Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
El totxo és el principal element constructiu en una bona part del món. Malgrat la seva aparent senzillesa té molta ciència, en el material, les proporcions, la fabricació i l’ús. El QQC ho mostra de maneres ben diverses. Participa en un concurs de paletes, fa conducció de ral•lis en un terreny argilós, es fica dins d’un riu a la recerca d’argila, visita una bòbila o analitza un torró de crocant.

Escrit per: Equip Editorial
El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.
Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl•lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

Escrit per: Equip Editorial
Què tenen en comú el carbó de cremar, un casc de motorista i un diamant?
Són tres cares del carboni, un element químic amb propietats extraordinàriament diferents segons com s’organitza.
Pere Renom construeix una pila carbonera per fer carbó vegetal. Més tard assisteix a la talla d’un un diamant i entén per què és tan brillant. Finalment s’explica per què la fibra de carboni és resistent com l’acer, però es treballa com si fos cotó.



La pila carbonera
Tradicionalment, una pila carbonera es construeix amb fusta d’alzina, ja que dóna un carbó de gran qualitat. Marc Boada ensenya la tècnica per construir-ne al reporter Pere Renom. A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la fusta d’una pila carbonera es manté a 100ºC fins que perd tota l'aigua. A partir d’aleshores augmenta progressivament de temperatura i va perdent diferents substàncies químiques fins que es converteix en carbó vegetal, amb un 85% de contingut en carboni. La clau és limitar l’entrada d’oxigen per evitar la inflamació espontània de la fusta.

La talla de diamants
En condicions d’altíssima pressió i temperatura, pròpies de les profunditats terrestres, el carboni cristal•litza en unes pedretes de formes prou regulars: són els diamants en brut. Una vegada tallats, els diamants es converteixen en les joies més apreciades del món, a causa de la seva bellesa i perdurabilitat. El preu final del diamant el determina sobretot el pes (quirats), però la brillantor també compta. Es tracta de triar la talla que doni més quirats sense perdre brillantor. El joier i tallador Paco Corodia ensenya com es talla un diamant. Vilalta explica a plató la difracció de la llum, el fenomen òptic que hi ha darrere els centellejos multicolors dels diamants.

La fibra de carboni
A més de les diverses formes naturals, el carboni també pot adoptar algunes formes artificials. La més coneguda és la fibra de carboni, un material estructural com l’acer, l’alumini o la fusta, que es treballa com si fos un teixit, com la seda, la llana o el cotó. Els operaris són veritables sastres del carboni. L’enginyer Bernat Calpe explica quina ha de ser l’orientació dels microfilaments de carboni en funció de les forces que ha de suportar. I aquesta orientació s’ha de definir durant el procés de disseny, com explica l’enginyer Eduard Ferreró. La lleugeresa i resistència d’aquest material el fan molt indicat per a usos industrials i en competicions esportives. Vilalta explica que les diferents formes i característiques del carboni responen a diferents organitzacions atòmiques. Mentre que el grafit són àtoms de carboni disposats en una xarxa plana hexagonal, el diamant són àtoms de carboni en una xarxa tridimensional de tetraedres.

26/03/2012: Plàstics a la deriva

Escrit per: Equip Editorial
Quèquicom surt a la mar amb un vaixell de pesca i torna amb tants plàstics com peixos. Cada europeu gasta uns 30 kg de plàstic a l’any només per a envasos que tenen un ús efímer. El plàstic és un material que millora la nostra qualitat de vida, però és tan resistent que pot durar gairebé una eternitat. En canvi, si es recicla pot tornar a fer servei –se’n fan teixits i moltes més coses–, però si no, queda a la deriva. Com que no és soluble en aigua ni en greixos els microbis no el poden degradar.

El mar és un dels llocs on van a parar part dels residus que es consumeixen a terra. Samantha Vall puja a bord del vaixell d’arrossegament Basibina, de Palamós. Quan fan la tria apareixen pilotes de golf, compreses, ampolles, bosses... Al final, resulta que s’han pescat més plàstics que peixos. Mercè Masó, biòloga marina de l’Institut de Ciències del Mar, qualifica de “drama” que els plàstics estiguin canviant l’ecosistema marí: com que el plàstic es desplaça fàcilment, van a parar a llocs on abans només hi havia sorra. Els animals el confonen, pensant-se que són roques, i inicien un vida en un ecosistema que no els pertoca.

Estrena 28 de març de 2012




Escrit per: Equip Editorial
Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.



