Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 25 d’abril, a les 21.55, a TV3 i internet

S’ha de limitar l’activitat turística a Barcelona?


Barcelona és un dels 10 destins més visitats del món i el principal port de creuers del Mediterrani. Mentre el turisme hi augmenta any rere any, la ciutat es va transformant inexorablement en detriment dels ciutadans o dels negocis tradicionals de barri. Com es pot gestionar aquest fenomen turístic? Hi ha cap solució satisfactòria per a totes les parts implicades?




Barcelona és la cinquena destinació turística d’Europa, amb 17 milions de pernoctacions turístiques registrades a la ciutat durant l’any 2015. Barcelona és també el principal port de creuers del continent europeu. Els 749 vaixells que hi van atracar el 2015 portaven a bord més de 2.500.000 de persones. La capital catalana s’ha convertit en un fenomen turístic, però, mentre les xifres de negoci no paren de créixer, la relació idíl·lica entre els ciutadans i els visitants es complica per culpa de la saturació de visitants. Les queixes de les associacions de veïns per les molèsties provocades pels turistes han passat a ser norma. Els habitants de Ciutat Vella, la Sagrada Família, la Barceloneta o el Park Güell es queixen dels sorolls i les molèsties derivades de la massificació en certs espais, de la desaparició progressiva dels negocis tradicionals al barri o de l’expulsió dels habitants autòctons per la proliferació d’habitatges turístics. L’augment constant del turisme implica la transformació de la ciutat. El caràcter de Barcelona és el que atreu els turistes, però, alhora, l’arribada de turistes pot provocar que Barcelona perdi el seu caràcter. S’ha de posar fre a l’activitat turística? Com es pot gestionar un sector que econòmicament és tan important?




El problema de Barcelona també el pateixen altres grans ciutats del món que atreuen un volum de turistes que multiplica diverses vegades la seva població, com París, Amsterdam, Palma o Lisboa.

El ritme de creixement del sector turístic a escala mundial és de prop del 5% anual. Segons xifres de l’Organització Mundial del Turisme, el 2015, 1.200 milions de persones al món es van desplaçar fora dels seus països per passar-hi les vacances. Viatjar abans era un desig a l’abast de pocs, però ara s’ha convertit en l’activitat d’oci més comuna per a gairebé tothom. Des del “boom turístic” dels anys 60 i 70, el turisme de masses ha anat conquerint terreny fins a convertir-se en una de les principals activitats econòmiques a escala internacional, i un dels pilars de l’economia per a Catalunya i Espanya.




Més enllà de l’enlluernament de les xifres, en l’àmbit local, el turisme és un fenomen que impacta a tots els nivells en la vida de les ciutats i que les transforma. El debat per posar ordre al creixement del sector és sobre la taula i Barcelona ha estat la primera ciutat a plantejar-lo. És sostenible aquest continuat creixement turístic? Quin és el model de desenvolupament turístic desitjable? Es pot administrar aquesta activitat d’una manera satisfactòria per a totes les parts que hi estan implicades? Es pot evitar l’enfrontament entre la ciutat dels ciutadans i la ciutat dels turistes?




El documental “La ciutat dels turistes” se submergeix en una de les qüestions més controvertides del present per a la majoria de les capitals europees, analitza la relació de Barcelona amb el turisme, i n’extreu conclusions locals i també globals.

Dirigit per Isabel Fernández.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 18 d’abril, a les 22.45, a TV3, i 7 dies, a internet (geolocalitzat a Espanya)

“Un infant, un mestre, un llibre i un bolígraf poden fer canviar el món”
Malala


Malala Yousafzai va ser víctima als 15 anys d'un atemptat terrorista dels talibans que gairebé perd la vida pel fet d'haver defensat l'educació de les menors al Pakistan. Malala, Premi Nobel de la Pau, és avui en dia una defensora de l'educació dels joves d'àmbit internacional. Una producció dirigida per Davis Guggenheim, autor del documental guanyador d'un Oscar "Una verdad incómoda" (2006) i "Esperando a Superman" (2010).




