José María Erustes va néixer i créixer al Raval. Des que tenia 14 anys va treballar de soldador muntador. Amb dona i dos fills es va quedar a l’atur i es va divorciar. Les desavinences familiars i l’alcohol el van fer marxar a viure al carrer. Va ser indigent prop de cinc anys, fins que La Fundació Arrels el va ajudar a recuperar la seva vida.
La paraula “política” deriva del grec “polis”, que designava les ciutats estat a l’antiga Grècia. Moià té prop de 6.000 habitants i és la capital de la comarca del Moianès. A partir d’aquests dos exemples el programa reflexiona sobre conceptes com felicitat, virtut, justícia, Estat o poder.





L’ètica

La Fundació Arrels va recollir José María Erustes del carrer i el va instal·lar en un pis compartit. Al cap d’un temps li va oferir un pis de protecció a la Zona Franca, on viu sol des de fa quatre anys. Ara col·labora amb la Fundació en tasques logístiques i ajudant altres persones sense llar. El seu és un cas paradigmàtic d’una vida difícil. I des d’un punt de vista filosòfic, té molt d’interès, ja que ens permet analitzar conceptes morals com la justícia i la felicitat. El catedràtic d’ètica de la UB Norbert Bilbeny ho fa. Plató va ser un filòsof grec del segle IV aC, deixeble de Sòcrates. Va fundar una escola anomenada l’Acadèmia. Va escriure moltíssimes obres en forma de diàleg, de les quals destaquen “La República” o el “El banquet”. Una de les seves majors contribucions és la teoria de les idees. El seu deixeble Aristòtil va reflexionar sobre molts aspectes del món, també de l’ètica. Va fundar una escola anomenada el Liceu. Sembla que hi impartia classe mentre caminava per la galeria de l’escola amb els seus alumnes, per això se’ls va anomenar peripatètics, que vol dir “passeig”, en grec.

La filosofia política

La paraula “política” deriva del grec “polis”, que designava les ciutats Estat a l’antiga Grècia. Moià té prop de 6.000 habitants i és la capital de la comarca del Moianès. Per la seva mida i estructura socioeconòmica, és una ciutat ideal per entendre què és la política. Per exemple, podar els arbres dels carrers, pintar els senyals vials o fer obres de pavimentació a les voravies. Totes aquestes actuacions es paguen amb els impostos dels ciutadans. L’Ajuntament recapta i administra aquests impostos sota la supervisió del seu màxim responsable, que és l’alcalde. Des del 2011 Dionís Guiteras encapçala el govern municipal amb ERC. Al saló de plens, explica en què consisteix la seva feina.
La política té una estreta vinculació amb el poder, i la filosofia també hi reflexiona. La filòsofa Núria Sara Miras parla de diversos pensadors polítics. Thomas Hobbes va ser un filòsof anglès del segle XVII. La seva obra més coneguda és el “Leviatan”, terme utilitzat en l’Antic Testament per descriure un monstre marí, en què reflexiona sobre la monarquia absoluta. Un altre filòsof polític molt influent del segle XIX, i fundador de la sociologia, és l’alemany Max Weber. Una de les seves obres més conegudes porta per títol “La política com a professió, la ciència com a professió”. Hannah Arendt va ser una filòsofa alemanya d’origen jueu. Emigrada als EUA per fugir dels nazis, va escriure moltíssimes obres, d’entre les quals destaquen “Els orígens del totalitarisme” i “La condició humana”. Se la considera una de les pensadores més influents del segle XX.
Per què acceptem recloure’ns en el castell de l’Estat si podem viure en llibertat i anarquia al bosc? La filosofia política també analitza què empeny els ciutadans a sotmetre’s al poder. Una resposta la trobem en el dilema del presoner, un experiment mental dissenyat en teoria de jocs per explicar com decidim en política.