L’alzina surera només creix en algunes àrees molt concretes de bosc mediterrani, les que tenen la terra àcida, no calcària. Això fa que el Baix Empordà sigui un dels pocs llocs al món on prospera aquest arbre.
L'alzina surera té una escorça molt gruixuda, flexible i aïllant: tant, que protegeix l'arbre de les flames. El suro només s’extreu a la primavera i l’estiu, quan l’arbre està creixent i és més fàcil separar l'escorça del tronc. La reportera Samantha Vall aprofita que els germans Pagès estan escorxant l’alzina surera per conèixer l’ofici. El més important és no clavar la destral fins a l’escorça interna, perquè es pot ferir l’arbre.
Un cop extreta, la pela es bull dues vegades perquè, primer, perdi la forma de tronc i, després, sigui més flexible. Després de les dues bullides ja pot passar a la indústria. Tot i que la major part es destina a taps, hi ha altres aplicacions: se’n fan jaquetes, paraigües i fins i tot pilotes de futbol.

Un matalàs de pilotes microscòpiques
Vist al microscopi, el suro és, de fet, un matalàs de pilotes plenes d'aire i hermèticament embolicades per suberina. Jaume Vilalta, a plató, explica que la suberina és un polièster natural, un material molt elàstic i resistent que generen les cèl•lules de l'escorça de tots els arbres, però en el cas de l'alzina surera la seva producció és excepcional. Aquestes pilotes d'aire tenen la capacitat de deformar-se i absorbir energia, però es recuperen ràpidament.
Aquesta és una propietat important perquè un tap s’adapti al recipient i no deixi passar el líquid. Però la gràcia és que, com que és un producte que prové de la natura, té una certa porositat i deixa passar l’oxigen. Així, el vi pot evolucionar sense fer-se malbé. Però quant oxigen ha de passar? A Vitec, Parc Tecnològic del Vi, a Falset, tenen l’única màquina a Espanya capaç de mesurar quant oxigen passa a través del tap. El responsable d’enologia de VITEC, Jordi Roselló, ens demostra com massa oxigen acaba rovellant el vi. Amb aquestes dades objectives, els viticultors ja no trien a cegues, poden comprar el tap que s’adapti millor al seu vi.
L'únic inconvenient que pot tenir un tap de suro és que encomani olors al vi. Samantha Vall, guiada pel gerent del centre de recerca Cork Center, Iván Fernández, fa un tast de taps de suro. El que s’olora és en realitat aigua, en la qual han tingut submergits els taps perquè desprenguin les seves aromes. En detecten alguns que fan olor de podrit. Això és degut al tricloroanisol o TCA, que és una molècula química que prové del clor i que fa olor.Es poden donar casos en els quals la matèria primera, ja sigui suro d'una sola peça o derivats, continguin compostos químics derivats d'activitat fúngica i que són capaços de contaminar aromàticament el vi o el cava malgrat estar presents en concentracions molt petites, de l'ordre de nanògrams per litre (un nanògram és mil milions de vegades més petita que el gram). Un d'aquests compostos és el cloranisol o TCA, que té un record a florit, cartró humit, humitat. Tot i que cal recordar que no és l'únic tot i que sí el més conegut i perseguit.
Val a dir que un vi podria presentar aquest defecte i en canvi caldria anar a buscar el culpable no al tap de suro sinó a les instal.lacions de vinya, del celler o a alguna de les pràctiques emprades durant l'elaboració del vi, com ara les filtracions, dipòsits emprats, pràctiques d'higiene emprades, bótes de fusta (roure principalment) emprades i estat d'ús de les mateixes.

A Catalunya, l’alzina surera es pela només cada 14 anys i actualment el mercat és per fer taps de vi o cava. Un arbre pot arribar a viure centenars d’anys, però és molt difícil calcular quants taps s’extreuen d’un arbre perquè depèn molt de la mida i del gruix. Un bon tap és el que és uniforme, sense forats.

El suro i la història natural
A plató, Jaume Vilalta explica, també, que les cèl•lules del suro van ser les primeres cèl•lules que es van observar.
El 1665, el savi anglès Robert Hooke, mirant una làmina de suro pel microscopi, va veure uns compartiments que li van recordar les cel•les que fan les abelles. I per això va batejar els organismes que havien creat aquesta estructura amb el nom de cèl•lules, de cel•la.
I, finalment, una nota etimològica. Les paraules suro i suberina vénen del llatí “suber”, que vol dir escorça, còrtex. I la paraula “surar”, com a sinònim de “flotar”, ve precisament de les propietats que té el suro per la seva poca densitat, menor que la de l'aigua.
Escrit per: Equip Editorial
La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall,... o potser, no. Aquesta setmana, "No t'ho creguis tot a la primera". Un Quèquicom ple de trucs!





Finalment, es veu que tot és mentida. L’equip ha recreat una situació, molt de moda actualment per internet, per demostrar que no t’ho pots creure tot a la primera. Una empresa puntera en tractament d’imatge, Glassworks, ajuda l’equip de reporters a fer que tot sembli real.

