Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 27 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

Els primers cíborgs


Una coproducció de TV3 i Mediapro


Un cíborg és un individu que porta dispositius electrònics implantats al seu organisme que li donen capacitats que van més enllà de les capacitats “normals” d’un humà.

Moltes persones porten implantats aparells electrònics que restauren alguna funció de l’organisme. Per exemple, els marcapassos que regulen el ritme cardíac. D’aquí pocs anys, no tan sols podrem reparar el que no funciona en el nostre cos, sinó que la tecnologia ens permetrà tenir capacitats que superen la naturalesa humana i, per tant, ens convertirem en cíborgs.




En pocs anys, la tecnologia es fusionarà amb els nostres cossos de maneres que avui ens semblen inimaginables, redefinirà els límits del que és ser humà i augmentarà les nostres capacitats biològiques com a espècie. Actualment, la fusió del cos amb la tecnologia està restringida i només s'accepta per raons mèdiques. Però ja hi ha persones que, mogudes per l’afany d’experimentar, han creuat els límits biològics: són els primers cíborgs, i s’enfronten a la reacció de la societat, que va de la malfiança a l'entusiasme. Avui són tan sols una petita minoria, i molta gent els considera experimentadors trastocats, però en un futur proper potser els reconeixerem com a pioners.



Neil Harbisson


“Cíborgs entre nosaltres” presenta la història de diversos cíborgs, com la de Neil Harbisson, un artista català que va ser el primer cíborg reconegut oficialment per un govern. Els protagonistes expliquen per què han decidit fer aquests pas, quins problemes els suposa la seva condició de cíborgs en la seva vida quotidiana i de quina manera lluiten per superar els recels de la societat.

El documental també visita els laboratoris d’investigadors d’alt nivell, i descobrim que la ciència està més a prop del que ens pensem de poder transformar-nos en cíborgs i que la barrera és, sobretot, de tipus ètic. En la part final del documental, s’analitzen les implicacions filosòfiques, ètiques i legals que té el fet d’anar més enllà del que és humà i permetre que les màquines formin part de nosaltres.




Dirigit per Rafel Duran Torrent.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 20 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

És possible un futur 100% renovable i una democratització real de l’energia?


El canvi climàtic és una realitat confirmada per la comunitat científica internacional, que reclama la descarbonització del planeta. Mentre el món viu un autèntic boom mundial de l’energia solar, Espanya està a la cua en inversió en energia fotovoltaica. “Revolució solar”, una producció de Televisió de Catalunya dirigida per Ricard Belis i Joan Marí, posa llum sobre les causes de la situació energètica espanyola i es pregunta si serà possible un futur 100% renovable.





"Revolució solar" (versión subtitulada al castellano)


L’accident de la central nuclear de Fukushima va propiciar l’Acord de París de desembre del 2015, que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle a partir de 2020.

Estem immersos en una transició energètica global que té per objectiu una producció energètica 100% renovable en les pròximes dècades. I el panorama energètic ha començat a canviar: assistim a situacions tan paradoxals com les del Regne Unit, que és el país d’Europa que ha invertit més en energia solar els últims anys, o Alemanya, que ha posat en marxa el programa governamental ‘Energiewende’ --‘transició energètica’-- amb l’objectiu d’arribar a un 80% d’energia renovable l'any 2050.

En l’altre costat de la paradoxa, hi trobem els Estats Units, presidits per Donald Trump, que s’acaben de desmarcar de l’Acord de París, o Espanya, el territori amb més potencial fotovoltaic d’Europa, que el 2015 només va instal·lar 0,05 GW i està estancada a la cua dels països inversors, molt per darrere d’altres països europeus amb menys potencial solar, com Holanda, Suïssa, Dinamarca o Àustria.




Espanya va ser pionera en el foment de l’energia solar durant el govern socialista de Rodríguez Zapatero amb un reial decret llei del 2007, però el 2010 el mateix govern va fer un gir radical amb un polèmic reial decret impulsat pel ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, que retallava un 45% les primes garantides als parcs solars. Les posteriors lleis aprovades pel govern popular de Mariano Rajoy van accentuar les traves legals a la producció d’energia solar.

