Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 19 d'abril a les 21.55 i 22.55, a TV3.

“Sense ficció” estrena “Pastilla busca malaltia” i “Gabo. La creació de Gabriel García Márquez”. “Pastilla busca malaltia” és una producció pròpia de Televisió de Catalunya (TVC) dirigida per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre l’ús i l’abús dels medicaments que es pregunta, entre d’altres coses, si estem més malalts que empastillats o què apareix abans, la pastilla o la malaltia. De la seva banda, “Gabo. La creació de Gabriel García Márquez” és una producció de JWP, Horne Productions i Ronachan Films amb la col·laboració de TVC, Discovery, Caracol TV, Canal+ i Gebrüder Beetz dirigida per Justin Webster, sobre l’increïble poder de la imaginació i que va ser finalista en els Premis Gaudí 2016.


“PASTILLA BUSCA MALALTIA”



L’indubtable benefici que han tingut els medicaments en l’allargament i la qualitat de vida de la població conviu amb un increment desmesurat del consum de fàrmacs, fins a l’extrem que als països rics les malalties causades per medicaments són la tercera causa de mort després de l’infart i el càncer. Algunes patologies semblen haver augmentat de manera espectacular. I de la mà de les malalties, augmenta el consum de medicaments: Espanya és el segon país del món on es prenen més antidepressius.

Cal medicar tant? És necessari prendre una pastilla per afrontar processos naturals de la vida com els fogots de la menopausa o la tristesa per la mort d’un familiar? Cal realment tenir el colesterol per sota de 200 o el problema és que si pugem l’índex es deixen de vendre milions de pastilles a tot el món? Qui no coneix avui un nen amb TDAH?



“Pastilla busca malaltia” intenta donar resposta a aquets interrogants, entre d’altres. I les respostes ofereixen un ampli ventall de responsabilitats compartides. La indústria farmacèutica és el gran beneficiari d’aquest consum desaforat. L’anomenat “disease mongering” –qualificat per alguns com el lucratiu negoci de la promoció de malalties– fa que s’hagi ampliat el ventall de malalties i dels seus corresponents remeis.

El màrqueting farmacèutic suposa una de les partides de despesa més grans de les companyies, sovint superior al d’investigació i recerca, i amb agressives campanyes es captiven a metges i opinió pública de la necessitat d’un medicament. Malgrat que continuen apareixent fàrmacs que suposen la curació de malalties com l’hepatitis C, moltes vegades es recicla un vell medicament i se li busquen noves indicacions. O es retiren productes que ja han perdut la patent i se substitueixen per d’altres amb pocs canvis sobre l’original però molt més cars.



Completen el panorama assajos clínics cada vegada més curts i amb menys persones, conflictes d’interessos entre la indústria i alts càrrecs dels organismes reguladors de salut pública, suborns a metges i a publicacions científiques, ocultació de dades sobre els efectes adversos d’alguns medicaments, simples símptomes que s’eleven a la categoria de malaltia que cal medicar, sovint per a tota la vida...

Alguns d’aquests comportaments han tingut ja les seves conseqüències. El 2013 GlaxoSmithKline va pagar una multa de 2.400 milions d’euros –la més alta de la història contra una farmacèutica– per ocultar els greus efectes secundaris que causava el Paxil, un antidepressiu que va causar moltes morts entre adolescents. Aquestes mesures han satisfet els laboratoris que treballen de manera seriosa i compromesa i que han elaborat codis deontològics que impedeixin aquestes pràctiques.

Molts metges també entonen el “mea culpa” per fer prescripcions amb una lleugeresa que sovint està lligada a la falta de temps en les visites per analitzar de manera més profunda els malestars. Alguns facultatius creuen haver col·laborat en una “pastillodependència” que posa en perill la sostenibilitat dels sistemes sanitaris en medicalitzar fenòmens de la vida quotidiana.



I per últim el consumidor, que busca en els medicaments la pastilla màgica d’una existència eterna i sense complicacions, un concepte incompatible amb la vida mateixa.

