Escrit per: Sense ficció

EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg”, assegura Juan Antonio Bayona, pare del director català del mateix nom, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 27 de gener.

Quan els exèrcits dels EUA i els seus aliats abandonen els països de l’Orient Mitjà que viuen castigats per conflictes bèl·lics de llarga durada el drama continua, en alguns aspectes de manera encara més acarnissada.

Aquesta setmana, “Sense ficció” ofereix dues mirades sobre dos paisatges posteriors a la sortida progressiva de les tropes aliades de dos escenaris especialment complicats: l’Afganistan i l’Iraq.

D’una banda, el programa estrena “Vestida de negre”, un viatge per múltiples escenaris afganesos de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que hi ha viscut vuit anys i va des de la difícil situació de les dones en un país terroritzat pels talibans fins a la feina de la Creu Roja o la impossible tasca d’una ONG que treballa pels drets de les dones, passant per la paradoxal situació d’abandonament en què el govern espanyol deixa els col·laboradors de l’exèrcit espanyol, una vegada que les tropes han abandonat el país.

I a continuació, el programa emet “La llista”, un documental que explica la història dels membres iraquians dels equips de reconstrucció de les ciutats iraquianes de Bagdad i Fallujah, abandonats pel govern americà, i que troben en Kirk Johnson, un jove nord-americà que va liderar alguns d’aquests equips, un autèntic salvador que perpetra un autèntic pla per salvar-ne tants com pugui.



"Vestida de negre"


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de laQuimera.




“Vestida de negre” és un viatge i alhora un retrat personal de l’Afganistan de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que ha viscut els últims vuit anys en aquest país. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan els talibans eren al govern, i l’onada de solidaritat que desencadenar aquell viatge arreu de l’estat espanyol a propiciar la posada en marxa d’una ONG per a la defensa dels drets humans de les dones afganeses.

La Mònica Bernabé és també una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat de forma continuada a l’Afganistan, on treball com a “freelance” per al diari “El Mundo” i per diferents emissores de ràdio. Per passar desapercebuda entre la població afganesa, sempre va vestida de negre de cap a peus. Així ha viscut tots aquests anys en un país on la violència és sempre present i on l’any 2014 s’ha focalitzat en els estrangers i representants de les ONG, amb un balanç de sis periodistes assassinats.

El documental “Vestida de negre” ens descobreix quina és la situació de les dones a l’Afganistan, com és la vida a la presó de dones de Kabul, com es treballa a l’hospital de la Creu Roja de Kandahar –capital del territori dominat pels talibans, al sud del país- i què són els anomenats “delictes morals”. També segueix la història dels traductors afganesos que van treballar per a l’exèrcit espanyol i que el govern espanyol va deixar abandonats a la seva sort. Tot sense deixar de banda l’espurna d’esperança que representa el futbol femení.

Mònica Bernabé conclou, en el documental, que “l’Afganistan és un país en guerra i la religió és l’única cosa a què poden agafar-se els afganesos en un país que viu en conflicte permanent des de fa més de 30 anys”. No debades, l’OTAN ha anunciat que mantindrà al país uns 2.700 militars instructors, mentre que els Estats Units hi mantindrà desplegats al voltant de 9.800 soldats fins al 2024.

Direcció de Josep Morell i realització de Jordi Vilar.



Entrevista de Joan Salvat a Josep Morell, director de "Vestida de negre"



"La llista"


La història de Kirk Johnson, un Oskar Schindler nord-americà modern en territori iraquià.


“La llista” és la història de Kirk Johnson, un jove nord-americà que lluita per salvar milers d’iraquians, les vides dels quals estan en perill perquè treballaven pels Estats Units (EUA) en la reconstrucció de l’Iraq. La de Kirk és la història d’un Oskar Schindler modern.



Després de liderar equips de reconstrucció a Bagdad i Fallujah, Kirk torna a casa només per descobrir que molts dels seus antics col·legues iraquians estan sent assassinats, segrestats o forçats a l’exili per les milícies radicals. Frustrat per una burocràcia governamental estancada als EUA, que ha fallat a l’hora de protegir els seus “aliats iraquians”, Kirk comença la compilació d’una llista amb els seus noms i els ajuda a trobar refugi i una nova vida a Amèrica. Amb l’ajuda de centenars d’advocats, el seu projecte trenca el paradigma establert del dret dels refugiats, que per primera vegada reben assessorament legal.

Al llarg de quatre anys, el documental dibuixa l’evolució de la missió humanitària de Kirk alhora que mostra les lluites personals de diversos dels iraquians de la “Llista de Kirk” que viuen en la clandestinitat en països que no els admeten.



