Víctor Chil té fama mundial. Per fer un retrat clava durant 4 hores una agulla en la pell 3.000 cops per segon. Què és un tatuatge? Com es treu? Què passa si ens han de fer una epidural o una ressonància? Què és la micropigmentació?
El tatuatge, a més d’una expressió artística, no deixa de ser una agressió a la pell. Les principals complicacions que pot donar un tatuatge són infeccions, inflamacions i reaccions al·lèrgiques a causa dels components de la tinta que s’utilitza en el procés de tatuar. Algunes tintes contenen substàncies potencialment perilloses com compostos “azo” i PAHs i BDP, el cinabri o la parafenilendiamina. Els científics consideren que la legislació preventiva és clarament insuficient.
Encara que un tatuatge no hagi donat problemes cal saber que dins d’un hospital ens pot condicionar. Un anestesista haurà d’anar en compte si ha de fer una punció lumbar en una esquena tatuada. Es podrien introduir partícules de tinta al conducte medul·lar. Passa una cosa similar en el cas dels tatuatges en llocs susceptibles d’acollir una via intravenosa. A més, alguns tatuatges fets amb tintes que contenen substàncies ferromagnètiques poden provocar cremades quan el pacient se sotmet a una ressonància magnètica.
El làser ofereix la possibilitat d’eliminar un tatuatge.Això sí, és un procés relativament dolorós, i poden caldre diverses sessions de tractament (especialment en el groc i el blanc) el que comporta una despesa econòmica que s’ha de tenir en compte.
Es calcula que un 6% de la població mundial s’ha tatuat almenys una vegada. A Europa hi ha uns 60 milions de tatuats.
La micropigmentació consisteix a posar la tinta en la dermis superficial, són semipermanents. La micropigmentació pot ajudar a superar traumes i complexos com el de les dones que han passat per una mastectomia després de tenir un càncer. La reconstrucció del pit moltes vegades és complementada amb la tècnica de la micropigmentació per dissimular cicatrius i imitar l’arèola mamària.


Antropologia del tatuatge

Hi ha indicis de tatuatges almenys des de fa 8.000 anys. A Europa, uns 60 milions de persones van tatuades. Però tenim clar que la tinta dels tatuatges ens pot condicionar en moltes situacions? Per exemple, quan ens fem una ressonància magnètica o necessitem que ens sedin mitjançant una punció lumbar?
La paraula “tatuatge” és d’origen polinesi, “ta” significa “pintar” i “toua” vol dir “esperit”.
El 1991 va ser trobat als Alps l’Ötzi. Un home que va néixer fa més de 5.000 anys i que lluïa tot de línies i creus gravades amb pols de carbó al cos.
El tatuatge compleix moltes vegades dues funcions, per una banda, ens diferencia de la resta i ens fa únics, però al mateix temps ens posa en concordança amb el grup social a què volem pertànyer.

A on posar la tinta?

