Quèquicom - HomePage

24/07/2016: Dimarts 26 de juliol

Escrit per: Equip Editorial
Els angles compten i mesuren
Eratòstenes va calcular el radi de la Terra gràcies al seu domini de la triangulació. Des del rellotge de sol fins al GPS passant per l’anivellament de carreteres o el tenis tenen a veure amb el càlcul d’angles
Economia de la pobresa
Seguim durant mig any una família amb fills de la Barceloneta que necessita les donacions del Gran Recapte del Banc dels Aliments per sobreviure, com 900 persones més al seu barri. El matrimoni passa dels 40 anys i no troben feina. Entitats socials del barri miren combatre la situació, però l’arrel de la pobresa és l’atur estructural en un context de creixents diferències socials. Entendrem què és l’IPC i el fet que una xifra estadística aïllada, tot i que sigui certa, pot no reflectir la realitat.
Escrit per: Equip Editorial
El juliol del 1938 l’exèrcit republicà intenta aturar els feixistes a la batalla de l’Ebre. L’aviació i els tancs de Hitler i Mussolini al servei de Franco s’acabaran imposant: 25.000 morts i 60.000 ferits. Tecnologia per a la destrucció.
La batalla de l’Ebre és l’últim gran esforç de la República per aturar els feixistes. La matinada de Sant Jaume del 1938, 80.000 homes creuen el riu per agafar per sorpresa les tropes franquistes. Durant 115 dies hi ha 500 baixes diàries, entre morts i ferits. En aquest reportatge ens posem en la pell dels soldats que van aguantar atrinxerats la represàlia dels nacionals, ajudats per feixistes italians i nazis. L’Emili Belda, un excaporal republicà de la 27a Divisió, ens narra aquells dies de por i sang. El Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona, del grup de recerca de la UB Didàctica del Patrimoni i Museografia, un dels descobridors de l'esquelet de l’”últim soldat republicà" que va lluitar durant la Guerra Civil a la zona fortificada de la Fatarella, ens explica com era una línia defensiva. En aquella serra és on es va lliurar un dels combats més terribles en què les forces republicanes de la Brigada 15 Mixta van protegir la retirada dels seus companys.
En aquell temps els que donaven la primera atenció al ferit encara no sabien com tractar bé una ferida. Amb la maqueta d’un tall, Jaume Vilalta descriu pas a pas la forma de netejar i desinfectar una ferida.

» Text complet

Escrit per: Equip Editorial
Seguim durant mig any una família amb fills de la Barceloneta que necessita les donacions del Gran Recapte del Banc dels Aliments per sobreviure, com 900 persones més al seu barri. El matrimoni passa dels 40 anys i no troben feina. Entitats socials del barri miren combatre la situació, però l’arrel de la pobresa és l’atur estructural en un context de creixents diferències socials. Entendrem què és l’IPC i el fet que una xifra estadística aïllada, tot i que sigui certa, pot no reflectir la realitat.

» Text complet

Escrit per: Equip Editorial
Reemissió 11/12/12 22:40
Un enginyer que va inventar el velcro netejant el seu gos; un metge que va dir que calia rentar-se les mans i el van pendre per boig (després el van reconèixer com a pare de l’asèpsia); un savi que potser no ho era tant, perquè afegint plom a la gasolina i descobrint els CFC, va crear un greu problema ambiental; un mariner enamorat que es va voler suïcidar amb mata-rates i va permetre així trobar el precursor del sintrom; el descobriment de la vitamina C com a agent antiescorbut i la utilització de radiació com a tractament contra els tumors. Tot això i molt més a “Quèquicom i... els descobriments” (part 1).
Reemissió 11/12/12 22:40
Escrit per: Equip Editorial
Catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers. Els ibers van viure a la costa mediterrània de la Península des del segle VI abans de Crist fins que els van sotmetre els romans. Tenien una llengua pròpia que encara no s’ha pogut desxifrar. La reportera Georgina Pujol va a la ciutadella ibèrica de Calafell per aprendre a teixir, cuinar i escriure com ells.
Al plató s’expliquen els secrets d’una de les armes més contundents utilitzades en aquella època: l’ariet.

