Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
REEMISSIÓ: Dimarts 13 de febrer, a les 22.45, a TV3 i internet

Un dels bisbes catalans més universals, Pere Casaldàliga, compleix 90 anys el 16 de febrer. És d’aquelles persones que han marcat la societat catalana des de la distància. La història d’un bisbe rebel al Mato Grosso, al Brasil, enfrontat als poderosos i amenaçat de mort per la seva denúncia social.

Sentirem la pròpia veu de Pere Casaldàliga, que ens parla de les seves causes i de la seva vida, a través d’imatges inèdites rodades per Francesc Escribano en algun dels seus viatges. El treball també recupera entrevistes fetes a Pere Casaldàliga per Televisió de Catalunya al llarg dels anys, entrevistat pel mateix Francesc Escribano, per Mònica Terribas i per Jaume Barberà. A través de tot el material recollit coneixerem l’evolució del pensament del bisbe i descobrirem l’autèntic Pere Casaldàliga.



Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Minoria Absoluta.




El documental “Pere Casaldàliga, les causes i la vida” (2013) repassa la vida, la tasca i el pensament del bisbe Pere Casaldàliga.

El treball incorpora imatges del rodatge de la minisèrie “Pere Casaldàliga, les causes i la vida”, fragments de diferents reportatges que Televisió de Catalunya ha realitzat durant aquests 30 anys de vida sobre la figura de Pere Casaldàliga (dos programes del “30 minuts” de 1985 i 1992; el programa “Paral·lel” de 1999, “Pere Casaldàliga, militant de l’esperança”, de 2005, i el programa “Persones humanes” de 1995) i també imatges inèdites del bisbe a São Félix d’Araguaia enregistrades pel mateix reporter Francesc Escribano l’any 1998, quan el va anar a visitar per escriure el llibre “Descalç sobre la terra vermella”, en el qual es va basar la minisèrie amb el mateix títol.

Amb tot aquest material coneixerem el pensament del bisbe Casaldàliga, que parla de la seva relació amb l’Església; denuncia la passivitat de les societats desenvolupades davant la situació d’indefensió dels indígenes i dóna arguments per entendre la seva relació amb Catalunya i la seva opció de vida i de lluita contra la injustícia social.


“Les meves causes valen més que la meva vida, perquè són les causes les que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”
“Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem encara a l’abecé pel que fa als drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats petites.”

“Tu creus que hi ha democràcia al món? Als Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns.”


Pere Casaldàliga



Dirigit per Francesc Escribano.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Dimarts 6 de febrer, a les 21.55, a TV3 I 30 dies a internet (geolocalitzat Espanya)


Els anys d’or de la publicitat a través del productor Pepe Fons, guardonat amb centenars de premis, entre ells 25 Lleons al Festival de Canes


Una producció de Xarc Films i Group Films




Molts hem crescut amb els seus anuncis. Formen part de la nostra cultura visual i fins i tot els hem incorporat en el nostre llenguatge, com quan fem servir l’expressió “cuerpo Danone”. En aquest documental coneixerem qui hi havia al darrere.

Pepe Fons es considera un dels productors de cinema publicitari més importants d’Europa i més emblemàtics de l’època daurada de la publicitat. Al llarg de la seva prolífica carrera de 40 anys va produir 8.500 anuncis i va rebre centenars de premis. Els seus anuncis arrasaven a festivals internacionals. Va rebre 25 Lleons al Festival de Canes, el més prestigiós en l’àmbit publicitari.

Per donar un gir radical a la manera com es feia la publicitat al país als anys 70, va decidir marxar al Regne Unit per veure com treballaven les productores líders en el món publicitari. A Londres va aprendre de la mà dels mestres, Ridley Scott i Bob Brooks, i va importar el seu model de productora, estructurada amb un productor que no feia també de realitzador, sinó que gestionava una cartera de realitzadors. Hi van treballar els mateixos Ridley Scott i Bob Brooks i es van formar molts altres. En el documental se subratlla el paper del realitzador Jaime de la Peña, qui va revolucionar el llenguatge visual publicitari després de veure una bobina amb els treballs d’Adrian Lyne, i la sòcia Laura Allende.

Una nova manera de produir, un productor valent, un pressupost sense tancar amb molt marge per arriscar i, sobretot, molta creativitat van consolidar Group Films com una de les deu millors productores de publicitat del món.

