Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de maig, a les 21.55, a TV3 i per internet


Radiografia de les rondes de Barcelona


Una producció de Televisió de Catalunya, dirigida per Josep Rovira.

Una aproximació a les rondes de Barcelona des del punt de vista quotidià, vies per les quals milers de conductors es desplacen cada dia i molts professionals treballen per al seu manteniment o hi actuen quan s’hi produeixen incidències. Se’n recorda la història, s’analitza el paper que tenen en la mobilitat de Barcelona i en la seva gran àrea d’influència, tant en el present com de cara al futur. I es retraten les singularitats d’aquesta obra civil estratègica a cada pol de la ciutat.





Hi circulen tants vehicles i hi passen tantes coses cada dia que per a molts les rondes són una mena de parc nacional on conviuen diverses espècies de manera més o menys pacífica. Fins i tot amb les seves migracions diàries de riu a riu, del Besòs al Llobregat als matins i a l’inrevés a les tardes.

I és que vint-i-cinc anys després de la inauguració, les rondes són l’obra civil més gran i, sens dubte, la més utilitzada pels ciutadans de tota la gran regió metropolitana que envolta Barcelona.

Per a la majoria dels centenars de milers de ciutadans que hi transiten cada dia, aquest anell circulatori és una autopista urbana, el lloc per on es passa amb més o menys lentitud o fluïdesa, depenent del trànsit o de les incidències del moment.

Però vistes des de dins i acompanyant, tal com es fa en el documental, la gent que hi treballa, les rondes són molt més que prop de 40 quilòmetres d’asfalt i formigó. Són un món en petit, descrit, per alguns com un parc temàtic amb habitants i espècies ben diverses que hi flueixen cada dia d’una punta a l’altra.




I aquesta és la proposta del documental, que se centra en aquestes singularitats que es prodiguen diàriament i que posen a prova la diligència de la Guàrdia Urbana corrent, per exemple, darrere d’una cabra que circula sense control entre els cotxes o acompanyant de nit un equip d’enginyers responsables del manteniment de les rondes caminant per un túnel tallat al trànsit posant a prova els sistemes antiincendis.

El documental “Les rondes, parc nacional” també retrata altres curiositats, com un grup de timbalers que s’arreceren sota un Scalextric de la Barceloneta per assajar sense molestar els veïns, l’existència d’una penya blaugrana emplaçada just a sota mateix del nus de la Trinitat, o la moda de parelles de nuvis xinesos que trien els llacs artificials i els ponts de fusta del tros de les rondes que passa per la Vila Olímpica, tot buscant el millor fengshui i la bona sort per fer les fotos de l’àlbum de casament.





I mentre es visiten aquests espais sorprenents amb aquesta mena de protagonistes, el que es pretén també es recordar el passat d’aquest cinturó, analitzar el seu funcionament actual, amb unes densitat de trànsit que sovint frega el col·lapse i, sobretot, posar el punt de mira en el paper que es vol que tinguin en el futur de la mobilitat de Barcelona i de la seva gran àrea urbana. Per això, també s’ha comptat amb la participació d’enginyers i especialistes en mobilitat de diverses institucions del país.

El documental s’ha rodat al llarg d’unes cinc setmanes, en les quals s’ha filmat el dia a dia d’aquest anell circulatori: des d’embussos fins a controls d’alcoholèmia i llocs desconeguts per a la majoria d’usuaris. També s’ha filmat des de l’aire, amb càmeres d’alta resolució que han proporcionat imatges impactants i inèdites de la circulació i de tota l’àrea urbana.




Per realitzar aquesta producció, s’ha comptat amb la col·laboració dels serveis de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, la Guàrdia Urbana, el Servei d’Emergències Mèdiques de Catalunya, el Servei Català de Trànsit, l’àrea metropolitana de Barcelona, el RACC, la Penya Motorista de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, el monestir de Pedralbes, l’Arxiu Històric de Nou Barris, la Penya Barcelonista de Trinitat Vella, a més de diversos ciutadans i associacions de veïns.

