Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
Aquesta setmana la premsa ha fet ressò de que els abusos denunciats al documental “Els internats de la por” (2015), una producció de Televisió de Catalunya dirigida per Montse Armengou i Ricard Belis, encara estan impunes. Es tracta de l’article de la periodista i escriptora Cristina Fallarás titulat “Ortigas ‘en las partes íntimas’: las vejaciones de sacerdotes en los internados franquistas” del diari Público. Des de la seva publicació, el tema ha tingut un gran impacte a les xarxes socials i el tràiler del documental és un dels vídeos més vistos a la carta de TV3.




“Els internats de la por” és un exercici de recuperació de la memòria històrica que destapa un passat ocult i silenciat, protagonitzat per milers de nens i nenes internats en col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social. Centres en què van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses, que es van convertir en una mena de presó per a aquests infants i que van perdurar fins ben entrada la democràcia. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya, aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.

El documental es va estrenar el 28 d’abril del 2015 en el programa “Sense ficció” de TV3. Amb una audiència de 635.000 espectadors i una quota de pantalla del 19,1, va ser el programa més vist del dia a Catalunya i el més vist de la temporada a la televisió i a la carta. Posteriorment, es va publicar el llibre “Els internats de la por”, una coedició d’Ara Llibres i Televisió de Catalunya.

Després de l’emissió d’”Els internats de la por” a TV3, l’advocada i mediadora de família Montse Fernández Garrido, membre de Feministes de Catalunya, de la Associació Dones Juristes i presidenta de la Comissió pels Drets dels Nous Models de Família de l’Il·lustre Col·legi d´Advocats i Advocades de Barcelona, firmava una carta col·lectiva en què exigia que l’Església demanés perdó públicament i que es reparés el mal fet a les víctimes. Des de llavors, l’advocada ha insistit a periodistes i institucions perquè denunciïn els fets i davant l’Església catòlica i l’Estat.

El 23 de juny del 2016, Montse Fernández Garrido, l’advocada Pilar Rebaque, presidenta de la “Comissió de Dones Advocades" de l’Il·lustre Col.legi d´Advocats i Advocades de Barcelona, els codirectors del documental Montse Armengou i Ricard Belis es van reunir amb l’arquebisbe de Barcelona Juan José Omella. Van sol·licitar que s’abordés el tema a la Conferència Episcopal Espanyola, però finalment no hi va haver consens per fer-ne una declaració.

Recentment, el papa Francisco ha demanat perdó pels abusos sexuals i les tortures exercides per membres de l’Església catòlica a nens i nens en els seu viatge a Amèrica. És en aquest context que l’advocada Montserrat Fernández Garrido va contactar de nou amb la premsa per centrar la mirada en Espanya.


Premis
Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista, Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 2015


Festivals
FIGRA, Festival International du Grand Reportage d’Actualité, 2016


Més informació, aquí.


Fragments del documental








Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció




“Els internats de la por” (2015), produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, és un exercici de recuperació de la memòria històrica que destapa un passat ocult i silenciat, protagonitzat per milers de nens i nenes internats en col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social. Centres en què van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses, que es van convertir en una mena de presó per a aquests infants i que van perdurar fins ben entrada la democràcia. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya, aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.

El dimecres 31 de gener, el codirector Ricard Belis participa en “Els vespres de l’EOI” amb una xerrada sobre aquest treball, del qual en presentarà alguns fragments. El documental es va estrenar el 28 d’abril del 2015 en el programa “Sense ficció” de TV3. Amb una audiència de 635.000 espectadors i una quota de pantalla del 19,1, va ser el programa més vist del dia a Catalunya i el més vist a la carta de la temporada. Posteriorment, es va publicar el llibre “Els internats de la por”, una coedició d’Ara Llibres i Televisió de Catalunya.

“Els internats de la por” tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb “Els nens perduts del franquisme” (2002) i “Torneu-me el fill!” (2012).


Premis
Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista, Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 2015


Festivals
FIGRA, Festival International du Grand Reportage d’Actualité, 2016


Xerrada
“Els internats de la por”
Dimecres 31 de gener, a les 19.30


Ubicació
Sala d’actes de l’EOIBD
Escola Oficial d’Idiomes Barcelona Drassanes
Avinguda Drassanes, 14

Més informació, aquí.



Dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis.

Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
Dimecres 24 de gener

“Les 7 caixes”, el viatge emocional de Dory Sontheimer, rescata del passat el record de les víctimes del nazisme





Aquest migdia s’ha presentat, al Memorial Democràtic de Barcelona, el documental “Les 7 caixes”, que s’estrena el dimarts 30 de gener, a les 21.55, al programa “Sense ficció”, de TV3. Aquesta producció de Bas (Broadcaster Audiovisual Services), amb la coproducció de TV3, és el testimoni audiovisual de la història de Dory Sontheimer i la seva família, víctima de l’holocaust nazi.

L’acte ha comptat amb la presència de Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic; Montse Armengou, directora del programa “Sense ficció”, de TV3; Carles Canet i David Fontseca, directors de “Les 7 caixes”; Dory Sontheimer, protagonista del documental, i part de l’equip que ha format part d’aquesta producció. L’emissió s’emmarca dins de la celebració del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.




“La memòria és viva o no, és fèrtil o es queda en pur marbre”, aquestes són les paraules amb què Plàcid Garcia-Planas ha inaugurat la presentació que, a més, ha definit com “un acte que li dona sentit al Memorial Democràtic”.

Després de veure el colpidor testimoni de la família de Dory Sontheimer, Montse Armengou ha reconegut que “el valor de la Dory ha estat la valentia d’haver obert aquestes caixes i haver-les estès al món”. Armengou ha explicat que aquest documental “és un instrument de veritat, de reparació i de justícia”, i que sense aquests tres eixos “no es pot parlar d’autèntica democràcia”.

Sobre TV3, la directora de “Sense ficció” ha reconegut que, en aquests moments tan difícils, “tenim el compromís i l’aposta de la recuperació de la memòria històrica, que és un dels trets d’identitat de TV3, des de la seva fundació. És important donar llum sobre el passat però, sobretot, donar veu a les víctimes”.

A continuació han agafat la paraula els directors de “Les 7 caixes”. David Fontseca s’ha mostrat agraït a Bas i TV3 per la seva confiança, “per retratar la història de la Dory, que ha estat una experiència molt bonica”. Fontseca ha assenyalat que en un documental com aquest s’ha d’extraure una part històrica important, compartida amb la protagonista, en aquests cas amb Dory.

Per la seva banda, Carles Canet ha indicat que el documental, de 50 minuts de durada, “només són pinzellades d’una història monstruosament gran i inabastable”. Canet, que ha explicat que es va inspirar en el llibre sobre l’experiència de la Dory, s’ha plantejat què hauria fet ell en trobar aquestes caixes i ha reconegut que l’opció de recerca que va escollir Dory és la més complicada. El director ha afirmat que Dory, una sola persona, ha aconseguit vèncer el nazisme: “ha reinvertit tota la diàspora provada pel nazisme, i ha aconseguit reunir gent de tot el món a Barcelona. És una història de descoberta total”.

Per últim, Dory Sontheimer ha agraït, emocionada, a la seva família, als directors, i a l’equip de producció, que van creure en aquesta història, que és “un homenatge a totes les víctimes de l’holocaust”. Quan Dory va trobar les caixes i va saber tota la documentació que hi havia, es va adonar que amagaven una història “molt forta”, la de la seva família, però les va deixar tancades. “Vaig tenir molta por, por que em va fer dubtar molt, i el meu marit, el Josep Maria, em va dir que si les van deixar és perquè se sàpiga la història”.

Durant la projecció del documental i la roda de premsa, Dory ha explicat la tasca que fa visitant escoles i joves que comencen a estudiar la Segona Guerra Mundial i l’holocaust. “Si poses noms i cares a les històries, que és diferent a dir una xifra, és quan la història agafa força”.






“Les 7 caixes”

El documental és una història de recreació d’una família que, en el seu passat, va ser víctima de l’holocaust nazi. Dory Sontheimer, als 57 anys, quan van morir els seus pares, va trobar unes caixes que li van mostrar un passat totalment diferent al que havia viscut. A partir d’aquest moment, es va proposar el repte de reunir la seva família, que estava repartida per tot el món.

