Arxius

Estas veient: març 2018
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 3 d’abril, a les 22.50, a TV3 i 30 dies a internet

El tòpic defineix Suècia com un model de societat perfecta amb una qualitat de vida altíssima. Però realment és un país feliç? És possible que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta?


L’estat del benestar suec garanteix les necessitats bàsiques. Habitatge, salut i educació, per exemple, estan garantides. L’objectiu d’aquesta política iniciada el 1972 és afavorir la independència de les persones, de manera que cap adult no depengui de familiars que el cuidin o mantinguin. Quaranta anys després, el contacte humà ha quedat reduït a la mínima expressió en la societat sueca. Cada cop hi ha més mares solteres que tenen fills amb inseminació artificial, la meitat de la població viu sola – la taxa més alta del mon - i el nombre de gent que mor sola augmenta any rere any.

El director Erik Gandini, autor dels reconeguts documentals “Sacrifice: Who Betrayed Che Guevara?”, “Videocracy” i “Surplus: Terrorized Into Being Consumers”, explora l’estil de vida suec en aquest treball d’estil trencador i ple de cinisme. Es pregunta si una societat econòmicament benestant és sinònim d’una societat feliç i reflexiona sobre com una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.





L’any 1972 el govern socialdemòcrata d’Olof Palme publica un manifest titulat “La família del futur: una política socialista per a la família”, amb el qual es pretenen establir les directrius de la política estatal en relació al concepte tradicional de família. Aquest manifest establia que “tota relació humana veritable s’ha de basar en el principi d’independència entre les persones”.

El model social nòrdic de la societat del benestar és un referent internacional. Segons la ONU, Suècia té un dels nivells de pobresa més baixos del món i s’hi distribueixen els ingressos de forma més igualitària. Però què passa amb les relacions entre les persones? És Suècia un model de societat feliç?

Ningú no podia pensar que al cap els anys aquest sistema de benestar produiria una societat d’individus incapaç de socialitzar-se. L’any 2016 Suècia té una estadística devastadora. La meitat de la població viu sola, la taxa més alta del mon. La meitat de la clientela de l’empresa danesa amb el banc d’esperma més gran del mon son dones solteres sueques que volen crear una família soles. El 25 % de la gent mor sola sense que ningú reclami el seu cos, raó per la qual l’estat ha creat una agència per intentar localitzar-ne els familiars i, en cas que no se’n trobin, gestionar les seves propietats i pertinences, i més de 25.000 voluntaris dediquen el seu temps lliure a buscar persones desaparegudes en veïnats i boscos de tot el país.




Com a contrapunt al mapa social suec, Gandini presenta la història del doctor Erichsen, un cirurgià suec que, després de treballar-hi trenta anys, va marxar a viure amb la seva dona a Etiòpia, on el nivell de pobresa econòmica és inversament proporcional al grau de felicitat de la seva població. A l’humil hospital d’Aira (a 500 km de la capital), Erichsen aconsegueix autèntics miracles operant en condicions precàries amb materials que no són d’us mèdic. Els radis d’una bicicleta, brides, bobines de niló, una llinya de pescar o un trepant elèctric comprat en el supermercat es converteixen en improvisades però efectives eines en mans del cirurgià. I la gran recompensa, l’agraïment i el somriure dels pacients. Sense cap mena de dubte, el doctor Erichsen és un gran i revelador personatge en “La teoria sueca de l’amor”. Per això, va ser el protagonista la següent producció d’Erik Gandini, “El cirurgià rebel” (“The Rebel Surgeon”) (2017).




Doctor Erichsen i Zygmunt Bauman


A Etiòpia, Gandini descobreix que el sentit de comunitat i la superació de les dificultats són dos elements clau per aconseguir la veritable felicitat. Això mateix apunta al final del film el reconegut sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman (mort el 2017): “No és veritat que la felicitat signifiqui una vida lliure de problemes. Una vida feliç significa la superació dels problemes, lluitar-hi, resoldre dificultats i reptes. Plantes cara als reptes, ho intentes i t'hi esforces. I llavors arribes al moment de felicitat quan veus que has pogut controlar els reptes del destí. I és justament això: l'alegria d'haver superat les dificultats, de lluitar contra els problemes, de plantar-hi cara i superar-los... Això és el que es perd quan creixen les comoditats.”


Festivals
DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema de Documental de Barcelona, 2016
Docville, Festival Internacional de Cinema Documental, Bèlgica, 2016
CPH:DOX, Festival Internacional de Cinema Documental, Dinamarca, 2015
IDFA, Festival Internacional de Documentals d'Amsterdam, Països Baixos, 2015
Stockholms Film Festival, Suècia, 2015


Dirigit per Erik Gandini.