Dirigit per Josep Rovira.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 23 de maig, a les 21.55 en directe des del CCCB, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Els Serveis Informatius de TV3 i el programa "Sense ficció" han unit esforços per abordar el fenomen del qual tothom parla: la postveritat. Un tema de plena actualitat sobre les notícies falses i la manipulació de l'opinió pública que es pot fer des de les xarxes socials.
La nit començarà amb un "Sense ficció" especial, "Veritats de mentida", un documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montserrat Besses, i seguirà, en directe, amb el debat interactiu "Veritats compartides".






Som més tolerants amb la mentida? Com es cola la mentida en el nostre dia a dia? Sabem detectar quan ens volen fer empassar mentides com a veritats?

Aquestes són les preguntes bàsiques que intenta respondre "Veritats de mentida", amb direcció de Montserrat Besses i realització de Marc Rodríguez Puig. El documental explica en què consisteix el que ara s'anomena "postveritat", designada paraula de l'any 2016 pel diccionari d'Oxford.

"Postveritat", "fake news", "fets alternatius"... són noves maneres de dir "mentida", eufemismes per a un concepte ben antic. Aleshores, si la mentida sempre ha existit en política, què és el que és nou? La mentida és ara molt més eficaç gràcies a les xarxes?



RECUPERAR LA CONFIANÇA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ RIGOROSOS

Qui pot denunciar les mentides? El periodisme rigorós? Doncs no és estrany que els que utilitzen mentides per manipular l'opinió pública ataquin la premsa.

A "Veritats de mentida", el president del "The New York Times" i un destacat periodista polític de "The Washington Post" ens expliquen com viuen aquesta etapa d’hostilitat insòlita.


Mark Thompson, president de “The New York Times”,
i Ed O’Keefe, periodista polític de “The Washington Post”.


Els mitjans de comunicació es defensen? I com defensen el ciutadà, a qui tenen el deure d'informar correctament?

"Veritats de mentida" explica quines eines periodístiques s'utilitzen ara per rastrejar i desemmascarar l'allau de falsedats i de mitges veritats o veritats enganyoses que poden arribar al públic.



LA GUERRA DEL CLIC I ELS INTERESSOS QUE MOUEN LES XARXES

Cap clic no és gratuït. Els interessos econòmics i ideològics són els que mouen les notícies falses a les xarxes.

Facebook, Twitter i Google tenen alguna responsabilitat en el que vehiculen? Poden o volen assumir responsabilitats per frenar determinats continguts?

I una altra pregunta clau: nosaltres, quan fem cerques, quan consultem Facebook, som lliures de mirar el que volem?

A "Veritats de mentida", especialistes de primer nivell aportaran respostes sorprenents que clarifiquen la nostra posició en el gran univers de les xarxes.



"VERITATS COMPARTIDES", SEGONA PART DE LA NIT

Després del documental especial de "Sense ficció", i en directe des del CCCB, on s’està celebrant DocsBarcelona, començarà "Veritats compartides", la segona part de la nit, presentada per Pere Bosch i Montserrat Besses.

S'establirà una relació directa amb els teleespectadors per distingir, per exemple, fotografies reals de fotografies falses. Es donaran diverses informacions i consells pràctics per saber diferenciar els missatges enganyosos que ens arriben quotidianament i es debatrà sobre conceptes i situacions que s'hauran plantejat al documental.

Amb Neus Bonet, degana del Col·legi de Periodistes; Manuel Armayones, investigador dels estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i director de l'e-Health Center de la UOC; Norbert Bilbeny, filòsof, i Eva Domínguez, periodista i professora de Comunicació Estratègica Digital de la UPF.

Material extra de “Veritats de mentida”, especial sobre la postveritat

Més informació aquí.

Notícies
El "Sense ficció" "Veritats de mentida", líder del "prime time"



Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 25 d’abril, a les 21.55, a TV3 i internet

S’ha de limitar l’activitat turística a Barcelona?


Barcelona és un dels 10 destins més visitats del món i el principal port de creuers del Mediterrani. Mentre el turisme hi augmenta any rere any, la ciutat es va transformant inexorablement en detriment dels ciutadans o dels negocis tradicionals de barri. Com es pot gestionar aquest fenomen turístic? Hi ha cap solució satisfactòria per a totes les parts implicades?




