Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 24 d’octubre, a TV3 i internet

Com ha canviat la nostra societat en els últims 25 anys?


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Minoria Absoluta

Quines de les coses que el 1992 ens semblaven inimaginables ara formen part de la nostra vida quotidiana? Quines transformacions ens han resultat més sorprenents? “Com hem canviat” visita una família de pagesos de la Garrotxa, protagonista del reportatge “Un any a pagès” de “30 minuts” el 1992, per comprovar com s’ha transformat la societat en els últims 25 anys.

En aquest programa s’acomiada Joan Salvat, director del “Sense ficció” durant nou anys i del “30 minuts” durant vint-i-quatre. A partir d’ara l’espai estarà dirigit per Montse Armengou, periodista i codirectora de reconeguts documentals com “Els internats de la por”, “Torneu-me el fill” o “Els nens perduts del franquisme”.






L'any 1992, Televisió de Catalunya va produir el documental “Un any a pagès”, emès dins de l’espai “30 minuts” de TV3, en què seguia durant tot un any la vida d'una família de pagesos de la Vall d'en Bas, la família Carrera. Ara, 25 anys després, un equip de televisió ha tornat a visitar la mateixa família per saber com estan i com els ha anat.

En el seu moment, la van triar perquè era una de les poques famílies que encara es dedicaven del tot a la ramaderia. Però després d'un període de canvis revolucionaris, han sabut adaptar-se als nous temps i la granja es troba en plena activitat. El documental mostra com han canviat les maneres de treballar al camp, però també és un testimoni xocant sobre com han canviat les formes de vida d’aquests catalans de la Garrotxa en 25 anys. A la comarca, per exemple, l’any 1992 hi havia 434 habitants nascuts a l’estranger; avui, en canvi, n’hi ha 9.020 registrats.
La família Carrera representa, al mateix temps, un mirall de l’evolució de la nostra societat en aquest quart de segle. Per això aquest documental no explica només les transformacions d’una família, sinó que, en realitat, ens apel·la a tots nosaltres i ens revela com hem canviat.




“Un any a pagès” és com es va titular aquell programa que es va fer l’any 92. Vist ara, sorprèn com acabava, perquè plantejava un dilema molt pessimista: o plegar o continuar però fent una inversió potent. Aquest era el dilema d’en Salvador, i així és com comença “Com hem canviat”.


Dirigit per Francesc Escribano.




Categories: Documentals
Escrit per: Moderador
“ALEXANDRE DEULOFEU: L'HISTORIADOR DEL FUTUR”
EMISSIÓ: Dimarts 19 de setembre, a les 23.05, a TV3 i internet

Podem entendre com és el món avui mitjançant les matemàtiques?
Es pot arribar a predir l’evolució de la història?
Pot ser la història una ciència exacta?


Una producció de Visiona TV en coproducció amb Televisió de Catalunya i David de Montserrat



Aquesta és l’aventura d’un home que, tot sol, es va proposar una de les empreses més grans imaginables: aconseguir la pau mundial. I ho va voler aconseguir amb l’ajuda només de la seva capacitat per entendre el funcionament de la història.

Alexandre Deulofeu (l’Armentera, 1903-Figueres, 1978) és un personatge alhora excepcional i totalment desconegut. Deulofeu va ser un estudiós solitari amb una particularíssima ambició: voler entendre i predir la història, voler trobar un model matemàtic que li havia de permetre imaginar el món del futur. I el més sorprenent és que Deulofeu se’n va sortir. Ho va aconseguir.



Va demostrar que es pot historiar el futur. Va desenvolupar la teoria de la matemàtica de la història en vuit volums. El pas del temps ha confirmat les seves previsions. Per exemple: en els anys 30 va preveure la desfeta de Iugoslàvia, la descolonització d’Egipte i l’Índia; el 1941, que Hitler perdria la II Guerra Mundial; els anys 40, que França perdria les seves colònies, i, en els anys 50, altres fets històrics com l’enfonsament de l’URSS o l’hegemonia d’Alemanya en l’Europa actual. D’altra banda, també va anunciar que l’estat espanyol es desintegraria al voltant del 2029.

I allò que encara resulta més sorprenent és que, malgrat el seu èxit, la seva teoria revolucionària va caure en el més absolut oblit.


Prèviament a l’emissió, el documental es preestrenarà als Cinemes Girona de Barcelona el mateix dia 5 de setembre, a les 20.00, dins el cicle Visions Documentals. El col·loqui comptarà amb la presència de l’historiador i net d’Alexandre Deulofeu, Juli Gutiérrez Deulofeu, d’alguns dels entrevistats i de l’equip tècnic del documental.