“Ell em va dir Malala” (“He Named Me Malala”) és un íntim retrat de la guanyadora del Premi Nobel de la Pau el 2014, Malala Yousafzai, que va ser assenyalada com a objectiu dels talibans i li van fer greus ferides per arma de foc quan tornava a casa seva, a la vall de Swat, el Pakistan, en un autobús escolar el 9 d'octubre del 2012. Va ser assenyalada quan només era una adolescent de 15 anys, juntament amb el seu pare, per haver-se manifestat a favor de l'educació dels joves. L'atac que li van fer va provocar la protesta de les persones que li donaven suport arreu del món. Miraculosament, va sobreviure, i actualment és una destacada defensora de l'educació de les joves a tot el món, com a cofundadora de la Fundació Malala.




La pel·lícula narra la història de Malala sense ajustar-se a la cronologia biogràfica. D’una banda, el present d’una jove al Regne Unit que alterna la vida familiar amb els seus pares i germans, els estudis i la seva projecció pública, amb entrevistes amb Barack Obama, llavors president dels Estats Units, la reina Isabel II o discursos a l’ONU. I, d’altra banda, un viatge al passat, a Mingora, la localitat on viva al Pakistan, on es va instaurar un clima de terror i repressió amb l’ascens del poder talibà. Amb només onze anys, Malala va començar a escriure amb un pseudònim en un blog per a la BBC en què detallava la vida sota el règim talibà, que el 2009 va prohibir l’escolarització de les noies. La seva popularitat com a defensora del dret de les noies a l’educació la van convertir en l’objectiu d’un atac terrorista, de què va salvar la vida de miracle.



Malala és una jove extraordinària, que ha tingut en la figura del pare una font d’inspiració. Ziauddin Yousafzai era propietari d’una xarxa d’escoles i un gran activista al Pakistan en la defensa els drets de les noies, el medi ambient i la justícia social. Malgrat aquesta influència, Malala ha construït la seva vida amb les seves pròpies decisions. Des de la seva fundació continua lluitant per escolaritzar les més de 130 milions de noies al món que no tenen accés a l’escola.

Podeu veure el tràiler aquí.


Més informació
Web del documental: http://www.henamedmemalalamovie.com/
Fundació Malala: https://www.malala.org/

Dirigit per Davis Guggenheim.

05/04/2017: “Polifonia basca”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 11 d’abril, a les 23.50, a TV3 i 30 dies a internet


Radiografia del País Basc cinc anys després del final d’ETA


El periodista Antoni Batista, corresponsal polític al País Basc durant 23 anys per diversos mitjans i autor de nombrosos llibres sobre el conflicte basc, protagonitza “Polifonia basca”, documental que reflexiona sobre la situació de present del País Basc, cinc anys després de l’anunci del final de la violència d’ETA.





El periodista Antoni Batista conversa sobre la situació actual al País Basc amb les persones que eren fonts periodístiques durant la seva etapa com a corresponsal i que, amb el temps, han esdevingut amics seus. El documental es construeix a partir de la “polifonia de fonts” que Batista ha usat com a bandera periodística per parlar del conflicte, reflexionar sobre com ha canviat el País Basc en aquest darrer lustre i cap a on es dirigeix després de la superació de l’episodi violent, en termes de convivència i reconciliació.



Juan José Ibarretxe i Arnaldo Otegi


Entre els entrevistats hi figuren el lehendakari Juan José Ibarretxe, el fundador d’ETA Iulen de Madariaga, el líder de Sortu Arnaldo Otegi o l’exvicelehendakari Ramón Jáuregui així com els periodistes Martxelo Otamendi i Bingen Zupiria, ara conseller de Cultura i Política Lingüística del govern basc. Les converses inclouen personatges com el filòleg Ramon Etxezarreta, l’escriptor Kirmen Uribe, el mestre Sainz Alfaro, director de l’Orfeó Donostiarra, el bisbe Juan Maria Uriarte, mediador en les converses de pau 1999 a Zuric, i una trobada entre Batista i Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista assassinat per ETA el 2000.



Iulen de Madariaga i Rosa Lluch


El documental indaga també en la manera en què s’està construint “el relat de la pau” al País Basc, si és un relat compartit en una societat que encara avui està dividida o bé serveix per seguir alimentant les dues parts del conflicte.