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 27 de març, a les 21.55, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

La nostra civilització té davant seu una oportunitat única: els avenços tecnològics podrien esdevenir la clau per aconseguir un món millor, però, si no aprenem a administrar-los, el futur podria ser amenaçador.


Una producció de Pere Portabella-Films 59, Ancora Música i Nao Cinematogràfica


Mentre que l’economia i la productivitat mundials augmenten constantment, la renda mitjana dels treballadors no creix. A més, al mercat laboral moltes feines desapareixen a causa dels avenços tecnològics i, com que no se’n creen de noves, l’índex d’ocupació continua baixant. Ara la feina no és per sempre ni garanteix tenir cobertes les necessitats bàsiques. Les desigualtats socials augmenten dins de cada país de manera inexorable. Pel que fa la distribució de la riquesa, els experts comparen el moment actual amb l’època dels faraons, 2.000 anys abans de Crist. Als Estats Units, per exemple, només un 1% de la població acumula el 40% de la riquesa de tot el país, mentre que un 80% només el 7%. D’altra banda, si seguim consumint al ritme actual, la previsió és que d’aquí 30 anys necessitaríem quatre planetes com el nostre. Hi ha cap manera de reorientar i revertir aquesta situació?






A partir de la imatge d’un vaixell, com a metàfora de la nostra civilització, “Dins el mateix vaixell” ("In the same boat") analitza noves idees, com la renda bàsica o la repartició del treball, com una possible solució a través del testimoni de pensadors, filòsofs, economistes de primer ordre mundial i gent anònima. Hi intervenen el sociòleg Zygmunt Bauman, desaparegut el gener del 2017; el president de l’Uruguai (2010-2015), José Mujica; els economistes Serge Latouche, Anthony B. Atkinson, Mauro Gallegati, Mariana Mazzucato i Daniel Raventós, fundador de la Xarxa Renda Bàsica; l’acadèmic nord-americà, actualment director del Centre del MIT per al negoci digital i investigador associat a l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica (EUA) Erik Brynjolfsson; l’empresari Nick Hanauer, capitalista fundador d’Amazon; l’historiador i periodista Ruther Bregman i l’actor Àlex Brendemühl, que interpreta el paper de locutor de ràdio.



José Mujica i Zygmunt Bauman


Després de dirigir el documental, Rudy Gnutti n’ha traslladat les reflexions dels entrevistats, interrogants i propostes al llibre “El mundo sin trabajo. Pensando con Zygmunt Bauman” (Icaria Editorial).


Tot seguit, just després de l’estrena a “Sense ficció” de “Dins el mateix vaixell”, el programa de TV3 “Valor afegit” es pregunta si la renda bàsica és factible i com s’hauria de finançar, amb opinions a favor, com les dels economistes Daniel Reventós i Lluís Torrens, i opinions en contra, amb la intervenció a plató de l’economista Miquel Puig.

A “Valor afegit” s’explicaran les diferències entre renda bàsica i renda garantida, aprovada per llei al Parlament a finals del 2017.

L’espai comptarà també amb un reportatge de les persones que reivindiquen, a Catalunya i Espanya, la renda bàsica. Justament aquest mes de març, el col·lectiu Marea Bàsica ha organitzat la “Marxa Bàsica contra l’atur i la precarietat”, que finalitza el 24 de març a Madrid. El programa coneixerà alguns dels protagonistes d’aquesta marxa que tenia com a objectiu reivindicar que s’engegui la renda bàsica a tot Espanya.


Premis
Menció d’honor en la categoria al millor llargmetratge de la secció internacional, Festiver, Festival de Cine Verde de Barichara, Colòmbia, 2017


Festivals
PerSo, Perugia Social Film Festival, Itàlia, 2018
Human Fest, Festival Internacional de Cine i Drets Humans de València, 2017
FICMA, Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient, 2017
Festival Internacional de Cine de Santiago de Xile, Xile, 2017
OuiShare Fest Barcelona, 2017
ECOZINE, Festival Internacional de Cine i Medi Ambient de Saragossa, 2017


Més informació
Facebook @inthesameb
Twitter @inthesameb


Dirigit per Rudy Gnutti.

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“Vèncer el terrorisme implica sobretot entendre’l”
(Nicolas Henin, periodista, assagista i exostatge d’Estat Islàmic)


El dimarts 20 de març, TV3 dedica un especial del “Sense ficció” als atemptats de Barcelona i Cambrils i al fenomen del terrorisme jihadista. Aquesta programació especial inclou el documental “17A: lliçons apreses?”, dirigit per Montserrat Besses i realitzat per Pere López, i “17A: deures pendents”, un programa en directe per debatre sobre el jihadisme conduït per Montserrat Besses i Joan Carles Peris.



