Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55 i 23.00, a TV3 i internet (geolocalitzat a Espanya)

“Sense ficció” estrena dues produccions protagonitzades per dues dones cabdals per la literatura. Primer, “La Víctor”, de Francesc Escribano, se centra en Caterina Albert (1869 – 1966), autora de la novel·la “Solitud”, més coneguda pel pseudònim masculí que va fer servir per escriure, Víctor Català.
I després, “La clàusula Balcells”, un documental sobre l'agent literària Carme Balcells (1930-2015), la dona que, lluitant contra tots els elements, va aconseguir posar la literatura hispana a dalt de tot de les lletres mundials. Compta amb la direcció de Pau Subirós i la realització de Neus Ballús, el productor i la directora de la multipremiada “La plaga”.



“LA VÍCTOR”

EMISSIÓ: Dimarts 28 de març, a les 21.55, a TV3 i a internet (geolocalitzat a Espanya)

Una producció de Minoria Absoluta SL en coproducció amb Televisió de Catalunya i amb el suport de la Diputació de Girona, l'ICEC i la Institució de les Lletres Catalanes.

L’actriu Míriam Iscla rep l’encàrrec d’interpretar el personatge de Víctor Català, del qual només sap que era una dona i que escrivia. Per obtenir informació que l’ajudi a posar-se a la pell de l’escriptora, inicia una ruta que la portarà a entrevistar-se amb les persones que millor coneixen el pensament i l’obra de l’autora empordanesa.





A mesura que l’actriu comença a endinsar-se en el món de Víctor Català, la veurem transformar-se en el personatge i reaccionar davant de les informacions que exposen els entrevistats, ja sigui per confirmar-les o per respondre-hi.

El documental va construint, d’aquesta manera, l’enigmàtic personatge d’aquesta dona, Caterina Albert, que va haver d’amagar-se rere un nom d’home, Víctor Català. Una pionera que, potser sense saber-ho, va obrir camí a totes les dones que volen defensar la seva vocació.


Caterina Albert




Caterina Albert va néixer a L’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869, filla d’una família de propietaris rurals. És la més gran de quatre germans i, després de la mort prematura del seu pare, es fa càrrec, amb només vint anys, de l’administració familiar.

Caterina havia tingut accés a l’educació primària i havia crescut en un ambient relativament culte. Li agradava llegir, dibuixar i va desenvolupar un gran interès per l’arqueologia.

El punt d’inflexió en la seva vida arriba als 29 anys, quan rep un premi als Jocs Florals d’Olot pel monòleg teatral titulat “La infanticida”, protagonitzat per una mare soltera que, ofegada per la pressió social, es veu empesa a matar el seu nadó i relata aquests fets des del centre psiquiàtric on està ingressada.

El text va merèixer tota mena d’elogis, però, en saber que l’havia escrit una dona jove, una “senyoreta de l’Escala”, el rebuig va ser instantani i hi va haver un cert escàndol. Va ser aleshores que l’escriptora incipient va decidir firmar la seva obra amb el pseudònim masculí de Víctor Català.

A partir d’aleshores, va mantenir una mena de doble vida. Caterina Albert era la noia de casa bona, “aficionada” a escriure, sempre discreta i moderada. A les seves obres, però, les passions i fins i tot la violència flueixen amb generositat. Podríem dir que Víctor Català oferia un atreviment de plantejaments (entre ells, un rebuig radical al paper tradicionalment atribuït a les dones) que Caterina Albert no hauria subscrit.

Els intel·lectuals de l’època van rebre la nova autora amb recel i més aviat la menystenien, però, amb el temps, la majoria van caure rendits al seu geni. Amb molts d’ells va mantenir una intensa relació epistolar.


Dirigit per Francesc Escribano.



» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 21 de març, a les 21.55, a TV3

La lluita contra el càncer de Pau Donés

TV3 dedica la nit del 21 de març a la figura del cantant Pau Donés. En primer lloc, a les 21.55, “Sense ficció” estrena “'Jarabe' contra el càncer”, un documental dirigit per Albert Solé i coproduït per Minimal Films, TV3 i Movistar, que explica la lluita del cantant Pau Donés contra aquesta malaltia, i alhora mostra l’univers de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

I després de "Sense ficció", a les 23.05, l’especial continuarà amb l’emissió d’“Ara, Pau Donés”, una entrevista de la periodista Agnès Marquès al cantant després que la malaltia ha reaparegut a la seva vida.



Pau Donés i Albert Solé van treballar durant mesos en col·laboració amb el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus en la realització de “'Jarabe' contra el càncer”. El documental retrata la lluita del cantant contra el càncer de còlon avançat, que se li va diagnosticar l’agost del 2015 i, alhora, una fotografia de com és el dia a dia dels pacients i professionals que conviuen amb aquesta malaltia.




En aquesta producció, Pau Donés va decidir donar visibilitat als tractaments a què era sotmès i a les seves pròpies reflexions amb l'objectiu de desestigmatitzar la malaltia i transmetre un missatge positiu. La seva vida, com la de tots els pacients, va canviar radicalment. Ara està pautada pels controls, les cirurgies i les sessions de quimioteràpia que rep periòdicament a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, un dels més actius en oncologia. El seu missatge és clar: mentre el cos aguanti continuarà fent una vida al més normal possible. Sense drames i amb realisme. Pau Donés ha preparat un nou disc i un llibre anomenats “50 palos” i una nova gira que comença a Mèxic al març, continua a l’abril als Estats Units, on la van deixar quan li van diagnosticar el càncer, i acaba al maig per tot Espanya. El 20 de maig actuarà al Gran Teatre del Liceu.



A més, a través de la lluita diària contra la malaltia del Pau, a la qual se suma la de dos pacients més, el Marc Pairó i la Meritxell Jané, i la d'una infermera, la Carolina Buendia, el documental mostra com es mou l'univers de metges, investigadors, infermeres, personal tècnic i administratiu d'un gran hospital públic.

En conjunt, “'Jarabe' contra el cáncer” és un documental amb un missatge en positiu, però que no defuig la realitat ni la duresa del combat contra la malaltia.

Podeu veure el tràiler aquí.

I els vídeos:
Preestrena del documental "'Jarabe' contra el cáncer". Telenotícies
Preestrena solidària de "'Jarabe' contra el cáncer". Els Matins


Dirigit per Albert Solé.

08/03/2017: “Alcaldessa”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 14 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)
HASHTAG: #AlcaldessaTV3


Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català


“Alcaldessa”, crònica íntima i en primera persona del viatge d’Ada Colau fins a l'alcaldia de Barcelona dirigida per Pau Faus, va rebre el gener passat el Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental de l'Acadèmia del Cinema Català i una menció d’honor en el Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA) en la categoria de documental de creació. L’any passat, va rebre la Bisnaga de Plata a la millor direcció documental al Festival de Màlaga.






El documental és una crònica del pas d’Ada Colau de l’activisme a les institucions en forma de diari personal. El director Pau Faus ha comptat amb Ventura Durall com a coguionista i productor executiu de Nanouk Films, productora amb una sòlida i reconeguda trajectòria en el documental, amb títols com “Dead Slow Ahead”, “Bugarach” o “Los años salvajes”.

“Alcaldessa” segueix els passos d’Ada Colau durant un any, des dels inicis de la candidatura de Barcelona en Comú fins al dia en què és investida alcaldessa. La crònica íntima dels fets -amb un videodiari personal de la mateixa Colau- i l’accés privilegiat a les entranyes de la formació ens mostren un episodi que reuneix dos arguments universals: la consecució d’una victòria històrica, paradigma dels canvis polítics del sud d’Europa, i el combat interior d’algú que s’està convertint en allò que tantes vegades havia qüestionat.






