Les piscines són saludables tant per practicar la natació com per fer rehabilitació, però convé respectar les normes d’higiene per evitar reaccions adverses amb el clor. El clor de desinfecció, combinat amb matèria orgànica, com el pèl o l’orina, genera uns gasos que podrien afectar l’ADN de les cèl•lules. Per aquest motiu les piscines han d’estar ben ventilades.

Estrena 15 de febrer de 2012




El clor
Una piscina pública és un gran recipient ple d’aigua calenta on es banyen centenars de persones cada dia. Sota els nostres peus s’amaguen les instal•lacions que garanteixen la higiene de l’aigua. Esquemàticament, en destaca la bomba hidràulica, els filtres, un panell de control i un sistema d’escalfament. La bomba xucla l’aigua de la piscina i la introdueix en un laberint de tubs. La primera parada són els filtres. Aquí s’eliminen les partícules més grosses, com cabells, borrissol, fulles o insectes. A continuació, l’aigua és desinfectada, habitualment per mitjà de clor. Una vegada desinfectada, l’aigua es condueix fins a uns intercanviadors de calor que l’escalfaran a uns 26º C abans de retornar-la a la piscina. Si no es fes així, l’elevada temperatura i l’entrada contínua de matèria orgànica a través dels banyistes convertiria la piscina en un perillós caldo de cultiu.
Un estudi ha detectat que quan afegim clor a l’aigua reacciona amb compostos orgànics i genera subproductes de la desinfecció com els trialomentans, el cloroform, bromoform, o els àcids cloroacètics, entre molts altres. Aquests productes són mutagènics, per tant, poden alterar el nostre DNA. Entren al cos per tres vies. Per ingesta, si ens empassem aigua, pel contacte amb la pell i per inhalació, quan respirem. La inhalació és la via principal d’entrada, ja que aquests productes es generen dins l’aigua, però són volàtils i passen a l’atmosfera que hi ha al voltant de la piscina.
L’estudi s’ha fet analitzant la sang, l’orina i l’aire exhalat de 49 persones no fumadores que havien estat nedant durant 40 minuts en una piscina. Ha estat elaborat coordinadament per diferents centres de recerca. Un dels autors és Joan Grimalt, químic de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua. Segons Grimalt “Les persones que hi són tot el dia, a la piscina, com són els monitors o els nedadors professionals, evidentment, tenen un factor de risc més elevat [...]. Avui per avui està claríssim que anar a nadar a la piscina és molt recomanable. Ara bé, diguem que, com tot es pot millorar a la vida, seria bo que les piscines tinguessin una menor dosi d’aquest compostos o que canviés el que es pugui per disminuir la presència de trialometans”. Unes bones mesures per disminuir la presència d’aquests compostos són millorar la higene, és a dir, dutxar-se abans de nedar, utilitzar casquet de bany, no orinar dins l’aigua o evitar nedar estant refredat. També es poden millorar alguns aspectes de les instal•lacions i finalment és pot optar per sistemes de desinfecció alternatius.
El presentador Jaume Vilalta explica per què desinfecta el clor. L’àtom de clor té 17 electrons disposats en 3 òrbites. A l’òrbita exterior li manca un electró per ser estable. Per tant, el clor té tendència a reaccionar amb altres àtoms per sostreure’ls un electró. Aquest procés s’anomena oxidació, d’oxigen, perquè l’oxigen, com el brom, també són elements àvids d’electrons. Quan afegim clor a l’aigua de la piscina reaccionarà amb els àtoms que trobi, desestructurà les molècules que formen i matarà els microbis que en tenen.

La rehabilitació
Durant anys Carles Plaza va córrer maratons, va participar en curses de muntanya, marxes atlètiques i va pujar muntanyes, fins que li van diagnosticar una artrosi degenerativa als malucs que en pocs mesos el va deixar gairebé invàlid. Va entrar en llista d’espera perquè li implantessin dues pròtesis als malucs. Els primers mesos d’espera van ser un calvari. El dolor l’obligava a prendre fins a set calmants al dia. Quan va començar les sessions de rehabilitació dins l’aigua amb en Mario Lloret, abans de l’operació, va experimentar una recuperació espectacular en poques setmanes. Ara porta una pròtesi al maluc esquerre i s’està recuperant per poder tornar al quiròfan perquè n’hi posin una altra al maluc dret.
Mario Lloret és metge i professor d’educació física a l’INEF. Nedador i waterpolista de jove, ara és plusmarquista mundial de la categoria màsters, més grans de 50 anys, en les modalitats de papallona i estils. El seu estret lligam amb l’aigua l’ha empès a especialitzar-se en la medicina de la natació i en les teràpies de rehabilitació aquàtica.
Com ell mateix afirma:
“Treballar a l’aigua té una sèrie de beneficis respecte al treball terrestre. El treball terrestre no està exempt de gravetat i com a conseqüència d’això les nostres articulacions i, bàsicament, les articulacions de la columna vertebral estan sotmeses a una pressió excessiva. A nivell del medi aquàtic s’atenua en un 90% aquesta càrrega a nivell vertebral i, per tant, tot el que són alteracions tipus hèrnia discal, lumbàlgies, ciatàlgies, neuropaties a nivell vertebral solen ser molt ben rebudes i molt ben tractades i, realment, els pacients que vénen per aquestes indicacions amb un certa solvència veuen com en 2-3 mesos les coses milloren d’una manera molt important”.

El principi d’Arquimedes
La clau per rehabilitar-se millor i més de pressa dins l'aigua és la poca gravetat. I per què hi ha tan poca gravetat? Òbviament, per la flotació. I per què hi ha flotació? Bàsicament, pel principi d’Arquimedes. Segons aquest principi, tot cos submergit en un fluid rep una força ascendent igual al pes del fluid que desplaça.
El presentador Jaume Vilalta demostra amb un experiment el principi d’Aquimedes. Si se submergeix una bola en un recipient ple d’aigua fins a dalt s’observarà com part de l’aigua vessarà i la bola disminuirà de pes. Si aleshores es recull aquesta aigua i es pesa s’observarà que el pes coincideix exactament amb la diferència entre el pes de la bola dins i fora de l’aigua. Tot el pes que perd la bola dins l’aigua és el pes de l’aigua que desplaça.
Quan la gravetat i el principi d’Arquimedes s’igualen el que determina la flotació d’un cos és la relació de densitats. La densitat de l’aigua dolça és de 1.000 kg/m3 i la densitat del cos humà varia segons els teixits. Els músculs i els ossos són més densos que l’aigua i el greix és menys dens que l’aigua, però en conjunt el cos humà és més dens que l’aigua. Per tant, tendiríem a enfonsar-nos. Però en realitat els humans flotem gràcies al fet que els pulmons estan plens d’aire i l’aire és molt menys dens que l’aigua.

La natació
Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència.
La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles.
La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere.
Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.
Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.
Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.
El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències.
Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.
En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.