(Reemissió)
La MAT, o línia de Molt Alta Tensió, té per objectiu unir la península ibèrica amb la resta d’Europa per una línia elèctrica de 440.000 volts que travessa l’Empordà i els Pirineus. “Quèquicom” aporta el coneixement tècnic i científic necessari per formar-se una opinió sobre aquesta infraestructura, que és una de les més polèmiques de la història de Catalunya.






La primera qüestió és si s’ha d’incrementar la capacitat de la xarxa elèctrica.
Xavier Quer, president de l’Associació Municipis Contra la MAT, es pregunta si les dimensions de la nova infraestructura s’ajusten a les necessitats del consum gironí. Manel Nicolàs, del Col•legi d’Enginyers Tècnics de Barcelona, defensa la creació de la MAT perquè la província de Girona no depengui d’una única via de subministrament.

El consum elèctric de les comarques de Girona s’ha duplicat des de 1992, i augmenta substancialment a l’estiu. En canvi, Girona gairebé no en produeix; és una importadora neta de la que es produeix a la resta de Catalunya o d’Europa.

El programa explica que l’electricitat no es pot emmagatzemar i que, per tant, la xarxa elèctrica s’ha de dissenyar per als moments de màxima demanda.
I per què precisament una de 440.000 volts i no dues de la meitat de tensió?
Marc Boada demostra la relació entre el voltatge i les pèrdues energètiques per calor en les línies de transport. Com més voltatge, menys dissipació d’energia, o, el que és el mateix: a més alta tensió, més eficiència.
Miquel Piris es pregunta si l’electricitat que necessiten aquestes comarques es podria obtenir amb plaques solars i visita una instal•lació urbana en companyia de Josep Puig, del Grup de Científics per un Futur No Nuclear, que admet que s’ha de recórrer a diferents fonts alternatives per satisfer la demanda independentment de les fluctuacions de la radiació solar. Com a enginyer industrial, Puig sosté que tota línia s’hauria de fer soterrada aprofitant infraestructures o carreteres per evitar l’impacte sobre el terreny.

Lluís Pinós, de Red Eléctrica Española, diu que l’impacte ambiental és menor amb torres aèries que soterrant la línia, ja que enterrar-la suposa fer una rassa de 15 metres d’ample on no es podran plantar arbres ni construir-hi al damunt mai més. Afegeix que el cost del soterrament és deu cops superior al dels trams aeris. L‘opció finalment adoptada és soterrar només el tram més pròxim a la frontera, uns 22 quilòmetres.