Barcelona és la cinquena destinació turística d’Europa, amb 17 milions de pernoctacions turístiques registrades a la ciutat durant l’any 2015. Barcelona és també el principal port de creuers del continent europeu. Els 749 vaixells que hi van atracar el 2015 portaven a bord més de 2.500.000 de persones. La capital catalana s’ha convertit en un fenomen turístic, però, mentre les xifres de negoci no paren de créixer, la relació idíl·lica entre els ciutadans i els visitants es complica per culpa de la saturació de visitants. Les queixes de les associacions de veïns per les molèsties provocades pels turistes han passat a ser norma. Els habitants de Ciutat Vella, la Sagrada Família, la Barceloneta o el Park Güell es queixen dels sorolls i les molèsties derivades de la massificació en certs espais, de la desaparició progressiva dels negocis tradicionals al barri o de l’expulsió dels habitants autòctons per la proliferació d’habitatges turístics. L’augment constant del turisme implica la transformació de la ciutat. El caràcter de Barcelona és el que atreu els turistes, però, alhora, l’arribada de turistes pot provocar que Barcelona perdi el seu caràcter. S’ha de posar fre a l’activitat turística? Com es pot gestionar un sector que econòmicament és tan important?




El problema de Barcelona també el pateixen altres grans ciutats del món que atreuen un volum de turistes que multiplica diverses vegades la seva població, com París, Amsterdam, Palma o Lisboa.

El ritme de creixement del sector turístic a escala mundial és de prop del 5% anual. Segons xifres de l’Organització Mundial del Turisme, el 2015, 1.200 milions de persones al món es van desplaçar fora dels seus països per passar-hi les vacances. Viatjar abans era un desig a l’abast de pocs, però ara s’ha convertit en l’activitat d’oci més comuna per a gairebé tothom. Des del “boom turístic” dels anys 60 i 70, el turisme de masses ha anat conquerint terreny fins a convertir-se en una de les principals activitats econòmiques a escala internacional, i un dels pilars de l’economia per a Catalunya i Espanya.




Més enllà de l’enlluernament de les xifres, en l’àmbit local, el turisme és un fenomen que impacta a tots els nivells en la vida de les ciutats i que les transforma. El debat per posar ordre al creixement del sector és sobre la taula i Barcelona ha estat la primera ciutat a plantejar-lo. És sostenible aquest continuat creixement turístic? Quin és el model de desenvolupament turístic desitjable? Es pot administrar aquesta activitat d’una manera satisfactòria per a totes les parts que hi estan implicades? Es pot evitar l’enfrontament entre la ciutat dels ciutadans i la ciutat dels turistes?




El documental “La ciutat dels turistes” se submergeix en una de les qüestions més controvertides del present per a la majoria de les capitals europees, analitza la relació de Barcelona amb el turisme, i n’extreu conclusions locals i també globals.

Dirigit per Isabel Fernández.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 18 d’abril, a les 22.45, a TV3, i 7 dies, a internet (geolocalitzat a Espanya)

Malala Yousafzai va ser víctima als 15 anys d'un atemptat terrorista dels talibans que gairebé perd la vida pel fet d'haver defensat l'educació de les menors al Pakistan. Malala, Premi Nobel de la Pau, és avui en dia una defensora de l'educació dels joves d'àmbit internacional. Una producció dirigida per Davis Guggenheim, autor del documental guanyador d'un Oscar "Una verdad incómoda" (2006) i "Esperando a Superman" (2010).


“Un infant, un mestre, un llibre i un bolígraf poden fer canviar el món”
Malala


“Ell em va dir Malala” (“He Named Me Malala”) és un íntim retrat de la guanyadora del Premi Nobel de la Pau el 2014, Malala Yousafzai, que va ser assenyalada com a objectiu dels talibans i li van fer greus ferides per arma de foc quan tornava a casa seva, a la vall de Swat, el Pakistan, en un autobús escolar el 9 d'octubre del 2012. Va ser assenyalada quan només era una adolescent de 15 anys, juntament amb el seu pare, per haver-se manifestat a favor de l'educació dels joves. L'atac que li van fer va provocar la protesta de les persones que li donaven suport arreu del món. Miraculosament, va sobreviure, i actualment és una destacada defensora de l'educació de les joves a tot el món, com a cofundadora de la Fundació Malala.




