Arxius

Estas veient: setembre 2015
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 6 a les 21.55, a TV3.

El dimarts 6 d'octubre, "Sense ficció" ha programat una doble sessió documental amb dues produccions pròpies de Televisió de Catalunya: "Plaça de catalunya, èxit o fracàs?" i "Els oblidats de la línia Maginot".

"PLAÇA DE CATALUNYA, ÈXIT O FRACÀS?"

Com l’illa núm. 39 de l’Eixample es va convertir en centre neuràlgic de Barcelona.


Una producció de TVC amb la col·laboració de Paral·lel 40.




A “Plaça de Catalunya, èxit o fracàs?”, el cronista barceloní Lluís Permanyer ens descobreix que la plaça més bulliciosa i concorreguda de Barcelona és un espai que no havia d’existir i ens trasllada al naixement accidentat de la plaça i a la seva atropellada i desordenada evolució. I ens mostra com, paradoxalment, l’indret ha estat al llarg de la seva història un espai de trobada, d’esdeveniments i de revoltes que han arribat fins als nostres dies.

El documental presenta la plaça, al cor de Barcelona, com el resultat d’un pecat original de l’arquitecte Ildefons Cerdà, que la va projectar com una illa més de l’Eixample, la número 39, una idea molt allunyada de la plaça desitjada pel poble. Permanyer ens mostra com, abans de ser inaugurada el 1902, els barcelonins, i no pas els urbanistes, ja havien decidit de manera intuïtiva que aquell espai buit, fruit de l’enderrocament de les muralles, havia de ser una plaça.



Durant decennis es va omplir d’atraccions, hotels i cafès únics que li van aportar un batec excepcional: Circ Alegria, Panorama Waterloo, el museu d’armes Estruch, l’impressionant i desaparegut Hotel Colón, així com les terrasses que es van instal·lar al perímetre exterior. Un conjunt de decisions agosarades i no planificades van acabar convertint-la, per a molts, en un símbol de fracàs i frustració.

Permanyer ens fa la radiografia d’una plaça que mai no ha arribat a ser allò que havia de ser, un gran espai amb un gran edifici en un entorn de categoria, però que ha acabat convertint-se en el centre neuràlgic de la ciutat.

Dirigit per Lluís Permanyer.


"ELS OBLIDATS DE LA LÍNIA MAGINOT"

Una producción de TVC amb la col·laboració d’OPTIM TV, Televisión Española i Alice Production, amb l’ajuda del Departament de Cultura i la col·laboració de l’Obra Social “La Caixa”.



Entre 8.000 i 9.000 catalans van participar en la construcció de l’anomenada Línia Maginot, un mur defensiu pensat per protegir França d’una invasió alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Aquests catalans formaven part del contingent de gairebé 60.000 exiliats republicans que van ingressar voluntaris a les CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), unitats integrades a l’exèrcit francès, per escapar de les condicions de misèria i insalubritat dels camps de concentració del sud de França, on els van tancar després de travessar la frontera fugint de les tropes de Franco.



“Els oblidats de la Línia Maginot” recull entrevistes a Francisco Aura, Eduardo Escot, Esteban Pérez i Ramiro Santisteban, quatre supervivents d’aquestes companyies –el total de supervivents no passa de la dotzena–, i el testimoni de diversos familiars de refugiats que van viure també aquell episodi de la Segona Guerra Mundial.

En l’actualitat, la Línia Maginot conserva nombrosos forts subterranis en perfecte estat i és un element turístic de primer ordre. Diversos forts han estat museïtzats per tal que el visitant es faci una idea de la magnitud d’una de les obres d’enginyeria militar més importants del segle XX.

Dirigit per Enric Canals.
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 22 a les 21.55, a TV3.

Un documental de producció pròpia de TVC dirigit per Josep Rovira.


El nom “La Panadella” és dels que desfermen una onada de records. Els que es van originar quan tot el transport cap a l’interior i al nord de la Península, tant de passatgers com de mercaderies, anava per carretera i parava de manera gairebé obligatòria en aquella àrea de servei i de repòs que era universalment coneguda.



Nucli situat a la Nacional II a mig camí entre Igualada i Cervera o entre Lleida i els Pirineus i Barcelona, el parador era un oasi de serveis, el lloc on generacions de camioners, autocaristes, comerciants i viatgers de tota mena s’aturaven a omplir el dipòsit, descansar, passar la nit, fer una timba de cartes o gaudir dels millors plaers culinaris del moment.

