Fem immersió en un vaixell romà que va naufragar fa 2.000 anys a les illes Formigues i que s’ha conservat intacte. Què el va fer naufragar? Com era la seva estructura? Què duia a les àmfores?
Fins ara es creia que els vaixells romans no eren aptes per navegar per l’Atlàntic, l’anàlisi de milers d’àmfores demostra que sí, que mantenien rutes navals fins a Britània i Germània. En el programa es veu com les veles romanes, que eren quadrades, la poca quilla i l'absència d'orsa només permetien navegar amb vents de popa, el que dificultava molt les maniobres i propiciava els naufragis.
Aquest jaciment ajuda a entendre les rutes comercials, la construcció naval, la gastronomia i la vida a bord durant època romana. Una veritable càpsula del temps preservada sota el mar.



L’equip del programa puja a bord del Thetis, un vaixell del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), per acompanyar-los a excavar un jaciment excepcional. Com que el vaixell romà es troba a 45 metres de profunditat, només es pot estar mitja hora al fons, i tot i així cal fer una llarga descompressió.
Una vegada arribem al jaciment baixem la llanxa auxiliar i fondegem el vaixell amb tres amarres per assegurar-nos que no bornejarà, és a dir, no canviarà d’orientació en funció del vent i el corrent. Baixarem per torns. Un equip comença a preparar el material de submarinisme, mentre la resta de la tripulació llança les mànegues d’aigua i d’aire que alimentaran els tubs d’aspiració de sediment. També es llancen els reguladors de les ampolles d’oxigen pur per la descompressió. Quan tot està a punt, el primer equip salta a l’aigua.

La immersió
Per perdre el menor temps possible, els arqueòlegs baixen en picat, i el reporter, Pere Renom, s’ha d’afanyar per no perdre’ls. Afortunadament han instal·lat un cap guia, que ens condueix directament fins al punt. A partir de certa fondària només arriba una llum blava difosa. La manera de saber on és a dalt i on a baix és observant les bombolles. Durant el descens és molt important compensar l’increment de pressió amb la maniobra de Valsalva, que consisteix a tapar-se el nas i prémer com si ens volguéssim mocar. Si no ho féssim ens rebentarien els timpans.
Després de dos minuts de nedar enmig del blau, sense cap referència, s’entreveu allà al fons el jaciment. De sobte, com en un viatge en el temps, som al segle I aC. Hi ha àmfores per tot arreu, en la posició que van quedar el fatídic dia del naufragi. Com que han estat cobertes per sorra durant molt temps, es conserven perfectament. S’hi troben fins i tot els seus taps de ceràmica. Algunes, però, han estat exposades i s’han integrat al paisatge submarí. Les recobreixen esponges, algues, anemones i fins i tot s’hi refugia algun peix.

La forma de l’àmfora
El disseny de l’àmfora és sorprenent. No s'aguanta dreta! Com és que no hi feien el fons pla? Pots arribar a pensar que els romans no eren gaire espavilats. Però no, la forma està justificada. L'àmfora és un recipient per transportar, no per decorar. I, més concretament, per transportar en vaixell o carro. La seva geometria complementària té la capacitat de fer que es bloquegin entre si, la punxa de la seva base entra en l’espai que deixen els colls d’àmfora i no permet que es tombin, i el que és més important en el transport marítim: que no hi hagi desplaçament de càrrega. Penseu que el desplaçament de càrrega ha estat motiu de molts naufragis. El primer pis d’àmfores s'aguanta entre les parets de la bodega del vaixell, però el segon pis encaixa entre les del pis de sota, queda travada, i, per la seva forma, no es tombarà.
De moment, al jaciment s’han documentat 4 tipus diferents d’àmfores, però arreu de l’imperi romà els arqueòlegs n’han descobert i catalogat una gran diversitat. La paraula “àmfora” deriva del terme grec “amphoreus”, i significa, literalment, que “es transporta per tots dos costats”, és a dir, que té dues nanses.

