Arxius

Estas veient: octubre 2013
Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 5 de novembre.

* Secció Oficial IDFA 2011
* Secció Oficial Sundance 2012


Fins on pot arribar una gran empresa per protegir la imatge de la seva marca? Un documental que evidencia els límits imposats a la llibertat d’expressió i a l’exercici del periodisme avui. “Sense ficció” entrevista el director del documental, Fredrik Gertten.



L’origen de tot va ser el documental d’una petita productora sueca sobre un grup de treballadors bananers de Nicaragua, que treballaven per la companyia Dole, i que van denunciar l’empresa perquè afirmaven que patien esterilitat i altres malalties a causa dels pesticides utilitzats per l’empresa en les seves plantacions. Una vegada rodat el film, i tot i que un jutjat va donar la raó als treballadors de la plantació, Dole va contraatacar amenaçant i perseguint els cineastes. D’aquí sorgeix un nou documental, el que presenta ara “Sense ficció”, un relat clàssic d’enfrontament entre David i Goliat. El seu director, Fredrik Gertten, i l’equip del documental van patir, i enregistrar, uns mesos de constants atacs per part de Dole, que amenaçava de demandar-los. Finalment, i després de fer efectiva la demanda, Gertten va aconseguir una aliança insòlita dels partits de dretes i esquerres del Parlament suec que, units, van conduir a la derrota del gegant bananer.


"La llibertat d'expressió ha de ser fonamental per la Dreta o per l'Esquerra perquè és la base de la democràcia".



Aquesta és una de les afirmacions que Fredrik Gertten, director del documental, ha fet durant el seu pas pel plató del "Sense ficció".

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 29 d'octubre.

Avança molt lentament. Ha passat per dos rescats econòmics però Grècia, tot i que Europa no ha descartat el tercer rescat, camina cap a una certa recuperació econòmica. El documental que estrena “Sense ficció” pren com a símbol i punt de partida, l’avinguda Patision - dels primers carrers de l’Atenes moderna - i en fa un blues. Una cançó trista per parlar de la crisi, però també del desig de superar-la. A partir d’històries personals i oferint-nos un punt de vista pròxim, català i grec, el documental conviu amb la gent d’aquest carrer per descobrir-nos una realitat en la qual, en gran mesura, ens podem emmirallar. A més, el documental ens ofereix el testimoni d’un moment únic, emotiu, que es va viure ara fa uns mesos amb l’inici del desmantellament de la televisió pública del país.



Llarga, recta i plena de botigues, l’avinguda Patision sempre ha estat un lloc freqüentat per la classe mitjana. El seu equivalent a Barcelona podria ser la Gran Via. El documental “Patision Blues” està fet d’històries personals al voltant d’aquest eix: veïns, botiguers, treballadors, voluntaris. Però, per sobre de tot, destaca el retrat creuat de dos joves que encaren el futur amb el cor dividit entre Grècia i Catalunya. La Míriam és osonenca i va arribar a Atenes ja fa dos anys. És una privilegiada perquè té feina, encara que treballi del que mai havia imaginat. Amb la seva parella grega intenta capejar les adversitats del dia a dia.

L’Alexandros és un grec amb moltes ganes de fer coses que, cansat de la falta d’oportunitats, decideix fer el salt. Coneix Catalunya. Hi ha estat diverses vegades. Tot sol ha après l’idioma i els costums. Ara aterra a Barcelona, però sense bitllet de tornada.


Entrevista a Josep Serra i Jordi Vilar, codirectors de “Patision blues”.


La Míriam i l’Alexandros viuen les dues realitats i ens ajuden en la comparació. Però “Patision Blues” és, sobretot, un relat coral. Petros Márkaris és l’escriptor més conegut de Grècia i veí de l’avinguda Patision. Doblement autoritzat ens ajuda a explicar les causes que han portat el país arran de l’abisme i apunta com sortir-ne.