Podeu veure el tràiler aquí.

Més informació
http://www.matematicadelahistoria.cat/


Dirigit per Àngel Leiro.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 5 de setembre, a TV3 i internet

“Latitud 80º” ens proposa una gran expedició en veler des de Barcelona cap a l'oceà Glacial Àrtic i després fins a les aigües de l’Antàrtida. A partir de l’experiència del capità Albert Bargués, el documental reflexiona sobre la idea de la llar. És un viatge que busca respostes a les inquietuds que han motivat l’ésser humà a emprendre viatges cap a territoris desconeguts, moltes vegades per trobar-se a si mateix.
I després, “La destrucció de la primavera” explica el fenomen turístic que va trasbalsar dos pobles de la costa de Florida durant tres dècades.


“LATITUD 80º”
EMISSIÓ: Dimarts 5 de setembre, a TV3 i internet

Una expedició a vela cap a la fi del món,
un somni trencat, un viatge a un mateix

Una producció de Goroka en coproducció amb TV3




La història de les grans expedicions acostuma a començar de la mateixa manera: amb la idea peregrina d'algú que, la majoria de vegades sense els recursos necessaris, es fixa una meta desmesurada i comença a imaginar les diferents maneres d'assolir-la. El fet de voler saber què hi ha més enllà, l'obsessió de travessar la línia de l'horitzó per trobar respostes, forma part del comportament humà.

“Latitud 80º” recull l’experiència d'Albert Bargués, que l’any 2014 va salpar de Barcelona, a bord de l'Sterna, cap a l'oceà Glacial Àrtic. Aquesta era una expedició que es proposava arribar a la latitud 80°, emulant els viatges migratoris del xatrac àrtic, una au marina que fa la migració més llarga del regne animal: des de les zones boreals fins a les aigües de l'Antàrtida, per després tornar, sempre per les latituds on mai es pon el sol.

En aquest viatge, que comença a Barcelona i passa per Tromso, els fiords de Finnmark, el cap Nord, l'illa de l'Os i Svalbard, els tripulants de l'Sterna avancen entre la natura més feréstega i viuen un viatge més enllà del passat. Un viatge fora del temps, per endinsar-se en l'entorn més inhòspit i dur dels confins de la Terra. Però els navegants no només han de trampejar les forces de la natura, a vegades el destí els juga males passades i els obstacles, les dificultats i el cansament els poden vèncer.




El documental, dirigit per Guille Cascante, explica el naixement i ensorrament d'un projecte que pretenia recórrer a vela els pols gelats del planeta i proposa una reflexió sobre les motivacions i les obsessions que ens porten a endinsar-nos en allò desconegut.

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Guille Cascante.


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 29 d’agost, a TV3 i internet
ATENCIÓ: per un canvi de programació d’última hora, s'emetrà el documental "La Rambla: secrets d’un escenari” a les 22.45, en lloc de "La destrucció de la primavera".

El 31 d’agost es compleixen 20 anys de la mort de Lady Di. Amb motiu d’aquest aniversari, el programa estrena “Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial”, un documental que se centra en el pols que van lliurar durant anys la reina Elisabet II i la princesa Diana. Un conflicte generacional que es va disputar en secret portes endins del castell de Windsor. I després, "La Rambla: secrets d'un escenari". Els misteris i secrets de la Rambla de Barcelona al descobert a través de Lluís Permanyer. L’escriptor ens acompanya en un recorregut únic i irrepetible. Descobrim una Rambla inèdita.



“LADY DIANA CONTRA ELISABET II. UN DUEL REIAL”
EMISSIÓ: Dimarts 29 d’agost, a TV3 i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Matrimoni concertat. Divorci ordenat


Una producció de Ciné Films Europe



Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, van lliurar un duel implacable. Un duel que gairebé li costa la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què una monarquia recalcitrant anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat.

Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la corona i de pas tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el Príncep de Gal·les no semblava tenir gaire pressa per donar hereus al tron.

El 29 de juliol de 1981, davant de 750 milions de telespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, la reina Elisabet II i la princesa Diana, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel tràgic canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic.




El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n’estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficiència. Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer, tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anmenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continua mantenint una distància freda.

Més tard, quan Diana i la reina sabien que Carles havia reprès la relació amb la seva examant, Camilla Parker Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina faria tot el possible per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar amb les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys d'aquell matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia.

