Com vam passar del bescanvi a la moneda? És el mateix moneda que diner? Què són el bitcoin i el blockchain? I la divisa? El crèdit genera diners? Quin paper juga la moneda en la inflació? Té sentit crear monedes locals?
Sal, or o bitcoin, el diner ha estat sempre l’expressió del crèdit que mereix el seu posseïdor. Fem un viatge numismàtic per la història, entenem l’origen monetari de la inflació i desvelem la tecnologia criptogràfica del blockchain.
Bitcoin, la moneda i la tecnologia
Amb l’arribada de l’era digital, els diners s’han estès pel ciberespai. Targetes de crèdit i de dèbit, transferències i traspassos, o Paypal són sistemes de pagament àmpliament utilitzats. Tant, que de fet la major part dels diners que circulen pel món no s’arriben ni tan sols a fabricar físicament, són simples assentaments bancaris. Però la digitalització de la moneda ha tingut un cost: qualsevol transacció s’ha d’efectuar amb intermediaris com VISA o la banca, entitats que, a més, treballen amb sistemes informàtics incompatibles. El resultat és un alentiment de les operacions i un sobrecost en comissions. Per superar aquestes limitacions ha calgut crear una moneda nativa digital, és a dir, nascuda i dissenyada específicament per a internet. És el bitcoin, literalment la moneda de bits. Es representa com una moneda daurada amb una icona semblant al dòlar, perquè inconscientment l’associem a un objecte valuós. Creat pel mític i desconegut Satoshi Nakamoto l’any 2009, bitcoin és una plataforma de codi obert, gestionada per mitjà de criptografia avançada. Es pot enviar a través d’internet, d’una persona a una altra sense intermediaris. Això significa que les comissions són molt més baixes. És global, i el compte no pot ser congelat, ni limitat per cap contracte. És, doncs, un veritable desafiament al sistema financer actual. L’enginyer Miquel Oliver, de la Universitat Popeu Fabra, n’explica el funcionament, basat en un protocol informàtic anomenat blockchain, o cadena de blocs. Amb uns i zeros s’ha obtingut una moneda que s’escapa del control polític, per tant, mai no generarà inflació. I malgrat tot, conserva un tret propi de les monedes clàssiques de metall, o de paper, que l’han precedit: s’hi ha de confiar perquè funcioni. Al cap i a la fi, qualsevol transacció és un acord, basat en la confiança mútua.

La llegenda del diner
Referim un relat que permetria imaginar el pas del bescanvi a la moneda.
< Gràcies a les fletxes de l’artesà Nut, en Txac caçava tant que li sobraven conills i els podia bescanviar per altres coses, com per exemple, pels càlids peücs que feia l’ancià Kont. L’ancià Kont ja no caçava i demanava menjar a canvi dels seus càlids peücs. Però l’artesà Nut, que també volia uns peücs, no tenia menjar per bescanviar ja que la seva família era molt nombrosa. Només podia pagar amb puntes de fletxa. Va anar a casa l’ancià Kont i li va oferir puntes de fletxa. I l’ancià li va dir: Jo, que no caço, ja no necessito puntes de fletxa, però te les acceptaré. Per una punta podré demanar un bon pot de sal i per un parell em duran la llenya que em cal per al que queda d’hivern. Fins i tot en les tribus veïnes sospiren per les teves puntes i estic segur que qualsevol me les acceptarà per donar-me el que necessiti.>>
Acabaven de crear el concepte de diner: un instrument que permet mesurar el valor de coses diferents i en facilita l’intercanvi.

