Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció

EMISSIÓ: dimarts 7 de juliol a les 21.55, a TV3.

Radiografia de l’escàndol bancari protagonitzat per Hervé Falciani.

Un ‘thriller’ financer que anuncia la mort del secret bancari.

“Sí, vaig actuar contra la llei, però vaig actuar contra una llei que ens perjudica a tots”

“Si treballes per al sistema, comences a entendre el sistema. I jo no podia viure més d’aquella manera”


Una coproducció de Gebrueder Beetz Filmproduktion (Berlín), Polar Star Films, TVC (Catalunya), SWR/ARD (Alemanya), ARTE (Alemanya/França), TVE (Espanya), RTS i SRF (Suïssa), DR (Dinamarca), SVT (Suècia), YLE (Finlàndia) i TG4 (Irlanda).



A la tardor del 2008, un empleat de banca anomenat Hervé Falciani va robar al banc HSBC Private Bank de Ginebra. Però no va robar diners, sinó una cosa molt més important: dades de clients. D’aquesta manera, va precipitar el final del secret bancari a Suïssa, un final que té conseqüències arreu del món.

El viatge de Falciani comença l’any 2006 a Ginebra. L’oficina tècnica de l’HSBC Private Bank és al carrer de Lausanne, en un centre comercial situat a prop de l’estació de tren de Cornavin. Falciani està assegut davant de la pantalla del seu ordinador. És un home de més de trenta anys amb la mirada seductora i un pentinat immaculat. Fa cinc anys que treballa a l’HSBC. Va començar a Mònaco, on aquest francès havia viscut de petit entre iots, casinos i famosos i on va passar de crupier de casino a expert en seguretat de les tecnologies de la informació: de la taula de joc a l’HSBC. Ara treballa al cor del banc, on convergeixen totes les dades de l’empresa.



Una de les primeres feines que té Falciani al banc és crear un directori on el banc pugui emmagatzemar la informació sobre els seus clients. Això li fa conèixer una xarxa de dades bancàries extremament compromeses. Després ha de transferir les dades dels clients a un altre sistema informàtic. D’aquesta manera, pot accedir a dades encriptades i és testimoni de com l’HSCB fa servir aquella xarxa per ajudar alguns clients a amagar els seus diners i a esborrar el rastre de l’ocultació del seu patrimoni. Falciani veu amb els seus propis ulls proves de casos d’evasió fiscal que pugen a milers de milions d’euros.

» Veure més

Categories: Documentals , Cultura
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 30 de juny, a les 21.55, a TV3

Una producció de Whats up Doc i Lastor Media.



Aquesta història arrenca a la vora del mar. Comença a la Mediterrània (Maó, Menorca) i continua a l’Atlàntic (Rota, Cadis), on Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina escriuen a quatre mans les cançons de “La orquesta del Titanic”, el disc de la seva segona i última gira conjunta per terres americanes. La pel·lícula es remunta algunes dècades enrere, quan els dos artistes van descobrir aquell continent, amb el qual mantenen una llarga història d’amor.

Serrat viatja per Amèrica llatina des de fa 45 anys. Va estar exiliat a Mèxic quan la dictadura franquista va ordenar la seva persecució. A l’Argentina i a Xile segueix ben viu el record del compromís del “Nano” contra els règims militars que el van declarar persona no grata.



Sabina va arribar més tard a Amèrica. La seva poesia i la seva actitud “canalla” sedueixen un públic que abasta diverses generacions. A l’Argentina, canta amb la força d’un roquer i el sentiment d’un cantant de tangos. A Mèxic, els “mariachis” i les orquestres de poble entonen la cançó “Y nos dieron las 10” sense saber que la va escriure Sabina.

“Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’” és un viatge de dos artistes diferents i còmplices a través d’un continent que ha viscut grans canvis i on han arrelat de manera profunda. Serrat és el símbol de tota una generació, que el venera com a referent. Sabina és una altra cosa. És el “cuate”, aquesta paraula tan mexicana que descriu l’amic, el col·lega, el còmplice.

Dirigit per Francesc Relea.



