La lluita contra l’Ebola és una lluita solitària contra el temps. Aquest virus és una autèntica bomba biològica. Enganya el sistema immunitari i desfà les venes. I no hi ha altre remei que els anticossos que el mateix malalt fabriqui. “Quèquicom” desxifra tots els misteris de l’Ebola, un virus que està devastant Àfrica i que ja amenaça el món occidental.







Aquest virus allargassat ha causat la mort de gairebé 5.000 persones aquest any. Al desembre hi haurà el pic més alt de contagi, segons l’OMS. Això significa un ritme d’entre 5.000 i 10.000 infectats per setmana a l’Àfrica. Només mesura unes 10 micres de longitud però és un ésser molt perillós. El brot de l’epidèmia d’Ebola del 2014 és el més mortífer que ha conegut el món. I el més estès de la historia de l’Àfrica Occidental. I no és que tingui més capacitat de contagi que altres soques d’aquest virus, sinó que ara hi ha més gent susceptible de ser infectada. El gran problema és que ha entrat a la ciutat.
En aquest programa ens preguntem, quan van aparèixer els primers casos d’Ebola al món? Com s’infecten d’aquest virus, les persones? Com es pot controlar el brot que afecta diversos països africans? En quins casos hi ha més risc de contagi? Quins són els símptomes més característics? I quin és el punt dèbil d’aquest virus? Per respondre aquestes preguntes hem anat a buscar el Dr. Ildefonso Hernández, catedràtic de Salut Pública de la Universitat Miguel Hernández i president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària; la Dra. Lucy Parker, epidemiòloga de Metges sense Fronteres i professora de la Universitat Miguel Hernández; el Dr. Antoni Trilla, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i professor del Departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona; el Dr. Jordi Serra Cobo, professor del Departament de Biologia Animal de la UB i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio); Francesc Xavier Abad, cap de Laboratoris en Biocontenció del Centre de Recerca en Sanitat Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona; el Dr. Josep Maria Gatell, cap de Malalties Infeccioses i sida de l’Hospital Clínic i catedràtic del Departament de Medicina de la Universitat de Barcelona, i la infermera de cures intensives de l’Hospital Clínic de Barcelona Laura Trigo.

Una epidèmia devastadora
L’Ebola s’ha arribat a convertir en la principal causa de mort a Libèria. Segons dades de l’Organització Mundial per a la Salut, el virus mata 250 persones per setmana. La primera epidèmia va ser el 1976 a la República Democràtica del Congo i al Sud del Sudan. Aleshores encara es desconeixia el virus i va provocar 431 morts. Des d’aleshores, hi ha hagut 18 brots d’Ebola a l’Àfrica. Els principals han estat al Congo i a Uganda, on van morir 254 persones el 1995; i 224, el 2000 i el 2007. L’epidèmia del 2014 ha avançat imparable malgrat els esforços de l’OMS, Metges sense Fronteres i els governs de Guinea, Libèria i Sierra Leone. Gairebé 5.000 morts, ja. La doctora Lucy Parker se’n va anar a Sierra Leone perquè sabia que com a epidemiòloga podia aportar coses útils a Metges sense Fronteres. Ella, que ha vist els efectes catastròfics de la malaltia, explica al “Quèquicom” per què resulta tan difícil frenar l’expansió del virus a l’Àfrica.
Espanya és el primer país amb un cas de contagi fora d’Àfrica. La infecció de la infermera Teresa Romero va escampar el pànic a tot l’Estat perquè va estar fent vida normal tot i tenir els primers símptomes de la malaltia. La reportera del programa Georgina Pujol va a l’Hospital Clínic, que és un dels dos centres de l’estat espanyol amb un nivell alt de protecció i aïllament per atendre pacients infectats amb el virus de l’Ebola. Allà fan cursos de formació de tres setmanes per ensenyar als professionals de la salut com posar-se i treure’s el vestit d’aïllament. Sempre hi ha un observador que supervisa les accions de la persona que ha estat en contacte amb el malalt infectat. Cada vegada que es treuen una peça de roba han de ficar les mans en aigua clorada durant un minut, per evitar contacte amb fluids de l’exterior. Com que treure’s l’equip de protecció és un dels moments de més risc de contagi, la infermera Laura Trigo li ensenya a la reportera com treure-se’l pas a pas.

Malalties emregents
En aquest capítol també visitem el Centre de Recerca en Sanitat Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries. Es tracta d’un dels únics laboratoris de l’estat espanyol amb biocontenció de nivell 3 on s’estudien malalties infeccioses zoonòtiques emergents que transmeten els animals, tan domèstics com salvatges. Entrar en les zones del laboratori on es manipula els virus és com entrar en el cor d’una ceba. S’han de passar diversos compartiments amb unes exigències severes de descontaminació. El més important és no escampar cap a l’exterior els virus de les malalties exòtiques que investiguen. La reportera hi entra per saber quins són els protocols de seguretat biològica que s’han de seguir per manipular microorganismes com el mers-coronavirus que arriben a les persones a través dels camèlids i causen la mort al 35% de les persones que s’infecten. El Dr. Xavier Abad és un expert microbiòleg i viròleg que també estudia la persistència dels virus en el medi ambient.

