Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Dimarts 23 de gener, a les 21.55 i a les 23.00, a TV3 i a internet

Recuperem dues figures emblemàtiques que han fet, del Barça, més que un club: Hans Gamper, el seu fundador, i Josep Suñol, president durant els anys de la República



“GAMPER, L’INVENTOR DEL BARÇA”
EMISSIÓ: Dimarts 23 de gener, a les 21.55, a TV3 i a internet


Tot va començar el 1899, quan un jove suís trobava a faltar, a Barcelona, una colla per jugar a futbol


Una producció de Lavinia audiovisual i Point prod en coproducció amb Teleclub, RTS (Radio Télévision Suisse), Televisió de Catalunya i FC Barcelona




El Barça és, avui, el club esportiu més gran del món. Milions de persones d'arreu estan pendents de les seves estrelles. Però això no sempre ha estat així. Quan es va fundar, el Barça estava format per un grup d'amics que, simplement, volien jugar a futbol. I el líder d'aquell grup, la persona que va encendre aquella flama i que es va preocupar per mantenir-la viva, va ser un jove suís de 22 anys acabat d'arribar a Barcelona. Es deia Hans Gamper.

Avui dia dona nom a la ciutat esportiva del club, al trofeu d'estiu i a un carrer del barri de les Corts, però tot i la gran importància que va tenir la seva figura, de Joan Gamper, fundador del Barça, se'n sap ben poc. Quins van ser els seus orígens suïssos? Què el va portar a Barcelona? Com es va forjar la fundació del Barça? Quin llegat va deixar com a president? Per què va haver de marxar de Catalunya? En quines circumstàncies va morir? Quins dels valors de l'actual Barça tenen origen en la seva figura?




El documental viatja en el temps, entre el passat i el futur, en gran part amb els seus tres nets: Manuel, Xavier i Emma Gamper. Per primera vegada, obren els àlbums fotogràfics de la família, confeccionats pel mateix fundador del Barça, plens d'imatges inèdites. Emma, la més jove, ha dedicat part de la seva vida a redescobrir el seu avi. Juntament amb els seus cosins, evoca la figura de Joan Gamper. Tots tres reflexionen sobre les raons per les quals se'ls va ocultar qui havia estat fins que van ser grans.





Entre Suïssa i Catalunya, “Gamper, l'inventor del Barça” ressegueix els anys en què el futbol va néixer com a esport reglamentat, com va arribar a Barcelona amb Gamper i altres joves entusiastes, quins problemes socials i polítics va trobar a la Catalunya de l'època, per què un suís va abraçar la causa catalanista i de quina manera el seu caràcter i la seva empenta van impregnar de manera decisiva la personalitat del Barça.

El documental també narra diversos episodis de la història del club, com el de la pròpia fundació, la crisi institucional de 1908 en què Gamper va salvar el club de la seva desaparició, o la gran xiulada de l'himne espanyol de 1925, que va suposar un gran punt d'inflexió en la vida de Joan Gamper.
Un seguit d'experts i testimonis catalans i suïssos ajuden a omplir els nombrosos buits d'informació al voltant d'algú que va arribar a Barcelona com a Hans, va morir com a Joan i va deixar el llegat immens d'haver inventat el Barça.

Dirigit per Jordi Ferrerons.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Després de l’èxit d’audiència del documental “1-O”, emès aquest dimarts a “Sense ficció”, amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%, TV3 el torna a emetre demà, dissabte 13 de gener, a les 21.55, i a tv3.cat/directe/tv3, amb drets d’emissió a Espanya només durant l'emissió. Després, se seguirà veient a la carta geoblocat a Catalunya.

A continuació hi haurà el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, i que comptarà amb la presència de Lluís Arcarazo, director del documental. A més, també hi haurà al plató diversos testimonis que explicaran com van viure aquell dia.





Aquest dimarts, el programa de TV3 “Sense ficció” va fer un rècord històric amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%. Pel que fa a mitjans digitals, també va tenir unes dades importants: “1-O” va tenir a internet uns 20.000 usuaris únics, i a Twitter va gener més de 115.000 missatges i va ser el segon programa més comentat a Espanya. A més, l’etiqueta #1octubreTV3 es va posicionar com a “trending tòpic” mundial durant tres hores.

El dissabte 13 de gener, a partir de les 21.55, TV3 ofereix la reemissió d’“1-O”, dirigit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro. A continuació, el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, comptarà amb el director del documental, Lluís Arcarazo, i alguns dels protagonistes, que analitzaran l’èxit que ha tingut aquesta producció. També comptarà amb una trentena de persones que van ser testimonis del que va passar l’1 d’octubre del 2017.

