Com podem saber si una picada és de puça, xinxa o paparra? Quines malalties poden transmetre? Les paparres s’associen al greu mal de Lyme. Com es fa per desenganxar-les? Com es combat la xinxa, que cada cop envaeix més llits? La puça de les mascotes ens pot picar?

Puces, paparres i xinxes són invertebrats hematòfags, menjadors de sang. Cadascun té el seu cicle vital particular i les seves preferències a l’hora de picar. A banda de causar-nos molèsties, poden transmetre malalties de certa gravetat com el Lyme, i en casos excepcionals, fins i tot resultar mortals.
Hi intervenen Joaquim Castellà, parasitòleg del departament de Sanitat i d’Anatomia Animals de la Facultat Veterinària (UAB), Ramon Segura, metge de l’Hospital Parc Taulí - Facultat Medicina UAB, Eduard Durany, gerent tècnic d’Anticimex, i Ramon Crehuet i Mercè Ratera, pares d’un nen afectat per la malaltia de Lyme.

Quin bitxo ens ha picat?
La puça al natural fa un mil•límetre i mig. La xinxa adulta fa de 4 a 7 mil•límetres. De paparres n’hi ha de moltes mides, segons l’espècie, però una femella pot arribar als 15mm. Com podem saber quina d’aquestes tres ens ha picat? El grau de reacció depèn de cada persona, no és una pista prou clara. La picada de la puça és petita i presenta un puntet negre al centre. És més freqüent a les cames perquè salten des dels animals domèstics. Les picades poden estar disperses pertot, però la puça tria el camí més fàcil. Busca pressió i calor. Seguirà la goma dels mitjons o la veta dels sostenidors o de la roba interior. Això és perquè en el punt de més pressió la pell és més fina i s’hi acumula sang. Si les picades en línia segueixen la roba, poden ser puces; però, si no, poden ser xinxes. La xinxa fa camí, acostuma a fer “esmorzar, dinar, berenar i sopar”. Fa una cadeneta molt típica. Com que acostuma a infestar els llits, pica principalment de nit. Tota la colònia surt a alimentar-se mentre dorms, o sigui que poden aparèixer moltes picades disperses, però, si t’hi fixes, algunes seran en línia. La paparra te l’acostumes a trobar clavada. I si ja ha caigut, la seva marca és, de molt, la més gran de totes tres. Puces, xinxes i paparres són hematòfags, menjadors de sang. De sang no ens en poden xuclar gaire, es conformen a martiritzar-nos, però el problema és que poden transmetre malalties.

Puces
Estar com una cabra és sinònim d’estar boig. Si tinguéssim el cos tan infestat de puces com les cabres, ens picaria tant que probablement embogiríem com elles. El reporter Pere Renom visita un ramat de cabres acompanyat del parasitòleg Joaquim Castellà perquè li expliqui la biologia d’aquest insecte. La puça s’alimenta exclusivament de sang. Quan pica el seu hoste li injecta saliva anticoagulant per facilitar la succió. La reacció a aquesta saliva és la que genera la picor. En uns 5 minuts xucla la sang necessària per saciar-se, i al cap de 30 minuts ja defeca excrements amb un elevat contingut d’hemoglobina. S’aparella i fa la posta damunt de l’hoste, però com que els ous no estan fixats, cauen a terra. Passats uns dies, les larves eclosionen i s’alimenten de matèria orgànica, i molt especialment dels excrements amb restes de sang dels adults. Quan han crescut prou, fabriquen un capoll a l’interior del qual fan la metamorfosi. Si no es donen les condicions adients l’adult pot tardar fins a 6 mesos a emergir del capoll. Però en condicions òptimes el cicle vital dura 21 dies, i per tant, permet que la població de puces es multipliqui exponencialment.
La puça no l’hem domesticada com els gats, però hem aconseguit domar-la com els lleons. Des de fa alguns segles participa en espectacles de circ en el paper de forçuda, d’equilibrista i especialment d’acròbata. El tret més característic d’una puça és la seva capacitat de salt. Una puça fa 1 mm de longitud i en canvi pot fer salts de 30 cm de longitud. Si aquesta proporció es mantingués, un home de metre 78 podria saltar més de 500 metres de longitud. Aquesta fabulosa capacitat de salt, la puça no la pot obtenir per mitjà de l’esforç muscular. Ha d’utilitzar un altre mecanisme.

