Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 31 a les 21.55.

Un retrat de la situació dels boscos a Catalunya, la majoria abandonats i mal gestionats i, per tant, una amenaça permanent d’incendis difícilment controlables.

Una producció de THE END Produccions Audiovisuals amb la col·laboració de Televisió de Catalunya.




Catalunya és un país de boscos. El cinquanta per cent del territori està cobert de boscos i això ens situa entre els països amb més superfície forestal, per damunt de països centreeuropeus com França, Àustria o Itàlia, i a la mateixa alçada de països com Finlàndia o Suècia.

Tenim un espai forestal cada vegada més gran, però alhora també cada vegada més ruïnós. En deu anys s’hi ha acumulat un cinquanta per cent més de combustible, que s’incrementa a un ritme de més de tres milions de tones anuals. Avui només gestionem un deu per cent d’aquesta superfície forestal i les prediccions sobre el canvi climàtic no conviden precisament a pensar que el bosc català estigui bé.



En aquests moments, és obvi que els boscos catalans són un risc quan reben l’impacte d’una pertorbació. Però el bosc per si sol no és cap risc. El risc és la població que ha crescut al seu entorn i que fins i tot s’hi ha ficat a dins.

De la mateixa manera, el foc forestal és un fenomen natural. El que no és natural és la seva recurrència en períodes tan curts de temps. És a dir, que es cremi un bosc mediterrani una vegada cada cinquanta o cent anys forma part del procés lògic de les coses. Actualment, aquests boscos en estat ruïnós i sotmesos a aquesta gran pressió s’incendien un cop cada tres o quatre anys.

Dirigit per Xavi Llopart i Carles Farriols.

Després d'"El bosc, el gran oblidat", "Sense ficció" emetrà “El gran silenci, Horta de Sant Joan”, un documental que dóna veu als bombers que van treballar a contrarrellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009. Entre ells, parla Josep Pallàs, l’únic supervivent de la unitat GRAF Lleida que va tenir l’accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc de l’atrapament mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Entre tots expliquen com va funcionar l’operatiu els primers dies d’aquell incendi.
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55.

Una producció de “La Lupa” amb la col·laboració de Televisió de Catalunya.




En Joan Pahisa té 28 anys i una gran passió, el bàsquet. No seria res extraordinari si no fos per un detall: fa exactament un metre d’alçada. La vida d’en Joan no ha estat fàcil, però l'esport l'ha ajudat a tirar endavant. L’estiu del 2013 va participar en els World Dwarf Games a Michigan, als Estats Units, una competició semblant als Jocs Olímpics que se celebra cada quatre anys, exclusiva per a gent de talla baixa. Als Jocs, en Joan va ser l'únic representant d'Espanya, ja que no va trobar ningú que l'acompanyés; és per aquesta raó que s'ha especialitzat en el tenis taula, un esport individual. El seu viatge ens ensenyarà com es veu el món des d'un metre d'alçada. No es tracta només d'esport, es tracta de la vida mateixa. De com l'ha viscut i la viu en Joan i de com la societat el tracta.



Pel Joan, que té 28 anys, no hi ha límits ni fronteres. Ell és enginyer informàtic, però vol ser escriptor. I tot i fer un metre escàs d’alçada, res no pot evitar tampoc que aquest esportista inquiet practiqui moltes disciplines: des del tenis taula, la seva especialitat, fins al bàsquet, la seva aspiració.

El documental segueix el Joan mentre es prepara per anar a uns Mundials de “gent de talla baixa”, els World Dwarf Games, a Michigan (EUA), el 2013. Ell és l’únic representant de l’estat espanyol. Però aquest fet no li impedirà formar un equip integrat per altres europeus per poder competir en esports col·lectius, l’altra gran passió del Joan. Així, en Joan viatjarà 7.000 km per sentir-se com a casa. I també per complir els seus somnis: ser campió del món de tenis taula i, per sobre de tot, jugar a bàsquet una vegada més, probablement la darrera.