La tècnica d’excavació
En lloc del pic, la pala i el pinzell, els arqueòlegs subaquàtics treballen bàsicament amb tubs d’aspiració. N’utilitzen de dos tipus: uns impulsats per aigua, i uns altres, impulsats per aire. Els d’aigua funcionen pel sistema Venturi, tenen poca potència, però són indicats per a feines delicades d’excavació. Els d’aire, en canvi, són molt més potents i s’utilitzen sobretot quan s’ha d’extreure molta quantitat de sediment. La feina és físicament exigent. A 45 metres de fondària, l’aire comprimit de les ampolles dura molt poc, per tant, els arqueòlegs han de procurar no fatigar-se i no respirar massa. A més, a cada nova inspiració van saturant la sang de nitrogen i tenen més risc de tenir un accident de descompressió.
El grapissar
A banda de sediment, el fons que envolta el jaciment està format per unes concrecions calcàries anomenades “grapissar”. Es tracta de diverses espècies d’algues vermelles de creixement lent, adaptades a condicions de poca il·luminació. Algunes d’aquestes algues també recobreixen les àmfores que han estat més exposades. Quan es treguin del mar, s’hauran de restaurar.

La restauració
El primer que es fa amb qualsevol peça arqueològica d’origen marí és tornar-la a submergir, però en un tanc d’aigua dolça. De la mateixa manera que fem amb el bacallà salat, els restauradors del CASC van canviant l’aigua dolça periòdicament fins a comprovar que les peces ja no eliminen més sal. El procés pot durar entre 6 mesos i un any. La restauradora del CASC Caterina Aguer explica el procés per conservar la fusta. Consisteix a submergir-la en aigua amb una cera sintètica anomenada polietilenglicol. Passat un temps s’extreu la peça i es congela. L’últim pas és introduir-la en un liofilitzador de manera que el gel se sublima, és a dir, s’evapora sobtadament sense passar per l’estat líquid. D’aquesta manera s’elimina tota l’aigua sense que la fusta es deformi o es trenqui, gràcies al suport que la cera solidificada dona al seu interior.

La navegació romana

La feina subaquàtica dels arqueòlegs progressa. Després d’aspirar molt de sediment i d’apartar diverses àmfores, per fi es comencen a veure les fustes del casc del vaixell. Semblen més ben conservades que els parquets d’algunes cases actuals. L’objectiu és descobrir l’estructura completa del casc i entendre amb quina tècnica es va construir.
Altres evidències arqueològiques de com eren els vaixells romans les trobem en els mosaics, pintures i relleus que ells mateixos van representar, i que es conserven en jaciments com Pompeia, Òstia i Cartago. Es pot veure que utilitzaven veles quadrades només aptes per navegar amb vents favorables. Tenien dos timons laterals a la popa en lloc d’un de central. I una quilla molt plana que dificultava el manteniment del rumb en vents laterals.

L’evolució de la vela

Antigament una vela no era més que un obstacle al vent, i el vent empenyia la vela i el vaixell que la portava. Només es podia navegar en rumbs que es diuen portants, és a dir, cap on va el vent, però mai es podia encarar el vent. Amb el temps, la vela va deixar de ser un obstacle i va esdevenir una ala. De la mateixa manera que el vent llisca per la part inferior d'una ala i es genera una empenta cap amunt, una vela també aprofita el vent que hi llisca per la superfície per generar una empenta perpendicular a la vela. Amb un fons pla la nau avançaria, però al mateix temps derivaria lateralment. No oblidem que el buc d'un vaixell té quilla (o orsa), i aquesta dificulta el desplaçament lateral de la nau, per tant, la nau va cap a on menys resistència troba, que és endavant. Amb les veles modernes no es pot navegar de cara al vent, però sí que es pot navegar fins a uns 45º respecte al vent. Es diu navegar de cenyida. Si podem navegar de cenyida, també podem anar canviant el costat per on arriba el vent alternativament, fer bordades, i anar guanyant espai contra el vent. Quin problema tenien les naus romanes que només podien navegar amb vents portants? Doncs que si rolava el vent en direcció a la costa, l'única possibilitat d’evitar xocar era abaixar les veles per reduir l'empenta, encara que el vent continuava empenyent el casc. També tiraven l'àncora per mirar d’aturar el vaixell, però no sempre era efectiu. El naufragi era molt probable.