En el seu discurs d’agraïment a la gala dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, Pau Faus va compartir el premi a la millor pel·lícula documental amb els membres de la PAH, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, “perquè va ser allà on tot això va començar”. I d’això fa uns quants anys. El 2013, Pau Faus va crear Comando Vídeo amb la guionista Silvia González-Laá i el tècnic de so Xavi Andreu. Es van convertir en l'equip responsable de la comunicació audiovisual de la PAH Barcelona, on van conèixer Ada Colau, i són els autors del documental "SÍ SE PUEDE. Siete días en la PAH Barcelona". Gravat entre febrer i març del 2014, el documental mostra el dia a dia de la PAH Barcelona en el que podria ser una setmana qualsevol de la seva incansable activitat. Quan es va estrenar en obert a internet, s’havien fet més de cent projeccions col·lectives i gratuïtes del documental, s’havia subtitulat a sis idiomes i havia estat seleccionat dins de les Sessions Especials de la 18a edició del Festival de Màlaga. Cine Espanyol. Un any més tard, el festival premiava amb la Biznaga de Plata al millor director de documental Pau Faus per “Alcaldessa”, un premi “ex aequo” amb Jorge Caballero, per “Paciente”.

Per al director, el documental “permet a l’espectador ser testimoni directe dels dubtes, les contradiccions i els aprenentatges que va viure Ada Colau durant el vertiginós any que la va dur de l’activisme a l’alcaldia de Barcelona. Apostar per la proximitat -i aspirar a la transparència- era clau en aquest film per retratar una nova forma d’entendre la política que ha canviat radicalment el panorama polític estatal.”

“Alcaldessa” es va estrenar el 24 maig del 2016 a Madrid, coincidint amb el primer aniversari de la victòria de candidatures ciutadanes en les eleccions municipals, i a Barcelona el 26 de maig, en el marc del festival DocsBarcelona. Després, es va projectar en altres ciutats com València, Sevilla, Girona o Santiago de Compostel·la.






Podeu veure el tràiler aquí.
I aquí podeu veure un clip del documental amb un dels seus moments més emotius, en què Ada Colau reflexiona sobre la feminització de la política. Aquest fragment és molt representatiu dels dubtes i les contradiccions que afronta la protagonista al llarg de tot el film.


Premis
Gaudí a la millor pel·lícula documental, IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, 2017
Bisnaga de Plata a la millor direcció documental, Festival de Màlaga. Cine Espanyol, 2016
Menció d’honor, Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA)


Festivals
DocsBarcelona International Documentary Film Festival, Barcelona, 2016
DOK Leipzig, International Leipzig Festival for Documentary and Animated Film, Alemanya, 2016
Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català, 2016


Més informació
Web www.alcaldessa.com
Facebook facebook.com/alcaldessa
Twitter @DocAlcaldessa #DocAlcaldessa


Dirigit per Pau Faus
(Barcelona, 1974) Llicenciat en arquitectura i director dels curtmetratges "La ciudad jubilada" 2010), "Entre bastidores" i "Pedagogy" (2012) i del migmetratge "Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona" (2014). "Alcaldessa" és el seu primer llargmetratge.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de març, a les 22.45, a TV3, i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

La creació d’un imperi tèxtil


Amancio Ortega, fundador d'Inditex, va desbancar Bill Gates del número 1 de la llista Forbes dels homes més rics del món el setembre del 2016. El documental analitza la trajectòria d'aquest home de 80 anys i d'origen humil que, gràcies a la seva idea revolucionària de democratitzar la moda, va passar de no tenir res a convertir-se en l'home més ric del món. I estudia Zara, la joia de la corona del grup tèxtil, que també té una part fosca.





La llista Forbes va estimar que la fortuna d’Amancio Ortega era de 78.600 milions de dòlars (69.860 milions d’euros) el setembre del 2016. La primera vegada que havia ocupat la primera posició de la llista Forbes havia estat un any abans, l’octubre del 2015. Com ha aconseguit Amancio Ortega arribar a ser l’home més ric del món?

Els seus orígens són humils. Els seus pares es van instal·lar a la Corunya els anys 50. Fill de ferroviari, era el petit de quatre germans. A principis dels anys 60 deixa els estudis i aprèn l’ofici de confecció a La Maja, la botiga elegant de la Corunya. D’allà, va copiar el model d’una bata, d’un preu inaccessible per a la majoria de les dones gallegues, i la va vendre porta per porta més barata. Després de l’èxit de la iniciativa obre el primer taller, contracta personal i munta la primera fàbrica.






