Visitem una classe de 25 alumnes en què es parlen 10 llengües. Alguna és més rica que les altres? Tenen un mateix origen les 6.000 llengües que es parlen al món? Com s’han diversificat? Conserven trets comuns? Què és un fonema?
L’escola Castella del Raval és una autèntica Torre de Babel: en una classe de 25 alumnes hi podem trobar una dotzena de nacionalitats i una desena de llengües. Però aquesta diversitat lingüística es queda petita quan ampliem l’escala d’observació. A Catalunya hi ha inventariades més de 300 llengües diferents, i al món se’n coneixen entre 5.000 i 6.000. I, malgrat tot, la humanitat no és una olla de grills, tenim capacitat per aprendre més d’una llengua i ara, a més, estem desenvolupant eines de traducció automàtica. Per això parlant la gent s’entén.
Hi intervenen Carme Junyent, facultat de Filologia, UB, Joan Veny, Institut d’Estudis Catalans i UB, Imma Garrabou, mestra, Escola Castella, Albert Costa, ICREA, Centre de Cervell i Cognició- UPF, Toni Hernández, Escola d'Art i Disseny de Terrassa i Jordi Luque, Telefonica I+D.

El mite de Babel
La Bíblia situa a la Torre de Babel la diversitat de llengües. “En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes es van dir: -Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; i no ens dispersarem per tota la terra. El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Des d'ara, cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.» Per això, aquella torre porta el nom de Babel, que vol dir confusió. És curiós com moltes cultures, fins i tot molt llunyanes, tenen una història semblant. A Grècia, tan bon punt Foroneu funda la primera ciutat, el déu Hermes ensenya als humans diferents llengües. I comença la discòrdia. A Oceania s’explica que un déu, en un moment d’ira, va destruir una ciutat que estaven construint els polinesis i els va confondre l'idioma. (Una constant, aquesta mania dels déus en contra de l'urbanisme.) Hi ha històries una mica naïfs, com a la cultura Ticuna de l’Amazones: tots els humans parlaven el mateix idioma, fins que un dia es van menjar ous de colibrí –no se n’afartarien gaire...– i van canviar la parla. I per curiosa, la que expliquen els bantus de l'Àfrica oriental. Abans, tots parlaven igual, però una fam terrible va fer que comencessin a vagar pel desert, van perdre el cap i van acabar forfollant sons estranys dels quals van sorgir nous idiomes. (Ja ho sabeu, els altres idiomes no són cap altra cosa que embarbussaments de boig).

L’origen de les llengües
En la recerca de l’origen de les llengües destaca el treball realitzat pel científic neozelandès Quentin Atkinson. L’estudi analitza 504 llengües i les relaciona totes amb totes considerant-ne els fonemes, el tipus de construcció i altres característiques. Amb una funció relacional molt complexa, Atkinson va analitzar matemàticament quin parentesc hi podia haver entre les llengües. Cada una apuntava a aquella que l’havia influït més. Els resultats eren una mena de vectors que apuntaven cap a la direcció més probable del seu origen. Aviat es van anar configurant davant dels seus ulls uns corrents que coincidien amb els camins de les migracions humanes: la majoria de llengües apuntaven cap a un origen comú a l’Àfrica. El resultat és la confirmació d’una hipòtesi raonable. Les llengües van viatjar i evolucionar amb els seus parlants.

L’evolució de les llengües
Les barreres geogràfiques aïllen les poblacions humanes i creen les condicions perquè evolucionin lingüísticament per separat. A Catalunya en tenim un bonic exemple. Si mirem les conques fluvials veurem que es poden dividir en dos grans grups: la conca de l’Ebre, i les conques internes. Aquestes dues divisions coincideixen sorprenentment bé amb els territoris dels dos grans dialectes del català. Durant la reconquesta, la població catalana es va moure de nord a sud seguint les valls; les conques van separar els parlants i van permetre que evolucionessin de manera diferent per donar lloc al català occidental i al català oriental. Aquesta divisió va ser descrita per primera vegada pel filòleg i escriptor Manuel Milà i Fontanals, al segle XIX. Avui, la nostra llengua continua sent objecte d’estudi. El filòleg Joan Veny treballa en l’Atles Lingüístic del Domini del Català. Aquesta obra enciclopèdica, iniciada als anys 60, parteix d’una sèrie d’entrevistes a parlants de 190 localitats. L’objectiu és recollir la varietat del català en funció de la geografia. És, doncs, un estudi excel·lent per entendre com les llengües es van diferenciant. Veny posa un exemple: la paraula “patata” descriu un determinat tubercle portat d’Amèrica. Però també trobem “pataca”, “trumfa” o “creïlla”, en funció de la geografia. Sense comunicació entre els parlants, les variacions locals s’acumularien i, a la llarga, donarien lloc a noves llengües.