La publicació del llibre “Diana, su verdadera historia”, d’Andrew Morton, en el qual havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre tan explosiu va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de patir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació. El desembre de 1993 va anunciar la seva retirada de la vida pública.




El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El dia de l'aniversari de noces de la reina. El 20 de novembre de 1995, quan Elisabet II celebrava el 48è aniversari de casament, Diana concedia una entrevista al canal de televisió anglès de més audiència. “Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud”, va afirmar-hi. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin.

El 30 d'agost del 1997, Diana, la seva parella Dodi Al Fayed, el fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d’un tràgic accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis.

L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d’opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d’on faria un comunicat públic.

El cineasta Stephen Frears, director de “La reina”, sentencia al documental: “La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà.”


Testimonis
Ingrid Seward. Biògrafa reial.
Mark Saunders. Reporter i fotògraf de la família reial.
Ken Wharfe. Cap de seguretat i confident de Diana (1986-1994)
Hugo Vickers. Historiador.
Richard Kay. Periodista i amic de Diana.
Dickie Arbiter. Portaveu del gabinet de premsa de la reina (1988-2000).
Stephen Frears. Director de cine. Director de "La reina".

Podeu veure’n el tràiler aquí.

Dirigit per Caroline Benarrosh.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: De l’1 al 8 d’agost, a TV3 i internet

El dimarts 1 d'agost començaran les emissions d’estiu del “Sense ficció”. Durant quatre setmanes consecutives TV3 reemetrà una selecció dels millors documentals que han passat pel programa aquesta temporada. A continuació podeu veure els títols que emetrem:


1 d’agost: “El viatge de l’Unai”





8 d’agost: “Jo també vull sexe!”




15 d’agost: “Sexe, maraques i chihuahues”




22 d’agost: “’Jarabe’ contra el càncer”

null



A partir del 29 d’agost, el programa "Sense ficció" començarà la temporada amb noves estrenes.



Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 18 de juliol, a les 21.55, a TV3 i internet

Un treball d’investigació sobre les maniobres ocultes del Ministeri de l’Interior


Una producció de Mediapro dirigida per Jaume Roures


“Las cloacas de Interior” és el resultat de nou mesos de feina d’investigació i anàlisi, que acaben destapant per primera vegada un entorn d'il·legalitats i de corrupció en el si del Ministeri de l'Interior.






El treball, dirigit per Jaume Roures, amb guió de Jaume Grau i realització d'Andrea Ferrando, té un gran valor documental gràcies al testimoni de quatre policies que parlen, per primer cop, davant d’una càmera: Marcelino Martín Blas, excap d’Asuntos Internos de la Policia; Jaime Barrado, comissari de policia; Jose Oreja, sergent de la Guàrdia Civil, i un alt funcionari del Ministeri de l’Interior que ha preferit conservar l’anonimat.




Marcelino Martín Blas, excap d’Asuntos Internos de la Policia, i Jaime Barrado, comissari de policia




Jose Oreja, sergent de la Guàrdia Civil, i un alt funcionari del Ministeri de l’Interior anònim



A partir d’aquestes declaracions inèdites, que serveixen per comprendre l’abast de l’entramat d’il·legalitats, “Las cloacas de Interior” té la voluntat d’aixecar la mirada per damunt de casos concrets, per trobar un fil conductor global i crear, així, un relat de la guerra bruta d’Interior.

El documental comença amb les gravacions que el diari “Público” va donar a conèixer el juny del 2016 entre l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, i l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alonso. Gràcies a les investigacions dels periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo, es van destapant les diferents trames que han confluït en la policia.



Els periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo


Es pren el cas Trias com a punt de partida, aprofitant que surt esmentat en les converses entre l’exministre Jorge Fernández i De Alfonso, i es va estirant el fil per acabar desvetllant les males pràctiques i el “modus operandi” de la guerra bruta de l’Estat en molts altres casos, com el d’Interligare, el d’Elisa Pinto, l'Informe Veritas, la trama d'espionatge dins del PP de la Comunitat de Madrid o l'informe PISA sobre el finançament de Podem.

“Las cloacas de Interior” dibuixa una estructura de funcionament de tres potes, segons un funcionari del Ministeri de l’Interior anònim, la denominada “oficina sinistra”, encarregada d’elaborar informes contra adversaris polítics i policies que acabaven en diversos mitjans de comunicació, el comissari Villarejo i la Brigada Política, que, formada “per càrrecs policials de confiança del Ministeri”, realitzaven activitats “que es podrien anomenar alegals”.