El mateix Joan ha reconegut en alguna intervenció que la seva no és una història de superació perquè sempre ha viscut així. Per tant, el documental d’avui és el relat, l’evidència, que la “diferència” radica, bàsicament, en els ulls de qui mira.

Dirigit per Enric Ribes i Oriol Martínez.




Entrevista a Oriol Gispert i a Enric Ribes, productor i director de "Glance up (Mirant amunt)".



Premis i festivals:
· Premi Especial del Públic al MIRADASDOC.
· Premi Millor cinematografia al MADE IN MICHIGAN FILM FESTIVAL.
· DOCSBARCELONA.
· MADE IN MICHIGAN FILM FESTIVAL (Michigan, USA).
· DOCSMEDELLÍN (Medellín, Colòmbia).
· MIRADASDOC (Guía de Isora, Tenerife).
· ALL SPORTS LA FILM FESTIVAL (L.A., EUA).
· FECIDISCOV (Madrid).

12/03/2015: “Al nord del sol”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 17 de març a les 22.50.

Unes vacances èpiques a casa sense diners i a zero graus!


Premi del Públic al Millor Documental en el London Surf Festival 2012


Millor Documental en el Norwegian Documentary Film Festival


Una producció de Filmhuset Produksjoner AS.



L’Inge Wegge -25 anys- i el Jørn Ranum -22 anys- van passar nou llargs, freds i foscos mesos d’hivern noruec en una aïllada i deshabitada badia d’una remota illa àrtica de la costa del nord de Noruega. Davant no hi havia res més que el vast oceà Atlàntic. Allà, van construir una cabana de fusta flotant i d’altres materials de rebuig que va arribar a la riba i no van menjar res més que menjar gratis, caducat, que d’una altra manera les botigues haurien llençat.



Van ser nou mesos sense electricitat ni telèfons mòbils ni internet. Una forma de vida molt diferent, amb temps per pensar i per fer les coses d’una manera que l’atrafegada vida urbana no sol permetre. Els nois van portar amb ells el seu sentit de l’humor i dos elements de gran importància: les seves taules de surf -potser la motivació més gran d’aquesta aventura àrtica. Perquè l’allunyada badia amaga un secret molt ben guardat: algunes de les millors onades del món per fer surf.

Dirigit per Inge Wegge i Jørn Nyseth Ranum.

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 10 de març.

Un banc abandonat. Un banquer ‘top’ de la inversió. Un mirada inquieta a un univers paral·lel.


Millor documental a l’European Film Award 2014.




Els amos de l’univers no són ni els polítics, ni els exèrcits, ni els governs. Els veritables amos de l’univers són els bancs d’inversions.

Un poderós banquer alemany ens dóna una visió inquietant de les seves emocions, motivacions i prediccions, mentre ens revela un univers paral·lel d’ingressos desorbitats i pressió despietada.

Descobrim un sistema que aïlla els banquers de la resta del món i els fa incapaços de reflexionar sobre la seva pròpia feina.



Marc Bauder, director
Marc Bauder va néixer el 1974 a Stuttgart (Alemanya). Va estudiar administració d’empreses i després es va formar com a cineasta a l’escola Potsdam-Babelsberg.
El 1999 va fundar la seva pròpia productora, Bauderfilm, amb la qual ha produït i dirigit, entre d’altres, “The System”, “After Revolution”, “The Top Manager”, “The Communist” i “Grow or go”. El seu documental “Master of the Universe” (“Confessions d’un banquer”) es va estrenar mundialment en la Setmana de la Crítica de Locarno i va formar part de la secció oficial de l’última edició del DocsBarcelona.

