Nil pren testosterona per canviar el seu perfil femení pel cos masculí amb què s’identifica. Aquest procés se l’anomena transsexualitat. Al Rafael li treuen la hipòfisi del cervell per aturar el gegantisme. I a partir del cas d’una pacient que havia perdut tota energia entenem com la glàndula tiroide regula el metabolisme. Si els gens són el projecte, les hormones són les mans de l’escultor. Hi intervenen Mireia Mora, endocrinòloga de l’Hospital Clínic de Barcelona; Joaquim Enseñat, neurocirurgià, Hospital Clínic de Barcelona.

Testosterona i transsexualitat
El Yin i el Yang és un concepte filosòfic que descriu les dues forces oposades i complementàries de l’Univers. L’home i la dona també encaixen en aquest esquema. En l’home, els testicles segreguen l’hormona testosterona que configura un cos musculat i rectilini, amb pèl i veu greu. Algunes dones esportistes s’injecten testosterona per augmentar la massa muscular, i per tant, millorar el rendiment físic. Aquesta pràctica es considera dopatge. Però la testosterona té també altres usos. Nil Aragón va néixer amb una identitat d’home i un cos de dona. Des de fa tres anys s’administra testosterona per modelar el cos en la forma masculina amb què s’identifica. Aquesta condició s’anomena transsexualitat. Si en Nil es deixés d’injectar testosterona perdria alguns dels trets masculins que ha adquirit. La història ens ofereix exemples d’homes que han tingut ben poca testosterona, ja que van ser castrats, és a dir, se’ls van amputar els testicles, abans de la pubertat. Els eunucs sovint vigilaven els harems dels sultans, eren la guàrdia personal de reis o emperadors, o cantaven òpera amb una eterna veu infantil. I el que més es valorava d’ells era resultat d’una carència hormonal.

Testicles, castrats i testosterona
Fins al 1870, a Itàlia, era legal extirpar els testicles als nens perquè conservessin la veu infantil. Se’ls anomenava els “castrati”. Alessandro Moreschi va ser l’últim, el 1902.
Se sabia que, amb l’extracció de les glàndules genitals, els nens no canviaven la veu i que, curiosament, no es quedaven calbs. Era evident que els testicles influïen en tot el cos, però, com? Un científic alemany, Arnold Berthold, el 1849 es va preguntar per què als capons els passava una cosa semblant que als castrats. Els capons són pollastres capats. Els castren perquè la carn és més tendra que la dels galls que haurien arribat a ser. Si el comparem amb un gall sencer, el capó té poca cresta, en canvi, el gall té la cresta, la barba i els esperons molt més grossos. No només els canvia el físic; també els canvia l’instint. Són mansos, no es barallen ni empaiten les gallines. Arnold Berthold va capar uns pollastres joves i, en lloc de llençar els testicles extirpats, els va reimplantar en els mateixos pollastres, però en un altre lloc: a l’abdomen. Sorprenentment, els animals van desenvolupar igualment els trets masculins dels galls. Al cap d’un temps els va sacrificar i va comprovar que els testicles reimplantats havien desenvolupat una irrigació sanguínia important, però cap connexió nerviosa. Ho va descriure tot amb detall, però la seva feina no va tenir cap repercussió. 50 anys més tard, els metges van començar a pensar que les glàndules segregaven una substància química que s’havia de difondre per la sang i no pas pels nervis com es pensava: les hormones, uns missatgers químics que modelen el nostre cos i regulen el nostre metabolisme.

Hormona del creixement
Avui dia se sap que hi ha una setantena d’hormones diferents que modelen el nostre organisme, a tots els nivells. Quan estan regulades, solen passar desapercebudes, però quan s’alteren, ens mostren la seva cara més dura. Rafael Pérez ha tingut durant molts anys un excés d’hormona del creixement. Com a resultat ha desenvolupat gegantisme i acromegàlia, una desfiguració progressiva, sobretot de la cara i les extremitats. Nascut a Porrera, al Priorat, en Rafael era el més petit de 6 germans, tant d’edat com de mida. De fet, les nebodes li deien “lo tiet petit”. Però, a partir dels 15 anys, va començar a créixer i es va convertir en el més alt de la família. També va ser el més alt en el servei militar. Quan tenia 26 anys, va començar a tenir molt dolor als ossos i va estar prop de tres anys visitant metges sense saber què li passava. Finalment va ser diagnosticat d’una alteració en l’hormona del creixement, i es va operar d’urgència del tumor al cap que causava aquesta alteració. L’origen de l’hormona de creixement és la hipòfisi o pituïtària, una petita glàndula situada a la base del cervell que es considera el centre de control del sistema endocrí. Des d’aquí s’envien, a través dels vasos sanguinis, una gran diversitat de missatges químics arreu del cos per estimular altres glàndules com la tiroide o la suprarenal. L’endocrinòloga de l’Hospital Clínic Mireia Mora explica les conseqüències de tenir alteracions en l’hormona del creixement. El 95% dels casos de gegantismes i acromegàlia es deuen a un tumor benigne situat a la hipòfisi, on les cèl·lules tumorals segreguen més hormona de creixement. El tractament consisteix a extreure quirúrgicament aquests tumor.