Però el temps no ha passat debades i el que era una petita població separada de Montmaneu (l’Anoia) amb una activitat diària de milers de viatgers és avui un lloc en decadència. Els automòbils corren més, les mecàniques són més segures i una part del transport, sobretot el de viatgers, ha passat als trens i als avions. I per si tot això no fos prou, la inauguració del traçat definitiu de la Nacional II amb format d’autovia i allunyat del parador –mentre que abans passava pel mig– ha afectat de manera significativa la vida de La Panadella.



Això fa que aquell parador sigui ara una mena de museu viu del que van ser els anys d’esplendor, els que van discórrer entre el “boom” del “desarrollismo” i el tombant de segle. De tres hostals, només en queden dos; l’església va tancar per falta de feligresos “domingueros” i els locals guarden un aire del passat escrit a les parets i en la decoració de les instal·lacions. Encara s’hi aturen viatgers, però res no és el que era. Només l’esforç dels que hi treballen i l’ànim de les tres famílies propietàries fa que l’activitat continuï en un entorn advers, amb un augment de la competència a les àrees de servei de la mateixa carretera o per culpa de la crisi mundial, que ha arrasat el teixit empresarial de les comarques veïnes, en especial el tèxtil d’Igualada i els prefabricats per a la construcció de Santa Coloma de Queralt, autèntics motors del territori.



“La Panadella, històries de la carretera”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Josep Rovira, és un viatge físic al parador que ens mostra les entranyes de les instal·lacions com mai fins ara s’havien pogut visitar, però alhora és també, tal com indica el títol, un viatge per la memòria de tots aquells que feien cada dia aquesta carretera en les èpoques glorioses. Perquè, sovint, la història d’un país està escrita en les coses més petites, en un tros d’asfalt vell abandonat o en un parador on la decoració i l’atmosfera et transporten al passat i a la gent que el va viure.



Entrevista a Josep Rovira, director de "La Panadella, històries de la carretera"

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Emissió: 8 de setembre a les 21.55, a TV3.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Òptim TV


De ser l’Hospital dels Infecciosos, passant per ser considerat l’Hospital dels Pobres –quan la ciutat de Barcelona va patir una epidèmia de tifus el 1914– i més endavant l’Hospital Olímpic –durant els Jocs Olímpics de 1992–, l’Hospital del Mar ha fet cent anys. La transformació deixa enrere la història d’un hospital nascut per cobrir les necessitats sanitàries de la població més exposada a les epidèmies que assolaven els barris més pobres, els que sorgien i es poblaven més a prop del port: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Barri Xino…



Una de les causes que es construís a la part baixa de la ciutat era perquè es volia que tractés sense demora els infectats que arribaven per mar provinents de latituds on les epidèmies estaven a l’ordre del dia. En l’esmentada epidèmia de tifus del 1914, van emmalaltir 24.742 persones i hi hagué 2.267 defuncions. Llavors les autoritats de Barcelona prenen consciència que el problema de les epidèmies no és una qüestió mèdica puntual i decideixen convertir uns barracons habilitats a la zona del Camp de Tir de la Barceloneta i de l’antic pavelló de l’Exposició Universal de 1888 en un hospital permanent. El doten de places, disposen que hi hagi un cos mèdic fix i en nomenen un director. Naixia l’Hospital dels Infecciosos, ja amb la voluntat de tractament i de recerca permanent sobre les epidèmies.

Va ser aquesta situació la que el va convertir, durant la Guerra Civil, en objectiu dels bombardeigs del creuer “Canarias”. Les autoritats republicanes van traslladar els malalts a l’edifici de l’Hotel Florida, a tocar del Tibidabo. En acabar la guerra, els metges van ser sotmesos a un procés de depuració política.

null

Avui parlem d’un gran Parc de Salut que busca l’excel·lència en la recerca biomèdica, l’ensenyament i l’assistència sanitària més puntera, i el documental “L'hospital que mira al mar” té com a objectiu mostrar el salt qualitatiu que hi ha darrere de l’evolució històrica del centre. Ressalta la tasca dels homes i dones que el van potenciar –metges, infermeres, tècnics, gestors, etc.-, els esforços dels qui operaren la seva transformació i les vivències dels qui en foren pacients o gestors, així com dels estudiosos de la seva evolució.

Dirigit per Enric Canals.

Aquí podeu veure el tràiler de "L'hospital que mira el mar".