Formalment, “Polifonia basca” es construeix a mode de simfonia, amb cinc moviments vinculats a un tema que Batista interpreta al piano, amb arranjaments seus. Són: “El País Basc”, de Raimon; “Agur Jaunak”, popular basca; “Eusko Gudariak”, de José María de Gárate; “Sorterriko Koplak”, poema de Joseba Sarrionandia musicat pel cantautor Mikel Laboa; i “Habanera”, de Xabier Lete.


Antoni Batista, l’autor que més llibres ha publicat sobre el conflicte basc

Nascut a Barcelona el 1952, Antoni Batista és periodista, escriptor i musicòleg. Ha estat corresponsal al País Basc de l’”Avui” i “La Vanguardia” i actualment fa col·laboracions al diari “Ara” i a la revista d’història “Sàpiens”. Es va especialitzar en periodisme en situacions de conflicte, molt singularment en els casos d’Israel/Palestina, Irlanda i el País Basc.

Batista va començar la seva activitat periodística al País Basc el 1971, fa 35 anys. Ha entrevistat gairebé tots dels agents polítics i socials bascos, incloent la direcció d’ETA. D’entre les seves exclusives periodístiques, figura haver publicat el 1988 una entrevista al diari “Avui” on els màxims responsables d’ETA afirmaven que no atemptarien als Jocs Olímpics de Barcelona, constituint un “scoop” mundial. Deu anys després, el 1998, va ser l’únic periodista d’un mitjà estatal (“La Vanguardia”) que va cobrir la signatura de l’Acord de Lizarra, preludi de la treva d’ETA.

Pel que fa a llibres, ha publicat “Diario privado de la guerra vasca” (Plaza & Janés, 1999), considerat un text de referència respecte al conflicte basc; “Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa”, Premi Irla d’Assaig, 2011 (Angle Editorial, 2011), on vincula i compara les dues realitats nacionals; “Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA” (Penguin Random House Mondadori, 2012), analitzant el final de la banda armada; i recentment, tant en català com en castellà, “Otegi, la força de la pau” (La Campana, 1a edició 2015, 2a edició, 2016).

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Joan Salicrú i Ariadna Vázquez.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet

Quan s’acosten els 100 primers dies de la polèmica presidència de Donald Trump, “Sense ficció” estrena “El camí de Trump cap a la Casa Blanca”, un treball d’investigació de la televisió pública dels Estats Units sobre com Trump va desafiar tots els pronòstics per guanyar la presidència, com va aconseguir milions de seguidors, derrotar adversaris i arribar fins a la Casa Blanca.
A continuació, “El cas contra la Proposició 8”, també als Estats Units, segueix durant cinc anys la lluita legal per reconèixer els matrimonis del mateix sexe a l’Estat de Califòrnia.




“EL CAMÍ DE TRUMP CAP A LA CASA BLANCA”

EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una investigació de com Donald Trump va desafiar les expectatives per guanyar la presidència
El candidat va trencar totes les normes polítiques clàssiques


Una producció de WGBH Educational Foundation/Boston

La victòria de Donald Trump va ser tan impressionant que fins i tot va sorprendre els mateixos membres de l'equip del candidat. Durant mesos, els mitjans de comunicació i els cercles polítics havien anunciat que no tenia cap possibilitat de guanyar les eleccions per a la presidència dels Estats Units. Però, contra tot pronòstic, va vèncer el seu rival, Hillary Clinton, del Partit Demòcrata, els mitjans de comunicació, les sospites d’haver orquestrat una guerra d’informació maniobrada amb el president Vladímir Putin per ajudar la seva candidatura i unes enquestes completament desfavorables.




Amb entrevistes als responsables, assessors i membres de les campanyes de Trump i Clinton, “El camí de Trump cap a la Casa Blanca” (“Trump's Road to the White House”) descriu com Trump va sobreviure a tots els escàndols i errors de la seva campanya electoral. Els seus comentaris despectius sobre els mexicans, els musulmans, les dones o els periodistes van crear malestar i l’ensorraven a les enquestes. Se l’acusava de “racista, xenòfob i moralista”. Malgrat tot, va aconseguir milions de vots. El documental és un retrat del nou president i dels americans que el van portar fins a la Casa Blanca.