Cada vegada més, amb les noves tecnologies, és més fàcil crear històries i fins i tot fer-les passar per reals. A “Quèquicom” s’ensenyen alguns trucs per canviar la realitat que ens envolta i enganyar l’espectador.

També donen una classe de llenguatge audiovisual a uns nens de l’escola Sant Ignasi de Barcelona. Un personatge que fa d’explorador actua davant els nens mentre la Samantha el grava i les imatges també es reprodueixen en una televisió. El grup ha de comparar el que fa el personatge amb el que veuen per la tele. I s’adonen que escalar una paret és simplement arrossegar-se per terra i inclinar la càmera.

Els efectes també poden ajudar a explicar millor una història sense tergiversar-la. És el cas dels chromas que s’utilitzen als informatius. La Samantha xerra amb el corresponsal a París de TV3, Toni Cruanyes, i explica per què es pot incrustar la imatge que es vulgui damunt un color predeterminat. Habitualment, aquest color predeterminat és un to de verd que costa de trobar a la natura. Per exemple, la pell humana no el té, aquest to. Electrònicament, es diu a la càmera que tot el que tingui aquest to de verd el faci transparent. A partir de llavors ja es pot incrustar la imatge que es vulgui.

També expliquen com és l’efecte de la publicitat que envolta els camps de futbol i que per televisió es veu aixecada. Tot és qüestió de perspectiva. La publicitat en realitat està col•locada a terra, amb la lletra o imatge molt deformada. Això és així perquè, de lluny, des del punt de vista de la càmera es vegi bé i, a més, en posició vertical.

Amb la cap de Comunicació de l’Escola Massana, Glòria Bonet, s’endinsen també en el món de la fotografia i analitzen les cames de Carme Chacón, que van aparèixer en una revista en una posició anatòmicament dubtosa. A més, la reportera Samantha Vall apareix també parlant a la contraportada d’un diari amb un petit parany que l’audiència haurà de captar. I al final del programa, el presentador Jaume Vilalta dóna les claus de per què el cervell estalvia energia i es fixa en el que en aquell noment creu important, passant per alt canvis que es produeixen de manera molt suau. A més, el presentador Jaume Vilalta explica la influència de l’enquadrament, el muntatge i la postproducció en la percepció de la realitat per part de l’espectador. Tot això, amb l’exemple de l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova.
Escrit per: Equip Editorial
La indústria aerospacial és un sector d’inversions tan astronòmiques que només les grans agències com la NASA o la ESA, o companyies multinacionals les poden costejar. Un equip internacional d’estudiants i enginyers de la UPC està desenvolupant un projecte per enviar un satèl•lit a l’espai per menys de 1.200 euros. El repte s’enmarca en el concurs "N-Prize" que fomenta la tecnologia espacial de baix cost.

El projecte d’en Joshua Tristancho i el seu equip preveu utilitzar un globus meteorològic, inflat amb heli, que ascendirà lentament una llançadora fins a 35 km d’altitud. Des d’allà s’enlairarà un coet integrat per dues etapes. La primera etapa ascendirà fins a 270 km i assolirà una velocitat de 2.7 km/s. La segona etapa injectarà el satèl•lit en òrbita a una velocitat de 7.7 km/s, és a dir, prop de 30.000 km/h, 22 vegades la velocitat del so.
L’equip del Quèquicom segueix el procés de fabricació de part d’un coet
Tot el material que utilitzen

L’artefacte que llançarem es compon de: la segona etapa del coet amb tota l’electrònica de control d’ignició, el globus, dos sistemes de localització: la xarxa de satèl•lits iridium i la xarxa de repetidors de ràdio APRS, i la llançadora o rampa de llançament. També s’hi afegeixen tres petites càmeres de vídeo per gravar el viatge des de diferents perspectives.


Escrit per: Equip Editorial
Escherichia coli és un dels bacteris que tenim en el tub digestiu i és perfectament inocu. Hi ha altres soques d’aquest bacteri pròpies d’alguns animals que poden ser patògenes per nosaltres i causar des de diarrees lleus fins a la mort. Però, sense els bacteris, ni seria possible la vida al planeta, ni els homes es podrien plantejar viatjar a Mart.
“Quèquicom” fa un viatge des de les malalties intestinals, com la de Crohn, fins al projecte Melissa, de l’Agència Espacial Europea i la UAB, que pretén recrear en miniatura l’ecosistema bàsic de la Terra.