De Tàrraco a Òstia
Malgrat aquestes limitacions nàutiques, van ser capaços d’establir una extensa xarxa comercial a través de tota la Mediterrània. L’arqueòleg del Museus de Sitges Pere Izquierdo explica com els romans aprofitaven sempre els vents favorables. Per exemple, per exportar el vi català, salpaven de Tàrraco de matinada amb el terrals, que els allunyaven de la costa. Quan eren prop del nord de Menorca viraven a l’est i eren impulsats per les brises diürnes d’alta mar a través de l’estret de Bonifaci (entre Còrsega i Sardenya) fins al port romà d’Òstia. En canvi, el camí de tornada era al llarg de la costa per evitar els vents de proa.

L’àmfora i el comerç
A la seu del CASC tenen emmagatzemades centenars d’àmfores procedents de diversos vaixells romans enfonsats a la costa catalana. L’arqueòloga Rut Geli explica com la forma de l’àmfora en general n’identificava el contingut: bàsicament vi, oli i conserves de peix. També explica que les àmfores anaven marcades amb un segell. Malauradament, encara no se sap del cert si identificava l’artesà que l’havia feta, el productor del seu contingut, o l’agent que la comercialitzava. S’han trobat milers de segells diferents repartits per tota la Mediterrània.

Navegació atlàntica
Les àmfores eren, en el món romà, l’equivalent als actuals contenidors, amb els quals transportem una gran varietat de mercaderies d’un port a un altre. Quantificar què es mou d’aquí cap allà permet conèixer l’estructura econòmica d’una societat, o les seves principals rutes comercials. Aquesta és la feina que ha fet l’arqueòleg i informàtic Xavier Rubio, professor d’arqueologia de la Universitat d’Edimburg. A partir de l’aplicació de mètodes estadístics molt innovadors, ha descobert que la principal ruta comercial entre el Mediterrani i les províncies del nord com Britània i Germània, era, de fet, marítima, a través de l’Atlàntic, el Cantàbric i el Canal de la Mànega, i no només fluvial pel Roine i el Rin, com es pensava fins ara ja que es creia que els vaixells romans no podien navegar fora de la Mediterrània.

La recuperació d’una àmfora

Per contra, el vaixell romà de les illes Formigues encara no se sap quina ruta seguia. Els arqueòlegs del CASC hauran d’esmerçar moltes hores d’immersió per descobrir-ho. De moment, enumeren cadascuna de les àmfores abans de moure-les, per poder després reconstruir la seva posició al vaixell. Primer cal col·locar-la amb delicadesa damunt de la gambina. Aleshores s’hi enganxa un globus i s’infla amb aire. El globus arrossegarà l’àmfora amunt, però com que l’aire s’expandeix a mesura que puja, els arqueòlegs han d’anar buidant-lo a través d’una vàlvula. Si no ho fessin, l’àmfora arribaria a dalt a tota velocitat i es podria trencar. És un moment emocionant. Després de 2.000 anys descansant al fons del mar, l’àmfora torna per fi a la superfície. L’embarcament del tresor aixeca molta expectació entre la tripulació. Ara s’ha de mantenir humida i protegir del sol, fins que arribi al laboratori, on se la sotmetrà al procés de dessalatge.

Els experts
Hi intervenen Gustau Vivar, director del CASC; Rut Geli, arqueòloga; Caterina Aguer, restauradora; Xavier Rubio, professor d’arqueologia de la Universitat d’Edimburg i Pere Izquierdo, arqueòleg dels Museus de Sitges. Amb l'assessorament de Joan Santacana i Joan Manuel del Pozo i Àlvarez

Paraules clau:

Arqueologia, història, àmfora, jaciment, Roma, romà, derelicte, nau, vaixell, comerç, ruta, navegació, nàutica, excavació, submarinisme, immersió, mar, marí subaquàtic, submarí, descompressió, profunditat, fondària, segell, vela, salsa de peix, garum, oli, vi, Tarraconense, descobriment, espoli, contenidor, economia, comercial, conservació, restauració, classificació Dressel, oxigen, aspiració, vent, relleu, mosaic, vestigi, estadística, vent.