Durant aquest especial, TV3 emetrà algunes de les imatges inèdites enviades per milers d’espectadors que van viure aquella jornada. Per altra banda, experts i investigadors donaran resposta a algunes de les preguntes que suggereix el documental, i es plantejarà la qüestió sobre què ha canviat aquest fet a la societat catalana. A més, el programa també comptarà amb diferents periodistes, d’aquí i de fora que van cobrir la jornada.

Tant el documental “1-O” com el programa especial “Veus de l’1-O” es podran seguir en directe a internet, a tv3.cat, amb drets d’emissió a tot Espanya.

“1-O”

El 6 de setembre del 2017 el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat que el govern espanyol en va prohibir la celebració, l’1 d’octubre més de dos milions de persones van acudir als centres de votació. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar més de mil ferits, van fer la volta al món.

Al documental no hi apareix cap polític, es tracta d’una crònica del que va passar durant la jornada i els dies posteriors al referèndum, que posa èmfasi en l’organització i la participació que, malgrat els obstacles, ciutadans anònims van fer possible.

“1-O” fa un seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals, i posa de relleu el que es va viure a tot arreu: neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun dels punts filmats, un ciutadà anònim narra aquell dia, des del seu punt de vista. Aquests testimonis s’han registrat temps després, i és un relat elaborat arran de la reflexió de tot el que va succeir l’1 d’octubre. Entre aquests hi ha l’actriu Sílvia Bel, i també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma.

Al llarg del dia, al carrer i als col·legis electorals s’hi podien sentir diverses proclames: “votarem”, “democràcia”, “el carrers seran sempre nostres”, “no passaran”, i el cant dels Segadors per acabar amb “hem votat”. No se sap que passarà en un futur, però el que ha quedat gravat en la consciència col·lectiva és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Fitxa tècnica
Guió i direcció: Lluís Arcarazo
Productor: Jaume Roures
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Realitzador: Xuban Intxausti
Muntatge: Ona Bartrolí
Música original: Xavier Capelas i Alfred Tapscott
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"SERRAT, EL NOI DEL POBLE-SEC"
EMISSIÓ: Dimarts 16 de gener, a les 21.55, a TV3 i internet


Joan Manuel Serrat recorda la seva infantesa al barri barceloní del Poble-sec
Les olors, els sorolls, els llocs, les persones, les anècdotes i les descobertes que l’han acompanyat sempre


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Paral·lel 40


“Quan ets petit la vida t’entra sencera, eh! T’entra pertot arreu, t’entra per tots els forats del cos, i per tots els porus i per tot, per tot arreu. La infantesa és el temps de l’aprenentatge, el temps de les grans impressions, on queden les grans marques a la vida dels homes. Per tant, té raó que la infantesa sigui la pàtria de la gent.”
Joan Manuel Serrat





Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec en una conversa amb el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. El documental descobreix un Serrat desconegut, centrant-se en el noi que va créixer al Poble-sec, un barri d’immigrants i classe treballadora que el va marcar i que va definir el Serrat que, anys més tard, es convertiria en un referent musical de tota una generació.

Nascut en una família humil, de pare treballador i mare costurera, i marcada per la mort de vint-i-tres familiars durant la Guerra Civil Espanyola, Serrat recorda que, tot i que no van ser temps feliços, mai no hi va faltar l’estima ni la protecció.

El cantautor evoca els seus jocs en un paisatge amb senyals de postguerra. La misèria, els mendicants i la barreja d’amics amb qui hi anaven a divertir-se. La seva primera mestra i més estimada, la Conchita, jugar en un barri que desafiava la gravetat on la pilota es perdia escales avall, l'ambient dels cafès i les terrasses a l'estiu, les façanes dels espectacles, els tramvies amb gent penjada i els grans cotxes. Els cinemes de barriada, els teatres, El Molino, la Bodega Apolo, les misterioses i emocionants atraccions Apolo. Els tipus exòtics, els pispes, les noies que treballaven als espectacles, la burgesia. I també els seus carrers i places o les incursions al carrer Tàpies del barri xino, amb aquells misteriosos locals que anunciaven “gomas y lavajes”, quan passejava de nen a xafardejar-ho tot.




El documental descobreix les olors, les vivències, els personatges i els llocs que van inspirar moltes de les seves cançons, com “Mi niñez”, “El meu carrer”, “Temps era temps” o “Barquito de papel”.

