Les tisores, el rellotge mecànic, la màquina de cosir, el pany i el microones tenen un enginy i una tecnologia sorprenents. Fins i tot una bateria de cuina és un prodigi de la metal•lúrgia. I, a més, una sorpresa: la grapadora sense grapes.



Com cus la màquina de cosir si l’agulla no passa mai a l’altre costat? Sabíeu que un purista no talla mai res amb tisores? Si de cas, cisalla. Les cuines d’inducció han transformat la metal•lúrgia de les bateries de cuina. Ara cal barrejar capes de metall ferromagnètic per aconseguir que els atuells s’escalfin. A casa hi tenim una tecnologia més sofisticada del que podíem pensar.

Desenvolupem aquí un informació detallada sobre la tecnologia de la màquina de cosir, i de les tisores. En altres entrades del blog podeu trobar informació sobre la resta d’enginys.

La màquina de cosir
Cosir és lligar dues o més superfícies amb un fil que les travessa. Per fer-ho s’utilitza una agulla que té un trau per on es fa passar el fil. Una de les puntes del fil ha de travessar les teles i passar a l’altre costat. L’altre extrem ha de quedar fixat a l’inici del cosit.
En la costura manual l’agulla passa sencera a l’altra banda, canvia de sentit i torna a perforar les teles per passar el fil a la part oposada. Fet això, torna a girar i tant ella com el fil passen a la banda inicial. Això es va repetint fins que les teles quedin unides.
Però en la màquina de cosir, en canvi, l’agulla no passa mai sencera a l'altra banda, és cert que punxa el teixit, però sempre des del mateix costat. Com pot cosir doncs?
¿Deixa el fil a baix, surt i el va a buscar a la següent punxada? No. Tant quan entra com quan surt l'agulla està enfilada. Si observem amb atenció una costura feta amb màquina de cosir veurem que en realitat està feta amb dos fils. Un d’ells té el rodet a la vista, però l’altre el té a la part inferior de la màquina. Aquest rodet es diu bitlla i conté un fil que s’anirà creuant amb el fil superior.
Quan l’agulla i el fil travessen els teixits, un mecanisme intern agafa aquell fil, l’estira i el fa passar al voltant de la bitlla, amb la qual cosa enxampa el fil inferior. Quan l’agulla torna a sortir estira el seu fil cap amunt, però aquest ja ha fet llaçada amb el fil inferior i queda atrapat. El rodet cedirà més fil per a la pròxima punxada. El fil inferior no va canviant de banda, simplement impedeix que el superior s’escapi.
Aquesta operació es va repetint fins acabar la costura. Després cal tallar els fils i fer-hi un nus, el que es coneix com a rematar; si no es fa, la costura es desfarà només que s’estiri un dels dos fils.

Les tisores no tallen, cisallen.
¿Quina és la diferència? Un ganivet fa una enorme pressió sobre uns pocs punts i separa les parts, a mesura que avança la fulla va separant el material, com si obríssim les pàgines d’un llibre. En canvi, les tisores desplacen transversalment una part respecte a l’altra, com si enfonséssim un graó. D’això, se’n diu esforç de ciselladora i així funcionen les tisores.
En unes tisores no és tan important que les fulles estiguin esmolades com que les làmines estiguin ben ajustades entre elles. Si estan separades, el material passarà entre les fulles. Algunes tisores tenen les fulles una mica corbades perquè les làmines sempre estiguin en contacte amb l’àrea de tall.
Malgrat tot, amb unes tisores mal ajustades els dretans poden tallar perquè amb el gest dels dits ajunten les fulles entre si. Però no pas un esquerrà que, en fer el gest invers, separa les làmines sense adonar-se’n. I si les tisores no són bones tindrà problemes. A més, els esquerrans tenen una altra dificultat. La làmina de dalt els tapa la línia per on han de tallar. Per això es fabriquen tisores per a esquerrans.

Millorant la grapa
Gràcies a la tecnologia, els aparells milloren en prestacions i alhora són cada cop més sofisticats, cars i complexos. Molt pocs evolucionen cap a la simplicitat.
Pel “Quèquicom”, la grapa és un model de simplicitat difícilment superable. No porta ni tan sols eixos o palanques. Una petita platina de metall doblegada de manera intel•ligent, amb els extrems lleugerament esmolats per perforar amb més facilitat els papers a grapar. La resistència del metall està calculada perquè amb la pressió de la grapadora puguem doblegar amb facilitat les potes, que mantindran els papers units de manera eficaç i fiable. Més senzill, impossible. Oi?
Doncs s'ha inventat un sistema nou, la grapadora sense grapa. Aquesta màquina el primer que fa és fer tallar el paper en forma de fletxa i de ranura.
Ara agafa la fletxa, la doblega i la fa passar per la femella, desplega el cap de la fletxa i ja no s’escapa cap full.
Només hi ha un problema: podem parlar de “grapar” si no hi ha grapa?