Arxius

Estas veient: desembre 2017
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“1-O”
EMISSIÓ: Dimarts 9 de gener a les 21.55, a TV3, i 10 dies a internet (geolocalitzat a Catalunya)

Crònica de l’1 d’octubre del 2017
Un homenatge a les persones que van fer possible el referèndum


Una producció de Mediapro





El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació.

“1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.





L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques.

En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun del centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió.




Al llarg del dia es van sentir als carrers i els col·legis electorals les proclames de “Votarem”, “Democràcia”, “Els carrers sempre seran nostres”, “No passaran” i el cant dels Segadors, per acabar finalment amb la d’”Hem votat”. No sabem què passarà en el futur, però el que ha deixat gravat en la consciència col·lectiva, és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.


Dirigit per Lluís Arcarazo.





» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
"DE BRUIXES, XURROS I EMOCIONS"
EMISSIÓ: Dimarts 2 de gener a les 21.55, a TV3 i internet

La fira, aquest espai de diversió i d’esbarjo de moltes festes majors de Catalunya, està en crisi.
Potser és el senyal d’una decadència imparable, o bé un nou gir d’aquesta tradició mil·lenària per adaptar-se als temps.
El documental “De xurros, bruixes i emocions”, una producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira, ofereix un viatge a l’interior d’aquest món de fantasia de la mà dels seus protagonistes.







Els anomenats familiarment cavallets ja no criden l’atenció, perquè la gent ha canviat els hàbits de lleure, mentre que la tecnologia que els mou està perdent la guerra davant d’un món cada cop més virtual i en tres dimensions.

Vist en perspectiva, es podria dir que és la festa que tampoc no es viu com abans, però, malgrat el canvi global de costums, la fira encara manté quelcom que la distingeix i que li permet sobreviure. Forma part de la tradició i de la cultura mediterrània del país i forja la identitat i les emocions de les persones que la visiten. I, malgrat la seva aparent decadència, (després de mil anys de vida, nascuda a redós del comerç entre ciutats lliures), continua sent un espai de diversió que genera il·lusions, sobretot per a les famílies i, en especial, adolescents i petits.




El documental “De bruixes, xurros i emocions” ha volgut endinsar-se en aquest escenari amb una mirada contemplativa. I ho ha fet acompanyant un grup de firaires al llarg de tot un estiu de festes majors catalanes. Perquè ells són una de les últimes professions nòmades en un món cada cop més sedentari, i perquè són els que fan possible la festa, amagats en les taquilles i a les sales de màquines de les seves andròmines. La seva transhumància és curiosa, van de poble en poble repartint cops d’escombra, marejant els clients o posant a prova la seva destresa i valentia i, malgrat això, cada any se’ls espera.




Els firaires són gent singular, sagues centenàries de tota la vida i nouvinguts al país, d’entre els quals destaquen els marroquins i els gitanos portuguesos i, allà on van, venen fum, emocions i molta fantasia. I això és el que transmeten en el documental, expliquen records del passat, es fan preguntes sobre el futur i acaben oferint imatges d’una professió única i molt desconeguda.

I és que tothom recorda un dia de sort a la tómbola, la por passada al capdamunt d’unes atraccions vertiginoses o potser el joc amb una primera parella als autos de xoc, però gairebé ningú no té present qui feia funcionar aquell univers efímer.


Dirigit per Josep Rovira.




» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 19 de desembre, a les 23.10, a TV3 i 30 dies a internet

Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Premi del jurat i del públic a Sundance, 2012
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire”, Simon Chinn



A començaments dels anys 70, Sixto Rodríguez era un cantautor de Detroit amb una breu carrera discogràfica de dos àlbums, ben rebuts per la crítica però ignorats pel públic. En canvi, a Sud-àfrica es va convertir en una icona musical i en un símbol de la resistència antiapartheid. Als anys 90, malgrat el rumor que el cantant s’havia suïcidat, un petit grup d’admiradors sud-africans va començar a investigar la seva vida. Aquest documental, guanyador d'un Oscar, és la història d’una recerca impossible que va canviar la vida d’unes persones a banda i banda de l’Atlàntic, i també és la història d'un somni fet realitat.




El 1968, dos productors van viatjar fins al centre de Detroit per veure un intèrpret desconegut, un carismàtic cantautor mexicà-nord-americà anomenat Sixto Rodríguez. Els va captivar i van pensar que havien trobat un ídol de la música folk, un artista que els recordava Bob Dylan o potser encara millor. Havien treballat amb artistes com Marvin Gaye o Stevie Wonder, però estaven convençuts que el disc que van gravar posteriorment amb ell, “Cold Fact”, seria l’obra mestra de la seva carrera com a productors.