El 1975 obre la seva primera botiga en ple centre de la Corunya. Li va posar el nom de Zara, en al·lusió a Zadar, el port de Croàcia, on havia anat de viatge de nuvis. La botiga encara existeix. Quaranta anys després, Zara, vaixell insígnia d'Inditex, s'ha convertit en un negoci d'àmbit mundial amb 2.000 punts de venda a tots els continents. Però els mètodes no han canviat. Alguns especialistes en moda afirmen que Zara copia grans marques de luxe i creacions d’altres, però la marca no s’ha pronunciat mai sobre aquestes acusacions de plagi.

L’autenticitat dels dissenys, les condicions de treball de les persones que les confeccionen i el compromís amb el medi ambient són altres aspectes que el documental investiga d’aquest gegant del tèxtil.

Dirigit per Florence Kieffer.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55 i 23.35, a TV3

“La fi d’ETA” detalla la història dels deu anys de negociacions secretes, des de dins, narrades pels protagonistes directes en primera persona, i posat en context des de fora, que van contribuir al cessament definitiu dels atemptats d’ETA. Amb direcció de Justin Webster i guió dels periodistes José María Izquierdo i Luis Aizpeolea, es va presentar a l’última edició del Festival de Sant Sebastià.

A continuació, “Els condemnats” (“The condemned”) viatja fins al cor de Rússia. En un bosc més gran que Alemanya que arriba a 40 graus sota zero a l’hivern i que es troba a set hores en cotxe de la ciutat més propera, s’ubica Colònia Penal 56, una presó exclusiva per a assassins.



LA FI D’ETA

EMISSIÓ: Dimarts 28 de febrer, a les 21.55, a TV3 i a internet


La primera pel·lícula documental que narra com es va aconseguir que ETA deixés de matar


“La fi d’ETA” reconstrueix una dècada de converses que va culminar amb l’anunci d’ETA el 20 d’octubre del 2011 que cessava definitivament la seva activitat armada. El documental descobreix les trobades secretes a Espanya, Noruega i Suïssa, la intervenció del Centre Henry Dunant i els intents per fer fracassar les negociacions.

Justin Webster, autor de "Garzón, judici al jutge" (2011) i "Demà moriré" (2013), “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez” (2016), dirigeix el documental. En el guió, hi han treballat els periodistes José María Izquierdo i Luis R. Aizpeolea. És una producció de Quality Media i JWProductions, en coproducció amb Prisa Video, RTV Castilla la Mancha, IB3, RTPA, Baleuko Producciones, la participació d'ETB, Canal Sur, IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, el Govern Basc i el diari “El País”. “La fi d'ETA” va participar en la secció Zinemira de l’última edició del Festival de Cine de Sant Sebastià i es va estrenar als cinemes el 3 de febrer d’aquest any.






“La fi d’ETA” comença al “caserío” Txillarre, d’Elgoibar (Guipúscoa). En un entorn de muntanyes amb boscos de faigs i roures, al voltant d’una taula, el “caserío” va ser el lloc de trobada de les conversacions entre el llavors president del Partit Socialista d'Euskadi, Jesús Eguiguren, i el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi. Des del 2000 fins al 2004, tots dos polítics van mantenir un diàleg fruit de la seva iniciativa personal i al marge dels partits polítics que representaven. En aquella època, l’activitat d’ETA era molt forta: 25 morts només durant l’any 2000.

El panorama canvia significativament quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals el març del 2004. Les reunions de Txillarre, fins llavors merament exploratòries, esdevenen alguna cosa més. Sota la direcció de qui després seria ministre de l’Interior i vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’oficialitzen els contactes amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris i amb l’única oposició del Partit Popular que ja dirigia Mariano Rajoy.

