“Quèquicom” explica per què la bicicleta és la màquina perfecta. Consumeix 40 vegades menys que el cotxe i fabricar-la estalvia 100 vegades més energia que l’automòbil. És també el mitjà de transport urbà més ràpid en distàncies inferiors a 8 km. I a més, fer-la servir és saludable.



Pere Renom participa en la classe de spinning (bicicleta estàtica) més multitudinària del món per constatar els beneficis sobre el sistema cardiovascular d’aquest esport. Més tard s’inicia en la bicicleta de muntanya (BTT) amb Israel Núñez, 6 vegades campió d’Espanya i campió de la Titan Desert. La BTT és una modalitat molt explosiva i tècnica pel fet que es practica en terrenys molt irregulars. Israel Núñez dedica molt temps a la muntanya per conservar la tècnica, però la major part de l’entrenament el fa a la carretera, on treballa la resistència. La carretera és la disciplina reina del ciclisme esportiu. I un dels grans ciclistes catalans dels últims temps és Melcior Mauri. Especialista en contrarellotge i bon rodador, Mauri va aconseguir 52 victòries com a professional. Sap què és posar el cos al límit. El premi a aquest esforç és que de vegades s’aconsegueix ser l’esportista perfecte damunt la màquina perfecta.

Marc Boada explica la relació entre els plats, els pinyons, la potència i la distància que recorre la roda per cada volta que fan les cames. La pedalada té un punt mort que resta eficiència a la bicicleta i pot causar lesions als genolls. Un inventor espanyol ha resolt aquest problema amb l’anomenat sistema rotor. S’elimina així una de les poques contraindicacions que podria tenir el ciclisme com a exercici físic molt saludable. L’únic risc és perdre l’equilibri i, curiosament, com més corre més estable és la bicicleta. Això és el que més els costa d’entendre als nens quan comencen a anar en bicicleta.

Marc Boada demostra a plató l’efecte giroscòpic que fa que un cos en rotació tendeixi a mantenir l’orientació del seu eix en l’espai. Això fa que una baldufa s’aguanti dreta encara que es mogui el terra i explica també que una motocicleta continuï la seva trajectòria fins i tot quan el conductor ha caigut.
LA BICICLETA, LA MÉS EFICIENT

Melcior Mauri descriu com han evolucionat les bicicletes de competició des dels anys 80 fins a l’actualitat. A partir de l’ús de materials molt lleugers, com l’alumini inicialment i el titani i la fibra de carboni més tard, s’ha reduït uns 3 quilos el pes de les bicicletes.

Fins i tot sense l’ús de materials d’alta tecnologia, la bicicleta és el mitjà de transport mecànic energèticament més eficient, ja que no necessita cap mena de combustible, tret de l’alimentació del ciclista. A més, no emet gasos ni fa soroll. Per desplaçaments llargs continua resultant molt útil si es combina amb transport públic, pràctica que s’ha vist molt afavorida amb l’aparició de les bicicletes plegables. Una amplíssima oferta de models de bicicletes que busquen des de l’estètica més innovadora a la funcionalitat més estudiada.

Els vehicles amb rodes han estat moguts per cavalls des de l’antiguitat, però a partir del segle XVII van començar a sorgir vehicles amb rodes moguts amb les nostres pròpies cames. Aquest va ser el principi que amb el temps va impulsar la invenció de la bicicleta. El reporter Pere Renom repassa l’evolució d’aquest vehicle amb enginys com el cèlériphere, la draisina, el velocípede o el bicicle fins a la bicicleta pròpiament dita, tant de passeig com de competició.

L’AERODINÀMICA

A més, també s’han trobat línies molt aerodinàmiques obtingudes amb assajos en túnel del vent. De fet, l’aerodinàmica és fonamental en el ciclisme de competició ja que la resistència de l’aire augmenta amb el quadrat de la velocitat. Això explica que, precisament per minimitzar aquesta resistència, el ciclista adopti la característica forma de fletxa o de ventall, de la mateixa manera que molts ocells migradors volen en formació de V.

L’any 2008 Sam Whittingham va fixar el rècord del món de velocitat sobre una bicicleta en pla i sense cap ajuda en 132 km/h. Pedalant a l’abric de pantalles aerodinàmiques especialment dissenyades, Fred Rompelberg va arribar als 268 km/h. S’ha de tenir en compte, però, que, per aconseguir aquestes velocitats, no n’hi ha prou de vèncer la resistència de l’aire, també fa falta una gran potència en la pedalada.