Resilina, la molla secreta de les puces

La puça utilitza una molla per saltar. En un salt, tota l'energia necessària per desplaçar el cos s'ha d'entregar abans d’abandonar el terra. Un cop separats ja no podrem donar-nos més impuls. Si ho féssim, seria volar. Així que per entregar tota l'energia necessària tenim poc temps. Quan fem dependre l’entrega d'energia del temps, parlem de potència: la capacitat d'entregar determinada energia en un temps donat. I no hi ha cap múscul capaç d'entregar la potència que necessita la puça per al seu salt. Múscul a mida de puça, és clar. La solució que ha adoptat la puça és acumular energia durant un cert temps per després alliberar-la de cop. La puça acumula l’energia en una “molla“ que té a les articulacions. La seva molla són uns petits coixins fets d'una proteïna molt elàstica anomenada resilina, pròpia de molts insectes. Si observem en l’anatomia de la puça el punt d’ancoratge de les potes, trobarem, en el seu interior, uns nòduls que estan fets de resilina. La resilina és el biomaterial més elàstic que es coneix. Retorna pràcticament tota l'energia que li donem, de l’ordre del 97%. Una elasticitat molt més alta que qualsevol goma artificial.

Paparres
Per accedir a l’hoste, la paparra s’enfila per l’herba i estén el parell d’extremitats anterior, equipat amb uns ganxos. Quan passa l’hoste s’hi agafa i baixa a la base dels pèls a la recerca d’una zona ideal per mossegar. A mesura que xucla sang, la femella s’infla. Quan el mascle la fecunda es deixa caure, fa la posta entre la vegetació i mor. Les paparres no tenen una metamorfosi completa, tots els estadis del desenvolupament s’assemblen. Moltes espècies tenen tres hostes. Les larves parasiten un mamífer petit, com el ratolí. Les nimfes parasiten un mamífer mitjà, com el conill. I les paparres adultes parasiten un mamífer més gros, com el gos.
La paparra pot transmetre moltes malalties. La primavera del 2016, Bernat Crehuet va passar uns dies entre el Ripollès i la Garrotxa. Quan va tornar a casa, a Barcelona, els seus pares li van localitzar una petita paparra enganxada darrere l’orella. Després d’una visita infructuosa al CAP, ells mateixos l’hi van treure. Un parell de setmanes després el nen va començar a tenir molèsties i va patir una paràlisi facial. Van caldre unes quantes visites mèdiques més fins que li van diagnosticar la malaltia de Lyme, li van administrar antibiòtic i en un mes es va curar. La malaltia de Lyme es contreu amb la mossegada d’una paparra pròpia de prats atlàntics humits, pot generar una reacció aguda amb una lesió molt típica al voltant de la picada, anomenada “eritema migratori”. Pot generar també una reacció subaguda unes setmanes o uns mesos després, i finalment pot provocar una reacció crònica difícil de diagnosticar, que es pot confondre amb malalties com l’esclerosi múltiple. Les paparres poden transmetre altres malalties, com la febre botonosa mediterrània. Es contreu amb la mossegada d’una paparra present en solars abandonats. Acostuma a donar febre alta i mal de cap. En un 70% dels casos hi ha una taca negra en la zona de la picada, i passats 3 o 4 dies apareix un exantema, una lesió a la pell. En els darrers anys ha aparegut la Tíbola. Es contreu amb la mossegada de la paparra típica dels boscos mediterranis. La picada sol localitzar-se a la zona del cap i produeix una ulceració al voltant. També apareixen ganglis inflats al coll o darrere les orelles. L’especialista en malalties transmeses per paparres amb més experiència de tot l’Estat és el doctor Ferran Segura, investigador emèrit del Parc Taulí i autor de més de 300 articles científics i de 15 llibres sobre el tema. La seva recomanació és clara: és molt possible que moltes picades de paparra no portin cap símptoma, però com que els símptomes poden aparèixer dies més tard, val més acudir al metge quan tens una picada. Les malalties de les paparres responen bé al tractament amb antibiòtics o antivirals, tot i que en casos excepcionals poden cronificar-se o fins i tot ser mortals. Els causants d’aquestes malalties són els microorganismes patògens, virus i bacteris, que viuen a l’interior de les glàndules salivals de la paparra, i que penetren al nostre sistema circulatori quan la paparra injecta la saliva anticoagulant.