El documental compta amb la participació d’experts de renom internacional. Alguns d’ells, com Marcia Angell (exdirectora de la revista “New England Journal of Medicine”) o Allan Frances (exdirector del DSM, l’organisme de referència que defineix les malalties psiquiàtriques) coneixen la indústria des de dins i han decidit denunciar els seus abusos.

Aquest nou treball d’investigació de Montse Armengou i Ricard Belis analitza alguns medicaments que han causat estralls entre els consumidors. Els afectats acusen les farmacèutiques d’haver amagat els efectes secundaris d’uns productes que els han causat seqüeles irreversibles o fins i tot la mort, com és el cas de l’Agreal, el Paxil o el Propecia*. Tots ells s’han venut a Espanya i alguns encara es comercialitzen.

*Quan al documental alguns protagonistes parlen de Propecia dels laboratoris Merck, es refereixen a un medicament de Merck Sharp & Dome (MSD). Malgrat que fora d’Estats Units la denominació correcta és MSD i no Merck -que són un altre laboratori-, s’ha mantingut la denominació americana.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 29 a les 21.55 i 23.00, a TV3.

“Sense ficció” estrena dos documentals relacionats amb la mobilitat, un dels grans valors de l'era moderna. D'una banda, “Pilots”, una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Josep Rovira, en què quinze aviadors confessen a càmera les emocions que viuen i els pensaments que tenen mentre transporten vides humanes a bord de costosíssims aparells d’una punta a l’altra del planeta. I a continuació s'emet "Bicicletes vs. cotxes", una producció de WG Film en coproducció amb STV & Film i Skane dirigit Fredrik Gertten, sobre la bicicleta com a poderosa eina per al canvi que té davant a la poderosissíma indústria automobilística.

“PILOTS”



Dos pilots caminen per les enormes pistes buides d’un aeroport. Repassen la llista de comprovacions prèvia a cada vol i requereixen per ràdio a la torre de control les dades atmosfèriques de l’àrea. A continuació, sol·liciten permís per accedir a la pista de rodatge 13, pocs segons més tard marxen a peu cap a la capçalera de la pista i demanen l’últim vistiplau abans de començar l’enlairament. Són dos pilots sense res més. No guien cap avió ni controlen cap comandament amb les seves mans; sols, van gairebé despullats metafòricament de tot artifici que no siguin les seves pròpies paraules.

A “Pilots” quinze aviadors confessen a càmera les emocions que viuen i els pensaments que tenen mentre transporten vides humanes a bord de costosíssims aparells d’una punta a l’altra del planeta. Protagonistes en centenars de pel·lícules que els ha atorgat una certa aurèola de personatges famosos, unes vegades, i de malaurats titulars de premsa, unes altres, els pilots són l’objectiu de les mirades dels passatgers quan pugen o baixen dels avions o quan se’ls veu passejar per les terminals dels aeroports, amb les seves gorres de plat i els seus uniformes impecables.



Per preparar el documental, un equip del programa “Sense ficció” ha acompanyat aquests aviadors durant cinc setmanes, des de les hores prèvies als vols fins a les llargues estones que romanen a la cabina quan l’avió navega en altitud de creuer, moment en què la tensió baixa i les converses són més disteses i propícies per l’aparició de temes personals, en un clima d’intimitat.

I és que les cabines dels avions són, com diu un dels protagonistes del documental amb moltes hores de vol, una mena de confessionari, el lloc on es parla de tot, des de temes d’actualitat, de la família, es fan acudits, es comenta la por dels passatgers a les turbulències, dels accidents, de l’albirament d’ovnis o del menjar. Tot plegat, barrejat amb els reptes de la feina i la curta esperança de vida que tenen els pilots exposats a llargues jornades laborals, a canvis atmosfèrics, a altes radiacions, a pujades d’adrenalina i a l’alta responsabilitat de portar vides humanes i avions que valen xifres multimilionàries. Així mateix, també se n’han acompanyat alguns en els seus moments d’esbarjo, pescant truites en un riu de Girona o fent un ralli de precisió a l’aeroport de la Cerdanya amb una avioneta esportiva d’un sol motor.

