Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
El 1915, Einstein va predir l’existència de les ones gravitacionals. Un segle més tard es va demostrar la seva existència al laboratori LIGO. Entendrem què és la gravetat i com es transmet en forma d’ones.
Viatgem a Bremen, a Alemanya, on hi ha una de les torres de caiguda (ZARM) més altes del món, capaç de generar condicions de microgravetat de gairebé 10 segons, i que l’Agència Espacial Europea (ESA) fa servir per assajar tecnologia espacial. Mesurarem les diferències de gravetat entre el nivell del mar a Blanes, i el cim del Turó de l’Home, al Montseny. Entendrem què són les ones gravitacionals, predites per Einstein, l’any 1915, i descobertes exactament un segle més tard al LIGO, acrònim en anglès d’Observatori d’Ones Gravitacionals per Interferometria Làser (EUA). I veurem com l’Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) participa en un nou experiment per detectar ones gravitacionals a l’espai, que ens permetrà “sentir” l’origen de l’Univers.

» Text complet

Escrit per: Equip Editorial
Riotinto és un paratge marcià. Hi viuen bacteris que fan àcid sulfúric i que podrien resistir a Mart. Entrevistem l’astronauta que prova el vestit espacial per viatjar a Mart el 2030 i entrem en l’habitacle en què haurien de sobreviure.
“Probablement l’experiència més sorprenent i memorable d’un vol a l’espai és la visió de la Terra, per l’emoció, el profund sentiment d’humanitat que inspira veure el teu planeta com una nau espacial”. Jean-François Clervoy, pilot comandant especialista en transbordadors ha estat a l’estació espacial russa MIR i va ser l’enginyer encarregat de reparar el telescopi espacial Hubble. Ara participa en el projecte Moonwalk, que assaja tecnologies que faran possible que un astronauta i un robot treballin conjuntament en expedicions extravehiculars. Georgina Pujol l’entrevista mentre examina un prototip de l’escafandre que la ESA dissenya per anar a Mart. Si s’envia una tripulació a Mart l’any 2030, hauran d’aconseguir que els astronautes treballin en un entorn molt hostil i corrosiu. A Riotinto s’hi estan fent entrenaments per a una futura missió a Mart. En aquell paratge de Huelva les aigües contenen àcid sulfúric, corrosiu, i sulfat de coure, un potent fungicida tòxic. També hi ha l’ió Fe3+, un potentíssim oxidant. I per últim, arsènic, un verí mortal. Si amb tot això i aigua féssim un còctel, no podríem imaginar mai que en resultés un ambient habitable per cap ésser viu, però, un cop més, la realitat supera la imaginació. Si hi ha vida a Riotinto potser n’hi ha (o n’hi va haver) a Mart. El Centre d’Astrobiologia i l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial coordinen els simulacres.

» Text complet

28/11/2012: QQC i ...el vent

Escrit per: Equip Editorial
El vent és un fenomen meteorològic que ha aparegut al llarg dels sis anys ens diferents reportatges del “Quèquicom”. A partir de diferents fragments s’entén perfectament per què hi ha grans ventades; què fa difícil preveure la força del vent; com s’ho fan els navegants a vela per aprofitar-lo; com s’han de construir els edificis perquè les teulades suportin l’efecte “xuclador” del vent, com són les molècules d’aire en moviment; la marinada; com es forma la boira que hi ha sobre Tenerife com a conseqüència dels vents alisis,...


Estrena el 4 de desembre de 2012


“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

05/11/2012: QQC i .... l'espai

Escrit per: Equip Editorial
A “Quèquicom i l’espai”, s’explica perquè una empresa catalana posa or als satèl•lits, la relació entre en Tintín i el primer viatge dels humans a la lluna o la participació d’un grup de la UPC a un concurs per enviar un robot a la lluna.
A més, conceptes com la gravetat, la radiació còsmica i la velocitat angular són explicats a plató, en reportatges i animacions de manera que es puguin entendre amb facilitat.


estrena 6 de novembre de 2012



“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimecres de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.
Escrit per: Equip Editorial
És cert que el 21 de desembre del 2012, segons el calendari maia, arribarà la fi del món? Però, i si els càlculs estan equivocats i no som a l’any que creiem?
Per què Nadal se celebra precisament la nit més llarga de l’any? I com és que no coincideix amb el dia 1 de gener? Per què el dilluns es diu “dilluns”, i la setmana té set dies?
Aquestes i altres preguntes sobre el calendari es resolen en aquesta edició del “Quèquicom”.
La reportera del programa Georgina Pujol en treu l’entrellat amb Francesc Clarà, expert en rellotges solars; Jordi Aloy, responsable del Planetari Cosmocaixa; Anton Aubanell, director de Creamat, i mossèn Francesc Nicolau, matemàtic i teòleg.