Pepe Fons, retirat el 1999, el realitzador publicitari Aixalà i els creatius publicitaris Lluís Bassat i Luis Casadevall recorden aquella època daurada de la publicitat, gràcies a la qual van crear anuncis que molts encara conservem en la retina, perquè, com afirma Bassat: “Si la idea és bona, de veritat, una sola vegada que la vegis és suficient, una.”

I després, el programa “Valor afegit” analitzarà com internet, les xarxes socials i l’ús que es fa de les nostres dades estan revolucionant el món de la publicitat. Què en fa, Google, de les nostres dades i com guanya diners amb els anunciants? Per obtenir-ne les respostes, el programa entrevista la seva directora general a Espanya, Fuencisla Clemares.


Dirigit per Joan Francesc Peris.

24/01/2018: “Les 7 caixes”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de gener, a les 22.00, a TV3 i internet

Aquesta és la història de Dory Sontheimer, una farmacèutica i òptica catalana d’origen alemany que, educada com a catòlica en l’Espanya de Franco i després de la mort dels seus pares, descobreix la identitat real de la seva família: generacions de jueus amb una dramàtica història de persecució i matança en mans del règim nazi.


L’emissió s’emmarca dins de la celebració del
Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust


Una producció de Bas en coproducció amb TV3 i RTVE, i amb el suport de l’ICEC





La Dory, una farmacèutica i òptica catalana, va veure capgirada la seva vida quan, el 2002, en morir la seva mare, va descobrir dalt d’un armari de casa seva set caixes perfectament retolades i ordenades. Plenes de fotografies, cartes i records de família, les set caixes semblaven un joc de pistes preparat perquè algú reconstruís la història.

A mesura que anava obrint caixes, la Dory descobria una història i uns orígens, els seus, que eren molt diferents dels que li havien explicat i dels valors catòlics amb què l’havien educat: la seva família era jueva i va ser víctima de l’Holocaust nazi. Eren set caixes de secrets, dolor i patiment, però, alhora, set caixes plenes de valentia, amor i esperança. Set caixes que han estat guardades durant dècades en un armari, però que poden trasbalsar la memòria d’una família.

Per primer cop, la Dory coneix els seus orígens jueus i qui eren els seus avis materns i els seus avis paterns, tiets, cosins... En definitiva, la seva família directa i que no va conèixer mai, exceptuant el seu avi patern i el seu tiet, Julius... Fent memòria, a la Dory li ve al cap que, quan tenia 18 anys, els seus pares ja havien deixat entreveure que els seus orígens eren jueus, però en cap moment no havia imaginat que havien fugit de l’alemanya nazi per jueus, ni dels perills que van haver de passar en la seva fugida, ni molt menys que la història de la seva família estigués escrita amb sang per tot Europa.





A partir d’aquell moment, la Dory investiga no només els seus veritables orígens, sinó que també viatja a diferents països per trobar tots els descendents dels seus familiars. Amb molt coratge, la Dory decideix explicar el testimoni d’una història familiar que, alhora, és el testimoni de tot un poble. Es proposa trencar un silenci que, no només s’havia mantingut durant la II Guerra Mundial, sinó durant tota la seva vida. Un silenci nascut de la por. Trencar aquest silenci, per a ella, és extirpar la por i és sinònim de llibertat.


Aquesta és la història de la Dory Sontheimer i de com el descobriment d’un secret guardat pels seus pares va posar la seva vida de cap per avall. Un relat que la protagonista va recollir inicialment en el llibre “Las siete cajas” (Circe, Capital Books) / “Les set caixes” (Angle Editorial) i que ara s’ha convertit en el documental “Les 7 caixes”.




Acompanyats per historiadors, escriptors, periodistes i persones anònimes, aquest treball fa un viatge físic i emocional per Catalunya, França, Alemanya, els Estats Units, el Canadà, Anglaterra, la República Txeca, Israel i l’Argentina. El documental segueix el rastre de la família de la Dory i fa possible la trobada amb els seus familiars, fins fa poc desconeguts, amb qui es reunirà per primera vegada. I tot això amb un sol objectiu: aconseguir restaurar el nom, la dignitat i el record d’aquelles persones que ho van perdre tot, víctimes del nazisme i l’Holocaust.

