Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.
Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl•lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

Escrit per: Equip Editorial
La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.

Re-emissió 9 de maig de 2012

Propers programes: "Torna la tuberculosi?" - "El Hierro, del foc a la vida"




Un equip d’investigadors d’una universitat de Tòquio ha descobert que els gossos tenen un sistema de circulació sanguínia molt específic. Les artèries que subministren sang tenen unes xarxes amb moltes venes petites interconnectades, que funcionen com un intercanviador d’escalfor. Aquest mecanisme ajuda a regular la temperatura corporal del gos, a pesar de les condicions de fred. És el mateix sistema que tenen d’altres animals adaptats a les baixes temperatures, com els pingüins de l’Antàrtida o els dofins. En canvi, quan les persones estem exposades a un clima fred es produeix una vasoconstricció en les extremitats que disminueix el flux sanguini i la pèrdua d’escalfor. És la manera que té el nostre cos de sacrificar-ne una part per evitar que la resta es refredi massa.

En Jaume Martínez, veterinari en cap de la Pirena, ens ajudarà a conèixer més bé els huskies siberians. És una de les races de gossos que més s’assembla al llop, i prové de l’oest de Sibèria. Tradicionalment, els feien servir com a mitjà de transport amb els trineus. Descobrirem que aquests gossos corren perquè conserven l’instint primari dels llops de caçar en manada, a banda que són veritables atletes. I a través de Lázaro Martínez, un dels millors múixers del món en la categoria de gossos nòrdics, entenem per què enganxa tant, aquest esport, fins al punt que en Pep Parés, fa 20 anys, va crear la carrera de trineus Pirena. S’hi va apassionar gràcies a la lectura de “La crida salvatge”, de Jack London. Ell serà qui li fa unes classes particulars de conducció de trineu a la nostra reportera.

Una nit a l’iglú
I finalment, amb l’ajuda de David Bartra, que pertany a l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, completem la nostra experiència nòrdica. Construirem un iglú semiesfèric en un indret pròxim al pla de Beret. I fins i tot el posarem a prova passant-hi la nit. Mentre a l’exterior arribem a una temperatura de 9 graus sota zero, dormint-hi tres persones aconseguim que l’interior de l’iglú s’escafi fins als 2 graus. La reportera, després de l’experiència, assegura que “és molt pitjor que dormir en una nevera (4 graus), però es fa suportable gràcies al sac de dormir de plomes d’oca que m’ha deixat en Pere Renom”. I des de plató, en Jaume Vilalta, ens explicarà per què la temperatura de l’interior de l’iglú no baixa mai de zero graus.
Escrit per: Equip Editorial
Les piscines són saludables tant per practicar la natació com per fer rehabilitació, però convé respectar les normes d’higiene per evitar reaccions adverses amb el clor. El clor de desinfecció, combinat amb matèria orgànica, com el pèl o l’orina, genera uns gasos que podrien afectar l’ADN de les cèl•lules. Per aquest motiu les piscines han d’estar ben ventilades.

