No hi ha una fórmula per viure 100 anys, depèn dels hàbits i la genètica. Analitzant avis centenaris veiem que envellir és oxidar-se. Com generar menys radicals lliures? Va bé prendre antioxidants? Influeix l’epigenètica en l’envelliment?
Un equip d’investigadors de la Universitat de Lleida, l'IRB Lleida i la Universitat de València ha comparat els greixos del plasma sanguini d’una trentena de persones centenàries amb la d’octogenaris i d’adults joves sans. I ha descobert que la longevitat extrema en humans també s’associa a una major resistència a l’oxidació. Els famosos radicals lliures són extremadament reactius, tant que acaben fent petites, però constants, lesions cel•lulars. I la cèl•lula envelleix. Es pot retardar el procés? La metionina ens és fonamental per viure, però si n’hi ha massa, es dispara la fabricació de radicals lliures. Què és? En quins aliments es troba? I si vivim cada cop més, quants centenaris hi haurà a Catalunya d’aquí a pocs anys?


Centenaris extraordinaris
Quan parlem de persones centenàries, sovint ens ve al cap la imatge d’un ancià pansit i prostrat, per això és tan extraordinari el cas de Joaquim Illas Illas. Als seus gairebé 107 anys camina lleuger i eixerit un parell de quilòmetres al dia. A Blanes, el seu poble, tothom el coneix com a “Falet”, abreviació de “Rafelet”, el nom del seu pare. I és tan popular que fins i tot va ser el pregoner de la Festa Major de Santa Anna l’any 2014. En Falet ha vist canviar molt el món, i també ha canviat molt ell mateix. La fotografia permet congelar el temps i conservar el record. Un cop a la setmana, en Falet es reuneix a l’Arxiu Municipal de Blanes amb un grup de jubilats, per ajudar a documentar les fotografies antigues. La seva memòria és la història viva del poble durant el darrer segle. Conserva, per tant, salut mental i física més enllà dels 100 anys.
Conxita Corominas acaba de fer 100 anys. De jove va ser una persona molt avançada al seu temps. Amb una memòria prodigiosa i una vitalitat extraordinària, va ser una de les primeres dones del Pla de l'Estany a disposar d'una màquina d'escriure, amb la que ha fet poesia, prosa i fins i tot un recull d’acudits. Abans de la Guerra Civil va treballar d’infermera voluntària a l'Hospital Militar de Banyoles, i més tard va dedicar la resta de la seva vida laboral a fer de mestra.

Demografia de la longevitat
En Falet i la Conxita són dos dels 2.100 centenaris catalans. Segons la demògrafa Mireia Farré, de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), aquests casos seran cada vegada més habituals. Si observem la distribució de les persones centenàries a Catalunya veurem que reflecteix la densitat de població: allà on viu més gent hi ha més centenaris. En canvi, si observem la distribució del nombre relatiu de centenaris per cada 10.000 habitants, veurem que les comarques amb els valors més alts són les que han experimentat un envelliment de la població per l’anomenat èxode rural, l’emigració de gent jove del camp a la ciutat. Per tant, es miri com es miri, no hi ha zones de Catalunya més favorables per arribar als 100 anys. L’Idescat ha fet una projecció de l’evolució del nombre de persones centenàries. L’escenari més conservador indica que l’any 2030 hi haurà més de 6.000 centenaris a Catalunya i l’any 2050, prop de 14.000.

Longevitat animal

La longevitat és ben diversa en el món animal, però s'han observat certes tendències. La velocitat amb què un organisme consumeix energia, és a dir, la taxa metabòlica, es relaciona amb la longevitat. Animals lents, de sang freda, solen ser més longeus. La capacitat d’hivernació també es relaciona a la longevitat. Una marmota viu uns 17 anys, mentre que un conill en viu 9. La mida del cervell és un altre factor, especialment en primats. Un macaco viu 40 anys, mentre que un ximpanzé arriba als 60 anys. I la mida corporal és el factor que millor explica la longevitat. Algunes balenes poden viure més de 200 anys, mentre que un dofí en viu uns 50. Però hi ha moltes excepcions a aquestes regles. El doctor Reinald Pamplona fa molts anys que estudia la longevitat, tant en animals com en humans. Explica que malgrat que una rata i un colom tenen una mida corporal equivalent, el colom viu 7 vegades més. Tot i que podríem pensar que pel fet de volar els ocells consumeixen més oxigen i, per tant, s’haurien d’oxidar més, en realitat són més resistents a l’oxidació.

Envellir és rovellar-se
Agafar i deixar aire no és respirar, pròpiament, perquè, en realitat, la respiració es fa en els mitocondris, que són uns orgànuls amb forma de cogombre que hi ha a les cèl•lules. Els mitocondris són la central energètica cel•lular. És el lloc on es fa la respiració aeròbica. El combustible, el que cremem, és principalment glucosa. El mitocondri absorbeix l’oxigen que hem agafat de l’aire i amb ell crema, oxida, la glucosa. I en resulta l’ATP, que és una molècula molt energètica, les piles del món cel•lular. En aquest procés es generen també residus oxidants, els famosos radicals lliures. I aquests són extremadament reactius. Un exemple: l’aigua, com la glucosa, és innòcua, però l’aigua oxigenada és perillosa. En la cèl•lula passa una cosa similar i els radicals lliures són tan reactius que acaben fent petites, però constants, lesions cel•lulars. I la cèl•lula envelleix. Podem dir que envellir és rovellar-se.

