Arxius

Estas veient: gener 2018

24/01/2018: “Les 7 caixes”

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de gener, a les 22.00, a TV3 i internet

Aquesta és la història de Dory Sontheimer, una farmacèutica i òptica catalana d’origen alemany que, educada com a catòlica en l’Espanya de Franco i després de la mort dels seus pares, descobreix la identitat real de la seva família: generacions de jueus amb una dramàtica història de persecució i matança en mans del règim nazi.


L’emissió s’emmarca dins de la celebració del
Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust


Una producció de Bas en coproducció amb TV3 i RTVE, i amb el suport de l’ICEC





La Dory, una farmacèutica i òptica catalana, va veure capgirada la seva vida quan, el 2002, en morir la seva mare, va descobrir dalt d’un armari de casa seva set caixes perfectament retolades i ordenades. Plenes de fotografies, cartes i records de família, les set caixes semblaven un joc de pistes preparat perquè algú reconstruís la història.

A mesura que anava obrint caixes, la Dory descobria una història i uns orígens, els seus, que eren molt diferents dels que li havien explicat i dels valors catòlics amb què l’havien educat: la seva família era jueva i va ser víctima de l’Holocaust nazi. Eren set caixes de secrets, dolor i patiment, però, alhora, set caixes plenes de valentia, amor i esperança. Set caixes que han estat guardades durant dècades en un armari, però que poden trasbalsar la memòria d’una família.

Per primer cop, la Dory coneix els seus orígens jueus i qui eren els seus avis materns i els seus avis paterns, tiets, cosins... En definitiva, la seva família directa i que no va conèixer mai, exceptuant el seu avi patern i el seu tiet, Julius... Fent memòria, a la Dory li ve al cap que, quan tenia 18 anys, els seus pares ja havien deixat entreveure que els seus orígens eren jueus, però en cap moment no havia imaginat que havien fugit de l’alemanya nazi per jueus, ni dels perills que van haver de passar en la seva fugida, ni molt menys que la història de la seva família estigués escrita amb sang per tot Europa.





A partir d’aquell moment, la Dory investiga no només els seus veritables orígens, sinó que també viatja a diferents països per trobar tots els descendents dels seus familiars. Amb molt coratge, la Dory decideix explicar el testimoni d’una història familiar que, alhora, és el testimoni de tot un poble. Es proposa trencar un silenci que, no només s’havia mantingut durant la II Guerra Mundial, sinó durant tota la seva vida. Un silenci nascut de la por. Trencar aquest silenci, per a ella, és extirpar la por i és sinònim de llibertat.


Aquesta és la història de la Dory Sontheimer i de com el descobriment d’un secret guardat pels seus pares va posar la seva vida de cap per avall. Un relat que la protagonista va recollir inicialment en el llibre “Las siete cajas” (Circe, Capital Books) / “Les set caixes” (Angle Editorial) i que ara s’ha convertit en el documental “Les 7 caixes”.




Acompanyats per historiadors, escriptors, periodistes i persones anònimes, aquest treball fa un viatge físic i emocional per Catalunya, França, Alemanya, els Estats Units, el Canadà, Anglaterra, la República Txeca, Israel i l’Argentina. El documental segueix el rastre de la família de la Dory i fa possible la trobada amb els seus familiars, fins fa poc desconeguts, amb qui es reunirà per primera vegada. I tot això amb un sol objectiu: aconseguir restaurar el nom, la dignitat i el record d’aquelles persones que ho van perdre tot, víctimes del nazisme i l’Holocaust.

“Les 7 caixes” es va presentar el 24 de gener al Memorial Democràtic de Barcelona amb la presència de Plàcid Garcia-Planas, del Memorial Democràtic de Barcelona, Montse Armengou, directora del programa “Sense Ficció” de TV3, els directors del documental, i la protagonista d’aquesta història, la Dory. El 15 de febrer es torna a projectar en el Memorial Democràtic a les 19.00 en una projecció destinada al públic general, que podrà participar en aquest homenatge a totes les víctimes de l’Holocaust nazi.