Estrena 15 de febrer de 2012




El clor
Una piscina pública és un gran recipient ple d’aigua calenta on es banyen centenars de persones cada dia. Sota els nostres peus s’amaguen les instal•lacions que garanteixen la higiene de l’aigua. Esquemàticament, en destaca la bomba hidràulica, els filtres, un panell de control i un sistema d’escalfament. La bomba xucla l’aigua de la piscina i la introdueix en un laberint de tubs. La primera parada són els filtres. Aquí s’eliminen les partícules més grosses, com cabells, borrissol, fulles o insectes. A continuació, l’aigua és desinfectada, habitualment per mitjà de clor. Una vegada desinfectada, l’aigua es condueix fins a uns intercanviadors de calor que l’escalfaran a uns 26º C abans de retornar-la a la piscina. Si no es fes així, l’elevada temperatura i l’entrada contínua de matèria orgànica a través dels banyistes convertiria la piscina en un perillós caldo de cultiu.
Un estudi ha detectat que quan afegim clor a l’aigua reacciona amb compostos orgànics i genera subproductes de la desinfecció com els trialomentans, el cloroform, bromoform, o els àcids cloroacètics, entre molts altres. Aquests productes són mutagènics, per tant, poden alterar el nostre DNA. Entren al cos per tres vies. Per ingesta, si ens empassem aigua, pel contacte amb la pell i per inhalació, quan respirem. La inhalació és la via principal d’entrada, ja que aquests productes es generen dins l’aigua, però són volàtils i passen a l’atmosfera que hi ha al voltant de la piscina.
L’estudi s’ha fet analitzant la sang, l’orina i l’aire exhalat de 49 persones no fumadores que havien estat nedant durant 40 minuts en una piscina. Ha estat elaborat coordinadament per diferents centres de recerca. Un dels autors és Joan Grimalt, químic de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua. Segons Grimalt “Les persones que hi són tot el dia, a la piscina, com són els monitors o els nedadors professionals, evidentment, tenen un factor de risc més elevat [...]. Avui per avui està claríssim que anar a nadar a la piscina és molt recomanable. Ara bé, diguem que, com tot es pot millorar a la vida, seria bo que les piscines tinguessin una menor dosi d’aquest compostos o que canviés el que es pugui per disminuir la presència de trialometans”. Unes bones mesures per disminuir la presència d’aquests compostos són millorar la higene, és a dir, dutxar-se abans de nedar, utilitzar casquet de bany, no orinar dins l’aigua o evitar nedar estant refredat. També es poden millorar alguns aspectes de les instal•lacions i finalment és pot optar per sistemes de desinfecció alternatius.
El presentador Jaume Vilalta explica per què desinfecta el clor. L’àtom de clor té 17 electrons disposats en 3 òrbites. A l’òrbita exterior li manca un electró per ser estable. Per tant, el clor té tendència a reaccionar amb altres àtoms per sostreure’ls un electró. Aquest procés s’anomena oxidació, d’oxigen, perquè l’oxigen, com el brom, també són elements àvids d’electrons. Quan afegim clor a l’aigua de la piscina reaccionarà amb els àtoms que trobi, desestructurà les molècules que formen i matarà els microbis que en tenen.

La rehabilitació
Durant anys Carles Plaza va córrer maratons, va participar en curses de muntanya, marxes atlètiques i va pujar muntanyes, fins que li van diagnosticar una artrosi degenerativa als malucs que en pocs mesos el va deixar gairebé invàlid. Va entrar en llista d’espera perquè li implantessin dues pròtesis als malucs. Els primers mesos d’espera van ser un calvari. El dolor l’obligava a prendre fins a set calmants al dia. Quan va començar les sessions de rehabilitació dins l’aigua amb en Mario Lloret, abans de l’operació, va experimentar una recuperació espectacular en poques setmanes. Ara porta una pròtesi al maluc esquerre i s’està recuperant per poder tornar al quiròfan perquè n’hi posin una altra al maluc dret.
Mario Lloret és metge i professor d’educació física a l’INEF. Nedador i waterpolista de jove, ara és plusmarquista mundial de la categoria màsters, més grans de 50 anys, en les modalitats de papallona i estils. El seu estret lligam amb l’aigua l’ha empès a especialitzar-se en la medicina de la natació i en les teràpies de rehabilitació aquàtica.
Com ell mateix afirma:
“Treballar a l’aigua té una sèrie de beneficis respecte al treball terrestre. El treball terrestre no està exempt de gravetat i com a conseqüència d’això les nostres articulacions i, bàsicament, les articulacions de la columna vertebral estan sotmeses a una pressió excessiva. A nivell del medi aquàtic s’atenua en un 90% aquesta càrrega a nivell vertebral i, per tant, tot el que són alteracions tipus hèrnia discal, lumbàlgies, ciatàlgies, neuropaties a nivell vertebral solen ser molt ben rebudes i molt ben tractades i, realment, els pacients que vénen per aquestes indicacions amb un certa solvència veuen com en 2-3 mesos les coses milloren d’una manera molt important”.

El principi d’Arquimedes
La clau per rehabilitar-se millor i més de pressa dins l'aigua és la poca gravetat. I per què hi ha tan poca gravetat? Òbviament, per la flotació. I per què hi ha flotació? Bàsicament, pel principi d’Arquimedes. Segons aquest principi, tot cos submergit en un fluid rep una força ascendent igual al pes del fluid que desplaça.
El presentador Jaume Vilalta demostra amb un experiment el principi d’Aquimedes. Si se submergeix una bola en un recipient ple d’aigua fins a dalt s’observarà com part de l’aigua vessarà i la bola disminuirà de pes. Si aleshores es recull aquesta aigua i es pesa s’observarà que el pes coincideix exactament amb la diferència entre el pes de la bola dins i fora de l’aigua. Tot el pes que perd la bola dins l’aigua és el pes de l’aigua que desplaça.
Quan la gravetat i el principi d’Arquimedes s’igualen el que determina la flotació d’un cos és la relació de densitats. La densitat de l’aigua dolça és de 1.000 kg/m3 i la densitat del cos humà varia segons els teixits. Els músculs i els ossos són més densos que l’aigua i el greix és menys dens que l’aigua, però en conjunt el cos humà és més dens que l’aigua. Per tant, tendiríem a enfonsar-nos. Però en realitat els humans flotem gràcies al fet que els pulmons estan plens d’aire i l’aire és molt menys dens que l’aigua.