Aquestes mesures van afectar a 60.000 famílies --4.300 a Catalunya-- i a una trentena de fons d’inversió internacionals, que van denunciar el Regne d’Espanya davant del CIADI, l’organisme d’arbitratge internacional del Banc Mundial. El CIADI va fallar el seu primer veredicte contra Espanya aquest mes de maig per l’incompliment de la Carta de l’Energia. La inseguretat jurídica que va suposar aquest gir normatiu dels successius executius del PSOE i del PP ha allunyat aquests fons d’inversió del potencial solar a l’estat espanyol.

El documental “Revolució solar” posa llum sobre les causes de la complexa situació energètica espanyola i viatja al Regne Unit i a Alemanya per veure com dos països amb menys sol que l’estat espanyol lideren aquest ‘boom’ solar a Europa.




Els experts consultats situen com a grans assignatures pendents de la transició energètica l’estalvi i l’eficiència, aspectes en els quals l’autoproducció d’electricitat n’és un pilar clau. En aquest sentit, la intervenció arquitectònica que ha tingut lloc en un edifici d’habitatges socials de Taradell (Osona) demostra la importància de l’energia solar en l’abaratiment del cost de l’electricitat i en la disminució de la pobresa energètica.

Una placa solar costa avui un 80% menys que fa deu anys, període en el qual la factura de la llum ha pujat un 70%. Això fa de l’energia solar una font renovable altament rendible. En paral·lel, trobem experiències que demostren que hi ha models energètics alternatius als oligopolis elèctrics, com les cooperatives que proliferen arreu d’Europa en els últims anys. La cooperativa gironina Som Energia n’és un exemple, amb un projecte de generació elèctrica col·lectiva amb diversos camps solars a Andalusia, que el documental també visita.

Ens preguntem si serà possible la democratització de l’energia de la mateixa manera que les noves tecnologies han democratitzat la comunicació. La resposta a aquest i altres aspectes relacionats amb el sistema elèctric espanyol --la subhasta on es decideix el preu de l’electricitat; les anomenades ‘portes giratòries’ entre empreses elèctriques i alts càrrecs de l’administració pública; què paguem realment a la factura de la llum; com afronta Catalunya la transició energètica des d’una capacitat reguladora gairebé nul·la i amb un sistema energètic molt depenent de l’energia nuclear o si el cotxe elèctric serà una realitat immediata o la mobilitat sostenible haurà d’esperar encara un temps a consolidar-se, etc.--, troben resposta en el documental “Revolució solar”.


Material extra del documental "Revolució solar".





Pere Guerra, comissió d’energia Pimec
“El risc d’invertir en energia solar a Espanya no ha estat tecnològic, ha estat regulatori: el risc d’invertir en un país poc seriós.”



Álvaro Nadal, ministre d’Energia
“Un financiero no puede decir que no sabía que se estaban poniendo en España la mitad de las renovables del mundo a unos precios que nadie estaba pagando.”



Jorge Morales de Labra, director de Geoatlanter
“España es líder mundial en hacer el ridículo, porque todos los países han comprobado que la palabra del rey en el Boletín Oficial del Estado no vale nada.”



Coque Claret, arquitecte
“Les energies renovables són absolutament indispensables per combatre la pobresa energètica; viure en males condicions de confort té uns costos sanitaris elevadíssims i escurça la vida.”



Assumpta Farran, directora de l’ICAEN
“Confio que veiem que el recurs energètic del segle XXI és el sol.”


Dirigit per Ricard Belis i Joan Marí.




07/06/2017: “En lluita”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 13 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

Les lluites durant el final del franquisme i la democràcia a Catalunya


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Funky Monkey

“En lluita” recorre les lluites socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 40 i 50 anys, des del final del règim franquista fins a l’actualitat, a través de les històries de cinc protagonistes que han viscut les lluites veïnals, la lluita per la identitat catalana, la lluita per la pau i l’esclat social dels últims anys. Un viatge al passat i al present de la mobilització ciutadana a Catalunya a través, també, de les reflexions d’una quinzena de persones que participen o han participat activament en la lluita obrera, l’ecologista, la feminista, pels drets humans o pels drets socials, entre d’altres, i que representen l’extens moviment associatiu del país. “En lluita”, doncs, és també una reflexió col·lectiva que permet entendre per què i de quina manera s’ha lluitat a Catalunya en les últimes dècades a partir de l’experiència i la transformació personal de qui s’hi ha implicat.




