Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional.
La cistella ecològica té només productes de temporada però molt diversos. Aquesta gran varietat és deguda a que l’agricultura ecológica divideix el camp en petites parcel•les.
Les formigues són una plaga o un aliat dels conreus per acabar amb les males herbes? Són els cucs una amenaça pels conreus? O pel contrari enriqueixen el sól amb les galeries que excaven i amb els seus excrements?
Sabieu que alliberant certs insectes al conreus estimulen una reacció defensiva que les eviten les plagues?

reemissió 27 de novembre de 2012


La lluita contra les plagues
La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel•les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.
El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.
La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.
En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.
La guerra química
Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques. A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col•lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes
Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.
Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants
L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.
L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol•lècules que les plantes el poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.

25/10/2012: Objectiu: Amfibis

Escrit per: Equip Editorial
En un lloc secret del Montseny viu l’única espècie de vertebrat exclusivament catalana. És una criatura estranya, esquiva i nocturna: el Tritó del Montseny, un amfibi petit, negrós, que està en perill d’extinció. La reportera Georgina Pujol en busca un durant la nit amb un biòleg del Parc Natural del Montseny. Albert Masó, assessor del National Geographic explica com capturar amfibis, fotografiar-los i alliberar-los sense alterar l’equilibri natural.
A més, Jaume Vilalta, explica que en realitat tenim mà de granota. Un ambfibi amb cinc dits va ser el primer animal en abandonar l’aigua i d’ell provenen tots els vertebrats.

Estrena el 30 d'octubre de 2012
Escrit per: Equip Editorial
“Quèquicom i l’aigua” és un altre dels reportatges. En aquest cas es donen dades de quanta aigua dolça hi ha al món, s’explica com es pot saber si un riu està sa amb els insectes que pesquen a l’interior del riu; si consumeix més aigua la indústria, el sector agrícola o el consum domèstic; com es pot estalviar aigua a l’hora de regar; per què l’aigua del subsòl surt calenta; quins minerals porten dissoltes les diferents aigües que es poden comprar...
“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Estrena el 2 d'octubre


Escrit per: Equip Editorial
Els humans tenim un negoci a mitges amb les abelles. Nosaltres en tenim cura, i elles, a canvi, produeixen mel, pol•len, cera, pròpolis i gelea reial. A més, pol•linitzen les flors dels nostres conreus i permeten que n’obtinguem els fruits.
Fa 40 anys un rusc donava 20 kg de mel l’any i avui en dóna només 15 kg. Això és degut als insecticides, al canvi climàtic, a nous paràsits, com la varroa, i a predadors, com la vespa asiàtica, que n’amenacen la supervivència. Si volem mantenir aquest negoci a mitges haurem de tenir més cura, encara, de les nostres sòcies.



La reportera Samantha Vall es vesteix d’apicultora per conèixer el món de les abelles. El 30% del que mengen els humans és gràcies a la pol•linització que fan les abelles; sense elles, la majoria dels vegetals no es podrien reproduir. L’home en treu, a més, molt profit, del treball d’aquests insectes: els pren la mel, el pol•len, la cera, el pròpolis i la gelea reial; però l’apicultor també treballa per a elles, els regala la casa i les porta on hi ha floració: és un negoci a mitges. Si l’apicultor no fes bé la seva feina, les abelles marxarien del rusc.
L’apicultor Salvador Mallofré obre un rusc fins que hi troba la reina, sense la qual el rusc deixaria d’existir. Es veu com pon els ous i com neix una obrera. En un rusc poden haver-hi fins a 50.000 abelles, però no totes fan mel, només les més velles. Per facilitar-los la feina, els apicultors els proporcionen cera perquè només es dediquin a fer mel.
La qualitat de la mel
“Quèquicom” explica per què la mel és tan digestiva, i per què s’aconsella prendre-la després de menjar. En realitat la mel té aquestes propietats perquè és nèctar de flors que ha passat per l’estómac de l’abella, que el regurgita en arribar al rusc. El professor de Botànica de la UB Jaume Cambra, que ha assessorat el reportatge, mostra també com el consumidor pot saber si la mel té la qualitat adequada.
Maria Josep Rosselló, especialista en Nutrició i Dietètica de la Universitat Ramon Llull, parla de les propietats del pol•len i d’altres vegetals molt rics en proteïnes, com ara les algues.
Al plató, Toni Mestres ensenyarà un rusc viu per dins, mostrarà de quin color veuen les flors les abelles i explicarà que les abelles són com tots els insectes perquè tenen 3 parts: cap, tòrax i abdomen.
Pol•len, cera i pròpolis
El reporter Pere Renom també es vesteix d’apicultor per recol•lectar la resta de productes que obtenim de les abelles. El pol•len és un aliment molt nutritiu que les abelles utilitzen per alimentar la cria i que nosaltres consumim com un complement vitamínic natural. La cera és el material amb què construeixen les cel•les. Per augmentar la producció de mel i per obligar les abelles a construir les bresques allà on interessa, els apicultors posen als ruscos quadres amb cera estampada. El pròpolis és una mena de resina que les abelles extrauen dels borrons de molts arbres i que utilitzen per segellar i esterilitzar l’interior del rusc. Nosaltres en fem caramels, xarops, ungüents o tintures de propietats antifúngiques i antibacterianes.
Varroa i vespes, el nou perill
Malauradament en els últims anys les abelles viuen una sèrie d’agressions contra les quals no poden lluitar. Els insecticides que es fan servir en agricultra sovint maten tota mena d’insectes, ja siguin perjudicials o beneficiosos.
El canvi climàtic en zones com el Mediterrani s’associa a sequeres, i les abelles depenen de l’aigua tant per beure com per a la floració.
També hi ha els enemics naturals. L’abellerol és un ocell insectívor molt voraç. De vegades s’agrupa en estols de centenars d’individus davant dels ruscos i fa autèntics estralls.
La varroa és un àcar que parasita les abelles i els xucla l’hemolinfa, l’equivalent a la nostra sang. Per tant, les debilita i les exposa a infeccions de microbis. Va arribar de l’Àsia l’any 1984 i actualment és una plaga que afecta la majoria d’eixams.
Un altre enemic que també ve de l’Àsia és la Vespa velutina. Com moltes vespes és carnívora i caça abelles per alimentar les seves larves. D’ençà que va arribar, aquesta vespa s’ha estès per una bona part de França i el País Basc. Com que depèn de la humitat, difícilment colonitzarà la Catalunya més seca. Els apicultors la combaten capturant les reines a la primavera i localitzant i destruint-ne els ruscos a l’estiu.