“Les 7 caixes” es va presentar el 24 de gener al Memorial Democràtic de Barcelona amb la presència de Plàcid Garcia-Planas, del Memorial Democràtic de Barcelona, Montse Armengou, directora del programa “Sense Ficció” de TV3, els directors del documental, i la protagonista d’aquesta història, la Dory. El 15 de febrer es torna a projectar en el Memorial Democràtic a les 19.00 en una projecció destinada al públic general, que podrà participar en aquest homenatge a totes les víctimes de l’Holocaust nazi.

Després de l’estrena de “Les set caixes”, a les 23.05, TV3 estrena “Món”, el nou programa de la secció d’Internacional de TV3 dirigit per Joan Carles Peris que combina l’actualitat amb la reflexió sobre les grans qüestions que afecten les societats del segle XXI i que ofereix una visió alternativa i complementària del tema que s’hi hagi tractat a “Sense ficció”. El primer capítol, “Nazis a Barcelona”, presenta la història de dues persones que van descobrir, de ben adults, que el seu pare i el seu avi, respectivament, eren nazis destacats. Una d’elles se’n va assabentar com la Dory Sontheimer, a partir d’uns documents conservats en unes caixes de cartró.


Més informació
Web: http://www.lessetcaixes.com/el-documental/


Dirigit per Carles Canet i David Fontseca
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Dimarts 23 de gener, a les 21.55 i a les 23.00, a TV3 i a internet

Recuperem dues figures emblemàtiques que han fet, del Barça, més que un club: Hans Gamper, el seu fundador, i Josep Suñol, president durant els anys de la República



“GAMPER, L’INVENTOR DEL BARÇA”
EMISSIÓ: Dimarts 23 de gener, a les 21.55, a TV3 i a internet


Tot va començar el 1899, quan un jove suís trobava a faltar, a Barcelona, una colla per jugar a futbol


Una producció de Lavinia audiovisual i Point prod en coproducció amb Teleclub, RTS (Radio Télévision Suisse), Televisió de Catalunya i FC Barcelona




El Barça és, avui, el club esportiu més gran del món. Milions de persones d'arreu estan pendents de les seves estrelles. Però això no sempre ha estat així. Quan es va fundar, el Barça estava format per un grup d'amics que, simplement, volien jugar a futbol. I el líder d'aquell grup, la persona que va encendre aquella flama i que es va preocupar per mantenir-la viva, va ser un jove suís de 22 anys acabat d'arribar a Barcelona. Es deia Hans Gamper.

Avui dia dona nom a la ciutat esportiva del club, al trofeu d'estiu i a un carrer del barri de les Corts, però tot i la gran importància que va tenir la seva figura, de Joan Gamper, fundador del Barça, se'n sap ben poc. Quins van ser els seus orígens suïssos? Què el va portar a Barcelona? Com es va forjar la fundació del Barça? Quin llegat va deixar com a president? Per què va haver de marxar de Catalunya? En quines circumstàncies va morir? Quins dels valors de l'actual Barça tenen origen en la seva figura?




El documental viatja en el temps, entre el passat i el futur, en gran part amb els seus tres nets: Manuel, Xavier i Emma Gamper. Per primera vegada, obren els àlbums fotogràfics de la família, confeccionats pel mateix fundador del Barça, plens d'imatges inèdites. Emma, la més jove, ha dedicat part de la seva vida a redescobrir el seu avi. Juntament amb els seus cosins, evoca la figura de Joan Gamper. Tots tres reflexionen sobre les raons per les quals se'ls va ocultar qui havia estat fins que van ser grans.

Entre Suïssa i Catalunya, “Gamper, l'inventor del Barça” ressegueix els anys en què el futbol va néixer com a esport reglamentat, com va arribar a Barcelona amb Gamper i altres joves entusiastes, quins problemes socials i polítics va trobar a la Catalunya de l'època, per què un suís va abraçar la causa catalanista i de quina manera el seu caràcter i la seva empenta van impregnar de manera decisiva la personalitat del Barça.

El documental també narra diversos episodis de la història del club, com el de la pròpia fundació, la crisi institucional de 1908 en què Gamper va salvar el club de la seva desaparició, o la gran xiulada de l'himne espanyol de 1925, que va suposar un gran punt d'inflexió en la vida de Joan Gamper.
Un seguit d'experts i testimonis catalans i suïssos ajuden a omplir els nombrosos buits d'informació al voltant d'algú que va arribar a Barcelona com a Hans, va morir com a Joan i va deixar el llegat immens d'haver inventat el Barça.