“Pilots” és un documental que segueix la línia d’altres treballs del programa “Sense ficció” com “Forenses” i “16Jutges”, que eren una introspecció en el perfil humà dels professionals de la medicina legal i la dels jutges. En aquest cas, s’acompanyen diversos pilots veterans en vols intercontinentals, de mitjà recorregut per Europa i de caire domèstic, a més dels vols d’aprenentatge que fan uns alumnes de l’escola universitària de pilots de la Universitat Rovira i Virgili de Reus. I tot això gràcies a la col·laboració de diverses companyies espanyoles i internacionals i en les cabines dels més moderns aparells de l’aviació comercial.



Un dels protagonistes del documental explica que des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York la feina dels pilots es desenvolupa darrere d’una porta tancada que els aïlla dels passatgers, que desconeixen què hi fan i com es comporten.
Quan es compleix el primer aniversari de l’incident de l’avió de Germanwings, en què un dels pilots de l’aeronau va provocar amb una acció suïcida el xoc de l’aparell contra les muntanyes dels Alps, aquest documental aportar una mica més de llum sobre la feina i la manera de ser d’unes persones que cada dia transporten de manera segura centenars de milers de vides humanes d’una punta a l’altra del món.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 22 de març a les 21.55 i 22.50, a TV3.

"Sense ficció" estrena dues històries radicalment diferents amb un únic nexe en comú: l'ús de les armes. D'una banda, “Turisme de safari: pagar per matar”, és una producció de Magneto Presse amb la col·laboració de Canal + i Planete+ Crime Investigation dirigida per Olivia Mokiejewski, centrada en el negoci turístic muntat al voltant de la mort d'animals salvatges. De l'altra, “Game over”, una coproducció de Gaia Audiovisuals, Promarfi Futuro 2010, Dirk Manthey Films, Loto Films, Televisió de Catalunya i TVE dirigida per Alba Sotorra i guardonada amb el Premi Gaudí al Millor Documental 2016. És la història de Djalal, un noi català obsessionat amb els jocs de guerra, que acabarà convertint-se en youtuber d'èxit i anant a lluitar al front afganès com a franctirador.

“TURISME DE SAFARI: PAGAR PER MATAR”



Quan el rei Joan Carles I va pagar un preu estimat en uns 60.000 dòlars per matar un elefant a Botswana, va causar un gran escàndol polític i social. El tiroteig del lleó Cecil va provocar titulars a tot el món. Però, tot i la indignació mundial, centenars de persones arriben cada any a Sud-àfrica per matar animals salvatges. “Turisme de safari: pagar per matar” (“Safari tourism: paying to kill”) investiga la indústria del turisme de safari.



Per 15.000 euros es pot disparar a un lleó. El preu per matar un rinoceront és de 80.000 euros. A vegades fins i tot es pot triar la mida i el color de l’animal. En aquest país, on el 80% de la fauna viu en territoris que són propietat privada, els animals pertanyen als agricultors que els crien especialment per a la caça. És el cas de Jeff Rand, el guia de caça de Joan Carles I, que afirma: “El que va fer va ser totalment legal. Va ser una gran cacera”.

I per aquells que no volen viatjar a Àfrica per matar una zebra, ara els animals són enviats a Texas perquè puguin ser tirotejats allà.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 1 de març a les 21.55 i a les 22.55, a TV3.

“Marihuana, entre el verí i el fàrmac” i “Fukushima, una història nuclear” són les dues estrenes del programa “Sense ficció”. La primera és una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Produccions El Videocassette i dirigida per Jaume Ginestà sobre el lent camí del consum terapèutic del cànnabis, tipificat encara com a droga perillosa. La segona, una producció de Teatro Primo Studio–Film Beyond dirigida per Matteo Gagliardi, és un viatge de quatre anys a la triple tragèdia que va afectar el Japó l’11 de març del 2011 protagonitzat per Pio d’Emilia, reporter italià de Sky News.