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Michael Kirk.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet (geolocalitzat a Espanya)

“Sense ficció” estrena dues produccions protagonitzades per dues dones cabdals per la literatura. Primer, “La Víctor”, de Francesc Escribano, se centra en Caterina Albert (1869 – 1966), autora de la novel·la “Solitud”, més coneguda pel pseudònim masculí que va fer servir per escriure, Víctor Català.
I després, “La clàusula Balcells”, un documental sobre l'agent literària Carme Balcells (1930-2015), la dona que, lluitant contra tots els elements, va aconseguir posar la literatura hispana a dalt de tot de les lletres mundials. Compta amb la direcció de Pau Subirós i la realització de Neus Ballús, el productor i la directora de la multipremiada “La plaga”.



“LA VÍCTOR”

EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55, a TV3 i a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una producció de Minoria Absoluta SL en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb el suport de la Diputació de Girona, l'ICEC i la Institució de les Lletres Catalanes.

L’actriu Míriam Iscla rep l’encàrrec d’interpretar el personatge de Víctor Català, del qual només sap que era una dona i que escrivia. Per obtenir informació que l’ajudi a posar-se a la pell de l’escriptora, inicia una ruta que la portarà a entrevistar-se amb les persones que millor coneixen el pensament i l’obra de l’autora empordanesa.





A mesura que l’actriu comença a endinsar-se en el món de Víctor Català, la veurem transformar-se en el personatge i reaccionar davant de les informacions que exposen els entrevistats, ja sigui per confirmar-les o per respondre-hi.

El documental va construint, d’aquesta manera, l’enigmàtic personatge d’aquesta dona, Caterina Albert, que va haver d’amagar-se rere un nom d’home, Víctor Català. Una pionera que, potser sense saber-ho, va obrir camí a totes les dones que volen defensar la seva vocació.


Caterina Albert

Caterina Albert va néixer a L’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869, filla d’una família de propietaris rurals. És la més gran de quatre germans i, després de la mort prematura del seu pare, es fa càrrec, amb només vint anys, de l’administració familiar.

Caterina havia tingut accés a l’educació primària i havia crescut en un ambient relativament culte. Li agradava llegir, dibuixar i va desenvolupar un gran interès per l’arqueologia.

El punt d’inflexió en la seva vida arriba als 29 anys, quan rep un premi als Jocs Florals d’Olot pel monòleg teatral titulat “La infanticida”, protagonitzat per una mare soltera que, ofegada per la pressió social, es veu empesa a matar el seu nadó i relata aquests fets des del centre psiquiàtric on està ingressada.

El text va merèixer tota mena d’elogis, però, en saber que l’havia escrit una dona jove, una “senyoreta de l’Escala”, el rebuig va ser instantani i hi va haver un cert escàndol. Va ser aleshores que l’escriptora incipient va decidir firmar la seva obra amb el pseudònim masculí de Víctor Català.

A partir d’aleshores, va mantenir una mena de doble vida. Caterina Albert era la noia de casa bona, “aficionada” a escriure, sempre discreta i moderada. A les seves obres, però, les passions i fins i tot la violència flueixen amb generositat. Podríem dir que Víctor Català oferia un atreviment de plantejaments (entre ells, un rebuig radical al paper tradicionalment atribuït a les dones) que Caterina Albert no hauria subscrit.

Els intel·lectuals de l’època van rebre la nova autora amb recel i més aviat la menystenien, però, amb el temps, la majoria van caure rendits al seu geni. Amb molts d’ells va mantenir una intensa relació epistolar.


Dirigit per Francesc Escribano.



» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 21 de març, a les 21.55, a TV3

La lluita contra el càncer de Pau Donés

TV3 dedica la nit del 21 de març a la figura del cantant Pau Donés. En primer lloc, a les 21.55, “Sense ficció” estrena “'Jarabe' contra el càncer”, un documental dirigit per Albert Solé i coproduït per Minimal Films, TV3 i Movistar, que explica la lluita del cantant Pau Donés contra aquesta malaltia, i alhora mostra l’univers de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

I després de "Sense ficció", a les 23.05, l’especial continuarà amb l’emissió d’“Ara, Pau Donés”, una entrevista de la periodista Agnès Marquès al cantant després que la malaltia ha reaparegut a la seva vida.



