”, llibre en el qual es basa la pel·lícula “Salvador” dirigida per Manuel Huerga i estrenada el 2006.
Al llarg d’aquests anys ha rebut, entre d’altres, el premi Òmnium Cultural de televisió, el Premi Ciutat de Barcelona, dos premis Ondas internacionals i el Premi Nacional de Periodisme.
Actualment és el director de la productora Minoria Absoluta, en la qual també ha si¬gut productor executiu del documental “Cop al Banc Central” i la telemovie “14 d’abril. Macià contra Companys” i director de “Com hem canviat”.


Luis Carrizo, director
(Vilanova I la Geltrú, 1974) Llicenciat en Ciències de la Comu¬nicació per la Universitat de Barcelona.
El 1998 escriu i dirigeix els curtmetratges “Soledad” i “Esquerdes”, protagonitzat per Sergi López. El 1999 escriu i dirigeix l’obra de teatre “Suites de Noche”. L’any 2000 s’inicia en el món de la televisió com a ajudant de direcció a TVE. Des d’aleshores escriu guions, narracions curtes i col·labora a diferents mit¬jans de temàtica cultural i tendències com són Rock¬delux o la revista H.
L’any 2005 funda l’empresa de comunicació Cali¬doscope, durant els següents quatre anys va ser el cap creatiu, operador, realitzador, guionista i editor d’espots, videoclips, exposicions, vi-deoinstal·lacions, etc.
El 2009 va tornar a la televisió com a realitzador i coguionista del documental “Olga, 10 anys després”, una producció de TV3 estrenada a “Sense ficció”. Aquest mateix any, escriu i dirigeix el documental Digital Global Radio per al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
El 2010 realitza i coescriu l’espai de divulgació “Tengo una pregunta para mí”, emès per La 2 de TVE. El 2011 codirigeix, realitza i edita per a TV3 el documental “Macià contra Companys, les claus del 14 d’abril”. Els anys 2011 i 2012 escriu i dirigeix la sèrie de do¬cumentals biogràfics “Pienso, luego existo” per a La 2 de TVE.
El 2014 guionitza i dirigeix la sèrie “The World’s Best Chefs” per a Fox International Channels.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 3 d’abril, a les 22.50, a TV3 i 30 dies a internet

El tòpic defineix Suècia com un model de societat perfecta amb una qualitat de vida altíssima. Però realment és un país feliç? És possible que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta?


L’estat del benestar suec garanteix les necessitats bàsiques. Habitatge, salut i educació, per exemple, estan garantides. L’objectiu d’aquesta política iniciada el 1972 és afavorir la independència de les persones, de manera que cap adult no depengui de familiars que el cuidin o mantinguin. Quaranta anys després, el contacte humà ha quedat reduït a la mínima expressió en la societat sueca. Cada cop hi ha més mares solteres que tenen fills amb inseminació artificial, la meitat de la població viu sola – la taxa més alta del mon - i el nombre de gent que mor sola augmenta any rere any.

El director Erik Gandini, autor dels reconeguts documentals “Sacrifice: Who Betrayed Che Guevara?”, “Videocracy” i “Surplus: Terrorized Into Being Consumers”, explora l’estil de vida suec en aquest treball d’estil trencador i ple de cinisme. Es pregunta si una societat econòmicament benestant és sinònim d’una societat feliç i reflexiona sobre com una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.





L’any 1972 el govern socialdemòcrata d’Olof Palme publica un manifest titulat “La família del futur: una política socialista per a la família”, amb el qual es pretenen establir les directrius de la política estatal en relació al concepte tradicional de família. Aquest manifest establia que “tota relació humana veritable s’ha de basar en el principi d’independència entre les persones”.

El model social nòrdic de la societat del benestar és un referent internacional. Segons la ONU, Suècia té un dels nivells de pobresa més baixos del món i s’hi distribueixen els ingressos de forma més igualitària. Però què passa amb les relacions entre les persones? És Suècia un model de societat feliç?

Ningú no podia pensar que al cap els anys aquest sistema de benestar produiria una societat d’individus incapaç de socialitzar-se. L’any 2016 Suècia té una estadística devastadora. La meitat de la població viu sola, la taxa més alta del mon. La meitat de la clientela de l’empresa danesa amb el banc d’esperma més gran del mon son dones solteres sueques que volen crear una família soles. El 25 % de la gent mor sola sense que ningú reclami el seu cos, raó per la qual l’estat ha creat una agència per intentar localitzar-ne els familiars i, en cas que no se’n trobin, gestionar les seves propietats i pertinences, i més de 25.000 voluntaris dediquen el seu temps lliure a buscar persones desaparegudes en veïnats i boscos de tot el país.




Com a contrapunt al mapa social suec, Gandini presenta la història del doctor Erichsen, un cirurgià suec que, després de treballar-hi trenta anys, va marxar a viure amb la seva dona a Etiòpia, on el nivell de pobresa econòmica és inversament proporcional al grau de felicitat de la seva població. A l’humil hospital d’Aira (a 500 km de la capital), Erichsen aconsegueix autèntics miracles operant en condicions precàries amb materials que no són d’us mèdic. Els radis d’una bicicleta, brides, bobines de niló, una llinya de pescar o un trepant elèctric comprat en el supermercat es converteixen en improvisades però efectives eines en mans del cirurgià. I la gran recompensa, l’agraïment i el somriure dels pacients. Sense cap mena de dubte, el doctor Erichsen és un gran i revelador personatge en “La teoria sueca de l’amor”. Per això, va ser el protagonista la següent producció d’Erik Gandini, “El cirurgià rebel” (“The Rebel Surgeon”) (2017).




Doctor Erichsen i Zygmunt Bauman


A Etiòpia, Gandini descobreix que el sentit de comunitat i la superació de les dificultats són dos elements clau per aconseguir la veritable felicitat. Això mateix apunta al final del film el reconegut sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman (mort el 2017): “No és veritat que la felicitat signifiqui una vida lliure de problemes. Una vida feliç significa la superació dels problemes, lluitar-hi, resoldre dificultats i reptes. Plantes cara als reptes, ho intentes i t'hi esforces. I llavors arribes al moment de felicitat quan veus que has pogut controlar els reptes del destí. I és justament això: l'alegria d'haver superat les dificultats, de lluitar contra els problemes, de plantar-hi cara i superar-los... Això és el que es perd quan creixen les comoditats.”


Festivals
DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema de Documental de Barcelona, 2016
Docville, Festival Internacional de Cinema Documental, Bèlgica, 2016
CPH:DOX, Festival Internacional de Cinema Documental, Dinamarca, 2015
IDFA, Festival Internacional de Documentals d'Amsterdam, Països Baixos, 2015
Stockholms Film Festival, Suècia, 2015


Dirigit per Erik Gandini.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 27 de març, a les 21.55, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

La nostra civilització té davant seu una oportunitat única: els avenços tecnològics podrien esdevenir la clau per aconseguir un món millor, però, si no aprenem a administrar-los, el futur podria ser amenaçador.


Una producció de Pere Portabella-Films 59, Ancora Música i Nao Cinematogràfica


Mentre que l’economia i la productivitat mundials augmenten constantment, la renda mitjana dels treballadors no creix. A més, al mercat laboral moltes feines desapareixen a causa dels avenços tecnològics i, com que no se’n creen de noves, l’índex d’ocupació continua baixant. Ara la feina no és per sempre ni garanteix tenir cobertes les necessitats bàsiques. Les desigualtats socials augmenten dins de cada país de manera inexorable. Pel que fa la distribució de la riquesa, els experts comparen el moment actual amb l’època dels faraons, 2.000 anys abans de Crist. Als Estats Units, per exemple, només un 1% de la població acumula el 40% de la riquesa de tot el país, mentre que un 80% només el 7%. D’altra banda, si seguim consumint al ritme actual, la previsió és que d’aquí 30 anys necessitaríem quatre planetes com el nostre. Hi ha cap manera de reorientar i revertir aquesta situació?






