Riotinto és un paratge marcià. Hi viuen bacteris que fan àcid sulfúric i que podrien resistir a Mart. Entrevistem l’astronauta que prova el vestit espacial per viatjar a Mart el 2030 i entrem en l’habitacle en què haurien de sobreviure.
“Probablement l’experiència més sorprenent i memorable d’un vol a l’espai és la visió de la Terra, per l’emoció, el profund sentiment d’humanitat que inspira veure el teu planeta com una nau espacial”. Jean-François Clervoy, pilot comandant especialista en transbordadors ha estat a l’estació espacial russa MIR i va ser l’enginyer encarregat de reparar el telescopi espacial Hubble. Ara participa en el projecte Moonwalk, que assaja tecnologies que faran possible que un astronauta i un robot treballin conjuntament en expedicions extravehiculars. Georgina Pujol l’entrevista mentre examina un prototip de l’escafandre que la ESA dissenya per anar a Mart. Si s’envia una tripulació a Mart l’any 2030, hauran d’aconseguir que els astronautes treballin en un entorn molt hostil i corrosiu. A Riotinto s’hi estan fent entrenaments per a una futura missió a Mart. En aquell paratge de Huelva les aigües contenen àcid sulfúric, corrosiu, i sulfat de coure, un potent fungicida tòxic. També hi ha l’ió Fe3+, un potentíssim oxidant. I per últim, arsènic, un verí mortal. Si amb tot això i aigua féssim un còctel, no podríem imaginar mai que en resultés un ambient habitable per cap ésser viu, però, un cop més, la realitat supera la imaginació. Si hi ha vida a Riotinto potser n’hi ha (o n’hi va haver) a Mart. El Centre d’Astrobiologia i l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial coordinen els simulacres.

La pròxima cita amb la història és que l’home trepitgi Mart l’any 2030. Mart és el planeta del sistema solar on hi ha més probabilitats de trobar indicis de vida actual o passada. S’hi han descobert minerals de ferro que a la Terra sempre es formen en ambients aquosos àcids, com la del riu Tinto. N’hi ha escampats per tota la superfície marciana, i també quantitats massives de sulfats de ferro que estan amagats sota la pols vermella que recobreix aquell planeta. També hi ha jarosita, un mineral compost per sulfat de potassi i ferro hidratat. La Nasa va descobrir jarosita a la Meridiani Planum, la zona de Mart que s’assembla més a Riotinto. Aquest mineral es troba en algunes formacions geològiques de la Terra que tenen llacs o fonts subterrànies d’aigües àcides i metalls pesants en dissolució, com la zona del Tinto. Una pista per trobar vida a l’espai.
Riotinto permet pensar que un ecosistema basat en el cicle del ferro hagués pogut tenir èxit en el planeta marcià, especialment en l’època en què van existir grans quantitats d’aigua en la seva superfície.

Viatge a Mart
Un dels problemes amb què es trobaran els futurs astronautes que viatgin a Mart serà, no només el temps del trajecte, sinó la preocupació de no perdre el tren de tornada. Com hauria de ser aquest viatge?
Si baixéssim de la Terra com qui baixa d’un tramvia en marxa, seguiríem la mateixa velocitat que la Terra i aniríem a 107.000 km/h, seguint l’òrbita del planeta.
O sigui que llençar una nau en línia recta cap a Mart –ni que fos en el moment que els dos planetes estan més a prop- no seria una bona idea, necessitaríem una energia molt gran per contrarestar tota l’empenta lateral que ens donaria la Terra que, com hem dit, viatja a 107.000 km/h. És més, també necessitaríem una energia enorme per frenar quan arribéssim a Mart. Energia que no tenim.
Per estalviar energia, el taló d’Aquil•les dels viatges espacials, hauríem d’aprofitar les empentes i gravetats de l’entorn, fent la trajectòria de Hohmann, calculada ja el 1925. Es tractaria d’orbitar al voltant del Sol en una el•lipse que, partint de la Terra, passés per l’òrbita de Mart. Un dels focus d’aquesta el•lipse hauria de ser el Sol, que és qui mana gravitacionalment parlant.
Aquest viatge seria, fins i tot, més llarg que anar i tornar del Sol, però seria l’únic que podem fer amb les nostres capacitats limitades de carregar energia en una nau espacial.
Per acabar-ho de complicar, no podríem partir quan volguéssim, hauríem de llençar la nau en un moment molt precís. Hauríem d’aconseguir que quan nosaltres arribéssim a l’orbita de Mart, el planeta fos allà. Així que la durada del viatge seria la mateixa que el que trigués Mart a arribar al punt d’encreuament.
Com que Mart gira més lentament que la Terra, s’ha calculat que la nau hauria de sortir quan Mart estigués en un angle de 44º davant de la Terra. Només així, quan la nostra nau fos sobre l’òrbita de Mart, el Planeta vermell seria on toca. Com que les velocitats de Mart i la Terra són diferents aquesta situació només passa cada 25 mesos. És a dir, que si retardéssim l’enlairament, ens hauríem d’esperar més de 2 anys per tornar a tenir l’oportunitat.
De la mateixa manera, no podríem tornar quan volguéssim, caldria tornar a esperar la bona col•locació dels planetes. Per a la tornada, la Terra hauria d’estar situada 76º darrere de Mart. Això, com a molt aviat, passaria més d’un any després d’haver trepitjat Mart.
En definitiva, anant al més de pressa possible, i comptant des que se surt de la Terra, entre l’anada, l’espera posicional i el viatge de tornada, l’aventura no duraria menys de 31 mesos, més de dos anys i mig!