Dirigit per Jordi Ferrerons.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Després de l’èxit d’audiència del documental “1-O”, emès aquest dimarts a “Sense ficció”, amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%, TV3 el torna a emetre demà, dissabte 13 de gener, a les 21.55, i a tv3.cat/directe/tv3, amb drets d’emissió a Espanya només durant l'emissió. Després, se seguirà veient a la carta geoblocat a Catalunya.

A continuació hi haurà el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, i que comptarà amb la presència de Lluís Arcarazo, director del documental. A més, també hi haurà al plató diversos testimonis que explicaran com van viure aquell dia.





Aquest dimarts, el programa de TV3 “Sense ficció” va fer un rècord històric amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%. Pel que fa a mitjans digitals, també va tenir unes dades importants: “1-O” va tenir a internet uns 20.000 usuaris únics, i a Twitter va gener més de 115.000 missatges i va ser el segon programa més comentat a Espanya. A més, l’etiqueta #1octubreTV3 es va posicionar com a “trending tòpic” mundial durant tres hores.

El dissabte 13 de gener, a partir de les 21.55, TV3 ofereix la reemissió d’“1-O”, dirigit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro. A continuació, el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, comptarà amb el director del documental, Lluís Arcarazo, i alguns dels protagonistes, que analitzaran l’èxit que ha tingut aquesta producció. També comptarà amb una trentena de persones que van ser testimonis del que va passar l’1 d’octubre del 2017.

Durant aquest especial, TV3 emetrà algunes de les imatges inèdites enviades per milers d’espectadors que van viure aquella jornada. Per altra banda, experts i investigadors donaran resposta a algunes de les preguntes que suggereix el documental, i es plantejarà la qüestió sobre què ha canviat aquest fet a la societat catalana. A més, el programa també comptarà amb diferents periodistes, d’aquí i de fora que van cobrir la jornada.

Tant el documental “1-O” com el programa especial “Veus de l’1-O” es podran seguir en directe a internet, a tv3.cat, amb drets d’emissió a tot Espanya.

“1-O”

El 6 de setembre del 2017 el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat que el govern espanyol en va prohibir la celebració, l’1 d’octubre més de dos milions de persones van acudir als centres de votació. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar més de mil ferits, van fer la volta al món.

Al documental no hi apareix cap polític, es tracta d’una crònica del que va passar durant la jornada i els dies posteriors al referèndum, que posa èmfasi en l’organització i la participació que, malgrat els obstacles, ciutadans anònims van fer possible.

“1-O” fa un seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals, i posa de relleu el que es va viure a tot arreu: neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun dels punts filmats, un ciutadà anònim narra aquell dia, des del seu punt de vista. Aquests testimonis s’han registrat temps després, i és un relat elaborat arran de la reflexió de tot el que va succeir l’1 d’octubre. Entre aquests hi ha l’actriu Sílvia Bel, i també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma.

Al llarg del dia, al carrer i als col·legis electorals s’hi podien sentir diverses proclames: “votarem”, “democràcia”, “el carrers seran sempre nostres”, “no passaran”, i el cant dels Segadors per acabar amb “hem votat”. No se sap que passarà en un futur, però el que ha quedat gravat en la consciència col·lectiva és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Fitxa tècnica
Guió i direcció: Lluís Arcarazo
Productor: Jaume Roures
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Realitzador: Xuban Intxausti
Muntatge: Ona Bartrolí
Música original: Xavier Capelas i Alfred Tapscott
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"SERRAT, EL NOI DEL POBLE-SEC"
EMISSIÓ: Dimarts 16 de gener, a les 21.55, a TV3 i internet


Joan Manuel Serrat recorda la seva infantesa al barri barceloní del Poble-sec
Les olors, els sorolls, els llocs, les persones, les anècdotes i les descobertes que l’han acompanyat sempre


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Paral·lel 40


“Quan ets petit la vida t’entra sencera, eh! T’entra pertot arreu, t’entra per tots els forats del cos, i per tots els porus i per tot, per tot arreu. La infantesa és el temps de l’aprenentatge, el temps de les grans impressions, on queden les grans marques a la vida dels homes. Per tant, té raó que la infantesa sigui la pàtria de la gent.”
Joan Manuel Serrat





Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec en una conversa amb el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. El documental descobreix un Serrat desconegut, centrant-se en el noi que va créixer al Poble-sec, un barri d’immigrants i classe treballadora que el va marcar i que va definir el Serrat que, anys més tard, es convertiria en un referent musical de tota una generació.

