Catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers. Els ibers van viure a la costa mediterrània de la Península des del segle VI abans de Crist fins que els van sotmetre els romans. Tenien una llengua pròpia que encara no s’ha pogut desxifrar. La reportera Georgina Pujol va a la ciutadella ibèrica de Calafell per aprendre a teixir, cuinar i escriure com ells.
Al plató s’expliquen els secrets d’una de les armes més contundents utilitzades en aquella època: l’ariet.

Estrena 20 de novembre de 2012


Els ibers eren un conjunt de pobles que van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. La reportera Georgina Pujol experimenta com es vivia a la ciutadella de Calafell: fa tovots (els maons de l’època), pasta fang i lliga canyes per construir la teulada d’una casa ibèrica. L’arqueòleg i conservador Lluís Garcia és el seu cicerone. Ell és qui li ensenya que aquestes vivències formen part de l’arqueologia experimental. Es tracta d’una disciplina que intenta reconstruir tant els objectes com les ruïnes que es troben en jaciments arqueològics per validar o descartar les teories que s’elaboren a partir de la seva descoberta. A més de servir per a la investigació, l’arqueologia experimental també es fa servir amb finalitats didàctiques i museístiques.

L’ibèric, un gran desconegut

De l’ibèric, la llengua dels ibers, se’n té un coneixement molt fragmentari. S’han traduït, per exemple, algunes esteles funeràries perquè els noms propis es coneixien en llatí. Però, tot i així, l’ibèric és una llengua que no s’ha pogut desxifrar, perquè no s’han trobat prou documents traduïts al grec o al llatí per poder fer-ne un diccionari. Els ibers escrivien en làmines de plom, perquè no tenien ni pergamins ni paper. I com que el plom era un metall valuós, el tornaven a fondre i se’n conserven pocs fragments.
La llengua dels ibers, doncs, continua sent un gran enigma.


El torn de terrissaire

El mestre terrissaire Jordi Camprubí mostra a plató la innovació que va suposar el torn respecte a la tècnica tradicional d’anar construint una peça en espiral amb un cordó de fang. Una de les grans aportacions dels ibers a la península ibèrica va ser el torn de terrissaire. El van importar dels grecs, amb qui tenien contactes comercials. La tècnica primitiva, la del cordó de fang, és molt més lenta, i a més és molt difícil que en surti una peça maca, uniforme i ben simètrica. Les unions de fang fetes amb aquest tècnica no són gaire resistents i no queden sempre ben unides, totes les juntes són unions febles. Només les parts que es deformen amb els dits són fortes. Això a la terrissa feta amb torn no passa, tot és des del principi d’una sola peça.
Les peces fetes amb torn són més resistents. A més, quan es reparteix el fang de les parets per tapar la unió és molt probable que puguin quedar petites bosses d’aire, que amb l’escalfor del forn es poden expandir i trencar la paret del gerro. El torn de terrissaire, doncs, va servir per augmentar molt la productivitat.

Artesania tèxtil i cuina en època dels ibers

La reportera ajuda Anna Homs, experta en tints naturals i teixits de l’antiguitat, a collir plantes típiques dels boscos mediterranis per tenyir llana tal com ho feien les dones ibèriques. Filar i teixir requeria uns coneixements tècnics i unes eines que no estaven a l’abast de tothom. O sigui que teixir i tenyir era cosa de rics.

D’altra banda, l’arqueòleg i museòleg Joan Santacana explica quin tipus de plats menjaven els ibers. O també com es pot deduir si les closques de bivalves trobades en un jaciment arqueològic eren restes d’un gran tiberi o bé eren allà per altres raons. També parla del consum de l’oli. Sorprenentment, els ibers el coneixien però no en fabricaven gaire. En van començar a consumir primer gràcies als grecs i després, als romans, que en van estendre l’ús per tota la Península.


L’ariet, una arma amb molta física

Jaume Vilalta explica a plató, amb l’ajuda d’una maqueta, el funcionament i la física que amaga una arma molt utilitzada per penetrar a les fortaleses dels enemics: l’ariet.
L’invent està documentat pels assiris 2.000 anys abans de Crist. L’energia de l’impacte d’un ariet depèn en primer lloc de la seva massa. Si en doblem el pes, en doblem l’impacte, però si pesa massa és molt difícil de poder manipular. Els cartaginesos, enemics mortals de Roma, van ser els primers que van penjar els ariets en una estructura fixa. I així van posar la física a favor seu. El fet de no haver d’aguantar l’ariet a mà fa que es pugui augmentar molt la massa del tronc i concentrar totes les forces a agafar empenta. Accelerar al màxim l’ariet és una gran inversió, ja que si se’n dobla la velocitat, se’n quadruplica l’energia. L’energia cinètica creix amb el quadrat de la velocitat. Com més massa i més velocitat, més destructor serà l’impacte. Però l’invent té un altre avantatge. En tirar-lo enrere, el tronc puja. Tota l’energia que s’inverteix a aixecar l’ariet queda emmagatzemada com a energia potencial, que se suma a l’energia cinètica. Cap porta s’hi pot resistir.

La ciutadella ibèrica de Calafell

És un jaciment iber únic en tot l’estat espanyol perquè s’ha reconstruït tal com era fa 2.500 anys. L’arqueòleg Joan Santacana, que el va descobrir fa més de 30 anys, va decidir convertir-lo en un museu aplicant les tècniques de l’arqueologia experimental. Com que està en un mal lloc, amenaçat per la via del tren, la carretera, una discoteca i diverses urbanitzacions, va veure que era l’única manera de poder-lo conservar. Com que s’ha reproduït de manera molt fidel amb les dades de les recerques arqueològiques, forma part de la xarxa europea EXARC, que agrupa els museus a l’aire lliure que tenen un tractament didàctic rigorós.