21/09/2012: “Qui sóc jo ”

Escrit per: Equip Editorial
La família Renom es reuneix a Ripollet per compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Amb molt d’ajut i sort el reporter Pere Renom aprofita per fer recerques genealògiques, anàlisis facials i genètiques i aconsegueix reconstruir la història de la seva família al detall durant prop de 500 anys i de manera més general remuntar-se milers d’anys enrere.

ATENCIÓ: EMISSIÓ ELS DIMARTS A LES 22H


La genealogia
L’any 1564 un home anomenat Bertran Renom va abandonar el seu poble natal, a França. Com tants altres compatriotes migrava cap al sud, esperonat per persecucions religioses, per la fam o per epidèmies. Després d’un llarg viatge, va arribar finalment a Ripollet, s’hi va establir i va començar a engrandir la família. 450 anys després, el cens indica que hi ha més de 600 Renoms a Espanya i, segurament, tots són descendents d’en Bertran.
La tardor de l’any 2011 un centenar llarg de Renoms es reuneixen a Ripollet per coneixe’s, compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies.
Fer un arbre genealògic no és fàcil. Cal aplegar informació repartida en un munt d’arxius diferents. Cal també tenir traça per enllaçar aquesta informació aparentment inconnexa. I cal tenir sort. Al llarg de la història una bona part de la documentació eclesiàstica s’ha cremat en represàlies contra l’Església. A Ripollet no hi queda pràcticament res. Per tant, els arbres genealògics dels Renom s’han hagut d’elaborar a partir de fonts alternatives com la documentació civil de la zona del Vallès, aplegada a l’Arxiu Històric de Sabadell. Els Renom eren catalans de seny i sempre que van poder ho van deixar tot per escrit davant d’un notari. De fet, Catalunya té un registre notarial dels més importants del món, és un paradís per a l’aficionat a la genealogia.

Els retrats
Molta gent porta retrats familiars a la trobada. Cadascun té una història al darrere o rememora alguna anècdota. Però als retrats també se’ls pot donar un ús científic. Els humans tenim més de 30 músculs a la cara dels quals només uns quants serveixen per parlar o per menjar. La resta estan implicats en l’expressió facial, un sistema de comunicació molt desenvolupat, anterior al llenguatge. Durant mil•lennis la nostra supervivència depenia de la facilitat per reconèixer l’amic, l’enemic o el parent. Alguns estudis científics indiquen que les persones similars a nosaltres ens desperten més confiança i, per exemple, els podem deixar diners amb més facilitat que a la resta de la gent. Serien parents potencials. Malgrat tot, identificar el parentiu a partir de la cara no és tan trivial com sembla, hi ha certa subjectivitat.
Durant la trobada es fotografien les cares tots els Renom i els retrats s’envien al Centre de Visió per Computació perquè n’analitzin d’una manera objectiva el parentiu. David Masip, encarregat de l’anàlisi, conclou que els germans s’assemblen més entre ells que amb la resta dels Renom.
A plató el presentador Jaume Vilalta explica que podem reconèixer ràpidament una cara entre una multitud, però no sabem com ho fem. Per tant, se’ns fa difícil descriure la cara a un altra persona. En casos de necessitat, com una agressió, es bo fixar-se en trets discriminatoris estables com el lòbul de l’orella o el clotet de la barbeta. També és útil associar els trets a persones conegudes, per exemple, uns llavis d’Angelina Jolie o uns ulls de Paul Newman.