La pel·lícula detalla les trobades secretes a Suïssa i Noruega entre Jesús Eguiguren i l’etarra Josu Ternera, perseguit per la justícia, que van ser possibles gràcies a la mediació del Centre Henry Dunant, especialista en resolució de conflictes, amb seu a Ginebra, i del govern noruec.





També es relaten les diferents fases, favorables i negatives, que es van alternar al llarg de les converses, amb més viatges a Suïssa i Noruega, i que van comptar amb la presència d’altres representants del govern i d’ETA, així com d’Arnaldo Otegi en representació de l’esquerra abertzale. La pel·lícula destaca també la mediació protagonitzada pel PNB, personalitzada en Josu Jon Imaz i Iñigo Urkullu.

Però la incorporació a les negociacions de Francisco Javier López Peña, Thierry, representant del sector més dur d’ETA, arruïna tot el que fins llavors s’havia avançat.

L’atemptat de la T-4 a Barajas, el desembre del 2006, obliga a un replantejament del procés. Les negociacions es tornen a trencar, fins que el govern accepta reiniciar-les a Ginebra, com a conseqüència de les peticions expresses de personalitats estrangeres, sobretot de Toni Blair.

Però el govern de Zapatero decideix, sota la direcció del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, incrementar encara més l’actuació de les forces de seguretat contra ETA, que mai havia abandonat. En poc temps cauen les cúpules directives de la banda. En paral·lel, les assemblees de les formacions abertzales van retirant el seu suport a les accions militars d’ETA, fins a concloure amb un comunicat en què crida a la direcció etarra a abandonar les armes.

Finalment, la declaració al Palau d’Aiete, a Sant Sebastià, d’un grup de reconeguts polítics mundials, com Kofi Annan, Gerry Adams o Bernie Ahern, exprimer ministre d’Irlanda, es converteix en el preludi del comunicat definitiu d’ETA de l’octubre del 2011.





PERSONATGES

"La fi d’ETA" aporta el testimoni de moltes persones que van participar directament en les negociacions. Els testimonis directes dels protagonistes del procés, Alfredo Pérez Rubalcaba, Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, recollits en tres extenses entrevistes inèdites, vertebren la narració dels fets.

A més, també s’entrevista l’actual lehendakari, Iñigo Urkullu, comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, importants personalitats espanyoles, des de l’exministre d’Interior dels governs de José María Aznar, Jaime Mayor Oreja, al jutge Baltasar Garzón, i estrangeres, com els mediadors Brian Currin, Gerry Kelly o Martin Griffiths, que també van ser testimonis d’aquestes converses.

Al documental també apareixen exmembres i ex-presos d’ETA i la veu de les víctimes, també molt presents en la narració. Alguns coincideixen que el País Basc haurà de travessar moltes dificultats, però que al final arribarà la solució definitiva que posi punt final a tant dolor.

La pel·lícula està dedicada de manera molt especial a la memòria de les víctimes.



FESTIVALS

Festival de Cine de Sant Sebastià, 2016
Pròximament:
FICCI, Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias, Colòmbia (de l’1 al 6 de març, 2017)
Festival du Cinéma Espagnol de Nantes, França (del 22 de març al 2 d’abril, 2017)


Podeu veure el tràiler aquí.


Dirigit per Justin Webster.




» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 21.55 i 23.05, a TV3

“Sense ficció” se suma a la programació especial de la setmana dedicada als refugiats a TV3 i al 33 amb l’estrena de dues produccions. “No puc tornar a casa”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar, retrata quatre històries que exemplifiquen la política restrictiva del govern espanyol pel que fa la concessió de papers als sol·licitants d’asil.

I després, “Refugi Dresden”, produït per DSS2016 (Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016) i Mediapro, posa el focus d’atenció sobre l’acollida dels refugiats a la ciutat alemanya de Dresden, una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, on es va crear PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització de caràcter hostil amb els refugiats.



NO PUC TORNAR A CASA

EMISSIÓ: Dimarts 7 de febrer, a les 22.00, a TV3 i a internet

El llarg camí de l’exili


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar.

