26/02/2015: “16 jutges”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de març.

Una producció pròpia de TV3, dirigida per Josep Rovira.



Tràiler de "16 jutges"


Els jutges són més presents que mai en la vida pública del nostre país. Les seves investigacions i resolucions tenen un gran ressò en els mitjans de comunicació i se’n parla com si fossin protagonistes famosos de l’actualitat política diària.

La feina dels jutges és pública i ben coneguda i allò que la gent molt sovint desconeix són les sensacions que viuen en el seu dia a dia, quan han d’enfrontar-se a la part més fosca i complexa de la condició humana.

La seva és una professió com qualsevol altra, però tant els anys de preparació que requereix com la naturalesa conflictiva dels temes que aborden fa que s’esdevingui distant i envoltada d’un aire rigorós. La imparcialitat així ho demana i, amb tot, això no exclou que els jutges siguin persones normals i que interioritzin tot allò que veuen o escolten cada dia, en les sales de vistes o en les guàrdies dels jutjats de primera instància.



El documental “16 jutges” s’endinsa en aquestes vivències conversant amb setze jutges, magistrats i magistrades que han accedit per una vegada a parlar de la seva faceta més humana: les idees, les pors o com afronten el repte diari de decidir sobre la vida o els béns dels altres.

“16 jutges” és el testimoni de setze professionals que viuen i treballen a Catalunya, en llocs de màxima responsabilitat en grans ciutats o en petits jutjats de poble. Setze jutges que acompanyarem en el moment d’enviar a la presó a un delinqüent, en un desnonament d’habitatge, entrevistant menors conflictius o discutint sobre l’ús de la llengua i altres temes més polèmics, com la independència judicial.

A continuació, "Sense ficció" emetrà el documental “Forenses”, una producció de TV3 també dirigida per Josep Rovira, en què una quinzena d’experimentats professionals catalans parlen de la seva feina sense limitacions acompanyant la càmara en els seus escenaris habituals de treball, les sales d’autòpsies, les guàrdies, i els judicis.

Categories: Documentals , Política , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 24 de febrer.


El 2013 va ser nominat com a Millor documental als Oscars i va guanyar un Emmy en la mateixa categoria.




Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. El 2013 va ser finalista als Oscars i va guanyar un Emmy com a millor documental. La pel·lícula és fruit de la col·laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi.

“Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in –amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets– en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen –el fill d’Emad Burnat– nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals –que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel•lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.


TRÀILER

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 17 de gener.

Per primera vegada, el periodista Xavier Vinader explica a fons, en un documental, la història que el va convertir en el primer periodista exiliat i pres de la democràcia, als anys 80. Un documental que explora l’època més dura de la transició, i el començament de la guerra bruta.




“Sense ficció” estrena un documental sobre la cara fosca i les contradiccions de la Transició espanyola a través de la revisió de les investigacions dutes a terme durant aquella època pel periodista Xavier Vinader. Referent del periodisme d’investigació, Vinader va portar fins al límit el seu compromís periodístic, i va revelar qüestions molt incòmodes per a l’Estat i l’extrema dreta. Xavier Vinader va demostrar la connexió entre la policia i els grups d’extrema dreta que atemptaven contra l’esquerra, en especial contra militants del moviment independentista al País Basc. Va revelar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l'Estat també matava. Per tot això, va ser el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics.


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
No tot el material rodat entra, finalment, en la versió televisiva del documental. Aquí es poden visionar fragments d’entrevistes i algunes seqüències que complementen i aprofundeixen en el tema del malbaratament alimentari.



Mònica Vargas, coautora de l'informe i el documental “La ruta del tomàquet”, membre de l'Observatori del Deute en la Globalització.




Paco Muñoz, tècnic de l'Oficina de Medi Ambient de la UAB.




Eduard Sala, director de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac.




Josep Tejedo, director general de Mercabarna.




Gustavo Duch, coordinador de la revista “Sobirania Alimentària”.




Josep M. Tost , director de l'aAgència de Residus de Catalunya.




Eduard Arruga, president del Banc dels Aliments de Barcelona.




Ada Parellada, restauradora.




Josep Garcia, cap de Mercats de Mercabarna.




L’Arboretum del Parc Agrari del Baix Llobregat. Aquest és pràcticament l’únic lloc on es poden trobar encara varietats de fruita que ja han desaparegut del mercat. El pagès Josep Pascual i l’enginyera agrònoma Núria Cuch ens parlen d’unes varietats que eren ben populars fa uns anys però que ara ens resulten desconegudes.




