Màquines de caminar i lluitar
L’exèrcit romà va arribar a Empúries l’any 218 abans de Crist. Uns 20.000 soldats van desembarcar-hi. I d’allà, van anar baixant fins al riu Ebre. Una mica més amunt, van crear la base militar més important de la península que després es va convertir en la ciutat de Tarraco.
L’exèrcit romà era molt poderós i estava molt ben equipat. Estava format per milers de soldats que lluitaven per un salari que cobraven tres cops l’any. Per això buscaven la màxima eficàcia i la victòria ràpida. Els legionaris portaven a sobre tot allò que necessitaven per viure i lluitar, uns 30 quilos de pes. Anaven carregats com a mules. De fet, se’ls coneixia com “les mules de Màrius” perquè va ser aquest general de la República Romana qui va fer que els soldats ho duguessin tot al damunt. Caminaven entre 25 i 30 quilòmetres al dia. Eren autèntiques màquines de treballar.
Els romans copiaven la tecnologia militar dels seus rivals i les adaptaven a les seves necessitats. De fet, van heretar la catapulta dels grecs. Aquestes màquines podien tenir 20 metres d’alçada i no les transportaven d’un lloc de combat a un altre, les construïen en cada assetjament. Es tensaven amb un mecanisme de torsió de cordes. Podien llançar projectils fins a 300 metres de distància.

El primer aqüeducte de Tarraco
La galeria excavada és a tretze metres per sota de l’antiga ciutat romana i és una de les obres hidràuliques més antigues de la península. Comunica amb quatre llacs subterranis. Per accedir-hi, cal baixar dos pous amb una corda. La tècnica d’excavació d’aquest aqüeducte és molt semblant a la que feien servir els miners per fer túnels. Aquesta cova és un dels secrets més ben guardats de Tarragona. Té prop de 5.000 metres quadrats de superfície. Es va descobrir per casualitat fa 17 anys. En l’època romana, a Tarraco hi havia diversos pous que captaven l’aigua directament d’aquí. Els arqueòlegs creuen que, a la Tarraco Imperial, l’aigua de la cova urbana desembocava al mar.

Trencar pedres amb fusta i aigua
El romans feien unes petites clivelles o fenedures a la roca, o aprofitaven esquerdes ja existents, i hi ficaven, ben atapeïda, fusta ben seca.
La fusta seca ha perdut l’aigua que contenia quan era un arbre, però no la seva estructura, les cel•les. En mullar-les, com que al seu interior hi ha sals, per osmosi, cada cel•la s’omple d’aigua i s’infla amb una força tenaç. A poc a poc anaven eixamplant la clivella fins que la roca es partia.
Si mai poseu cigrons en remull, veureu que s’inflen molt. Doncs així es comporten les cel•les de la fusta.

Vitrubi i els aqüeductes
Les ciutats romanes creixien i, per tant, també creixien les necessitats d’aigua. Calia, doncs, portar aigua de lluny. La solució era l’aqüeducte.
És fàcil entendre que un canal, sigui per terra o sobre arcades, ha de tenir un pendent mínim perquè l’aigua hi circuli, ja que si és massa pla l’aigua s’estanca.
I el pendent mínim recomanat l’havia calculat un savi romà del segle primer abans de Crist, Marcus Vitruvius Pollio: Vitruvi.
Bé, aquest home no, el seu pare.
Vitruvi defineix amb precisió quina és la inclinació mínima i quina la inclinació màxima d’un canal. Perquè, si bé hi ha un pendent mínim, també hi ha un pendent màxim, ja que, si és massa fort, tindrem problemes.
En augmentar la inclinació, la velocitat de l’aigua creix, i si hi ha més velocitat, hi ha més energia i l’aigua comença a arrencar partícules del recobriment del canal.
I el raig d’aigua i sorra comença a llimar ràpidament l’aqüeducte.
És per això que moltes vegades l’aqüeducte no anava directament al seu destí, sinó que tenia un traçat sinuós per allargar el recorregut i reduir el pendent, perquè l’aigua no tingués tanta capacitat destructiva.
Altres vegades, per dissipar energia, es feien escales amb graons de pedra, o petits salts d’aigua que anaven a una bassa i, un cop calmades les aigües, l’aqüeducte continuava amb un pendent suau.

Estrena 19 de novembre de 2013