“No puc tornar a casa” és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d’indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l’estat espanyol, un territori de la frontera sud d’Europa, se situa a la cua de la Unió Europea (UE) pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d’asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah.





Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l’any 1980. L’octubre de l’any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d’Alep i el Joan va anar-lo a buscar a Àustria per portar-lo a Artés (el Bages). Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida.

L’Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda (el Vallès Occidental), en un centre d’acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L’Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d’asil polític, sempre amb la incertesa que això representa.



Joan Babeli, sirià nacionalitzat espanyol, i Ali Berthe, sol·licitant d'asil de Mali


L’Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt (el Gironès). Una família d’origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l’han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona.

El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l’any 1975 pel fet d’haver nascut a l’excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d’un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans.



Ahmad Basal, sol·licitant d'asil sirià, i Yarbah al-Monfoud, exrefugiat saharaui


Quatre històries amb un nexe d’unió: cap d’ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s’acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians -una quarta part de la població- que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.

Dirigit per Josep Morell


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55 i 23.15, a TV3


“Sense ficció” estrena dues produccions que tenen com a eix comú la lluita social en el segle XX. D’una banda, “Santuaris de l’antifranquisme” se centra en les monges i capellans que van lluitar contra la dictadura franquista a Catalunya i, de l’altra, “Quilapayún, más allá de la canción”, en els músics que van formar part d’un extraordinari moviment a Xile els anys seixanta que proclamava un canvi urgent a l’Amèrica Llatina.




SANTUARIS DE L’ANTIFRANQUISME

EMISSIÓ: Dimarts 31, a les 21.55, a TV3 i 15 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Religiosos catalans que van lluitar contra la dictadura franquista


Un documental de la Fundació Periodisme Plural.

“Santuaris de l’antifranquisme” recupera per a la memòria col·lectiva un capítol de la història de Catalunya: la història de les monges i els capellans que van contribuir decisivament a fer que l’oposició al franquisme es pogués organitzar, d’una banda, i dels que van lluitar directament contra la dictadura, sobretot, des de les organitzacions comunistes, de l’altra.





La investigació, que compta amb el testimoni d’alguns dels principals protagonistes, com és el cas del desaparegut mossèn Lluís Hernández, exalcalde de Santa Coloma, a qui va fer la darrera entrevista. Aquests religiosos van obrir les portes de les seves parròquies, convents i monestirs per donar refugi a persones perseguides per la policia franquista; van permetre que els partits i sindicats prohibits per la dictadura es reunissin clandestinament, i també van emparar artistes i intel·lectuals proscrits per defensar la cultura catalana.

Hi va haver sacerdots que van sortir al carrer desafiant a la dictadura, com la famosa manifestació de capellans de 1966 de la qual el documental presenta fotografies i documents inèdits. En una època en que a Espanya no hi havia ni drets humans ni civils, aquests religiosos van aprofitar els privilegis que tenia l’església catòlica i els van posar al servei de tots aquells que se la jugaven per la llibertat i la democràcia.



Manifestació de capellans a Barcelona el 1966



El documental posa cara i ulls a monges i capellans, explica què els va portar a actuar contra el franquisme i en favor dels drets nacionals de Catalunya i quin preu van haver de pagar. Una mostra de com va repercutir en la nostra història recent el Concili Vaticà II, del qual el 2012 es van complir 50 anys.

Dirigit per Llúcia Oliva.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55 i 23.00, a TV3


“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat.

I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.


“MEDIACIÓ”

Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada.





Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador.

“Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013.






També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves.

Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats.





Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses.

La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 17 a les 21.55, a TV3.

Una producció de Partisan Pictures per a la PBS.

La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà.




L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família.




A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.

Dirigit per Peter Schnall.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 10 a les 21.55 i 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça.

A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.


“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”



Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable.

El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats.




El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar.

Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera.



Jorge Dezcallar, diplomàtic i exdirector del CNI (2001-2004), i Félix Sanz Roldán, secretari d'estat
i director del CNI



La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real.

Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents.

Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

» Veure més

Següent