Després de l’estrena de “Les set caixes”, a les 23.05, TV3 estrena “Món”, el nou programa de la secció d’Internacional de TV3 dirigit per Joan Carles Peris que combina l’actualitat amb la reflexió sobre les grans qüestions que afecten les societats del segle XXI i que ofereix una visió alternativa i complementària del tema que s’hi hagi tractat a “Sense ficció”. El primer capítol, “Nazis a Barcelona”, presenta la història de dues persones que van descobrir, de ben adults, que el seu pare i el seu avi, respectivament, eren nazis destacats. Una d’elles se’n va assabentar com la Dory Sontheimer, a partir d’uns documents conservats en unes caixes de cartró.


Més informació
Web: http://www.lessetcaixes.com/el-documental/


Dirigit per Carles Canet i David Fontseca
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Dimarts 23 de gener, a les 21.55 i a les 23.00, a TV3 i a internet

Recuperem dues figures emblemàtiques que han fet, del Barça, més que un club: Hans Gamper, el seu fundador, i Josep Suñol, president durant els anys de la República



“GAMPER, L’INVENTOR DEL BARÇA”
EMISSIÓ: Dimarts 23 de gener, a les 21.55, a TV3 i a internet


Tot va començar el 1899, quan un jove suís trobava a faltar, a Barcelona, una colla per jugar a futbol


Una producció de Lavinia audiovisual i Point prod en coproducció amb Teleclub, RTS (Radio Télévision Suisse), Televisió de Catalunya i FC Barcelona




El Barça és, avui, el club esportiu més gran del món. Milions de persones d'arreu estan pendents de les seves estrelles. Però això no sempre ha estat així. Quan es va fundar, el Barça estava format per un grup d'amics que, simplement, volien jugar a futbol. I el líder d'aquell grup, la persona que va encendre aquella flama i que es va preocupar per mantenir-la viva, va ser un jove suís de 22 anys acabat d'arribar a Barcelona. Es deia Hans Gamper.

Avui dia dona nom a la ciutat esportiva del club, al trofeu d'estiu i a un carrer del barri de les Corts, però tot i la gran importància que va tenir la seva figura, de Joan Gamper, fundador del Barça, se'n sap ben poc. Quins van ser els seus orígens suïssos? Què el va portar a Barcelona? Com es va forjar la fundació del Barça? Quin llegat va deixar com a president? Per què va haver de marxar de Catalunya? En quines circumstàncies va morir? Quins dels valors de l'actual Barça tenen origen en la seva figura?




El documental viatja en el temps, entre el passat i el futur, en gran part amb els seus tres nets: Manuel, Xavier i Emma Gamper. Per primera vegada, obren els àlbums fotogràfics de la família, confeccionats pel mateix fundador del Barça, plens d'imatges inèdites. Emma, la més jove, ha dedicat part de la seva vida a redescobrir el seu avi. Juntament amb els seus cosins, evoca la figura de Joan Gamper. Tots tres reflexionen sobre les raons per les quals se'ls va ocultar qui havia estat fins que van ser grans.

Entre Suïssa i Catalunya, “Gamper, l'inventor del Barça” ressegueix els anys en què el futbol va néixer com a esport reglamentat, com va arribar a Barcelona amb Gamper i altres joves entusiastes, quins problemes socials i polítics va trobar a la Catalunya de l'època, per què un suís va abraçar la causa catalanista i de quina manera el seu caràcter i la seva empenta van impregnar de manera decisiva la personalitat del Barça.

El documental també narra diversos episodis de la història del club, com el de la pròpia fundació, la crisi institucional de 1908 en què Gamper va salvar el club de la seva desaparició, o la gran xiulada de l'himne espanyol de 1925, que va suposar un gran punt d'inflexió en la vida de Joan Gamper.
Un seguit d'experts i testimonis catalans i suïssos ajuden a omplir els nombrosos buits d'informació al voltant d'algú que va arribar a Barcelona com a Hans, va morir com a Joan i va deixar el llegat immens d'haver inventat el Barça.

Dirigit per Jordi Ferrerons.

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Després de l’èxit d’audiència del documental “1-O”, emès aquest dimarts a “Sense ficció”, amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%, TV3 el torna a emetre demà, dissabte 13 de gener, a les 21.55, i a tv3.cat/directe/tv3, amb drets d’emissió a Espanya només durant l'emissió. Després, se seguirà veient a la carta geoblocat a Catalunya.

A continuació hi haurà el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, i que comptarà amb la presència de Lluís Arcarazo, director del documental. A més, també hi haurà al plató diversos testimonis que explicaran com van viure aquell dia.





Aquest dimarts, el programa de TV3 “Sense ficció” va fer un rècord històric amb 1.135.000 espectadors i una quota del 34,4%. Pel que fa a mitjans digitals, també va tenir unes dades importants: “1-O” va tenir a internet uns 20.000 usuaris únics, i a Twitter va gener més de 115.000 missatges i va ser el segon programa més comentat a Espanya. A més, l’etiqueta #1octubreTV3 es va posicionar com a “trending tòpic” mundial durant tres hores.

El dissabte 13 de gener, a partir de les 21.55, TV3 ofereix la reemissió d’“1-O”, dirigit per Lluís Arcarazo i produït per Mediapro. A continuació, el programa especial “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, comptarà amb el director del documental, Lluís Arcarazo, i alguns dels protagonistes, que analitzaran l’èxit que ha tingut aquesta producció. També comptarà amb una trentena de persones que van ser testimonis del que va passar l’1 d’octubre del 2017.

Durant aquest especial, TV3 emetrà algunes de les imatges inèdites enviades per milers d’espectadors que van viure aquella jornada. Per altra banda, experts i investigadors donaran resposta a algunes de les preguntes que suggereix el documental, i es plantejarà la qüestió sobre què ha canviat aquest fet a la societat catalana. A més, el programa també comptarà amb diferents periodistes, d’aquí i de fora que van cobrir la jornada.

Tant el documental “1-O” com el programa especial “Veus de l’1-O” es podran seguir en directe a internet, a tv3.cat, amb drets d’emissió a tot Espanya.

“1-O”

El 6 de setembre del 2017 el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat que el govern espanyol en va prohibir la celebració, l’1 d’octubre més de dos milions de persones van acudir als centres de votació. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar més de mil ferits, van fer la volta al món.

Al documental no hi apareix cap polític, es tracta d’una crònica del que va passar durant la jornada i els dies posteriors al referèndum, que posa èmfasi en l’organització i la participació que, malgrat els obstacles, ciutadans anònims van fer possible.

“1-O” fa un seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals, i posa de relleu el que es va viure a tot arreu: neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun dels punts filmats, un ciutadà anònim narra aquell dia, des del seu punt de vista. Aquests testimonis s’han registrat temps després, i és un relat elaborat arran de la reflexió de tot el que va succeir l’1 d’octubre. Entre aquests hi ha l’actriu Sílvia Bel, i també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma.

Al llarg del dia, al carrer i als col·legis electorals s’hi podien sentir diverses proclames: “votarem”, “democràcia”, “el carrers seran sempre nostres”, “no passaran”, i el cant dels Segadors per acabar amb “hem votat”. No se sap que passarà en un futur, però el que ha quedat gravat en la consciència col·lectiva és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Fitxa tècnica
Guió i direcció: Lluís Arcarazo
Productor: Jaume Roures
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Realitzador: Xuban Intxausti
Muntatge: Ona Bartrolí
Música original: Xavier Capelas i Alfred Tapscott
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"SERRAT, EL NOI DEL POBLE-SEC"
EMISSIÓ: Dimarts 16 de gener, a les 21.55, a TV3 i internet


Joan Manuel Serrat recorda la seva infantesa al barri barceloní del Poble-sec
Les olors, els sorolls, els llocs, les persones, les anècdotes i les descobertes que l’han acompanyat sempre


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Paral·lel 40


“Quan ets petit la vida t’entra sencera, eh! T’entra pertot arreu, t’entra per tots els forats del cos, i per tots els porus i per tot, per tot arreu. La infantesa és el temps de l’aprenentatge, el temps de les grans impressions, on queden les grans marques a la vida dels homes. Per tant, té raó que la infantesa sigui la pàtria de la gent.”
Joan Manuel Serrat





Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec en una conversa amb el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. El documental descobreix un Serrat desconegut, centrant-se en el noi que va créixer al Poble-sec, un barri d’immigrants i classe treballadora que el va marcar i que va definir el Serrat que, anys més tard, es convertiria en un referent musical de tota una generació.