“El mar, segurament, el descobreixo des de Can Tunis, que era on anàvem nosaltres a banyar-nos els diumenges.” Serrat recorda les excursions familiars dels diumenges carregats de truites d’albergínia i entrepans fins a la platja de Can Tunis. Llavors s’il·lumina el rostre de Serrat: “I carregada la família, doncs ens fotíem una caminata guapa. Però, bueno, però després estàvem allí, i rèiem molt... i érem... érem... costava molt que no fóssim feliços.” Dies de platja i mar que va immortalitzar anys després amb el popular tema de “Mediterráneo”.

“Serrat, el noi del Poble-sec” explora la infància i joventut de Serrat a través de la nova interpretació que aporta la maduresa. Una mirada a un món de sensacions, vivències, anecdotari, temptacions i potser d'algun despertar. Un viatge al passat que compta amb fotografies inèdites de l’arxiu personal del mateix cantautor.

Poc queda ja d’aquell barri marcat per la postguerra. Les botigues han canviat, els prostíbuls han tancat, els carrers s’han arreglat. La renovació és inevitable, encara que suposi desprendre’s dels records més preuats. Però tot resta a la memòria de qui ho ha viscut. “Serrat, el noi del Poble-sec” és el record nostàlgic d’una Barcelona passada, de la calidesa d’un barri treballador al peu de Montjuïc que va veure créixer el jove Serrat. 


Nota del director



“Fa deu anys Joan Manuel Serrat se'm va acostar en acabar un acte públic i em va dir que li agradaria explicar-me el Paral·lel de quan ell era xicot. Em va semblar una idea estimulant: no ens coneixíem personalment i la iniciativa partia d’ell; volia dir que tenia ganes de contar la seva història.

Fa uns mesos es va repetir la situació. Ara estava davant un home, que havia passat una malaltia greu, amb moltes ganes de viure. El seu comentari va ser: "Lluís, ara només faig les coses que em fan il·lusió, la resta ja no m'interessa". Sens dubte, aquesta il·lusió es la millor motivació per compartir els records d’un testimoni excepcional.

Serrat no ha estat mai partidari de revelar la seva privacitat. Ell va néixer el 1943 al Poble-sec. Jo soc del 1939. El Paral·lel que ell vol evocar va de finals dels 1940 fins als primers anys 60, jo també conec aquell Paral·lel per haver-lo freqüentat ja llavors i per haver-lo estudiat després com a cronista.

És, per tant, una oportunitat única de conèixer com era l’home abans de ser una estrella.”


Lluís Permanyer, director


Dirigit per Lluís Permanyer.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“1-O”
EMISSIÓ: Dimarts 9 de gener a les 21.55, a TV3, i 10 dies a internet (geolocalitzat a Catalunya)

Crònica de l’1 d’octubre del 2017
Un homenatge a les persones que van fer possible el referèndum


Una producció de Mediapro





El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació.

“1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.





L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques.

En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun del centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió.




Al llarg del dia es van sentir als carrers i els col·legis electorals les proclames de “Votarem”, “Democràcia”, “Els carrers sempre seran nostres”, “No passaran” i el cant dels Segadors, per acabar finalment amb la d’”Hem votat”. No sabem què passarà en el futur, però el que ha deixat gravat en la consciència col·lectiva, és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Dirigit per Lluís Arcarazo.





» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"DE BRUIXES, XURROS I EMOCIONS"
EMISSIÓ: Dimarts 2 de gener a les 21.55, a TV3 i internet

La fira, aquest espai de diversió i d’esbarjo de moltes festes majors de Catalunya, està en crisi.
Potser és el senyal d’una decadència imparable, o bé un nou gir d’aquesta tradició mil·lenària per adaptar-se als temps.
El documental “De xurros, bruixes i emocions”, una producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira, ofereix un viatge a l’interior d’aquest món de fantasia de la mà dels seus protagonistes.







Els anomenats familiarment cavallets ja no criden l’atenció, perquè la gent ha canviat els hàbits de lleure, mentre que la tecnologia que els mou està perdent la guerra davant d’un món cada cop més virtual i en tres dimensions.

Vist en perspectiva, es podria dir que és la festa que tampoc no es viu com abans, però, malgrat el canvi global de costums, la fira encara manté quelcom que la distingeix i que li permet sobreviure. Forma part de la tradició i de la cultura mediterrània del país i forja la identitat i les emocions de les persones que la visiten. I, malgrat la seva aparent decadència, (després de mil anys de vida, nascuda a redós del comerç entre ciutats lliures), continua sent un espai de diversió que genera il·lusions, sobretot per a les famílies i, en especial, adolescents i petits.