Premis
European Film Award 2014 - Best Documentary
Best Film @ Semaine d.l.C. Locarno 2013
German Critic's Prize for Best Documentary 2014
German Film Prize LOLA 2014 (Nom)
Best Documentary Astra Filmfest 2014
Helmut-Schmidt-Journalistenpreis 2014
Grand Prix FIFDH Paris 2014



Entrevista amb Rainer Voss, protagonista de "Confessions d'un banquer"

26/02/2015: “16 jutges”

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de març.

Una producció pròpia de TV3, dirigida per Josep Rovira.




Els jutges són més presents que mai en la vida pública del nostre país. Les seves investigacions i resolucions tenen un gran ressò en els mitjans de comunicació i se’n parla com si fossin protagonistes famosos de l’actualitat política diària.

La feina dels jutges és pública i ben coneguda i allò que la gent molt sovint desconeix són les sensacions que viuen en el seu dia a dia, quan han d’enfrontar-se a la part més fosca i complexa de la condició humana.

La seva és una professió com qualsevol altra, però tant els anys de preparació que requereix com la naturalesa conflictiva dels temes que aborden fa que s’esdevingui distant i envoltada d’un aire rigorós. La imparcialitat així ho demana i, amb tot, això no exclou que els jutges siguin persones normals i que interioritzin tot allò que veuen o escolten cada dia, en les sales de vistes o en les guàrdies dels jutjats de primera instància.



El documental “16 jutges” s’endinsa en aquestes vivències conversant amb setze jutges, magistrats i magistrades que han accedit per una vegada a parlar de la seva faceta més humana: les idees, les pors o com afronten el repte diari de decidir sobre la vida o els béns dels altres.

“16 jutges” és el testimoni de setze professionals que viuen i treballen a Catalunya, en llocs de màxima responsabilitat en grans ciutats o en petits jutjats de poble. Setze jutges que acompanyarem en el moment d’enviar a la presó a un delinqüent, en un desnonament d’habitatge, entrevistant menors conflictius o discutint sobre l’ús de la llengua i altres temes més polèmics, com la independència judicial.

A continuació, "Sense ficció" emetrà el documental “Forenses”, una producció de TV3 també dirigida per Josep Rovira, en què una quinzena d’experimentats professionals catalans parlen de la seva feina sense limitacions acompanyant la càmara en els seus escenaris habituals de treball, les sales d’autòpsies, les guàrdies, i els judicis.


Entrevista amb Josep Rovira, director de "16 jutges"


Categories: Documentals , Política , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 24 de febrer.


El 2013 va ser nominat com a Millor documental als Oscars i va guanyar un Emmy en la mateixa categoria.




Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. El 2013 va ser finalista als Oscars i va guanyar un Emmy com a millor documental. La pel·lícula és fruit de la col·laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi.

“Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in –amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets– en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen –el fill d’Emad Burnat– nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals –que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel•lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.


TRÀILER

» Veure més

Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 17 de gener.

Per primera vegada, el periodista Xavier Vinader explica a fons, en un documental, la història que el va convertir en el primer periodista exiliat i pres de la democràcia, als anys 80. Un documental que explora l’època més dura de la transició, i el començament de la guerra bruta.




“Sense ficció” estrena un documental sobre la cara fosca i les contradiccions de la Transició espanyola a través de la revisió de les investigacions dutes a terme durant aquella època pel periodista Xavier Vinader. Referent del periodisme d’investigació, Vinader va portar fins al límit el seu compromís periodístic, i va revelar qüestions molt incòmodes per a l’Estat i l’extrema dreta. Xavier Vinader va demostrar la connexió entre la policia i els grups d’extrema dreta que atemptaven contra l’esquerra, en especial contra militants del moviment independentista al País Basc. Va revelar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l'Estat també matava. Per tot això, va ser el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics.


» Veure més

Categories: Documentals , Ciència , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 10 de febrer.


Una producció pròpia de TV3 dirigida per Montserrat Besses i Pere López.


Alguna cosa no funciona en el nostre model agroalimentari.

La crisi econòmica actual ha fet més evident i més agut el problema del malbaratament d’aliments.

