Seguim durant mig any una família amb fills de la Barceloneta que necessita les donacions del Gran Recapte del Banc dels Aliments per sobreviure, com 900 persones més al seu barri. El matrimoni passa dels 40 anys i no troben feina. Entitats socials del barri miren combatre la situació, però l’arrel de la pobresa és l’atur estructural en un context de creixents diferències socials. Entendrem què és l’IPC i el fet que una xifra estadística aïllada, tot i que sigui certa, pot no reflectir la realitat.

Desigualtats socials creixents
Si comparem la riquesa del 10% més ric de la població amb el 10% més pobre, des dels anys 40 la diferència entre rics i pobres no ha deixat d’augmentar. I, a més, els últims anys la velocitat d’allunyament ha crescut espectacularment.
Cada cop els rics són més rics. Dit així podria fer enveja, però no necessàriament hauria de ser un problema. Podria ser que la majoria de la població mantingués el seu nivell de benestar i que els rics anessin augmentant els seus ingressos, sense afectar els de baix; però no és així.
L’escletxa que creix entre rics i pobres es deu, en part, a l’augment dels ingressos dels rics però també a una important baixada de la riquesa de les classes més desfavorides.
Comparant països industrialitzats, Espanya té la lamentable segona posició en diferències socials, després dels Estats Units.
Abans, el 10% de rics tenia, de mitjana, 10 vegades més riquesa que el 10% més pobre, però ara ja ha passat a tenir-ne 14 vegades més: de 10 a 14.
Però si mesurem la velocitat de distanciament, les diferències a Espanya han crescut el 40% (als EUA, “només” el 33%).
Tot això pot ser considerat més o menys injust, però el problema greu és que cada cop hi ha més gent de la classe baixa i fins i tot de la mitjana que traspassa el llindar de la pobresa.

Mitjana, mediana i variància
Fins a quin punt les estadístiques ens aproximen a la realitat?
Imaginem un poble petit, Vila-baixa: a prop d’una colònia tèxtil, té 20 habitants, tots obrers, i tots guanyen el mateix: 1.000 euros. És fàcil calcular la mitjana de sous d’aquest poble. Per definició, la mitjana és la suma de tots els valors dividida pel nombre de valors. Així doncs, mil per vint, vint mil. Dividit entre 20: 1.000 euros de mitjana.
En un altre poble, Vila-alta, hi viuen 21 tècnics, que guanyen més; per saber la mitjana en sumem els sous, els dividim per 21 habitants i dóna 2.000 euros.
Però acaba d’instal•lar-se a Vila-baixa el propietari de la fàbrica, que s’ha posat un salari de 43 mil euros al mes. Això fa canviar la mitjana. Ara la suma total és... 20mil més 43 mil i dividit entre els habitants, que ara ja són 21: 3.000 euros. 3.000 € de mitjana contra 2.000 €... Significa això que a Vila-baixa hi ha més rics que a Vila-alta? Clarament, no.
Això ens demostra que en molts casos la mitjana és una informació insuficient. Calen més dades per fer-nos una idea de com és una col•lectivitat. Per això, a vegades convé fer servir el concepte estadístic de mediana. La mediana és el valor que té l’individu central de la mostra que estudiem. Més fàcil. Agafem el nostre poble i l’ordenem per salaris. Fet. Qui entre els 21 és al mig? El que fa onze. Aquest és el del mig. Quant guanya, el del mig? 1.000. Doncs la mediana és 1.000.
A Vila-alta, quan els ordenem per salaris veiem que la mediana és de 2.000. Com es veu, la meitat dels valors són iguals o menors que la mediana, i l’altra meitat dels valors són iguals o més grans. Amb la mediana ens acostem més a la realitat. Fixeu-vos que la mitjana és 3.000 –cosa que ens pot fer pensar que és un lloc ple de rics–, però la mediana, que és 1.000, ens en dóna una altra visió. Malgrat tot, tampoc tenim tota la informació.
Comparem dos altres pobles imaginaris. Tots dos tenen una mitjana de 2.000 i una mediana també de 2.000. En quin voldríeu viure? Si pots triar ser aquest individu que té un salari altíssim, potser aquí, però atenció, al mateix poble hi ha tot un grup que té uns sous d’uns 200. Tornem a necessitar més informació per conèixer la realitat.
Del concepte estadístic que dóna idea del distanciament respecte al valor central se’n diu variància. Variància petita, poca separació de la mitjana. Variància gran, desigualtat gran.
Com veieu, totes les estadístiques que hem citat són veritat, però cap, per si sola, reflecteix la realitat.

