L’ou o la gallina?
El reporter Pere Renom i Àngel Galobart, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, visiten el jaciment de Coll de Nargó, un dels més importants d’Europa en ous de dinosaure. Aquests ous són molt útils per establir millor la cronologia del final de l’era mesozoica i permeten conèixer com era la biologia reproductiva de diferents espècies de dinosaure.
A plató, Jaume Vilalta mostra un ou de la col•lecció CosmoCaixa, que té 70 milions d’anys. Un ou de Saltasaurus, un dinosaure que feia uns 12 metres i pesava unes 8 tones. Haurien de passar més de 50 milions d’anys perquè a les selves del sud-est asiàtic apareguessin els primers animals semblants a una gallina. I la gallina es va domesticar, per primer cop, fa només 10 mil anys. Però encara hi ha ous molt més antics que el de Saltasaurus. Els amfibis, els peixos i també tots els invertebrats que van precedir els dinosaures es reproduïen per ous.
De fet, els primers organismes unicel•lulars es poden considerar,d’alguna manera, ous. Per tant, els ous són, com a mínim, 3.000 milions d’anys anteriors a les gallines.
Els dinosaures es van extingir fa 65 milions d’anys i molts dels rèptils actuals estan amenaçats d’extinció. Al Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya crien en captivitat diferents espècies de rèptils autòctons i exòtics, especialment tortugues, i participen en diferents programes de reintroducció. Albert Martínez, explica com s’incuben artificialment els ous per augmentar l’èxit en les eclosions i determinar el sexe de les cries.

Indicadors de contaminació
Els ous els fabrica la femella a partir d’allò que menja, per tant es poden estudiar com a bioindicadors ambientals. Renom visita la Punta de la Banya al Delta de l’Ebre acompanyat de Carolina Sanpera, del Departament de Biologia Animal de la UB, i Lluís Jover, de l’Institut Recerca Biodiversitat de la UB. Allà descobreix que els ous de gavina corsa indiquen, per exemple, que els nivells de mercuri a la Mediterrània han augmentant sensiblement en els últims 50 anys, mentre que el DDT s’ha reduït molt d’ençà de la seva prohibició com a insecticida.

Reproducció In Vitro
Els humans no ponem ous, però també ens reproduïm per mitjà d’ous. Les parelles amb problemes de fertilitat se sotmeten a diferents tractaments que permeten veure de ben a prop com és la fecundació humana i els primers estadis de desenvolupament. Jose Teruel, de l’Institut Valencià d’Infertilitat, fa diverses fecundacions in vitro amb microinjecció intracitoplasmàtica (ICSI) i mostra al reporter com es va dividint l’embrió en un incubador fins que es pot implantar a l’úter d’una dona el 5è dia de desenvolupament. En certa manera, la nostra reproducció continua lligada als ous. I la ciència, també.

Eina de laboratori
El reporter Pere Renom visita l’Institut de Recerca Biomèdica, on Eulàlia Belloc li explica l’ús dels ous de granota com a model per estudiar el càncer. Les cèl•lules embrionàries es divideixen molt ràpidament i funcionen de manera molt similar a com ho fan les cèl•lules cancerígenes. Per tant, estudiant la manera d’aturar el desenvolupament de les cèl•lules embrionàries es podria aplicar a les cancerígenes.

La mida de l’ou té alguna relació amb la mida de l’au?
A la natura hi ha unes limitacions màximes i mínimes en la mida dels ous, per raons físiques i de desenvolupament embrionari. Per això, encara que sorprengui, un ou d’estruç és proporcionalment petit i un ou de colibrí proporcionalment gran. Si prenem com a referència l’ou més familiar per a nosaltres, l’ou de gallina, podem calcular que la gallina pon un ou unes 50 vegades més lleuger que ella mateixa. Una gallina de tres quilos, 3.000 grams, fa un ou de 60 grams.
És a dir, una relació d’1 a 50. No és un ou gaire gros. Una gallina que pesés 65 quilos, com una persona, pondria ous de quilo i quart, mentre que normalment una dona fa nadons de més de tres quilos. Si mirem l’estruç, l’ocell més gros del món i que pon l’ou més gros del món, resulta que l’ou no és pas tan gros com tocaria. Un estruç pesa uns 100 kg, així que, seguint la proporció de la gallina, hauria de fer ous de dos quilos, però, en realitat, els fa de quilo i quart.
La relació és d’1 a 75. Això vol dir que els seus ous són proporcionalment molt més petits que els de la gallina. I és que un ou no pot ser tan gros com es vulgui. Perquè l’ou respira. La closca té milers de foradets per on es fa un intercanvi de gasos, però tot i que respira, no té pulmons.
L’oxigen ha de viatjar cap al centre de l’ou a poc a poc, per difusió.
Això implica que cap part de l’ou no pot ser gaire lluny de l’exterior.
En un ou molt gros, el centre de l’ou seria massa lluny de la closca i no podria rebre oxigen.
Malgrat aquesta limitació de grandària de l’ou, l’ou d’estruç no és l’ou més gros possible. A Madagascar hi va haver una espècie, extingida fa poc més de 500 anys, que feia ous de 34 cm de llarg. Era una bèstia de 3 metres, l’ocell elefant.
Si anem a l’altre extrem, per trobar l’ou d’ocell més petit hem d’anar a Cuba a veure el colibrí abella. La femella pesa 1,8 grams i pon ous com un pèsol,
un ou grandiós en comparació amb la mare, però és que els ous d’ocell tampoc no poden ser tan petits com es vulgui. Per petita que sigui l’espècie d’au, un pollet necessita un cert temps per formar-se, de manera que al rebost hi ha de tenir prou aliment.
Les incubacions més breus són d’uns 12 dies, en el cas dels ocellets molt menuts, i la més llarga és la del kiwi de Nova Zelanda, que arriba a 85 dies.

Les parts de l’ou
Un ou sense fecundar és una sola cèl•lula. El primer que veiem en un ou d’aviram és la closca, un recobriment de carbonat càlcic que dóna protecció mecànica al projecte reproductiu. La closca està plena de foradets, perquè l’embrió pugui respirar. De fet, al llarg dels dies l’ou evapora aigua i perd pes.
Això ens pot servir per distingir un ou fresc d’un ou vell. L’ou fresc pesa més i s’enfonsa. Si sura, és vell.
Sota el calci de la closca hi ha dues membranes que donen protecció microbiana a l’embrió.
Si obrim l’ou, el més evident és el rovell. El rovell és l’aliment per a l’embrió que creixerà dins de l’ou fins al dia de l’eclosió. El rovell és, en pes, la tercera part de l’ou i té molts greixos. Tot aquest aliment és per a l’embrió que, si tot va bé, es formarà a partir del disc germinal.
Si el rovell és l’aliment, podríem simplificar dient que la clara és el beure.
No és ben bé així, però el 90% de la clara és aigua i la resta són proteïnes, principalment albúmina, que és una proteïna essencial.
Aquestes proteïnes tenen forma allargada i, si s’escalfen, s’entrellacen entre elles en forma d’espiral. La clara qualla i canvia de color, de gairebé transparent a blanc.
La clara és aproximadament el 60% de l’ou, no té gens de greix i poquíssims carbohidrats, menys d’un 1%. A més de les seves propietats alimentàries, tant per a nosaltres com per al poll, també serveix com a amortidor per protegir l’embrió. I el que serveix també per lluitar contra els cops mantenint el rovell i l’embrió al mig de l’ou és la calaza, una espècie de tirant elàstic fet de dues espirals.



Estrena 15 d'octubre de 2013