“Les 7 caixes” és un viatge, físic i emocional, que segueix el rastre de la família de Dory, i que fa possible un retrobament amb els seus familiars que, fins fa poc, eren desconeguts.

Durant la producció es poden veure els documents que amaguen la vertadera història d’aquesta família, fotografies, cartes i passaports, entre d’altres. I visita diferents localitzacions, com el pis a Alemanya on van viure els avis de Dory, o la fàbrica Lehmann on el seu pare treballava fent nines.
Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
El dijous 14 de desembre s’inaugura la videoinstal·lació “Lost”, de l’artista multidisciplinària Rosa Pascual, a Bòlit, Centre d'Art Contemporani de Girona. El projecte s’inspira sobretot en els milers de casos de nens robats a l’estat espanyol durant el règim franquista i compta amb la projecció de dos treballs dirigits per Montse Armengou i Ricard Belis. “Els nens perduts del franquisme”, Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'any 2002, es podrà veure el dimecres 20 de desembre, i “Torneu-me el fill!”, el dimecres 10 de gener del 2018.

“Els nens perduts del franquisme” (2002) revela un dels períodes més foscos de la història recent d'Espanya: la desaparició de nens fills de republicans i la separació forçosa de les seves famílies per part de la repressió franquista. “Torneu-me el fill” (2013) continua la investigació al llarg de la segona meitat del franquisme. Llavors ser mare soltera era un estigma que poques dones podien suportar. Però algunes d’aquelles dones volien quedar-se el fill i els hi van prendre per la força. Entitats d’adopció, institucions religioses i metges feien possible el somni de molts matrimonis estèrils de poder adoptar un nen a canvi d’ignorar la voluntat de la mare biològica. La moral del nacionalcatolicisme els feia pensar que estaven fent una obra de caritat. Però la caritat era la cara amable del negoci. Alguns metges van comunicar als pares que el seu fill havia mort al part, fins i tot els van arribar a ensenyar un cadàver congelat. Però la defunció d’aquell nen no consta als registres i als llibres dels cementiris. On va anar a parar aquell nadó? Va caure en les xarxes d’adopció?

Encara avui en dia, algunes famílies busquen els seus fills, d’altres no saben que existeixen, es donen per morts o no es trobaran mai. Per això, tot i que l’objectiu del projecte és sensibilitzar sobre aquesta problemàtica, el seu gran somni seria que hi hagués algun retrobament.

Després de la inauguració internacional a la ciutat de Girona, està previst que la videoinstal·lació “Lost” estigui de gira els pròxims dos anys per Espanya, Europa i els Estats Units.



“Els nens perduts del franquisme” (1a part, 2002)




“Els nens perduts del franquisme” (2a part, 2002)







Lost
Art Collaboratif de Rosa Pascual
Del 14 de desembre del 2017 al 14 de gener del 2018
Inauguració: el dijous 14 de desembre a les 19.00


Projeccions
“Els nens perduts del franquisme”
Dimecres 20 de desembre, a les 18.30
“Torneu-me el meu fill”
Dimecres 10 de gener del 2018, a les 18.30


Ubicació
Bòlit, Centre d'Art Contemporani, Girona
(Plaça Pou Rodó 7-9)


Més informació, aquí.
http://www.bolit.cat/cat/programacio/exposicions/lost/presentacio.html
http://www.bolit.cat/cat/programacio/exposicions/lost/activitats.html#m_2738


Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
“Jo també vull sexe!”, un documental de producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, participa en la secció oficial del festival Inclús, el Festival Internacional de Cinema i Discapacitat de Barcelona en la categoria de llargmetratge documental. La producció se centra en les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra i la possibilitat que persones amb discapacitat física o intel·lectual visquin amb plenitud els seus drets sexuals.



“Jo també vull sexe!” (2016), de Montse Armengou i Ricard Belis


El festival aposta per donar visibilitat al col·lectiu de persones amb discapacitat tant física com mental a través d'una selecció de pel·lícules de documental, ficció i curtmetratges i tallers. La quinta edició del certament tindrà lloc del 28 de novembre al 3 de desembre a CaixaForum Barcelona.