Els requisits de la moneda
La moneda és una unitat simbòlica de valor generalment acceptada. Però, perquè sigui acceptada, ha de ser escassa. Si els còdols fossin monedes, tothom aniria als rius a agafar-ne i tothom seria milionari. És doncs una mercaderia escassa que porta una marca que n’acredita l’origen i l’autenticitat.
En el nostre conte, en Nut seria l’autoritat emissora de la moneda. Però les puntes de sílex tenen un problema, són fràgils i quan es trenquen perden valor. En aquell cas la matèria primera de la moneda de la tribu d’en Nut era el sílex; en molts llocs va ser la sal (d’on prové la paraula “salari”), però la sal té el problema que es dissol amb l’aigua. En canvi, l’or no es dissol. Ben aviat l’or, que és un metall escàs i molt estable -no es rovella -, es va convertir en la mercaderia de referència. Una autoritat reconeguda certificava la quantitat i la qualitat de l’or que hi havia a cada moneda. La moneda va permetre l’estalvi. És més pràctic i durador guardar or, o plata, que no pas conservar peix o altres béns.
És a dir, que la moneda, a més de ser una unitat de compte i un instrument d’intercanvi, és un dipòsit de valor. El denari era una moneda romana i va donar lloc a la paraula “diner”, que és una manera d’expressar i de comptar la riquesa. A l’edat mitjana, per raons de seguretat, sobretot, apareixen els bancs. Algú et guarda l’or i te’n dona un rebut, un bitllet de paper que diu que es donarà a qui el presenti una certa quantitat d’or. Tothom confia en la validesa d’aquest paper certificat fins al punt que, en el segle passat, ja es va prescindir de l’or com a garantia. El que llavors valia era la paraula de l’entitat emissora. Actualment, monedes i bitllets no tenen valor propi, són simples expressions de la confiança econòmica que mereix el seu posseïdor.
Numismàtica, la moneda i la història
Hi ha hagut molts tipus de moneda al llarg de la història però la que s’ha acabat imposant és una peça de metall en forma de disc, d’entre un i cinc cm de diàmetre. Aquesta geometria circular i aplanada ocupa poc volum i es pot apilar. Per tant, facilita el transport, l’emmagatzematge i el recompte. Quan una moneda deixa de circular es converteix en objecte i només té el valor del material que la compon. Però quan envelleix prou, adquireix rellevància històrica i recupera valor. El Gabinet Numismàtic de Catalunya, situat al Museu Nacional, té una col·lecció de més de 135.000 monedes que van des del segle VI aC fins als nostres dies. El cap de conservació, Albert Estrada, en fa un brevíssim repàs històric. En les monedes iberes trobem inscripcions en el seu llenguatge. Tot i que avui no hem aconseguit desxifrar-lo, podem llegir-ne els topònims com Turiasu, l’actual Tarazona a l’Aragó. També podem conèixer l’aspecte dels seus guerrers barbuts. De fet, la numismàtica ha estat molt important per ajudar a conèixer l’estètica del món antic, especialment dels romans. Durant el període medieval, l’abandonament del naturalisme en la pintura i l’escultura també es reflecteix en la numismàtica. El retrat precís desapareix i s’adopta una representació arquetípica. Sabem que un personatge és Ferran d’Antequera per la inscripció, ja que per la fisonomia podria ser qualsevol rei.
A principis del segle XIX, en temps de Ferran VII, a Espanya s’encunyava una moneda de 8 rals de plata, coneguda popularment com “peso”, “peso duro” o “duro”. La moneda de 2 rals, molt més petita, rebia el diminutiu popular de “pesseta”. Entre el 1808 i el 1814 l’exèrcit napoleònic va ocupar Barcelona, i la ciutat va haver d’encunyar una moneda de supervivència, que incorporava per primera vegada el terme “pesseta”. Amb Isabel II es va tornar a encunyar durant un any per pagar la primera Guerra Carlina. El 1868 el Govern Provisional la va recuperar de nou. A patir d’aleshores va esdevenir la moneda oficial de l’Estat i va representar les cares d’Amadeu I, Alfons XII i Alfons XIII. A la Segona República s’abandona la plata i s’encunya amb un aliatge de coure i níquel de color daurat, d’aquí la denominació popular de “la rubia”. Acabada la Guerra Civil, la pesseta va incorporar la cara del dictador Franco i la del seu successor, el rei Joan Carles I. Amb l’arribada de l’euro, la pesseta es va retirar definitivament de circulació l’any 2002. 133 anys d’història encabida i recordada en petites peces de metall.