Xavier Trias, exalcalde de Barcelona, i Baltasar Garzón


L’origen de molts dels integrants d’aquesta “mafia policial” se situa, com Villarejo, a l’antiga Brigada Político-Social franquista, i són els responsables d’informes com Veritas, destinat a desacreditar Baltasar Garzón quan es trobava en plena investigació de l’activitat dels GAL.

El documental demostra, a més, que l’activitat d’aquest entramat politicopolicial no es limita a territori espanyol. El testimoni creuat dels germans Cierco, propietaris de Banca Privada d’Andorra, i de Martín Blas revelen l’existència de maniobres il·legals per tal d’aconseguir els comptes opacs de la família Pujol i són el testimoni de l’acció d’aquesta trama bruta en l’operació Catalunya.


Dirigit per Jaume Roures.
Categories: Documentals , Cultura
Escrit per: Moderador
EMISSIÓ: Dimarts 11 de juliol, a les 21.55, a TV3 i a internet

Un viatge per la vida i l’obra de la narradora quan fa poc més de 25 anys de la mort

La producció aporta documents inèdits sobre l’estada de la periodista a la presó l’any 1968 i a Sant Petersburg el 1980, escenari d’una part del rodatge

Fa 40 anys que Roig va publicar “Els catalans als camps nazis” després d’una llarga investigació



Una producció de Good Company Productions en coproducció amb Televisió de Catalunya i TVE



“Montserrat Roig: l’hora violeta” repassa la vida i obra de l’escriptora i periodista catalana (1946-1991), compromesa amb el seu temps, la Transició democràtica i la lluita antifranquista i feminista. I ho va fer des del seu esguard de dona. Per això el títol del documental recupera una de les seves obres: “L’hora violeta”, l’hora de mirar-se la realitat amb ulls de dona.

El documental, rodat a Barcelona, Formentera i Rússia (Sant Petersburg i Moscou), s’articula a partir d’entrevistes a persones del seu cercle més íntim, com els seus dos fills, Roger i Jordi Sempere, la fotògrafa i gran amiga Pilar Aymerich, la seva confident, Montse Blanes, i a companys i companyes de professió i militància, com Robert Saladrigas, Carme Riera, Isabel Clara Simó, Ignasi Riera, Marta Pessarrodona, Mijail Mishin, a més d’una de les seves biògrafes, Betsabé Garcia.

Montserrat Roig


La narració es complementa amb entrevistes a Montserrat Roig en el programa “Personatges” de TVE, un extens arxiu fotogràfic de la fotoperiodista Pilar Aymerich i imatges d’arxiu del Museu d’Història de Catalunya—Fons Amical Mauthausen, de l’Amical de Ravensbrück, i fotografies personals cedides pel seu fill, Roger Sempere, i d’altres amistats.

D’altra banda, es ficcionen fragments d’algunes de les seves obres, de manera que ficció i realitat es fonen per plasmar un únic “univers Roig” habitat per símbols de la narradora com “el pati del llimoner” o la cançó “Le temps de cerises”, títol d’una novel·la seva que ha donat lloc a la banda sonora del film.


40 anys del llibre “Els catalans als camps nazis”

Els catalans als camps nazis

Montserrat Roig va trencar el silenci entorn de la complicitat del franquisme amb el nazisme. “Els catalans als camps nazis” (1977), premi Crítica Serra d'Or, és segurament el seu llibre més impactant. El documental narra el procés d’investigació periodística que va donar a conèixer la deportació i mort de milers de republicans catalans en els camps de concentració i extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial.
El documental també reconstrueix el viatge que va realitzar el 1980 a Sant Petersburg per investigar el setge nazi de Leningrad entre 1941-1944, i compta amb material d’arxiu inèdit cedit pel Museu del Setge d’aquesta ciutat.

“Montserrat Roig: l’hora violeta” s’endinsa en l’univers literari i el pensament d’una dona que va deixar una empremta fonamental en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

Dirigit per Neus Ràfols.
Fitxa tècnica
Direcció i guió:: Neus Ràfols
Realització: Pere Herms
Fotografia: Ferran Casterà
Muntatge: Tomás Muñoz
Recerca periodística i documental: Jordina Arnau
Música: interpretada per Maria Camats i cançons de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, Ovidi Montllor, Lluís Llach, i Marina Rossell
Interpretació: Lali Feliu i Meritxell Sabaté

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 4 de juliol, a les 21.55, a TV3 i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una producció d’Actual Prod





Madonna és una de les grans icones del pop, una de les cantants més ben pagades de tots els temps i la cantant individual que més discos ha venut al món. Es coneix prou bé la seva faceta d’artista, els seus èxits musicals, els vídeos sexuals i provocatius, la seva capacitat de reinventar la seva imatge i la seva música, però, com és la persona, qui és, en realitat?