La selecció oficial inclou 20 obres seleccionades entre 320 arribades d’arreu del món. N’hi ha del Canadà, Holanda, Itàlia, Suècia, els Estats Units o Espanya, entre d’altres. Totes les pel·lícules han estat subtitulades per a persones amb problemes d'audició, audiodescrites per deficients visuala i compten amb la presència d'intèrprets de llengua de signes.

“Jo també vull sexe!” es projecta el divendres 1 de desembre a les 22.00 amb la presència d’un dels directors, Ricard Belis. Els guanyadors se sabran en la gala de cloenda del dia 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.




El documental es va estrenar el 29 de novembre del 2016 al programa de TV3 “Sense ficció”. Amb 402.000 espectadors i una quota de 13,6, es va situar en el rànquing dels programes més vistos aquell mes i ha estat la producció emesa pel programa més vista al 3 a la carta durant la temporada 2016-2017.



Projecció
Divendres 1 de desembre, a les 22.00
CaixaForum Barcelona


Més informació aquí.



Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció


La producció de TV3 “Jo també vull sexe!” dirigida per Montse Armengou i Ricard Belis sobre les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra i la possibilitat que persones amb discapacitat física o intel·lectual visquin amb plenitud els seus drets sexuals, és una de les sis iniciatives que rebrà un premi honorífic en la cinquena edició dels Reconeixements Societat Limitada sobre Diversitat Funcional i Moviments Socials que organitza el programa de ràdio “Societat Limitada” per commemorar el 3 de desembre el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Els guardons premien persones, entitats i empreses que treballin, vetllin o millorin les condicions de vida de les persones amb diversitat funcional o en l’àmbit social en general.

L’edició d’enguany serà el divendres 1 de desembre a la sala d'actes del Casal de les Dones de Reus, a l’Ajuntament de Reus (Plaça La Patacada, 9, Reus), a les 18.45. Començarà amb la projecció de “Jo també vull sexe!”, que anirà seguida d’un debat amb la directora Montse Armengou sobre el tema de la sexualitat i les persones amb diversitat funcional. L’acte està organitzat amb el suport de Dow Chemical Tarragona, l’Ajuntament de Reus i l’Obra Social La Caixa.

“Jo també vull sexe!” es va estrenar el 29 de novembre del 2016 al programa de TV3 “Sense ficció”. Amb 402.000 espectadors i una quota de 13,6, va estar en el rànquing dels programes més vistos aquell mes i ha estat la producció emesa pel programa més vista al 3 a la carta durant la temporada 2016-2017.



“Jo també vull sexe!” (2016), de Montse Armengou i Ricard Belis



Més informació aquí.

Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
Divendres 24 de novembre, a les 19.00, el Museu d’Isona i Conca Dellà presenta en un acte, a la Sala Epicentre de Tremp, el documental “L’últim gegant d’Europa”, una producció de TV3 amb la col·laboració de Batabat, dirigit per Jordi Portals.

El llargmetratge, que s’estrenarà el dimarts 28 de novembre, a les 21.55, al programa “Sense ficció”, de TV3, tracta sobre un descobriment paleontològic excepcional: l’esquelet d’un dinosaure pròxim en el temps a l’extinció d’aquests animals, fa 69 milions d’anys. Una troballa que altera la percepció de com eren els últims dinosaures d’Europa, i que deixa un gran ventall d’incògnites als paleontòlegs.

A l’acte, on es farà una presentació i s’emetrà en primícia “L’últim gegant d’Europa”, assistirà Àngel Galobart, director del Departament del Mesozoic de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i director del Museu d’Isona i Conca Dellà; Bernat Vila, paleontòleg de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont; Montse Armengou, directora del programa “Sense ficció”, de TV3; Oriol Cortacans, director de Batabat, i Constante Aranda, alcalde d’Isona.

El documental, un treball de Jordi Portals, produït per TV3 amb la col·laboració de Batabat, està basat en una investigació de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, i té el suport de la FECYT, i la col·laboració de l’Ajuntament d’Isona i Conca Dellà i la Diputació de Lleida.