La natació
Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència.
La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles.
La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere.
Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.
Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.
Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.
El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències.
Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.
En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.

05/01/2012: Quèquicom Respon 2

Escrit per: Equip Editorial
En aquest capítol, diversos científics responen algunes preguntes curioses fetes pels espectadors al llarg del temps, des de l’eficiència de les polseres amb “poder equilibrant” fins als efectes del picant.



04/01/2012: Quèquicom Respon 1.

Escrit per: Equip Editorial
Quina és la raça de gos més intel•ligent? Posar pasta de dents a les cremades va bé? Quèquicom respon de forma clara i breu aquestes i altres preguntes que els espectadors han fet arribar al programa. Hi ha qüestions tan curioses com “Quina mena de menjar fa fer pets?” o “Què és un ull de poll?” i totes tenen una explicació científica ben interessant.



Escrit per: Equip Editorial
L’oli d’oliva és l’or líquid pel color però sobretot perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncers. Un equip de la UAB ha descobert els mecanisme moleculars per quals l’oli d’oliva verge ajuda a alentir el càncer de mama. Ha vist també que per obtenir el màxim profit de l’oli d’oliva cal consumir-ne poca quantitat, però de molta qualitat i durant tota la vida. El reporter Pere Renom tasta a la Universitat de Lleida un oli reforçat amb antioxidants, especialment indicat per a persones hipertenses. També recull olives, en fa oli al molí i visita a l’IRTA l’olivera més famosa del món, la i-18, a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes.

El color de l’oli
L’oli d’oliva és l’or líquid, d'entrada, pel color. En realitat, a l’inici de la campanya és de color verd, per la presència de clorofil•les, i a mesura que avança la temporada adquireix els característics colors grocs i daurats per la presència dels carotenoides i les xantofil•les. És el mateix que passa amb les fulles a la tardor. Josep Maria Mallafré és productor d’oli d’oliva de Riudoms, al Baix Camp, i mostra el procés de recol•lecció i premsada. L’oli d’oliva verge és el que s’obté en la primera premsada de les olives. Segons el grau d’acidesa, aquest oli pot ser, a més, extra.
Per tenir olis de més qualitat, a l’IRTA (Institut de Recerca i Tècnica Agroalimentària) de Mas Bover, Joan Tous i altres col•laboradors investiguen amb diferents varietats i mètodes de conreu. Són també els responsables de l’obtenció de l’i-18, un clon d’una olivera arbequina a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes. Aquest clon es va seleccionar perquè destacava sobretot en productivitat, regularitat de producció i vigorositat.

Frenar el càncer
Però, a banda del color, l’oli d’oliva és l’or líquid perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i fins i tot alguns càncers. Un equip d’investigadors de la UAB dirigits pel Dr. Eduard Escrichs van demostrar que el consum l’oli d’oliva verge extra s’associa a tumors de mama més benignes. Ara han desxifrat com ho fa. Han identificat tres dels mecanismes moleculars pels quals l’oli d’oliva alenteix el càncer. D’una banda, disminueix l’activitat d’un gen responsable de la proliferació descontrolada de les cèl•lules canceroses. En segon lloc, redueix l’activitat d’unes proteïnes implicades en la immortalitat de les cèl•lules canceroses. I en tercer lloc, protegeix l’ADN del possibles danys. La dificultat radica en el fet que encara no se sap quin o quins components dels més de 250 que té l’oli són els responsables d’aquests beneficis ni com actuen. De manera que, en refinar l’oli, és possible que s’estiguin eliminant o modificant els elements beneficiosos.