Escarni dels gegants
Els gegants pertanyen a l’imaginari popular, com a mínim, des de l’edat mitjana. Potser aquestes figures folklòriques es van inspirar en persones excepcionalment altes. El fet és que històricament no se sabia la causa del gegantisme, per la qual cosa els malalts creixien sense aturador fins a assolir mides espectaculars. Tant, que al segle XIX i principis del XX, molts d’aquests gegants van ser exhibits com a personatges de circ. Malauradament, tots van morir joves, fruit de la malaltia.
Entre els animals
Però no només hi ha gegants entre els humans. S’ha vist que animals molt grossos com els elefants tenen nivells més elevats d’hormones mediadores del creixement. A les illes, moltes espècies evolucionen fins que assoleixen mides gegants respecte als seus avantpassats continentals, com la tortuga de les Galápagos, o el drac de Komodo. Segurament, aquests gegants també estan modelats per l’hormona del creixement.

Com creixen els ossos

L’hormona del creixement és necessària durant tota la vida, perquè no només està relacionada amb l’alçada, influeix en la potència cardíaca, el sistema immunitari, l’eficiència pulmonar i la densitat òssia, entre moltes altres coses. Si ens fixem com creixen els ossos llargs, per exemple un fèmur, veiem com en els extrems, a la vora de la capçada, hi ha uns anells cartilaginosos, que es diuen fisi o anell de creixement, que és per on s'allarguen els ossos durant la creixença. Aquests anells estan molt irrigats i en permanent divisió cel·lular, gràcies a l’acció estimulant de l’hormona del creixement. A mesura que es multipliquen, les cèl·lules velles són desplaçades cap al centre de l'os i es van calcificant. D’aquesta manera, l’os va creixent en llargària. Aquest mecanisme de creixement no està actiu per sempre: durant la pubertat apareixen les hormones sexuals que a poc a poc van segellant la fisi fins que, com a màxim als 25 anys, s’atura definitivament el creixement. Si la pubertat apareix molt aviat, aquella persona serà de talla baixa. Ara bé, si per raons patològiques, un adult té els nivells de l’hormona del creixement anormalment alts, els ossos, que ja no poden créixer en llargària, creixeran de manera deforme.

Cirurgia transesfenoidal
Inicialment, la cirurgia de la hipòfisi es feia a través del crani, més tard es va fer a través del paladar, i ara es du a terme a través del nas i el sinus esfenoidal, un espai buit situat entre el nas i el cervell, per això s’anomena cirurgia transesfenoidal. El reporter Pere Renom entra al quiròfan per presenciar-ne una. D’entrada, la situació és ben sorprenent. El pacient té el cos completament tapat excepte el nas, que sobresurt com una piràmide enmig d’un desert verd. El cirurgià introdueix aleshores l’endoscopi per un dels orificis. Les imatges captades per la càmera que hi ha a l’extrem es projecten en un monitor situat just damunt del cap del pacient. La primera maniobra és luxar els cornets del nas i aplicar un vasoconstrictor per disminuir el sagnat. Per accedir a la hipòfisi i extreure’n el tumor, cal trencar dos envans ossis: el que separa el nas del sinus, i el que separa el sinus del cervell, anomenat sella turca. Aquestes perforacions es fan amb uns instruments molt precisos. El cirurgià ha d’anar en molt de compte ja que treballa en un espai d’uns dos cm2 franquejat per les dues artèries caròtides i els dos nervis òptics, qualsevol error o desviament tindria conseqüències fatals. Rere la sella turca apareix la membrana que protegeix el cervell, anomenada dura mare, la qual es talla amb unes tisores minúscules i a sota apareix la hipòfisi. Una vegada dissecat el tumor, és a dir, desenganxat dels teixits que l’envolten, s’extreu amb molta cura i es conserva en un vial per ser analitzat. En general es procura respectar la hipòfisi, però en aquest cas també s’ha d’extreure. Amb un sistema d’aspiració es deixa la cavitat ben neta. Seguidament, per evitar pèrdues de líquid cefalorraquidi, s’omple el forat amb una boleta de greix procedent de la panxa del mateix pacient. S’hi posa un teixit aïllant, una mena de tapadora de polietilè per reconstruir l’os perforat, i se sella tot hermèticament amb un adhesiu especial de color verd. La cirurgia té algunes sorprenents semblances amb el bricolatge. Amb aquesta tècnica, la recuperació és molt ràpida i, en 24 o 48 hores, el pacient se’n pot anar cap a casa.