La por, causa del dolor espiritual
El grec Epicur va escriure, 300 anys abans de Crist, el tetrapharmakon, el quàdruple remei, una fórmula per assolir el benestar. Però el seus remeis no eren pas medicaments químics, eren fórmules de pensament per viure amb serenitat i amistat les contingències doloroses de la vida i mantenir l’esperit en el natural equilibri entre la felicitat i la tristesa.
Epicur explica que la causa del dolor físic és material, objectiva i pot ser entesa des de la raó. Però, en canvi, la causa principal del dolor espiritual, que és subjectiva i intangible, és sobretot la por, que prové, principalment, del pensament irracional. La por ens allunya de la felicitat. Epicur diu que només la raó pot inclinar la balança de la vida cap a la felicitat, entesa com a absència d’angoixa.
Què ens fa por? En primer lloc, les males interpretacions dels mites i del déus, i per dissipar aquesta por cal la ciència, que ens permet saber la naturalesa de les coses. Epicur diu que és irracional patir anticipant l’arribada de la mort, perquè, mentre hi som, la mort no hi és i, quan arriba, nosaltres ja no hi som. Cal treure la mort de la nostra vida. Contra la por irracional del futur, el savi viu el present, sabent que la salut de l’ànima depèn més d’un mateix que no pas de factors externs.
La finalitat del plaer és l’abolició del dolor, però cal que en coneguem els límits, perquè, si no sabem moderar el desig, el plaer es convertirà en insatisfacció i patiment.
I és que la filosofia vol ser una medecina de l’ànima, que ens ajudi a viure millor amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Una societat solidària?
“L’home és la mesura de totes les coses”. Protàgores ho va dir així, i la majoria de nosaltres mesurem les coses des del nostre propi jo. En general, per a un mateix, tenen importància les coses del seu voltant: “Jo soc l’eix de la meva pròpia vida, i la intensitat de la meva implicació va disminuint a mesura que el subjecte és més lluny de mi.”
Tal com explica Jaume Vilalta en aquest capítol, “per a mi, jo mateix tinc moltíssima importància, la meva família també; els amics, he de reconèixer que menys; i la resta són simples coneguts o desconeguts. Tenint en compte això, com és que un desconegut em pot arribar a importar? Què el farà pujar en la meva escala de valors? Potser primer és només una xifra, un número entre una munió de damnificats o de pobres o del que sigui. Quan li poso cara les coses canvien i, si tinc ocasió d’escoltar-lo, si conec la seva història, passa de número a persona i, en aquest punt, es desperten, o no, els mecanismes d’identificació que porten a la implicació i la solidaritat. Com més a prop el senti, més l’ajudaré.”
Però cada persona té el seu peculiar prisma de relació amb els altres. N’hi ha que tenen un cercle solidari més ampli. “Jo soc jo i la meva circumstància”, deia Ortega i Gasset, però, què és el que determina aquesta distància? Què és el que fa que algú es miri les coses de lluny o de prop? Un marxista dirà que ve determinat per les relacions de classe; un altre, pel nivell de compassió..., hi ha molts factors, sens dubte, però un d’important és l’estructura social, particularment els desnivells que hi hagi en aquella societat. Què és preferible, ser ric en un país en què hauràs de viure en una fortalesa envoltat d’escortes? O potser seria preferible no ser tan ric i poder anar tranquil pel carrer? Quin tipus de comunitat volem? És aquí on entra la filosofia política.

Com es pot quantificar la democràcia?
Els antics grecs van definir tres formes de govern: la monarquia, de “mono”, un que mana; l'aristocràcia, el govern de l’elit, i la democràcia, el govern del poble. Saber la voluntat d’una multitud és complex; avui molts parlen de democràcia sense explicar com s’expressa i es mesura. Per això hi ha matisos que cal justificar molt bé.
Podem imaginar una votació d’un grup de 14 amics que voten per triar un lloc per sopar. Han de triar entre un restaurant que només fan pizza; un altra que només fan pasta, una hamburgueseria i un japonès de sushi.
El resultat és el següent: sushi, 5 vots; hamburguesa, 4 vots; pasta, 3 vots; pizza, 2 vots.
Els partidaris del sushi diuen que han guanyat les eleccions i que toca peix cru, però, ¿és realment democràtic? Perquè resulta que la resta d’amics estan descontents, no els ve de gust el peix.
Fan una segona ronda entre les dues opcions més votades. I guanya una altra opció: hamburguesa. Hamburguesa, 9; sushi, 5. Tot fa pensar que els partidaris de la cuina italiana han optat per l’hamburguesa. És aquesta la forma més democràtica? Doncs, si se’ls pregunta un per un, es veu que els amants de la pasta i la pizza han triat l’hamburguesa com a mal menor, però diuen que tanta carn no els fa feliços.
Tampoc estan contents els que preferien sushi. Així, doncs, tenim un grup en què només 4 de 14 estan contents.
Per tal de fer-ho més ponderat, decideixen fer un barem de preferències: atorgar tres punts per al “preferit”; dos punts significa “acceptable”; un punt “a contracor”; i “no, de cap manera”, zero punts.
I resulta: sushi, 15; hamburguesa, 17; pasta, 22; pizza, 30.
En realitat, la solució que suscita més consens és la pizza, que, de fet, era la que havia quedat en últim lloc a la primera votació. Així, doncs, després de la votació final, pocs anirien al seu restaurant preferit, però ningú se sentiria forçat a menjar allò que el disgusta o no se li posa bé.
Quina solució és la més justa? Que s’imposi democràticament la minoria majoritària, el sushi, en aquest cas, a desgrat de la resta? O no optar directament pel més votat, sinó confiar el govern a qui sigui capaç de generar una solució de consens que, com a mínim, no faci infeliç la majoria? Potser la resposta no és òbvia, però almenys la pròxima vegada que algú s'ompli la boca amb la paraula "democràcia", li podrem fer preguntes incòmodes.

Hi intervenen

Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica, UB; Núria Sara Miras, Dept. de Filosofia Moral i Política de la UB; Dionís Guiteras, alcalde de Moià; Antoni Arenas,
cap Policia Local de Moià, i l’exindigent José María Erustes.
-----
Dia d’emissió : 24 d’octubre de 2018
Hora d’emissió: 22.30
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Roger Caubet