Amb els seus protagonistes, el documental recorda la Marxa per la Llibertat l’any 1976; el segrest d’autobusos al barri de Pomar de Badalona el 1985; el paper dels insubmisos en la lluita per la pau i la transformació personal d’una activista de la PAH arran del 15M. Aquestes històries són el punt de partida per a les reflexions col·lectives sobre el tarannà de les lluites, les dificultats, el per què ens mobilitzem o la repressió, entre d’altres.

Quaranta anys després de la caiguda del règim franquista i en un moment en què Catalunya viu un moment de mobilització ciutadana massiva, “En lluita” ajuda a entendre la societat que hem construït i el que queda per aconseguir per viure un futur millor.





Testimonis
Rosa Luna, veïna del barri de Pomar
Carmen Díaz, veïna del barri de Pomar
Andrés Naya, líder veïnal de Barcelona / activista de la lluita veïnal
Joana Imbernon, activista per l’escola en català
Carles Vallejo, activista de la lluita obrera
Norma Falconi, activista pels drets dels immigrants
Trini Cuesta, activista per la sanitat pública
Susanna Abella, Plataforma en Defensa de l’Ebre
Maria Morón, pionera de la lluita feminista
Joan Rebull, activista antinuclear
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural
Josep Arasa, organitzador de la Marxa de la Llibertat
Jordi Bilbeny, organitzador de la Consulta d’Arenys de Munt
Iban EK, activista en moviments socials
Elba Mansilla, activista en moviments socials
Jordi Muñoz, antimilitarista
Eugeni Rodríguez, activista pels drets del col·lectiu LGTBI
Pep Riera, pagès i activista
Adonio González, iaioflauta
Llum Oliver, veïna del bloc ocupat de la Bordeta





Llocs i fets, entre d’altres

Barri de Pubilla Cases
L’Hospitalet de Llobregat, 1975

Manifestació per l’amnistia laboral
Barri del Poblenou, Barcelona, 1976

Marxa de la Llibertat
Vilafranca del Penedès i Montblanc, 1976

Jornades Catalanes de la Dona
Barcelona, 1976

Vaga de Laforsa
Cornellà de Llobregat, 1978

Manifestació del Front d’Alliberament Gai
Barcelona, 1979

Vaga universitària contra les taxes
Barcelona, 1984

Barri de Pomar
Badalona, 1985

Manifestació contra el servei militar
Barcelona, 1986

Acció per la llibertat dels insubmisos empresonats
Barcelona, 1991

Míting veïnal “Guerra de l’aigua”
Barcelona, 1996

Enfrontaments pel desallotjament del Cine Princesa
Barcelona, 1996

Cadena humana contra el Pla Hidrològic
Tortosa, 2001

Tancada església del Pi
Barcelona, 2001

La Marxa Blava
Brussel·les, Bèlgica, 2001

Manifestació “No a la Guerra”
Barcelona, 2003

Consulta sobre la independència
Arenys de Munt, 2009

Acampada 15M
Barcelona, 2011

Manifestació dels indignats
Barcelona, 2011

Ocupació del Bloc de la Bordeta
Barcelona, 2015

Diada de l’11 de Setembre
Barcelona, 2014

Tancada d’immigrants, “Papers sense contracte”
Barcelona, 2016

Manifestació “Volem Acollir”
Barcelona, 2017


Dirigit per Pere Llibre i Eloi Vila.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 6 de juny, a les 21.55, a TV3 i internet

El dia a dia del tancament definitiu de la presó Model de Barcelona


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració SomBatabat

Amb el tancament de la presó Model de Barcelona el 8 de juny del 2017 es tanca una història que va començar fa gairebé 113 anys. El 6 de març hi van entrar els últims presos preventius. I a partir d’aquell moment va començar el moviment de població reclusa més important de la història recent d’aquest país per poder repartir en altres centres els més de 900 interns de la Model.





Amb el tancament de la Model també es tancarà una història que va començar fa gairebé 113 anys: el 1904 es va inaugurar una nova presó, seguint els nous criteris que buscaven no solament el càstig sinó també la rehabilitació dels delinqüents. La presó era tan moderna que de seguida se la va anomenar “presó model”. Però, malgrat les bones intencions, la Model aviat es va massificar, i a la vegada es va convertir en el símbol de la repressió i de l’exclusió: com un mirall, en cada moment històric ha reflectit qui són els perdedors.