“L’últim gegant d’Europa”




La Conca de Tremp, al sud dels Pirineus, és un paradís per als paleontòlegs perquè és un dels pocs llocs on s’han descobert restes dels últims dinosaures que van habitar la Terra i perquè, a més, també s’hi han trobat ossos, ous i petjades. “L’últim gegant d’Europa” explica la història de la troballa d’un esquelet de dinosaure de gran mida que va viure al sud dels Pirineus fa 69 milions d’anys, poc abans de l’impacte del meteorit que va provocar l’extinció d’aquests animals.

Cada resta trobada es converteix en la peça d’un trencaclosques que acabarà encaixant o no, donant respostes i provocant noves preguntes. Aquest treball segueix els avenços de l’equip científic que estudia les restes extraordinàries d’aquest titanosaure en una mena de thriller paleontològic que inclou recreacions i efectes 3D.

Així mateix, el documental també se centra en la recerca que fa el paleontòleg Bernat Vila, un dels directors de l’excavació d’Orcau, del quadern de camp del paleontòleg alemany Walter Kühne, qui va localitzar les primeres restes l’any 1995. La llibreta on Kühne apuntava tots els detalls de l’excavació, desapareguda durant més de seixanta anys, pot contenir informació molt valuosa, però localitzar-la sembla, d’entrada, una tasca impossible.

En aquest descobriment tot és excepcional, pel fet de trobar un esquelet de dinosaure i perquè les mides d’aquest fan plantejar-se als científics si es tracta del més gran descobert mai a Europa (només el coll feia cinc metres de longitud). També perquè amb una antiguitat de 69 milions d’anys, se situa molt a prop del moment de l’extinció, un període difícil d’estudiar per la manca de restes d’aquests animals. La majoria d’esquelets trobats fins ara, als Estats Units i Sud-amèrica, pertanyen al període juràssic o al cretaci inferior, és a dir, fa entre 200 i 100 milions d’anys. Per aquest motiu, el fòssil de dinosaure descobert al jaciment d’Orcau és únic.




Un dels fils conductors del documental és el treball dels paleontòlegs per respondre a totes les incògnites científiques que es plantegen. Quina mida feia? Com menjava? A quina espècie pertany aquest dinosaure que és tan diferent dels que s’han trobat fins ara? Preguntes que es multipliquen i que condueixen els experts a una conclusió espectacular: l’esquelet correspon a una nova classe de dinosaure.

“L’últim gegant d’Europa” dona a conèixer un dinosaure fins ara desconegut al qual haurà que posar nom, i que ajudarà a saber una mica més bé com eren i com van viure aquests animals fascinants que van dominar la Terra durant 160 milions d’anys.
Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
Les jornades de reflexió Fòrum 10 Comunicació, organitzades per Ràdio Puig-reig, estan dedicades al tema de “La postveritat”. Aquest any, l’edició se celebra els dies 4, 10, 17 i 22 a la sala d’actes Dr. Llaverias de Puig-reig.

El divendres 17 de novembre, a les 21.00, Montse Armengou, periodista i directora del programa de TV3 “Sense ficció”, i Carles Solà, director de l’espai “30 minuts”, tractaran el tema “La postveritat als mitjans de comunicació”. Montse Armengou exposarà les investigacions històriques que han posat al descobert el “fake” que la dictadura franquista només va ser dura al principi o que després de la mort del dictador Franco no hi va haver violacions dels drets humans.

Les sessions seran moderades per Josep Genescà, periodista, director de Ràdio Puig-reig i coordinador de Fòrum10 Comunicació, i es podran seguir en directe per Ràdio Puig-reig. L’entrada és gratuïta.

Més informació, aquí.








Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció
L’aventura d’Albert Adrià en el seu esforç per construir i construir-se a si mateix, per alliberar-se del pes del seu germà Ferran Adrià i de la marca que el va ajudar a convertir-se en sinònim de creativitat culinària, El Bulli.

Coproduït per TV3, pròximament s’emetrà a “Sense ficció”


Albert Adrià té tots els ingredients d'un geni creatiu. Amb el seu germà Ferran va dur a terme la revolució gastronòmica més gran de la història. El Bulli va canviar la forma que la gent entenia el món de la gastronomia, i per això avui el cognom Adrià és sinònim de creativitat i excel·lència.

