Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55 i 23.35, a TV3

“La fi d’ETA” detalla la història dels deu anys de negociacions secretes, des de dins, narrades pels protagonistes directes en primera persona, i posat en context des de fora, que van contribuir al cessament definitiu dels atemptats d’ETA. Amb direcció de Justin Webster i guió dels periodistes José María Izquierdo i Luis Aizpeolea, es va presentar a l’última edició del Festival de Sant Sebastià.

A continuació, “Els condemnats” (“The condemned”) viatja fins al cor de Rússia. En un bosc més gran que Alemanya que arriba a 40 graus sota zero a l’hivern i que es troba a set hores en cotxe de la ciutat més propera, s’ubica Colònia Penal 56, una presó exclusiva per a assassins.



LA FI D’ETA

EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55, a TV3 i a internet


La primera pel·lícula documental que narra com es va aconseguir que ETA deixés de matar


“La fi d’ETA” reconstrueix una dècada de converses que va culminar amb l’anunci d’ETA el 20 d’octubre del 2011 que cessava definitivament la seva activitat armada. El documental descobreix les trobades secretes a Espanya, Noruega i Suïssa, la intervenció del Centre Henry Dunant i els intents per fer fracassar les negociacions.

Justin Webster, autor de "Garzón, judici al jutge" (2011) i "Demà moriré" (2013), “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez” (2016), dirigeix el documental. En el guió, hi han treballat els periodistes José María Izquierdo i Luis R. Aizpeolea. És una producció de Quality Media i JWProductions, en coproducció amb Prisa Video, RTV Castilla la Mancha, IB3, RTPA, Baleuko Producciones, la participació d'ETB, Canal Sur, IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, el Govern Basc i el diari “El País”. “La fi d'ETA” va participar en la secció Zinemira de l’última edició del Festival de Cine de Sant Sebastià i es va estrenar als cinemes el 3 de febrer d’aquest any.





“La fi d’ETA” comença al “caserío” Txillarre, d’Elgoibar (Guipúscoa). En un entorn de muntanyes amb boscos de faigs i roures, al voltant d’una taula, el “caserío” va ser el lloc de trobada de les conversacions entre el llavors president del Partit Socialista d'Euskadi, Jesús Eguiguren, i el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi. Des del 2000 fins al 2004, tots dos polítics van mantenir un diàleg fruit de la seva iniciativa personal i al marge dels partits polítics que representaven. En aquella època, l’activitat d’ETA era molt forta: 25 morts només durant l’any 2000.

El panorama canvia significativament quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals el març del 2004. Les reunions de Txillarre, fins llavors merament exploratòries, esdevenen alguna cosa més. Sota la direcció de qui després seria ministre de l’Interior i vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’oficialitzen els contactes amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris i amb l’única oposició del Partit Popular que ja dirigia Mariano Rajoy.

La pel·lícula detalla les trobades secretes a Suïssa i Noruega entre Jesús Eguiguren i l’etarra Josu Ternera, perseguit per la justícia, que van ser possibles gràcies a la mediació del Centre Henry Dunant, especialista en resolució de conflictes, amb seu a Ginebra, i del govern noruec.





També es relaten les diferents fases, favorables i negatives, que es van alternar al llarg de les converses, amb més viatges a Suïssa i Noruega, i que van comptar amb la presència d’altres representants del govern i d’ETA, així com d’Arnaldo Otegi en representació de l’esquerra abertzale. La pel·lícula destaca també la mediació protagonitzada pel PNB, personalitzada en Josu Jon Imaz i Iñigo Urkullu.

Però la incorporació a les negociacions de Francisco Javier López Peña, Thierry, representant del sector més dur d’ETA, arruïna tot el que fins llavors s’havia avançat.

L’atemptat de la T-4 a Barajas, el desembre del 2006, obliga a un replantejament del procés. Les negociacions es tornen a trencar, fins que el govern accepta reiniciar-les a Ginebra, com a conseqüència de les peticiones expresses de personalitats estrangeres, sobretot de Toni Blair.

Però el govern de Zapatero decideix, sota la direcció del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, incrementar encara més l’actuació de les forces de seguretat contra ETA, que mai havia abandonat. En poc temps cauen les cúpules directives de la banda. En paral·lel, les assemblees de les formacions abertzales van retirant el seu suport a les accions militars d’ETA, fins a concloure amb un comunicat en què crida a la direcció etarra a abandonar les armes.