Un virus amb nom de riu
Al cor de l’Àfrica hi ha el riu Congo. La seva conca és immensa: fa 7 vegades la península ibèrica. El Congo és el segon riu més cabalós del món, després de l’Amazones. Però és el més fondo, amb punts de 230 metres de fondària. Un dels seus afluents és el Mongala, que està alimentat, en la seva capçalera, pel riu de les Aigües blanques, el Legbala, també anomenat Ebola.
En aquest entorn, hi viu un ratpenat gegant, frugívor, que manté un cert equilibri amb un virus. Es tracta del virus de l’Ebola, que complica la vida als ratpenats, però que generalment no els mata, només als espècimens més vells o malats. I és que, els virus que maten totes les seves víctimes no tenen futur, tard o d’hora es queden sense hostes i ells també desapareixen. L’evolució ha preservat aquells virus que no maten o maten poc.
El problema apareix quan un virus migra a una altre espècie que li resulta desconeguda; aleshores poden passar dues cosses: que no faci res o que causi veritables destrosses.
Aquesta situació es va donar el 1976 quan un mestre d’escola – que es deia Mabalo- va emmalaltir amb aquest virus d’Ebola, un virus inofensiu per als ratpenats, però mortal per als homes.

Una infecció que fa callar els guàrdies
Si no hi ha ferides, els virus no ens ataquen per la pell, sinó per les mucoses (ulls, nas, boca, etc.). Per protegir-nos, a totes les mucoses hi ha una barrera feta a partir d’unes cèl•lules encarregades de capturar els estranys, desmuntar-los i mostrar els seus restes per tal que el sistema immunològic creï la resposta adequada. Tot i aquesta barrera defensora, sempre hi ha virus que la traspassen i aconsegueixen arribar al seu objectiu. Cada virus té les seves preferències: si és el de la hepatitis, per exemple, atacarà les cèl•lules del fetge.
El virus entra a la cèl•lula i l’esclavitza. Fa que amb la replicació de l’ADN cel•lular es repliqui també la informació genètica del virus. Així, el virus es multiplica i, generalment, la cèl•lula rebenta i el virus s’escampa. Així evoluciona una infecció vírica.
En tot aquest temps, però, si tot va bé, el sistema immunològic haurà estat capaç de crear suficients anticossos per neutralitzar els virus invasors. No els matarà perquè els virus no es poden matar (no tenen activitat metabòlica i no es pot matar una cosa que no està viva), però es poden bloquejar per evitar que puguin infectar. Els anticossos s’encarreguen de fer aquest bloqueig virus per virus, un per un, fins que la malaltia remet; però te’ls has de dissenyar tu, cada cop i a mida, segons quina sigui la soca que t’hagi infectat.
No serveix de res prendre antibiòtics en cas d’una infecció vírica, com l’Ebola o la grip. Els antibiòtics només serveixen per infeccions bacterianes. Per això es diu que la grip, “sense antibiòtics triga 7 dies, i amb antibiòtics només una setmana”.
La lluita contra el virus de l’Ebola, però, és més complicada que de costum: les cèl•lules defensores de les mucoses poden capturar-lo, però són incapaces de desmuntar-lo i d’ensenyar els restes. El virus les ataca: es replica dins seu, les mata i la infecció s’escampa. No és un virus gens selectiu, a més de les cèl•lules defensores pot atacar multitud d’altres cèl•lules: les musculars, les del fetge, les dels ronyons, etc. I també, les cèl•lules de les parets dels vasos sanguinis, que s’encarreguen de fer que aquests siguin impermeables, de manera que artèries i venes comencen a perdre sang. A més, els factors de coagulació es veuen afectats i per això, entre una cosa i l’altra, els infectats d’Ebola tenen hemorràgies. La sang, que és qui ha de portar l’aliment, l’oxigen i les defenses als òrgans malalts, està inutilitzada, escampant-se pel cos.
La salut de l’afectat empitjora molt ràpidament, i sense que el sistema immunitari hagi donat l’avís d’invasió, ni les característiques de l’invasor. Els guàrdies estan o morts o muts. Només quan la infecció ja s’ha fet molt important, el sistema immunològic se n’adona i començar a dissenyar i a fabricar anticossos. Però ho fa molt lentament, ja que el sistema immunològic també està afectat.

El paper dels anticossos
L’Ebola és una autèntica bomba biològica. Des del moment de la infecció, comença un compte enrere cap a la mort. Només un mateix pot aturar-ho fabricant els propis anticossos específics contra el virus. I en caldran tants com unitats de virus hi hagi. Tenint en compte com l’Ebola debilita el sistema immunitari i que no para de multiplicar-se, el problema és gros.
Els metges miren de mantenir viu el pacient hidratant-lo i fent-li transfusions, i es mira de guanyar temps donant-li anticossos procedents de persones que han sobreviscut a la malaltia. Però els anticossos sempre són d’un sol ús, de manera que aquests anticossos d’altres infectats poden servir per reduir la càrrega viral però no aturen el compte enrere. Cal que la persona infectada resisteixi prou temps com per posar en marxa la seva pròpia fàbrica d’anticossos a tot ritme per desactivar fins l’últim virus. Només persones fortes i amb una bona resposta immunitària, poden salvar-se ara per ara.