DOCUMENTAL “17A: LLIÇONS APRESES?”
EMISSIÓ: Dimarts 20 de març, a les 21.55, a TV3 i internet

Un atemptat, per definició, significa que alguna cosa ha fallat en l’anticipació, per part de cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència. Ells són els primers d’admetre-ho.
A partir d’aquí, com de cada error, cal aprendre’n.
Què ens ha permès aprendre el que va passar a l’agost a Barcelona i a Cambrils?
Quins són els errors que no es poden repetir? Quines eines hem d’utilitzar per evitar nous atemptats?






“17A: lliçons apreses?”, produït per TV3, dirigit per Montserrat Besses i realitzat per Pere López, té l’objectiu d’analitzar i comprendre els processos, els comportaments i els patrons de conducta que es donen en els atemptats terroristes. El punt de partida és el “No tinc por” dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat mes d’agost.

El documental intenta explicar com uns joves, que no han viscut en la marginació social, han canviat de manera tan radical el rumb de les seves vides sense que ningú se n’hagi adonat. Aquests joves, un cop reclutats i consolidats com a cèl·lula jihadista disposada a atemptar, tenen, en alguns aspectes, uns comportaments semblants al d’altres cèl·lules que han actuat a Europa; en canvi, en altres, trenquen els esquemes.




El treball de Montserrat Besses recorda els atemptats del 17 d’agost i s’endinsa en els seus preparatius per analitzar tots els passos, entendre a què responen uns determinats comportaments i el “modus operandi” de l’anomenada cèl·lula de Ripoll.

El cas, que continua sota secret de sumari, deixa en l’aire dos interrogants essencials: les connexions internacionals (especialment amb França i Bèlgica) i els contactes d’Abdelbaki es- Satty amb el Centre Nacional d’Intel·ligència.




A més, el documental compta amb la participació de testimonis que havien conegut i tractat aquests joves, persones que han conegut i tractat joves que han trencat amb el seu entorn familiar per entrar en l’òrbita de la radicalitat religiosa i violenta, i amb diversos experts en la matèria, com Dolores Delgado, fiscal coordinadora de terrorisme jihadista de l’Audiència Provincial; el politòleg i especialista en el món àrab Gilles Kepel; Núria Perpinyà, tècnica de Convivència i Participació Ciutadana de Ripoll; Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i especialista en serveis d’intel·ligència; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Lurdes Vidal, directora de l'àrea de Món Àrab i Mediterrani de l'Institut Europeu de la Mediterrània, i Antonio Díaz, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Cadis i especialista en serveis d’intel·ligència, entre d’altres.

Direcció i guió: Montserrat Besses | Realització: Pere López | Producció: Joan Pavon | Postproducció d’imatge: Xavi Gómez | Documentació: Miracle Tous




PROGRAMA EN DIRECTE “17A: DEURES PENDENTS”
Emissió: dimarts 20 de març, a les 23.25, a TV3 i internet

Per què és tan difícil combatre i, sobretot, prevenir el terrorisme jihadista?
Després de la guerra contra Estat Islàmic i de la caiguda del territori del califat, quin és el futur per als milers de combatents jihadistes? Quin és el nou escenari internacional? Significarà més o menys atemptats?
Com hem d’informar els mitjans de comunicació sobre els atemptats terroristes?





Montserrat Besses i Joan Carles Peris presentaran un programa en directe en què es tractarà, entre altres temes, el paper de l’escola en el moment de detectar i evitar processos de radicalització. Tenim les eines adequades? Quin ha de ser el paper dels docents?

La finalitat de “17A: deures pendents” és abordar les preguntes i polèmiques que els atemptats han posat damunt de la taula. Des del paper dels confidents i la imprescindible coordinació policial, fins a la nova etapa que comença ara: la derrota militar del califat. Aquest tema obre nous interrogants a nivell nacional: quina política s’ha de seguir amb els retornats de Síria? Augmenta el perill de nous atemptats, o disminueix?




El programa reflexionarà sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar sobre atemptats terroristes i analitzarà l’eina propagandística d’Estat Islàmic, així com la fiabilitat dels seus comunicats.
En el debat hi participaran Lurdes Vidal, directora del Món Àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Fatiha el- Mouali, membre de la Plataforma contra el Feixisme i el Racisme; Jofre Montoto, analista en temes de seguretat; Moussa Bourekba, investigador del CIDOB, i Lluís Paradell, inspector del cos dels Mossos d’Esquadra.



De Charlotte a Amina, el procés de radicalització d'una nena de 12 anys, explicat per la seva mare




Quin és el futur d'Estat Islàmic?