La diferència principal entre pintar-se la pell amb un retolador permanent i un tatuatge és la fondària on es diposita la tinta. La fondària és el paràmetre que determinarà la durabilitat i nitidesa del dibuix.
Per sota de la pell hi ha la hipodermis o teixit subcutani, que és ferm, elàstic, ric en greix i poblat de macròfags, els grans netejadors.
Per sobre seu comença la pell pròpiament dita, que té dues capes, la dermis i l’epidermis.
La dermis és fins a 30 cops més gruixuda que l’epidermis i és la capa irrigada, vital i sensible, on arrelen els cabells, on hi ha les glàndules sudorípares i també el col·lagen i l’elastina.
La dermis nodreix l’epidermis, que es va regenerant contínuament. A mesura que les seves cèl·lules es van assecant i omplint de queratina, són empeses cap a la superfície fins que formen la capa còrnia, que anirà saltant com a pell morta.
Les agulles de tatuar perforen la pell fins a la profunditat que vulgui el tatuador i empenten la tinta cap dins. La tinta hi queda infiltrada en grànuls de diverses mides.
Si poséssim la tinta a l’epidermis, la pròpia regeneració de la pell aniria fent pujar els pigments cap a l'exterior fins que en fes net.
Així queda clar que la tinta ha de posar-se per sota de l’epidermis, en un lloc on no hi hagi l'efecte ascensor. A la dermis.
La tinta és una substància estranya per al nostre organisme, amb composicions químiques diverses i, ben aviat, apareixerà un exèrcit de macròfags per engolir i retirar aquella brutícia.
Però hi ha partícules, la majoria, que són massa grans per a un macròfag. Les partícules petites es retiren, però les grans, no.
Això explica que un tatuatge, els primers dies, un cop desapareguda la inflamació, aparegui més nítid i lluent que al cap d’unes setmanes, quan els macròfags hauran retirat les partícules de tinta petites.
Però les partícules grans hi quedaran, i tot el que podrà fer el sistema immunitari serà destinar in aeternum un exèrcit de macròfags a aïllar cada partícula de tinta de la resta del cos, però el pigment continuarà veient-se a través de la pell. Per sempre. Per sempre es veurà i, per sempre, el sistema immunitari tindrà una alarma encesa.
I si injectem la tinta encara més endins, a la hipodermis? Doncs tampoc. D’entrada, perquè el dibuix queda més tapat. Però, sobretot, perquè aquí hi ha molt greix i més fluids: la tinta corre, el dibuix es difumina i les gotes es fan més petites, cosa que facilita la feina dels macròfags, que acabaran engolint la tinta.
Així que un tatuador, a més de ser net i de saber dibuixar, ha de saber molt bé a quina profunditat col·loca la tinta, segons el gruix de la pell de cada persona, que és molt diferent.

FOTOTERMÒLISI LÀSER
Els millors esborradors de tatuatge són els nostres propis macròfags, però, malauradament, la tinta és en gotes massa grans perquè puguin ser ingerides pels nostres socis.
Si poguéssim esmicolar aquestes partícules de tinta a mida de boca de macròfag, ells farien la resta.
La pell és prou transparent i, de la mateixa manera que es pot veure la tinta del tatuatge a través de la pell, la llum pot arribar a la tinta.
El làser penetra dins la pell i va polvoritzant el tatuatge. L’epidermis queda afectada per l’ona, però es recuperarà al cap de pocs dies.
I com la polvoritza, la tinta?
El secret per trencar la tinta en fragments prou petits perquè la pugui assimilar un macròfag és emetre pulsacions de llum extraordinàriament breus, de l'ordre de picosegons, bilionèsimes de segon.
Això fa que s'escalfi (i dilati) només la superfície il·luminada de la partícula de tinta, sense que hi hagi temps que s'escalfi la resta. I la diferència de temperatura fa que es divideixi.
Aquest efecte es diu fototermòlisi.
Potser el grumoll de tinta no queda prou esmicolat amb una sola exposició al làser i, si n’és el cas, se n'han de fer diverses sessions.
Per fer més efectiva l'absorció d’energia, s'ajusta la freqüència del làser al color i composició química de la tinta.
No obstant, els colors clars, i especialment el beix, no absorbeixen bé l'energia del làser i costen molt de treure; i especialment persistents són les tintes blanques amb titani, ja que aquest metall és reflector i el làser pràcticament no l’afecta.
En definitiva, el làser no esborra, només ajuda els macròfags.

Les tintes
Si voleu saber-ne més sobre els efectes de les tintes sobre la salut consulteu els treballs de Sílvia Silvestre, Universitat Cardenal Herrera.

Hi intervenen: Víctor Chil, tatuador; Àlex Hernández Maristany, tatuat; Carme Giménez Camins, psicòloga experta en Psicoestètica; Albert Grau, director de l’Escola Europea de Tatuatge i Piercing, Ramon Gimalt, professor Dermatologia UIC, Josep Masdéu, cap d’Anestèsia del Consorci Sanitari Integral; Raquel Fernández, pacient; Xavier Cano, doctor en Medicina Estètica i expert en eliminació de tatuatges; Patrícia Gost, usuària de làser d’eliminació de tatuatges; Maria Dolors Pérez, infermera; Felicitas Trigo, pacient. Assessorament: Dr. Samuel Pinós.

Canal 33
Dia de la primera emissió: dimecres, 18 d’octubre, 2017
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Manu Alonso i Joan Carles Calvera