La toxoplasmosi és una malaltia produïda per un microorganisme paràsit, que es relaciona amb els gats i amb les embarassades, però sembla que podria tenir efectes sorprenents en els homes, com augmentar-ne la valentia. El programa, amb col•laboració d’APA Laboratoris Clínics, fa un estudi prospectiu per analitzar la prevalença de toxoplasmosi en un conjunt d’homes que practiquen activitats de risc. Són més valents?

La toxoplasmosi és una malaltia produïda per un protozou capaç d’infectar pràcticament qualsevol animal de sang calenta, però que només es reprodueix sexualment en l’intestí dels gats i altres felins. Segons les estadístiques al voltant d’un 20% de la població catalana ha passat aquesta malaltia sense adonar-se’n, ja que els símptomes són molt similars als d’una grip, i s’agafa bàsicament a partir del consum de carn crua infectada. Per mitjà d’una anàlisi de sang es pot saber si algú ha passat la toxoplasmosi perquè en conserva anticossos durant tota la vida. Tanmateix, unes descobertes relativament recents apunten al fet que el toxoplasma sobreviu enquistat als músculs i/o al cervell de les persones infectades i en el cas dels homes n’augmenta el nivell de testosterona. Com que la testosterona és l’hormona masculina que es relaciona amb la valentia, el programa Quèquicom, amb col•laboració d’APA Laboratoris Clínics, fa un estudi prospectiu per analitzar la prevalença de toxoplasmosi en un conjunt d’homes valents que practiquen activitats de risc, pertanyents al grup d’alpinistes del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC). La prevalença de toxoplasmosi hauria de ser més alta entre aquest col•lectiu que entre la població general.
Hi intervenen l’aventurer Albert Bosch, el veterinari de la UAB Albert Lloret, el biòleg evolutiu txec Jaroslav Flegr, i el responsable de microbiologia d’APA Laboratoris Clínics Jesús Viguera.

El cicle de Toxoplasma gondii

Els protozous són organismes unicel•lulars eucariotes heteròtrofs, és a dir que no fan la fotosíntesi i s’alimenten de matèria orgànica com tots els animals. Un protozou molt comú en el nostre medi és el Toxoplasma gondii, responsable de la malaltia de la toxoplasmosi. Es troba en estat latent a la terra, als vegetals i enquistat a la carn crua.

Quan l’ingereix un animal de sang calenta, com per exemple nosaltres mateixos, el toxoplasma surt del seu estat latent, s’activa i comença a infectar l’individu. Entra a les seves cèl•lules i les utilitza per reproduir-se de forma asexual: es divideix fent clons. Aquests infecten més cèl•lules i així van destruint el teixit infectat. És llavors quan diem que estem passant la toxoplasmosi.

Afortunadament, el sistema immunitari actua ràpidament i ataca al protozou. Tot i això, no el pot matar perquè el toxoplasma es blinda i s’enquista. Queda immobilitzat i ja no pot fer mal al seu hoste, però no és pas mort! Si algun animal es menja aquest quist el toxoplasma revifa i comença a infectar. Llavors, el sistema immunitari d’aquest segon individu també ataca al toxoplasma i l’obliga a confinar-se de nou en un quist.

Aparentment aquesta estratègia del paràsit no és gaire efectiva. Anar passant de carnívor en carnívor i de quist a quist no sembla útil per a la propagació de l’espècie. Però hi ha un cas singular que trenca aquest cercle viciós: els felins.

Quan un felí -com el gat- és infectat, passa la malaltia com qualsevol altre animal. La particularitat és que els toxoplasmes que hagin arribat als seus budells troben les condicions idònies per reproduir-se sexualment, ja no de forma asexual. Per tant, es genera un intercanvi que assegura una beneficiosa variabilitat genètica per l’espècie. Finalment, aquests toxoplasmes fills sortiran per via fecal.

En les femtes del gat o de qualsevol altre felí hi ha milions i milions de toxoplasmes protegits per un embolcall molt resistent, anomenats oocists. Els oocists poden romandre més d’un any latents a la terra o als vegetals a l’espera que algú els ingereixi per iniciar el cicle, amb l’esperança que tard o d’hora acabaran tornant als budells d’un felí.

Sempre que toquem terra i després ens toquem la boca, o mengem carn crua, podem ingerir Toxoplasma gondii. Els seus oocists són tan persistents que ens hauríem de rentar les mans com un cirurgià per desinfectar-nos. Per això és tan normal que en el nostre entorn un terç de la població hagi passat la toxoplasmosi.

Anàlisi de la toxoplasmosi: anticossos delators


En una anàlisi de sang és molt difícil detectar el Toxoplasma gondii. Per saber si s’ha passat la toxoplasmosi, en lloc de buscar directament el paràsit, es busquen els anticossos específics contra el toxoplasma.

Quan un organisme aliè entra al nostre cos, el sistema immunitari es posa en marxa. Una peça fonamental són els macròfags, unes cèl•lules especialitzades a capturar, ingerir i destruir la majoria dels elements estranys que ataquen l’organisme. Els encarregats de marcar els intrusos perquè el macròfag els ataqui són els anticossos, també anomenats immunoglobulines (Ig).

Quan es detecta un intrús el sistema immunològic comença a crear immunoglobulines. Les primeres que es creen són les IgM, pentàmers que tenen cinc braços amb dues terminacions diferents en cada braç. L’objectiu és que alguna d’aquestes terminacions encaixi amb alguna característica pròpia de l’intrús. Com que s’ha d’acabar amb la infecció al més aviat possible, el sistema immunitari genera d’entrada 10.000 milions de combinacions diferents d’IgM. Alguna tindrà un braç amb una terminació que encaixa amb l’intrús de forma permanent i aquest quedarà marcat. És el senyal perquè el macròfag sàpiga que l’ha de destruir.

A partir d’aquí, el sistema immunitari comença a reproduir el pentàmer que ha resultat ser eficaç, per tal de marcar tots els intrusos i facilitar l’atac dels macròfags. Però en una maniobra d’optimització, aviat es fabriquen Ig més senzilles, dímers de dos braços i quatre terminacions, anomenades IgA. Finalment, s’acaben fabricant monòmers: un sol braç amb dues terminacions. Són les IgG, que funcionen com una clau que només pot encaixar exclusivament amb un pany: l’intrús.

Una quantitat d’anticossos IgG contra un intrús concret ens queda per sempre a la sang. És a dir, estem immunitzats contra aquell patogen. En el nostre cas, si es troben a la sang anticossos específics contra Toxoplasma gondii vol dir que necessàriament hi ha hagut una infecció del toxoplasma. S’ha tingut la toxoplasmosi.

El reportatge és de: Pere Renom, Cari Pardo i Lluís de Baldomero.