Pau Donés i Albert Solé van treballar durant mesos en col·laboració amb el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus en la realització de “'Jarabe' contra el càncer”. El documental retrata la lluita del cantant contra el càncer de còlon avançat, que se li va diagnosticar l’agost del 2015 i, alhora, una fotografia de com és el dia a dia dels pacients i professionals que conviuen amb aquesta malaltia.




En aquesta producció, Pau Donés va decidir donar visibilitat als tractaments a què era sotmès i a les seves pròpies reflexions amb l'objectiu de desestigmatitzar la malaltia i transmetre un missatge positiu. La seva vida, com la de tots els pacients, va canviar radicalment. Ara està pautada pels controls, les cirurgies i les sessions de quimioteràpia que rep periòdicament a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, un dels més actius en oncologia. El seu missatge és clar: mentre el cos aguanti continuarà fent una vida al més normal possible. Sense drames i amb realisme. Pau Donés ha preparat un nou disc i un llibre anomenats “50 palos” i una nova gira que comença a Mèxic al març, continua a l’abril als Estats Units, on la van deixar quan li van diagnosticar el càncer, i acaba al maig per tot Espanya. El 20 de maig actuarà al Gran Teatre del Liceu.



A més, a través de la lluita diària contra la malaltia del Pau, a la qual se suma la de dos pacients més, el Marc Pairó i la Meritxell Jané, i la d'una infermera, la Carolina Buendia, el documental mostra com es mou l'univers de metges, investigadors, infermeres, personal tècnic i administratiu d'un gran hospital públic.

En conjunt, “'Jarabe' contra el cáncer” és un documental amb un missatge en positiu, però que no defuig la realitat ni la duresa del combat contra la malaltia.

Podeu veure el tràiler aquí.

I els vídeos:
Preestrena del documental "'Jarabe' contra el cáncer". Telenotícies
Preestrena solidària de "'Jarabe' contra el cáncer". Els Matins


Dirigit per Albert Solé.

08/03/2017: “Alcaldessa”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 14 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)
HASHTAG: #AlcaldessaTV3


Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català


“Alcaldessa”, crònica íntima i en primera persona del viatge d’Ada Colau fins a l'alcaldia de Barcelona dirigida per Pau Faus, va rebre el gener passat el Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental de l'Acadèmia del Cinema Català i una menció d’honor en el Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA) en la categoria de documental de creació. L’any passat, va rebre la Bisnaga de Plata a la millor direcció documental al Festival de Màlaga.





El documental és una crònica del pas d’Ada Colau de l’activisme a les institucions en forma de diari personal. El director Pau Faus ha comptat amb Ventura Durall com a coguionista i productor executiu de Nanouk Films, productora amb una sòlida i reconeguda trajectòria en el documental, amb títols com “Dead Slow Ahead”, “Bugarach” o “Los años salvajes”.

“Alcaldessa” segueix els passos d’Ada Colau durant un any, des dels inicis de la candidatura de Barcelona en Comú fins al dia en què és investida alcaldessa. La crònica íntima dels fets -amb un videodiari personal de la mateixa Colau- i l’accés privilegiat a les entranyes de la formació ens mostren un episodi que reuneix dos arguments universals: la consecució d’una victòria històrica, paradigma dels canvis polítics del sud d’Europa, i el combat interior d’algú que s’està convertint en allò que tantes vegades havia qüestionat.






En el seu discurs d’agraïment a la gala dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, Pau Faus va compartir el premi a la millor pel·lícula documental amb els membres de la PAH, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, “perquè va ser allà on tot això va començar”. I d’això fa uns quants anys. El 2013, Pau Faus va crear Comando Vídeo amb la guionista Silvia González-Laá i el tècnic de so Xavi Andreu. Es van convertir en l'equip responsable de la comunicació audiovisual de la PAH Barcelona, on van conèixer Ada Colau, i són els autors del documental "SÍ SE PUEDE. Siete días en la PAH Barcelona". Gravat entre febrer i març del 2014, el documental mostra el dia a dia de la PAH Barcelona en el que podria ser una setmana qualsevol de la seva incansable activitat. Quan es va estrenar en obert a internet, s’havien fet més de cent projeccions col·lectives i gratuïtes del documental, s’havia subtitulat a sis idiomes i havia estat seleccionat dins de les Sessions Especials de la 18a edició del Festival de Màlaga. Cine Espanyol. Un any més tard, el festival premiava amb la Biznaga de Plata al millor director de documental Pau Faus per “Alcaldessa”, un premi “ex aequo” amb Jorge Caballero, per “Paciente”.