Inflació, la moneda i l’economia
La moneda i l’economia caminen plegades, són bones companyes. En llatí la paraula companio significa que comparteixen el pa. L’exemple per antonomàsia és la inflació. Als anys noranta una barra de pa costava unes 80 pessetes i avui dia costa un euro, l’equivalent a 166 pessetes, és a dir, el preu s’ha duplicat en 20 anys. La manera estàndard per calcular la inflació és a partir de l’Índex de Preus al Consum, o IPC. Prenem un cistell de la compra i l’omplim amb productes bàsics d’alimentació, vestit i calçat, estris per a la llar, habitatge, transport, ensenyament, medicina i d’altres, fins a encabir-hi més de 450 productes diferents, i en fem la suma de preus. Així obtindrem un valor indicatiu del cost de la vida. L’increment del preu d’aquest cistell al llarg del temps és la inflació. Si l’any 2017 el cistell costava 100 euros i l’any 2018 en costa 102, hi ha hagut una inflació d’un 2%. Segons el premi Nobel d’economia Milton Friedman, la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari, és a dir, que està estretament relacionat amb la disponibilitat de diners circulant. I com es produeix? Xavier Cuadras, professor d’Economia de la Universitat Popeu Fabra, explica que entitats com el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Americana, quan volen activar l’economia emeten diners, abaixen els tipus d’interès i concedeixen més crèdit a les banques privades, i aquestes al seu torn concedeixen més crèdits als consumidors, que consumeixen més. En conseqüència, augmenta la demanda de productes i pugen els preus.
Segons els economistes, una inflació moderada de fins a un 5% és desitjable per fer girar l’economia. Però en determinats contextos de crisi els bancs centrals han emès massa diners, i s’han produït fenòmens d’hiperinflació en què la capacitat adquisitiva dels diners desapareixia en poc temps. Els productes assolien preus desorbitats que obligaven a imprimir bitllets amb xifres astronòmiques. Els rècords són un bilió de dòlars de Zimbàbue l’any 2008, o 100 trilions de pengos a Hongria, l’any 1946. La conseqüència és que la gent cobrava literalment carretades de bitllets que valien menys que la mateixa carreta. Un país de trilionaris ben pobres, on ningú no confiava en la moneda.

Moneda local
A banda de la quantitat de diner, la manera com circula també determina la riquesa. El municipi de Santa Coloma de Gramenet es troba envoltat de dos grans centres comercials: la Maquinista a l’oest i Montigalà a l’est. Una part de la població compra en aquests centres i els seus diners van a parar a multinacionals amb seus a d’altres països. Una manera d’aconseguir mantenir els diners dins la ciutat és introduint una moneda local, la grama. Fins ara les grames s’han introduït a través de subvencions públiques a entitats. En la següent fase es començarà a pagar a funcionaris. L’objectiu final és que les grames arribin a tots els colomencs. Aquesta iniciativa s’engloba dins d’un projecte europeu i ha comptat amb la supervisió tècnica de l’economista de la UPF Ester Oliveras, que explica de quina manera la moneda local multiplica l’economia local. Imaginem que algú es gasta 10 monedes en unes sabates; el sabater que les rep, al seu torn, se’n gasta 8 en un llibre, el llibreter se’n gasta 6 al restaurant, el restaurador se’n gasta 4 al forn, i el forner se’n gasta 2 en un cafè. Si sumem 10+8+6+4+2 obtenim 30 monedes. Per tant, les 10 monedes inicials s’han multiplicat per 3.

El diner líquid
Monedes i bitllets són diner líquid que s’adapta a qualsevol circumstància. En tot moment els pots gastar per comprar qualsevol cosa i tothom els acceptarà. També es coneix com diner en efectiu. Quan ingresso el meu efectiu al banc, queda protegit allà. Encara que els tingui a la vista, si els vull retirar, els he de demanar. El banc em retorna diner líquid i resta la quantitat corresponent del meu compte corrent. I és que, de fet, un cop al banc les meves monedes i bitllets ja no són més que anotacions, números, en un registre de sumes i restes que indiquen quants diners tinc. Si per tal que em paguin interessos els diposito a termini és com si els tingués congelats: m’he d’esperar el temps acordat per passar a tenir diner líquid. A canvi, em pagaran una part proporcional d’interessos. Si demano que els descongelin abans d’hora em poden cobrar una penalització. Ara bé, siguin quins siguin els terminis, la quantitat dipositada sempre es denomina en la moneda de curs vigent en aquest país i, si ho demano, sempre em retornaran aquell valor en moneda o bitllets en efectiu. Estrictament parlant, els diners són una representació de la riquesa que es pot canviar al moment per mercaderies en una comunitat concreta. La resta són inversions.
Per exemple, puc convertir euros en divises -la moneda d’un altre país és una divisa, - com per exemple el yuans xinesos o pesos mexicans. Però allò que allà és diner líquid, aquí ja no ho és. Perquè no tothom els acceptarà. Les divises no són diner líquid, són una inversió, una inversió subjecte a les fluctuacions del mercat, però força fàcils de convertir en efectiu perquè els bancs les accepten a caixa. Buscant un major benefici també puc transformar els meus euros en productes financers, com per exemple pagarés de l’Estat, fons d’inversió o de pensions, accions, o molts d’altres, que poden estar cada cop més lluny de la liquiditat o tenir cada cop més risc.