La pel·lícula narra la història de Malala sense ajustar-se a la cronologia biogràfica. D’una banda, el present d’una jove al Regne Unit que alterna la vida familiar amb els seus pares i germans, els estudis i la seva projecció pública, amb entrevistes amb Barack Obama, llavors president dels Estats Units, la reina Isabel II o discursos a l’ONU. I, d’altra banda, un viatge al passat, a Mingora, la localitat on viva al Pakistan, on es va instaurar un clima de terror i repressió amb l’ascens del poder talibà. Amb només onze anys, Malala va començar a escriure amb un pseudònim en un blog per a la BBC en què detallava la vida sota el règim talibà, que el 2009 va prohibir l’escolarització de les noies. La seva popularitat com a defensora del dret de les noies a l’educació la van convertir en l’objectiu d’un atac terrorista, de què va salvar la vida de miracle.



Malala és una jove extraordinària, que ha tingut en la figura del pare una font d’inspiració. Ziauddin Yousafzai era propietari d’una xarxa d’escoles i un gran activista al Pakistan en la defensa els drets de les noies, el medi ambient i la justícia social. Malgrat aquesta influència, Malala ha construït la seva vida amb les seves pròpies decisions. Des de la seva fundació continua lluitant per escolaritzar les més de 130 milions de noies al món que no tenen accés a l’escola.

Podeu veure el tràiler aquí.


Més informació
Web del documental: http://www.henamedmemalalamovie.com/
Fundació Malala: https://www.malala.org/

Dirigit per Davis Guggenheim.

05/04/2017: “Polifonia basca”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 11 d’abril, a les 23.50, a TV3 i 30 dies a internet


Radiografia del País Basc cinc anys després del final d’ETA


El periodista Antoni Batista, corresponsal polític al País Basc durant 23 anys per diversos mitjans i autor de nombrosos llibres sobre el conflicte basc, protagonitza “Polifonia basca”, documental que reflexiona sobre la situació de present del País Basc, cinc anys després de l’anunci del final de la violència d’ETA.




Antoni Batista


El periodista Antoni Batista conversa sobre la situació actual al País Basc amb les persones que eren fonts periodístiques durant la seva etapa com a corresponsal i que, amb el temps, han esdevingut amics seus. El documental es construeix a partir de la “polifonia de fonts” que Batista ha usat com a bandera periodística per parlar del conflicte, reflexionar sobre com ha canviat el País Basc en aquest darrer lustre i cap a on es dirigeix després de la superació de l’episodi violent, en termes de convivència i reconciliació.



Juan José Ibarretxe i Arnaldo Otegi


Entre els entrevistats hi figuren el lehendakari Juan José Ibarretxe, el fundador d’ETA Iulen de Madariaga, el líder de Sortu Arnaldo Otegi o l’exvicelehendakari Ramón Jáuregui així com els periodistes Martxelo Otamendi i Bingen Zupiria, ara conseller de Cultura i Política Lingüística del govern basc. Les converses inclouen personatges com el filòleg Ramon Etxezarreta, l’escriptor Kirmen Uribe, el mestre Sainz Alfaro, director de l’Orfeó Donostiarra, el bisbe Juan Maria Uriarte, mediador en les converses de pau 1999 a Zuric, i una trobada entre Batista i Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista assassinat per ETA el 2000.



Iulen de Madariaga i Rosa Lluch


El documental indaga també en la manera en què s’està construint “el relat de la pau” al País Basc, si és un relat compartit en una societat que encara avui està dividida o bé serveix per seguir alimentant les dues parts del conflicte.

Formalment, “Polifonia basca” es construeix a mode de simfonia, amb cinc moviments vinculats a un tema que Batista interpreta al piano, amb arranjaments seus. Són: “El País Basc”, de Raimon; “Agur Jaunak”, popular basca; “Eusko Gudariak”, de José María de Gárate; “Sorterriko Koplak”, poema de Joseba Sarrionandia musicat pel cantautor Mikel Laboa; i “Habanera”, de Xabier Lete.