“La veritable història de Madonna” ens porta al descobriment de la personalitat d’aquesta artista, actriu i empresària, d’aparença fràgil, però de temperament fort i fermes conviccions, icona de la música però també font d’inspiració per a moltes dones: la seva família —la defunció de la mare quan ella tenia 5 anys la marcarà profundament— la seva exuberància, el seu desig precoç de seduir i d’escandalitzar. El documental repassa la seva relació amb la religió, l’espiritualitat, la maternitat, la sexualitat, la relació amb els homes, les seves guerres d’egos amb els seus nombrosos amants, la seva primera trobada amb Sean Penn i les paradoxes i contradiccions que l’han acompanyat al llarg de la seva vida. Finalment, aquest documental explora la seva relació amb l’edat i el seu cos, la recerca de la joventut eterna i coneixerem una possible successora: la seva filla Lourdes.

El documental compta amb nombroses imatges d’arxiu inèdites i entrevistes exclusives amb persones del seu entorn, com amics de la infància, el seu germà, la seva biògrafa o el seu primer agent.

Dirigit per Jean-François Firey.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 27 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

Els primers cíborgs


Una coproducció de TV3 i Mediapro


Un cíborg és un individu que porta dispositius electrònics implantats al seu organisme que li donen capacitats que van més enllà de les capacitats “normals” d’un humà.

Moltes persones porten implantats aparells electrònics que restauren alguna funció de l’organisme. Per exemple, els marcapassos que regulen el ritme cardíac. D’aquí pocs anys, no tan sols podrem reparar el que no funciona en el nostre cos, sinó que la tecnologia ens permetrà tenir capacitats que superen la naturalesa humana i, per tant, ens convertirem en cíborgs.




En pocs anys, la tecnologia es fusionarà amb els nostres cossos de maneres que avui ens semblen inimaginables, redefinirà els límits del que és ser humà i augmentarà les nostres capacitats biològiques com a espècie. Actualment, la fusió del cos amb la tecnologia està restringida i només s'accepta per raons mèdiques. Però ja hi ha persones que, mogudes per l’afany d’experimentar, han creuat els límits biològics: són els primers cíborgs, i s’enfronten a la reacció de la societat, que va de la malfiança a l'entusiasme. Avui són tan sols una petita minoria, i molta gent els considera experimentadors trastocats, però en un futur proper potser els reconeixerem com a pioners.

“Cíborgs entre nosaltres” presenta la història de diversos cíborgs, com la de Neil Harbisson, un artista català que va ser el primer cíborg reconegut oficialment per un govern. Els protagonistes expliquen per què han decidit fer aquests pas, quins problemes els suposa la seva condició de cíborgs en la seva vida quotidiana i de quina manera lluiten per superar els recels de la societat.

El documental també visita els laboratoris d’investigadors d’alt nivell, i descobrim que la ciència està més a prop del que ens pensem de poder transformar-nos en cíborgs i que la barrera és, sobretot, de tipus ètic. En la part final del documental, s’analitzen les implicacions filosòfiques, ètiques i legals que té el fet d’anar més enllà del que és humà i permetre que les màquines formin part de nosaltres.




Dirigit per Rafel Duran Torrent.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 20 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

És possible un futur 100% renovable i una democratització real de l’energia?


El canvi climàtic és una realitat confirmada per la comunitat científica internacional, que reclama la descarbonització del planeta. Mentre el món viu un autèntic boom mundial de l’energia solar, Espanya està a la cua en inversió en energia fotovoltaica. “Revolució solar”, una producció de Televisió de Catalunya dirigida per Ricard Belis i Joan Marí, posa llum sobre les causes de la situació energètica espanyola i es pregunta si serà possible un futur 100% renovable.





"Revolució solar" (versión subtitulada al castellano)


L’accident de la central nuclear de Fukushima va propiciar l’Acord de París de desembre del 2015, que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle a partir de 2020.

Estem immersos en una transició energètica global que té per objectiu una producció energètica 100% renovable en les pròximes dècades. I el panorama energètic ha començat a canviar: assistim a situacions tan paradoxals com les del Regne Unit, que és el país d’Europa que ha invertit més en energia solar els últims anys, o Alemanya, que ha posat en marxa el programa governamental ‘Energiewende’ --‘transició energètica’-- amb l’objectiu d’arribar a un 80% d’energia renovable l'any 2050.