Estrena 20 de novembre de 2012


Els ibers eren un conjunt de pobles que van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. La reportera Georgina Pujol experimenta com es vivia a la ciutadella de Calafell: fa tovots (els maons de l’època), pasta fang i lliga canyes per construir la teulada d’una casa ibèrica. L’arqueòleg i conservador Lluís Garcia és el seu cicerone. Ell és qui li ensenya que aquestes vivències formen part de l’arqueologia experimental. Es tracta d’una disciplina que intenta reconstruir tant els objectes com les ruïnes que es troben en jaciments arqueològics per validar o descartar les teories que s’elaboren a partir de la seva descoberta. A més de servir per a la investigació, l’arqueologia experimental també es fa servir amb finalitats didàctiques i museístiques.

L’ibèric, un gran desconegut

De l’ibèric, la llengua dels ibers, se’n té un coneixement molt fragmentari. S’han traduït, per exemple, algunes esteles funeràries perquè els noms propis es coneixien en llatí. Però, tot i així, l’ibèric és una llengua que no s’ha pogut desxifrar, perquè no s’han trobat prou documents traduïts al grec o al llatí per poder fer-ne un diccionari. Els ibers escrivien en làmines de plom, perquè no tenien ni pergamins ni paper. I com que el plom era un metall valuós, el tornaven a fondre i se’n conserven pocs fragments.
La llengua dels ibers, doncs, continua sent un gran enigma.


El torn de terrissaire

El mestre terrissaire Jordi Camprubí mostra a plató la innovació que va suposar el torn respecte a la tècnica tradicional d’anar construint una peça en espiral amb un cordó de fang. Una de les grans aportacions dels ibers a la península ibèrica va ser el torn de terrissaire. El van importar dels grecs, amb qui tenien contactes comercials. La tècnica primitiva, la del cordó de fang, és molt més lenta, i a més és molt difícil que en surti una peça maca, uniforme i ben simètrica. Les unions de fang fetes amb aquest tècnica no són gaire resistents i no queden sempre ben unides, totes les juntes són unions febles. Només les parts que es deformen amb els dits són fortes. Això a la terrissa feta amb torn no passa, tot és des del principi d’una sola peça.
Les peces fetes amb torn són més resistents. A més, quan es reparteix el fang de les parets per tapar la unió és molt probable que puguin quedar petites bosses d’aire, que amb l’escalfor del forn es poden expandir i trencar la paret del gerro. El torn de terrissaire, doncs, va servir per augmentar molt la productivitat.

Artesania tèxtil i cuina en època dels ibers

La reportera ajuda Anna Homs, experta en tints naturals i teixits de l’antiguitat, a collir plantes típiques dels boscos mediterranis per tenyir llana tal com ho feien les dones ibèriques. Filar i teixir requeria uns coneixements tècnics i unes eines que no estaven a l’abast de tothom. O sigui que teixir i tenyir era cosa de rics.

D’altra banda, l’arqueòleg i museòleg Joan Santacana explica quin tipus de plats menjaven els ibers. O també com es pot deduir si les closques de bivalves trobades en un jaciment arqueològic eren restes d’un gran tiberi o bé eren allà per altres raons. També parla del consum de l’oli. Sorprenentment, els ibers el coneixien però no en fabricaven gaire. En van començar a consumir primer gràcies als grecs i després, als romans, que en van estendre l’ús per tota la Península.


L’ariet, una arma amb molta física

Jaume Vilalta explica a plató, amb l’ajuda d’una maqueta, el funcionament i la física que amaga una arma molt utilitzada per penetrar a les fortaleses dels enemics: l’ariet.
L’invent està documentat pels assiris 2.000 anys abans de Crist. L’energia de l’impacte d’un ariet depèn en primer lloc de la seva massa. Si en doblem el pes, en doblem l’impacte, però si pesa massa és molt difícil de poder manipular. Els cartaginesos, enemics mortals de Roma, van ser els primers que van penjar els ariets en una estructura fixa. I així van posar la física a favor seu. El fet de no haver d’aguantar l’ariet a mà fa que es pugui augmentar molt la massa del tronc i concentrar totes les forces a agafar empenta. Accelerar al màxim l’ariet és una gran inversió, ja que si se’n dobla la velocitat, se’n quadruplica l’energia. L’energia cinètica creix amb el quadrat de la velocitat. Com més massa i més velocitat, més destructor serà l’impacte. Però l’invent té un altre avantatge. En tirar-lo enrere, el tronc puja. Tota l’energia que s’inverteix a aixecar l’ariet queda emmagatzemada com a energia potencial, que se suma a l’energia cinètica. Cap porta s’hi pot resistir.