Bacteris extremòfils
L’àcid sulfúric (H2SO4) és un producte perillós. Quan substàncies orgàniques fetes de proteïnes, greixos, aigua o glúcids (com, per exemple, un ou o el sucre) entren en contacte amb aquest àcid es destrueixen.
L’aigua de Río Tinto és tòxica, però conté vida: hi viuen organismes eucariotes (les cèl•lules tenen nucli definit) i també organismes procariotes (tenen el material genètic dispers per la cèl•lula). Dins d’aquest segon grup, hi ha uns bacteris que no només són capaços de viure en aquestes condicions extremes, sinó que són els responsables que hi hagi àcid sulfúric, el generen ells.

El Thiobacilus ferrooxidans
La pirita, un material molt abundant a Río Tinto, és un mineral fet de sulfur de ferro, una combinació de sofre i ferro que nosaltres no ens podem menjar. Nosaltres només ens podem alimentar de substàncies que es dissolen en greix i en aigua.
El Thiobacilus ferrooxidans, en canvi, és un bacteri extremòfil que “menja” pirita. És una forma de parlar, no és que el mossegui ni se l’empassi. El que fa és, gràcies a una molècula que té a la paret, trencar l’enllaç que uneix el ferro i el sulfur i robar-li així un electró de cada enllaç. El bacteri usarà aquests electrons per fabricar ATP, una molècula energètica que es podria comparar amb una pila biològica.
Quan el Thiobacilus ferrooxidans separa el sofre i el ferro passen dues coses: el sofre, que estarà en contacte amb l’aigua, reacciona fent àcid sulfúric. El ferro, que perd electrons, forma l’ió Fe3+, que és capaç d’oxidar gairebé tot el que trobi al seu pas.
No és que a aquest bacteri li agradi l’entorn àcid, sinó que és ell qui fabrica el sulfúric.
Les reaccions químiques citades justifiquen la gradació de colors d’aquell paisatge que van dels groguencs fins al roig viu.
Aquests microorganismes viuen en aquesta zona des de fa milions d’anys i són els que van indicar als miners primitius on trobarien els importants filons metàl•lics que s’han explotat durant cinc mil anys. L’activitat minera de la zona és probablement una de les més antigues de la història de la humanitat.

Un mòdul per a dos anys
A Riotinto l’ESA –Agència Espacial Europea- hi prova també un mòdul autodesplegable per a l’exploració d’ambients extrems com la lluna o Mart. L’experiència servirà per a la investigació dels vols espacials tripulats tant d’Europa com de la resta del món. El mòdul està totalment equipat amb un petit laboratori per analitzar les mostres que recullin i comunicar-se amb l’astronauta durant les exploracions. Disposa de dos llits, sistemes de reciclatge de l’aigua, WC i cuina. És el primer pas per fabricar un habitacle per a astronautes en què hi puguin passar uns dos anys.

El repte mental
La pel•lícula The Martian de Matt Damon, ensenyava que és un planeta terriblement hostil per a l’home: radiacions letals, temperatures extremes, atmosfera irrespirable, tempestes de sorra, un sòl incultivable... A més, els senyals de ràdio triguen 15 minuts a anar i 15 minuts a tornar. I tampoc no són gaire segures. Això fa que ara el repte més difícil de vèncer no sigui el tecnològic, sinó el mental. “Perdràs la sensació de tu a la Terra, no sentiràs que és casa teva”, diu Clervoy, l’astronauta francès. “La durada no és un problema, però per primera vegada en la humanitat, la gent no veurà la Terra, no hi podrà parlar i no hi podrà tornar de pressa en cas d’emergència. Això és nou des d’un punt de vista psicològic. I és per això que necessitem molts més experiments d’aïllament.”

El vestit espacial
Una empresa francesa ha dissenyat el vestit espacial per fer exploracions extravehiculars que recrea les característiques d’un veritable vestit d’astronauta pressuritzat. Porta uns sensors de moviment per poder controlar un robot sense comandaments ni fils. En funció de com mou el braç, la màquina rep una ordre diferent. Ha de ser lleuger i resistent. Trepitjar aquell planeta seria com entrar en el cor d’una central nuclear. Les radiacions solars i els raigs còsmics són tremendament agressius perquè poden causar diversos tipus de càncers. A la Terra, en canvi, tenim la capa d’ozó que ens protegeix.
Abans, però, hi ha altres missions internacionals amb vehicles robotitzats que han de recollir dades pels astronautes que hi hagin de viatjar en el futur. Hi ha molts reptes per resoldre encara: evitar les radiacions, desenvolupar nous generadors d’oxigen, dissenyar sistemes de cultiu per subsistir-hi, noves naus suborbitals... Però també és veritat que els desafiaments de la humanitat que fa trenta anys eren inimaginables avui dia són una realitat gràcies a la ciència i la tecnologia.

Els experts
Víctor Parro, director simulacions Projecte Moonwalk; Aquilino Delgado, director Museo Minero, Fundación Río Tinto; Luis Cuesta, investigador Centro Astrobiología (CSIC-INTA); Peter Weiss, director tècnic Projecte Moonwalk; Yvett Mikola, psicòloga Projecte Moonwalk; Jean-François Clervoy, astronauta ESA.

Director i presentador del programa: Jaume Vilalta
Un reportatge de: Georgina Pujol i Cari Pardo