Antoni Batista, l’autor que més llibres ha publicat sobre el conflicte basc

Nascut a Barcelona el 1952, Antoni Batista és periodista, escriptor i musicòleg. Ha estat corresponsal al País Basc de l’”Avui” i “La Vanguardia” i actualment fa col·laboracions al diari “Ara” i a la revista d’història “Sàpiens”. Es va especialitzar en periodisme en situacions de conflicte, molt singularment en els casos d’Israel/Palestina, Irlanda i el País Basc.

Batista va començar la seva activitat periodística al País Basc el 1971, fa 35 anys. Ha entrevistat gairebé tots dels agents polítics i socials bascos, incloent la direcció d’ETA. D’entre les seves exclusives periodístiques, figura haver publicat el 1988 una entrevista al diari “Avui” on els màxims responsables d’ETA afirmaven que no atemptarien als Jocs Olímpics de Barcelona, constituint un “scoop” mundial. Deu anys després, el 1998, va ser l’únic periodista d’un mitjà estatal (“La Vanguardia”) que va cobrir la signatura de l’Acord de Lizarra, preludi de la treva d’ETA.

Pel que fa a llibres, ha publicat “Diario privado de la guerra vasca” (Plaza & Janés, 1999), considerat un text de referència respecte al conflicte basc; “Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa”, Premi Irla d’Assaig, 2011 (Angle Editorial, 2011), on vincula i compara les dues realitats nacionals; “Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA” (Penguin Random House Mondadori, 2012), analitzant el final de la banda armada; i recentment, tant en català com en castellà, “Otegi, la força de la pau” (La Campana, 1a edició 2015, 2a edició, 2016).

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Joan Salicrú i Ariadna Vázquez.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet

Quan s’acosten els 100 primers dies de la polèmica presidència de Donald Trump, “Sense ficció” estrena “El camí de Trump cap a la Casa Blanca”, un treball d’investigació de la televisió pública dels Estats Units sobre com Trump va desafiar tots els pronòstics per guanyar la presidència, com va aconseguir milions de seguidors, derrotar adversaris i arribar fins a la Casa Blanca.
A continuació, “El cas contra la Proposició 8”, també als Estats Units, segueix durant cinc anys la lluita legal per reconèixer els matrimonis del mateix sexe a l’Estat de Califòrnia.




“EL CAMÍ DE TRUMP CAP A LA CASA BLANCA”

EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una investigació de com Donald Trump va desafiar les expectatives per guanyar la presidència
El candidat va trencar totes les normes polítiques clàssiques


Una producció de WGBH Educational Foundation/Boston

La victòria de Donald Trump va ser tan impressionant que fins i tot va sorprendre els mateixos membres de l'equip del candidat. Durant mesos, els mitjans de comunicació i els cercles polítics havien anunciat que no tenia cap possibilitat de guanyar les eleccions per a la presidència dels Estats Units. Però, contra tot pronòstic, va vèncer el seu rival, Hillary Clinton, del Partit Demòcrata, els mitjans de comunicació, les sospites d’haver orquestrat una guerra d’informació maniobrada amb el president Vladímir Putin per ajudar la seva candidatura i unes enquestes completament desfavorables.




Amb entrevistes als responsables, assessors i membres de les campanyes de Trump i Clinton, “El camí de Trump cap a la Casa Blanca” (“Trump's Road to the White House”) descriu com Trump va sobreviure a tots els escàndols i errors de la seva campanya electoral. Els seus comentaris despectius sobre els mexicans, els musulmans, les dones o els periodistes van crear malestar i l’ensorraven a les enquestes. Se l’acusava de “racista, xenòfob i moralista”. Malgrat tot, va aconseguir milions de vots. El documental és un retrat del nou president i dels americans que el van portar fins a la Casa Blanca.

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Michael Kirk.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet (geolocalitzat a Espanya)

“Sense ficció” estrena dues produccions protagonitzades per dues dones cabdals per la literatura. Primer, “La Víctor”, de Francesc Escribano, se centra en Caterina Albert (1869 – 1966), autora de la novel·la “Solitud”, més coneguda pel pseudònim masculí que va fer servir per escriure, Víctor Català.
I després, “La clàusula Balcells”, un documental sobre l'agent literària Carme Balcells (1930-2015), la dona que, lluitant contra tots els elements, va aconseguir posar la literatura hispana a dalt de tot de les lletres mundials. Compta amb la direcció de Pau Subirós i la realització de Neus Ballús, el productor i la directora de la multipremiada “La plaga”.