Des que la Generalitat va assumir les competències penitenciàries, el 1984, ja es va fer evident que la Model no reunia les condicions per als nous estàndards de tractament dels interns. A més, la pressió dels veïns demanava una solució. Però els diversos intents de tancar-la van resultar infructuosos. Finalment, l’acord signat el gener passat entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat ho farà possible.





El procés del tancament i el trasllat dels interns no ha estat fàcil. D’una banda, per les dificultats tècniques. De l’altra, per l’impacte que el trasllat provocarà sobretot en els familiars dels interns, que s’hauran de desplaçar fora de Barcelona per visitar-los. A més, s’hi ha afegit un profund malestar en bona part dels treballadors, per a alguns dels quals el canvi de lloc de treball suposarà un trasbals considerable.

En aquests dies de canvis, l’equip de televisió ha tingut accés a la vida quotidiana de cinc interns de la Model. Els ha pogut seguir en les seves activitats quotidianes, les seves preocupacions, les seves pors i les seves esperances. El resultat és el retrat de com s’han viscut des de dins els últims dies de la Model.




Dirigit per Joan Gallifa.





Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de maig, a les 21.55, a TV3 i per internet


Radiografia de les rondes de Barcelona


Una producció de Televisió de Catalunya, dirigida per Josep Rovira.

Una aproximació a les rondes de Barcelona des del punt de vista quotidià, vies per les quals milers de conductors es desplacen cada dia i molts professionals treballen per al seu manteniment o hi actuen quan s’hi produeixen incidències. Se’n recorda la història, s’analitza el paper que tenen en la mobilitat de Barcelona i en la seva gran àrea d’influència, tant en el present com de cara al futur. I es retraten les singularitats d’aquesta obra civil estratègica.





Hi circulen tants vehicles i hi passen tantes coses cada dia que per a molts les rondes són una mena de parc nacional on conviuen diverses espècies de manera més o menys pacífica. Fins i tot amb les seves migracions diàries de riu a riu, del Besòs al Llobregat als matins i a l’inrevés a les tardes.

I és que vint-i-cinc anys després de la inauguració, les rondes són l’obra civil més gran i, sens dubte, la més utilitzada pels ciutadans de tota la gran regió metropolitana que envolta Barcelona.

Per a la majoria dels centenars de milers de ciutadans que hi transiten cada dia, aquest anell circulatori és una autopista urbana, el lloc per on es passa amb més o menys lentitud o fluïdesa, depenent del trànsit o de les incidències del moment.

Però vistes des de dins i acompanyant, tal com es fa en el documental, la gent que hi treballa, les rondes són molt més que prop de 40 quilòmetres d’asfalt i formigó. Són un món en petit, descrit, per alguns com un parc temàtic amb habitants i espècies ben diverses que hi flueixen cada dia d’una punta a l’altra.




I aquesta és la proposta del documental, que se centra en aquestes singularitats que es prodiguen diàriament i que posen a prova la diligència de la Guàrdia Urbana corrent, per exemple, darrere d’una cabra que circula sense control entre els cotxes o acompanyant de nit un equip d’enginyers responsables del manteniment de les rondes caminant per un túnel tallat al trànsit posant a prova els sistemes antiincendis.

El documental “Les rondes, parc nacional” també retrata altres curiositats, com un grup de timbalers que s’arreceren sota un Scalextric de la Barceloneta per assajar sense molestar els veïns, l’existència d’una penya blaugrana emplaçada just a sota mateix del nus de la Trinitat, o la moda de parelles de nuvis xinesos que trien els llacs artificials i els ponts de fusta del tros de les rondes que passa per la Vila Olímpica, tot buscant el millor fengshui i la bona sort per fer les fotos de l’àlbum de casament.





I mentre es visiten aquests espais sorprenents amb aquesta mena de protagonistes, el que es pretén també es recordar el passat d’aquest cinturó, analitzar el seu funcionament actual, amb unes densitat de trànsit que sovint frega el col·lapse i, sobretot, posar el punt de mira en el paper que es vol que tinguin en el futur de la mobilitat de Barcelona i de la seva gran àrea urbana. Per això, també s’ha comptat amb la participació d’enginyers i especialistes en mobilitat de diverses institucions del país.