Yaghdan i Ibrahim, dos dels amics de Kirk i antics col·legues que van fugir de l’Iraq després de rebre amenaces de mort, estan entre els primers de diversos centenars d’iraquians que arriben als EUA.

Amb Kirk viatjant per tot l’Orient Mitjà amb l’advocat de refugiats Chris Nugent, escoltem les veus d’altres iraquians vinculats als EUA que comparteixen històries punyents de sacrifici i traïció. Al final, Kirk ha ajudat més d’un miler d’“aliats iraquians” a aconseguir una vida segura, però encara en queden milers a la llista sense atenció per les limitacions de l’acció humanitària. Quantes persones pot salvar? On acaba el seu compromís amb el poble iraquià? Quan pot deixar enrere la guerra?

Una coproducció de Principle Pictures i la Independent Television Service (ITVS), amb la col·laboració de Corporation for Public Broadcasting (CPB).

Dirigit per Beth Murphy.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Bonita Films i Televisió de Catalunya


EMISSIÓ: dimarts 20 de gener.

Amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al Futbol Club Barcelona –va ser fitxat el 13 d’agost del 1973–, ell mateix i un seguit de personatges ajuden a perfilar el retrat d’un home que s’ha convertit en un mite i en una llegenda vida.



Des de Marjolijn van der Meer, viuda d’Armand Carabén –el gerent del Barça que fitxa Cruyff i qui li explica la realitat social i política que hi ha darrere del “més que un club”–, fins al Vicente del Bosque, passant per Xavier Sala i Martín, Pep Guardiola, Xavi Hernández, Xavier Folch, Magda Oranich, Ferran Adrià, Josep Carreras o Jordi Cruyff, opinen sobre l’exjugador, exentrenador, exseleccionador, amic, pare, mestre, que aplica la seva particular filosofia de la vida a tots els temes tractats: el Barça, la política, la solidaritat, Catalunya i els catalans, el lideratge, etc., sense defugir en cap moment de fer-ho d’una manera totalment oberta i desinhibida.



L’ídol mundial que va capgirar la història d’un club i, en certa manera, la mentalitat d’una societat, va arribar a un país en què hi havia una dictadura feixista des de feia quaranta anys. Venia amb un comportament de vida propi d’una democràcia a un país que volia recuperar la seva identitat i així va continuar actuant, com a jugador, primer, i com a entrenador, després. Va influir la gent, però també els mitjans de comunicació. “Ens ha ensenyat a guanyar”, diu Josep Carreras. I Guardiola anima a tothom a preguntar-se, una vegada i una altra, “quin és l’inici de tot el que tenim ara?”.

El documental és el retrat d’un home que sempre ha dit què pensa i que sempre s’ha sentit lliure; en definitiva, d’un líder nat, d’un lliurepensador obsessionat per fer feliç la gent i que no pot deixar de “pensar social”, com diu ell mateix, en contraposició a l’individualisme.

Un documental dirigit per Jordi Marcos.



Entrevista a Jordi Marcos, director de “L’últim partit. 40 anys de Cruyff a Catalunya”.

05/01/2015: “El cor”

Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.


EMISSIÓ: dimarts 13 de gener.



The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.


Entrevista de Joan Salvat a Marc Juan, director d'"El cor"


“El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.

Escrit per: Sense ficció
Guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.


Emissió: dimarts 30 de desembre.

A la primavera del 2005, el fotògraf naturalista James Balog se’n va a l'Àrtic per un projecte de National Geographic: obtenir les imatges que expliquin la història del canvi climàtic a la Terra. Però, tot i la base científica, Balog sempre ha estat un escèptic sobre aquesta qüestió. Aquest primer viatge al nord li farà obrir els ulls i li provocarà un repte personal: instal·lar 25 càmeres, que facin una foto cada hora durant 3 anys, amb la finalitat d’explicar, d’una manera espectacular, com el canvi climàtic està afectant algunes de les geleres més antigues del Planeta.



"Perseguint el gel" és la història de la missió d'un home per canviar el rumb de la història mitjançant la recopilació d'evidències innegables que el nostre planeta està canviant. Pocs mesos després d’un primer viatge a Islàndia, Balog concebrà l'expedició més audaç de la seva vida: l'Extreme Ice Survey. Amb el suport d’una banda de joves aventurers, Balog comença a repartir una sèrie de càmeres fotogràfiques arreu de l’Àrtic per, mitjançant la tècnica del time lapse capturar un registre regular dels canvis de les glaceres durant uns quants anys.