Nascut en una família humil, de pare treballador i mare costurera, i marcada per la mort de vint-i-tres familiars durant la Guerra Civil Espanyola, Serrat recorda que, tot i que no van ser temps feliços, mai no hi va faltar l’estima ni la protecció.

El cantautor evoca els seus jocs en un paisatge amb senyals de postguerra. La misèria, els mendicants i la barreja d’amics amb qui hi anaven a divertir-se. La seva primera mestra i més estimada, la Conchita, jugar en un barri que desafiava la gravetat on la pilota es perdia escales avall, l'ambient dels cafès i les terrasses a l'estiu, les façanes dels espectacles, els tramvies amb gent penjada i els grans cotxes. Els cinemes de barriada, els teatres, El Molino, la Bodega Apolo, les misterioses i emocionants atraccions Apolo. Els tipus exòtics, els pispes, les noies que treballaven als espectacles, la burgesia. I també els seus carrers i places o les incursions al carrer Tàpies del barri xino, amb aquells misteriosos locals que anunciaven “gomas y lavajes”, quan passejava de nen a xafardejar-ho tot.




El documental descobreix les olors, les vivències, els personatges i els llocs que van inspirar moltes de les seves cançons, com “Mi niñez”, “El meu carrer”, “Temps era temps” o “Barquito de papel”.

“El mar, segurament, el descobreixo des de Can Tunis, que era on anàvem nosaltres a banyar-nos els diumenges.” Serrat recorda les excursions familiars dels diumenges carregats de truites d’albergínia i entrepans fins a la platja de Can Tunis. Llavors s’il·lumina el rostre de Serrat: “I carregada la família, doncs ens fotíem una caminata guapa. Però, bueno, però després estàvem allí, i rèiem molt... i érem... érem... costava molt que no fóssim feliços.” Dies de platja i mar que va immortalitzar anys després amb el popular tema de “Mediterráneo”.

“Serrat, el noi del Poble-sec” explora la infància i joventut de Serrat a través de la nova interpretació que aporta la maduresa. Una mirada a un món de sensacions, vivències, anecdotari, temptacions i potser d'algun despertar. Un viatge al passat que compta amb fotografies inèdites de l’arxiu personal del mateix cantautor.

Poc queda ja d’aquell barri marcat per la postguerra. Les botigues han canviat, els prostíbuls han tancat, els carrers s’han arreglat. La renovació és inevitable, encara que suposi desprendre’s dels records més preuats. Però tot resta a la memòria de qui ho ha viscut. “Serrat, el noi del Poble-sec” és el record nostàlgic d’una Barcelona passada, de la calidesa d’un barri treballador al peu de Montjuïc que va veure créixer el jove Serrat. 


Nota del director



“Fa deu anys Joan Manuel Serrat se'm va acostar en acabar un acte públic i em va dir que li agradaria explicar-me el Paral·lel de quan ell era xicot. Em va semblar una idea estimulant: no ens coneixíem personalment i la iniciativa partia d’ell; volia dir que tenia ganes de contar la seva història.

Fa uns mesos es va repetir la situació. Ara estava davant un home, que havia passat una malaltia greu, amb moltes ganes de viure. El seu comentari va ser: "Lluís, ara només faig les coses que em fan il·lusió, la resta ja no m'interessa". Sens dubte, aquesta il·lusió es la millor motivació per compartir els records d’un testimoni excepcional.

Serrat no ha estat mai partidari de revelar la seva privacitat. Ell va néixer el 1943 al Poble-sec. Jo soc del 1939. El Paral·lel que ell vol evocar va de finals dels 1940 fins als primers anys 60, jo també conec aquell Paral·lel per haver-lo freqüentat ja llavors i per haver-lo estudiat després com a cronista.

És, per tant, una oportunitat única de conèixer com era l’home abans de ser una estrella.”


Lluís Permanyer, director


Dirigit per Lluís Permanyer.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“1-O”
EMISSIÓ: Dimarts 9 de gener a les 21.55, a TV3, i 10 dies a internet (geolocalitzat a Catalunya)

Crònica de l’1 d’octubre del 2017
Un homenatge a les persones que van fer possible el referèndum


Una producció de Mediapro





El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació.

“1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.





L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques.

En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun del centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió.