Per al director, el documental “permet a l’espectador ser testimoni directe dels dubtes, les contradiccions i els aprenentatges que va viure Ada Colau durant el vertiginós any que la va dur de l’activisme a l’alcaldia de Barcelona. Apostar per la proximitat -i aspirar a la transparència- era clau en aquest film per retratar una nova forma d’entendre la política que ha canviat radicalment el panorama polític estatal.”

“Alcaldessa” es va estrenar el 24 maig del 2016 a Madrid, coincidint amb el primer aniversari de la victòria de candidatures ciutadanes en les eleccions municipals, i a Barcelona el 26 de maig, en el marc del festival DocsBarcelona. Després, es va projectar en altres ciutats com València, Sevilla, Girona o Santiago de Compostel·la.






Podeu veure el tràiler aquí.
I aquí podeu veure un clip del documental amb un dels seus moments més emotius, en què Ada Colau reflexiona sobre la feminització de la política. Aquest fragment és molt representatiu dels dubtes i les contradiccions que afronta la protagonista al llarg de tot el film.


Premis
Gaudí a la millor pel·lícula documental, IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, 2017
Bisnaga de Plata a la millor direcció documental, Festival de Màlaga. Cine Espanyol, 2016
Menció d’honor, Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA)


Festivals
DocsBarcelona International Documentary Film Festival, Barcelona, 2016
DOK Leipzig, International Leipzig Festival for Documentary and Animated Film, Alemanya, 2016
Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català, 2016


Més informació
Web www.alcaldessa.com
Facebook facebook.com/alcaldessa
Twitter @DocAlcaldessa #DocAlcaldessa


Dirigit per Pau Faus
(Barcelona, 1974) Llicenciat en arquitectura i director dels curtmetratges "La ciudad jubilada" 2010), "Entre bastidores" i "Pedagogy" (2012) i del migmetratge "Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona" (2014). "Alcaldessa" és el seu primer llargmetratge.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

La creació d’un imperi tèxtil


Amancio Ortega, fundador d'Inditex, va desbancar Bill Gates del número 1 de la llista Forbes dels homes més rics del món el setembre del 2016. El documental analitza la trajectòria d'aquest home de 80 anys i d'origen humil que, gràcies a la seva idea revolucionària de democratitzar la moda, va passar de no tenir res a convertir-se en l'home més ric del món. I estudia Zara, la joia de la corona del grup tèxtil, que també té una part fosca.




La llista Forbes va estimar que la fortuna d’Amancio Ortega era de 78.600 milions de dòlars (69.860 milions d’euros) el setembre del 2016. La primera vegada que havia ocupat la primera posició de la llista Forbes havia estat un any abans, l’octubre del 2015. Com ha aconseguit Amancio Ortega arribar a ser l’home més ric del món?

Els seus orígens són humils. Els seus pares es van instal·lar a la Corunya els anys 50. Fill de ferroviari, era el petit de quatre germans. A principis dels anys 60 deixa els estudis i aprèn l’ofici de confecció a La Maja, la botiga elegant de la Corunya. D’allà, va copiar el model d’una bata, d’un preu inaccessible per a la majoria de les dones gallegues, i la va vendre porta per porta més barata. Després de l’èxit de la iniciativa obre el primer taller, contracta personal i munta la primera fàbrica.






El 1975 obre la seva primera botiga en ple centre de la Corunya. Li va posar el nom de Zara, en al·lusió a Zadar, el port de Croàcia, on havia anat de viatge de nuvis. La botiga encara existeix. Quaranta anys després, Zara, vaixell insígnia d'Inditex, s'ha convertit en un negoci d'àmbit mundial amb 2.000 punts de venda a tots els continents. Però els mètodes no han canviat. Alguns especialistes en moda afirmen que Zara copia grans marques de luxe i creacions d’altres, però la marca no s’ha pronunciat mai sobre aquestes acusacions de plagi.