El documental s’ha rodat al llarg d’unes cinc setmanes, en les quals s’ha filmat el dia a dia d’aquest anell circulatori: des d’embussos fins a controls d’alcoholèmia i llocs desconeguts per a la majoria d’usuaris. També s’ha filmat des de l’aire, amb càmeres d’alta resolució que han proporcionat imatges impactants i inèdites de la circulació i de tota l’àrea urbana.




Per realitzar aquesta producció, s’ha comptat amb la col·laboració dels serveis de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, la Guàrdia Urbana, el Servei d’Emergències Mèdiques de Catalunya, el Servei Català de Trànsit, l’àrea metropolitana de Barcelona, el RACC, la Penya Motorista de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, el monestir de Pedralbes, l’Arxiu Històric de Nou Barris, la Penya Barcelonista de Trinitat Vella, a més de diversos ciutadans i associacions de veïns.

Dirigit per Josep Rovira.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 23 de maig, a les 21.55 en directe des del CCCB, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Els Serveis Informatius de TV3 i el programa "Sense ficció" han unit esforços per abordar el fenomen del qual tothom parla: la postveritat. Un tema de plena actualitat sobre les notícies falses i la manipulació de l'opinió pública que es pot fer des de les xarxes socials.
La nit començarà amb un "Sense ficció" especial, "Veritats de mentida", un documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montserrat Besses, i seguirà, en directe, amb el debat interactiu "Veritats compartides".






Som més tolerants amb la mentida? Com es cola la mentida en el nostre dia a dia? Sabem detectar quan ens volen fer empassar mentides com a veritats?

Aquestes són les preguntes bàsiques que intenta respondre "Veritats de mentida", amb direcció de Montserrat Besses i realització de Marc Rodríguez Puig. El documental explica en què consisteix el que ara s'anomena "postveritat", designada paraula de l'any 2016 pel diccionari d'Oxford.

"Postveritat", "fake news", "fets alternatius"... són noves maneres de dir "mentida", eufemismes per a un concepte ben antic. Aleshores, si la mentida sempre ha existit en política, què és el que és nou? La mentida és ara molt més eficaç gràcies a les xarxes?



RECUPERAR LA CONFIANÇA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ RIGOROSOS

Qui pot denunciar les mentides? El periodisme rigorós? Doncs no és estrany que els que utilitzen mentides per manipular l'opinió pública ataquin la premsa.

A "Veritats de mentida", el president del "The New York Times" i un destacat periodista polític de "The Washington Post" ens expliquen com viuen aquesta etapa d’hostilitat insòlita.


Mark Thompson, president de “The New York Times”,
i Ed O’Keefe, periodista polític de “The Washington Post”.


Els mitjans de comunicació es defensen? I com defensen el ciutadà, a qui tenen el deure d'informar correctament?

"Veritats de mentida" explica quines eines periodístiques s'utilitzen ara per rastrejar i desemmascarar l'allau de falsedats i de mitges veritats o veritats enganyoses que poden arribar al públic.



LA GUERRA DEL CLIC I ELS INTERESSOS QUE MOUEN LES XARXES

Cap clic no és gratuït. Els interessos econòmics i ideològics són els que mouen les notícies falses a les xarxes.

Facebook, Twitter i Google tenen alguna responsabilitat en el que vehiculen? Poden o volen assumir responsabilitats per frenar determinats continguts?

I una altra pregunta clau: nosaltres, quan fem cerques, quan consultem Facebook, som lliures de mirar el que volem?

A "Veritats de mentida", especialistes de primer nivell aportaran respostes sorprenents que clarifiquen la nostra posició en el gran univers de les xarxes.



"VERITATS COMPARTIDES", SEGONA PART DE LA NIT

Després del documental especial de "Sense ficció", i en directe des del CCCB, on s’està celebrant DocsBarcelona, començarà "Veritats compartides", la segona part de la nit, presentada per Pere Bosch i Montserrat Besses.

S'establirà una relació directa amb els teleespectadors per distingir, per exemple, fotografies reals de fotografies falses. Es donaran diverses informacions i consells pràctics per saber diferenciar els missatges enganyosos que ens arriben quotidianament i es debatrà sobre conceptes i situacions que s'hauran plantejat al documental.

Amb Neus Bonet, degana del Col·legi de Periodistes; Manuel Armayones, investigador dels estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i director de l'e-Health Center de la UOC; Norbert Bilbeny, filòsof, i Eva Domínguez, periodista i professora de Comunicació Estratègica Digital de la UPF.