Un problema amb diferents vessants: social, ètic, econòmic i mediambiental.

“Sobreviure a la nevera” explora la cadena alimentària per comprendre els camins del despropòsit que significa aquest malbaratament.

Ningú no pot quedar indiferent davant de certes imatges i certes dades que s’ofereixen al documental.




Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir?

Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema.

Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n’hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d’acabar: a les escombraries.

De vegades s’assenyala només el consumidor –i la seva nevera– com a màxim responsable d’aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots –de tots– els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d’aliments.

Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n’hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament.

Més elements per a la reflexió: sabem sempre d’on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d’una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets?

La llei de l’oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita.

El costum de tots plegats de “menjar pels ulls” també implica que quantitats imponents d’aliments quedin descartats. I la llista podria continuar.



Les escombraries ho confessen tot

“Sobreviure a la nevera” veu com “parlen” les escombraries i “escolta” el que diuen: segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats.

Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d’aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l’hora de rebutjar menjar.

Costa molt obtenir xifres: “Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix”, afirma Muñoz.



La dimensió social i ètica

Quan es tracta de seguir el camí del malbaratament, hi ha un altre camí que sempre s’hi acaba creuant: el de les entitats socials i les persones que no poden comprar aliments.

Són elles les que, en el millor dels casos, acaben recollint i menjant el que s’ha salvat de les escombraries. Això ja diu molt de l’estat de la nostra societat, que es queda tranquil·la quan “els pobres mengen el que sobra. Això no pot ser –diu un testimoni– el peatge de l’ànima”.

La lluita contra el malbaratament i la lluita pel dret universal a una alimentació suficient i sana van, doncs, lligades.

Fitxa tècnica:
Direcció, guió i realització: Montserrat Besses, Pere López.
Producció: Ruth Llòria.
Direcció fotografia: David Bou.
Muntatge: Joan Carles Calvera Blasco.


Després de l'emissió de "Sobreviure a la nevera" s'emetrà "Què mengem?", documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, en què metges i campanyes sanitàries ens recomanen una dieta equilibrada i ens parlen del perill d’un excés de greixos. Cada dia més científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.



Entrevista a Montserrat Besses, codirectora de "Sobreviure a la nevera"



Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé
Categories: Documentals
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 27 de gener.

Quan els exèrcits dels EUA i els seus aliats abandonen els països de l’Orient Mitjà que viuen castigats per conflictes bèl·lics de llarga durada el drama continua, en alguns aspectes de manera encara més acarnissada.

Aquesta setmana, “Sense ficció” ofereix dues mirades sobre dos paisatges posteriors a la sortida progressiva de les tropes aliades de dos escenaris especialment complicats: l’Afganistan i l’Iraq.

D’una banda, el programa estrena “Vestida de negre”, un viatge per múltiples escenaris afganesos de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que hi ha viscut vuit anys i va des de la difícil situació de les dones en un país terroritzat pels talibans fins a la feina de la Creu Roja o la impossible tasca d’una ONG que treballa pels drets de les dones, passant per la paradoxal situació d’abandonament en què el govern espanyol deixa els col·laboradors de l’exèrcit espanyol, una vegada que les tropes han abandonat el país.

I a continuació, el programa emet “La llista”, un documental que explica la història dels membres iraquians dels equips de reconstrucció de les ciutats iraquianes de Bagdad i Fallujah, abandonats pel govern americà, i que troben en Kirk Johnson, un jove nord-americà que va liderar alguns d’aquests equips, un autèntic salvador que perpetra un autèntic pla per salvar-ne tants com pugui.



"Vestida de negre"


Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de laQuimera.




“Vestida de negre” és un viatge i alhora un retrat personal de l’Afganistan de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que ha viscut els últims vuit anys en aquest país. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan els talibans eren al govern, i l’onada de solidaritat que desencadenar aquell viatge arreu de l’estat espanyol a propiciar la posada en marxa d’una ONG per a la defensa dels drets humans de les dones afganeses.