"MARIHUANA, ENTRE EL VERÍ I EL FÀRMAC"



La marihuana continua sent oficialment una droga perillosa, però el seu consum terapèutic és normalitza a Catalunya i la recerca avança lentament en els usos mèdics del cànnabis. “El descobridor dels cannabinoides, Raphael Mechoulam, sempre diu que el CBD és una mena de molècula màgica, perquè no sabem ben bé com funciona, però sí que sabem que és un antioxidant molt, molt potent, i un antiinflamatori molt, molt potent”. José Antonio Martínez Orgado utilitza aquest compost des de fa deu anys en la seva recerca d’una cura per a les lesions dels nadons que pateixen asfíxia en el part. Hi ha arribat molt a prop, però encara està esperant els permisos per poder fer un assaig clínic amb pacients humans.

CBD són les sigles de cannabidiol, el segon compost més abundant de la planta del cànnabis. Aquesta “molècula màgica” és també la responsable que la Pili Rico faci tres mesos que no tingui convulsions. Una cosa inimaginable per als seus pares, després d’anys i anys de tractament amb medicaments diversos per a l’epilèpsia severa que té. La Pili, que ara té 10 anys, participa en un estudi pioner a Barcelona d’aquest nou medicament. Pioner perquè els assajos amb fàrmacs del cànnabis que arriben a la fase de prova amb humans es poden comptar amb els dits d’una mà.



El documental “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” repassa les investigacions científiques punteres que s’estan fent a l’estat espanyol amb cannabinoides. A Madrid, per exemple, els compostos de la planta han demostrat que tenen un efecte antitumoral en el càncer de mama. I a Barcelona s’han demostrat eficaços en la lluita contra l’Alzheimer. Però totes aquestes investigacions topen sempre amb la mateixa paret: no aconsegueixen arribar als assajos clínics amb humans, l’última fase abans de convertir-se en fàrmac.

A l’etern problema econòmic s’hi afegeix un altre obstacle: la marihuana continua sent, oficialment, una droga perillosa, i el seu ús està restringit pels convenis internacionals. I, mentrestant, què poden fer, els malalts? Manuel Guzmán, un dels referents mundials en la investigació amb cannabinoides, ho té clar: agafar dreceres. “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” es fixa també en algunes de les persones que han agafat la “drecera” i consumeixen la planta de diverses maneres per pal·liar algunes de les seves malalties: esclerosi múltiple, els efectes secundaris de la quimioteràpia del càncer, fibromiàlgia... La proliferació dels clubs cannàbics ha fet més fàcil l’obtenció de l’herba a aquests consumidors terapèutics. Però els clubs funcionen en el límit de la legalitat i sovint són assetjats per la policia i la justícia, que en clausura els locals o els arrenca les collites.



El documental també s’acosta a l’altra cara de la moneda: els problemes d’addicció que pot comportar el consum abusiu de la marihuana, i incorpora el testimoni de dos joves que han fet un tractament de deshabituació i també l’opinió de diversos professionals que tracten amb persones que tenen aquest problema.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 9 de febrer, a les 21.55 i 22.55, a TV3.

El "Sense ficció" estrena dues produccions catalanes: “Suñol, un crit valent”, produït pel FC Barcelona amb la col•laboració de Minoria Absoluta i dirigit per Francesc Escribano, sobre el president republicà del Barça assassinat pels feixistes, i “Feliç mil aniversari!”, produït per DDM Visual amb la col•laboració de Televisió de Catalunya i dirigit per Pere Solés Bahí i David Gimbernat, sobre els mil anys de vida monàstica al monestir gironí de Sant Daniel .