Evolució del missatge audiovisual d'Estat Islàmic



Direcció i guió: Montserrat Besses i Ibana Piñero | Guió: Montserrat Besses, Ibana Piñero i Joan Carles Peris | Conducció: Montserrat Besses i Joan Carles Peris | Realització: Marc Rodríguez | Producció: Muntsa Tarrés i Laura Navalpotro | Redacció: Joan Roura i Nicolás Valle | Documentació: Miracle Tous i Raquel Vizcaya
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 6 de març, a les 22.50, a TV3 i internet

"Ciutats a contrallum" cartografia l'ànima de quatre ciutats que evoquen la idea de destrucció en la dècada dels 90: Kigali, Sarajevo, Beirut i Medellín.


Un viatge cap a l’esperança, a través d’una història de ciutats i ciutadans admirables, que dia a dia intenten superar les conseqüències del fanatisme


Una producció de What’s Up Doc en coproducció amb Otrocuento, Arena Comunicación Audiovisual, TVE, TV3 i Señal Colombia i el suport d’Ibermedia

“Ciutats a contrallum” és l’últim llargmetratge documental de Francesc Relea, director de “Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’”. Relea regressa a quatre ciutats que havia conegut feia vint anys, quan era corresponsal del diari “El País”, Sarajevo, Medellín, Beirut i Kigali, quan eren escenari de la més aferrissada violència, per mostrar-ne una nova cara a través de les històries de ciutadans que afronten el present amb esperança.





“Ciutats a contrallum” és una pel·lícula documental que cartografia l’ànima de quatre ciutats, el nom de les quals evoca destrucció i dolor. Fa dues dècades eren un infern, ara mostren al món el que significa la resiliència, la capacitat de ressorgir de les seves cendres.

El passat va ser la violència del narcoterrorisme a Medellín, el setge a Sarajevo, el camp de batalla de Beirut i el genocidi de Kigali i Ruanda. Avui mirem la transformació d’aquestes ciutats de la mà d’alguns dels seus habitants i descobrim que hi ha molt més que un canvi de cara. Les històries dels protagonistes exemplifiquen la capacitat de l’ésser humà de superar obstacles, de renéixer amb més força, vitalitat i optimisme.

El hip-hop a Medellín, el cinema a Sarajevo, la marató a Beirut i el ciclisme a Kigali són molt més que activitats lúdiques. Avui són instruments del mapa urbà, que es dibuixa dia a dia en els nous temps de pau i reconstrucció.





Els personatges
Jeanne d’Arc és filla d’una supervivent del genocidi de Ruanda. La seva obsessió no és trobar els botxins, sinó ser una campeona ciclista.
Sejla va néixer a Sarajevo després de la guerra de Bòsnia. Vol ser directora de cine i diu convençuda que no cal parlar de la guerra per fer veure el rastre de la guerra.
Hazim era un atleta amb futur a la seva Síria natal. Fins que tot va esclatar. Refugiat a Beirut, s’entrena cada dia per pujar al podi de la marató.
El Jeke va créixer en un barri de Medellín colpejat per la violència del narcotràfic. Seria, probablement, un delinqüent més, si no hagués descobert el món del hip-hop.
“Ciutats a contrallum” ret homenatge a quatre ciutats màrtirs i a aquells habitants que, com els nostres protagonistes, no es rendeixen i somien.
Heus aquí el ciclisme, el cinema, la marató o el hip-hop com a eines per recuperar l’autoestima i canviar les ments, en un temps de pau ple d’incerteses.





Trajectòria
El documental es va estrenar el 2016 a Seminci, la 61 Setmana Internacional de Cine de Valladolid, en la secció DOC España, va ser seleccionada per la mostra Docs for Sale de l’IDFA, el Festival Internacional de Documentals d'Amsterdam (“Out of Darkness. Cities After War”), i va ser candidata als IX Premis Gaudí 2017 en la categoria de millor pel·lícula documental. El 16 de desembre de l’any passat es va estrenar als Cinemes Girona de Barcelona i aquest estiu s’ha projectat en el Sarajevo Film Festival.



Ciutats a contrallum
Web http://ciudadesacontraluz.com/
Facebook @CiudadesAContraluz
Twitter @ContraluzCities


Premis
Millor documental per a televisió i millor muntatge, Premis India Catalina de la Indústria Audiovisual, Colòmbia, 2018


Festivals
Seminci, Setmana Internacional de Cine, Valladolid, 2016
IDFA, el Festival Internacional de Documentals d'Amsterdam, 2016 (catàleg)
Sarajevo Film Festival, 2017



Dirigit per Francesc Relea.