Hipotàlem i hipòfisi, els grans reguladors
Els humans tenim 73 tipus d’hormones diferents; totes formen part del sistema endocrí. Les hormones són missatges químics que viatgen pel sistema circulatori. Cada cèl·lula té receptors específics per a determinats tipus d’hormones, però no per a totes. Quan una hormona excita el receptor es desencadena un procés fisiològic, com pot ser salivar o suar. Tot aquest sistema està controlat des de l’hipotàlem. L’hipotàlem és l’estructura del cervell encarregada de vincular el sistema endocrí amb el sistema nerviós. Processa la informació per gestionar la pressió arterial, la temperatura del cos, la gana, la set, la son... i molts més factors. L’hipotàlem regula la hipòfisi o pituïtària, la glàndula més important del sistema. Aquest conjunt, que està situat al cervell, segrega hormones excitants i també hormones inhibidores per accelerar o frenar qualsevol procés que passi al cos, segons el cas. Si t’estàs deshidratant, llancen hormones d’acció ràpida, que actuen directament sobre els ronyons i sobre tot el que tingui a veure amb l’absorció d’aigua. També segreguen hormones d’acció indirecta destinades a excitar altres glàndules, com podrien ser ovaris, testicles o tiroides. Per exemple, li diuen a la tiroide que alliberi les hormones que, en cascada, regularan el nostre metabolisme. O als testicles que facin testosterona i en el cas de les dones que els ovaris facin estrògens. I, finalment, hi ha un altre grup d’hormones que actuen tant directament com indirectament. L’hormona del creixement incideix directament sobre la densitat i llargària dels ossos, però també sobre el fetge, que allibera hormones que, al seu torn, actuen sobre els músculs, el greix i la regeneració cel·lular, entre altres coses. Tot això és un sistema retroalimentat, és a dir, l'hipotàlem, que és qui mana, sap les variacions de cada hormona i actua per equilibrar els nivells donant ordres a la hipòfisi perquè obri o tanqui aixetes. Si la hipòfisi falla, aquella persona haurà de prendre medicació substitutòria tota la vida.

Hormones tiroïdals
El ioga és una pràctica oriental mil·lenària que busca l’equilibri del cos i la ment. Quan les nostres hormones es troben en equilibri, tenim salut, som al nirvana. Però quan les hormones es desequilibren, ens posem malalts, i ens precipitem al samsara. Sandra Guiloff va tenir una alteració al sistema immunològic que li va destruir la seva pròpia tiroide. Com a resultat va deixar de segregar hormones tiroïdals. La glàndula tiroide segrega diverses hormones tiroïdals que serveixen per regular l’energia i la temperatura del cos, el metabolisme basal i el correcte funcionament dels òrgans. La podríem assimilar a una central elèctrica on, amb l’ajuda d’aigua, vapor o vent, es fa girar una turbina i s’obté electricitat. Una bicicleta amb dinamo en seria una versió simplificada. L’endocrinòloga de l’Hospital Clínic Mireia Mora la fa servir per explicar l’hipertiroidisme i l’hipotiroidisme, afectacions de la tiroide que causen una activitat insuficient i excessiva, respectivament.
Metamorfosi
En els amfibis, les hormones tiroïdals són capaces de modelar molt més que el metabolisme. Modelen una transformació radical de tot l’organisme, coneguda com a “metamorfosi”. Curiosament, algunes afectacions agudes de la tiroide produeixen veritables metamorfosis als malalts. El cretinisme provoca un retard en el creixement físic i mental. El goll és una inflamació exagerada de la tiroide sobretot per manca de iode a la dieta. I el mixedema és una acumulació de líquid a la pell. Històricament, aquestes malalties no tenien cura, fins que a finals del segle XIX es va assajar amb relatiu èxit el trasplantament de tiroide d’ovella, tot i que els seus efectes només duraven una setmana. La solució definitiva va arribar amb l’aïllament de les hormones tiroïdals.

Primer tractament hormonal
L’any 1890, el metge britànic George Murray va pensar a extreure el “suc de tiroide” per tractar una pacient que havia perdut vigor físic i intel·lectual. Va posar trossets de tiroide d’ovella en àcid carbònic, que és un àcid suau, durant tota la nit. Posteriorment va recuperar i filtrar el líquid i el va injectar per via subcutània a la pacient dos cops per setmana. Cal dir que, tant la higiene com la dosificació, eren elàstiques, la quantitat es mesurava per lòbuls. En tres mesos va millorar tan espectacularment que van decidir espaiar les injeccions a cada 2 setmanes. Va ser el primer tractament hormonal efectiu de la història, tot i que altres pacients van morir. Més tard es va comprovar que el proveïdor de teixits, el carnisser del barri, s’havia equivocat, els havia portat una glàndula que està una mica més avall que es diu timus i que també té lòbuls. El cas és que desconeixia la composició d’aquest “suc”. Ara sabem de quines molècules es tracta i les sintetitzem artificialment.


Cap 346. Dia d’emissió: 22 maig 2019
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo

Descriptors
Hormones, bioquímica, missatger, senyal, química, cervell, regulació, endocrinologia, endocrí, cos, biologia, anatomia, medicina, pacient, acromegàlia, gegantisme, tiroide, hipòfisi, testicles, testosterona, agressivitat, conducta, castració, eunuc, capó, sistema circulatori, glàndula, medicament, creixement, teràpia, càncer, pròstata, metamorfosi, modelat, conformació, configuració, estàtua, dimorfisme sexual, desenvolupament, salut, molècula.