Estrena 16 d'octubre


Tots els calendaris tenen en comú una cosa: intenten ajustar l’any observant els fenòmens naturals. Des de temps remots, l’home ha estat molt pendent del Sol i del temps perquè d’això en depèn l’agricultura. Era molt important saber quan era el temps de collir i de sembrar. Per exemple, els antics egipcis van començar a observar que les crescudes del riu Nil eren periòdiques. I com que d’això en depenia la seva vida perquè hi havia inundacions, van descobrir que l’any té 365 dies. I ho van fer gràcies a l’estel Sírius, el més brillant del cel, ja que apareix arran de l’horitzó abans de la sortida diària del Sol. I de manera força precisa.

Cap d’Any

El celebrem l’1 de gener perquè Segeda, un poblet celtibèric (a prop de l’actual Calataiud) volia ampliar el seu territori, i el senat romà no s’ho va prendre bé. Per aquest motiu els romans els van declarar la guerra, i els van enviar un exèrcit de 30.000 homes, sota el comandament del cònsol d’aquell any, però no aconseguien guanyar-la, tot i que dominaven els territoris dels voltants.

En aquells temps, l’inici de cada any se celebrava el 21 de març, quan a Roma es nomenava el càrrec de cònsol, però van avançar dos mesos les dates d’aquest nomenament per poder sotmetre el poble celtibèric de Segeda i després poder anar a Hispània i guanyar l’altra guerra que disputaven allà.
Aquest fet va provocar que des del 153 abans de Crist fins al dia d’avui, Cap d’Any es comencés a celebrar a principis de gener i va portar un desequilibri en el calendari que van haver de corregir.


L’origen del nostre calendari

La reportera Georgina Pujol visita el Museu de Badalona amb l’Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, per comprendre com els romans van començar a organitzar els dies del calendari. La paraula calendari ve de la paraula “kalendarium”, que era el llibre de comptes on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs. Aquests deutes es pagaven el primer dia de cada mes, és a dir, a les calendes. Igual que en l’actualitat.
Els romans van fer diferents reformes, però la primera referència fiable d’una cronologia totalment romana és del 450 abans de Crist. El segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser qui va fer el primer calendari romà. Però després va venir el de Juli Cèsar, i més tard el d’August. De fet, el nom i l’organització dels mesos els el devem a ells.
Però la reforma definitiva, la que ha fet que tinguem el calendari tal com el coneixem avui, és la del papa Gregori XIII. Aquest és el que va aconseguir que la realitat astronòmica no fos diferent del còmput del temps. S’havia de canviar el calendari julià, que era el que s’havia seguit en tot el món cristià des del segle I abans de Crist. I ho va fer eliminant deu dies del mes d’octubre del 1582, de manera que del dia 4 es va passar al 15 d’octubre, com si res.

L’any bixest

La Terra triga 365 dies, 5 hores i 48 minuts a fer la volta al Sol. Al cap de quatre anys, aquestes gairebé 6 hores es converteixen en un dia extra. I en afegir-lo al calendari diem que aquell és un any bixest. Però com que en realitat no són 6 hores completes, tot i que ho comptem així, anem acumulant aquest error. I al cap de 100 i 400 anys ho hem d’anar corregint. I tot perquè en comptes d’adaptar-nos al ritme de la Terra, ens entossudim a fer-ho com nosaltres volem.

Els maies

Jaume Vilalta explica a plató el funcionament del calendari maia: com calculaven el pas del temps, els dies, les setmanes, els mesos, els anys o els mil•lennis. I revela si, segons les interpretacions que se n’han fet, el dia 21 de desembre serà la fi del món.


Escrit per: Equip Editorial
A les fases de la Lluna se’ls atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, crims, suïcidis, amb el cicle menstrual i fins i tot amb els cabells. Tenen alguna base aquestes creences?
“Quèquicom” assisteix a un eclipsi de Lluna i explica la influència d’aquest astre sobre les marees i altres fenòmens. A més, visita un equip català que es proposa enviar un robot a trepitjar la superfície lunar.