“Constructing Albert” s’ha enregistrat durant els darrers quatre anys en els quals Albert Adrià ha construït elBarri, un innovador circuit gastronòmic a Barcelona format per sis restaurants que ja acumula diverses estrelles Michelin. El documental culmina amb l’obertura el mes de gener de l’Enigma, el seu projecte personal d’alta cuina.





El “big bang” creatiu a nivel gastronòmic que va significar elBulli va sorgir de la ment de dos germans criats a l’Hospitalet. Des de llavors el nom Adrià és sinònim de creativitat. La cara visible d’aquell laboratori d’innovació a la cuina va ser en Ferran, i la desconeguda l’Albert, el seu germà petit, batejat per la revista “Time” com “l’arma secreta d’El Bulli”. L’Albert fugia de qualsevol protagonisme mediàtic. Per això, després de 33 anys d’exitosa carrera professional la distinció més rellevant que va aconseguir és la de ser “el cuiner més infravalorat del món”.




Dos anys després del tancament d’El Bulli, l’Albert s’endinsa en una nova i transformadora aventura creativa. Al Paral·lel, a la ciutat de Barcelona, construeix un circuit gastronòmic: sis restaurants únics units pel seu segell personal. En el centre d’aquest univers batejat amb el nom d’elBarri es troba el restaurant Tickets, que ha obtingut la seva primera estrella Michelin en elevar la tapa a l’alta gastronomia; Bodega 1900, un homenatge a la vermuteria de tota la vida; el Pakta, una fusió perunojaponesa; Hoja Santa i Niño Viejo, dues formes diferents d’immersió en la millor cuina mexicana, i l’Enigma, el restaurant que Albert pretén situar entre els 10 millors del món.

El documental és una producció de Trueday Films, en coproducció amb Televisió de Catalunya i Alexandra Film i la participació d’Estrella Damm, Lavazza, l’Institut Català d’Indústries Culturals i l’Estonian Film Institut. La “première” mundial va tenir lloc a la secció “Culinary Zinema” del Festival de Cinema de Sant Sebastià 2017.

Projeccions
La nit de l’estrena a Barcelona, el dimecres 15 de novembre, els Cinemes Girona posen a la venda entrades de cinema amb sopar en tres restaurants d’elBarri, el projecte gastronòmic d’Albert Adrià. De moment, s’han exhaurit els sopars al Pakta. El dijous 16 de novembre s’estrena al cinema Rambla de l’Art de Cambrils, a les 20.30.








Més informació
Web
http://www.constructingalbert.com/

Dirigit per Laura Collado i Jim Loomis.


Categories: Notícies
Escrit per: Sense ficció



El 29 de març d’enguany va morir Enric Pubill i Arnó (Barcelona, 1930-2017), a l’edat de 86 anys. Va ser militant del PSUC, president de l'Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme i del Consell de Participació del Memorial Democràtic. Aquestes dues entitats volen retre homenatge a la seva figura i a tots els presos polítics del franquisme. L’acte constarà de dues parts; una primera dedicada al record d’Enric Pubill i una segona a l’obra “A voz ahogada”, de la companyia Apunta Teatre. Es tracta d'una obra de teatre que recorda els presos polítics del franquisme i relata el dia a dia al Penal de Burgos, una de les presons més terribles del franquisme. L’obra es basa en el testimoni del poeta republicà represaliat Marcos Ana, i també de presos polítics catalans que van compartir el seu captiveri, Lluís Martí Bielsa , Joan García Tristany, Enric Pubill, i de l'Antònia Jover, nascuda en tre reixes com a filla de presa política. Dirigida per Ivan Campillo, que també l’interpreta juntament amb Mireia Clemente, Ramon Godino, Jordi Martí i Raül Tortosa.


L’acte tindrà lloc el divendres 27 d’octubre a en el Casino de l’Aliança del Poblenou (Rambla del Poblenou, 42), a les 20.00.
L’activitat és gratuïta però cal demanar entrada per correu electrònic
memorialdemocratic@gencat.cat o bé per telèfon 93 634 73 68

Més informació aquí.

Següent