Georgina Pujol presencia el moment en què activen l’implant coclear que el Dr. Orús va posar a Aurora Rodríguez a l’Hospital de Sant Pau, que hi torna a sentir després de vuit anys de sordesa absoluta.
Marta Capdevila, il·lustradora de “Les Tres Bessones”, ja va passar per aquesta experiència. Als 38 anys va poder sentir la veu dels seus fills i ho va reflectir en un conte. El seu fill Marcel viu la sordesa sense cap limitació. Ell porta dos potents audífons, com altres nens de l’escola Tàber, que pot desconnectar a voluntat. Des de plató, Jaume Vilalta explica com és l’oïda interna i permet als espectadors poder sentir una frase tal com la senten els qui porten un implant.

L’orella és un òrgan molt fi. Té un marge dinàmic d’un bilió (un 1 seguit de dotze zeros). Això vol dir que té una sensibilitat extraordinària, però al mateix temps és un òrgan molt delicat.

L’anatomia de l’orella
El presentador Jaume Vilalta explica el funcionament de l’orella. La part exterior de l’orella està formada pel pavelló auricular, concentra el so i el canalitza cap al conducte auditiu. En aquest conducte es forma una ona plana que impacta al timpà, una membrana prima que aïlla la part interna de l’orella de l’exterior. El timpà transmet les vibracions de l’aire als ossos òtics (el martell, l’enclusa i l’estrep). Aquests ossos piquen a la porta de la còclea, l’autèntic sensor d’àudio.

La còclea, un sensor prodigiós
La còclea és una espiral tan petita com un cigró, d’uns 35 mm de diàmetre, com el tap d’un bolígraf tipus “Bic”, i està plena de líquid. És tan delicada que està blindada per un càpsula òssia, i aquesta, al seu torn, protegida pel crani. A l‘interior de la còclea hi ha l’òrgan de Corti, que té una forma similar a una llengüeta. L’òrgan de Corti presenta un gruix diferent al llarg de la seva longitud i al seu interior hi ha fins a 25 mil sensors que són grups de cèl•lules ciliades. Les d’un extrem estan especialitzades en els sons greus i les de l’altre extrem en els aguts.
Quan els ossos òtics piquen sobre la finestra oval, transmeten la vibració al líquid, que envolta l’òrgan de Corti, i es forma una ona estacionària. Aquesta ona genera punts de pressió en llocs diferents segons la freqüència del so que arriba. La pressió exercida als diferents punts de l’òrgan de Corti es detectada per les cèl•lules ciliades, les encarregades d’excitar el nervi de l’oïda.
Aquestes cèl•lules són molt sensibles, els sons massa forts les van trencant i no poden regenerar-se. Així doncs, sentir un so molt fort de manera habitual pot provocar sordesa. Podria ser comparat amb un camp de gespa: quan el trepitgem de manera ocasional, pot recuperar-se, però si hi muntem un concert de rock quedarà inservible.
(???)fins a alliberar-se per la finestra rodona.

Com funciona l’implant
Jaume Vilalta i la pianista Marta Millà comparen la còclea amb un piano: els sensors de l’òrgan de Corti serien les tecles, i el nervi les cordes que hi ha dins, la caixa del piano. Si fallen els sensors, és com si el teclat no funcionés, no arriba cap informació del món exterior, malgrat que funcioni el nervi. Aquest problema pot solucionar-se amb un implant coclear. L’implant es col•loca a l’interior de l’òrgan de Corti i estimula directament el nervi. Actualment poden tenir fins a 22 elèctrodes. Cada elèctrode estimula una àrea àmplia de cilis: “Sentir-hi amb un implant -diu Jaume Vilalta- és com tocar les cordes d’un piano amb els punys”.
Cada elèctrode de l’implant correspon a un canal de freqüència determinat i junts formen el so que sentirà una persona sorda. Al plató en sentim una reproducció, tal com diu el presentador: “encara que per a nosaltres sembli la veu d’un robot, per a ells és com música celestial”.



Estrena el 14 de maig de 2103

Tots els capítols estan subtitulats. Premeu el símbol de la orella.



null