El cromosoma Y
A la trobada també hi assisteixen dos genetistes que prenen mostres de saliva per analitzar-ne el cromosoma Y. Les tècniques d’anàlisi genètic han progressat molt. Avui n’hi ha prou amb unes quantes cèl•lules de la boca, barrejades amb saliva, per seqüenciar el genoma d’un individu. Els genetistes seleccionen Renoms de diferents branques per mostrejar la màxima variabilitat. David Comas, de l’Institut de Biologia Evolutiva, explica que el cromosoma Y s’hereta igual que els cognoms, de pare a fill, per tant, la seva anàlisi permet confirmar si la transmissió social i la biològica coincideixen.
Els humans som una espècie molt viatgera. Vam aparèixer a l’est d’Àfrica i al cap d’uns mil•lennis ja havíem ocupat tots els continents del món, excepte l’Antàrtida. Aquestes migracions s’han anat succeint i els pobles s’han mesclat, però l’estudi de certes parts del genoma, heretades sense mesclar, com el cromosoma Y, permet reconstruir la història d’aquests desplaçaments.
Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva, revela que el cromosoma Y de tots els Renom pertany a l’haplogrup G2a. Els haplogrups vindrien a ser els grans grups, les grans famílies en què es pot classificar el cromosoma Y. Tots els Renom pertanyen a un haplogrup que va aparèixer a l’Orient Mitjà fa uns 7.000 anys i des d’allà es va estendre per Europa amb els pobles neolítics. La seva distribució actual presenta la màxima concentració d’individus a la zona del Caucas, a Geòrgia, on arriba al 40% de la població. A Catalunya només un 5% dels homes pertanyen a aquest grup. A banda dels Renom, hi ha alguns personatges coneguts que també són G2a com Joseph Stalin, el rei Lluís XVI, o Ötzi, l'Home de Gel, la mòmia humana més antiga d'Europa, congelada en una glacera dels Alps durant més de 5.300 anys.
Calafell també confirma que tots els Renom són descendents d’en Bertran, per tant durant 15 generacions totes les dones dels Renom han tingut fills legítims i no hi ha hagut ni adopcions, ni transmissió del cognom de les pubilles. Tots els Renom ho són de cap a peus.
Vilalta explica a plató que compartir cognom no significa necessàriament ser parent. Un llinatges monofilètic és aquell que té un sol fundador, com el cas dels Renom, i un llinatge polifilètic és aquell que ha estat fundat per diverses persones en moments i llocs diferents, com el cas dels Colom. Per això no podem saber si el descobridor d’Amèrica era genovès, català o mallorquí.

La història familiar, la fesomia o la genètica fan de cadascú de nosaltres un individu únic. El resultat final d’una successió astronòmica d’esdeveniments molt improbables. Un esquitx minúscul, però irrepetible en aquest gran mar que és la humanitat.
Escrit per: Equip Editorial
En una illa tan petita com Menorca hi ha 12.000 km de murs de pedra seca que fragmenten el territori i afavoreixen la presència simultània de camps llaurats, conreus, boscos, matollar i pastures. L’illa també és esquitxada per prop de 100 basses temporals poblades per multitud d’organismes aquàtics. En destaquen els triops, uns petits crustacis sorgits fa 220 milions d’anys, uns autèntics fòssils vivents.