Nascut en una família humil, de pare treballador i mare costurera, i marcada per la mort de vint-i-tres familiars durant la Guerra Civil Espanyola, Serrat recorda que, tot i que no van ser temps feliços, mai no hi va faltar l’estima ni la protecció.

El cantautor evoca els seus jocs en un paisatge amb senyals de postguerra. La misèria, els mendicants i la barreja d’amics amb qui hi anaven a divertir-se. La seva primera mestra i més estimada, la Conchita, jugar en un barri que desafiava la gravetat on la pilota es perdia escales avall, l'ambient dels cafès i les terrasses a l'estiu, les façanes dels espectacles, els tramvies amb gent penjada i els grans cotxes. Els cinemes de barriada, els teatres, El Molino, la Bodega Apolo, les misterioses i emocionants atraccions Apolo. Els tipus exòtics, els pispes, les noies que treballaven als espectacles, la burgesia. I també els seus carrers i places o les incursions al carrer Tàpies del barri xino, amb aquells misteriosos locals que anunciaven “gomas y lavajes”, quan passejava de nen a xafardejar-ho tot.




El documental descobreix les olors, les vivències, els personatges i els llocs que van inspirar moltes de les seves cançons, com “Mi niñez”, “El meu carrer”, “Temps era temps” o “Barquito de papel”.

“El mar, segurament, el descobreixo des de Can Tunis, que era on anàvem nosaltres a banyar-nos els diumenges.” Serrat recorda les excursions familiars dels diumenges carregats de truites d’albergínia i entrepans fins a la platja de Can Tunis. Llavors s’il·lumina el rostre de Serrat: “I carregada la família, doncs ens fotíem una caminata guapa. Però, bueno, però després estàvem allí, i rèiem molt... i érem... érem... costava molt que no fóssim feliços.” Dies de platja i mar que va immortalitzar anys després amb el popular tema de “Mediterráneo”.

“Serrat, el noi del Poble-sec” explora la infància i joventut de Serrat a través de la nova interpretació que aporta la maduresa. Una mirada a un món de sensacions, vivències, anecdotari, temptacions i potser d'algun despertar. Un viatge al passat que compta amb fotografies inèdites de l’arxiu personal del mateix cantautor.

Poc queda ja d’aquell barri marcat per la postguerra. Les botigues han canviat, els prostíbuls han tancat, els carrers s’han arreglat. La renovació és inevitable, encara que suposi desprendre’s dels records més preuats. Però tot resta a la memòria de qui ho ha viscut. “Serrat, el noi del Poble-sec” és el record nostàlgic d’una Barcelona passada, de la calidesa d’un barri treballador al peu de Montjuïc que va veure créixer el jove Serrat. 


Nota del director



“Fa deu anys Joan Manuel Serrat se'm va acostar en acabar un acte públic i em va dir que li agradaria explicar-me el Paral·lel de quan ell era xicot. Em va semblar una idea estimulant: no ens coneixíem personalment i la iniciativa partia d’ell; volia dir que tenia ganes de contar la seva història.

Fa uns mesos es va repetir la situació. Ara estava davant un home, que havia passat una malaltia greu, amb moltes ganes de viure. El seu comentari va ser: "Lluís, ara només faig les coses que em fan il·lusió, la resta ja no m'interessa". Sens dubte, aquesta il·lusió es la millor motivació per compartir els records d’un testimoni excepcional.

Serrat no ha estat mai partidari de revelar la seva privacitat. Ell va néixer el 1943 al Poble-sec. Jo soc del 1939. El Paral·lel que ell vol evocar va de finals dels 1940 fins als primers anys 60, jo també conec aquell Paral·lel per haver-lo freqüentat ja llavors i per haver-lo estudiat després com a cronista.

És, per tant, una oportunitat única de conèixer com era l’home abans de ser una estrella.”


Lluís Permanyer, director


Dirigit per Lluís Permanyer.




» Veure més