Protegir l’endoteli
Els antioxidants són molècules que, com el seu nom indica, eviten l’oxidació. Són doncs conservants naturals de l’oli. Podrien ser també conservants del nostre organisme? El grup de Tecnologia d'Aliments de la Universitat de Lleida, encapçalat per la Dra. M. José Motilva, treballa per obtenir un oli d’oliva enriquit d’antioxidants. Mentre que de suc de taronja ric en antioxidants se’n pot consumir tant com es vulgui, l’oli d’oliva és massa calòric per abusar-ne. Enriquir-lo amb antioxidants permet enriquir la dieta sense augmentar-ne el consum d’oli. Aquest oli seria indicat per consumir cru i aniria especialment adreçat a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars.
A plató, Jaume Vilalta explica que dins el nostre cos hi ha un òrgan que pesa uns 3,5 kg, més que el fetge o el cervell, i que passa absolutament desapercebut. És l’endoteli. Es tracta del recobriment intern de tots els vasos sanguinis i del cor. És una paret de cèl•lules, com un mosaic, que es pot fer malbé de dues maneres, amb els radicals superòxids i amb el colesterol. Els radicals superòxids es generen amb el metabolisme. Són molt reactius i poden destruir les membranes de les cèl•lules. Els antioxidants de l’oli d’oliva neutralitzen els radicals superòxids abans que facin mal. Es pot dir que creen una pel•lícula protectora que servirà també per combatre el colesterol. El colesterol dolent es va dipositant a l’endoteli i fa una placa que va obturant les venes i inflama el teixit. El greixos d’origen animal afavoreixen la formació de colesterol dolent. La mantega, el llard o la margarina tenen molts greixos saturats. Per això s’han de consumir moderadament. L’oli d’oliva verge, en canvi, és molt ric en monoinsaturats. L’avantatge que tenen els greixos monoinsaturats és que no només fan que el colesterol no s’enganxi, sinó que netegen l’endoteli i ajuden a reduir el risc d’infart i altres accidents vasculars.
Al “Quèquicom” veurem que, en el cas de l’oli, efectivament és or tot el que brilla.


Escrit per: Equip Editorial
Els castellers fan servir la força amb saviesa per aixecar construccions humanes que poden arribar a ser de 800 participants i de 10 metres d’alçada. Han passat de guiar-se intuïtivament a aplicar una tècnica depurada que inclou coneixements de física, arquitectura, biomecànica, fisiologia i psicologia, que ara s’apliquen per millorar el rendiment i la seguretat del món casteller. “Quèquicom” analitza molts d’aquests principis ajudat per Jaume Rosset, director mèdic de la coordinadora de colles castelleres i membre dels Minyons de Terrassa.
A més, el reporter Pere Renom s’estrena com a casteller amb els Micacos de Badalona per poder entendre els castells també des de dins.

28/04/2011: Energia nuclear

Escrit per: Equip Editorial
Quèquicom comença una nova etapa amb l’emissió d’un capítol dedicat a aclarir els conceptes bàsics sobre l’energia nuclear. Coincidint amb el 25 aniversari de la catàstrofe de Txernòbil i en plena crisi de Fukusima, el programa, ara presentat per Jaume Vilalta, explica què és la radioactivitat i els esforços tecnològics per intentar controlar-la.




La reportera Samantha Vall i el geòleg de la UB Manel Viladevall detecten a la serra de Collserola uns índexs de radioactivitat natural 70 vegades superior als de Barcelona. Troben urani a tocar de l’església de Santa Creu d’Olorda. Els nivells són tan alts que el geòleg aconsella a la reportera que no toqui cap pedra i que, si ho fa, es renti acuradament les mans. Si s’empassés polsim d’urani, la Samantha es podria contaminar, però, si s’exposa a les emissions de rajos gamma, queda irradiada. Jaume Vilalta, a plató, compara el material radioactiu amb pistoles carregades i les radiacions amb les bales. “¿Què mata, la pistola o les bales? Les bales, i perquè et facin mal de debò has de rebre una dosi de radiació prou alta. La radiació que no et toca de ple no t’afecta, com les bales. Cada any, les persones rebem de manera natural de l’atmosfera i de l’interior de la terra un nivell de radioactivitat equivalent a 125 radiografies. Això no té cap efecte i no fa cap mal.” Tot és una qüestió de dosi. En un vol Barcelona-Nova York podem rebre l’equivalent a 4 radiografies. En canvi, ingerir partícules contaminades és més perillós. Vilalta ho compara amb empassar-se pistoles carregades que no sabem quan es dispararan. Això és la contaminació radioactiva. A més partícules respirades o ingerides, més possibilitat de patir danys irreversibles. A partir de 5.000 radiografies es presenten vòmits i a un nivell equivalent a 200.000 radiografies la mort és inevitable.
Samantha Vall visita l’Institut Oncològic de Catalunya per saber com els metges usen les radiacions per destruir les cèl•lules cancerígenes. El Dr. Ferran Guedea, cap de radioterapia de l’ICO, explica que la tècnica de la braquiteràpia es basa precisament a introduir partícules radioactives en un teixit malalt per matar el tumor.
¿Què és la radioactivitat?