José Manuel Juárez, Patró Major de la Confraria de Pescadors de Barcelona, i el pescador Lluís Tallo donen la seva opinió sobre el rebuig que es fa a la barca i sobre les noves disposicions establertes per la UE.




Xavier Gorgues, pagès, parla des de Mollerussa, de com aprofiten les pomes que no poden vendre i de les conseqüències del veto rus.




Sandra Pijoan, cap d’Assessoria dels Laboratoris Anabiol -encarregats d’analitzar les mostres que els porta l’ONG “Nutrició Sense Fronteres” recollides en diferents hotels de Barcelona-, explica com garanteixen la seguretat alimentària.




Emili Ribas i Miquel Riera, tots dos pagesos de Palafolls, comenten la situació que els toca viure i parlen sobre el preu de les patates al mercat majorista.
Categories: Documentals , Ciència , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 10 de febrer.


Una producció pròpia de TV3 dirigida per Montserrat Besses i Pere López.


Alguna cosa no funciona en el nostre model agroalimentari.

La crisi econòmica actual ha fet més evident i més agut el problema del malbaratament d’aliments.

Un problema amb diferents vessants: social, ètic, econòmic i mediambiental.

“Sobreviure a la nevera” explora la cadena alimentària per comprendre els camins del despropòsit que significa aquest malbaratament.

Ningú no pot quedar indiferent davant de certes imatges i certes dades que s’ofereixen al documental.




Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir?

Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema.

Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n’hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d’acabar: a les escombraries.

De vegades s’assenyala només el consumidor –i la seva nevera– com a màxim responsable d’aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots –de tots– els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d’aliments.

Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n’hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament.

Més elements per a la reflexió: sabem sempre d’on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d’una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets?

La llei de l’oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita.

El costum de tots plegats de “menjar pels ulls” també implica que quantitats imponents d’aliments quedin descartats. I la llista podria continuar.



Les escombraries ho confessen tot

“Sobreviure a la nevera” veu com “parlen” les escombraries i “escolta” el que diuen: segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats.

Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d’aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l’hora de rebutjar menjar.

Costa molt obtenir xifres: “Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix”, afirma Muñoz.



La dimensió social i ètica

Quan es tracta de seguir el camí del malbaratament, hi ha un altre camí que sempre s’hi acaba creuant: el de les entitats socials i les persones que no poden comprar aliments.

Són elles les que, en el millor dels casos, acaben recollint i menjant el que s’ha salvat de les escombraries. Això ja diu molt de l’estat de la nostra societat, que es queda tranquil·la quan “els pobres mengen el que sobra. Això no pot ser –diu un testimoni– el peatge de l’ànima”.

La lluita contra el malbaratament i la lluita pel dret universal a una alimentació suficient i sana van, doncs, lligades.

Fitxa tècnica:
Direcció, guió i realització: Montserrat Besses, Pere López.
Producció: Ruth Llòria.
Direcció fotografia: David Bou.
Muntatge: Joan Carles Calvera Blasco.


Després de l'emissió de "Sobreviure a la nevera" s'emetrà "Què mengem?", documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, en què metges i campanyes sanitàries ens recomanen una dieta equilibrada i ens parlen del perill d’un excés de greixos. Cada dia més científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.



Entrevista a Montserrat Besses, codirectora de "Sobreviure a la nevera"



Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 27 de gener.

Quan els exèrcits dels EUA i els seus aliats abandonen els països de l’Orient Mitjà que viuen castigats per conflictes bèl·lics de llarga durada el drama continua, en alguns aspectes de manera encara més acarnissada.

Aquesta setmana, “Sense ficció” ofereix dues mirades sobre dos paisatges posteriors a la sortida progressiva de les tropes aliades de dos escenaris especialment complicats: l’Afganistan i l’Iraq.

D’una banda, el programa estrena “Vestida de negre”, un viatge per múltiples escenaris afganesos de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que hi ha viscut vuit anys i va des de la difícil situació de les dones en un país terroritzat pels talibans fins a la feina de la Creu Roja o la impossible tasca d’una ONG que treballa pels drets de les dones, passant per la paradoxal situació d’abandonament en què el govern espanyol deixa els col·laboradors de l’exèrcit espanyol, una vegada que les tropes han abandonat el país.

