Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 28 d'abril a les 22.10, a TV3.

Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.

Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.

Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.

Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.




Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.

Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.



El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.

Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.



Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.

La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.



Tràiler d'"Els internats de la por"


"Els internats de la por" és un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002) i "Torneu-me el fill!" (2012).
Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
Selecció Oficial Sundance 2012


EMISSIÓ: 21 d'abril a les 23.50, a TV3



El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests úlitms anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

» Veure més

08/04/2015: “Palme”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 14 d'abril a les 22.50, a TV3.

El documental sobre un home que va alterar la història.


Una producció de SVT (Televisió Pública de Suècia).


Olof Palme va ser assassinat a trets per un desconegut una nit de febrer de 1986 als carrers d’Estocolm quan passejava en companyia de la seva dona després de sortir del cinema. En aquell moment, era el primer ministre del país. En una nit, Suècia es va transfigurar. Aquest documental és sobre la seva vida, el seu temps i sobre la Suècia que ell va crear; sobre un home que va alterar la història.



La trajectòria vital d’Olof Palme va anar des dels ambients de la classe alta fins a liderar el Partit Socialdemòcrata de Suècia; va ser un nen amb molts privilegis, als quals va renunciar per crear la societat més igualitària del món.

Va ser un home adorat i odiat. Cap altre polític, ni anterior ni posterior, s’assemblava a ell. No només era un tactista impulsat per la seva passió pel desenvolupament de la justícia social, sinó també un orador fogós que trobava inspiració en els clàssics de la literatura infantil.

A través d’Olof Palme, un país menor com Suècia va tenir una gran influència en la política internacional. El jove Olof Palme era brillant, atractiu per a homes i dones. Ple d’entusiasme, va viatjar arreu el món, creant impressions i influint en la història. El món estava als seus peus. Les possibilitats, les visions, la voluntat de transformar... “Palme” és un viatge a través del temps, en imatges i experiències.



En una entrevista mantinguda amb el periodista britànic David Frost, aquest li va preguntar: “Com li agradaria ser recordat per la gent? No sento que hagi de morir demà, ben segur que no serà així, però què li agradaria que digués el seu obituari?”. I Olof Palme va respondre: “Això mai no ho he pensat i espero no pensar-hi fins a l’últim alè. Jo crec que quan la gent comencen a pensar en els seus obituaris, comencen a tenir por, no gosen a fer coses i perden la seva vitalitat. Tenint en compte que som aquí, a la Terra, tractem de fer la vida el més digna possible. Aquesta és simplement la base de la meva ideologia política. Això és el que és la política”.

La pel·lícula va guanyar el 2013 els premis a Millor Edició i Millor Música als Guldbagge Awards.

Dirigit per Kristina Lindström i Maud Nycander.
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 7 d'abril a les 21.55, a TV3.

Som a temps encara d’aturar aquesta gran marea tòxica o hi ha massa gent fent els ulls grossos?


Un documental de Cosima Dannoritzer.


Una producció de Media3.14 en coproducció amb Televisió de Catalunya, ARTE France, Yuzu Productions, Al Jazeera English i TVE i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.



Cada any, els països desenvolupats produeixen fins a 50 milions de tones de residus electrònics: ordinadors, televisors, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc. El 75% d’aquests residus desapareix dels circuits oficials de reciclatge i bona part s’exporta il·legalment a l’Índia, la Xina o l’Àfrica. L’abocament i el reciclatge il·legal de residus electrònics és un negoci multimilionari que contamina el medi ambient i perjudica la vida de les persones que es veuen obligades a conviure-hi.

“La tragèdia electrònica” és un treball d’investigació exhaustiu que ens porta per Europa, la Xina, l’Àfrica i els Estats Units (EUA) i que ens mostra: un sistema europeu de reciclatge que és un colador del qual s’aprofiten tèrbols negociants, a causa de la falta de control, la cobdícia i la corrupció; unes autoritats portuàries europees i asiàtiques que estan perdent la batalla contra el volum gegantí de residus electrònics que travessen els mars diàriament; uns EUA que són els més grans exportadors mundials de residus, i una Xina amb ciutats senceres literalment inundades pels nostres residus electrònics.