A mesura que el debat agafa força i, fins i tot, polaritza societats com la nord-americana, i la intensitat dels desastres naturals és cada cop més elevada, Balog es troba al límit de les seves forces. Lluitant contra la tecnologia - no provada en condicions sota zero –Balog necessitarà anys per veure els fruits del seu treball. Finalment, els seus vídeos espectaculars comprimiran anys en qüestió de segons, i mostraran en moviment antigues geleres que estan desapareixent a un ritme extremadament veloç.



En definitiva, aquest documental és el retrat d’un home, d’un fotògraf, que vol donar l’evidència, i també l’esperança, que vivim en un planeta sobrealimentat de diòxid de carboni.

Dirigit per Jeff Orlowski.

18/12/2014: "Déu, amb accent"

Escrit per: Sense ficció
Deu persones parlen de Déu. Jueus, catòlics, musulmans, ortodoxos, protestants, sufís, testimonis de Jehovà i budistes participen en aquest documental coral i ens expliquen la seva relació amb allò transcendent.


EMISSIÓ: dimarts 23 de desembre.



Catalunya és un país divers, també en les confessions que practiquen els seus ciutadans en un context de llibertat religiosa i estructures institucionals laiques. L’Església catòlica conviu en aquests moments amb altres esglésies amb les quals comparteix valors, realitats i identitats.

Una societat cohesionada és una societat que coneix la realitat que l’envolta. Sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom. Les religions són un patrimoni individual de cada creient, però la suma constitueix una comunitat que sí que té incidència col·lectiva. “Déu, amb accent” és una aproximació a un món allunyat per a molts, i molt pròxim per a altres. Però mereixedors, uns i altres de respecte i reconeixement.


Entrevista a M. Dolors Genovès, directora del documental


El filòsof alemany Karl Jaspers, crític amb les religions, posava l’èmfasi en la comunicació entre els creients i els no creients en la revelació bíblica:

És possible el reconeixement recíproc? És possible que el creient en la revelació surti a la trobada de l’incrèdul? És possible que el creient filosòficament surti a la trobada del creient en la revelació amb idèntic respecte i disposat a escoltar les seves experiències i a aliar-se amb ell davant del món? Poden tots dos actuar conjuntament a la vida sense renunciar a la seva sinceritat i sense reticències? (...) Tota historicitat pot estimar l’altre en la seva sinceritat “existencial” i saber-se a ella vinculada en quelcom envoltant.

K. Jaspers La fe filosòfica davant la revelació (1962)

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Quan la corrupció és una qüestió que ocupa bona part del nostre dia a dia, "Sense ficció" us ofereix la història d’un dels més grans criminals financers de l’última dècada; un home d’èxit engolit per la cobdícia.


“Quanta gent pot assegurar que no faria mai el que vaig fer jo, si en tingués l'oportunitat i pensés que no l'han d'enxampar?”
Marc Dreier



EMISSIÓ: dimarts 16 de desembre.



Dreier està passant el "purgatori" de l’arrest domiciliari en un apartament de l’Upper Est Side novaiorquès, on ha estat confinat per un tribunal a l’espera de la sentència definitiva. Tot just uns dies abans que Bernard Madoff acaparés titulars com el més gran estafador piramidal de la història dels EUA, Marc Dreier, un prominent advocat de Manhattan, va ser detingut per orquestrar un esquema de frau massiu que va implicar centenars de milions de dòlars provinents de fons de cobertura, els coneguts com “hedge funds”.

El documental entreteixeix la lluita interior de Dreier per preparar-se per a la possibilitat de cadena perpètua, i ho fa amb continus flashbacks que expliquen el seu camí audaç cap a la destrucció. Destruït per la seva pròpia arrogància, Dreier intenta justificar el seu tràgic desenllaç. Amb un accés sense precedents, el documental deixa al descobert una ment mestra de l'engany criminal a escala financera. “El lladre de 750 milions de dòlars” és una tragèdia moderna d'ambició fins a les últimes conseqüències. És el relat convincent d’una persona audaç que viu un fulminant descens cap a la delinqüència de coll blanc i la destrucció.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“El juliol del 2011 Sudan del Sud aconseguia finalment la independència del Nord per convertir-se en el país més recent del món... I cada país necessita un equip de futbol nacional”.