El documental “De bruixes, xurros i emocions” ha volgut endinsar-se en aquest escenari amb una mirada contemplativa. I ho ha fet acompanyant un grup de firaires al llarg de tot un estiu de festes majors catalanes. Perquè ells són una de les últimes professions nòmades en un món cada cop més sedentari, i perquè són els que fan possible la festa, amagats en les taquilles i a les sales de màquines de les seves andròmines. La seva transhumància és curiosa, van de poble en poble repartint cops d’escombra, marejant els clients o posant a prova la seva destresa i valentia i, malgrat això, cada any se’ls espera.




Els firaires són gent singular, sagues centenàries de tota la vida i nouvinguts al país, d’entre els quals destaquen els marroquins i els gitanos portuguesos i, allà on van, venen fum, emocions i molta fantasia. I això és el que transmeten en el documental, expliquen records del passat, es fan preguntes sobre el futur i acaben oferint imatges d’una professió única i molt desconeguda.

I és que tothom recorda un dia de sort a la tómbola, la por passada al capdamunt d’unes atraccions vertiginoses o potser el joc amb una primera parella als autos de xoc, però gairebé ningú no té present qui feia funcionar aquell univers efímer.


Dirigit per Josep Rovira.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 19 de desembre, a les 23.10, a TV3 i 30 dies a internet

Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Premi del jurat i del públic a Sundance, 2012
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire”, Simon Chinn



A començaments dels anys 70, Sixto Rodríguez era un cantautor de Detroit amb una breu carrera discogràfica de dos àlbums, ben rebuts per la crítica però ignorats pel públic. En canvi, a Sud-àfrica es va convertir en una icona musical i en un símbol de la resistència antiapartheid. Als anys 90, malgrat el rumor que el cantant s’havia suïcidat, un petit grup d’admiradors sud-africans va començar a investigar la seva vida. Aquest documental, guanyador d'un Oscar, és la història d’una recerca impossible que va canviar la vida d’unes persones a banda i banda de l’Atlàntic, i també és la història d'un somni fet realitat.




El 1968, dos productors van viatjar fins al centre de Detroit per veure un intèrpret desconegut, un carismàtic cantautor mexicà-nord-americà anomenat Sixto Rodríguez. Els va captivar i van pensar que havien trobat un ídol de la música folk, un artista que els recordava Bob Dylan o potser encara millor. Havien treballat amb artistes com Marvin Gaye o Stevie Wonder, però estaven convençuts que el disc que van gravar posteriorment amb ell, “Cold Fact”, seria l’obra mestra de la seva carrera com a productors.

Malgrat les bones crítiques, “Cold Fact” va ser un desastre comercialment i Rodríguez va tornar a desaparèixer, deixant la petjada d’històries sobre depressió i rumors que s’havia suïcidat.




Una gravació pirata de “Cold Fact” va arribar a principis dels anys 70 a Sud-àfrica, on aviat es va convertir en l’himne de resistència blanca contra l’apartheid. Durant vint anys, Rodríguez va esdevenir un artista molt conegut al país i “Cold Fact” va aconseguir el disc de platí. Tot i la seva enorme popularitat, la vida i mort de Rodríguez eren tot un misteri per als seus fans. A mitjans dels 90, el “detectiu musicòleg” Craig Bartholemew i el propietari d’una botiga de discos, Stephen “Sugar” Segerman, van decidir unir forces per esbrinar el misteri de qui era i com havia mort Rodríguez. La seva recerca va ser més estimulant del que mai haurien imaginat.

La història va arribar a les pantalles gràcies a la perseverança del director suec Malik Bendjelloul, que hi va treballar durant tres anys sense cobrar cap sou ni trobar inversors que confiessin en el projecte. Com que no tenia recursos per pagar l’animació ni la banda sonora, se’n va encarregar ell mateix, malgrat no haver-ho fet mai, i ho va muntar en Final Cut. Va mostrar el material als productors Simon Chinn (“Man on Wire”) i John Battsek, que es van enamorar de la pel·lícula. A partir d’aquí, la seva sort va canviar.

“A la recerca de Sugar Man” (“Searching for Sugar Man”) va recaptar gairebé tres milions d’euros en taquilla només als Estats Units. Entre els anys 2012 i 2013 va guanyar els premis internacionals més destacats, entre ells l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula documental, i va estar en boca de tothom. La pel·lícula es va convertir en un autèntic fenomen en mantenir-se als cinemes durant mesos.