Tones i tones de residus que es reciclen sense cap respecte pel medi ambient ni cap projecció de futur i que, en alguns casos, comencen a generar riscos molt greus per a la nostra seguretat, com per exemple l’aparició de microprocessadors reciclats i danyats en equips electrònics que controlen aspectes decisius de la nostra vida, com ara el transport públic o la medicina electrònica.

Fitxa tècnica
Direcció, guió i realització: Cosima Dannoritzer
Productor: Andrea Ulied, Malik Menaï
Productor executiu TVC: Joan Salvat
Muntatge: Dragomir Bajalica
Director de producció: Pilar Razquin
Música: Laurent Sauvagnac
Grafisme: Asier Lasa
Veu en off: Cristina Serra


Comprar, llençar, comprar

Després, “Sense ficció” tornarà a emetre "Comprar, llençar, comprar" un documentals dels mateixos productors i dirigit també per Cosima Dannoritzer que aborda l'Obsolescència Programada.

Existeix una bombeta que dura per sempre? Com es pot fer servir un xip per "matar" un producte? Com s'ho van fer dos artistes de Nova York per iniciar una revolta que va aconseguir allargar la vida de tres milions d'iPods? I què té tot això a veure amb l'Obsolescència Programada? L'Obsolescència Programada és l'escurçament deliberat de la vida d'un producte per incrementar-ne el consum. L'any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: "Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis." I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada cop més accelerat de producció, consum i malbaratament.


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 31 a les 21.55.

Un retrat de la situació dels boscos a Catalunya, la majoria abandonats i mal gestionats i, per tant, una amenaça permanent d’incendis difícilment controlables.

Una producció de Televisió de catalunya amb la col·laboració de THE END Produccions Audiovisuals.




Catalunya és un país de boscos. El cinquanta per cent del territori està cobert de boscos i això ens situa entre els països amb més superfície forestal, per damunt de països centreeuropeus com França, Àustria o Itàlia, i a la mateixa alçada de països com Finlàndia o Suècia.

Tenim un espai forestal cada vegada més gran, però alhora també cada vegada més ruïnós. En deu anys s’hi ha acumulat un cinquanta per cent més de combustible, que s’incrementa a un ritme de més de tres milions de tones anuals. Avui només gestionem un deu per cent d’aquesta superfície forestal i les prediccions sobre el canvi climàtic no conviden precisament a pensar que el bosc català estigui bé.



En aquests moments, és obvi que els boscos catalans són un risc quan reben l’impacte d’una pertorbació. Però el bosc per si sol no és cap risc. El risc és la població que ha crescut al seu entorn i que fins i tot s’hi ha ficat a dins.

De la mateixa manera, el foc forestal és un fenomen natural. El que no és natural és la seva recurrència en períodes tan curts de temps. És a dir, que es cremi un bosc mediterrani una vegada cada cinquanta o cent anys forma part del procés lògic de les coses. Actualment, aquests boscos en estat ruïnós i sotmesos a aquesta gran pressió s’incendien un cop cada tres o quatre anys.

Dirigit per Xavi Llopart i Carles Farriols.

Després d'"El bosc, el gran oblidat", "Sense ficció" emetrà “El gran silenci, Horta de Sant Joan”, un documental que dóna veu als bombers que van treballar a contrarrellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009. Entre ells, parla Josep Pallàs, l’únic supervivent de la unitat GRAF Lleida que va tenir l’accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc de l’atrapament mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Entre tots expliquen com va funcionar l’operatiu els primers dies d’aquell incendi.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55.

Una producció de “La Lupa” amb la col·laboració de Televisió de Catalunya.