El Sudan del Sud es va independitzar el juliol del 2011, després d'haver viscut 50 anys de guerra civil entre els musulmans del nord i els cristians del sud. Tot i que encara perviu la violència en la memòria de les víctimes – al Sud els morts per la guerra ronden els 2 milions- la nova nació pretén aconseguir un lloc dins de l’àmbit esportiu, concretament del futbol, formant el “primer equip nacional”. L'home encarregat de fer aquesta tasca és el serbi Zoran Djordjevic, un entrenador veterà, dinàmic i emotiu, però també irascible i, en certa manera, ambiciós per tirar endavant en l’àmbit futbolístic.

EMISSIÓ: dimarts 9 de desembre.



El documental segueix l’equip durant tot el primer any, des de la formació, i mostra aspectes com la recerca de jugadors o la compra d’una mascota, l’ovella “Champion”, tot passant pels primers partits internacionals. L'estil agressiu, fins i tot dictatorial, del Zoran, que creu fermament en la seva feina, provoca un xoc entre tarannàs, que desencadena en un seguit de conflictes amb la federació de futbol i també amb els polítics locals i regionals. Mentre l'eufòria de la independència s’apaga, l’equip viurà lluites internes, malària – fins i tot la mort - i la crisi econòmica, que també afecta el nou estat, dependent del petroli.



El resultat és un treball d’una comicitat fosca; un retrat agredolç i també molt original del naixement d’una nació i dels obstacles a vèncer. Entre aquests, la corrupció governamental que colpeja tot Àfrica.

Dirigit per Sam Benstead. Produït per Brian Hill i Liesel Evans. Un documental de Century Films en associació amb la BBC i la DR Danish Broadcast Corporation. 2014.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Sabem que prop de 6 milions de jueus van morir durant l’holocaust. També que des de França se’n van deportar 76.000, entre els quals 11.000 infants. Però ignorem encara el nombre de jueus que van aconseguir fugir travessant els Pirineus. Aquest documental comença quan els alemanys controlen la frontera francoespanyola i ens mostra com les successives expedicions d’homes, dones, infants i vells jueus (més de 5.000) aconsegueixen travessar les altes muntanyes pirinenques de l’Arieja i de Lleida amb l’objectiu d’arribar a Barcelona. Punt de partida d’un nou viatge cap a Palestina, Amèrica o Àfrica del Nord.

EMISSIÓ: dimarts 2 de desembre.



La vall d’Aran, els dos Pallars i l’Alt Urgell i Lleida són l’escenari dels seus patiments i els passadors catalans, els seus àngels de llum, però també de tenebra. Com s’organitzen les expedicions, com es financen? Un documental amb entrevistes a testimonis que en van ser els actors en primera persona, i amb reconstruccions dels fets dels jueus i dels seus passadors, tots supervivents dels perills de les muntanyes de nit i boira.

Dirigit per Felip Solé.

» Veure més

20/11/2014: "Rendeix-te demà"

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
“Sense ficció” presenta un documental que narra el malson que viu un jove, Paco Larrañaga, acusat i condemnat, juntament amb sis persones més, pel segrest, violació i mort de dues noies a Cebú, una illa de Filipines, l'any 1997. Tant la investigació policial com el judici i les apel•lacions posteriors mostren nombrosos errors i arbitrarietats fruit d'un sistema policial i judicial ineficaç o, fins i tot, corrupte. Els familiars de Larrañaga, però, fan tot el que es pot fer per aconseguir que revoquin la seva condemna.

EMISSIÓ: dimarts 25 de novembre.



“Rendeix-te demà” és un documental que exposa, de manera fascinant i kafkiana, un món de corrupció i injustícia. Quan Paco Larrañaga, un jove de 19 anys fill de pare basc i mare filipina, és acusat d'un assassinat brutal, tot el sistema judicial de Filipines és qüestionat. Aquest suposat crim, l'única prova del qual és la desaparició de dues noies joves, incrimina un home innocent –que serà condemnat a cadena perpètua primer, a pena de mort més tard i, una altra vegada, a cadena perpètua quan s’aboleix la pena capital al país, l’any 2006– i enfronta dues famílies afligides que personifiquen les profundes diferències de la societat i, per extensió, de tot el país.



Finalment, la pressió popular de la ciutadania espanyola i de la comunitat internacional –juntament amb les peticions d’alguns líders polítics– va aconseguir el trasllat de Paco Larrañaga, materialitzat l’any sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2009, de les Filipines a una presó espanyola, a Martutene, Guipúscoa. Avui, Paco encara continua a la presó, complint una condemna de 40 anys en règim de segon grau per un delicte que no va cometre. Només li queda l’esperança d’un indult sol•licitat pel govern a les Filipines.

Un documental de Michael Collins i Marty Syjuco.

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.