Material extra de “Veritats de mentida”, especial sobre la postveritat

Més informació aquí.

Notícies
El "Sense ficció" "Veritats de mentida", líder del "prime time"



Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 25 d’abril, a les 21.55, a TV3 i internet

S’ha de limitar l’activitat turística a Barcelona?


Barcelona és un dels 10 destins més visitats del món i el principal port de creuers del Mediterrani. Mentre el turisme hi augmenta any rere any, la ciutat es va transformant inexorablement en detriment dels ciutadans o dels negocis tradicionals de barri. Com es pot gestionar aquest fenomen turístic? Hi ha cap solució satisfactòria per a totes les parts implicades?




Barcelona és la cinquena destinació turística d’Europa, amb 17 milions de pernoctacions turístiques registrades a la ciutat durant l’any 2015. Barcelona és també el principal port de creuers del continent europeu. Els 749 vaixells que hi van atracar el 2015 portaven a bord més de 2.500.000 de persones. La capital catalana s’ha convertit en un fenomen turístic, però, mentre les xifres de negoci no paren de créixer, la relació idíl·lica entre els ciutadans i els visitants es complica per culpa de la saturació de visitants. Les queixes de les associacions de veïns per les molèsties provocades pels turistes han passat a ser norma. Els habitants de Ciutat Vella, la Sagrada Família, la Barceloneta o el Park Güell es queixen dels sorolls i les molèsties derivades de la massificació en certs espais, de la desaparició progressiva dels negocis tradicionals al barri o de l’expulsió dels habitants autòctons per la proliferació d’habitatges turístics. L’augment constant del turisme implica la transformació de la ciutat. El caràcter de Barcelona és el que atreu els turistes, però, alhora, l’arribada de turistes pot provocar que Barcelona perdi el seu caràcter. S’ha de posar fre a l’activitat turística? Com es pot gestionar un sector que econòmicament és tan important?




El problema de Barcelona també el pateixen altres grans ciutats del món que atreuen un volum de turistes que multiplica diverses vegades la seva població, com París, Amsterdam, Palma o Lisboa.

El ritme de creixement del sector turístic a escala mundial és de prop del 5% anual. Segons xifres de l’Organització Mundial del Turisme, el 2015, 1.200 milions de persones al món es van desplaçar fora dels seus països per passar-hi les vacances. Viatjar abans era un desig a l’abast de pocs, però ara s’ha convertit en l’activitat d’oci més comuna per a gairebé tothom. Des del “boom turístic” dels anys 60 i 70, el turisme de masses ha anat conquerint terreny fins a convertir-se en una de les principals activitats econòmiques a escala internacional, i un dels pilars de l’economia per a Catalunya i Espanya.




Més enllà de l’enlluernament de les xifres, en l’àmbit local, el turisme és un fenomen que impacta a tots els nivells en la vida de les ciutats i que les transforma. El debat per posar ordre al creixement del sector és sobre la taula i Barcelona ha estat la primera ciutat a plantejar-lo. És sostenible aquest continuat creixement turístic? Quin és el model de desenvolupament turístic desitjable? Es pot administrar aquesta activitat d’una manera satisfactòria per a totes les parts que hi estan implicades? Es pot evitar l’enfrontament entre la ciutat dels ciutadans i la ciutat dels turistes?




El documental “La ciutat dels turistes” se submergeix en una de les qüestions més controvertides del present per a la majoria de les capitals europees, analitza la relació de Barcelona amb el turisme, i n’extreu conclusions locals i també globals.

Dirigit per Isabel Fernández.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 18 d’abril, a les 22.45, a TV3, i 7 dies, a internet (geolocalitzat a Espanya)

Malala Yousafzai va ser víctima als 15 anys d'un atemptat terrorista dels talibans que gairebé perd la vida pel fet d'haver defensat l'educació de les menors al Pakistan. Malala, Premi Nobel de la Pau, és avui en dia una defensora de l'educació dels joves d'àmbit internacional. Una producció dirigida per Davis Guggenheim, autor del documental guanyador d'un Oscar "Una verdad incómoda" (2006) i "Esperando a Superman" (2010).