» Veure més

17/10/2013: "El meu segrestador"

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 22 d'octubre.

"Sense ficció" se solidaritza amb totes les persones que han estat o estan segrestades fins avui. El nostre suport, especialment, pel periodista Marc Marginedas, segrestat a Síria des del passat 4 de setembre.


Pot un segrestat sentir curiositat per retrobar-se amb el seu segrestador? “Sense ficció” explica la història de vuit turistes que van ser segrestats a Colòmbia. Anys després, alguns dels qui van perdre la llibertat tornen per reviure els fets i conèixer, de primera mà, les motivacions dels segrestadors que els van fer viure un dels pitjors moments de la seva vida. Quan es compleixen 40 anys dels fets que van donar nom a la “síndrome d’Estocolm”, aquest documental donarà moltes eines per reflexionar sobre aquesta situació.



El setembre del 2003, mentre feia un trekking per la regió selvàtica de Colòmbia, el realitzador de documentals Mark Henderson va ser segrestat juntament amb set turistes més, i va estar sota el control dels rebels marxistes colombians durant tres mesos.

Onze mesos després de ser alliberat, Henderson va rebre un correu electrònic del seu segrestador, que havia deixat la guerrilla i havia fugit de Colòmbia. La seva nòvia – també segrestadora del Mark – va contactar amb altres ostatges, com la Reini, una jove alemanya, i li va demanar que fos la seva amiga a l’"amic de Facebook". El Mark i la Reini van respondre i, en fer-ho, van posar les rodes en moviment per a un viatge que els portaria de tornada a les muntanyes colombianes per enfrontar-se als dimonis del passat i trobar-se cara a cara amb un home i una dona que, un bon dia, van tenir a les mans la clau de la seva llibertat. Ells són els únics que tenen les respostes dels centenars de preguntes que en Marc s’havia fet sobre tot el que va succeir. Havia arribat el moment de trobar-se cara a cara amb els segrestadors.


TRÀILER


Després d'anys de planificació, al juliol del 2009, juntament amb la Reini i dos companys ostatges israelians més, el Mark torna a Amèrica del Sud, al lloc on va succeir tot, les muntanyes del nord de Colòmbia, i concerta una reunió clandestina amb el seu segrestador.

Un documental dirigit per Mark Henderson.

» Veure més

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 15 d'octubre.

GUANYADOR D'UN OSCAR AL MILLOR DOCUMENTAL


Un documental espectacular narrat com un thriller que ens mostra de primera mà com funciona un procés judicial als Estats Units. L’espectador serà el principal testimoni de la història d’un fals culpable. Un relat ple de prejudicis que qüestiona els criteris de la justícia nord-americana i és crític amb l’abús del poder, que ha donat la volta al món i que, avui, segueix tenint vigència plena.



El 7 de maig del 2000, a l'estacionament d'un hotel Ramada Inn a Jacksonville, Florida, Mary Ann Stephens, de 65 anys, rep un tret al cap davant els ulls del seu marit. Noranta minuts després, Brenton Butler, un noi de 15 anys, és arrestat. Ho té tot en contra per afrontar una pena de presó vitalícia: ha estat identificat per l'únic testimoni, el Sr Stephens, i ha signat una confessió. Per als investigadors i per als mitjans de comunicació que cobreixen la història, es tracta només d’un altre dels centenars de casos de joves marginals que llancen les seves vides per la borda amb un acte criminal.


Els advocats de la defensa, a l'esquerra, i Brenton Butler, l'acusat, parlant amb els seus pares, a la imatge de la dreta.

Però quan el cas arriba a les mans de la defensa, de l’advocat Patrick Mac Guiness, la història deixa de ser tan comuna i agafa un altre caire. El jove proclama la seva innocència. Té blaus a la cara i al tòrax. El Brenton diu que els detectius el van colpejar i el van obligar a signar una confessió. I el que més el va pegar és un tal Glover, fill de Nat Glover, el xèrif de Jacksonville.