La ciutadella ibèrica de Calafell

És un jaciment iber únic en tot l’estat espanyol perquè s’ha reconstruït tal com era fa 2.500 anys. L’arqueòleg Joan Santacana, que el va descobrir fa més de 30 anys, va decidir convertir-lo en un museu aplicant les tècniques de l’arqueologia experimental. Com que està en un mal lloc, amenaçat per la via del tren, la carretera, una discoteca i diverses urbanitzacions, va veure que era l’única manera de poder-lo conservar. Com que s’ha reproduït de manera molt fidel amb les dades de les recerques arqueològiques, forma part de la xarxa europea EXARC, que agrupa els museus a l’aire lliure que tenen un tractament didàctic rigorós.


Escrit per: Equip Editorial
És cert que el 21 de desembre del 2012, segons el calendari maia, arribarà la fi del món? Però, i si els càlculs estan equivocats i no som a l’any que creiem?
Per què Nadal se celebra precisament la nit més llarga de l’any? I com és que no coincideix amb el dia 1 de gener? Per què el dilluns es diu “dilluns”, i la setmana té set dies?
Aquestes i altres preguntes sobre el calendari es resolen en aquesta edició del “Quèquicom”.
La reportera del programa Georgina Pujol en treu l’entrellat amb Francesc Clarà, expert en rellotges solars; Jordi Aloy, responsable del Planetari Cosmocaixa; Anton Aubanell, director de Creamat, i mossèn Francesc Nicolau, matemàtic i teòleg.

Estrena 16 d'octubre


Tots els calendaris tenen en comú una cosa: intenten ajustar l’any observant els fenòmens naturals. Des de temps remots, l’home ha estat molt pendent del Sol i del temps perquè d’això en depèn l’agricultura. Era molt important saber quan era el temps de collir i de sembrar. Per exemple, els antics egipcis van començar a observar que les crescudes del riu Nil eren periòdiques. I com que d’això en depenia la seva vida perquè hi havia inundacions, van descobrir que l’any té 365 dies. I ho van fer gràcies a l’estel Sírius, el més brillant del cel, ja que apareix arran de l’horitzó abans de la sortida diària del Sol. I de manera força precisa.

Cap d’Any

El celebrem l’1 de gener perquè Segeda, un poblet celtibèric (a prop de l’actual Calataiud) volia ampliar el seu territori, i el senat romà no s’ho va prendre bé. Per aquest motiu els romans els van declarar la guerra, i els van enviar un exèrcit de 30.000 homes, sota el comandament del cònsol d’aquell any, però no aconseguien guanyar-la, tot i que dominaven els territoris dels voltants.

En aquells temps, l’inici de cada any se celebrava el 21 de març, quan a Roma es nomenava el càrrec de cònsol, però van avançar dos mesos les dates d’aquest nomenament per poder sotmetre el poble celtibèric de Segeda i després poder anar a Hispània i guanyar l’altra guerra que disputaven allà.
Aquest fet va provocar que des del 153 abans de Crist fins al dia d’avui, Cap d’Any es comencés a celebrar a principis de gener i va portar un desequilibri en el calendari que van haver de corregir.


L’origen del nostre calendari

La reportera Georgina Pujol visita el Museu de Badalona amb l’Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, per comprendre com els romans van començar a organitzar els dies del calendari. La paraula calendari ve de la paraula “kalendarium”, que era el llibre de comptes on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs. Aquests deutes es pagaven el primer dia de cada mes, és a dir, a les calendes. Igual que en l’actualitat.
Els romans van fer diferents reformes, però la primera referència fiable d’una cronologia totalment romana és del 450 abans de Crist. El segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser qui va fer el primer calendari romà. Però després va venir el de Juli Cèsar, i més tard el d’August. De fet, el nom i l’organització dels mesos els el devem a ells.
Però la reforma definitiva, la que ha fet que tinguem el calendari tal com el coneixem avui, és la del papa Gregori XIII. Aquest és el que va aconseguir que la realitat astronòmica no fos diferent del còmput del temps. S’havia de canviar el calendari julià, que era el que s’havia seguit en tot el món cristià des del segle I abans de Crist. I ho va fer eliminant deu dies del mes d’octubre del 1582, de manera que del dia 4 es va passar al 15 d’octubre, com si res.