Finalment, la declaració al Palau d’Aiete, a Sant Sebastià, d’un grup de reconeguts polítics mundials, com Kofi Annan, Gerry Adams o Bernie Ahern, exprimer ministre d’Irlanda, es converteix en el preludi del comunicat definitiu d’ETA de l’octubre del 2011.





PERSONATGES

"La fi d’ETA" aporta el testimoni de moltes persones que van participar directament en les negociacions. Els testimonis directes dels protagonistes del procés, Alfredo Pérez Rubalcaba, Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, recollits en tres extenses entrevistes inèdites, vertebren la narració dels fets.

A més, també s’entrevista l’actual lehendakari, Iñigo Urkullu, comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, importants personalitats espanyoles, des de l’exministre d’Interior dels governs de José María Aznar, Jaime Mayor Oreja, al jutge Baltasar Garzón, i estrangeres, com els mediadors Brian Currin, Gerry Kelly o Martin Griffiths, que també van ser testimonis d’aquestes converses.

Al documental també apareixen exmembres i ex-presos d’ETA i la veu de les víctimes, també molt presents en la narració. Alguns coincideixen que el País Basc haurà de travessar moltes dificultats, però que al final arribarà la solució definitiva que posi punt final a tant dolor.

La pel·lícula està dedicada de manera molt especial a la memòria de les víctimes.



FESTIVALS

Festival de Cine de Sant Sebastià, 2016
Pròximament:
FICCI, Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias, Colòmbia (de l’1 al 6 de març, 2017)
Festival du Cinéma Espagnol de Nantes, França (del 22 de març al 2 d’abril, 2017)


Podeu veure el tràiler aquí.


Dirigit per Justin Webster.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 21.55 i 23.05, a TV3

“Sense ficció” se suma a la programació especial de la setmana dedicada als refugiats a TV3 i al 33 amb l’estrena de dues produccions. “No puc tornar a casa”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar, retrata quatre històries que exemplifiquen la política restrictiva del govern espanyol pel que fa la concessió de papers als sol·licitants d’asil.

I després, “Refugi Dresden”, produït per DSS2016 (Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016) i Mediapro, posa el focus d’atenció sobre l’acollida dels refugiats a la ciutat alemanya de Dresden, una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, on es va crear PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització de caràcter hostil amb els refugiats.



NO PUC TORNAR A CASA

EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 22.00, a TV3 i a internet

El llarg camí de l’exili


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar.

“No puc tornar a casa” és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d’indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l’estat espanyol, un territori de la frontera sud d’Europa, se situa a la cua de la Unió Europea (UE) pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d’asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah.





Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l’any 1980. L’octubre de l’any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d’Alep i el Joan va anar-lo a buscar a Àustria per portar-lo a Artés (el Bages). Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida.

L’Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda (el Vallès Occidental), en un centre d’acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L’Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d’asil polític, sempre amb la incertesa que això representa.



Joan Babeli, sirià nacionalitzat espanyol, i Ali Berthe, sol·licitant d'asil de Mali


L’Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt (el Gironès). Una família d’origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l’han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona.

El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l’any 1975 pel fet d’haver nascut a l’excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d’un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans.



Ahmad Basal, sol·licitant d'asil sirià, i Yarbah al-Monfoud, exrefugiat saharaui


Quatre històries amb un nexe d’unió: cap d’ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s’acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians -una quarta part de la població- que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.

Dirigit per Josep Morell


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55 i 23.15, a TV3


“Sense ficció” estrena dues produccions que tenen com a eix comú la lluita social en el segle XX. D’una banda, “Santuaris de l’antifranquisme” se centra en les monges i capellans que van lluitar contra la dictadura franquista a Catalunya i, de l’altra, “Quilapayún, más allá de la canción”, en els músics que van formar part d’un extraordinari moviment a Xile els anys seixanta que proclamava un canvi urgent a l’Amèrica Llatina.




SANTUARIS DE L’ANTIFRANQUISME

EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55, a TV3 i 15 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura franquista


Un documental de la Fundació Periodisme Plural.