L’autenticitat dels dissenys, les condicions de treball de les persones que les confeccionen i el compromís amb el medi ambient són altres aspectes que el documental investiga d’aquest gegant del tèxtil.

Dirigit per Florence Kieffer.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55 i 23.35, a TV3

“La fi d’ETA” detalla la història dels deu anys de negociacions secretes, des de dins, narrades pels protagonistes directes en primera persona, i posat en context des de fora, que van contribuir al cessament definitiu dels atemptats d’ETA. Amb direcció de Justin Webster i guió dels periodistes José María Izquierdo i Luis Aizpeolea, es va presentar a l’última edició del Festival de Sant Sebastià.

A continuació, “Els condemnats” (“The condemned”) viatja fins al cor de Rússia. En un bosc més gran que Alemanya que arriba a 40 graus sota zero a l’hivern i que es troba a set hores en cotxe de la ciutat més propera, s’ubica Colònia Penal 56, una presó exclusiva per a assassins.



LA FI D’ETA

EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55, a TV3 i a internet


La primera pel·lícula documental que narra com es va aconseguir que ETA deixés de matar


“La fi d’ETA” reconstrueix una dècada de converses que va culminar amb l’anunci d’ETA el 20 d’octubre del 2011 que cessava definitivament la seva activitat armada. El documental descobreix les trobades secretes a Espanya, Noruega i Suïssa, la intervenció del Centre Henry Dunant i els intents per fer fracassar les negociacions.

Justin Webster, autor de "Garzón, judici al jutge" (2011) i "Demà moriré" (2013), “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez” (2016), dirigeix el documental. En el guió, hi han treballat els periodistes José María Izquierdo i Luis R. Aizpeolea. És una producció de Quality Media i JWProductions, en coproducció amb Prisa Video, RTV Castilla la Mancha, IB3, RTPA, Baleuko Producciones, la participació d'ETB, Canal Sur, IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, el Govern Basc i el diari “El País”. “La fi d'ETA” va participar en la secció Zinemira de l’última edició del Festival de Cine de Sant Sebastià i es va estrenar als cinemes el 3 de febrer d’aquest any.






“La fi d’ETA” comença al “caserío” Txillarre, d’Elgoibar (Guipúscoa). En un entorn de muntanyes amb boscos de faigs i roures, al voltant d’una taula, el “caserío” va ser el lloc de trobada de les conversacions entre el llavors president del Partit Socialista d'Euskadi, Jesús Eguiguren, i el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi. Des del 2000 fins al 2004, tots dos polítics van mantenir un diàleg fruit de la seva iniciativa personal i al marge dels partits polítics que representaven. En aquella època, l’activitat d’ETA era molt forta: 25 morts només durant l’any 2000.

El panorama canvia significativament quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals el març del 2004. Les reunions de Txillarre, fins llavors merament exploratòries, esdevenen alguna cosa més. Sota la direcció de qui després seria ministre de l’Interior i vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’oficialitzen els contactes amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris i amb l’única oposició del Partit Popular que ja dirigia Mariano Rajoy.

La pel·lícula detalla les trobades secretes a Suïssa i Noruega entre Jesús Eguiguren i l’etarra Josu Ternera, perseguit per la justícia, que van ser possibles gràcies a la mediació del Centre Henry Dunant, especialista en resolució de conflictes, amb seu a Ginebra, i del govern noruec.





També es relaten les diferents fases, favorables i negatives, que es van alternar al llarg de les converses, amb més viatges a Suïssa i Noruega, i que van comptar amb la presència d’altres representants del govern i d’ETA, així com d’Arnaldo Otegi en representació de l’esquerra abertzale. La pel·lícula destaca també la mediació protagonitzada pel PNB, personalitzada en Josu Jon Imaz i Iñigo Urkullu.

Però la incorporació a les negociacions de Francisco Javier López Peña, Thierry, representant del sector més dur d’ETA, arruïna tot el que fins llavors s’havia avançat.