A partir de la imatge d’un vaixell, com a metàfora de la nostra civilització, “Dins el mateix vaixell” ("In the same boat") analitza noves idees, com la renda bàsica o la repartició del treball, com una possible solució a través del testimoni de pensadors, filòsofs, economistes de primer ordre mundial i gent anònima. Hi intervenen el sociòleg Zygmunt Bauman, desaparegut el gener del 2017; el president de l’Uruguai (2010-2015), José Mujica; els economistes Serge Latouche, Anthony B. Atkinson, Mauro Gallegati, Mariana Mazzucato i Daniel Raventós, fundador de la Xarxa Renda Bàsica; l’acadèmic nord-americà, actualment director del Centre del MIT per al negoci digital i investigador associat a l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica (EUA) Erik Brynjolfsson; l’empresari Nick Hanauer, capitalista fundador d’Amazon; l’historiador i periodista Ruther Bregman i l’actor Àlex Brendemühl, que interpreta el paper de locutor de ràdio.



José Mujica i Zygmunt Bauman


Després de dirigir el documental, Rudy Gnutti n’ha traslladat les reflexions dels entrevistats, interrogants i propostes al llibre “El mundo sin trabajo. Pensando con Zygmunt Bauman” (Icaria Editorial).


Tot seguit, just després de l’estrena a “Sense ficció” de “Dins el mateix vaixell”, el programa de TV3 “Valor afegit” es pregunta si la renda bàsica és factible i com s’hauria de finançar, amb opinions a favor, com les dels economistes Daniel Reventós i Lluís Torrens, i opinions en contra, amb la intervenció a plató de l’economista Miquel Puig.

A “Valor afegit” s’explicaran les diferències entre renda bàsica i renda garantida, aprovada per llei al Parlament a finals del 2017.

L’espai comptarà també amb un reportatge de les persones que reivindiquen, a Catalunya i Espanya, la renda bàsica. Justament aquest mes de març, el col·lectiu Marea Bàsica ha organitzat la “Marxa Bàsica contra l’atur i la precarietat”, que finalitza el 24 de març a Madrid. El programa coneixerà alguns dels protagonistes d’aquesta marxa que tenia com a objectiu reivindicar que s’engegui la renda bàsica a tot Espanya.


Premis
Menció d’honor en la categoria al millor llargmetratge de la secció internacional, Festiver, Festival de Cine Verde de Barichara, Colòmbia, 2017


Festivals
PerSo, Perugia Social Film Festival, Itàlia, 2018
Human Fest, Festival Internacional de Cine i Drets Humans de València, 2017
FICMA, Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, 2017
Festival Internacional de Cine de Santiago de Xile, Xile, 2017
OuiShare Fest Barcelona, 2017
ECOZINE, Festival Internacional de Cine i Medi Ambient de Saragossa, 2017


Més informació
Facebook @inthesameb
Twitter @inthesameb


Dirigit per Rudy Gnutti.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“Vèncer el terrorisme implica sobretot entendre’l”
(Nicolas Henin, periodista, assagista i exostatge d’Estat Islàmic)


El dimarts 20 de març, TV3 dedica un especial del “Sense ficció” als atemptats de Barcelona i Cambrils i al fenomen del terrorisme jihadista. Aquesta programació especial inclou el documental “17A: lliçons apreses?”, dirigit per Montserrat Besses i realitzat per Pere López, i “17A: deures pendents”, un programa en directe per debatre sobre el jihadisme conduït per Montserrat Besses i Joan Carles Peris.



DOCUMENTAL “17A: LLIÇONS APRESES?”
EMISSIÓ: Dimarts 20 de març, a les 21.55, a TV3 i internet

Un atemptat, per definició, significa que alguna cosa ha fallat en l’anticipació, per part de cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència. Ells són els primers d’admetre-ho.
A partir d’aquí, com de cada error, cal aprendre’n.
Què ens ha permès aprendre el que va passar a l’agost a Barcelona i a Cambrils?
Quins són els errors que no es poden repetir? Quines eines hem d’utilitzar per evitar nous atemptats?






“17A: lliçons apreses?”, produït per TV3, dirigit per Montserrat Besses i realitzat per Pere López, té l’objectiu d’analitzar i comprendre els processos, els comportaments i els patrons de conducta que es donen en els atemptats terroristes. El punt de partida és el “No tinc por” dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat mes d’agost.