“Un infant, un mestre, un llibre i un bolígraf poden fer canviar el món”
Malala


“Ell em va dir Malala” (“He Named Me Malala”) és un íntim retrat de la guanyadora del Premi Nobel de la Pau el 2014, Malala Yousafzai, que va ser assenyalada com a objectiu dels talibans i li van fer greus ferides per arma de foc quan tornava a casa seva, a la vall de Swat, el Pakistan, en un autobús escolar el 9 d'octubre del 2012. Va ser assenyalada quan només era una adolescent de 15 anys, juntament amb el seu pare, per haver-se manifestat a favor de l'educació dels joves. L'atac que li van fer va provocar la protesta de les persones que li donaven suport arreu del món. Miraculosament, va sobreviure, i actualment és una destacada defensora de l'educació de les joves a tot el món, com a cofundadora de la Fundació Malala.




La pel·lícula narra la història de Malala sense ajustar-se a la cronologia biogràfica. D’una banda, el present d’una jove al Regne Unit que alterna la vida familiar amb els seus pares i germans, els estudis i la seva projecció pública, amb entrevistes amb Barack Obama, llavors president dels Estats Units, la reina Isabel II o discursos a l’ONU. I, d’altra banda, un viatge al passat, a Mingora, la localitat on viva al Pakistan, on es va instaurar un clima de terror i repressió amb l’ascens del poder talibà. Amb només onze anys, Malala va començar a escriure amb un pseudònim en un blog per a la BBC en què detallava la vida sota el règim talibà, que el 2009 va prohibir l’escolarització de les noies. La seva popularitat com a defensora del dret de les noies a l’educació la van convertir en l’objectiu d’un atac terrorista, de què va salvar la vida de miracle.



Malala és una jove extraordinària, que ha tingut en la figura del pare una font d’inspiració. Ziauddin Yousafzai era propietari d’una xarxa d’escoles i un gran activista al Pakistan en la defensa els drets de les noies, el medi ambient i la justícia social. Malgrat aquesta influència, Malala ha construït la seva vida amb les seves pròpies decisions. Des de la seva fundació continua lluitant per escolaritzar les més de 130 milions de noies al món que no tenen accés a l’escola.

Podeu veure el tràiler aquí.


Més informació
Web del documental: http://www.henamedmemalalamovie.com/
Fundació Malala: https://www.malala.org/

Dirigit per Davis Guggenheim.

05/04/2017: “Polifonia basca”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 11 d’abril, a les 23.50, a TV3 i 30 dies a internet


Radiografia del País Basc cinc anys després del final d’ETA


El periodista Antoni Batista, corresponsal polític al País Basc durant 23 anys per diversos mitjans i autor de nombrosos llibres sobre el conflicte basc, protagonitza “Polifonia basca”, documental que reflexiona sobre la situació de present del País Basc, cinc anys després de l’anunci del final de la violència d’ETA.




Antoni Batista


El periodista Antoni Batista conversa sobre la situació actual al País Basc amb les persones que eren fonts periodístiques durant la seva etapa com a corresponsal i que, amb el temps, han esdevingut amics seus. El documental es construeix a partir de la “polifonia de fonts” que Batista ha usat com a bandera periodística per parlar del conflicte, reflexionar sobre com ha canviat el País Basc en aquest darrer lustre i cap a on es dirigeix després de la superació de l’episodi violent, en termes de convivència i reconciliació.



Juan José Ibarretxe i Arnaldo Otegi


Entre els entrevistats hi figuren el lehendakari Juan José Ibarretxe, el fundador d’ETA Iulen de Madariaga, el líder de Sortu Arnaldo Otegi o l’exvicelehendakari Ramón Jáuregui així com els periodistes Martxelo Otamendi i Bingen Zupiria, ara conseller de Cultura i Política Lingüística del govern basc. Les converses inclouen personatges com el filòleg Ramon Etxezarreta, l’escriptor Kirmen Uribe, el mestre Sainz Alfaro, director de l’Orfeó Donostiarra, el bisbe Juan Maria Uriarte, mediador en les converses de pau 1999 a Zuric, i una trobada entre Batista i Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista assassinat per ETA el 2000.



Iulen de Madariaga i Rosa Lluch


El documental indaga també en la manera en què s’està construint “el relat de la pau” al País Basc, si és un relat compartit en una societat que encara avui està dividida o bé serveix per seguir alimentant les dues parts del conflicte.