L’any bixest

La Terra triga 365 dies, 5 hores i 48 minuts a fer la volta al Sol. Al cap de quatre anys, aquestes gairebé 6 hores es converteixen en un dia extra. I en afegir-lo al calendari diem que aquell és un any bixest. Però com que en realitat no són 6 hores completes, tot i que ho comptem així, anem acumulant aquest error. I al cap de 100 i 400 anys ho hem d’anar corregint. I tot perquè en comptes d’adaptar-nos al ritme de la Terra, ens entossudim a fer-ho com nosaltres volem.

Els maies

Jaume Vilalta explica a plató el funcionament del calendari maia: com calculaven el pas del temps, els dies, les setmanes, els mesos, els anys o els mil•lennis. I revela si, segons les interpretacions que se n’han fet, el dia 21 de desembre serà la fi del món.


Escrit per: Equip Editorial
El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.
Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl•lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

Escrit per: Equip Editorial
Restaurar el quadre més gran de Catalunya no ha estat fàcil. “El gran dia de Girona” fa uns 12 metres de llarg per 5 i mig d'alçada. Aquest oli de Martí Alsina exalta la resistència èpica dels gironins durant els set mesos de setge napoleònic. Quèquicom visita el lloc dels fets amb l’historiador Genís Barnosell, que recorda que Girona va perdre la meitat de la població i que explica que va ser justament un bombardeig, en aquest cas feixista, el que va malmetre el quadre durant la Guerra Civil. Al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat tracten el quadre com si fos un ferit i abans d'intervenir-lo el diagnostiquen amb raigs X, llums ultraviolades i altres tècniques.
Samantha Vall va descobrint una història dins d'una altra. A més dels detalls esgarrifosos del setge dels francesos i del cost de la resistència a ultrança ordenada pel general Mariano Álvarez de Castro, que és la figura central del quadre, la reportera descobreix les vicissituds que va haver de passar el pintor Martí Alsina durant els vint anys que va trigar a acabar la tela. A mesura que se n’ha anat fent la restauració s’han trobat documents inèdits, com ara llistes de pintures que comprava o factures de les seves obres. Martí Alsina va començar a fer “El gran dia de Girona” per iniciativa pròpia cap a l'any 1860. Amb la voluntat d'assolir la perfecció va vestir amb roba d'època feta a mida cada una de les dotzenes de persones que li van fer de model. A més, com que el quadre fa 60 metres quadrats, tant el local com el bastidor i la tela es van haver de fer especialment, i es va arruïnar. Tot i que Martí Alsina era una firma reconeguda, creador de l’escola paisatgística catalana i mestre de pintors com Vayreda, mai més no es va refer. Queda, però, la gran qualitat artística de la seva obra, que, a més, es un motiu d'atracció turística per Girona.
Genís Barnosell diu que Martí Alsina no pretenia reflectir la realitat, sinó glorificar una gesta que a la fi no va fer altra cosa que retardar la capitulació. Per això, una lectura moderna del quadre “contribueix a assumir críticament el passat el de la ciutat -un passat en aquest cas ben dramàtic però que no té sentit ni que l’exaltem com ho va fer el franquisme ni que l’oblidem perquè no es correspon als nostres valors actuals”.
Des del plató, Jaume Vilalta explica com és que el raigs X permeten veure si a sota una capa de pintura hi ha alguna altra cosa pintada. De fet, els raigs X permeten mirar a contraclaror un objecte, però els ulls no són sensibles a aquestes ones electromagnètiques i per això cal usar una placa fotosensible, que revelarà què hi ha dins de l'objecte travessat pels raigs X. Gràcies al fet que tenen una longitud d'ona unes 10.000 vegades més petita que les de la llum visible, el raigs X traspassen la majoria de materials, amb l'excepció del plom.
Els restauradors usen tècniques d'anàlisi química per saber quin tipus de pigments ha emprat un artista. Cada colorant o pigment apareix en una època determinada i això permet detectar falsificacions. Curiosament, ara els restauradors no usen mai pigments amb la mateixa composició química que hi ha a l'original, precisament per permetre que en el futur s’hi reconeguin les seves intervencions.
El programa explica també que una pintura és un preparat que reparteix uniformement el pigment, que s’enganxa a la superfície i que, un cop sec, és estable i impermeable a l’aigua. Vilalta prepara una pintura al tremp d'ou com la que van fer servir els autors d'un retaule anònim que té més de 500 anys d’antiguitat i que es va trobar a l’església d’Isavarre, al Pallars, i que es mostra a “Quèquicom” per primer cop després que el netegessin al centre de restauració de Valldoreix.