Reemissió 28 de juny de 2012



Amb un longitud d’uns 50 km de punta a punta, Menorca té 12.000 km de murs de pedra seca. Aquests murs i moltes altres construccions, des de la prehistòria fins a l’actualitat, estan fets de marès, la roca calcària que constitueix el substrat geològic de la meitat sud de l’illa.
El marès té un origen biològic, es va començar a formar fa 15 milions d’anys per l’acumulació de sers vius d’estructura calcària (protozous, ostres, garotes, corall…) al lagoon que hi havia entre l’actual part nord de l’illa i uns esculls de corall costaners.
La situació de Menorca fa que hi bufi sovint la tramuntana, i que hi plogui amb regularitat. Gràcies a la pluja, hi ha molt bones pastures, que han afavorit el desenvolupament d’una gran tradició ramadera.
Els pagesos i ramaders de l’illa han netejat els caps de pedres i les han aprofitat per construir els murs de pedra seca. Biel Pons, paleta constructor de murs amb una llarga tradició familiar, ensenya al reporter Pere Renom la tècnica mil•lenària.
Bona part de la indústria ramadera té com a finalitat produir llet que es dedicarà a la fabricació del formatge de Maó. Pep Llofriu, productor de formatge ecològic, explica els avantatges de la vaca de raça menorquina. Per produir llet, les vaques necessiten molta aigua, i aquesta aigua es troba a l’illa en basses temporals, on viuen organismes molt diversos. Pere Fraga, tècnic de medi ambient, mostra algunes d’aquestes basses i n’explica certes particularitats tant de flora com de fauna. Entre la fauna aquàtica en destaca el Triops cancriformis, un crustaci aparegut fa uns 220 milions d’anys i que només sobreviu en aigües temporals on no poden viure els peixos, els seus principals predadors.
La bassa més gran de l’illa és s’Albufera des Grau. El naturalista Fernando Mozos ensenya un dels habitants més populars del parc: la tortuga mediterrània.
En definitiva, la situació geogràfica, els murs de pedra seca i una economia tradicional fan que Menorca tingui una elevada biodiversitat, per la qual la UNESCO l’ha declarat reserva de la biosfera.
Escrit per: Equip Editorial
El totxo és el principal element constructiu en una bona part del món. Malgrat la seva aparent senzillesa té molta ciència, en el material, les proporcions, la fabricació i l’ús. El QQC ho mostra de maneres ben diverses. Participa en un concurs de paletes, fa conducció de ral•lis en un terreny argilós, es fica dins d’un riu a la recerca d’argila, visita una bòbila o analitza un torró de crocant.

Escrit per: Equip Editorial
El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.
Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl•lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

Escrit per: Equip Editorial
La lava surt a milers de graus de temperatura i és completament estèril. Com s’instal•la, la vida, en una illa volcànica acabada de formar? El Hierro és una illa en plena formació, tal com es va fer evident en l’episodi volcànic del 2011. Els seus ecosistemes variats permeten resseguir el procés de colonització de la vida des dels líquens fins a la laurisilva i de passada observar espècies úniques al món, com el llangardaix gegant.

Estrena 23 de maig de 2012

Escrit per: Equip Editorial
La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.

Re-emissió 9 de maig de 2012

Propers programes: "Torna la tuberculosi?" - "El Hierro, del foc a la vida"




Un equip d’investigadors d’una universitat de Tòquio ha descobert que els gossos tenen un sistema de circulació sanguínia molt específic. Les artèries que subministren sang tenen unes xarxes amb moltes venes petites interconnectades, que funcionen com un intercanviador d’escalfor. Aquest mecanisme ajuda a regular la temperatura corporal del gos, a pesar de les condicions de fred. És el mateix sistema que tenen d’altres animals adaptats a les baixes temperatures, com els pingüins de l’Antàrtida o els dofins. En canvi, quan les persones estem exposades a un clima fred es produeix una vasoconstricció en les extremitats que disminueix el flux sanguini i la pèrdua d’escalfor. És la manera que té el nostre cos de sacrificar-ne una part per evitar que la resta es refredi massa.

En Jaume Martínez, veterinari en cap de la Pirena, ens ajudarà a conèixer més bé els huskies siberians. És una de les races de gossos que més s’assembla al llop, i prové de l’oest de Sibèria. Tradicionalment, els feien servir com a mitjà de transport amb els trineus. Descobrirem que aquests gossos corren perquè conserven l’instint primari dels llops de caçar en manada, a banda que són veritables atletes. I a través de Lázaro Martínez, un dels millors múixers del món en la categoria de gossos nòrdics, entenem per què enganxa tant, aquest esport, fins al punt que en Pep Parés, fa 20 anys, va crear la carrera de trineus Pirena. S’hi va apassionar gràcies a la lectura de “La crida salvatge”, de Jack London. Ell serà qui li fa unes classes particulars de conducció de trineu a la nostra reportera.

Una nit a l’iglú
I finalment, amb l’ajuda de David Bartra, que pertany a l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, completem la nostra experiència nòrdica. Construirem un iglú semiesfèric en un indret pròxim al pla de Beret. I fins i tot el posarem a prova passant-hi la nit. Mentre a l’exterior arribem a una temperatura de 9 graus sota zero, dormint-hi tres persones aconseguim que l’interior de l’iglú s’escafi fins als 2 graus. La reportera, després de l’experiència, assegura que “és molt pitjor que dormir en una nevera (4 graus), però es fa suportable gràcies al sac de dormir de plomes d’oca que m’ha deixat en Pere Renom”. I des de plató, en Jaume Vilalta, ens explicarà per què la temperatura de l’interior de l’iglú no baixa mai de zero graus.


Anterior       Següent
English Español