“Santuaris de l’antifranquisme” recupera per a la memòria col·lectiva un capítol de la història de Catalunya: la història de les monges i els capellans que van contribuir decisivament a fer que l’oposició al franquisme es pogués organitzar, d’una banda, i dels que van lluitar directament contra la dictadura, sobretot, des de les organitzacions comunistes, de l’altra.





La investigació, que compta amb el testimoni d’alguns dels principals protagonistes, com és el cas del desaparegut mossèn Lluís Hernández, exalcalde de Santa Coloma, a qui va fer la darrera entrevista. Aquests religiosos van obrir les portes de les seves parròquies, convents i monestirs per donar refugi a persones perseguides per la policia franquista; van permetre que els partits i sindicats prohibits per la dictadura es reunissin clandestinament, i també van emparar artistes i intel·lectuals proscrits per defensar la cultura catalana.

Hi va haver sacerdots que van sortir al carrer desafiant a la dictadura, com la famosa manifestació de capellans de 1966 de la qual el documental presenta fotografies i documents inèdits. En una època en que a Espanya no hi havia ni drets humans ni civils, aquests religiosos van aprofitar els privilegis que tenia l’església catòlica i els van posar al servei de tots aquells que se la jugaven per la llibertat i la democràcia.



Manifestació de capellans a Barcelona el 1966



El documental posa cara i ulls a monges i capellans, explica què els va portar a actuar contra el franquisme i en favor dels drets nacionals de Catalunya i quin preu van haver de pagar. Una mostra de com va repercutir en la nostra història recent el Concili Vaticà II, del qual el 2012 es van complir 50 anys.

Dirigit per Llúcia Oliva.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55 i 23.00, a TV3


“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat.

I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.


“MEDIACIÓ”

Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada.





Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador.

“Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013.






També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves.

Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats.





Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses.

La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 17 a les 21.55, a TV3.

Una producció de Partisan Pictures per a la PBS.

La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà.




L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família.




A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.

Dirigit per Peter Schnall.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 10 a les 21.55 i 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça.

A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.


“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”



Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable.

El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats.




El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar.

Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera.



Jorge Dezcallar, diplomàtic i exdirector del CNI (2001-2004), i Félix Sanz Roldán, secretari d'estat
i director del CNI



La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real.

Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents.

Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 3 de gener a les 21.55 i a les 23.05, a TV3.

“Sense ficció” estrena dos documentals apassionants relacionats amb el món del vi: “Priorat” i “Obecanje. La promesa”. Dos somnis: un fet realitat i un que tot just és una promesa. El primer, “Priorat”, una producció de Lastor Media i Un Capricho de Producciones en coproducció amb Televisió de Catalunya i dirigida per David Fernández de Castro, és la història recent d'una comarca vitivinícola que en trenta anys ha viscut una autèntica revolució i dels qui l'han fet possible. El segon, “Obecanje. La promesa”, una producció d’Optimistic Film i SEE dirigida Zeljko Mirkovic, és el somni d'una parella de francesos que vol recuperar la glòria vinícola perduda de Rogljevo, un poble remot al nord de Sèrbia.


“PRIORAT”



El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius.

No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya.



Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.

Premis
- Premi Ciutat de Reus i el Premi del Públic a Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus, 2016.
- Premi Vi Català, creat per l’Incavi, Most, Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava, 2016.

Festivals
- IDFA, Festival Internacional de Documentals d’Amsterdam.
- Memorimage, Festival Internacional de Cinema de Reus.
- Most, Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava.
- Seminci, Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 27 de desembre a les 21.55 i 23.50, a TV3.

“Sense ficció” fa una doble sessió amb l'emissió de dos excel·lents documentals sobre la interacció de l'ésser humà amb la natura. Primer, l'estrena “El viatge de la Jane”, una producció de Neis Film CC Medien Sphinx Media dirigida per Lorenz Knauer, que fa un recorregut per la increïble història de la primatòloga Jane Goodall, una de les dones més fascinants del nostre temps, que va rebre el Premi Internacional Catalunya 2015. I a continuació s'emet “Perseguint el gel”, una producció de Submarine Deluxe dirigida per Jeff Orlowski, que mostra l'apassionat compromís del fotògraf naturalista James Balog, obsedit per mostrar al món la prova més evident del canvi climàtic: el desglaç de l'Àrtic. Un film guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.