En l’altre costat de la paradoxa, hi trobem els Estats Units, presidits per Donald Trump, que s’acaben de desmarcar de l’Acord de París, o Espanya, el territori amb més potencial fotovoltaic d’Europa, que el 2015 només va instal·lar 0,05 GW i està estancada a la cua dels països inversors, molt per darrere d’altres països europeus amb menys potencial solar, com Holanda, Suïssa, Dinamarca o Àustria.




Espanya va ser pionera en el foment de l’energia solar durant el govern socialista de Rodríguez Zapatero amb un reial decret llei del 2007, però el 2010 el mateix govern va fer un gir radical amb un polèmic reial decret impulsat pel ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, que retallava un 45% les primes garantides als parcs solars. Les posteriors lleis aprovades pel govern popular de Mariano Rajoy van accentuar les traves legals a la producció d’energia solar.

Aquestes mesures van afectar a 60.000 famílies --4.300 a Catalunya-- i a una trentena de fons d’inversió internacionals, que van denunciar el Regne d’Espanya davant del CIADI, l’organisme d’arbitratge internacional del Banc Mundial. El CIADI va fallar el seu primer veredicte contra Espanya aquest mes de maig per l’incompliment de la Carta de l’Energia. La inseguretat jurídica que va suposar aquest gir normatiu dels successius executius del PSOE i del PP ha allunyat aquests fons d’inversió del potencial solar a l’estat espanyol.

El documental “Revolució solar” posa llum sobre les causes de la complexa situació energètica espanyola i viatja al Regne Unit i a Alemanya per veure com dos països amb menys sol que l’estat espanyol lideren aquest ‘boom’ solar a Europa.




Els experts consultats situen com a grans assignatures pendents de la transició energètica l’estalvi i l’eficiència, aspectes en els quals l’autoproducció d’electricitat n’és un pilar clau. En aquest sentit, la intervenció arquitectònica que ha tingut lloc en un edifici d’habitatges socials de Taradell (Osona) demostra la importància de l’energia solar en l’abaratiment del cost de l’electricitat i en la disminució de la pobresa energètica.

Una placa solar costa avui un 80% menys que fa deu anys, període en el qual la factura de la llum ha pujat un 70%. Això fa de l’energia solar una font renovable altament rendible. En paral·lel, trobem experiències que demostren que hi ha models energètics alternatius als oligopolis elèctrics, com les cooperatives que proliferen arreu d’Europa en els últims anys. La cooperativa gironina Som Energia n’és un exemple, amb un projecte de generació elèctrica col·lectiva amb diversos camps solars a Andalusia, que el documental també visita.

Ens preguntem si serà possible la democratització de l’energia de la mateixa manera que les noves tecnologies han democratitzat la comunicació. La resposta a aquest i altres aspectes relacionats amb el sistema elèctric espanyol --la subhasta on es decideix el preu de l’electricitat; les anomenades ‘portes giratòries’ entre empreses elèctriques i alts càrrecs de l’administració pública; què paguem realment a la factura de la llum; com afronta Catalunya la transició energètica des d’una capacitat reguladora gairebé nul·la i amb un sistema energètic molt depenent de l’energia nuclear o si el cotxe elèctric serà una realitat immediata o la mobilitat sostenible haurà d’esperar encara un temps a consolidar-se, etc.--, troben resposta en el documental “Revolució solar”.


Material extra del documental "Revolució solar".





Pere Guerra, comissió d’energia Pimec
“El risc d’invertir en energia solar a Espanya no ha estat tecnològic, ha estat regulatori: el risc d’invertir en un país poc seriós.”



Álvaro Nadal, ministre d’Energia
“Un financiero no puede decir que no sabía que se estaban poniendo en España la mitad de las renovables del mundo a unos precios que nadie estaba pagando.”



Jorge Morales de Labra, director de Geoatlanter
“España es líder mundial en hacer el ridículo, porque todos los países han comprobado que la palabra del rey en el Boletín Oficial del Estado no vale nada.”



Coque Claret, arquitecte
“Les energies renovables són absolutament indispensables per combatre la pobresa energètica; viure en males condicions de confort té uns costos sanitaris elevadíssims i escurça la vida.”



Assumpta Farran, directora de l’ICAEN
“Confio que veiem que el recurs energètic del segle XXI és el sol.”


Dirigit per Ricard Belis i Joan Marí.




Següent