“Si vols fer una pel·lícula, ha ser la teva pel·lícula, realitzada segons els teus termes i amb l’energia que només pots aconseguir de potser l’equivocada idea que tot és possible i que tots els teus somnis poden fer-se realitat. No esperis als diners fins que hagis perdut l’espurna, fes-la de totes maneres.
De la mateixa manera, Rodríguez va acabar trobant el seu públic. Per què? Perquè es va mantenir fidel als seus ideals. (...) La seva creativitat no tenia cap compromís i per tant era irreprotxable. Crec que és una cosa que qualsevol artista hauria de plantejar-se detingudament. El seu veritable tresor és la seva pròpia integritat, dignitat i passió. Protegeix-los per sobre de tot.”

Malik Bendjelloul


Dos anys després de l’estrena del documental “Searching for Sugar Man”, el director Malik Bendjelloul es va suïcidar arran d’una depressió, el 13 de maig del 2014.


Podeu veure el tràiler aquí.


Premis
Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Millor documental, Premi BAFTA, 2013
Millor pel·lícula, Dock of the Bay, 2013
Millor documental, Premis de la Crítica Cinematogràfica (Critics' Choice Movie Awards), 2013
Millor guió documental, Premis WGA, Writers Guild of America (Gremi d’Escriptors d’Amèrica), 2013
Millor direcció de documental, Premi del Sindicat de Directors dels Estats Units, 2013
Millor pel·lícula en llengua estrangera, Premis DDC (del programa “Días de cine” de TVE)
Premi del Jurat i Premi del Públic, Sundance, 2012
Millor pel·lícula, Beefeater In-Edit, 2012


Crítica
“Una experiència molt entretinguda i reveladora, tant emocional com musicalment”, Indiewire
“Impressionant. Un dels documents més grans i emotius que mai s’hagin fet”, Q Magazine
“Fantàstica pel·lícula, una història sorprenent”, Daily Telegraph
“Un documental edificant que mostra un talent de la música excepcional. Un ‘must’”, Empire
“Un viatge extraordinari”, Daily Mirror


Més informació
Web http://www.sonyclassics.com/searchingforsugarman/
Facebook @SearchingForSugarMan


Direcció, guió i muntatge de Malik Bendjelloul.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 12 de desembre, a les 22.30, a TV3 i 30 dies a internet

Què estaríem disposats a creure’ns per recuperar un fill?

Nicholas Barclay, un nen de Texas de tretze anys, va desaparèixer l’any 1994 sense deixar rastre. Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya. Tot i que Nicholas era ros amb ulls blaus, la família va acceptar el jove, moreno d’ulls marrons i amb un fort accent estranger.
Per què?

Un apassionant thriller aclamat per la crítica i premiat en festivals internacionals
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire” i “Searching for Sugar Man”






“Des que recordo, sempre he volgut ser una altra persona, algú que fos acceptat”
Frédéric Bourdin



En Nicholas Barclay va passar la tarda jugant a bàsquet amb els amics i després va trucar a casa perquè l’anessin a buscar. Va agafar la trucada el germà i, com que la mare dormia, li va dir que tornés caminant. Aquella va ser l’última vegada que la família va saber alguna cosa d’ell. Tenia 13 anys i devia estar a uns tres quilòmetres de casa seva, a Texas. Va desaparèixer per sempre més sense deixar cap rastre. Era el 13 de juny del 1994.



Nicholas Barclay


Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya, a Linares, i que havia aconseguit fugir d’un calvari de segrest, tortures i violacions contínues. La família estava molt il·lusionada de recuperar-lo, però les coses es van tornar encara més estranyes quan el van portar a casa, a Texas. Com és que el fill ros d’ulls blaus havia tornat amb els cabells, la pell i els ulls més foscos? Com era possible que hagués canviat tant la seva personalitat i fins i tot l’accent? Per què la família no semblava adonar-se d’aquestes diferències tan òbvies? Era una expressió inconscient d’una esperança desesperada? Era l’oportunitat d’un tipus de redempció? O és que la família amagava alguna cosa?

I si no era en Nicholas Barclay, qui era, en realitat?



Frédéric Bourdin


La família convivia amb un impostor, en Frédéric Bourdin, un noi francès que mai havia tingut l’amor d’una família i en buscava una desesperadament. La Interpol el tenia fitxat per assumir desenes d’identitats falses. Tot i que es feia passar per en Nicholas, que llavors tindria 16 anys, en Frédéric en tenia 23. Com va aconseguir enganyar policies, jutges, agents de l’FBI, i eludir proves d’ADN? I què li havia passat, en realitat, a en Nicholas?

Aquest relat va més enllà d’una història intrigant de desaparició i suplantació. Tracta sobre com la gent crea la seva pròpia versió de la realitat a partir de les coses en què més vol creure i els motius ocults que poden portar les persones a realitzar actes incomprensibles.