Al llarg del dia es van sentir als carrers i els col·legis electorals les proclames de “Votarem”, “Democràcia”, “Els carrers sempre seran nostres”, “No passaran” i el cant dels Segadors, per acabar finalment amb la d’”Hem votat”. No sabem què passarà en el futur, però el que ha deixat gravat en la consciència col·lectiva, és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Dirigit per Lluís Arcarazo.





» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"DE BRUIXES, XURROS I EMOCIONS"
EMISSIÓ: Dimarts 2 de gener a les 21.55, a TV3 i internet

La fira, aquest espai de diversió i d’esbarjo de moltes festes majors de Catalunya, està en crisi.
Potser és el senyal d’una decadència imparable, o bé un nou gir d’aquesta tradició mil·lenària per adaptar-se als temps.
El documental “De xurros, bruixes i emocions”, una producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira, ofereix un viatge a l’interior d’aquest món de fantasia de la mà dels seus protagonistes.







Els anomenats familiarment cavallets ja no criden l’atenció, perquè la gent ha canviat els hàbits de lleure, mentre que la tecnologia que els mou està perdent la guerra davant d’un món cada cop més virtual i en tres dimensions.

Vist en perspectiva, es podria dir que és la festa que tampoc no es viu com abans, però, malgrat el canvi global de costums, la fira encara manté quelcom que la distingeix i que li permet sobreviure. Forma part de la tradició i de la cultura mediterrània del país i forja la identitat i les emocions de les persones que la visiten. I, malgrat la seva aparent decadència, (després de mil anys de vida, nascuda a redós del comerç entre ciutats lliures), continua sent un espai de diversió que genera il·lusions, sobretot per a les famílies i, en especial, adolescents i petits.




El documental “De bruixes, xurros i emocions” ha volgut endinsar-se en aquest escenari amb una mirada contemplativa. I ho ha fet acompanyant un grup de firaires al llarg de tot un estiu de festes majors catalanes. Perquè ells són una de les últimes professions nòmades en un món cada cop més sedentari, i perquè són els que fan possible la festa, amagats en les taquilles i a les sales de màquines de les seves andròmines. La seva transhumància és curiosa, van de poble en poble repartint cops d’escombra, marejant els clients o posant a prova la seva destresa i valentia i, malgrat això, cada any se’ls espera.




Els firaires són gent singular, sagues centenàries de tota la vida i nouvinguts al país, d’entre els quals destaquen els marroquins i els gitanos portuguesos i, allà on van, venen fum, emocions i molta fantasia. I això és el que transmeten en el documental, expliquen records del passat, es fan preguntes sobre el futur i acaben oferint imatges d’una professió única i molt desconeguda.

I és que tothom recorda un dia de sort a la tómbola, la por passada al capdamunt d’unes atraccions vertiginoses o potser el joc amb una primera parella als autos de xoc, però gairebé ningú no té present qui feia funcionar aquell univers efímer.


Dirigit per Josep Rovira.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 19 de desembre, a les 23.10, a TV3 i 30 dies a internet

Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Premi del jurat i del públic a Sundance, 2012
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire”, Simon Chinn



A començaments dels anys 70, Sixto Rodríguez era un cantautor de Detroit amb una breu carrera discogràfica de dos àlbums, ben rebuts per la crítica però ignorats pel públic. En canvi, a Sud-àfrica es va convertir en una icona musical i en un símbol de la resistència antiapartheid. Als anys 90, malgrat el rumor que el cantant s’havia suïcidat, un petit grup d’admiradors sud-africans va començar a investigar la seva vida. Aquest documental, guanyador d'un Oscar, és la història d’una recerca impossible que va canviar la vida d’unes persones a banda i banda de l’Atlàntic, i també és la història d'un somni fet realitat.




El 1968, dos productors van viatjar fins al centre de Detroit per veure un intèrpret desconegut, un carismàtic cantautor mexicà-nord-americà anomenat Sixto Rodríguez. Els va captivar i van pensar que havien trobat un ídol de la música folk, un artista que els recordava Bob Dylan o potser encara millor. Havien treballat amb artistes com Marvin Gaye o Stevie Wonder, però estaven convençuts que el disc que van gravar posteriorment amb ell, “Cold Fact”, seria l’obra mestra de la seva carrera com a productors.

Malgrat les bones crítiques, “Cold Fact” va ser un desastre comercialment i Rodríguez va tornar a desaparèixer, deixant la petjada d’històries sobre depressió i rumors que s’havia suïcidat.