Escrit per: Equip Editorial
Coincidint amb la discussió a la Mesa del Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir les curses de braus, Quèquicom s'apropa al món dels toros des d'una perspectiva científica. ¿Es pot afirmar, per exemple, que els braus no pateixen perquè segreguen endorfines? ¿Quins òrgans queden afectats per les banderilles i altres eines de matar? ¿Cal distingir entre les corrides amb sang i les festes populars com els correbous on no es fereix l'animal? Hi participen els veterinaris Jordi Vendrell i Jaume Fatjó.



El correbou més antic del qual es té constància històrica data de principis del segle XV a Tortosa. Ara, a Catalunya hi ha 26 poblacions on se celebren festes com el bou capllaçat o embolat. A les Terres de l'Ebre molts pobles tenen correbous fins a tres cops cada dia durant les festes d'estiu. Un grup de veterinaris que hi està a favor fa una revisió de la salut dels animals abans i després de cada acte, en el qual no es pot ferir l'animal. El veterinari Jordi Vendrell assegura que físicament l'animal no pateix i que l'estrès que passa és tolerable.
Miquel Piris visita la ramaderia de Pedro Fumadó, una de les tres dedicades a la cria de toros que hi ha a Catalunya. És al bell mig del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Allà li expliquen que els toros que es dediquen a correbous viuen en llibertat de sis a vuit anys. Si hi algun exemplar indultat pel seu coratge se li permet morir de vell. Si té aquest privilegi, pot arribar a viure 30 anys. La resta d'animals són sacrificats per menjar.
Piris entra a un corral vestit de color vermell per veure si l'ataquen els toros. Es demostra que és un mite, es van apartant cap a un racó. Un toro envesteix quan es troba sense escapatòria o quan alguna cosa o persona que es mou, sigui del color que sigui, envaeix el seu espai.
Marc Boada, des del plató, explica que en les corrides el picador i el banderiller tenen la funció de ferir i cansar el toro sense deixar-lo invàlid. Llavors el torero pot fer la seva feina amb menys perill. Boada ensenya les "eines de matar" i mostra quins òrgans travessen per debilitar-lo primer i per rematar-lo al final. Fa dos segles que es maten toros d'aquesta manera.
Segons un polèmic estudi del veterinari Juan Carlos Illera, el toro a la plaça no sent dolor perquè segrega grans quantitats d'endorfines. Molts veterinaris estudiosos del comportament animal, com l'etòleg Jaume Fatjó, no hi estan d'acord en absolut.
El programa explica, finalment, que els braus i les vaques de llet tenen l'origen en l'ur (bos primigenius), un bòvid ja extingit raó per la qual són variants seleccionades de la mateixa espècie.
L'espectacle per a uns o el patiment de l'animal per a altres.

21/02/2011: Programació setmanal

Escrit per: Equip Editorial
Després de les cel·lebracions pel premi Zapping, aquesta setmana tornem a la feina amb la mateixa il·lusió que el primer dia!

El dimecres a les 21:45 emetrem "Tot és rodó en el tenis".
Seguirem amb "L'efecte hivernacle i el canvi climàtic".

I el diumenge a les 11:55 a TV3 descobrirem per que es fa servir "el sistema mètric".


       Següent
English Español