TRÀILER


Tothom, la policia, els mitjans de comunicació i l'opinió pública, estan a punt per condemnar Brenton Butler, però l’advocat defensor Mac Guiness comença una contundent batalla per restablir els drets del seu client i assenyalar amb el dit acusador aquells que ell considera que són els veritables culpables: els policies que van detenir el seu client.

Un documental dirigit per Jean-Xavier de Lestrade.

02/10/2013: "1 hora i mai més"

Categoria: Documentals
Escrit per: Sense ficció
ESTRENA: dimarts 8 d'octubre.

La narració en paral·lel de 5 històries - 5 breus trams de vida- de 5 personatges diferents i sense cap relació entre ells, però que viuen –i el documental ho reflecteix en temps real- els últims 60 minuts d’allò que més els ha definit durant les seves vides. I tots saben que, superada aquesta hora, ja res no serà com abans. Una dona cega que afronta una operació crucial, una actriu que interpreta la darrera escena de la seva obra, un pilot d’avioneta que s’emociona amb el seu últim vol, un àrbitre que xiula l’últim partit i una parella a punt de tenir el seu fill són els protagonistes del documental.



"L'hora", els darrers 60 minuts de cadascún dels personatges, ha estat rodada en temps real: són, efectivament, els últims 60 minuts en algun àmbit molt íntim de les seves vides, transcorreguts els quals tot canvia. Els casos que apareixen al documental són:

La dona cega. La Katie King, una noia senegalesa que és cega des de fa alguns anys i que ha vingut a Barcelona, ajudada per la Fundació Barraquer. El doctor Rafael Barraquer l'ha operada amb un transplantament de còrnia. I els 60 minuts del documental són els de la llarga espera que ella i la seva germana afronten a l'habitació de la Barraquer, esperant que li treguin les benes dels ulls dies després de ser operada. Tot culmina quan el doctor Rafael Barraquer li destapa les benes per veure si tot ha anat bé i per saber si la Katie podrà tornar a veure-hi.


D'esquerra a dreta, la Katie King i l'Antonio Guerrero.

L'àrbitre "sènior". El senyor Antonio Guerrero viu la seva última hora com a àrbitre. El documental el segueix -en temps real- durant els seus últims 60 minuts com a àrbitre, xiulant un partit de la 4ª divisió catalana. Es jubila amb 58 anys i posa fi a allò que ha estat el seu hobby/professió durant els últims 28 anys.

L'aviador que es jubila. El Josep Pané es jubila de la seva gran passió: pilotar avionetes. Aquest senyor, que viu a La Fuliola, a prop de Lleida, fa el seu últim vol com a pilot. L'acompanyem durant l'última hora del hobby del qual ha gaudit durant més de 50 anys. Ara en té 81 i ni el metge ni la família li recomanen que continuï volant. Ell ho accepta com un traspàs no violent a la vida.


El Josep Pané, aviador; la Carme i l'Àngel, en segon terme, i l'Antonella.

Els futurs pares. La Carme i l'Àngel han decidit no tenir més fills un cop neixi la Beth... I el documental els filma durant els últims 60 minuts del part. Serà el tercer fill. I la Carme mai més tornarà a parir.

L'actriu. Antonella és una actriu italiana que viu a Barcelona. L'obra de teatre que ella protagonitza té un monòleg final -que ella interpreta per últim cop a la seva vida- que resumeix l'actitud de les persones quan allò que tan estimen o que tan els ha marcat a la vida, s'acaba i mai es podrà repetir.

En definitiva, el documental "1 hora i mai més" mostra en paral·lel l'última hora d'aquestes experiències vitals i irrepetibles. Cinc maneres d'afrontar el final inexorable d'una part cabdal de les seves - de les nostres - vides.


TRÀILER


Un documental de producció pròpia. Dirigit per Carles Bosch.

» Veure més