El 3D no ha desplaçat els efectes reals en pel•lícules com “Un monstre em ve a veure”. Saltarem al buit amb especialistes, ens faran un esgarrifós tall a la cara, viurem una tempesta de neu i ballarem a la vora d’un esvoranc sense prendre mal.

Els efectes especials van molt lligats al cinema. La reportera Samantha Vall descobreix alguns dels trucs que es fan servir en aquest món i protagonitza una seqüència de persecució que l’obligarà a saltar des del terrat d’un edifici.
L’Esther Ballesteros, doble de la Samantha, mostra quins moviments s’han de fer a l’aire quan se salta des d’una altura i poder caure bé. Per això es tiren sobre un coixí d’aire dels més grossos d’Europa.
La reportera també vol conèixer de primera mà els creadors del monstre de la pel•lícula “Un monstre em ve a veure”, els guanyadors multipremiats David Martí i Montse Ribé. Es deixa fer un impressionant maquillatge a la cara, un bon tall, amb silicona.
I el meteoròleg Francesc Mauri també col•labora en aquest programa fent la previsió del temps. El que no sap és que en directe patirà els efectes meteorològics de la seva predicció. Aquests efectes els crea l’empresa Nasa Fx.
La reportera va a l’estació d’esquí Masella per veure si la neu falsa que fan servir als anuncis pot enganyar els millors esquiadors. Al plató s’ha volgut fer un homenatge als primers efectes especials en el cinema, recordant una escena de l’any 1936 de la pel•lícula “Temps moderns”, de Charles Chaplin. Pau Garcia, campió d’Europa de patinatge artístic, emula Charlot evolucionant a la vora d’un virtualment perillós esvoranc obert al terra del plató.


El trucatge

En Pau Garcia patina, sense saber-ho, a la vora d’un forat per on cauria a un soterrani. Això és el que es veu en pantalla, però es tracta d’un efecte visual. Per fer-lo hem posat un dibuix que simula el forat per davant de l'escena i dona aquella sensació.
Perquè el resultat fos creïble, tot s’ha planificat des del punt de vista de la càmera.
Seguint aquella perspectiva, el grafista va fer la imatge d’un fals soterrani que queda perfectament integrat en el conjunt quan es col·loca a la distància adient. El dibuix del soterrani es col·loca en vertical, però per la perspectiva encaixa amb el terra i sembla que sigui un forat horitzontal.
Un cop fixats, ni la càmera ni el dibuix es poden desplaçar el més mínim. La gravació s’ha fet amb òptica fixa, sense zoom. Així, tot encaixa. Lògicament, el patinador no podia passar d’un límit dibuixat al terra real del plató però que quedava tapat pel dibuix de primer terme.
És una manera intel·ligent d'aprofitar el fet que les coses es veuen de mida diferent, segons la distància entre l’objecte i l’observador. Un efecte que moltes persones hem usat alguna vegada fent fotos com en la que sembla que una persona que és a prop de la càmera es recolzi sobre un monument que és més lluny.


El punt nodal

A l’escena del patinador hi ha una panoràmica, però tot i així el dibuix que hi ha en primer terme no es desencaixa respecte a la resta. Per fer això i que no es noti el truc, s'ha de tenir present el concepte de punt nodal, que també es diu de paral·lelatge.
Una càmera està formada per l’òptica i pel cos de càmera que queda al darrere. Dins del cos hi ha un sensor o pel·lícula.
Els raigs de llum que entren a l’òptica es creuen en un punt concret. És el punt nodal que seria com el veritable ull de la càmera.
A la il·lustració l’hem assenyalat amb una creu blanca sobre l’òptica. El punt roig, en canvi, és l’eix de rotació de la càmera.
Imaginem-nos que la càmera enfoca cap a dos cilindres que estan alineats. El blau és més curt que el roig, que és al darrere.
En la figura A, el punt nodal està alineat amb els cilindres (o sigui, en el mateix eix). En el requadre de la dreta es comprova que la càmera els veu com un sol objecte. El cilindre blau, el més petit, queda perfectament per davant del roig, des d’aquesta perspectiva és com si fossin un sol objecte.

Punt nodal

Si el punt nodal surt de l’eix que ve definit pels dos objectes (figura B) aquests no es veuran alineats, serà com si s'haguessin mogut l’un respecte a l'altre. En la figura B per fer la panoràmica hem fet rotar horitzontalment la càmera des del seu darrere. El punt nodal (la creu) es desplaça i queda fora de l’eix, amb la qual cosa l’objecte de primer terme se separa visualment de l’objecte que té al darrere. Els dos cilindres estan alienats respecte al punt de rotació (en roig) però no amb el punt nodal. El mateix passaria, però cap a l’altre costat, si la rotació es fes des del davant del punt nodal.
Per solucionar aquest problema hem de fer girar la càmera sobre l'eix vertical que passa pel punt nodal. En la figura C el punt nodal i el de rotació coincideixen.
Ara podem fer panoràmica i canviar l'orientació de la càmera, però no estem desplaçant el punt nodal (Figura D).
Girem com girem la càmera, els dos objectes continuaran alineats perquè l’òptica no es desplaça.
En el trucatge del patinador, el dibuix que representa un soterrani i que és a primer terme es manté sempre alienat amb el decorat precisament perquè l’eix de gir de la càmera és sobre el punt nodal i no pas sobre el cos de càmera, que és com s’acostuma a fer.