“Volia que la pel·lícula fos un viatge emotiu”, afirma el director, Bart Layton. “Volia que la gent abandonés les sales de cinema amb el cap bullint amb pensaments, preguntes i debats. És el tipus de pel·lícula sobre la qual espero que la gent tingui ganes de parlar després al pub. Espero que en el fons la pel·lícula tracti sobre pensaments i idees que són més grans que aquesta història en particular, que tracti de les mentides que volem creure i sobre les veritats que nosaltres construïm per a nosaltres mateixos.”

Podeu veure’n el tràiler aquí.


Premis
Gran premi del jurat, Festival de Miami, 2012
Millor director, Hot Docs, 2012
Millor documental, Festival de Zuric, 2012
Millor documentals, Festival de Varsòvia, 2012
Millor debut britànic, BIFA, 2012
Millor documental, BIFA, 2012
Millor debut britànic, BAFTA, 2013


Festivals
Festival Sundance, 2012
Festival de Sant Sebastià, 2012


Crítiques
“Una obra mestra sobre la identitat i la família... convertida en una de les sensacions de l’últim cinema documental”. (Cinemania)
“Aquella vella expressió que la realitat sempre supera la ficció és un eufemisme quan s’aplica a l’apassionant documental de Bart Layton”. (The Hollywood Reporter)
“El maquiavèl·lic personatge ens lliga a la butaca i no ens deixa anar”. (La Vanguardia)
“La pel·lícula que Hitchock hauria volgut dirigir i on Norman Bates encaixaria perfectament com a personatge secundari”. (Cine 2000)
“Absolutament imprescindible”. (Filmin)
“Sens dubte, un dels documentals de l’any”. (Cine 365)
“Us deixarà sense paraules”. (Cineralia)
“Una de les experiències més desconcertants i torbadores que es poden viure en una sala de cine”. (AUX Magazine)
“El documental de Layton funciona com una obra d’enginyeria perfecta, un tortuós puzle en què cada peça resulta més inquietant que l’anterior”. (Culture Club – Vogue.es)


Més informació
Web: http://imposterfilm.com/


Dirigit per Bart Layton.



Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de novembre, a les 21.55, a TV3

A la Conca de Tremp s’ha fet una troballa paleontològica excepcional: l’esquelet d’un dinosaure de grans dimensions i més pròxim en el temps a l’extinció dels dinosaures, fa 69 milions d’anys. Un descobriment que canvia les idees de com eren els últims dinosaures a Europa i que obre un munt d’interrogants als paleontòlegs encara per respondre


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat





La Conca de Tremp, al sud dels Pirineus, és un paradís per als paleontòlegs. No només perquè s’hi hagin trobat ossos, ous i petjades, sinó perquè és un dels pocs llocs al món on s’han trobat restes dels últims dinosaures que van habitar la Terra. “L’últim gegant d’Europa” explica la història d’una troballa paleontològica excepcional: l’esquelet d’un dinosaure de grans dimensions que va viure al sud dels Pirineus fa 69 milions d’anys, poc abans de l’impacte del meteorit que va provocar l’extinció d’aquests animals.

Cada resta trobada és la peça d’un trencaclosques que acabarà encaixant o no, donant respostes i provocant noves preguntes. La narració va seguint els avenços de l’equip científic que estudia les restes extraordinàries d’aquest titanosaure en una mena de thriller paleontològic que no estalvia recreacions ni efectes 3D. Per reunir totes les peces del puzle, hauran de remuntar-se a l’excavació que va realitzar al jaciment d’Orcau el paleontòleg alemany Walter Kühne l’any 1955, localitzar les primeres restes que va trobar i aconseguir la llibreta on apuntava tots els detalls de l’excavació, desapareguda durant més de 60 anys.




En aquesta descoberta tot és excepcional. Primer, perquè no és gens habitual trobar un esquelet de dinosaure. Segon, perquè les mides de l’esquelet fan plantejar-se, als científics, si es tracta del dinosaure més gran trobat mai a Europa. Només el coll feia cinc metres de longitud. Tercer, perquè amb una antiguitat de 69 milions d’anys, se situa molt pròxim al moment de l’extinció, un període molt difícil d’estudiar per la manca de restes trobades. La majoria d’esquelets trobats fins ara, a Estats Units i a Sud-amèrica, pertanyen al període juràssic o al cretaci inferior, és a dir, fa entre 200 i 100 milions d‘anys. Per tot això, el fòssil de dinosaure excavat al jaciment d’Orcau el fa del tot únic.