Malgrat les bones crítiques, “Cold Fact” va ser un desastre comercialment i Rodríguez va tornar a desaparèixer, deixant la petjada d’històries sobre depressió i rumors que s’havia suïcidat.




Una gravació pirata de “Cold Fact” va arribar a principis dels anys 70 a Sud-àfrica, on aviat es va convertir en l’himne de resistència blanca contra l’apartheid. Durant vint anys, Rodríguez va esdevenir un artista molt conegut al país i “Cold Fact” va aconseguir el disc de platí. Tot i la seva enorme popularitat, la vida i mort de Rodríguez eren tot un misteri per als seus fans. A mitjans dels 90, el “detectiu musicòleg” Craig Bartholemew i el propietari d’una botiga de discos, Stephen “Sugar” Segerman, van decidir unir forces per esbrinar el misteri de qui era i com havia mort Rodríguez. La seva recerca va ser més estimulant del que mai haurien imaginat.

La història va arribar a les pantalles gràcies a la perseverança del director suec Malik Bendjelloul, que hi va treballar durant tres anys sense cobrar cap sou ni trobar inversors que confiessin en el projecte. Com que no tenia recursos per pagar l’animació ni la banda sonora, se’n va encarregar ell mateix, malgrat no haver-ho fet mai, i ho va muntar en Final Cut. Va mostrar el material als productors Simon Chinn (“Man on Wire”) i John Battsek, que es van enamorar de la pel·lícula. A partir d’aquí, la seva sort va canviar.

“A la recerca de Sugar Man” (“Searching for Sugar Man”) va recaptar gairebé tres milions d’euros en taquilla només als Estats Units. Entre els anys 2012 i 2013 va guanyar els premis internacionals més destacats, entre ells l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula documental, i va estar en boca de tothom. La pel·lícula es va convertir en un autèntic fenomen en mantenir-se als cinemes durant mesos.




“Si vols fer una pel·lícula, ha ser la teva pel·lícula, realitzada segons els teus termes i amb l’energia que només pots aconseguir de potser l’equivocada idea que tot és possible i que tots els teus somnis poden fer-se realitat. No esperis als diners fins que hagis perdut l’espurna, fes-la de totes maneres.
De la mateixa manera, Rodríguez va acabar trobant el seu públic. Per què? Perquè es va mantenir fidel als seus ideals. (...) La seva creativitat no tenia cap compromís i per tant era irreprotxable. Crec que és una cosa que qualsevol artista hauria de plantejar-se detingudament. El seu veritable tresor és la seva pròpia integritat, dignitat i passió. Protegeix-los per sobre de tot.”

Malik Bendjelloul


Dos anys després de l’estrena del documental “Searching for Sugar Man”, el director Malik Bendjelloul es va suïcidar arran d’una depressió, el 13 de maig del 2014.


Podeu veure el tràiler aquí.


Premis
Oscar a la millor pel·lícula documental, 2013
Millor documental, Premi BAFTA, 2013
Millor pel·lícula, Dock of the Bay, 2013
Millor documental, Premis de la Crítica Cinematogràfica (Critics' Choice Movie Awards), 2013
Millor guió documental, Premis WGA, Writers Guild of America (Gremi d’Escriptors d’Amèrica), 2013
Millor direcció de documental, Premi del Sindicat de Directors dels Estats Units, 2013
Millor pel·lícula en llengua estrangera, Premis DDC (del programa “Días de cine” de TVE)
Premi del Jurat i Premi del Públic, Sundance, 2012
Millor pel·lícula, Beefeater In-Edit, 2012


Crítica
“Una experiència molt entretinguda i reveladora, tant emocional com musicalment”, Indiewire
“Impressionant. Un dels documents més grans i emotius que mai s’hagin fet”, Q Magazine
“Fantàstica pel·lícula, una història sorprenent”, Daily Telegraph
“Un documental edificant que mostra un talent de la música excepcional. Un ‘must’”, Empire
“Un viatge extraordinari”, Daily Mirror


Més informació
Web http://www.sonyclassics.com/searchingforsugarman/
Facebook @SearchingForSugarMan


Direcció, guió i muntatge de Malik Bendjelloul.
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 12 de desembre, a les 22.30, a TV3 i 30 dies a internet

Què estaríem disposats a creure’ns per recuperar un fill?