Entrevista a Francesc Relea i Joan Manuel Serrat
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 16 de juny a les 21.55, a TV3.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Rumbo Sur.

La Barceloneta. Un barri popular de poc més d’un quilòmetre quadrat, situat al costat de la platja, on hi viuen 16.000 persones i que atreu gent d’arreu del món. Paradigma dels canvis que experimenta la ciutat de Barcelona.



Aquest documental és una calidoscopi de mirades creuades, que ens descobreix el caràcter d’un barri en plena transformació i ens dóna les claus per comprendre’n la personalitat.

Darrere de la façana del “barri de moda” i “alegre”, hi trobem una població orgullosa del seu entorn i de les pròpies arrels, i alhora preocupada pel seu barri. En tan poc espai, hi ha diverses barcelonetes superposades: la dels pescadors, la dels obrers, la dels treballadors del port, la del turisme... Entre totes, configuren una barriada complexa, que intentem descobrir a través d’alguns del seus habitants.



El creixement dels últims anys i el turisme han fet canviar moltes coses, però la Barceloneta continua sent un lloc amb fesomia pròpia i amb una ànima irreductible. Malgrat les transformacions inevitables, conserva el perfil d’una personalitat molt forta i ha sabut mantenir un teixit social cohesionat i una marcada identitat marítima.

La Barceloneta d’avui ha d’afrontar un seguit de reptes i contradiccions, com l’explosió del turisme, els problemes amb els apartaments turístics, el mòbing relacionat amb l’especulació immobiliària, la massificació, la transformació del port vell, la marina de luxe, la crisi de la pesca, el creixement portuari, etc., que amenacen una vida tradicional que encara conserva la seva mesura humana.

Dirigit per Pere Secorún.


Entrevista a Pere Secorún, director de "La Barceloneta, retrat d'un barri"
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 9 a les 21.55, a TV3.

Una coproducció de Televisió de Catalunya i Alea Docs & Films.



Big data, el rastre informàtic que deixen les nostres dades a la xarxa, s’ha convertit en el Gran Germà de l’era digital. Càmeres de videovigilància, targetes de crèdit, ordinadors, telèfons geolocalitzats... Milers de milions de ciutadans hiperconnectats que van deixant fins als mínims detalls de la seva vida personal emmagatzemats en els gegantescos servidors del núvol. “Si no reaccionem als perills que amaga aquest sistema de vigilància global, el nostre futur pot ser una gran presó digital”, assegura Marc Rotenberg, president de la fundació EPIC.

Accessible a les agències de seguretat dels estats i als serveis d’anàlisi de les empreses privades que dominen internet, la nostra intimitat ha deixat de ser un espai privat. Mario Costeza va trigar sis anys a aconseguir que Google retirés una dada personal que no era certa. “La nostra sentència del Tribunal Europeu de Justícia permetrà el dret a l’oblit de centenars de milers de ciutadans”.



A partir dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York, el 70% de les comunicacions telefòniques i per correu electrònic del planeta són controlades i enregistrades pels sistemes d’escolta de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA), l’agència secreta nord-americana que controla les comunicacions. Thomas Drake, exanalista de la NSA, manté que “en una societat de la vigilància com la que vivim tots som sospitosos per definició”.

En aquest món estretament vigilat, fins a on estan amenaçats la nostra vida privada i el nostre drets a la llibertat individual? Trenta anys després de “1984”, la fantasia visionària de George Orwell s’ha vist superada per la realitat. I la societat de la vigilància té tots els ciutadans sota control.

Dirigit per Alexandre Valenti i Pedro Barbadillo.



Entrevista a Pedro Barbadillo.

28/05/2015: “Contraban”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 2 de juny a les 21.55, a TV3.

Una producció pròpia de Televisió de Catalunya, dirigida per Josep Rovira.


De contraban de tabac entre Andorra i Espanya se n’ha fet tota la vida. Però avui les regles del joc entre contrabandistes i forces de seguretat són unes altres. La tecnologia permet veure coses que abans era impossible i aconseguir proves inculpatòries que detallen la freqüència del delicte o la identitat dels implicats. Si hi afegim que el contraban al Pirineu no distingeix entre ideologies polítiques ni classes socials, ni entre ciutadans de carrer, expolítics o membres dels cossos de seguretat, les imatges obtingudes són, a vegades, sorprenents.