Les investigacions els plantegen moltes incògnites científiques. Quina mida tenia el titanosaure? Com menjava? Com es movia? Com es reproduïa? A quina espècie pertany aquest dinosaure tan diferent dels que s’han trobat fins ara? Es tracta del dinosaure més gran trobat mai a Europa? El seu descobriment escriurà una pàgina en blanc de la història d’aquests animals fascinants que van dominar la Terra durant 160 milions d’anys i que, de manera sobtada, van desaparèixer per sempre.

Dirigit per Jordi Portals.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 14 de novembre, a les 21.55, a TV3 i internet

La crisi ens ha deixat un nou model de desigualtat social.
Els indicadors de recuperació coincideixen amb l’anomenada quarta revolució industrial, la de la intel·ligència artificial i els robots, que canviarà per sempre el món laboral que coneixem.


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Produccions El Videocassette




Tenir una formació acadèmica o experiència no és garantia actualment d’aconseguir una feina. La crisi ha generat un nou model de desigualtat social. Tot i que els indicadors assenyalen una recuperació econòmica, aquesta recuperació es fonamenta en la precarietat laboral, els salaris baixos i la temporalitat. “Que repuntin indicadors econòmics no farà que visquem com fins ara. Viurem diferent”, assegura Genís Roca, un dels consultors més respectats en l’adaptació d’empreses i organitzacions als nous paràmetres digitals. Viurem diferent... però com?

Aquest context social i econòmic coincideix amb l’anomenada quarta revolució industrial, la de la intel·ligència artificial i els robots. Segons els experts en robotització i automatització Carl Frey i Michael Osborne, autors de l’estudi “The Future of Employment: How Susceptible Are Jobs to Computerisation?” (El futur del treball: com de susceptibles són els llocs de treball a la informatització?), publicat per la Universitat d’Oxford, el 47% de les professions als Estats Units (CaixaBank ha extrapolat la dada a Espanya i l’ha situat al 43%) estan en risc de ser totalment automatitzades. Per ells, el futur passa per formar-se en aquest àmbit o conformar-se amb feines del ram de serveis amb sous més baixos.

Aquestes dades són possibles perquè l’automatització ja no es limita als processos industrials. El documental mostra com la intel·ligència artificial comença a introduir-se en àmbits socials com els serveis d’atenció al client, que amenacen de buidar els call centers de persones, el vehicle i l’autobús autònoms, que posaran en perill la feina de taxistes i conductors, la banca o la medicina. En aquest últim camp, la intel·ligència artificial es fa servir com a una segona opinió per recomanar, per exemple, quin tractament és el més adient per a un pacient amb càncer.



El robots també s’introdueixen en entorns socials. Un altre investigador d’Oxford, Shimon Whiteson, desenvolupa un robot autònom per a l’atenció a la gent gran, i a Catalunya la investigadora Carme Torras treballa amb màquines que ja són capaces de vestir persones o plegar roba. L’objectiu és desenvolupar robots que ajudin les persones amb mobilitat reduïda.

Els avenços tecnològics comporten un impacte immediat sobre l’ocupació. La revolució tecnològica s’accelerarà i comportarà l’eliminació de molts llocs de treball. En un extrem quedaran les feines de serveis més difícils d’automatitzar i amb sous més baixos i, en l’altre, les noves feines qualificades relacionades amb la tecnologia. N’hi haurà prou? Quants treballadors corren el risc de no seguir el ritme? Seran expulsats del món laboral o s’hauran de conformar amb feines de baix nivell, mal pagades? Reciclar-se en feines tecnològiques és la millor opció? En aquest sentit, el documental utilitza com a fil narratiu un curs de programació per a persones a l’atur que s’ha fet al Centre d’Empreses Innovadores de Balaguer. L’esforç dels estudiants Paola Alfonso i Rafa Martínez per entrar en una de les professions amb més futur simbolitza la transformació d’un mercat laboral cada vegada més polaritzat. Tothom hi podrà accedir? Les opinions i experiències recollides apunten cap a un escenari ple d’incògnites en els pròxims anys.

Dirigit per Jaume Ginestà.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“VEUS CONTRA L’ESTIGMA”
EMISSIÓ: Dimarts 7 de novembre, a les 21.55, a TV3 i internet

Es pot repensar un sistema de salut mental
on les persones tinguin dret a escollir el tractament que reben?
Davant l’ús d’algunes medicacions psiquiàtriques, els ingressos hospitalaris de mitjana i llarga estada, i les contencions físiques en què s’immobilitza completament el pacient, algunes veus reclamen més atenció psicoterapèutica i personalitzada, respecte i una actitud de diàleg.
Són “Les veus contra l’estigma”


Una producció Media 3.14 en coproducció amb Televisió de Catalunya




“Vaig entrar a urgències pel meu propi peu. (...) No em deixaven menjar el menjar que jo havia portat de casa, no em deixaven sortir a fumar, no em deixaven veure la meva dona que estava a l’altre costat de la porta. Llavors em vaig agitar però no vaig fer cap agressió. La resposta no va ser que vingués un terapeuta, la resposta va ser que vinguessin sis de seguretat. (...) Quan em vaig deixar lligar em van sedar, em van punxar. No em van deixar anar al lavabo, tot i que ho vaig demanar.”

