Un dels records més vius que tinc de quan era petita és d'un so de xeremia, un so de xeremia tal dia com avui, un dijous de festes, o el divendres, o el dissabte de la darrera setmana d'agost. Era automàtic, sentia els xeremiers al costat de casa i els nervis se m'instal·laven a la panxa, eren nervis d'espera, d'histèria, comuns a la majoria de nens i nenes de la meva edat, nervis d'agafar molt fort la mà de l'adult que tenies al costat. "Però si és un home", em deia la meva mare, però jo en aquell moment no podia pensar fredament. A mesura que la melodia de la xeremia s'anava fent més aguda, se m'accelerava el cor, era el dimoni. I això no permet racionalitzar.

Al meu poble, Sant Joan, per les festes surten els dimonis, no són diables com els de Catalunya, són dimonis amb caretes precioses tallades en fusta i aterradores, surten i encalcen els nens i els joves per tot el poble. El repte és tocar-los el picarol que duen a la part del darrere i que no t'arribi la seva llendera de corda de nusos. Encara quedo meravellada de pensar com corren els joves que fan de dimoni amb una careta de més de dos quilos, vestit de sac pintat i espardenyes de vetes. Però ho fan i les llenderades arriben. Us ho asseguro. I cada llenderada marcada a la cama, quan ets jove, és com un petit trofeu.

A la cultura mallorquina els dimonis formen part de la festa. I el dimoni del teu poble t'emociona perquè, tot i que fan por, són inofensius, entremaliats, a tot estirar. A Sant Joan tenim set dimonis. Representen, cada un, un pecat capital, i el Centre Cultural cada any, per festes, dedica una samarreta a una careta de dimoni. Avui, Francesc, tu portes la luxúria. He d'admetre que ara, quan sento les xeremies del meu poble, també sento un rum-rum a l'estómac. Diferent, però un rum-rum.

Per veure la galeria de fotos i escoltar tots els àudios de les samarretes, aquí