“LA VÍCTOR”

EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55, a TV3 i a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una producció de Minoria Absoluta SL en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb el suport de la Diputació de Girona, l'ICEC i la Institució de les Lletres Catalanes.

L’actriu Míriam Iscla rep l’encàrrec d’interpretar el personatge de Víctor Català, del qual només sap que era una dona i que escrivia. Per obtenir informació que l’ajudi a posar-se a la pell de l’escriptora, inicia una ruta que la portarà a entrevistar-se amb les persones que millor coneixen el pensament i l’obra de l’autora empordanesa.





A mesura que l’actriu comença a endinsar-se en el món de Víctor Català, la veurem transformar-se en el personatge i reaccionar davant de les informacions que exposen els entrevistats, ja sigui per confirmar-les o per respondre-hi.

El documental va construint, d’aquesta manera, l’enigmàtic personatge d’aquesta dona, Caterina Albert, que va haver d’amagar-se rere un nom d’home, Víctor Català. Una pionera que, potser sense saber-ho, va obrir camí a totes les dones que volen defensar la seva vocació.


Caterina Albert

Caterina Albert va néixer a L’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869, filla d’una família de propietaris rurals. És la més gran de quatre germans i, després de la mort prematura del seu pare, es fa càrrec, amb només vint anys, de l’administració familiar.

Caterina havia tingut accés a l’educació primària i havia crescut en un ambient relativament culte. Li agradava llegir, dibuixar i va desenvolupar un gran interès per l’arqueologia.

El punt d’inflexió en la seva vida arriba als 29 anys, quan rep un premi als Jocs Florals d’Olot pel monòleg teatral titulat “La infanticida”, protagonitzat per una mare soltera que, ofegada per la pressió social, es veu empesa a matar el seu nadó i relata aquests fets des del centre psiquiàtric on està ingressada.

El text va merèixer tota mena d’elogis, però, en saber que l’havia escrit una dona jove, una “senyoreta de l’Escala”, el rebuig va ser instantani i hi va haver un cert escàndol. Va ser aleshores que l’escriptora incipient va decidir firmar la seva obra amb el pseudònim masculí de Víctor Català.

A partir d’aleshores, va mantenir una mena de doble vida. Caterina Albert era la noia de casa bona, “aficionada” a escriure, sempre discreta i moderada. A les seves obres, però, les passions i fins i tot la violència flueixen amb generositat. Podríem dir que Víctor Català oferia un atreviment de plantejaments (entre ells, un rebuig radical al paper tradicionalment atribuït a les dones) que Caterina Albert no hauria subscrit.

Els intel·lectuals de l’època van rebre la nova autora amb recel i més aviat la menystenien, però, amb el temps, la majoria van caure rendits al seu geni. Amb molts d’ells va mantenir una intensa relació epistolar.


Dirigit per Francesc Escribano.



» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 21 de març, a les 21.55, a TV3

La lluita contra el càncer de Pau Donés

TV3 dedica la nit del 21 de març a la figura del cantant Pau Donés. En primer lloc, a les 21.55, “Sense ficció” estrena “'Jarabe' contra el càncer”, un documental dirigit per Albert Solé i coproduït per Minimal Films, TV3 i Movistar, que explica la lluita del cantant Pau Donés contra aquesta malaltia, i alhora mostra l’univers de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

I després de "Sense ficció", a les 23.05, l’especial continuarà amb l’emissió d’“Ara, Pau Donés”, una entrevista de la periodista Agnès Marquès al cantant després que la malaltia ha reaparegut a la seva vida.



Pau Donés i Albert Solé van treballar durant mesos en col·laboració amb el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus en la realització de “'Jarabe' contra el càncer”. El documental retrata la lluita del cantant contra el càncer de còlon avançat, que se li va diagnosticar l’agost del 2015 i, alhora, una fotografia de com és el dia a dia dels pacients i professionals que conviuen amb aquesta malaltia.