L’Índex de Preus al Consum

El cistell dels aliments és una part important de la nostra despesa, però no ens podem guiar només pel preu dels aliments per determinar l’Índex de Preus al Consum.
L’IPC és una mesura exacta que mostra l’evolució dels preus.
Però, de quins preus? Doncs dels productes, béns i serveis més comprats.
Per saber-ho, cada cinc anys es fa una enquesta entre 20 mil persones, se’ls pregunta al detall en què es gasten els diners i es fa una llarguíssima llista.
De la llista de despeses es prenen com a referència els primers 498 conceptes, els més consumits, sense excepcions.
Fixeu-vos que no diem “cistell de la compra”, no es tracta només de menjar o de coses bàsiques. A més del menjar, aquesta llista inclou: transport; habitatge (però només de lloguer, un pis de compra es considera inversió, no pas consum); vestit i calçat; parament de la llar; medicina; comunicacions; oci; ensenyament; hotels i restaurants...
I així fins a completar la llista dels primers 498 conceptes.
Posem que el conjunt de totes aquestes despeses el primer mes d’anàlisi val 100. Serà el valor de referència. I el mes següent, 103.
L’augment de preu és el 3%. Aquest és l’IPC, el 3%.
L’IPC és l’augment percentual de preu d’aquesta gran llista de despesa.
No hem de confondre que baixi l’IPC amb el fet que baixin els preus!
Quan ens diuen que “ha baixat l’IPC” no ens diuen pas que els preus hagin baixat, ens diuen que els preus han pujat menys que en el període anterior.
Per què l’IPC indiqui una baixada de preus ha de ser negatiu.
Per exemple: al febrer la llista de despesa va valdre 103, va créixer un 3%, i l’IPC va ser d’un 3%.
Al març, valia 106, pràcticament el 3% més respecte al febrer, l’IPC mensual és també un 3%.
A l’abril, 108, un increment de preu del 2%.
L’ IPC ara és del 2%.
Ha baixat l’IPC, abans era 3 i ara 2, però els preus NO han baixat, només han pujat menys que el mes anterior.
Mirem el maig: 106. Ara sí que han baixat els preus i l’IPC es negatiu. Un menys 2%.
Només un IPC negatiu indica baixada de preus.
Saber interpretar l’IPC és important perquè els convenis salarials, les pensions i, en definitiva, el nivell de vida de molta gent, va lligat a aquesta xifra.

Els experts
En aquest capítol hi participa en Xavier Ramos, professor d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que explica com es mesura la pobresa i la desigualtat. El professor d’Economia de la Universitat de Barcelona Ramon Franquesa planteja el repartiment de la feina i la reducció d’un 25% de la jornada laboral com a una possible solució a l’atur estructural. També hi apareixen l’Oriol Dolander i la Sabine Hindersin, el cap de logística i la responsable de les campanyes solidàries del Banc dels Aliments. Volem agrair l’assessorament de la Maria Gil, treballadora social de l’Obra Social de Santa Lluïsa de Marillac de la Barceloneta.

Un reportatge de:
Georgina Pujol, Cari Pardo i Lluís de Baldomero. Director i presentador del programa: Jaume Vilalta