Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 17 a les 21.55, a TV3.

Una producció de Partisan Pictures per a la PBS.

La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà.





L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família.




A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.

Dirigit per Peter Schnall.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 10 a les 21.55 i 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça.

A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.


“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”



Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable.

El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats.




El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar.

Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera.



Jorge Dezcallar, diplomàtic i exdirector del CNI (2001-2004), i Félix Sanz Roldán, secretari d'estat
i director del CNI



La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real.

Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents.

Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 3 de gener a les 21.55 i a les 23.05, a TV3.

“Sense ficció” estrena dos documentals apassionants relacionats amb el món del vi: “Priorat” i “Obecanje. La promesa”. Dos somnis: un fet realitat i un que tot just és una promesa. El primer, “Priorat”, una producció de Lastor Media i Un Capricho de Producciones en coproducció amb Televisió de Catalunya i dirigida per David Fernández de Castro, és la història recent d'una comarca vitivinícola que en trenta anys ha viscut una autèntica revolució i dels qui l'han fet possible. El segon, “Obecanje. La promesa”, una producció d’Optimistic Film i SEE dirigida Zeljko Mirkovic, és el somni d'una parella de francesos que vol recuperar la glòria vinícola perduda de Rogljevo, un poble remot al nord de Sèrbia.


“PRIORAT”



El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius.

No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya.



Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.

Premis
- Premi Ciutat de Reus i el Premi del Públic a Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus, 2016.
- Premi Vi Català, creat per l’Incavi, Most, Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava, 2016.

Festivals
- IDFA, Festival Internacional de Documentals d’Amsterdam.
- Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus.
- Most, Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava.
- Seminci, Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 27 de desembre a les 21.55 i 23.50, a TV3.

“Sense ficció” fa una doble sessió amb l'emissió de dos excel·lents documentals sobre la interacció de l'ésser humà amb la natura. Primer, l'estrena “El viatge de la Jane”, una producció de Neis Film CC Medien Sphinx Media dirigida per Lorenz Knauer, que fa un recorregut per la increïble història de la primatòloga Jane Goodall, una de les dones més fascinants del nostre temps, que va rebre el Premi Internacional Catalunya 2015. I a continuació s'emet “Perseguint el gel”, una producció de Submarine Deluxe dirigida per Jeff Orlowski, que mostra l'apassionat compromís del fotògraf naturalista James Balog, obsedit per mostrar al món la prova més evident del canvi climàtic: el desglaç de l'Àrtic. Un film guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.


“EL VIATGE DE LA JANE”



Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés.

També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països.



Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat.

“El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps.



Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Emissió: 20 de desembre, a les 21.55, a TV3.

"Sense ficció" estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un documental produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals i dirigit per Xavier Llopart. Retrat de l’actual crisi econòmica mitjançant l’observació d’un microcosmos de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” i que viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l’atur ha arribat al 37% de la població.

A continuació, s'emet el documental “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”, una producció de Media 3.14 amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” dirigida per Jordi Dorca, sobre la impulsora de l’obra social més important del segle dinou a Barcelona, coneguda com la ‘Mare dels pobres’, amb motiu del segon centenari del seu naixement.


“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT”



La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià --s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal-- aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any.

Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”.



A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”.

Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”.



“La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”.

El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 13 a les 21.55 i 23.05, a TV3.

En la setmana de la 25a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada aquest any a l'ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques el programa “Sense ficció” es pregunta què fa que un programa de televisió perduri durant 25 anys i s'hagi esdevingut la festa anual de la solidaritat catalana. I la resposta és “Maratonians”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Marta Arrufat i David Burillo. A continuació, s'emetrà “Invictus: la cicatriu a la mirada”, una producció de Zagorafilms dirigida per Javier Rada i Jordi Gallofré, que ens acosta a tres malalts d’ictus en tres estadis diferents de la malaltia i amb una sola lluita: tirar endavant.


“MARATONIANS”

“La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent.



Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables.

“La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio.



El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món.

El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.