“EL VIATGE DE LA JANE”



Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés.

També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països.



Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat.

“El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps.



Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Emissió: 20 de desembre, a les 21.55, a TV3.

"Sense ficció" estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un documental produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals i dirigit per Xavier Llopart. Retrat de l’actual crisi econòmica mitjançant l’observació d’un microcosmos de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” i que viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l’atur ha arribat al 37% de la població.

A continuació, s'emet el documental “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”, una producció de Media 3.14 amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” dirigida per Jordi Dorca, sobre la impulsora de l’obra social més important del segle dinou a Barcelona, coneguda com la ‘Mare dels pobres’, amb motiu del segon centenari del seu naixement.


“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT”



La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià --s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal-- aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any.

Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”.



A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”.

Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”.



“La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”.

El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 13 a les 21.55 i 23.05, a TV3.

En la setmana de la 25a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada aquest any a l'ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques el programa “Sense ficció” es pregunta què fa que un programa de televisió perduri durant 25 anys i s'hagi esdevingut la festa anual de la solidaritat catalana. I la resposta és “Maratonians”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Marta Arrufat i David Burillo. A continuació, s'emetrà “Invictus: la cicatriu a la mirada”, una producció de Zagorafilms dirigida per Javier Rada i Jordi Gallofré, que ens acosta a tres malalts d’ictus en tres estadis diferents de la malaltia i amb una sola lluita: tirar endavant.


“MARATONIANS”

“La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent.



Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables.

“La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio.



El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món.

El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.


ELS TESTIMONIS



ANNA ROVIRA

Diu que és diferent de la resta: té la síndrome de Down. Va ser una de les protagonistes de la segona edició de “La Marató”, el 1993. Llavors no era habitual veure nens amb aquesta síndrome a la televisió. Aquella edició va servir, a més de poder fer projectes de recerca, per canviar la mirada social cap a aquestes persones.





NÚRIA ECHEVARRIA

Des dels 10 anys que sap que pot morir en qualsevol moment. Té una malaltia amb risc de mort sobtada. La majoria de la seva família han mort molt joves i, de sobte, per aquest motiu: se’ls ha aturat el cor. Fa uns anys que porta un desfibril•lador, que en el cas que el cor se li aturi haurà d’actuar. La recerca li pot salvar la vida. Però ella també ha sentit de molt a prop altres maratons.





CARME ARANA

Des de les primeres edicions que ha estat voluntària agafant telèfons el dia del programa. Un any ja no en va poder agafar més. Li van detectar esclerosi múltiple als 30 anys, una malaltia neurodegenerativa que li ha marcat completament la vida. Ara segueix col·laborant amb “La Marató” d’altres maneres i continua provant tractaments experimentals per aturar la progressió de la malaltia.





MARIA DOLORS NAVARRO

L'Albert Juvell era metge investigador i va rebre una beca de “La Marató”. Anys després va tornar-hi, però com a testimoni, a l’edició dedicada al càncer. Deu mesos després l’Albert va morir i és la seva dona, la Maria Dolors, qui ha volgut parlar-nos de què significava per ells “La Marató”.





SERGI LIRIA

Tenia només dos anys quan va anar a l’edició dedicada al dolor crònic, amb la seva mare i el seu germà gran. Des dels 10 mesos que té una artritis idiopàtica juvenil. Ara té 12 anys, continua tenint la malaltia, però va ser el primer nen a Espanya que va provar un nou tractament, que li ha funcionat, i ara pot portar una vida pràcticament normal. El somni de la seva mare és que algun dia es pugui medicar menys.


SIDA

El 2001, quan “La Marató” es va dedicar a la sida, ella era una adolescent. Llavors va sortir amb la veu distorsionada i sense que se li veiés la cara. Ara també. La sida és el paradigma de la recerca en la medicina. Els investigadors han vist aparèixer la malaltia, el seu control i ara s’està a prop de curar-la, però l’estigmatització encara no ha acabat. Qui és portador del VHI sovint no és tractat com un malalt de qualsevol altra malaltia, i per això a vegades qui és portador ho amaga.

» Veure més

Següent