Corria el mes de juny del 2012 quan un grup de persones que formaven part d’una de les colles que es dediquen al contraban freqüentaven un garatge tancat en els soterranis d’un edifici de la Seu d’Urgell, traginant caixes de tabac que provenia d’Andorra. Ells no sabien que una càmera amagada pels Mossos d’Esquadra els vigilava i enregistrava tots els seus moviments, però el que tampoc no s’esperaven els policies era la identitat de tots els que hi participaven.

La sorpresa va ser majúscula quan van veure que entre aquells delinqüents que acabarien detinguts setmanes més tard hi havia un guàrdia civil amb comandament a la Duana de la Farga de Moles i, a més a més, qui havia estat alcalde per Esquerra Republicana de la Seu d’Urgell i, pocs mesos abans, conseller de Governació de la Generalitat.

La notícia es va estendre com una taca d’oli, va provocar reaccions diverses arreu de les valls pirinenques i va arribar, com poques vegades passa, a la resta del país. El contraban de tabac tornava a ocupar les primeres pàgines dels mitjans, i mentre que la majoria dels habitants de la zona ho relativitzava, molts catalans que havien estat afectats per les retallades de sou i també dels serveis públics prenien consciència per primera vegada de l’efecte negatiu que té sobre la hisenda pública la quantitat d’impostos que es deixen de pagar a causa del contraban de tabac.



En el documental, les càmeres de TV3 han seguit els diferents protagonistes, han participat en les batudes nocturnes que fa la Guàrdia Civil per les muntanyes de l’Alt Urgell i han acompanyant els Mossos d’Esquadra entrant de matinada a diversos domicilis per fer-hi escorcolls i detenir sospitosos de contraban. També s’han filmat les compareixences judicials dels detinguts, que gairebé sempre es neguen a reconèixer el delicte. I, alhora, també se segueix un grup de fardellers que baixen amb les caixes de tabac a l’esquena i es mostra les dures condicions en què fan el recorregut, de nit i pels difícils corriols que solquen les muntanyes.

“Contraban” entrevista els alcaldes de les poblacions més pròximes a la frontera; els responsables policials de les diverses forces que controlen el contraban de tabac a la duana o a les carreteres i pistes adjacents; la jutgessa i el fiscal de la Seu que van intervenir en la detenció i escorcoll de l’anomenat periodísticament “cas Ausàs”; advocats defensors i diversos protagonistes del negoci opac del tabac que no passa per la duana.



El treball mostra com, en aquella zona fronterera, les dues realitats –seguretat i contrabandistes– conviuen amb una certa harmonia. Hi ha una raó històrica que ho justifica. Abans era una feina ben vista, que fins i tot es registrava com a ofici en els documents nacionals d’identitat. Una aurèola que sembla que encara perdura i que justificaria, d’alguna manera, la tolerància actual.

Però tot canvia i, mentre que per a la gent d’aquelles valls continua sent un negoci de subsistència, que permet arrodonir el sou i arribar a finals de mes en una de les comarques més pobres del país, per a la resta de ciutadans, especialment en plena crisi econòmica, aquesta activitat no és més que una altra manera d’evadir impostos i de manipular diner fàcil, que molt sovint alimenta altres delictes o organitzacions ben estructurades i, encara més, molt ben finançades.



Entrevista a Josep Rovira



21/05/2015: "BlackFish"

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 26 a les 21.55, a TV3.

Com reacciona la naturalesa quan l’ésser humà sobrepassa els límits establerts?




L’estiu de 2010, Dawn Brancheau, una reconeguda entrenadora del parc SeaWorld a Orlando (Florida, Estats Units), va morir atacada per l’orca Tilikum. No era la primera vegada que Tilikum matava algú al llarg de la seva vida en captivitat. “BlackFish” és un documental impactant, que conté entrevistes amb una gran càrrega emotiva i que explora l’extraordinària naturalesa d’aquestes criatures, el tracte que aquestes espècies reben en captiveri, la vida dels seus ensinistradors i les pressions que reben per part de la indústria dels parcs aquàtics.