Una gravació pirata de “Cold Fact” va arribar a principis dels anys 70 a Sud-àfrica, on aviat es va convertir en l’himne de resistència blanca contra l’apartheid. Durant vint anys, Rodríguez va esdevenir un artista molt conegut al país i “Cold Fact” va aconseguir el disc de platí. Tot i la seva enorme popularitat, la vida i mort de Rodríguez eren tot un misteri per als seus fans. A mitjans dels 90, el “detectiu musicòleg” Craig Bartholemew i el propietari d’una botiga de discos, Stephen “Sugar” Segerman, van decidir unir forces per esbrinar el misteri de qui era i com havia mort Rodríguez. La seva recerca va ser més estimulant del que mai haurien imaginat.

La història va arribar a les pantalles gràcies a la perseverança del director suec Malik Bendjelloul, que hi va treballar durant tres anys sense cobrar cap sou ni trobar inversors que confiessin en el projecte. Com que no tenia recursos per pagar l’animació ni la banda sonora, se’n va encarregar ell mateix, malgrat no haver-ho fet mai, i ho va muntar en Final Cut. Va mostrar el material als productors Simon Chinn (“Man on Wire”) i John Battsek, que es van enamorar de la pel·lícula. A partir d’aquí, la seva sort va canviar.

“A la recerca de Sugar Man” (“Searching for Sugar Man”) va recaptar gairebé tres milions d’euros en taquilla només als Estats Units. Entre els anys 2012 i 2013 va guanyar els premis internacionals més destacats, entre ells l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula documental, i va estar en boca de tothom. La pel·lícula es va convertir en un autèntic fenomen en mantenir-se als cinemes durant mesos.




“Si vols fer una pel·lícula, ha ser la teva pel·lícula, realitzada segons els teus termes i amb l’energia que només pots aconseguir de potser l’equivocada idea que tot és possible i que tots els teus somnis poden fer-se realitat. No esperis als diners fins que hagis perdut l’espurna, fes-la de totes maneres.
De la mateixa manera, Rodríguez va acabar trobant el seu públic. Per què? Perquè es va mantenir fidel als seus ideals. (...) La seva creativitat no tenia cap compromís i per tant era irreprotxable. Crec que és una cosa que qualsevol artista hauria de plantejar-se detingudament. El seu veritable tresor és la seva pròpia integritat, dignitat i passió. Protegeix-los per sobre de tot.”

Malik Bendjelloul


Dos anys després de l’estrena del documental “Searching for Sugar Man”, el director Malik Bendjelloul es va suïcidar arran d’una depressió, el 13 de maig del 2014.


Podeu veure el tràiler aquí.


Premis
Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Millor documental, Premi BAFTA, 2013
Millor pel·lícula, Dock of the Bay, 2013
Millor documental, Premis de la Crítica Cinematogràfica (Critics' Choice Movie Awards), 2013
Millor guió documental, Premis WGA, Writers Guild of America (Gremi d’Escriptors d’Amèrica), 2013
Millor direcció de documental, Premi del Sindicat de Directors dels Estats Units, 2013
Millor pel·lícula en llengua estrangera, Premis DDC (del programa “Días de cine” de TVE)
Premi del Jurat i Premi del Públic, Sundance, 2012
Millor pel·lícula, Beefeater In-Edit, 2012


Crítica
“Una experiència molt entretinguda i reveladora, tant emocional com musicalment”, Indiewire
“Impressionant. Un dels documents més grans i emotius que mai s’hagin fet”, Q Magazine
“Fantàstica pel·lícula, una història sorprenent”, Daily Telegraph
“Un documental edificant que mostra un talent de la música excepcional. Un ‘must’”, Empire
“Un viatge extraordinari”, Daily Mirror


Més informació
Web http://www.sonyclassics.com/searchingforsugarman/
Facebook @SearchingForSugarMan


Direcció, guió i muntatge de Malik Bendjelloul.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 12 de desembre, a les 22.30, a TV3 i 30 dies a internet

Què estaríem disposats a creure’ns per recuperar un fill?

Nicholas Barclay, un nen de Texas de tretze anys, va desaparèixer l’any 1994 sense deixar rastre. Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya. Tot i que Nicholas era ros amb ulls blaus, la família va acceptar el jove, moreno d’ulls marrons i amb un fort accent estranger.
Per què?