“Quèquicom” fa un viatge des de les malalties intestinals, com la de Crohn, fins al projecte Melissa, de l’Agència Espacial Europea i la UAB, que pretén recrear en miniatura l’ecosistema bàsic de la Terra.
La recerca bacteriana de Pere Renom comença a Collserola en un racó “marcià” secret i vermellós on emana l’àcid sulfúric. Segueix al delta de l’Ebre per veure catifes bacterianes com les que cobrien una bona part de la superfície terrestre ara fa 3.700 milions d’anys i continua en molts altres indrets del nostre entorn en què costa imaginar que hi hagi bacteris.
Escrit per: Equip Editorial
El naturalista Jaume Sañé ofereix unes imatges espectaculars del tiberi d’uns voltors. Gràcies a una càmera col·locada a l’interior d’un cérvol mort, es veuen aquestes aus necròfagues arrencant amb el seu poderós bec la carn de l’animal mort. “Quèquicom” explica també com es fa per fotografiar animals i la invenció del Velcro, un dels lligams més clars entre natura i tecnologia.



Per poder aconseguir unes imatges des del punt de vista de l’animal, Jaume Sañé ha hagut d’estudiar la natura i inventar-se ginys de tota mena. És autor de la majoria de les imatges del programa “Bèsties” de TV3. Només casa seva ja és un ecoplató ple d’històries. Viu en una masia del segle XIII i allí a la primavera grava la puput quan torna de l’Àfrica i nia sota la teulada. Té gravat el naixement dels polls i “Quèquicom” té les imatges de com s’ho fa el Jaume per poder gravar dins el niu sense destorbar els animals. La caseta de la piscina l’ha transformat en un “bloc de pisos” on fan niu diferents espècies d’ocells. Hi fa forats per facilitar la vida de la fauna autòctona.

També ha recuperat l’antiga bassa de la masia. Allí hi viuen un gran nombre d’espècies aquàtiques que hi han arribat, algunes caminant, com la tortuga autòctona d’aigua, o bé enganxades a les potes dels ànecs, com els ous de l’espinós, un peix autòcton molt petit.



L’home ha aprofitat el que li dóna la natura per treure’n profit. Amb la simple observació de la ploma d’un ocell i d’una llavor que s’enganxa al pèl dels animals es va inventar el Velcro. El presentador Jaume Vilalta explica la història de l’enginyer suís George de Mestral que es va fer milionari amb el Velcro, un invent que se li va acudir mentre treia les llavors que hi havia enganxades al pèl del seu gos.


03/05/2011: Aprofitar el sol

Escrit per: Equip Editorial
El model energètic actual, basat en els hidrocarburs, té un termini cada vegada més proper. L’esgotament dels recursos i la creixent contaminació ens obligaran a adoptar nous models energètics; en plural, ja que cap font alternativa d’energia no pot fer front, per separat, a l’actual demanda energètica. El futur és, doncs, ben clar: canviar de model energètic i reduir el consum d’energia. Un d’aquests models energètics alternatius és l’energia solar, en els seus dos vessants: fotovoltaic i tèrmic.
Les plaques solars continuen sent relativament cares. En les grans instal•lacions fotovoltaiques s’assagen altres tecnologies per rebaixar costos, com les anomenades plaques solars de concentració. Joan Ignasi Rosell, de la Universitat de Lleida, explica en què consisteixen.



Per canviar de model energètic, a banda de desenvolupar la tecnologia, cal educar la societat. A l’escola de Valls El Cor de Maria han introduït diverses activitats relacionades amb l’energia solar, que pretenen fomentar-ne l’ús. En el reportatge, 130 nens col•laboren amb el “Quèquicom” per fer una demostració del funcionament d’una rèplica d’una central termosolar andalusa i els nens de 4t d’ESO expliquen el funcionament d’unes maquetes que ells mateixos han construït.
L’adopció de l’energia solar també pot representar una millora de les condicions ambientals i socials al tercer món. Deli Saavedra, creador de l’ONG Sol Solidari, s’encarrega d’aconseguir finançament per fabricar i distribuir diversos tipus de cuines i forns solars per als poblats africans amb menys recursos. Així s’estalvia llenya, es redueix la desforestació i es facilita la feina domèstica.
Pere Renom visita la Solar Dechatlon, la competició més prestigiosa del món de cases solars. Entre les 17 cases seleccionades, dues de catalanes: la Fablabhouse, dissenyada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i guanyadora del premi del públic, i la LOW3, dissenyada per l’UPC i guanyadora del premi d’arquitectura. Els directors de tots dos projectes, els arquitectes Torten Masseck i Vicenç Guallart, expliquen les aportacions i l’enfocament dels seus projectes.
El presentador Jaume Vilalta explica per què la paràbola és una forma geomètrica que concentra qualsevol ona, mecànica com el so o electromagnètica com la llum. També aclareix la manera com els fotons impulsen els electrons en les plaques fotovoltaiques, és a dir, com la llum genera electricitat.


Anterior       Següent
English Español