Malgrat que el discurs oficial assegura que aquests dramàtics fets són molt excepcionals, que aquestes bèsties viuen felices i que els ensinistradors estan segurs, la directora del film, Gabriela Cowperthwaite, es va preguntar “per què un animal extremadament intel·ligent ataca la seva entrenadora, la mà que li dóna de menjar?”. I va “intentar entendre aquest incident no com una activista sinó com una mare que porta els seus fills a veure els animals de SeaWorld i fins i tot com una documentalista que no pot deixar les coses així, sense intentar anar més enllà del que va succeir”.



Aleshores, Gabriela va confegir un equip i aquí va començar un “viatge de sorpreses i descobriments”, feixug i difícil. “Durant dos anys vam ser bombardejats per fets terrorífics, informes d’autòpsies, entrevistats plorosos i animals infeliços. Però a mesura que avançava sabia que teníem l’oportunitat de treure l’entrellat d’algunes coses que havien quedat pendents d’aclarir al llarg del camí. I tot el que havíem de fer era contar la veritat”.

“BlackFish” és una invitació a reflexionar sobre la relació que mantenim amb la naturalesa i en mostra les poques coses que els humans hem après encara d’espècies summament intel·ligents i sensibles.

Dirigit per Gabriela Cowperthwaite.



Tràiler de "Blackfish"
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 19 a les 21.55, a TV3.

Una òpera en dotze plats, un banquet en dotze actes

Una obra total, multidisciplinària, digital, real, onírica, cibernètica i gastronòmica: òpera, electrònica, poesia, 3D, arts escèniques, cant, filosofia, pintura, cinema, música i cuina.


“El somni del Celler de Can Roca” va ser un sopar articulat com una òpera en 12 plats que va reunir a Barcelona, el 6 de maig del 2013, dotze comensals de disciplines molt diverses i amb un factor en comú: la curiositat per experimentar, per anar més enllà dels límits dels sentits, al voltant de les creacions gastronòmiques dels germans Roca. La pel·lícula mostra el procés creatiu dels més de 40 artistes que hi van participar.



El viatge que proposa “El somni del Celler de Can Roca” discorre pel món de les idees, la creació i el pensament, amb llenguatges propis del cinema documental, combinant recursos narratius i estilístics que abracen les més variades fonts del cinema d’assaig, de ficció i d’animació. Estem davant d’un llargmetratge de creació lliure que amplia i complementa tot el que el projecte comunica. En cap cas, no es pot entendre com un “making of” del seu procés creatiu; ben al contrari, es defineix com una obra en si mateixa.

El director Franc Aleu, destacat renovador de l’òpera contemporània, proposa a l’espectador viure una experiència inèdita a través d’un espectacle multidisciplinar. Per primera vegada les creacions de músics, poetes, pintors, compositors, cantants, creadors audiovisuals de tot el món, conflueixen al voltant d’un sopar en què s’uneixen art i gastronomia. A través de la pel·lícula l’espectador podrà observar la gènesi i endinsar-se en les emocions que formen part del discurs creat a través de la gastronomia dels germans Roca, amb l’objecte de provocar sensacions i emular les experiències dels comensals que van participar en el sopar de Barcelona.



Ferran Adrià, cuiner i copropietari d’El Bulli; Rafael Argullol, narrador, poeta i assagista; Miquel Barceló, artista plàstic; Joël Candau, antropòleg especialitzat en ciències sensorials; Bonaventura Clotet, un dels millors especialistes mundials en la investigació sobre VIH; Nandita Das, actriu i una de les directores més reconegudes del cinema indi; Abderrahmane Kheddar, màxim expert mundial en la ciència del tacte, la realitat virtual i la robòtica humanoide; Ben Lehner, biòleg i investigador i un dels científics més brillants en la seva especialitat; Harold McGee, escriptor especialitzat en gastronomia relacionada amb la química i la tècnica dels aliments i història de la cuina; Freida Pinto, actriu que ha protagonitzat entre altres pel·lícules “Slumdog Millionaire” o “Conocerás al hombre de tus sueños”; Josep Pons, director musical del Teatre del Liceu, i Lisa Randall, física teòrica i experta en cosmologia, són els dotze comensals.