“SUÑOL, UN CRIT VALENT”



“Suñol, un crit valent” és un retrat precís i vibrant de la figura i l’obra d’un personatge excepcional: Josep Suñol i Garriga, empresari, polític, periodista i president del Futbol Club Barcelona. També és el retrat d’un temps i d’un país. La Catalunya dels anys vint i trenta. Un país i una època que, entre moltes altres coses, van ser decisius per donar forma i sentit a moltes de les estructures i les institucions de la Catalunya moderna. Un bon exemple d’això és el Barça. És justament en aquesta època i és gràcies a la feina i la visió de figures com Josep Suñol que el Barça va saber convertir-se en una institució capaç d’esdevenir tot un símbol de Catalunya.

Aquest documental és el retrat d’un vida excepcional i és també el relat d’una mort terriblement injusta. Josep Suñol, com a diputat a les Corts Espanyoles i com a president del Barça, en una visita que va fer a les tropes republicanes que estaven defensant Madrid va ser detingut i afusellat de manera sumaríssima.



La força de la seva vida i la tragèdia de la seva mort haurien d’haver justificat que formés part l’imaginari català i barcelonista per sempre. Incomprensiblement, la figura de Josep Suñol va ser pràcticament esborrada per la dictadura i no ha estat fins fa poc temps que, gràcies a la iniciativa del Barça, se n’ha començat a recuperar la memòria.

“Suñol, un crit valent” té com a principal objectiu fer justícia a la figura i a l’obra de Josep Suñol. La manera de fer-ho, original i innovadora, és a través del seguiment del treball que fa un actor, Pere Arquillué, que ha rebut l’encàrrec de posar-se a la pell de Josep Suñol. A través de les converses amb diferents experts i de la seva tasca de documentació, anirem coneixent el personatge que, de mica en mica i a través d’un acurat exercici d’interpretació, va prenent forma en el cos i en l’ànima d’Arquillué.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 2 de febrer a les 21.55 i 23.15, a TV3.

"Sense ficció" estrena "La Granja del pas" i "Paco Candel, l'altre català", dues coproduccions de Televisió de Catalunya.

“LA GRANJA DEL PAS”

Primer premi de la secció "Tiempo de Historia" a la Seminci de Valladolid 2015.


Una producció d’Intent Produccions en coproducció amb Televisió de Catalunya, dirigida per Sílvia Munt.




La precarietat econòmica ens sacseja cada dia, però la fredor de les xifres no pot explicar, ni remotament, el patiment que estan suportant les persones que es troben en aquesta situació i, el que és més important encara, la transformació que en molts casos experimenten.

El documental “La Granja del pas”, dirigit per la directora i actriu Sílvia Munt i guanyador del Primer premi de la secció "Tiempo de Historia" en l'última edició del Seminci de Valladolid, ens mostra una realitat d’on sorgeixen les preguntes més essencials, les profundes contradiccions d’una societat al límit de les seves forces, la necessitat de replantejar-se el futur i l’intens desig d’alliberar-se.



La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), associació i moviment ciutadà pel dret a l’habitatge digne sorgit el febrer del 2009, té a Sabadell el seu lloc de reunió en l’anomenada Granja del pas, una antiga masia recuperada per a la ciutat. Des d’aleshores, s’hi han reunit setmanalment centenars de persones per trobar solucions als seus problemes.

“La Granja del pas” és el fruit d’un any de convivència amb aquestes persones; una pel·lícula centrada en històries humanes. Sense veu en off, aquest és el relat emotiu i contundent d’una veritat que s’explica per si sola, de manera senzilla, honesta i directa. El dolorós camí, les experiències, les pors, però també l’alegria de tornar a creure en les pròpies forces dels autèntics rostres de la crisis.

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 26 de gener a les 21.55 i 22.55, a TV3.