Antioxidants, dieta i envelliment
Envellir és rovellar-se i això és inevitable, però podem canviar la velocitat de l’envelliment? Les cèl•lules fabriquen de manera natural antioxidants per contrarestar els efectes dels nocius radicals lliures. El que passa és que l'organisme no els elimina tots. La manera més òbvia de tenir pocs oxidants és fabricar-ne menys i això, en principi, depèn de la genètica de cadascú. Però què podem fer per arribar al nostre màxim potencial de vida? Fins fa poc es creia que la millor manera era ingerir grans dosis d’antioxidants amb la dieta. No s’ha demostrat que serveixi per res, els antioxidants que compten són els que genera un mateix. I aquí és quan els científics pensen que no és net qui neteja, sinó qui no embruta. I van veure que si mengem poc, la cèl•lula és més eficient, genera menys radicals lliures i, en un context de dieta restringida, però equilibrada, els antioxidants naturals poden mantenir a ratlla els radicals lliures. La pregunta és: cal menjar menys de tot o només d’algunes coses? Hi ha tres grans grups de nutrients: greixos, sucre i proteïnes. Si disminuïm només els greixos o els sucres, què passa? I amb les proteïnes? Va resultar que baixant la ingesta de proteïnes, baixen significativament els radicals lliures. I això és perquè en les proteïnes hi ha un aminoàcid que es diu metionina. La metionina ens és fonamental per viure, però si n’hi ha massa, es dispara la fabricació de radicals lliures. On es troba? En molts aliments, però sobretot en la carn vermella. Cal eliminar-la de la dieta? No, però se n’ha de menjar poca. El peix, els ous i les carn blanques també ens poden aportar el que necessitem. Però, atenció: aquí, els adults mengem quatre vegades més proteïna animal de la que necessitem. I, en canvi, cal potenciar molt el llegum, que amb fruites i verdures, oli d’oliva i una mica de proteïna animal conformen una dieta equilibrada. Resumint, en els adults, poca proteïna i restricció calòrica. Però què vol dir restricció calòrica? Passar gana? No. En una societat com la nostra n’hi hauria prou de reduir el plat un 10%. No repetir. En definitiva, com diuen a Arenys, “Qui menja poc s’atipa de viure”.

Epigenètica de la longevitat
Se sap que els hàbits modifiquen l’expressió dels nostres gens. La disciplina científica que estudia aquesta relació a escala molecular s’anomena “epigenètica”, i un dels especialistes més destacats del món n’és el doctor Manel Esteller. Segons explica: “Fer-se vell implica molts factors, factors genètics i epigenètics. I, sobretot, hem vist que hi ha una desregulació en què es controlen els gens. És a dir, els gens no es poden controlar de forma adequada a mesura que ens fem vells.” Com a conseqüència poden provocar malalties diverses des de neurodegeneració a càncer.
L’ADN està format per un seguit de capítols que són els gens. Totes les cèl•lules del cos tenen el mateix ADN. L’ADN és un completíssim manual que explica amb tot detall com fer qualsevol tipus de cèl•lula des d’una neurona fins a fins a un glòbul blanc. Tot! Fins i tot s’explica com i amb quina freqüència s’ha de reproduir cada cèl•lula i també quan s’ha de “suïcidar”. Tot és al gran llibre de la genètica. Però encara que totes les cèl•lules tinguin la mateixa informació, aquesta informació es pot llegir o no llegir, segons l’entorn, els estímuls i el moment. A l’ADN, de manera natural, se li afegeixen algunes molècules, que són com marques químiques que modifiquen la seva lectura sense canviar per res el contingut del llibre. És l’epigenètica. Variacions en el comportament de l’ADN sense modificar-lo. Si ratllés o canviés frases, seria una mutació. No estem parlant de mutacions. Estem parlant de permetre o impedir l’expressió dels gens. És un procés natural, que passa contínuament des de l’embrió i que no és immutable. Hi ha substàncies que tenen el potencial d’adherir-se a l’ADN i poden ocasionar coses bones o dolentes. Per exemple, el tabac conté substàncies que activen marcadors per bloquejar les instruccions de reparació cel•lular i obre pàgines “de lectura prohibida” que expliquen com una cèl•lula pot fer-se cancerígena. Però també les podem fer jugar a favor nostre. Fent esport i estant de bon humor generem substàncies bones que permetran l’expressió de gens relacionats amb la longevitat.

Els experts:
Hi intervenen Mireia Farré, de l’Idescat: Reinald Pamplona, de l’IRB Lleida; Manel Esteller, de l’IDIBELL, i els centenaris Joaquim Illas i Conxita Corominas.


Primera emissió: 27 de desembre de 2016
Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Pere Renom i Cari Pardo