I a continuació, el programa emet “La llista”, un documental que explica la història dels membres iraquians dels equips de reconstrucció de les ciutats iraquianes de Bagdad i Fallujah, abandonats pel govern americà, i que troben en Kirk Johnson, un jove nord-americà que va liderar alguns d’aquests equips, un autèntic salvador que perpetra un autèntic pla per salvar-ne tants com pugui.



"Vestida de negre"


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de laQuimera.




“Vestida de negre” és un viatge i alhora un retrat personal de l’Afganistan de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que ha viscut els últims vuit anys en aquest país. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan els talibans eren al govern, i l’onada de solidaritat que desencadenar aquell viatge arreu de l’estat espanyol a propiciar la posada en marxa d’una ONG per a la defensa dels drets humans de les dones afganeses.

La Mònica Bernabé és també una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat de forma continuada a l’Afganistan, on treball com a “freelance” per al diari “El Mundo” i per diferents emissores de ràdio. Per passar desapercebuda entre la població afganesa, sempre va vestida de negre de cap a peus. Així ha viscut tots aquests anys en un país on la violència és sempre present i on l’any 2014 s’ha focalitzat en els estrangers i representants de les ONG, amb un balanç de sis periodistes assassinats.

El documental “Vestida de negre” ens descobreix quina és la situació de les dones a l’Afganistan, com és la vida a la presó de dones de Kabul, com es treballa a l’hospital de la Creu Roja de Kandahar –capital del territori dominat pels talibans, al sud del país- i què són els anomenats “delictes morals”. També segueix la història dels traductors afganesos que van treballar per a l’exèrcit espanyol i que el govern espanyol va deixar abandonats a la seva sort. Tot sense deixar de banda l’espurna d’esperança que representa el futbol femení.

Mònica Bernabé conclou, en el documental, que “l’Afganistan és un país en guerra i la religió és l’única cosa a què poden agafar-se els afganesos en un país que viu en conflicte permanent des de fa més de 30 anys”. No debades, l’OTAN ha anunciat que mantindrà al país uns 2.700 militars instructors, mentre que els Estats Units hi mantindrà desplegats al voltant de 9.800 soldats fins al 2024.

Direcció de Josep Morell i realització de Jordi Vilar.



Entrevista de Joan Salvat a Josep Morell, director de "Vestida de negre"



"La llista"


La història de Kirk Johnson, un Oskar Schindler nord-americà modern en territori iraquià.


“La llista” és la història de Kirk Johnson, un jove nord-americà que lluita per salvar milers d’iraquians, les vides dels quals estan en perill perquè treballaven pels Estats Units (EUA) en la reconstrucció de l’Iraq. La de Kirk és la història d’un Oskar Schindler modern.



Després de liderar equips de reconstrucció a Bagdad i Fallujah, Kirk torna a casa només per descobrir que molts dels seus antics col·legues iraquians estan sent assassinats, segrestats o forçats a l’exili per les milícies radicals. Frustrat per una burocràcia governamental estancada als EUA, que ha fallat a l’hora de protegir els seus “aliats iraquians”, Kirk comença la compilació d’una llista amb els seus noms i els ajuda a trobar refugi i una nova vida a Amèrica. Amb l’ajuda de centenars d’advocats, el seu projecte trenca el paradigma establert del dret dels refugiats, que per primera vegada reben assessorament legal.

Al llarg de quatre anys, el documental dibuixa l’evolució de la missió humanitària de Kirk alhora que mostra les lluites personals de diversos dels iraquians de la “Llista de Kirk” que viuen en la clandestinitat en països que no els admeten.



Yaghdan i Ibrahim, dos dels amics de Kirk i antics col·legues que van fugir de l’Iraq després de rebre amenaces de mort, estan entre els primers de diversos centenars d’iraquians que arriben als EUA.

Amb Kirk viatjant per tot l’Orient Mitjà amb l’advocat de refugiats Chris Nugent, escoltem les veus d’altres iraquians vinculats als EUA que comparteixen històries punyents de sacrifici i traïció. Al final, Kirk ha ajudat més d’un miler d’“aliats iraquians” a aconseguir una vida segura, però encara en queden milers a la llista sense atenció per les limitacions de l’acció humanitària. Quantes persones pot salvar? On acaba el seu compromís amb el poble iraquià? Quan pot deixar enrere la guerra?

