Esquiar pot provocar allaus? Ho sabrem mentre pugem a un cim amb esquís de muntanya amb Ivan Alfonso, supervivent d’una allau. Com és que es provoquen explosions per prevenir-les? Són compatibles les pistes d’esquí amb el gall fer?
La neu es forma als núvols per un procés sorprenent que es diu “sublimació inversa”, però un cop a terra es comporta de manera poc previsible.

El reporter Pere Renom puja esquiant un cim de 2.417 metres d’altitud amb dos muntanyencs experimentats, un dels quals, Ivan Afonso, va sobreviure a una allau fa 20 anys. Ara, la nivologia ha avançat molt. Lauegi (allau en aranès), és l’equip de nivòlegs que determina l’estabilitat de la neu per fer la predicció diària de seguretat. Les estacions d’esquí i els seus accessos estan sota control constant i en ocasions es provoquen explosions per evitar l’acumulació de neu. El gall fer viu als boscos propers. És compatible l’esquí amb la conservació de la fauna d’alta muntanya?

Excursió en esquís de muntanya
L’esquí de muntanya és un esport d’aventura que es fa en estret contacte amb el medi natural. El reporter Pere Renom el practica amb dos muntanyencs experimentats. Ivan Afonso, tècnic de fauna i excorredor d’esquí de muntanya, i Isaac Castet, agent de medi ambient del Conselh Generau d’Aran. La zona triada per fer l’excursió se situa a l’oest del Pla de Beret, a la Vall d’Aran. L’ascensió és per la vall de Barlongueta, fins al cim de cap des Clòsos, i la baixada es farà pel vessant oposat, a través de la vall de Parros, fins al riu Noguera Pallaresa. En total, són 6 km de longitud i 600 metres de desnivell negatiu. L’esquí de muntanya és una barreja entre l’esquí de fons i l’esquí alpí o de pista. Ivan Afonso explica els elements singulars del material: pells de foca enganxades a la sola de l’esquí per no relliscar i fixacions de taló lliure per permetre avançar amb facilitat. Un altre element imprescindible és l’ARVA, acrònim d’Aparell de Recerca de Víctimes d’Allaus. Cadascú dels tres esquiadors en porta un dins de l’abric en mode d’emissor. En cas d’accident, els emissors també es poden convertir en receptors, per localitzar els companys. L’Ivan és especialment curós amb la seguretat, ja que fa anys va ser arrossegat per una allau i va sobreviure de miracle. Sap prou bé que una allau pot causar molts traumatismes a l’esquiador, i que si sobreviu a les lesions s’haurà d’enfrontar a l’asfíxia i la hipotèrmia o congelació. D’aquí, la urgència del rescat i la utilitat de l’ARVA.
Per estalviar energia cal lliscar els esquís endavant, en lloc d’aixecar-los a cada pas. Els bastons també ajuden a avançar, però cal recolzar-los verticalment prop del cos. Quan el pendent esdevé massa costerut per pujar pel dret cal traçar ziga-zagues. El canvi de direcció es fa amb una tècnica anomenada volta Maria. A mesura que s’ascendeix es fa evident que la neu no és homogènia. De vegades és tova i els esquís s’hi enfonsen, i d’altres vegades és més dura i còmoda de travessar. La ciència que estudia la neu és la nivologia.

Com es forma la neu?
L’aigua és l’única molècula natural que pot estar a la biosfera en estat sòlid, líquid i gasós. El vapor són molècules individuals, aïllades, d’aigua, que són tan petites i es mouen tan de pressa que no les podem veure. El vapor d’aigua és un gas invisible. El que veiem sortir de la tetera no és vapor, ja són gotetes d’aigua. Generalment, el vapor, quan es refreda, es condensa en gotetes. Si les gotes que hi ha en els núvols són prou grosses cauen, i plou. Però no sempre és així. De vegades neva. Què cal perquè nevi? D’entrada, que hi hagi núvols ben carregats de molècules d’aigua, això és obvi. Però hi ha una altra cosa imprescindible: que l’aire no estigui net. El vapor per canviar d’estat necessita entrar en contacte amb alguna partícula sòlida, necessita un lloc on agafar-se: un nucli de congelació que faci de pal de paller. Per sort nostra, l’aire és imperfecte, vull dir que —fins i tot ben amunt— té partícules en suspensió, ja siguin microgotes de gel o qualsevol mena de polsim.

