Arxius

Estas veient: gener 2017
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55 i 23.15, a TV3


“Sense ficció” estrena dues produccions que tenen com a eix comú la lluita social en el segle XX. D’una banda, “Santuaris de l’antifranquisme” se centra en les monges i capellans que van lluitar contra la dictadura franquista a Catalunya i, de l’altra, “Quilapayún, más allá de la canción”, en els músics que van formar part d’un extraordinari moviment a Xile els anys seixanta que proclamava un canvi urgent a l’Amèrica Llatina.




SANTUARIS DE L’ANTIFRANQUISME

EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55, a TV3 i 15 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura franquista


Un documental de la Fundació Periodisme Plural.

“Santuaris de l’antifranquisme” recupera per a la memòria col·lectiva un capítol de la història de Catalunya: la història de les monges i els capellans que van contribuir decisivament a fer que l’oposició al franquisme es pogués organitzar, d’una banda, i dels que van lluitar directament contra la dictadura, sobretot, des de les organitzacions comunistes, de l’altra.





La investigació, que compta amb el testimoni d’alguns dels principals protagonistes, com és el cas del desaparegut mossèn Lluís Hernández, exalcalde de Santa Coloma, a qui va fer la darrera entrevista. Aquests religiosos van obrir les portes de les seves parròquies, convents i monestirs per donar refugi a persones perseguides per la policia franquista; van permetre que els partits i sindicats prohibits per la dictadura es reunissin clandestinament, i també van emparar artistes i intel·lectuals proscrits per defensar la cultura catalana.

Hi va haver sacerdots que van sortir al carrer desafiant a la dictadura, com la famosa manifestació de capellans de 1966 de la qual el documental presenta fotografies i documents inèdits. En una època en que a Espanya no hi havia ni drets humans ni civils, aquests religiosos van aprofitar els privilegis que tenia l’església catòlica i els van posar al servei de tots aquells que se la jugaven per la llibertat i la democràcia.



Manifestació de capellans a Barcelona el 1966



El documental posa cara i ulls a monges i capellans, explica què els va portar a actuar contra el franquisme i en favor dels drets nacionals de Catalunya i quin preu van haver de pagar. Una mostra de com va repercutir en la nostra història recent el Concili Vaticà II, del qual el 2012 es van complir 50 anys.

Dirigit per Llúcia Oliva.

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55 i 23.00, a TV3


“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat.

I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.


“MEDIACIÓ”

Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada.





Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador.

“Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013.






També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves.

Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats.





Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses.

La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 17 a les 21.55, a TV3.

Una producció de Partisan Pictures per a la PBS.

La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà.




L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família.




A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.

Dirigit per Peter Schnall.
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 10 a les 21.55 i 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça.

A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.


“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”



Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable.

El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats.




El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar.

Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera.



Jorge Dezcallar, diplomàtic i exdirector del CNI (2001-2004), i Félix Sanz Roldán, secretari d'estat
i director del CNI



La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real.

Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents.

Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

» Veure més