L’atemptat de la T-4 a Barajas, el desembre del 2006, obliga a un replantejament del procés. Les negociacions es tornen a trencar, fins que el govern accepta reiniciar-les a Ginebra, com a conseqüència de les peticions expresses de personalitats estrangeres, sobretot de Toni Blair.

Però el govern de Zapatero decideix, sota la direcció del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, incrementar encara més l’actuació de les forces de seguretat contra ETA, que mai havia abandonat. En poc temps cauen les cúpules directives de la banda. En paral·lel, les assemblees de les formacions abertzales van retirant el seu suport a les accions militars d’ETA, fins a concloure amb un comunicat en què crida a la direcció etarra a abandonar les armes.

Finalment, la declaració al Palau d’Aiete, a Sant Sebastià, d’un grup de reconeguts polítics mundials, com Kofi Annan, Gerry Adams o Bernie Ahern, exprimer ministre d’Irlanda, es converteix en el preludi del comunicat definitiu d’ETA de l’octubre del 2011.





PERSONATGES

"La fi d’ETA" aporta el testimoni de moltes persones que van participar directament en les negociacions. Els testimonis directes dels protagonistes del procés, Alfredo Pérez Rubalcaba, Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, recollits en tres extenses entrevistes inèdites, vertebren la narració dels fets.

A més, també s’entrevista l’actual lehendakari, Iñigo Urkullu, comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, importants personalitats espanyoles, des de l’exministre d’Interior dels governs de José María Aznar, Jaime Mayor Oreja, al jutge Baltasar Garzón, i estrangeres, com els mediadors Brian Currin, Gerry Kelly o Martin Griffiths, que també van ser testimonis d’aquestes converses.

Al documental també apareixen exmembres i ex-presos d’ETA i la veu de les víctimes, també molt presents en la narració. Alguns coincideixen que el País Basc haurà de travessar moltes dificultats, però que al final arribarà la solució definitiva que posi punt final a tant dolor.

La pel·lícula està dedicada de manera molt especial a la memòria de les víctimes.



FESTIVALS

Festival de Cine de Sant Sebastià, 2016
Pròximament:
FICCI, Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias, Colòmbia (de l’1 al 6 de març, 2017)
Festival du Cinéma Espagnol de Nantes, França (del 22 de març al 2 d’abril, 2017)


Podeu veure el tràiler aquí.


Dirigit per Justin Webster.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 21.55 i 23.05, a TV3

“Sense ficció” se suma a la programació especial de la setmana dedicada als refugiats a TV3 i al 33 amb l’estrena de dues produccions. “No puc tornar a casa”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar, retrata quatre històries que exemplifiquen la política restrictiva del govern espanyol pel que fa la concessió de papers als sol·licitants d’asil.

I després, “Refugi Dresden”, produït per DSS2016 (Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016) i Mediapro, posa el focus d’atenció sobre l’acollida dels refugiats a la ciutat alemanya de Dresden, una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, on es va crear PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització de caràcter hostil amb els refugiats.



NO PUC TORNAR A CASA

EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 22.00, a TV3 i a internet

El llarg camí de l’exili


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar.

“No puc tornar a casa” és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d’indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l’estat espanyol, un territori de la frontera sud d’Europa, se situa a la cua de la Unió Europea (UE) pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d’asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah.





Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l’any 1980. L’octubre de l’any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d’Alep i el Joan va anar-lo a buscar a Àustria per portar-lo a Artés (el Bages). Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida.

L’Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda (el Vallès Occidental), en un centre d’acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L’Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d’asil polític, sempre amb la incertesa que això representa.



Joan Babeli, sirià nacionalitzat espanyol, i Ali Berthe, sol·licitant d'asil de Mali


L’Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt (el Gironès). Una família d’origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l’han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona.

El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l’any 1975 pel fet d’haver nascut a l’excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d’un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans.



Ahmad Basal, sol·licitant d'asil sirià, i Yarbah al-Monfoud, exrefugiat saharaui


Quatre històries amb un nexe d’unió: cap d’ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s’acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians -una quarta part de la població- que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.

Dirigit per Josep Morell


» Veure més

Següent