La Mònica Bernabé és també una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat de forma continuada a l’Afganistan, on treball com a “freelance” per al diari “El Mundo” i per diferents emissores de ràdio. Per passar desapercebuda entre la població afganesa, sempre va vestida de negre de cap a peus. Així ha viscut tots aquests anys en un país on la violència és sempre present i on l’any 2014 s’ha focalitzat en els estrangers i representants de les ONG, amb un balanç de sis periodistes assassinats.

El documental “Vestida de negre” ens descobreix quina és la situació de les dones a l’Afganistan, com és la vida a la presó de dones de Kabul, com es treballa a l’hospital de la Creu Roja de Kandahar –capital del territori dominat pels talibans, al sud del país- i què són els anomenats “delictes morals”. També segueix la història dels traductors afganesos que van treballar per a l’exèrcit espanyol i que el govern espanyol va deixar abandonats a la seva sort. Tot sense deixar de banda l’espurna d’esperança que representa el futbol femení.

Mònica Bernabé conclou, en el documental, que “l’Afganistan és un país en guerra i la religió és l’única cosa a què poden agafar-se els afganesos en un país que viu en conflicte permanent des de fa més de 30 anys”. No debades, l’OTAN ha anunciat que mantindrà al país uns 2.700 militars instructors, mentre que els Estats Units hi mantindrà desplegats al voltant de 9.800 soldats fins al 2024.

Direcció de Josep Morell i realització de Jordi Vilar.



Entrevista de Joan Salvat a Josep Morell, director de "Vestida de negre"



"La llista"


La història de Kirk Johnson, un Oskar Schindler nord-americà modern en territori iraquià.


“La llista” és la història de Kirk Johnson, un jove nord-americà que lluita per salvar milers d’iraquians, les vides dels quals estan en perill perquè treballaven pels Estats Units (EUA) en la reconstrucció de l’Iraq. La de Kirk és la història d’un Oskar Schindler modern.



Després de liderar equips de reconstrucció a Bagdad i Fallujah, Kirk torna a casa només per descobrir que molts dels seus antics col·legues iraquians estan sent assassinats, segrestats o forçats a l’exili per les milícies radicals. Frustrat per una burocràcia governamental estancada als EUA, que ha fallat a l’hora de protegir els seus “aliats iraquians”, Kirk comença la compilació d’una llista amb els seus noms i els ajuda a trobar refugi i una nova vida a Amèrica. Amb l’ajuda de centenars d’advocats, el seu projecte trenca el paradigma establert del dret dels refugiats, que per primera vegada reben assessorament legal.

Al llarg de quatre anys, el documental dibuixa l’evolució de la missió humanitària de Kirk alhora que mostra les lluites personals de diversos dels iraquians de la “Llista de Kirk” que viuen en la clandestinitat en països que no els admeten.



Yaghdan i Ibrahim, dos dels amics de Kirk i antics col·legues que van fugir de l’Iraq després de rebre amenaces de mort, estan entre els primers de diversos centenars d’iraquians que arriben als EUA.

Amb Kirk viatjant per tot l’Orient Mitjà amb l’advocat de refugiats Chris Nugent, escoltem les veus d’altres iraquians vinculats als EUA que comparteixen històries punyents de sacrifici i traïció. Al final, Kirk ha ajudat més d’un miler d’“aliats iraquians” a aconseguir una vida segura, però encara en queden milers a la llista sense atenció per les limitacions de l’acció humanitària. Quantes persones pot salvar? On acaba el seu compromís amb el poble iraquià? Quan pot deixar enrere la guerra?

Una coproducció de Principle Pictures i la Independent Television Service (ITVS), amb la col·laboració de Corporation for Public Broadcasting (CPB).

Dirigit per Beth Murphy.

Següent



Televisió de Catalunya

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.