En Joan Pahisa té 28 anys i una gran passió, el bàsquet. No seria res extraordinari si no fos per un detall: fa exactament un metre d’alçada. La vida d’en Joan no ha estat fàcil, però l'esport l'ha ajudat a tirar endavant. L’estiu del 2013 va participar en els World Dwarf Games a Michigan, als Estats Units, una competició semblant als Jocs Olímpics que se celebra cada quatre anys, exclusiva per a gent de talla baixa. Als Jocs, en Joan va ser l'únic representant d'Espanya, ja que no va trobar ningú que l'acompanyés; és per aquesta raó que s'ha especialitzat en el tenis taula, un esport individual. El seu viatge ens ensenyarà com es veu el món des d'un metre d'alçada. No es tracta només d'esport, es tracta de la vida mateixa. De com l'ha viscut i la viu en Joan i de com la societat el tracta.



Pel Joan, que té 28 anys, no hi ha límits ni fronteres. Ell és enginyer informàtic, però vol ser escriptor. I tot i fer un metre escàs d’alçada, res no pot evitar tampoc que aquest esportista inquiet practiqui moltes disciplines: des del tenis taula, la seva especialitat, fins al bàsquet, la seva aspiració.

El documental segueix el Joan mentre es prepara per anar a uns Mundials de “gent de talla baixa”, els World Dwarf Games, a Michigan (EUA), el 2013. Ell és l’únic representant de l’estat espanyol. Però aquest fet no li impedirà formar un equip integrat per altres europeus per poder competir en esports col·lectius, l’altra gran passió del Joan. Així, en Joan viatjarà 7.000 km per sentir-se com a casa. I també per complir els seus somnis: ser campió del món de tenis taula i, per sobre de tot, jugar a bàsquet una vegada més, probablement la darrera.

El mateix Joan ha reconegut en alguna intervenció que la seva no és una història de superació perquè sempre ha viscut així. Per tant, el documental d’avui és el relat, l’evidència, que la “diferència” radica, bàsicament, en els ulls de qui mira.

Dirigit per Enric Ribes i Oriol Martínez.




Entrevista a Oriol Gispert i a Enric Ribes, productor i director de "Glance up (Mirant amunt)".



Premis i festivals:
· Premi Especial del Públic al MIRADASDOC.
· Premi Millor cinematografia al MADE IN MICHIGAN FILM FESTIVAL.
· DOCSBARCELONA.
· MADE IN MICHIGAN FILM FESTIVAL (Michigan, USA).
· DOCSMEDELLÍN (Medellín, Colòmbia).
· MIRADASDOC (Guía de Isora, Tenerife).
· ALL SPORTS LA FILM FESTIVAL (L.A., EUA).
· FECIDISCOV (Madrid).

12/03/2015: “Al nord del sol”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 17 de març a les 22.50.

Unes vacances èpiques a casa sense diners i a zero graus!


Premi del Públic al Millor Documental en el London Surf Festival 2012


Millor Documental en el Norwegian Documentary Film Festival


Una producció de Filmhuset Produksjoner AS.



L’Inge Wegge -25 anys- i el Jørn Ranum -22 anys- van passar nou llargs, freds i foscos mesos d’hivern noruec en una aïllada i deshabitada badia d’una remota illa àrtica de la costa del nord de Noruega. Davant no hi havia res més que el vast oceà Atlàntic. Allà, van construir una cabana de fusta flotant i d’altres materials de rebuig que va arribar a la riba i no van menjar res més que menjar gratis, caducat, que d’una altra manera les botigues haurien llençat.



Van ser nou mesos sense electricitat ni telèfons mòbils ni internet. Una forma de vida molt diferent, amb temps per pensar i per fer les coses d’una manera que l’atrafegada vida urbana no sol permetre. Els nois van portar amb ells el seu sentit de l’humor i dos elements de gran importància: les seves taules de surf -potser la motivació més gran d’aquesta aventura àrtica. Perquè l’allunyada badia amaga un secret molt ben guardat: algunes de les millors onades del món per fer surf.

Dirigit per Inge Wegge i Jørn Nyseth Ranum.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 10 de març.

Un banc abandonat. Un banquer ‘top’ de la inversió. Un mirada inquieta a un univers paral·lel.


Millor documental a l’European Film Award 2014.