Bilingüisme
La majoria d'habitants del món són, com a mínim, bilingües. A la Universitat Pompeu Fabra estudien el bilingüisme des de la psicologia cognitiva. Disposen de diferents cabines en què fan testos amb voluntaris. Per mitjà d’un barret connectat a un munt de sensors, enregistren l’activitat elèctrica del cervell per determinar les àrees més estimulades. Albert Costa és un psicòleg cognitiu i cap del grup de recerca. Els seus estudis s’adrecen a saber com es representen i es processen dos idiomes en el cervell. Per exemple, analitzen fins a quin punt una persona bilingüe, parlant en una llengua, té interferències contínues de l’altra llengua, i, per tant, ha de dedicar més energia a la comunicació. O quin tret pesa més quan categoritzem al nostre interlocutor: la llengua que parla o el color de la seva pell. Sembla que és la llengua, ja que segurament la diversitat lingüística va aparèixer a l’Àfrica molt abans que la diversitat racial, i, en conseqüència, era més útil per determinar la pertinença o no al clan.

Lingüística quantitativa
El cost energètic de la comunicació ha condicionat totes les llengües del món i ha propiciat l’emergència de patrons comuns, de lleis lingüístiques. Per detectar aquestes lleis, cal estudiar el llenguatge des de l’estadística, i això és el que fa el físic i lingüista Toni Hernández. Explica que hi ha tres lleis bàsiques que de mitjana compleixen totes les llengües del món. La primera és la de brevetat de Zipf, segons la qual com més s’utilitza una paraula, més breu és. La segona llei fa referència a la sintaxi, és a dir, a l’ordenació de les paraules dins una frase. En totes les llengües del món trobem un subjecte (S), un verb (V) i un objecte (O), i aquests elements es poden combinar de 6 maneres diferents. Quan incorporem un verb auxiliar (A), aquest tendeix a situar-se al més a prop possible del verb, tant quan va al davant (AVSO), com quan va al darrere (SOVA). D’aquesta manera es minimitzen les distàncies entre els elements de la frase i es facilita la comprensió. La tercera llei és l’anomenada de Menzerath-Altmann, que diu que com més llarga és una paraula més curtes són les seves síl·labes. Si analitzem les paraules antidesestabilitzatòriament i estable en un programa d’edició d’àudio, es pot veure la forma d’ona dels sons. L’adverbi té 12 síl·labes, mentre que l’adjectiu del qual procedeix en té 3. Si mesurem el temps esmerçat en pronunciar la mateixa síl·laba central “TA”, es veu clarament que és més breu en la paraula llarga. Com que la capacitat pulmonar és limitada, quan hem de pronunciar una paraula llarga, ens veiem forçats a dosificar l’aire. Totes aquestes lleis sorgeixen de manera espontània, bàsicament per estalviar energia. Les llengües s’autoorganitzen.

Traductors automàtics
Entendre com funciona el llenguatge no només serveix per ampliar el nostre coneixement, també té aplicacions pràctiques, com facilitar les traduccions. La companyia Telefónica té més de 300 milions de clients arreu del món, 300 milions de parlants. El seu centre d’Innovació de Producte, situat en un singular edifici de Diagonal Mar, és una altra Torre de Babel. Enginyers i informàtics de diverses nacionalitats treballen per millorar l’atenció al client. A partir de converses anònimes obtingudes bàsicament als call centers, desenvolupen tecnologia d’anàlisi del llenguatge. Jordi Luque explica com funciona aquesta tecnologia basada en les xarxes neurals. Quan estigui plenament desenvolupada, es podria implementar en sistemes de traducció automàtica i podria eliminar les barreres lingüístiques per sempre.