ELS TESTIMONIS



ANNA ROVIRA

Diu que és diferent de la resta: té la síndrome de Down. Va ser una de les protagonistes de la segona edició de “La Marató”, el 1993. Llavors no era habitual veure nens amb aquesta síndrome a la televisió. Aquella edició va servir, a més de poder fer projectes de recerca, per canviar la mirada social cap a aquestes persones.





NÚRIA ECHEVARRIA

Des dels 10 anys que sap que pot morir en qualsevol moment. Té una malaltia amb risc de mort sobtada. La majoria de la seva família han mort molt joves i, de sobte, per aquest motiu: se’ls ha aturat el cor. Fa uns anys que porta un desfibril•lador, que en el cas que el cor se li aturi haurà d’actuar. La recerca li pot salvar la vida. Però ella també ha sentit de molt a prop altres maratons.





CARME ARANA

Des de les primeres edicions que ha estat voluntària agafant telèfons el dia del programa. Un any ja no en va poder agafar més. Li van detectar esclerosi múltiple als 30 anys, una malaltia neurodegenerativa que li ha marcat completament la vida. Ara segueix col·laborant amb “La Marató” d’altres maneres i continua provant tractaments experimentals per aturar la progressió de la malaltia.





MARIA DOLORS NAVARRO

L'Albert Juvell era metge investigador i va rebre una beca de “La Marató”. Anys després va tornar-hi, però com a testimoni, a l’edició dedicada al càncer. Deu mesos després l’Albert va morir i és la seva dona, la Maria Dolors, qui ha volgut parlar-nos de què significava per ells “La Marató”.





SERGI LIRIA

Tenia només dos anys quan va anar a l’edició dedicada al dolor crònic, amb la seva mare i el seu germà gran. Des dels 10 mesos que té una artritis idiopàtica juvenil. Ara té 12 anys, continua tenint la malaltia, però va ser el primer nen a Espanya que va provar un nou tractament, que li ha funcionat, i ara pot portar una vida pràcticament normal. El somni de la seva mare és que algun dia es pugui medicar menys.


SIDA

El 2001, quan “La Marató” es va dedicar a la sida, ella era una adolescent. Llavors va sortir amb la veu distorsionada i sense que se li veiés la cara. Ara també. La sida és el paradigma de la recerca en la medicina. Els investigadors han vist aparèixer la malaltia, el seu control i ara s’està a prop de curar-la, però l’estigmatització encara no ha acabat. Qui és portador del VHI sovint no és tractat com un malalt de qualsevol altra malaltia, i per això a vegades qui és portador ho amaga.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 29 de novembre a les 21.55 i a les 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena “Jo també vull sexe!”, un documental de producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre les primeres fornades de ‘sex assistents’ a casa nostra i la possibilitat de què persones amb diversitat funcional o intel·lectual visquin amb plenitud els seus drets sexuals.

A continuació, el programa emet el documental “Estima’m”, una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. És una producció de Powershot Productions dirigida per Jonathon Narducci.


“JO TAMBÉ VULL SEXE!”



El Jesús ha descobert el sexe, gràcies a l’assistència sexual. Afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, el seu cos ha quedat al marge del que es considera un “cos desitjable”.

En altres casos, com el del Xavi, un accident l’ha deixat en una situació en què no pot ni accedir al seu propi cos. Algunes famílies es veuen amb el dilema d’haver de masturbar els seus fills.

La reclamació per poder viure amb plenitud els drets sexuals de les persones amb diversitat funcional o intel·lectual arriba ara amb força a Espanya. Sovint es viuen situacions tan denigrants com que el sexe estigui prohibit a les residències on viuen –sota amenaça d‘expulsió- o que les famílies vegin els afectats com nens eterns i asexuats.



Han estat precisament molts cuidadors, sensibles a les necessitats d’aquests col·lectius, els que han nodrit les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra. Aquesta figura ja existeix a altres països, subvencionada fins i tot per l’estat, i es va fer famosa a partir de la pel·lícula Las sesiones. A Catalunya s’han engegat experiències pioneres a l’estat espanyol.

L’assistent sexual és una persona que facilita l’accés al sexe a les persones amb dificultats. Pot ajudar l’afectat que obtingui el seu propi plaer o acompanyar una parella amb dificultats motores. O també pot ser la persona que practica el sexe amb l’afectat.



Quina és la barrera amb les relacions personals? L’assistent sexual no és una parella sentimental -tot i que n’han sortit algunes-. En què es diferencia amb la prostitució especialitzada? De fet, algunes professionals del sexe i alguns bordells han adaptat els seus locals perquè ni les barreres arquitectòniques ni les seves prostitutes hi posin cap impediment. Assistents sexuals i usuaris ens ho expliquen en aquest documental colpidor, emotiu, vital i que vol trencar tabús a cara descoberta.

Davant dels que s’escandalitzen amb aquestes iniciatives i les consideren amorals, els afectats plantegen dilemes com qui els pot impedir l’accés al sexe. Per molts, l’assistent sexual serà l’única manera per no morir sense haver tingut mai una experiència sexual, ni tan sols d’autosatisfacció, perquè la malaltia els impedeix fins i tot l’accés als racons més íntims del seu cos.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 15 de novembre a les 21.55 i a les 23.25, a TV3.

"Sense ficció" emet dos excel·lents documentals sobre el jihadisme i els seus atemptats al cor d'Europa: “Atacs a París: estat d’emergència”, una producció de Siècle Productions dirigida per Antoine Vitkine i Bruno Dive, i “Dins d’Estat Islàmic”, una producció de Hope Productions Company / Dream Fight dirigida per Matías Basso. Els dos treballs tenen un insòlit punt de connexió periodístic: estan fets des de dins. En el primer, les tres principals autoritats de l'Estat francès analitzen els atemptats de París i com es gestionen moments tan tràgics entre els bastidors del poder; en el segon, Jürgen Todenhöfer, únic reporter occidental que ha entrat en el territori d’Estat Islàmic i n’ha sortit viu, explica la seva experiència.

“ATACS A PARÍS: ESTAT D’EMERGÈNCIA”

Durant quatre dies, els que van transcórrer entre la matança de “Charlie Hebdo”, el matí del 7 de gener del 2015, i la sagnant presa d’ostatges al supermercat jueu Hypercacher, l’11 de gener, França va viure una situació de grans manifestacions de suport als valors republicans francesos, que deixarà una marca en la història.



El documental “Atacs a París: estat d’emergència” (“Attentats: au coeur du pouvoir”) explica la tràgica història que hi ha darrere d’aquesta posada en escena anant al lloc on es van prendre les decisions, per entendre i explicar l’actuació del president francès, dels seus principals ministres i dels caps de la policia durant aquells terribles moments.

“Atacs a París: estat d’emergència” explica la història des de tres angles decisius: el president francès, François Hollande, a l’Elisi; el primer ministre, Manuel Valls, a Matignon, i el ministre de l’Interior, Bernard Cazeneuve, al comandament de les forces de seguretat i dels serveis secrets. Els testimonis posen en relleu la presa de decisions crucials en aquelles hores tan transcendentals.



Finalment, el documental mira d’extreure una lliçó dels esdeveniments, tràgics en un primer moment --7 i 9 de gener-- i commovedors després –10 i 11 de gener--: realment, tindran un impacte a llarg termini en el país? Han permès que François Hollande jugui el seu rol presidencial? L’equip Valls-Hollande està més unit del que es creia abans del que es va viure en aquells moments de gran pressió?

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Emissió: dimarts 8 de novembre a les 23.10, a TV3.

Hillary Clinton i Donald Trump són dos dels candidats presidencials més polaritzats de la història moderna dels Estats Units


El documental “L’elecció 2016” (“The choise 2016”) investiga què ha modelat els candidats Hillary Clinton i Donald Trump , d’on vénen, com es mouen i per què ambicionen una de les feines més difícils que es poden imaginar. Fa una biografia exhaustiva en què va entreteixint els dos personatges a base d’entrevistes amb aquelles persones que els coneixen més bé: amics, parents, assessors, adversaris, escriptors i periodistes i polítics amb una llarga trajectòria professional.