"Sense ficció" estrena dimarts dos documentals vinculats a la guerra de Síria que ens situen en dos escenaris del conflicte tant estretament vinculats entre sí com ho poden ser els seus efectes i les seves causes. D'una banda, “To Kyma. Rescat al mar Egeu”, una producció de La Kaseta Ideas Factory en coproducció amb TVC dirigida per David Fontseca i Arantza Díez, filmat en el cor mateix del drama dels milers i milers de persones que arriben a l'illa grega de Lesbos, fugint desesperadament de la guerra. De l'altra, “Descodificant Estat Islàmic”, una producció de GA&A Productions dirigida per Riccardo Mazzon, Graziella Giangiulio i Antonio Albanese, que ens endinsa en la reeixida estratègia comunicativa i propagandística del jihadisme. Dos treballs colpidors per veure de primera mà dos dels vessants més horrorosos d'una tragèdia humanitària que truca impotent i amb tota la seva contundència a les portes d'una Europa que sovint no sembla tenir respostes.

“TO KYMA. RESCAT AL MAR EGEU”



Rodat entre la tardor i l’hivern del 2015, aquest documental narra la proesa d’un equip de socorristes catalans que s’han instal·lat a l’illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament per arribar a Europa fugint de la barbàrie de Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Ho fan creuant els deu quilòmetres de mar que separen la costa turca de l’illa de Lesbos en precàries llanxes pneumàtiques o en vells vaixells de fusta en desús després d’haver pagat una fortuna als traficants. Les màfies turques han convertit l’èxode humanitari més gran des de la Segona Guerra Mundial en una indústria milionària davant la inoperància d’Europa. En un sol dia poden desembarcar a Lesbos fins a 8.000 persones. Durant tot el 2015, 800.000 persones han creuat l’Egeu.



Òscar Camps, fil conductor del documental, és l’alma mater de Proactiva Open Arms, la petita ONG que obre els braços als refugiats. Els socorristes, coneguts ja a tot el món gràcies a la seva vocació, al seu altruisme i la seva professionalitat, cobreixen diàriament els 17 quilòmetres de costa més perillosos de l’illa, allà on les roques i la mala mar poden engolir, en minuts, les vides dels refugiats que creuen el mar amb armilles salvavides falses o amb flotadors i sense cap coneixement nàutic. Alguns, fins i tot, no han vist mai el mar abans. Equipats únicament amb aletes i vestits de neoprè, aquests socorristes es llencen diàriament a l’aigua per salvar vides, però la seva ferma determinació i la seva professionalitat supleixen la falta de recursos.

L’auster hostal del nord de Lesbos on dormen, To Kyma –que significa “l’onada”– s’ha convertit en el cor de Lesbos. Des d’aquí surten cada dia a recórrer la costa amb els seus prismàtics i aquí, des que hi són ells, és on s’ha format una petita família que aplega periodistes i voluntaris vinguts d’arreu del món per fer front al drama dels refugiats. Els socorristes s’han guanyat el respecte de tothom, també dels guardacostes grecs i de la policia europea de fronteres, Frontex. Ells també saben que aquests socorristes són grans herois en una petita illa. Han commogut molta gent i han remogut consciències. I no en marxaran fins que Europa no garanteixi un passatge segur per als milers de persones que es juguen la vida fugint de la guerra i que no tenen res més a perdre que això, la seva pròpia vida.



Entrevista amb David Fontseca i Arantza Díez, codirectors de "To Kyma. Rescat al mar Egeu"


» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 19 de gener a les 21.55, a TV3.

El "Sense ficció" emet el dimarts 19 de gener emet una doble sessió que té com a protagonistes alguns dels protagonistes més rellevants de la Cançó catalana. D'una banda, "La cançó censurada", una investigació dirigida per Lluís Danés i produïda per Televisió de Catalunya (TVC) amb la col·laboració de Batabat i el suport de la Fundació Catalunya, que desvetlla documents inèdits relacionats amb algunes de les més de 400 cançons en català que van patir la censura franquista entre els anys 1962 i 1977 i que entrevista, a més dels artistes censurats, alguns dels seus censors. De l'altra, "L'Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer", un documental dirigit per Vicent Tamarit i produït per Diagonal TV, en coproducció amb TVC i Aire de Cinema amb la col·laboració de la Universitat de València-TAU, en què l'actor Eduard Fernández i l'actriu i directora Rosana Pastor ens acosten a la figura de l'actor i cantant d'Alcoi.