En aquesta producció, Pau Donés va decidir donar visibilitat als tractaments a què era sotmès i a les seves pròpies reflexions amb l'objectiu de desestigmatitzar la malaltia i transmetre un missatge positiu. La seva vida, com la de tots els pacients, va canviar radicalment. Ara està pautada pels controls, les cirurgies i les sessions de quimioteràpia que rep periòdicament a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, un dels més actius en oncologia. El seu missatge és clar: mentre el cos aguanti continuarà fent una vida al més normal possible. Sense drames i amb realisme. Pau Donés ha preparat un nou disc i un llibre anomenats “50 palos” i una nova gira que comença a Mèxic al març, continua a l’abril als Estats Units, on la van deixar quan li van diagnosticar el càncer, i acaba al maig per tot Espanya. El 20 de maig actuarà al Gran Teatre del Liceu.



A més, a través de la lluita diària contra la malaltia del Pau, a la qual se suma la de dos pacients més, el Marc Pairó i la Meritxell Jané, i la d'una infermera, la Carolina Buendia, el documental mostra com es mou l'univers de metges, investigadors, infermeres, personal tècnic i administratiu d'un gran hospital públic.

En conjunt, “'Jarabe' contra el cáncer” és un documental amb un missatge en positiu, però que no defuig la realitat ni la duresa del combat contra la malaltia.

Podeu veure el tràiler aquí.

I els vídeos:
Preestrena del documental "'Jarabe' contra el cáncer". Telenotícies
Preestrena solidària de "'Jarabe' contra el cáncer". Els Matins


Dirigit per Albert Solé.

08/03/2017: “Alcaldessa”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 14 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)
HASHTAG: #AlcaldessaTV3


Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català


“Alcaldessa”, crònica íntima i en primera persona del viatge d’Ada Colau fins a l'alcaldia de Barcelona dirigida per Pau Faus, va rebre el gener passat el Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental de l'Acadèmia del Cinema Català i una menció d’honor en el Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA) en la categoria de documental de creació. L’any passat, va rebre la Bisnaga de Plata a la millor direcció documental al Festival de Màlaga.





El documental és una crònica del pas d’Ada Colau de l’activisme a les institucions en forma de diari personal. El director Pau Faus ha comptat amb Ventura Durall com a coguionista i productor executiu de Nanouk Films, productora amb una sòlida i reconeguda trajectòria en el documental, amb títols com “Dead Slow Ahead”, “Bugarach” o “Los años salvajes”.

“Alcaldessa” segueix els passos d’Ada Colau durant un any, des dels inicis de la candidatura de Barcelona en Comú fins al dia en què és investida alcaldessa. La crònica íntima dels fets -amb un videodiari personal de la mateixa Colau- i l’accés privilegiat a les entranyes de la formació ens mostren un episodi que reuneix dos arguments universals: la consecució d’una victòria històrica, paradigma dels canvis polítics del sud d’Europa, i el combat interior d’algú que s’està convertint en allò que tantes vegades havia qüestionat.






En el seu discurs d’agraïment a la gala dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, Pau Faus va compartir el premi a la millor pel·lícula documental amb els membres de la PAH, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, “perquè va ser allà on tot això va començar”. I d’això fa uns quants anys. El 2013, Pau Faus va crear Comando Vídeo amb la guionista Silvia González-Laá i el tècnic de so Xavi Andreu. Es van convertir en l'equip responsable de la comunicació audiovisual de la PAH Barcelona, on van conèixer Ada Colau, i són els autors del documental "SÍ SE PUEDE. Siete días en la PAH Barcelona". Gravat entre febrer i març del 2014, el documental mostra el dia a dia de la PAH Barcelona en el que podria ser una setmana qualsevol de la seva incansable activitat. Quan es va estrenar en obert a internet, s’havien fet més de cent projeccions col·lectives i gratuïtes del documental, s’havia subtitulat a sis idiomes i havia estat seleccionat dins de les Sessions Especials de la 18a edició del Festival de Màlaga. Cine Espanyol. Un any més tard, el festival premiava amb la Biznaga de Plata al millor director de documental Pau Faus per “Alcaldessa”, un premi “ex aequo” amb Jorge Caballero, per “Paciente”.