El que emergeix d’aquest treball produït per la PBS i dirigit pel veterà documentalista del programa “Frontline”, Michael Kirk --director d’un dels equips d’investigació més aplaudits del periodisme televisiu nord-americà--, és un ventall molt ben documentat de les vides dels dos candidats. És un exercici de periodisme fiable fet en el mateix moment en què els votants eren bombardejats amb històries partidistes contradictòries sobre cadascun d’ells.




“Tant Clinton com Trump han estat figures públiques durant la major part de la seva vida. De fet, han estat actius en la vida pública a través de la televisió durant dècades”, diu Kirk. “Però hem fet les dues biografies televisives més ambicioses que s’han fet d’aquests candidats, anant més enllà dels titulars que han generat i dels personatges que han creat, per explorar allò que els ha convertit en el que són, com a persones i com a polítics”.

Des de la seva infància, el seu pas per la universitat, les seves convulses carreres, “L’elecció 2016” investiga els principals moments formatius en la vida de Donald Trump, que ha desafiat constantment l’‘establishment’, i de Hillary Clinton, que s’ha convertit en la primera dona candidata a la presidència.




“Els dos candidats tenen alts índexs d’antipatia i l’amarga divisió del país fa que sigui molt difícil per a la gent entendre que els altres puguin donar suport a l’altre candidat”, diu Kirk. Després de veure “L’elecció 2016” i deixant de banda les lleialtats respectives, es té un coneixement més profund de l’oposició entre ells i de com i per què tant Trump com Hillary han arribat fins a aquí.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 11 d'octubre a les 21.55 i 23.05, a TV3.

El programa “Sense ficció” estrena dimarts dues apassionants aventures en què la natura i algunes espècies en extinció en són els principals protagonistes: “El viatge de l’Unai”, la història d’un nen de deu anys i la seva família en un viatge extraordinari que abasta els cinc continents i que inclou, entre d'altres llocs, les muntanyes Rocalloses del Canadà. Aquest és el l'espai natural en què té lloc “Falsos enemics: la guerra contra els llops”, la croada personal del naturalista Kevin van Tighem per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de la cadena muntanyosa de l'oest de l'Amèrica del Nord. El primer és una coproducció de TVC i OHM Productions dirigida per Andoni Canela i el segon és una producció de Pyramid Productions dirigida per Geordie Day.

“EL VIATGE DE L'UNAI”



Aproximació a la natura del planeta a través de les aventures d’un nen de 10 anys, l’Unai, i la seva família. Les peripècies i les emocions d’aquest nen converteixen el viatge en una experiència singular, que té la natura com a eix principal.

L’Unai, que viatja amb tota la família --el pare, la mare i la germana de 4 anys-- durant quinze mesos seguits, descobreix els valors de la naturalesa a través de la feina del pare, fotògraf professional de natura i medi ambient, que fa la volta al món tot intentant mostrar la bellesa de la vida salvatge i la necessitat de preservar-la. El repte de trobar set animals emblemàtics i amenaçats i de poder fotografiar-los es converteix en el fil conductor del viatge del nen i la seva família per tot el món (Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, l’Antàrtida, Austràlia, Àsia i Àfrica). Llops, elefants, pumes, bisons, pingüins, calaus i cocodrils són els animals protagonistes d’un viatge apassionant per tots els continents.



El procés de descoberta de l’Unai, a través de l’observació, l’anàlisi, l’estudi i el gaudi de la natura, permet a l’espectador conèixer i acostar-se a entorns naturals de tot el planeta d’una manera més espontània, apassionant i colpidora. La interacció de l’Unai --i dels pares i la germana-- amb la natura provoca experiències úniques i molt emotives, que generen una reflexió sobre la necessitat de conservar la vida salvatge i també desperten l’interès i l’afecte cap a un entorn natural més immediat.



La natura, a més, es presenta com un marc fonamental en el creixement ric i feliç dels nens protagonistes. Això es percep en totes les activitats quotidianes d’aquests infants: el joc, el desenvolupament de la imaginació i la creativitat i l’aprenentatge constant són presents a tot el documental.

» Veure més

Següent