El físic Xavier Dies, enginyer nuclear UPC, explica que les radiacions són fruit de la desintegració o fissió del nucli d’un àtom especialment de l’urani. A plató s’aclareix per què l’urani és tan inestable i quins són els seus isòtops, que es comparen amb les diferents versions d’un mateix model de cotxe: l’urani 235 és mes “explosiu” que el 238 . Segons el presentador, l’isòtop Urani 235 és “un desequilibrat perillós” i per això se l’usa per fer centrals nuclears i bombes atòmiques. La reacció de fissió de l’ urani desprèn molta calor i això s’aprofita per generar electricitat. La missió d’una central nuclear és fer bullir aigua usant urani com a combustible en lloc de carbó o petroli. El vapor d’aigua mou les pales d’una turbina i aquesta una dinamo, que és un generador d’electricitat. El vapor que es veu sortir de les centrals nuclears no és radioactiu, és el de l’aigua que s’ha fet servir per refredar un intercanviador de calor aïllat del reactor, de forma que no és pas un vapor radioactiu.
Una central por convertir-se en una bomba atòmica?
Un altre dels dubtes que s’aclareixen és si una central accidentada, com la de Fukushima, pot acabar sent una bomba nuclear. Jaume Vilalta explica què perquè hi hagi una reacció en cadena com per fer anar una central cal tenir urani 235 en una concentració del 4%, mentre que per fer una bomba cal una concentració del 90% i disposar el material de determinada manera. En una central, l’urani no pot assolir la concentració necessària per desencadenar una deflagració atòmica. Ara bé: com és diu en el programa, l’urani té molt mal geni i no és tan fàcil com es creia dominar-lo.
Un dels perills és la fuita de material contaminant i la conseqüent emissió de radiacions ionitzants, alfa, beta i gamma. Es tracta d’ones electromagnètiques d’altíssima freqüència capaces per la seva carga energètica de trencar enllaços químics i de modificar l’ADN de les cèl•lules.
***************
Nota del director:
En relació a alguns dels comentaris expressats, que agraïm, voldria indicar quin és l'objectiu d'aquest capítol de Quèquicom, que s'emet per primer cop en un context molt determinat: el del 25 aniversari de la catàstrofe de Txernòbil i en ple debat sobre Fukushima i les seves conseqüències. Tots els canals d'informació, inclosos els de la CCMA, estan aprofundint els aspectes socials polítics i econòmics de l'energia nuclear i les seves alternatives. Cal tenir en compte que aquesta setmana el 33 hi dedica una programació especial. Quèquicom no és un programa de debat sociopolític, cada capítol ha de poder mantenir-se en el temps i per tant aborda aspectes científics bàsics que ajuden a entendre la informació diària. Aclarim conceptes que no són explicats en programes de reportatges o documentals i deixem per aquest tipus d’espais les contingències d’actualitat. En aquest cas expliquem què és una central, què és l’urani i què és la radioactivitat, la contaminació i la irradiació, amb una mirada exclusivament acadèmica. En la programació del Quèquicom emetrem el mateix dia “Les energies poc contaminants”, la setmana següent “L’energia solar “ i “L'era de l'hidrocarbur” i l’altre “La casa sostenible”, amb la intenció que l’espectador es pugui fer una idea general de la problemàtica i les alternatives energètiques. Estarem atents al tema per tractar-ho en el futur i tindrem en compte les seves consideracions .
Jaume Vilalta

Escrit per: Equip Editorial
Quèquicom comença una nova etapa amb l’emissió d’un capítol dedicat a aclarir els conceptes bàsics sobre l’energia nuclear. Coincidint amb el 25 aniversari de la catàstrofe de Txernòbil i en plena crisi de Fukusima, el programa, ara presentat per Jaume Vilalta, explica què és la radioactivitat i els esforços tecnològics per intentar controlar-la.

» Text complet

21/02/2011: Programació setmanal

Escrit per: Equip Editorial
Després de les cel·lebracions pel premi Zapping, aquesta setmana tornem a la feina amb la mateixa il·lusió que el primer dia!

El dimecres a les 21:45 emetrem "Tot és rodó en el tenis".
Seguirem amb "L'efecte hivernacle i el canvi climàtic".

I el diumenge a les 11:55 a TV3 descobrirem per que es fa servir "el sistema mètric".


Anterior       Següent
English Español