El primer reportatge que vaig fer, ara fa quatre anys, quan vaig arribar a Washington, va ser a l’Heritage Foundation, el lloc on es fabriquen els republicans. Una estructura perfecta, ben organitzada, d'on cada any en surt un exèrcit d'homes i dones disposats a propagar les excel·lències conservadores. I coincidint amb el meu comiat, el meu “farewell”, observo com el partit republicà està totalment desdibuixat, sense líders ni idees. Res a veure amb fa quatre anys, quan els “falcons” manaven a la Casa Blanca.

Precisament la Casa Blanca republicana, i per tant també el partit, va començar a caure l'agost del 2005, arrossegats per l'huracà “Katrina”, potser el xoc més gran de la meva carrera professional. Depassava de llarg el succés per convertir-se en tragèdia humana i política. Els morts al meu voltant que ningú recollia ni enterrava, i els vius abandonats a la seva sort van ser el senyal més clar que els Estats Units ja no eren una superpotència. Podrien fer guerres i guanyar-les, però no sabien ajudar els seus ciutadans.

El periodista Albert Elfa informant sobre l'huracà "Katrina"

Aquesta úlcera a l'estómac de la Casa Blanca, unida al càncer de la guerra de l'Iraq, va portar els demòcrates a guanyar la majoria del Congrés a les legislatives del 2006 i vaig ser testimoni del desmembrament dels ideals neocons i de la caiguda en picat del president George W. Bush; el pitjor de la història, per la majoria dels demòcrates i molts republicans.

La feina d'un corresponsal als Estats Units requereix un munt de reptes i registres, per això és tan atractiva. Estar a la trista i perversa presó de Guantánamo ara fa tres anys, que un agent de la CIA t'expliqui com torturaven els detinguts, que un soldat de l'exèrcit nord-americà arribat de l'Iraq, amb la mirada perduda, i et digui que considera el suïcidi com una possibilitat natural; que Penélope Cruz t'expliqui, en exclusiva, que treballarà per a Woody Allen en una pel·lícula a Barcelona i l'any següent celebrar amb ella l'Oscar a Los Angeles o sopar amb Lou Reed després de veure'l recitar Miquel Martí i Pol a Nova York. Aquests, entre altres mil fets, notícies i entrevistes, han suposat la felicitat professional absoluta d'aquest corresponsal, alguns dels quals m'han “tocat” especialment, com el seguiment d'immigrants mexicans que intentaven passar als Estats Units jugant-se la vida. Una dona va deixar una carta dins una bossa al mig del desert de Sonora, Arizona, on deia: "Amo a mis hijos con todo mi corazon y Dios sabe todo lo que mi familia espera de mi, por eso es el riesgo este".

Però el que va atreure l’atenció del món durant gairebé dos anys va ser la campanya de les presidencials nord-americanes amb un parell de candidats demòcrates altament atractius i qualificats; Barack Obama i Hillary Clinton. Veure com un noi negre, pràcticament desconegut pel gran públic, es passejava al meu costat a l'hotel, on compartíem menjador i pis d'habitacions i com a poc a poc s'anava convertint en un fenomen de masses. Com al seu voltant la gent s’encenia, i amb ell ressuscitaven els valors que sempre els havien fet grans, com la llibertat, la unitat, l’esperança. Va ser una gran lliçó de política. Hauran de passar molts anys abans que la història torni a regalar-nos un episodi com aquest.

Durant aquests quatre anys també he viscut de primera mà fets transcendents a tot el continent americà, com la transmissió des de l’Escola Militar de Santiago de Xile de l'enterrament del dictador Augusto Pinochet envoltat de militars i seguidors, tots protegits darrere fosques ulleres de sol; l'alegria per l'alliberament a Colòmbia d'Ingrid Betancourt, sempre sorprenentment serena, o la celebració de la victòria d'Hugo Chávez a Veneçuela amb una roda de premsa de 7 hores, amb dinar i sopar inclosos, al palau de Miraflores.

La meva última crònica com a corresponsal als Estats Units, curiosament, ha estat sobre la visita del president palestí Mahmud Abbas a la Casa Blanca de Barack Obama. Tots dos han confirmat que s'inicia una nova era en les relacions entre Washington i els països del Pròxim Orient. Cap allà anirà aquest corresponsal. Ens veiem a Jerusalem.

Gràcies a tots.