La diversitat fonètica

Les paraules “pa” i “mà” difereixen en un sol fonema. Igual que les paraules “pa” i “pi”. En el primer cas, es tracta d’un fonema consonàntic; en el segon, d’un fonema vocàlic. El fonema és la unitat mínima de so que intervé en la formació de paraules. És com una peça de Lego que es pot combinar amb altres peces. Cada fonema té unes característiques que el diferencien dels altres i que s’anomenen trets. Gràcies a aquests trets, distingim aquest fonema, que apareix a la paraula “pa”, d’aquest altre, que tenim a la paraula “mà”, i percebem dues paraules diferents amb sentits diferents. I el mateix passa amb “pa” i “pi”. No totes les llengües tenen els mateixos fonemes o peces de Lego. El català, per exemple, té el fonema de la essa sonora, que pronunciem en una paraula com “zero” i que el castellà no té; i, en canvi, el castellà té el fonema anomenat “fricatiu interdental sord” que pronunciem en la paraula “cero” i que el català no té. La nostra llengua, considerada en conjunt, té un total de 38 fonemes. No tots es pronuncien a tot arreu. La vocal neutra /ǝ/ existeix en els parlars orientals (per exemple, a Barcelona), on aquesta paraula es pronuncia /parǝ/, però no pas en els occidentals (per exemple, a Lleida), on es pronuncia /pare/. En el castellà estàndard de la Península podem considerar que hi ha fins a 32 fonemes –menys que els del català–, encara que la quantitat augmentaria si hi incloguéssim les diverses varietats de l’idioma (Andalusia i Sud-amèrica).

Quina llengua té més fonemes?
Però a Europa hi ha llengües que encara tenen més fonemes: el danès en té 52 i el primer premi a la complexitat fonètica és per al... lituà, amb 59. Si féssim un rànquing de les llengües europees pel nombre de fonemes, comptant-hi els diftongs, tindríem la següent classificació: al capdamunt del podi hi tindríem el lituà, amb 59 fonemes; la medalla de plata seria per al danès, amb 52, i el tercer graó l’haurien de compartir el gal·les, el bielorús i l’alemany, amb 45. Més enllà de l’anècdota, que una llengua tingui més o menys fonemes no la fa millor ni pitjor, perquè totes compleixen com cal la seva funció: permetre la comunicació entre els humans. (Bé, a vegades tenim problemes de comunicació, però no sol ser precisament per culpa de l’idioma.) No està gens malament, però queden lluny dels campions mundials, que són a l’Àfrica, en una àrea compresa entre Sud-àfrica, Namíbia i Botswana. Les llengües ǃxóõ tenen 112 fonemes (de vocals, en tenen 31, i nosaltres, 8). I, a més, tenen uns fonemes, anomenats clics, que s’articulen fent petar la llengua.

Pèrdua de fonemes
Però el repertori fonètic d’un idioma no és immutable. Al contrari, evoluciona. I, a vegades, amb pèrdues. En èpoques recents, en castellà, aquest fonema /ʎ/, que pronunciem en la paraula “callado” (és a dir, “silenciós”), pràcticament s’ha perdut i s’ha passat a pronunciar igual que aquesta altre fonema, /j/, de la paraula “cayado” (és a dir, “bastó de pastor”). Ara, en tots dos casos es pronuncia “cayado”, encara que es continuï escrivint de manera diferent. És el fenomen anomenat ieisme. En català, per influència del castellà, està passant el mateix, i cada vegada hi ha més parlants, sobretot els joves, que pronuncien igual “llac” que “iac”. Si aquesta fenomen progressa i s’imposa, en poques dècades, el català –tal com ha fet el castellà– haurà perdut un fonema.

Les migracions
Es creu que hi ha relació entre les migracions i la reducció de la diversitat fonètica. Per exemple, l’anglès britànic en el seu viatge a Amèrica del Nord va perdre fins a 6 fonemes. Segurament, van desaparèixer amb la barreja d’emigrants de parles diferents. Amb l’evolució dels llenguatges també es poden crear nous fonemes, però, en general, com més llarg ha estat el viatge des de l’Àfrica, menys diversitat. Els japonesos, per exemple, tenen només 22 fonemes. ¿Vol dir, això, que el ǃxóõ que es parla a Botswana és l’idioma originari? Que els primers “Homo sapiens” parlaven alguna cosa semblant? No. No se sap, però un cop més es constata que la més gran diversitat fonètica es dona, justament, allà on encara avui hi ha també més diversitat genètica: a l’Àfrica.

Paraules clau:
Lingüística, llengua, llenguatge, idioma, bilingüe, plurilingüe, multilingüe, poliglota, comunicació, fonemes, fonètica, gramàtica, sintaxi, població, diversitat, migració, bíblia, mite, cervell, psicologia, enginyeria, cognició, tests, lleis, estadística, filogènia, universals lingüístics, paraules, mots, termes, català, castellà, anglès, parla, parlant, etimologia, evolució, cultura, adaptació, atles, energia, emissor, receptor, fisiologia, traducció, tecnologia, dialecte, subjecte, verb, predicat, frase, telefonia, Babel, antropologia, geografia, localisme, cultura.

Cadena: 33
Primera emissió: 11 d’octubre del 2017
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo