Veurem per primer cop com un cuquet del zooplàncton s’empassa un microfilament de plàstic. Se n’han detectat en més de 500 espècies d’organismes marins. I és que a cada km2 de fons del mar hi ha un jersei polar desfet. Per cada 6 kg de roba de polièster que posem a la rentadora, alliberem uns 4 g de microfibres de plàstic per les canonades, que aniran al mar i contaminaran les aigües, els fons i les xarxes tròfiques d’arreu del món. Com podem evitar-ho?
La sagitta setosa és un cuc que forma part del zooplàncton, fa uns 6 mm de llargària i s’ha pogut filmar com té un fil de plàstic dins seu. En el reportatge trobem microplàstic en musclos, gambes i ocells marins. Cada km2 de fons marí hi ha un jersei polar desfet. El plàstic és inert, en teoria no reacciona químicament amb els éssers vius, però els pot obstruir els conductes vitals o adsorbir substàncies tòxiques. S’està estudiant aquest tipus d’impacte sobre la cadena tròfica.
Hem incorporat a la nostra vida teixits fets amb fibres artificials amb la millora de preu i prestacions, però sembla que amb això s'ha pogut crear un problema. Són fibres molt, molt petites: tenen un gruix vuit vegades inferior al d’un cabell humà. El desgast per l’ús d'aquests teixits implica l'abocament al mar de milions de petitíssimes fibres que, en ser de plàstic, tenen un període de degradació llarguíssim. És o serà un problema? Quina és la magnitud de l'efecte? Encara no se sap, però al “Quèquicom” ho hem volgut estudiar.


Microplàstics a la roba
A l’Institut Tecnològic LEITAT han estudiat com el tipus de teixit i les condicions del rentat determinen l’alliberament de fibres de polièster. El procés bàsic consisteix a recollir tota l’aigua del rentat en un dipòsit, fer-la passar a través d’un filtre d’uns 45 micres de porus i quantificar la fibra acumulada. Així han vist que, per cada 6 kg de roba de polièster que posem a la rentadora, alliberem uns 4 g de microfibres de plàstic per les canonades. Àngels Rovira, investigadora de Materials Avançats explica com es pot reduir la quantitat de microfibres de plàstic que allibera la nostra rentadora: utilitzar sabó líquid, menys abrasiu que el sabó en pols, en la dosi recomanada pel fabricant, amb poca centrifugació, a baixa temperatura, i potser, amb la incorporació de suavitzant, encara que aleshores hem de ser conscients que reduïm la contaminació per microfibres, però incrementem la de productes químics. Si fem cas de totes aquestes recomanacions en l’àmbit domèstic i es millora l’estructura del teixit en l’àmbit industrial, es reduiria l’alliberament de fibres de polièster un 25%. Una millora que salta a la vista, encara que els microplàstics costin molt d’observar a ull nu.

Microplàstics a les aigües oceàniques
La Barcelona World Race és una regata que cada 4 anys fa la volta al món en parella i sense escales. El seu itinerari travessa alguns dels racons més remots del planeta, per tant, ofereix la possibilitat d’obtenir mostres científiques de zones gairebé inexplorades. En l’edició del 2014-2015, dos dels velers participants van recollir per primera vegada dades de salinitat, temperatura i microplàstics al mar. Els navegants havien de canviar diàriament els filtres amb les mostres d’aigua. A l’Institut Químic de Sarrià hi ha el responsable científic de l’anàlisi dels microplàstics, Salvador Borrós. L’experiment que va dissenyar és simple, barat, robust i efectiu. Per resistir les dures condicions dels mars australs, i donar poca feina als navegants, l’estudi ha consistit a comptar i analitzar tots els microplàstics dels filtres. Els resultats assenyalen que en relació al fitoplàncton el màxim contingut de microplàstics es troba al mar Mediterrani i el mínim al Pacífic Sud, en concordança amb la densitat de població i el grau d’industrialització dels països costaners. A més, s’ha vist que els compostos més habituals són polipropilè i polietilè.

Microplàstics al fons marí

En funció de la seva densitat respecte a l’aigua del mar, un plàstic flotarà, es mantindrà entre aigües o s’enfonsarà. El polipropilè típic dels taps d’ampolla i el polietilè de les bosses de plàstic flota. El poliestirè dels envasos i la poliamida o niló de les xarxes de pesca es manté entre aigües. I el PVC -polivinil clorit- del paper de plàstic transparent, el polièster de la roba i el PET -polietilè tereftalat- de les ampolles, s’enfonsa. Amb un submarí no tripulat de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, s’han pogut gravar imatges del canyó de La Fonera a 715 m de profunditat davant el Cap de Begur. A banda d’una elevada densitat de garotes, les imatges mostren també deixalles de plàstic, ampolles, bosses o, fins i tot, una cistella de supermercat. Aquests objectes poden haver estat llençats des d’una embarcació o arrossegats des de la costa pels forts corrents que en determinats episodis de tempesta descendeixen pels canyons submarins. Si els plàstics són capaços d’arribar tan avall, imagineu-vos fins on poden arribar els microplàstics. El reporter Pere Renom s’embarca amb la Lluerna, un vaixell de la Generalitat que a participa amb la UB en diversos projectes d’estudi del litoral català, entre els quals n’hi ha un de microplàstics. Acompanya l’ambientòloga i especialista en cicles biogeoquímics marins Anna Sànchez a prendre mostres de sediment. Explica que els microplàstics han arribat als fons de tots els oceans del món, i és previsible que el nombre augmenti exponencialment.

Microplàstics a la cadena tròfica marina
Els microplàstics estan flotant, entre aigües i acumulats als fons dels oceans del planeta. És lògic pensar que també han entrat a les cadenes tròfiques marines. El organismes del plàncton són transparents. El reportatge mostra les imatges gravades pel biòleg britànic Richard Kirby, on s’aprecien moltes microalgues verdes, un parell de petits crustacis nedadors i un quetògnat, una mena de cuc del zooplàncton, que conté una microfibra de plàstic a l’interior. És la primera vegada que es graven imatges de microplàstics entrant a la base de la cadena tròfica.
Els musclos són animals filtradors, s'alimenten de fitoplàncton i matèria orgànica en suspensió. Al Centre d’Investigació i Desenvolupament del CSIC han vist que, en condicions experimentals, determinades concentracions de microplàstics indueixen canvis metabòlics en els musclos.
Moltes espècies de gamba viuen a gran profunditat i s’alimenten de petits organismes del sediment. A l’interior del seus sistema digestiu tenen l’anomenat molinet gàstric, una estructura dentada que les ajuda a triturar l’aliment. Investigadors de l’Institut de Ciències del Mar i de la Universitat Autònoma de Barcelona han descobert que moltes gambes acumulen veritables cabdells de microfibres de plàstic al seu interior; segurament com a resultat de la interacció entre el molinet i les microfibres que ingereixen.
Els ocells marins s’alimenten de peixos, cefalòpodes o petites gambetes. Són al cim de la cadena tròfica, per tant, acumulen els contaminants del medi. Si els microplàstics són tòxics, ells seran dels primers de patir-ne les conseqüències.
Al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, treballen amb el grup de les baldrigues. Cada any centenars de baldrigues moren al Mediterrani per captures accidentals en la pesca del palangre. Els biòlegs aprofiten aquesta fatalitat per obtenir moltes dades d’interès científic a partir de mesures corporals i d’una dissecció. El cap del grup, Jacob González-Solís, obre el digestiu d’una baldriga per buscar-hi microplàstics. Com ell comenta, s’han detectat microplàstics en més de 500 espècies d’organismes marins, però, de moment, encara no se n’ha pogut determinar la toxicitat ambiental.

Quants jerseis hi ha al mar?
En algunes publicacions es diu que en un km2 es troben 4 bilions de microfibres. Això és molt o poc? Un km2 és una superfície equivalent al Raval de Barcelona. Però hem d’aclarir que en general els estudis internacionals es refereixen al bilió anglès. El bilió llatí, el nostre, té dotze zeros, i el bilió anglès té només nou zeros. El bilió anglès és mil vegades més petit. Però, igualment... són moltes fibres 4 mil milions, o sigui, 4 i nou zeros?
Hauríem de pesar una fibra o millor unes quantes i fer la mitjana i veure què representa aquesta quantitat al mar. Però és molt difícil pesar una cosa tan lleugera. La balança de precisió del Quèquicom pot pesar mil·ligrams, però està lluny de detectar si hi ha o no una fibra al plat. Però el que sí que podem fer amb prou precisió és mesurar-la. I si sabem les mesures podem calcular el volum, i com que sabem que és polièster -que té una densitat d’1,39 g/cm3 - podrem calcular el seu pes. Aquest sistema de conèixer una magnitud que no es pot mesurar, mesurant altres magnituds, es diu mètode indirecte. Fem números! Mesurant diverses fibres podem concloure que el diàmetre mitjà són 15 micres, 15 mil·lèsimes de mil·límetre de diàmetre, o el que és el mateix, 7,5 micres de radi. De llarg fan, de mitjana, mig mil·límetre. (7,5x10-6)2 x PI x 0,5x10-3 x 4x109 = 353 cm3. Així, si multipliquem el radi al quadrat per pi per la longitud de la fibra ens donarà el volum, que multiplicat per la quantitat de fibres, 4 amb nou zeros, ja sabem el volum total de les fibres que hi ha en un quilòmetre quadrat de mar, i passat a cm3 són... 353 cm3, poc més que una llauna de refresc. I com que la densitat del polièster és 1,39 grams/cm3 tenim una massa total de fibres de 491 grams. (7,5x10-6)2 x PI x 0,5x10-3 x 4x109 x 1,39x103 = 491 grams. Un polar nou dels de muntanya pesa gairebé 500 grams, així que podem considerar que al mar hi ha gairebé un jersei com aquest en cada km2, desfet, naturalment.

Per què fibres artificials?

Caldria preguntar-se per què utilitzem fibres artificials. La resposta és senzilla, perquè no hi ha prou fibres naturals per vestir tota la humanitat. I tampoc se’n pot produir gaire més, de fibra natural.
El cotó és la fibra natural més utilitzada i la més barata, però, malgrat això, té força impacte ambiental. Per fer un mocador de cotó 100% que pesa 100 grams, s'han necessitat 1.000 litres d'aigua. Plantar més cotó significa deixar de plantar menjar o talar selva. Representa el 3,5% de tota la superfície cultivada del món, i en el seu conreu es consumeix el 16% dels pesticides. En canvi, afegir només un 30% de polièster a un teixit de cotó representa un estalvi del 50% d'aigua.
Fora de preferències personals, la incorporació de fibres sintètiques aporta noves característiques al teixit. Alguns materials són molt resistents, o elàstics, bacterioestàtics, no es floreixen i no agafen olors.
A diferència de les fibres naturals, les sintètiques es poden fer de la llargària que es desitgi i amb tota mena de perfils. Com si de pasta italiana es tractés es poden fer com un espagueti massís o bé com un macarró o un tirabuixó, d’aquesta manera, amb un volum similar, pesarien molt menys.
Una microfibra és, per definició, més prima que un fil de seda. Els fils prims permeten fer teixits tan atapeïts que són impermeables. Normalment, els fils de teixir, els que es veuen a simple vista, estan fets amb combinacions de microfilaments de diferents gruixos i, fins i tot, amb combinacions de diferents perfils o seccions. Els tubs, com que estan buit per dins, són molt aïllants perquè atrapen aire. Les millores tecnològiques han permès afegir característiques sorprenents com les que tenen una estructura estelada tan complexa que s'utilitzen en teixits de neteja perquè amb els seus plecs micromètrics recullen més aigua i més brutícia.

Hi intervenen
Àngels Rovira, investigadora en Materials Avançats, LEITAT, Anna Sánchez Vidal, GRC Geociències Marines, UB, Salvador Borrós, director Grup d’Enginyeria de Materials, IQS i Jacob González-Solís, IRBio i Dept. Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, UB. Col·laboren Jordi Mota, Ecima i David Borràs, Dardi.

Paraules clau:
Microplàstic, plàstic, polipropilè, polietilè, poliestirè, poliamida, niló, PVC, polivinil clorit, polièster, PET, polietilè tereftalat, contaminació, química, mar, oceà, roba, transport, acumulació, cadena tròfica, xarxa tròfica, biologia, marí, marina, costaner, rentadora, filtre, litoral, geologia, submarí, ambiental, global, fibra, sintètic, natural, cotó, llana, lli, teixit, tèxtil, microscopi, abocament, residu, circulació, densitat, tecnologia, toxicologia, zooplàncton, ocells marins, bioacumulació, flotabilitat, flotació, fons, industrialització, envàs, Barcelona World Race, mostreig, draga, navegació, compost, molècula, material, organisme, salut, medi, degradació.

Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Roger Caubet