"LA CANÇÓ CENSURADA"



Nova Cançó i censura, un binomi inseparable
A partir de la dècada del 1960, quan baixa una mica la brutal repressió política i cultural que el franquisme ha executat des de finals de la guerra civil, a Catalunya sorgeixen diverses iniciatives per recuperar la llengua i la cultura. El que es coneix com la Nova Cançó és segurament la més popular. De seguida es converteix en un fenomen de masses, per motius que van molt més enllà dels purament musicals. Les lletres de les cançons són sovint reivindicatives i els concerts es converteixen en manifestacions polítiques per plantar cara al franquisme. Davant d'aquesta realitat, el règim franquista s'hi oposa amb un instrument contundent: la censura.

Parlen tots els protagonistes: cantants i censors
El documental "La cançó censurada" compta amb el testimoni de quatre noms destacats de la cançó catalana: Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Quico Pi de la Serra. Tots ells expliquen el record que tenen de com actuava la censura amb les seves cançons o els trucs que feien per sortejar-la i rememoren tota mena d’anècdotes i situacions que van patir en primera persona, entre les quals hi ha les detencions a comissaria, les pressions de tot tipus o el segrest dels seus discos.



Una altra de les aportacions del documental és el testimoni de persones que treballaven com a censors de les cançons interpretades pels cantants catalans. Eren els funcionaris del Ministerio de Información y Turismo encarregats d’autoritzar o denegar les lletres que els cantants i les discogràfiques els presentaven. També es compta amb la participació d'un alt càrrec franquista com Rodolfo Martín Villa i d'un policia que durant anys va assistir a diversos concerts per fer els informes que explicaven si el cantant s'havia ajustat a les directrius autoritzades o si les havia transgredit i si, per tant, havia de ser detingut, multat o amonestat.

Igualment, el documental compta amb el testimoni del productor discogràfic Claudi Martí i dels promotors Joan Moles i Núria Batalla, que van viure també en primera persona aquells anys en què tota activitat artística havia de passar per censura.

Com actuava la censura: material inèdit
Un dels grans al·licients de "La cançó censurada" és que presenta en exclusiva nombrosa documentació fins ara inèdita. Si fins ara se sabia que la Nova Cançó havia sofert censura, ara en tenim les proves documentals, que expliciten el "modus operandi" sistemàtic del règim. Els arxius consultats són nombrosos: Archivo General de la Administración, Arxiu de la Corona d'Aragó, Archivo General del Ministerio del Interior i Archivo Histórico Nacional, Arxiu del Govern Civil de Barcelona i de Girona, o la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta recerca permet mostrar, per primera vegada, llistats de cançons prohibides, informes dels censors sobre les lletres de les cançons, qui eren els principals censors, documents per autoritzar o denegar la celebració de concerts, fitxes policials dels expedients dels cantautors o informes detallats sobre els concerts, entre d’altres. Tot aquest material que el documental treu a la llum era desconegut, fins i tot, pels mateixos artistes, que en suposaven l’existència per raons òbvies però que mai no el van tenir a l’abast.



En aquest sentit, a més, la investigació ofereix documents tan destacats com una carta que la mare de Lluís Llach va enviar a l'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, queixant-se que haguessin multat el seu fill. Martín Villa recorda aquesta carta, que el mateix Llach descobreix en el documental.

A banda de tot aquest valuosa documentació inèdita i del testimoni dels protagonistes d’aquells moments, "La cançó censurada" ofereix nombrós material d'arxiu com ara imatges d'actuacions musicals, portades de discos censurats, fotografies o els papers originals amb les traduccions de les lletres que els cantants feien per presentar a la censura.

Roger Mas, narrador
"La cançó censurada" té com a fil conductor i com a narrador Roger Mas, un cantant amb un estil musical i un discurs narratiu que enllacen amb els cantants que l'han precedit i que fan que sigui vist com l'hereu natural de la generació de cantautors catalans que va patir la censura durant el franquisme. Mas ofereix també una versió personal de diverses cançons emblemàtiques de la Nova Cançó, entre les quals hi ha "L’estaca", de Lluís Llach; "Diguem no", de Raimon, o "Conillet de vellut", de Joan Manuel Serrat.

» Veure més

07/01/2016: “Barça Dreams”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 12 de gener a les 21.55, a TV3.

Una història vertadera del FC Barcelona


Una producció de Gen Image Media amb la coproducció d’Entropy Studio, Televisió de Catalunya i TVE, amb el suport de l’ICEC.



“Barça Dreams” és el documental més complet que s’ha fet mai sobre la història del FC Barcelona, un dels clubs de futbol més reconeguts del planeta; lloat pels seus mites i llegendes, com ara el millor futbolista de tots els temps: Leo Messi; el prestigiós entrenador Pep Guardiola; o l’home que va revolucionar aquest esport amb una visió innovadora, Johan Cruyff.



La pel·lícula narra el llarg camí cap al reconeixement i l’èxit que el club assoleix amb la generació de Leo Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta; tots ells formats a l’extraordinària escola de La Masia. Alhora, descobreix els secrets d’un club de futbol poderós que desperta admiració a tot el món i que està estretament lligat a la identitat catalana, fent realitat el lema “Barça, més que un club”.



És un autèntic viatge emocional a l’ànima del club que Joan Gamper, esportista indiscutible, va fundar fa més de cent anys per reviure els somnis i les ambicions d’una llarga llista de futbolistes que han buscat la glòria en un dels clubs de futbol més admirats dels darrers temps.

Dirigit per Jordi Llompart.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 22 a les 21.55 i 23.20, a TV3.

"Sense ficció" emet dues històries carregades d'emocions protagonitzades per coristes. Una doble sessió que comença amb l'estrena de "A 20 passos de la fama", una producció de Tremolo Productions dirigida per Morgan Neville i que va rebre l'Oscar a la Millor Pel·lícula Documental el 2014, i continua amb "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.

"A 20 PASSOS DE LA FAMA"



Milions de persones en coneixen les veus, però ningú en coneix els noms. “A 20 passos de la fama” (“20 feet from stardom”) és un homenatge i una reflexió sobre els conflictes, els sacrificis i els triomfs dels coristes que acompanyen els cantants que tots coneixem, i que han contribuït a donar-los el so que els ha fet famosos. Amb entrevistes a llegendes com Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Mick Jagger i Sting, se’ns presenten uns cantants de primera que han optat per ser la segona veu.

Són artistes amb molt de talent que abasten una àmplia gama d’estils, gèneres i èpoques de la música popular, però cadascú amb una fascinant història particular a l’ombra de la fama. Amb imatges d’arxiu inèdites i una banda sonora incomparable, la pel·lícula segueix darrere de l’escenari estrelles com Darlene Love, Judith Hill, Merry Clayton, Lisa Fischer, Tata Vega i Jo Lawry, entre moltes altres.



Darlene Love és coneguda també per la seva carrera com a actriu –en el paper de l’esposa de Danny Glover a la sèrie “Arma letal”- i per aparèixer, cada Nadal, al programa “The Late Show”, de David Letterman. Lisa Fischer, per la seva banda, diu, sobre el seu paper de corista: “Rebutjo la idea que per excel·lir d’alguna manera en la feina no n’hi ha prou d’aspirar a més, que hi ha d’haver alguna cosa més. M’encanta donar suport a altres artistes”. I afegeix: “Algunes persones farien qualsevol cosa per ser famoses. Jo només vull cantar”.

» Veure més

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.