Com podem treure les paparres?
La puça i la xinxa tenen sis potes. Els insectes tenen 6 potes, però la paparra en té 8. Vuit, com les aranyes. La paparra és un aràcnid, no un insecte. Tots, insectes i aràcnids, són artròpodes, com les gambes. La xinxa i la puça són unes tastaolletes, van picant, però la paparra es clava i s’aferra com una plataforma petrolífera disposada a xuclar fins a l’última gota. La capacitat d'inflar-se de sang d'una paparra és extraordinària. Una paparra pot augmentar de pes 80 vegades o més. I la víctima ni se n’adona, perquè ella va injectant anestèsic. Hi ha gent que creu que li ha sortit un bony! Per aferrar-se a l’hoste té un aparell bucal particular. Té unes mandíbules mòbils que recorden unes alicates. Les clava a la pell de la víctima i ja hi queda aferrada. No cau. Si te la trobes, el primer que has de fer és treure-la, sense perdre temps, perquè no t’encomani malalties. Com s’ha de treure? Sencera i cansada. Però deixeu-me aclarir primer com NO s’ha de treure. No se li ha d’aixafar la panxa ni fer res que li pugui provocar un vòmit. No s’aconsella ni cremar-les ni impregnar-les de petroli, ni oli, ni res. No volem que ens vomiti microbis. La millor manera és fer servir un estri especial força senzill. Pressionem la pell, per enganxar-la tan avall com puguem i estirem amb una pressió constant, d’aquesta manera no correm el risc d’esprémer la bossa ni de rebentar-la. I si no tenim l’eina, amb unes pinces, s’agafa de costat, sempre per la part dura, sense rebentar-la ni tallar-la. Sobretot que no es quedi el cap a dins, seria una font d’infeccions. Amb qualsevol d'aquests estris s'ha de estirar de manera suau i constant, sense pressa ni estrebades. Si cal, estem un minut mantenint la tensió, fins que cedeixi i plegui les pinces. Un cop l’has tret, no la llencis, la guardes en un pot amb un xic d’aigua perquè no es ressequi. Sabent quina espècie de paparra és, els metges podran millorar el diagnòstic.

Xinxes
Hi ha encara un altre paràsit que pot esdevenir un veritable malson perquè ens pica quan dormim: la xinxa. El tècnic en plagues Eduard Durany explica com s’inspeccionen les cases infestades. Una vegada localitzades les xinxes cal erradicar-les. S’utilitzen diversos sistemes, però el més efectiu és la temperatura. S’aplica vapor d’aigua sobreescalfat a més de 100 graus, per tots els racons. L’avantatge respecte als insecticides és que no crea resistències. El mobiliari més aparatós s’introdueix dins d’una gran tenda de campanya aïllant i per mitjà d’un motor s’injecta calor a l’interior. N’hi ha prou amb 1 hora a 55 graus per eliminar tant els ous, com les larves i els adults.
Per evitar tenir xinxes a casa és recomanable no recollir mobles del carrer, especialment matalassos o somiers. Quan viatgem, cal inspeccionar a fons els llits dels hotels on ens estem encara que siguin de categoria, la presència de xinxes no es relaciona amb manca d’higiene. La maleta és la principal via de transport de les xinxes arreu del món, convé, doncs, no deixar-la mai guardada prop del llit. Tornant del viatge és convenient netejar tota la roba a 60ºC. Si malgrat tot en tenim una infestació, no hem d’aplicar insecticida pel nostre compte, ja que probablement dispersaríem la plaga. El millor és avisar una empresa especialitzada.
L’empresa Anticimex té un dels pocs laboratoris del món on crien xinxes del llit en captivitat. Les alimenten dues vegades a la setmana amb sang de pollastre, escalfada a 38 graus per mitjà d’un circuit d’aigua calenta. Amb una òptica adient és possible descobrir una altra cara d’aquests insectes. Podem veure, per exemple un detall de les peces bucals per xuclar la sang, els ulls compostos, o l’exoesquelet recobert per una mena de pèls. També sorprèn la bellesa geomètrica dels ous amb les larves a l’interior. Les xinxes, com les paparres, tenen una metamorfosi incompleta: larves, nimfes i adults s’assemblen. Totes les formes del desenvolupament s’utilitzen al laboratori per assajar insecticides o altres tractaments. Les xinxes ens “xinxen”, com també ho fan les puces i les paparres. Sense aquests paràsits odiosos no ens faríem mala sang.