El documental intenta explicar com uns joves, que no han viscut en la marginació social, han canviat de manera tan radical el rumb de les seves vides sense que ningú se n’hagi adonat. Aquests joves, un cop reclutats i consolidats com a cèl·lula jihadista disposada a atemptar, tenen, en alguns aspectes, uns comportaments semblants al d’altres cèl·lules que han actuat a Europa; en canvi, en altres, trenquen els esquemes.




El treball de Montserrat Besses recorda els atemptats del 17 d’agost i s’endinsa en els seus preparatius per analitzar tots els passos, entendre a què responen uns determinats comportaments i el “modus operandi” de l’anomenada cèl·lula de Ripoll.

El cas, que continua sota secret de sumari, deixa en l’aire dos interrogants essencials: les connexions internacionals (especialment amb França i Bèlgica) i els contactes d’Abdelbaki es- Satty amb el Centre Nacional d’Intel·ligència.




A més, el documental compta amb la participació de testimonis que havien conegut i tractat aquests joves, persones que han conegut i tractat joves que han trencat amb el seu entorn familiar per entrar en l’òrbita de la radicalitat religiosa i violenta, i amb diversos experts en la matèria, com Dolores Delgado, fiscal coordinadora de terrorisme jihadista de l’Audiència Provincial; el politòleg i especialista en el món àrab Gilles Kepel; Núria Perpinyà, tècnica de Convivència i Participació Ciutadana de Ripoll; Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i especialista en serveis d’intel·ligència; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Lurdes Vidal, directora de l'àrea de Món Àrab i Mediterrani de l'Institut Europeu de la Mediterrània, i Antonio Díaz, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Cadis i especialista en serveis d’intel·ligència, entre d’altres.

Direcció i guió: Montserrat Besses | Realització: Pere López | Producció: Joan Pavon | Postproducció d’imatge: Xavi Gómez | Documentació: Miracle Tous




PROGRAMA EN DIRECTE “17A: DEURES PENDENTS”
Emissió: dimarts 20 de març, a les 23.25, a TV3 i internet

Per què és tan difícil combatre i, sobretot, prevenir el terrorisme jihadista?
Després de la guerra contra Estat Islàmic i de la caiguda del territori del califat, quin és el futur per als milers de combatents jihadistes? Quin és el nou escenari internacional? Significarà més o menys atemptats?
Com hem d’informar els mitjans de comunicació sobre els atemptats terroristes?





Montserrat Besses i Joan Carles Peris presentaran un programa en directe en què es tractarà, entre altres temes, el paper de l’escola en el moment de detectar i evitar processos de radicalització. Tenim les eines adequades? Quin ha de ser el paper dels docents?

La finalitat de “17A: deures pendents” és abordar les preguntes i polèmiques que els atemptats han posat damunt de la taula. Des del paper dels confidents i la imprescindible coordinació policial, fins a la nova etapa que comença ara: la derrota militar del califat. Aquest tema obre nous interrogants a nivell nacional: quina política s’ha de seguir amb els retornats de Síria? Augmenta el perill de nous atemptats, o disminueix?




El programa reflexionarà sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar sobre atemptats terroristes i analitzarà l’eina propagandística d’Estat Islàmic, així com la fiabilitat dels seus comunicats.
En el debat hi participaran Lurdes Vidal, directora del Món Àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Fatiha el- Mouali, membre de la Plataforma contra el Feixisme i el Racisme; Jofre Montoto, analista en temes de seguretat; Moussa Bourekba, investigador del CIDOB, i Lluís Paradell, inspector del cos dels Mossos d’Esquadra.



De Charlotte a Amina, el procés de radicalització d'una nena de 12 anys, explicat per la seva mare




Quin és el futur d'Estat Islàmic?




Evolució del missatge audiovisual d'Estat Islàmic



Direcció i guió: Montserrat Besses i Ibana Piñero | Guió: Montserrat Besses, Ibana Piñero i Joan Carles Peris | Conducció: Montserrat Besses i Joan Carles Peris | Realització: Marc Rodríguez | Producció: Muntsa Tarrés i Laura Navalpotro | Redacció: Joan Roura i Nicolás Valle | Documentació: Miracle Tous i Raquel Vizcaya

Següent