Els humans tenim un negoci a mitges amb les abelles. Nosaltres en tenim cura, i elles, a canvi, produeixen mel, pol•len, cera, pròpolis i gelea reial. A més, pol•linitzen les flors dels nostres conreus i permeten que n’obtinguem els fruits.
Fa 40 anys un rusc donava 20 kg de mel l’any i avui en dóna només 15 kg. Això és degut als insecticides, al canvi climàtic, a nous paràsits, com la varroa, i a predadors, com la vespa asiàtica, que n’amenacen la supervivència. Si volem mantenir aquest negoci a mitges haurem de tenir més cura, encara, de les nostres sòcies.



La reportera Samantha Vall es vesteix d’apicultora per conèixer el món de les abelles. El 30% del que mengen els humans és gràcies a la pol•linització que fan les abelles; sense elles, la majoria dels vegetals no es podrien reproduir. L’home en treu, a més, molt profit, del treball d’aquests insectes: els pren la mel, el pol•len, la cera, el pròpolis i la gelea reial; però l’apicultor també treballa per a elles, els regala la casa i les porta on hi ha floració: és un negoci a mitges. Si l’apicultor no fes bé la seva feina, les abelles marxarien del rusc.
L’apicultor Salvador Mallofré obre un rusc fins que hi troba la reina, sense la qual el rusc deixaria d’existir. Es veu com pon els ous i com neix una obrera. En un rusc poden haver-hi fins a 50.000 abelles, però no totes fan mel, només les més velles. Per facilitar-los la feina, els apicultors els proporcionen cera perquè només es dediquin a fer mel.
La qualitat de la mel
“Quèquicom” explica per què la mel és tan digestiva, i per què s’aconsella prendre-la després de menjar. En realitat la mel té aquestes propietats perquè és nèctar de flors que ha passat per l’estómac de l’abella, que el regurgita en arribar al rusc. El professor de Botànica de la UB Jaume Cambra, que ha assessorat el reportatge, mostra també com el consumidor pot saber si la mel té la qualitat adequada.
Maria Josep Rosselló, especialista en Nutrició i Dietètica de la Universitat Ramon Llull, parla de les propietats del pol•len i d’altres vegetals molt rics en proteïnes, com ara les algues.
Al plató, Toni Mestres ensenyarà un rusc viu per dins, mostrarà de quin color veuen les flors les abelles i explicarà que les abelles són com tots els insectes perquè tenen 3 parts: cap, tòrax i abdomen.
Pol•len, cera i pròpolis
El reporter Pere Renom també es vesteix d’apicultor per recol•lectar la resta de productes que obtenim de les abelles. El pol•len és un aliment molt nutritiu que les abelles utilitzen per alimentar la cria i que nosaltres consumim com un complement vitamínic natural. La cera és el material amb què construeixen les cel•les. Per augmentar la producció de mel i per obligar les abelles a construir les bresques allà on interessa, els apicultors posen als ruscos quadres amb cera estampada. El pròpolis és una mena de resina que les abelles extrauen dels borrons de molts arbres i que utilitzen per segellar i esterilitzar l’interior del rusc. Nosaltres en fem caramels, xarops, ungüents o tintures de propietats antifúngiques i antibacterianes.
Varroa i vespes, el nou perill
Malauradament en els últims anys les abelles viuen una sèrie d’agressions contra les quals no poden lluitar. Els insecticides que es fan servir en agricultra sovint maten tota mena d’insectes, ja siguin perjudicials o beneficiosos.
El canvi climàtic en zones com el Mediterrani s’associa a sequeres, i les abelles depenen de l’aigua tant per beure com per a la floració.
També hi ha els enemics naturals. L’abellerol és un ocell insectívor molt voraç. De vegades s’agrupa en estols de centenars d’individus davant dels ruscos i fa autèntics estralls.
La varroa és un àcar que parasita les abelles i els xucla l’hemolinfa, l’equivalent a la nostra sang. Per tant, les debilita i les exposa a infeccions de microbis. Va arribar de l’Àsia l’any 1984 i actualment és una plaga que afecta la majoria d’eixams.
Un altre enemic que també ve de l’Àsia és la Vespa velutina. Com moltes vespes és carnívora i caça abelles per alimentar les seves larves. D’ençà que va arribar, aquesta vespa s’ha estès per una bona part de França i el País Basc. Com que depèn de la humitat, difícilment colonitzarà la Catalunya més seca. Els apicultors la combaten capturant les reines a la primavera i localitzant i destruint-ne els ruscos a l’estiu.