Els amos de l’univers no són ni els polítics, ni els exèrcits, ni els governs. Els veritables amos de l’univers són els bancs d’inversions.

Un poderós banquer alemany ens dóna una visió inquietant de les seves emocions, motivacions i prediccions, mentre ens revela un univers paral·lel d’ingressos desorbitats i pressió despietada.

Descobrim un sistema que aïlla els banquers de la resta del món i els fa incapaços de reflexionar sobre la seva pròpia feina.



Marc Bauder, director
Marc Bauder va néixer el 1974 a Stuttgart (Alemanya). Va estudiar administració d’empreses i després es va formar com a cineasta a l’escola Potsdam-Babelsberg.
El 1999 va fundar la seva pròpia productora, Bauderfilm, amb la qual ha produït i dirigit, entre d’altres, “The System”, “After Revolution”, “The Top Manager”, “The Communist” i “Grow or go”. El seu documental “Master of the Universe” (“Confessions d’un banquer”) es va estrenar mundialment en la Setmana de la Crítica de Locarno i va formar part de la secció oficial de l’última edició del DocsBarcelona.

Premis
European Film Award 2014 - Best Documentary
Best Film @ Semaine d.l.C. Locarno 2013
German Critic's Prize for Best Documentary 2014
German Film Prize LOLA 2014 (Nom)
Best Documentary Astra Filmfest 2014
Helmut-Schmidt-Journalistenpreis 2014
Grand Prix FIFDH Paris 2014



Entrevista amb Rainer Voss, protagonista de "Confessions d'un banquer"

26/02/2015: “16 jutges”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de març.

Una producció pròpia de TV3, dirigida per Josep Rovira.




Els jutges són més presents que mai en la vida pública del nostre país. Les seves investigacions i resolucions tenen un gran ressò en els mitjans de comunicació i se’n parla com si fossin protagonistes famosos de l’actualitat política diària.

La feina dels jutges és pública i ben coneguda i allò que la gent molt sovint desconeix són les sensacions que viuen en el seu dia a dia, quan han d’enfrontar-se a la part més fosca i complexa de la condició humana.

La seva és una professió com qualsevol altra, però tant els anys de preparació que requereix com la naturalesa conflictiva dels temes que aborden fa que s’esdevingui distant i envoltada d’un aire rigorós. La imparcialitat així ho demana i, amb tot, això no exclou que els jutges siguin persones normals i que interioritzin tot allò que veuen o escolten cada dia, en les sales de vistes o en les guàrdies dels jutjats de primera instància.



El documental “16 jutges” s’endinsa en aquestes vivències conversant amb setze jutges, magistrats i magistrades que han accedit per una vegada a parlar de la seva faceta més humana: les idees, les pors o com afronten el repte diari de decidir sobre la vida o els béns dels altres.

“16 jutges” és el testimoni de setze professionals que viuen i treballen a Catalunya, en llocs de màxima responsabilitat en grans ciutats o en petits jutjats de poble. Setze jutges que acompanyarem en el moment d’enviar a la presó a un delinqüent, en un desnonament d’habitatge, entrevistant menors conflictius o discutint sobre l’ús de la llengua i altres temes més polèmics, com la independència judicial.

A continuació, "Sense ficció" emetrà el documental “Forenses”, una producció de TV3 també dirigida per Josep Rovira, en què una quinzena d’experimentats professionals catalans parlen de la seva feina sense limitacions acompanyant la càmara en els seus escenaris habituals de treball, les sales d’autòpsies, les guàrdies, i els judicis.


Entrevista amb Josep Rovira, director de "16 jutges"


Categories: Documentals , Política , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 24 de febrer.


El 2013 va ser nominat com a Millor documental als Oscars i va guanyar un Emmy en la mateixa categoria.




Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. El 2013 va ser finalista als Oscars i va guanyar un Emmy com a millor documental. La pel·lícula és fruit de la col·laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi.



“Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in –amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets– en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen –el fill d’Emad Burnat– nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals –que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel•lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.


TRÀILER

» Veure més

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.