Un apassionant thriller aclamat per la crítica i premiat en festivals internacionals
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire” i “Searching for Sugar Man”






“Des que recordo, sempre he volgut ser una altra persona, algú que fos acceptat”
Frédéric Bourdin



En Nicholas Barclay va passar la tarda jugant a bàsquet amb els amics i després va trucar a casa perquè l’anessin a buscar. Va agafar la trucada el germà i, com que la mare dormia, li va dir que tornés caminant. Aquella va ser l’última vegada que la família va saber alguna cosa d’ell. Tenia 13 anys i devia estar a uns tres quilòmetres de casa seva, a Texas. Va desaparèixer per sempre més sense deixar cap rastre. Era el 13 de juny del 1994.



Nicholas Barclay


Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya, a Linares, i que havia aconseguit fugir d’un calvari de segrest, tortures i violacions contínues. La família estava molt il·lusionada de recuperar-lo, però les coses es van tornar encara més estranyes quan el van portar a casa, a Texas. Com és que el fill ros d’ulls blaus havia tornat amb els cabells, la pell i els ulls més foscos? Com era possible que hagués canviat tant la seva personalitat i fins i tot l’accent? Per què la família no semblava adonar-se d’aquestes diferències tan òbvies? Era una expressió inconscient d’una esperança desesperada? Era l’oportunitat d’un tipus de redempció? O és que la família amagava alguna cosa?

I si no era en Nicholas Barclay, qui era, en realitat?



Frédéric Bourdin


La família convivia amb un impostor, en Frédéric Bourdin, un noi francès que mai havia tingut l’amor d’una família i en buscava una desesperadament. La Interpol el tenia fitxat per assumir desenes d’identitats falses. Tot i que es feia passar per en Nicholas, que llavors tindria 16 anys, en Frédéric en tenia 23. Com va aconseguir enganyar policies, jutges, agents de l’FBI, i eludir proves d’ADN? I què li havia passat, en realitat, a en Nicholas?

Aquest relat va més enllà d’una història intrigant de desaparició i suplantació. Tracta sobre com la gent crea la seva pròpia versió de la realitat a partir de les coses en què més vol creure i els motius ocults que poden portar les persones a realitzar actes incomprensibles.

“Volia que la pel·lícula fos un viatge emotiu”, afirma el director, Bart Layton. “Volia que la gent abandonés les sales de cinema amb el cap bullint amb pensaments, preguntes i debats. És el tipus de pel·lícula sobre la qual espero que la gent tingui ganes de parlar després al pub. Espero que en el fons la pel·lícula tracti sobre pensaments i idees que són més grans que aquesta història en particular, que tracti de les mentides que volem creure i sobre les veritats que nosaltres construïm per a nosaltres mateixos.”

Podeu veure’n el tràiler aquí.


Premis
Gran premi del jurat, Festival de Miami, 2012
Millor director, Hot Docs, 2012
Millor documental, Festival de Zuric, 2012
Millor documentals, Festival de Varsòvia, 2012
Millor debut britànic, BIFA, 2012
Millor documental, BIFA, 2012
Millor debut britànic, BAFTA, 2013


Festivals
Festival Sundance, 2012
Festival de Sant Sebastià, 2012


Crítiques
“Una obra mestra sobre la identitat i la família... convertida en una de les sensacions de l’últim cinema documental”. (Cinemania)
“Aquella vella expressió que la realitat sempre supera la ficció és un eufemisme quan s’aplica a l’apassionant documental de Bart Layton”. (The Hollywood Reporter)
“El maquiavèl·lic personatge ens lliga a la butaca i no ens deixa anar”. (La Vanguardia)
“La pel·lícula que Hitchock hauria volgut dirigir i on Norman Bates encaixaria perfectament com a personatge secundari”. (Cine 2000)
“Absolutament imprescindible”. (Filmin)
“Sens dubte, un dels documentals de l’any”. (Cine 365)
“Us deixarà sense paraules”. (Cineralia)
“Una de les experiències més desconcertants i torbadores que es poden viure en una sala de cine”. (AUX Magazine)
“El documental de Layton funciona com una obra d’enginyeria perfecta, un tortuós puzle en què cada peça resulta més inquietant que l’anterior”. (Culture Club – Vogue.es)


Més informació
Web: http://imposterfilm.com/


Dirigit per Bart Layton.



Anterior Següent