Per al director, el documental “permet a l’espectador ser testimoni directe dels dubtes, les contradiccions i els aprenentatges que va viure Ada Colau durant el vertiginós any que la va dur de l’activisme a l’alcaldia de Barcelona. Apostar per la proximitat -i aspirar a la transparència- era clau en aquest film per retratar una nova forma d’entendre la política que ha canviat radicalment el panorama polític estatal.”

“Alcaldessa” es va estrenar el 24 maig del 2016 a Madrid, coincidint amb el primer aniversari de la victòria de candidatures ciutadanes en les eleccions municipals, i a Barcelona el 26 de maig, en el marc del festival DocsBarcelona. Després, es va projectar en altres ciutats com València, Sevilla, Girona o Santiago de Compostel·la.






Podeu veure el tràiler aquí.
I aquí podeu veure un clip del documental amb un dels seus moments més emotius, en què Ada Colau reflexiona sobre la feminització de la política. Aquest fragment és molt representatiu dels dubtes i les contradiccions que afronta la protagonista al llarg de tot el film.


Premis
Gaudí a la millor pel·lícula documental, IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, 2017
Bisnaga de Plata a la millor direcció documental, Festival de Màlaga. Cine Espanyol, 2016
Menció d’honor, Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA)


Festivals
DocsBarcelona International Documentary Film Festival, Barcelona, 2016
DOK Leipzig, International Leipzig Festival for Documentary and Animated Film, Alemanya, 2016
Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català, 2016


Més informació
Web www.alcaldessa.com
Facebook facebook.com/alcaldessa
Twitter @DocAlcaldessa #DocAlcaldessa


Dirigit per Pau Faus
(Barcelona, 1974) Llicenciat en arquitectura i director dels curtmetratges "La ciudad jubilada" 2010), "Entre bastidores" i "Pedagogy" (2012) i del migmetratge "Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona" (2014). "Alcaldessa" és el seu primer llargmetratge.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

La creació d’un imperi tèxtil


Amancio Ortega, fundador d'Inditex, va desbancar Bill Gates del número 1 de la llista Forbes dels homes més rics del món el setembre del 2016. El documental analitza la trajectòria d'aquest home de 80 anys i d'origen humil que, gràcies a la seva idea revolucionària de democratitzar la moda, va passar de no tenir res a convertir-se en l'home més ric del món. I estudia Zara, la joia de la corona del grup tèxtil, que també té una part fosca.




La llista Forbes va estimar que la fortuna d’Amancio Ortega era de 78.600 milions de dòlars (69.860 milions d’euros) el setembre del 2016. La primera vegada que havia ocupat la primera posició de la llista Forbes havia estat un any abans, l’octubre del 2015. Com ha aconseguit Amancio Ortega arribar a ser l’home més ric del món?

Els seus orígens són humils. Els seus pares es van instal·lar a la Corunya els anys 50. Fill de ferroviari, era el petit de quatre germans. A principis dels anys 60 deixa els estudis i aprèn l’ofici de confecció a La Maja, la botiga elegant de la Corunya. D’allà, va copiar el model d’una bata, d’un preu inaccessible per a la majoria de les dones gallegues, i la va vendre porta per porta més barata. Després de l’èxit de la iniciativa obre el primer taller, contracta personal i munta la primera fàbrica.






El 1975 obre la seva primera botiga en ple centre de la Corunya. Li va posar el nom de Zara, en al·lusió a Zadar, el port de Croàcia, on havia anat de viatge de nuvis. La botiga encara existeix. Quaranta anys després, Zara, vaixell insígnia d'Inditex, s'ha convertit en un negoci d'àmbit mundial amb 2.000 punts de venda a tots els continents. Però els mètodes no han canviat. Alguns especialistes en moda afirmen que Zara copia grans marques de luxe i creacions d’altres, però la marca no s’ha pronunciat mai sobre aquestes acusacions de plagi.

L’autenticitat dels dissenys, les condicions de treball de les persones que les confeccionen i el compromís amb el medi ambient són altres aspectes que el documental investiga d’aquest gegant del tèxtil.

Dirigit per Florence Kieffer.

Següent