Aquest és el relat d’Edgar Vinyals, una de les 40 persones que van ser immobilitzades el 2015 a l’Hospital de Sant Pau i una de les veus que reivindiquen reformular els protocols i tractaments envers els pacients de salut mental.

L’Edgar considera que el seu és “un cas d’èxit, de recuperació”, perquè va acabar els estudis, perquè es va decidir a parlar obertament amb els amics del que li passava i es va atrevir a dir a la seva cap que prenia medicació. A més, des de l’entitat que presideix, Federació Veus, promou la defensa dels drets de les persones diagnosticades amb un problema de salut mental i que el seu missatge arribi a polítics i professionals per repensar el sistema de salut mental.


Edgar Vinyals i Elisenda Reinés


El seu cas no és únic. Un grup cada dia més nombrós de persones diagnosticades amb algun trastorn mental surt de l'armari i revoluciona les estructures sanitàries i les associacions de pacients i familiars. Seguint l'estela del que ja va començar fa més d'una dècada en altres països europeus, es fan visibles amb anuncis al metro, cursos a professionals o xerrades als periodistes dels mitjans. Reclamen tenir el mateix dret que té un malalt de càncer per escollir entre possibles tractaments, i volen construir en la societat una nova mirada, lliure de prejudicis, sobre la malaltia mental. Perquè tenir un problema de salut mental no vol dir estar sempre fora de joc ni tampoc significa posseir un caràcter dèbil o més agressiu o violent que qualsevol altre. El canvi d'enfocament que proposen no tan sols té beneficis a escala individual, sinó que s'ha demostrat que redueix notablement els costos sanitaris. Aquest documental acosta a l'espectador aquesta nova visió de la malaltia mental a través del retrat en proximitat d'alguns pioners que han pres la paraula i que han alçat la veu en contra de l'estigma.




Tràiler



“Veus contra l’estigma” mostra aquesta revolució i canvi de paradigma en el món de la salut mental a través del testimoni de l’Edgar, integrador social i president de la Federació Veus; l’Elisenda, una jove periodista; l’Àngel, enginyer en una gran companyia petroliera, i el David, pintor. A tots els han diagnosticat un trastorn mental i dediquen part del seu temps a l’activisme pels drets humans en salut mental. L’Elisenda, per exemple, és activista del Grup de Sensibilització als Mitjans de la plataforma Obertament, on també col·labora l’Àngel.




Àngel Urbina i David de Martín


En comptes de teràpies amb medicaments que els provoquen importants efectes secundaris, de contencions mecàniques (lligar persones al llit) i llargues hospitalitzacions, reclamen més inversió en tractaments psicològics i psicosocials, prevenció i recursos laborals que els permetin recuperar-se i reinserir-se en la societat.

Entre els referents per aquesta renovació, destaquen el projecte finès Diàleg Obert, de renom mundial - que ha aconseguit una de les taxes d’esquizofrènia més baixes del món a Lapònia Occidental-; la feina desenvolupada per la xarxa pública de salut mental de Girona - amb una taxa de reingressos tres vegades inferior a la mitjana de Catalunya i la més baixa d’Europa-, i la de la Clínica Psiquiàtrica Ticino, a Suïssa, que fa tres anys que no lliga cap pacient al llit.

"Veus contra l'estigma" (2017) és una producció de Media 3.14 en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, l'Agència Catalana de la Joventut, l'Ajuntament de Barcelona, el Departament de Salut i amb el suport del Departament de Cultura.

Enllaços
Federació Veus – Entitats Catalanes de Salut Mental en 1a Persona
Obertament, associació de lluita contra l’estigma en salut mental
Salut Mental Catalunya
Diputació de Barcelona – Serveis de Salut Mental
Ajuntament de Barcelona – Salut Mental Joves



Dirigit per Marta Espar i Marc Parramon.

A continuació, estava previst emetre “Tornar a caminar”, però arran de canvis de la programació d'última hora va canviar de dia d'emissió. Pròximament l'anunciarem.
El documental presenta un cas pioner en la medicina, el del primer pacient al món amb paràlisi per lesió medul·lar que, gràcies a un tractament revolucionari, torna a caminar.


Següent