El crèdit: una cadena de confiança
Des de fa temps, en Cisco guardava 1.000 euros sota la rajola, però amb tant de robatori li fa por tenir-los a casa i els porta al banc. Un nou banc que sembla de fiar. En Cisco fa l'ingrés i a més d’un joc d’adhesius i un clauer li han donat una flamant llibreta d’estalvis on hi posa ben gran "saldo: 1.000 €".
L’endemà, la Mariona ho té ben decidit: demanarà un crèdit per restaurar el vell violí i es presenta a l'oficina del banc. El banc aprofitarà una part dels 1.000 euros d'en Cisco per prestar diners a la Mariona. Però no els pot deixar tots perquè la llei obliga a reservar-ne una part per seguretat. La meitat? La quarta part? Doncs no, la dècima part. El 10%. La reserva obligada es diu “coeficient de caixa”. Així que el banc reserva un 10% -100 €- i dona un crèdit a la Mariona de 900€ confiant que els tornarà quan triomfi amb el seu violí. En Lluís, el lutier, cobra al comptat i l’endemà ingressa els 900€ al banc. No li donen ni les gràcies però sí una llibreta on hi posa "saldo: 900€".
A en Fèlix, el taxista, el seu mecànic li acaba de donar una mala notícia. “Junta de culata”, haurà de demanar un crèdit al banc. Abans que l'oficina obri, ja el tenim a la porta. El Sr. Sempresisa, el director de la sucursal bancària, està de sort: acaba de rebre 900€ i li demanen un crèdit. Guarda el 10% dels 900, 90€, i li atorga a en Fèlix un crèdit de 810€.
En Florenci, el mecànic, no triga a aparèixer amb 810€ per fer un ingrés que apunten a la cartilla. I la Rosalia demanarà diners per a un vestit de gala. Tenint en compte el coeficient de caixa, en Sempresisa li podrà deixar 729€. I així es va repetint la història.
L’Olivia, la modista, tindrà una llibreta amb 729, la Mercè una de 656, en Carles una de 590, una altra persona una de 531. I una altra, 478, 430...
I això es va repetint, l’entitat anirà deixant crèdits retenint sempre el coeficient de caixa fins que aquest arribi a 1€. Tots estan molt contents amb els seus diners. Si els sumen, entre tots tenen... 10.000 euros! En Sempresisa està exultant.
Acaba d'enviar un informe a la direcció, que fa poc va traslladar la seu social al centre, dient que té 10.000 euros en imposicions i que quan li tornin els crèdits rebrà 9.000 euros, sense comptar el interessos.
Però fixeu-vos que tot ha sortit dels 1.000€ inicials d’en Cisco, que han anat passant de mà en mà. Tota la resta és una roda de confiança.
Repassem-ho.
Aprofitant els 1.000 euros inicials d’en Cisco, el banc n’ha prestat 9.000, que espera recuperar.
Simultàniament, el banc ha contret l’obligació de retornar 10.000 € als impositors, però com que confia que és molt improbable que tots demanin els seus diners al mateix temps juga amb el marge que li permet la llei, i només conserva en metàl·lic 100€.
I això és dolent? Penseu que si els mil euros d’en Cisco s’haguessin quedat tancats en una caixa a pany i forrellat, ni el lutier, ni el mecànic, ni la modista, ni molts altres no haurien tingut feina.
Per cert, si se us han posat els cabells de punta quan us he dit que el coeficient de caixa és del 10%, penseu que això és cosa d’Amèrica, aquí no passaria. A Europa, el coeficient és...de l’1%!!

Els experts
Hi intervenen o ens han assessorat Albert Estrada, Gabinet Numismàtic de Catalunya, MNAC; Xavier Cuadra i Albert Carreras, departament d’Economia, UPF, Oriol Tusón, Tècnic de Comerç, Aj. Sta Coloma de Gramenet, Ester Oliveras, Dept. d’Economia i Empresa, UPF, Miquel J. Pavón, CEO GroupBTC i Miquel Oliver, professor de Tecnologia, UPF. Ramon Franquesa, Econòmiques UB.

Dia d’emissió: 30 de maig de 2018
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo

Paraules clau:
Moneda, numismàtica, monetari, economia, història, encunyació, impressió, falsificació, preu, diner, valor, bitcoin, tecnologia, globalització, inflació, IPC, Índex de Preus al Consum, metall, aliatge, informàtica, digital, mineria, bescanvi, hiperinflació, criptomoneda, confiar, confiança, acord, col·lecció, col·leccionisme, art, blockchain, criptografia, sociologia, consum, compra, oferta i demanda, capitalisme, intercanvi, riquesa, banc, banca, crèdit, efectiu, dòlars, milionari, trilionari, finances, financer, finançament, grama, codi, programació, ordinador, internet, bitllet.