Una producció de Mediapro dirigida per Franc Aleu.
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 12 de maig, a les 23.55.

• Nominat a Millor Documental als Critics Choice Awards 2012
• Entre les 10 millors pel·lícules de l’any, entre d’altres, pels diaris “The Guardian” i “The Independent”
• Premi al millor director de documental al Sundance Film Festival 2012.




“La reina de Versalles” és un documental basat en els membres d'una família multimilionària i en els reptes financers que afronten arran de la crisi econòmica. Amb proporcions èpiques d’una tragèdia de Shakespeare, el documental segueix dos personatges únics, David i Jackie Siegel, a partir de les històries d'èxit dels quals es mostren les virtuts i els defectes innats de l’anomenat “somni americà”. “La reina de Versalles” comença mostrant la família triomfant, l’any 2007, a punt de construir la casa més gran dels Estats Units, un palau de més de 8.000 metres quadrats. Durant els dos anys següents, el seu imperi en expansió, impulsat per la bombolla immobiliària i l’abaratiment del diner, trontollarà a causa de la crisi econòmica. Aquest fet produirà importants canvis en l'estil de vida i en el caràcter dels protagonistes.

» Veure més

Categories: Documentals , Economia , Política
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 5 de maig a 22.45, a TV3.

Una contundent i creativa visió sobre la crisi política, econòmica i d’identitat a què s'enfronta la Unió Europea.




10.000 metres d’alçada, en un futur no gaire llunyà. Jane Monnetti, de vuit anys, seu a bord d’un avió que vola en direcció a Berlín, enmig d’una amenaçadora tempesta. A nivell de terra les coses tampoc no van gaire bé.

La Unió Europea (UE) s’ha ensorrat i els països que col·laboraven feliços entre ells a principis del segle XXI han entrat en regressió i han passat a formar part de la col·lecció de les nacions estat díscoles i competidores d’abans de la formació de la UE. Espantada per les turbulències del vol, la Jane comença una conversa amb un arqueòleg anglès assegut al seu costat: Carlos Granda.



L’arqueòleg està a punt de donar una conferència a la UE, una entitat de la qual no ha sentit parlar mai. A la maleta porta cinc objectes que evoquen cinc valors europeus perduts. Per distreure la Jane de la creixent tempesta, li explica cinc històries sobre què va ser la UE, per què les coses van anar tan malament i quines han estat les pèrdues des del seu ensorrament. Retrocedint al 2014 amb cinc històries de cinc llocs diferents -Regne Unit, Suècia, Alemanya, Espanya i Croàcia-, el documental crea un retrat coral del “somni europeu” i de com es podria haver perdut per sempre.

Sobre la base de belles fotografies, d’entrevistes a experts, d’històries personals i de material d’arxiu, el film construeix una imatge única de l’Europa per la que val la pena lluitar i que ara es veu abocada a la desintegració, cas que les coses segueixen el curs actual. Els èxits positius d’una UE que ha creat prosperitat, estabilitat i un dels estats del benestar més avançats del món, alhora que ha previngut de guerres el continent, es posen de manifest alhora que sustenta la necessitat d’una reforma urgent i profunda de la UE.



“La pel"·lícula de la gran catàstrofe europea” (“The Great European Disaster Movie”) és més que una pel·lícula política. Es tracta d’una peça de periodisme compromès amb arguments poderosos per mostrar com el desengany i la ira populars aboquen el continent perillosament a la seva desintegració. Subtil i enginyós, el documental reflexiona sobre la UE a través dels ulls dels actors més importants per al seu èxit: els mateixos europeus.

Dirigit per Annalisa Piras.
Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 28 d'abril a les 22.10, a TV3.

Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.

Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.

Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.

Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.




Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.

Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.



El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.

Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.



Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.

La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.



Tràiler d'"Els internats de la por"


"Els internats de la por" és un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002) i "Torneu-me el fill!" (2012).

MATERIAL EXTRA
VERSIÓN EN CASTELLANO DEL DOCUMENTAL

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.