Sublimació inversa
Com es comporten les molècules d’aigua? Estan formades per un àtom central, l’oxigen, i dos àtoms d’hidrogen, que fan un angle de 104,5 graus respecte a l’oxigen. Això té la seva importància. En estat gasós les molècules es mouen lliurement per l’aire, amb força energia. Però, a mesura que baixa la temperatura —i en certes condicions de pressió atmosfèrica— perden energia cinètica, van més lentes. I és més fàcil que s’atansin unes a les altres i al polsim per aferrar-se, que en proporció a ells és immens. I així comencen a cristal·litzar, passen directament de gas a sòlid. Perquè l’estructura que formen és sòlida, les molècules queden ben travades entre si. Artísticament travades, perquè com que es van sumant una a una, poden “aparcar” com els va millor: oxigen amb hidrogen, hidrogen amb oxigen. D’aquest pas directe de gas a sòlid, sense passar per líquid, se’n diu sublimació inversa.

No hi ha dos cristalls idèntics
A causa del seu angle de 104,5 graus segueixen uns patrons de col·locació hexagonals que van guanyant volum fins a formar cristalls precisos i preciosos. No hi ha dos cristalls de neu idèntics! Això és perquè no hi ha dos grans de pols iguals, ni estan tots a la mateixa alçada, ni a la mateixa temperatura o pressió o grau d’humitat, petites diferències que donen lloc a formes singulars.

Lauegi
L’any 2003, el Conselh Generau d’Aran va fundar Lauegi, “allau” en aranès, un equip de nivòlegs dedicat principalment a la predicció diària d’allaus per a muntanyencs i per a les carreteres de Beret i Bonaigua. Per estudiar l’estructura de la neu el primer que cal és fer un bon forat per arribar ben bé fins a terra. Montserrat Bacardit i Ivan Moner expliquen com s’interpreten les diferents capes de neu i com es fa un test d’estabilitat per determinar el perill d’allaus.

Control d’allaus
Les allaus no només són perilloses pels excursionistes, també poden afectar les carreteres de muntanya. Per aquest motiu, en zones molt transitades com els accessos a les pistes d’esquí, o els ports de muntanya, es construeixen defenses passives, principalment túnels i xarxes de contenció. Hi ha una altra manera de controlar el risc d’allaus que és de manera activa. Amb helicòpters i creant allaus artificials. L’helicòpter porta penjant un dispositiu en forma de campana, capaç de produir una petita explosió i desencadenar una allau. L’avantatge d’aquest mètode és que és menys perillós que la dinamita, i permet treballar en vessants inaccessibles. L’equip de Lauegi utilitzen habitualment la campana en les seves feines de control d’allaus. L’helicòpter se situa al capdamunt d’un vessant amb molta acumulació de neu. Quan la campana és al punt adient es provoca la detonació. L’impacte de l’ona expansiva fa col·lapsar la neu que hi ha just a la vertical, la fractura es propaga per tot el vessant i es desencadena l’allau. Amb aquest sistema s’eviten les allaus espontànies produïdes just després d’una nevada, i es redueix l’acumulació de neu, per tant, també mitiga els efectes d’allaus durant el desglaç primaveral. Un cop provocada l’allau, sovint cal treure la neu de la carretera. Amb maquinària de tot tipus es treballa per reobrir el trànsit com abans millor. És en aquests moment quan es fa visible l’enorme volum de neu que mobilitza qualsevol allau. Sovint pot desplaçar milers de tones de neu al llarg de centenars de metres de distància, d’aquí el seu poder devastador.

Arribada al cim
Després d’una hora i mitja d’ascens els tres esquiadors arriben al cim del cap des Clòsos, de 2.417 metres d’altitud. No és un pic escarpat, però també té la seva bellesa. El cim on ens trobem és una punt geogràfic molt singular, ja que s’hi localitza una important divisòria d’aigües. Tots els rierols que neixen a l’oest i al sud formen part de la conca de la Garona, per tant, desemboquen a l’Atlàntic. En canvi, els rierols que neixen al nord i a l’est formen part de la conca de la Noguera, el Segre i l’Ebre, per tant, desemboquen al Mediterrani. La neu que al cim està separada només uns centenars de metres es fondrà, i l’aigua s’acabarà separant milers de quilòmetres. Després de menjar una mica per recuperar forces, els esquiadors ajusten les fixacions i comencen el descens. Troben més de mig metre de gruix de neu nova, unes condicions divertides per esquiar, però exigents tècnicament. A cada gir cal fer un petit salt per reorientar els esquís ja que és impossible derrapar. Els moviments han de ser suaus i progressius. Per precaució, quan travessen algun vessant amb molta acumulació de neu se separen una mica, per tal que, si es desencadenés una allau, no els agafés a tots tres alhora. A més de les mesures de seguretat estàndard, també porten un element relativament nou: el dispositiu ABS. Es tracta d’una motxilla que s’infla quan s’estira una anella, i permet a l’esquiador “flotar” damunt l’allau i salvar la vida.