Una coproducció de Principle Pictures i la Independent Television Service (ITVS), amb la col·laboració de Corporation for Public Broadcasting (CPB).

Dirigit per Beth Murphy.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Bonita Films i Televisió de Catalunya


EMISSIÓ: dimarts 20 de gener.

Amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al Futbol Club Barcelona –va ser fitxat el 13 d’agost del 1973–, ell mateix i un seguit de personatges ajuden a perfilar el retrat d’un home que s’ha convertit en un mite i en una llegenda vida.



Des de Marjolijn van der Meer, viuda d’Armand Carabén –el gerent del Barça que fitxa Cruyff i qui li explica la realitat social i política que hi ha darrere del “més que un club”–, fins al Vicente del Bosque, passant per Xavier Sala i Martín, Pep Guardiola, Xavi Hernández, Xavier Folch, Magda Oranich, Ferran Adrià, Josep Carreras o Jordi Cruyff, opinen sobre l’exjugador, exentrenador, exseleccionador, amic, pare, mestre, que aplica la seva particular filosofia de la vida a tots els temes tractats: el Barça, la política, la solidaritat, Catalunya i els catalans, el lideratge, etc., sense defugir en cap moment de fer-ho d’una manera totalment oberta i desinhibida.



L’ídol mundial que va capgirar la història d’un club i, en certa manera, la mentalitat d’una societat, va arribar a un país en què hi havia una dictadura feixista des de feia quaranta anys. Venia amb un comportament de vida propi d’una democràcia a un país que volia recuperar la seva identitat i així va continuar actuant, com a jugador, primer, i com a entrenador, després. Va influir la gent, però també els mitjans de comunicació. “Ens ha ensenyat a guanyar”, diu Josep Carreras. I Guardiola anima a tothom a preguntar-se, una vegada i una altra, “quin és l’inici de tot el que tenim ara?”.

El documental és el retrat d’un home que sempre ha dit què pensa i que sempre s’ha sentit lliure; en definitiva, d’un líder nat, d’un lliurepensador obsessionat per fer feliç la gent i que no pot deixar de “pensar social”, com diu ell mateix, en contraposició a l’individualisme.

Un documental dirigit per Jordi Marcos.



Entrevista a Jordi Marcos, director de “L’últim partit. 40 anys de Cruyff a Catalunya”.

05/01/2015: “El cor”

Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.


EMISSIÓ: dimarts 13 de gener.



The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.


Entrevista de Joan Salvat a Marc Juan, director d'"El cor"


“El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.

Escrit per: Sense ficció
Guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.


Emissió: dimarts 30 de desembre.

A la primavera del 2005, el fotògraf naturalista James Balog se’n va a l'Àrtic per un projecte de National Geographic: obtenir les imatges que expliquin la història del canvi climàtic a la Terra. Però, tot i la base científica, Balog sempre ha estat un escèptic sobre aquesta qüestió. Aquest primer viatge al nord li farà obrir els ulls i li provocarà un repte personal: instal·lar 25 càmeres, que facin una foto cada hora durant 3 anys, amb la finalitat d’explicar, d’una manera espectacular, com el canvi climàtic està afectant algunes de les geleres més antigues del Planeta.



"Perseguint el gel" és la història de la missió d'un home per canviar el rumb de la història mitjançant la recopilació d'evidències innegables que el nostre planeta està canviant. Pocs mesos després d’un primer viatge a Islàndia, Balog concebrà l'expedició més audaç de la seva vida: l'Extreme Ice Survey. Amb el suport d’una banda de joves aventurers, Balog comença a repartir una sèrie de càmeres fotogràfiques arreu de l’Àrtic per, mitjançant la tècnica del time lapse capturar un registre regular dels canvis de les glaceres durant uns quants anys.

A mesura que el debat agafa força i, fins i tot, polaritza societats com la nord-americana, i la intensitat dels desastres naturals és cada cop més elevada, Balog es troba al límit de les seves forces. Lluitant contra la tecnologia - no provada en condicions sota zero –Balog necessitarà anys per veure els fruits del seu treball. Finalment, els seus vídeos espectaculars comprimiran anys en qüestió de segons, i mostraran en moviment antigues geleres que estan desapareixent a un ritme extremadament veloç.



En definitiva, aquest documental és el retrat d’un home, d’un fotògraf, que vol donar l’evidència, i també l’esperança, que vivim en un planeta sobrealimentat de diòxid de carboni.

Dirigit per Jeff Orlowski.

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.