Nicholas Barclay, un nen de Texas de tretze anys, va desaparèixer l’any 1994 sense deixar rastre. Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya. Tot i que Nicholas era ros amb ulls blaus, la família va acceptar el jove, moreno d’ulls marrons i amb un fort accent estranger.
Per què?

Un apassionant thriller aclamat per la crítica i premiat en festivals internacionals
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire” i “Searching for Sugar Man”






“Des que recordo, sempre he volgut ser una altra persona, algú que fos acceptat”
Frédéric Bourdin



En Nicholas Barclay va passar la tarda jugant a bàsquet amb els amics i després va trucar a casa perquè l’anessin a buscar. Va agafar la trucada el germà i, com que la mare dormia, li va dir que tornés caminant. Aquella va ser l’última vegada que la família va saber alguna cosa d’ell. Tenia 13 anys i devia estar a uns tres quilòmetres de casa seva, a Texas. Va desaparèixer per sempre més sense deixar cap rastre. Era el 13 de juny del 1994.



Nicholas Barclay


Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya, a Linares, i que havia aconseguit fugir d’un calvari de segrest, tortures i violacions contínues. La família estava molt il·lusionada de recuperar-lo, però les coses es van tornar encara més estranyes quan el van portar a casa, a Texas. Com és que el fill ros d’ulls blaus havia tornat amb els cabells, la pell i els ulls més foscos? Com era possible que hagués canviat tant la seva personalitat i fins i tot l’accent? Per què la família no semblava adonar-se d’aquestes diferències tan òbvies? Era una expressió inconscient d’una esperança desesperada? Era l’oportunitat d’un tipus de redempció? O és que la família amagava alguna cosa?

I si no era en Nicholas Barclay, qui era, en realitat?



Frédéric Bourdin


La família convivia amb un impostor, en Frédéric Bourdin, un noi francès que mai havia tingut l’amor d’una família i en buscava una desesperadament. La Interpol el tenia fitxat per assumir desenes d’identitats falses. Tot i que es feia passar per en Nicholas, que llavors tindria 16 anys, en Frédéric en tenia 23. Com va aconseguir enganyar policies, jutges, agents de l’FBI, i eludir proves d’ADN? I què li havia passat, en realitat, a en Nicholas?

Aquest relat va més enllà d’una història intrigant de desaparició i suplantació. Tracta sobre com la gent crea la seva pròpia versió de la realitat a partir de les coses en què més vol creure i els motius ocults que poden portar les persones a realitzar actes incomprensibles.

“Volia que la pel·lícula fos un viatge emotiu”, afirma el director, Bart Layton. “Volia que la gent abandonés les sales de cinema amb el cap bullint amb pensaments, preguntes i debats. És el tipus de pel·lícula sobre la qual espero que la gent tingui ganes de parlar després al pub. Espero que en el fons la pel·lícula tracti sobre pensaments i idees que són més grans que aquesta història en particular, que tracti de les mentides que volem creure i sobre les veritats que nosaltres construïm per a nosaltres mateixos.”

Podeu veure’n el tràiler aquí.


Premis
Gran premi del jurat, Festival de Miami, 2012
Millor director, Hot Docs, 2012
Millor documental, Festival de Zuric, 2012
Millor documentals, Festival de Varsòvia, 2012
Millor debut britànic, BIFA, 2012
Millor documental, BIFA, 2012
Millor debut britànic, BAFTA, 2013


Festivals
Festival Sundance, 2012
Festival de Sant Sebastià, 2012


Crítiques
“Una obra mestra sobre la identitat i la família... convertida en una de les sensacions de l’últim cinema documental”. (Cinemania)
“Aquella vella expressió que la realitat sempre supera la ficció és un eufemisme quan s’aplica a l’apassionant documental de Bart Layton”. (The Hollywood Reporter)
“El maquiavèl·lic personatge ens lliga a la butaca i no ens deixa anar”. (La Vanguardia)
“La pel·lícula que Hitchock hauria volgut dirigir i on Norman Bates encaixaria perfectament com a personatge secundari”. (Cine 2000)
“Absolutament imprescindible”. (Filmin)
“Sens dubte, un dels documentals de l’any”. (Cine 365)
“Us deixarà sense paraules”. (Cineralia)
“Una de les experiències més desconcertants i torbadores que es poden viure en una sala de cine”. (AUX Magazine)
“El documental de Layton funciona com una obra d’enginyeria perfecta, un tortuós puzle en què cada peça resulta més inquietant que l’anterior”. (Culture Club – Vogue.es)


Més informació
Web: http://imposterfilm.com/


Dirigit per Bart Layton.