Rastres a la neu
La vall de Parros, per on discorre l’excursió, és prou desconeguda i pràcticament intransitada, sobretot a l’hivern. Segurament per això té una elevada diversitat de mamífers. La seva activitat es pot detectar a partir de les petjades que deixen a la neu. Se’n troben de llebre, d’isard i de guineu. Encara que la llebre sigui d’origen estepari, s’adapta a viure en ambients molt diversos i sovint se la pot detectar en altituds sorprenents. Les seves potes posteriors tenen una gran superfície, de manera que s’enfonsa poc a la neu. L’isard és l’ungulat més alpí de casa nostra, fins al punt que ha esdevingut una icona de l’alta muntanya. Les seves peülles estan unides per una petita membrana interdigital, que els dona més sustentació damunt la neu. I la guineu és un predador amb una àmplia distribució arreu del món. Com que pot viure pràcticament a tot arreu no té adaptacions especials per a la neu. Malgrat tot, sap com espavilar-se. Per exemple, s’acosta allà on hi ha humans, com a les pistes d’esquí.

El gall fer
A banda d’esquiador de muntanya, Ivan Afonso és tècnic de fauna responsable del seguiment del gall fer a Catalunya. Porta el reporter Pere Renom pels voltants de les pistes d’esquí de Portainé, al Pallars, per ensenyar-li una de les zones on treballa. Aquesta estació col·labora amb la Generalitat limitant l’accés als forapistes. Fa uns anys, l’Ivan i altres tècnics de la Generalitat van capturar i posar emissors a diversos individus de gall fer. Ara, amb una antena receptora es pot saber com es mouen, i en quin indret crien, o hibernen. L’antena dona un senyal acústic de màxima intensitat en la direcció que es troba l’animal marcat. L’Ivan explica que la típica zona d’hivernada de gall fer és a la part superior del bosc, de vegades fins i tot als últims arbres, perquè la gran quantitat de neu dificulta l’accés als predadors. Veure galls fers a l’hivern és molt difícil. En canvi, és la millor època per trobar-ne rastres. Al final de l’hivern comença l’època de zel. Als galls els pugen les hormones, però baixen d'altitud per aparellar-se. Com més avall, més insectes per alimentar els polls durant les primeres setmanes de vida.


Abrigar-se amb la neu
L’historiador atenenc Xenofont explica, en el seu apassionant relat “L’expedició dels deu mil”, que, quan els guerrers eren a les muntanyes d’Armènia, els va sorprendre una forta tempesta de neu, i que, els soldats, per no morir de fred, es deixaven colgar per la neu, que els abrigava fins que es fonia i els mullava. I és que, encara que no ho sembli, la neu és un bon abric, també per al terra. Si agafem un volum de 10 litres de neu i deixem que es desfaci, recollirem un volum sorprenentment petit d'aigua. Aproximadament -i generalitzant- una desena part. L'esponjositat de la neu és molt variable, però la relació d’1/10 en volum n’és el valor més habitual. I la resta de volum? És aire. I l'aire, com que és un mal conductor de la calor, pot retenir la nostra escalfor. Per això abriguen tant els anoracs de plomes, perquè la ploma, com la neu esponjosa, reté l’aire. La neu no abriga tant com un anorac de plomes, però és molt més aïllant del que ens podríem imaginar. Comparem la neu amb el formigó: 10 cm de neu aïllen igual que 2 metres de gruix de formigó! De fet, la neu aïlla tant com el suro. Seria un gran material de construcció si no fos que, per sobre dels 0 graus, es fon. I això és el que passava als pobres soldats grecs, quan la neu es fonia per l’escalfor del cos, l’aigua, que acabada de fondre està a zero graus, els deixava xops i freds.

El terra més calent que l’aire?
Respecte al terra, passa una cosa semblant. Suposem que la superfície del terra és de 5 graus en el moment de la nevada. Les primeres volves es fondran, però a poc a poc la neu anirà refredant el terra fins a posar-lo a zero graus. Encara que l'aire exterior arribi a estar molt fred, posem a -20º, es crearà un gradient de temperatura entre el fred exterior i la temperatura del terra, que serà de zero graus (excepte en regions on hi ha permafrost o capes subterrànies de gel). Quan fa sol i hi ha una mica de desglaç, la neu fosa, que serà aigua a zero graus, arribarà arran de terra i ajudarà a mantenir aquesta temperatura a la capa inferior del gruix de neu.

Primera emissió: 6 de febrer del 2019
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo

Paraules clau:
Neu, nivologia, allaus, lauegi, nevada, muntanya, alta muntanya, esquí, pells de foca, tècnica, història natural, aventura, repte, biologia, ràdio seguiment, gall fer, petjades, llebre, natura, paisatge, fred, helicòpter, detonació, daisybell, esport, fauna, rastres, Vall d’Aran, Pallars, risc, perill, adaptació, Baqueira Beret, Portainé, remuntador, llevaneus, itinerari, parc natural, Alt Pirineu, conservació, esquí alpí, pistes.