Formalment, “Polifonia basca” es construeix a mode de simfonia, amb cinc moviments vinculats a un tema que Batista interpreta al piano, amb arranjaments seus. Són: “El País Basc”, de Raimon; “Agur Jaunak”, popular basca; “Eusko Gudariak”, de José María de Gárate; “Sorterriko Koplak”, poema de Joseba Sarrionandia musicat pel cantautor Mikel Laboa; i “Habanera”, de Xabier Lete.


Antoni Batista, l’autor que més llibres ha publicat sobre el conflicte basc

Nascut a Barcelona el 1952, Antoni Batista és periodista, escriptor i musicòleg. Ha estat corresponsal al País Basc de l’”Avui” i “La Vanguardia” i actualment fa col·laboracions al diari “Ara” i a la revista d’història “Sàpiens”. Es va especialitzar en periodisme en situacions de conflicte, molt singularment en els casos d’Israel/Palestina, Irlanda i el País Basc.

Batista va començar la seva activitat periodística al País Basc el 1971, fa 35 anys. Ha entrevistat gairebé tots dels agents polítics i socials bascos, incloent la direcció d’ETA. D’entre les seves exclusives periodístiques, figura haver publicat el 1988 una entrevista al diari “Avui” on els màxims responsables d’ETA afirmaven que no atemptarien als Jocs Olímpics de Barcelona, constituint un “scoop” mundial. Deu anys després, el 1998, va ser l’únic periodista d’un mitjà estatal (“La Vanguardia”) que va cobrir la signatura de l’Acord de Lizarra, preludi de la treva d’ETA.

Pel que fa a llibres, ha publicat “Diario privado de la guerra vasca” (Plaza & Janés, 1999), considerat un text de referència respecte al conflicte basc; “Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa”, Premi Irla d’Assaig, 2011 (Angle Editorial, 2011), on vincula i compara les dues realitats nacionals; “Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA” (Penguin Random House Mondadori, 2012), analitzant el final de la banda armada; i recentment, tant en català com en castellà, “Otegi, la força de la pau” (La Campana, 1a edició 2015, 2a edició, 2016).

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Joan Salicrú i Ariadna Vázquez.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet

Quan s’acosten els 100 primers dies de la polèmica presidència de Donald Trump, “Sense ficció” estrena “El camí de Trump cap a la Casa Blanca”, un treball d’investigació de la televisió pública dels Estats Units sobre com Trump va desafiar tots els pronòstics per guanyar la presidència, com va aconseguir milions de seguidors, derrotar adversaris i arribar fins a la Casa Blanca.
A continuació, “El cas contra la Proposició 8”, també als Estats Units, segueix durant cinc anys la lluita legal per reconèixer els matrimonis del mateix sexe a l’Estat de Califòrnia.




“EL CAMÍ DE TRUMP CAP A LA CASA BLANCA”

EMISSIÓ: Dimarts 4 d’abril, a les 21.55, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una investigació de com Donald Trump va desafiar les expectatives per guanyar la presidència
El candidat va trencar totes les normes polítiques clàssiques


Una producció de WGBH Educational Foundation/Boston

La victòria de Donald Trump va ser tan impressionant que fins i tot va sorprendre els mateixos membres de l'equip del candidat. Durant mesos, els mitjans de comunicació i els cercles polítics havien anunciat que no tenia cap possibilitat de guanyar les eleccions per a la presidència dels Estats Units. Però, contra tot pronòstic, va vèncer el seu rival, Hillary Clinton, del Partit Demòcrata, els mitjans de comunicació, les sospites d’haver orquestrat una guerra d’informació maniobrada amb el president Vladímir Putin per ajudar la seva candidatura i unes enquestes completament desfavorables.




Amb entrevistes als responsables, assessors i membres de les campanyes de Trump i Clinton, “El camí de Trump cap a la Casa Blanca” (“Trump's Road to the White House”) descriu com Trump va sobreviure a tots els escàndols i errors de la seva campanya electoral. Els seus comentaris despectius sobre els mexicans, els musulmans, les dones o els periodistes van crear malestar i l’ensorraven a les enquestes. Se l’acusava de “racista, xenòfob i moralista”. Malgrat tot, va aconseguir milions de vots. El documental és un retrat del nou president i dels americans que el van portar fins a la Casa Blanca.

Podeu veure el tràiler aquí.

Dirigit per Michael Kirk.




» Veure més

Següent