Desenvolupament
Els eclipsis són fenòmens astronòmics no gaire freqüents. Per tant, cada vegada que n’hi ha algun hi ha associacions amateurs i col•lectius científics que s’apleguen per observar-los. El QQC va acompanyar membres del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona, UB, en l’observació en directe d’un eclipsi solar parcial a Barcelona al gener del 2011.
L’eclipsi parcial és bonic, però el veritable rei d’aquests fenòmens astronòmics és l’eclipsi solar total. En David Anton i la Sara Santacana tenen una productora audiovisual. La seva gran afició són els eclipsis solars totals. Han viatjat a diferents llocs del món per enregistrar-los. Pocs instants abans que el sol quedi completament tapat, els seus últims rajos brillen a través de les valls de la Lluna en un fenomen conegut amb el nom de perles de Baily. La darrera perla desapareix amb un esclat extremament brillant anomenat anell de diamant. La fase de foscor total dura entre un i vuit minuts. Un esdeveniment breu però intens. Els eclipsis són provocats per unes determinades posicions del Sol, la Terra i la Lluna. Quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol es produeixen els eclipsis solars i quan és la Terra la que es troba al mig, els eclipsis són lunars. Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica per què el eclipsis no són fenòmens freqüents.

Els tres cicles de la Lluna
Amb tanta llum artificial els humans hem perdut el costum de contemplar el cel de nit. Sovint ja no sabem distingir un planeta d’una estrella ni els moviments de la Lluna. La Lluna segueix bàsicament tres cicles diferents. El cicle sideral dura 27 dies, 7 hores i 43 minuts. La Lluna descriu trajectòries progressivament més altes al cel i diem que es troba en “ascendent”, o descriu trajectòries progressivament més baixes i diem que es troba en “descendent”. Un segon cicle és el sinòdic, que té una durada de 29 dies, 12 hores i 44 minuts. La Lluna canvia de forma, és a dir, presenta diferents fases. La millor manera de recordar-les és pensant que la Lluna menteix: quan té forma de D, creix. I quan té forma de C, decreix. El darrer cicle és l’anomalístic: dura 27 dies, 13 hores i 18 minuts. La Lluna s’acosta o s’allunya de la Terra seguint una el•lipse, i canvia, per tant, lleugerament la seva mida relativa.

Les marees
La Lluna és a més de 380.000 km de distància, però la seva influència és ben perceptible. La seva gravetat sumada a la del Sol atreu periòdicament les aigües dels planeta i provoca les marees. El mar Mediterrani, com que és relativament petit, té unes marees molt modestes, de 20 cm d’alçada com a màxim. Però en indrets molt determinats del litoral aquests 20 cm es fan notar. Les marees més importants del món tenen lloc en latituds mitjanes dels grans oceans. Un paisatge típic de les costes atlàntiques és l’intermareal, i tant els homes com els ocells ho aprofiten per mariscar. El moviment periòdic de l’aigua amunt i avall barreja els nutrients i l’oxigen i estimula la productivitat marina. Molts organismes marins sincronitzen la reproducció amb determinades fases de la Lluna perquè així les marees transporten millor els seus ous i les seves larves flotants. Els neros, per exemple, es reprodueixen durant tot l’estiu, però les fresses són més freqüents en Lluna nova i Lluna creixent.

La Lluna i les persones
A la Lluna plena se li atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, els crims, els suïcidis, les malalties mentals, els desastres naturals i els accidents, entre altres moltes coses. Però fins ara cap estudi científic no ha demostrat una relació causal amb la Lluna.
Segons la creença popular, el creixement dels cabells també està influït per la Lluna.
El reporter Pere Renom se sotmet a un experiment i es talla i es decolora un manyoc de cabells en Lluna creixent i repeteix l’operació en Lluna minvant. Quan ha transcorregut un mes de cada tallada, comprova que els cabells tallats en Lluna creixent han crescut 3 mm més que els cabells tallats en Lluna minvant. Això representa una diferència de gairebé 4 cm a l’any! Caldria, però, repetir aquest experiment amb moltes més persones i en diferents cicles lunars per obtenir-ne resultats concloents.
Les dones tenen incorporat un calendari biològic que marca el pas del temps. Són els cicles menstruals. De fet, "menstrual" procedeix del llatí "mensis", que vol dir "mes", que al seu torn ve de l'indoeuropeu "men", que vol dir “Lluna”. Per tant, tradicionalment s'ha associat el cicle menstrual i el cicle lunar. La durada mitjana del cicle menstrual és de 28 dies, però es consideren normals tots els cicles que van de 24 a 32 dies.
Què passaria si el cicle menstrual tingués una altra durada? El ginecòleg Camil Castelo-Branco, de l’Hospital Clínic, explica que biològicament la dona necessita un temps determinat per formar l’endometri, que ha d’allotjar l’embrió en cas de fecundació. Temps més curts o més llargs generarien endometris defectuosos. De totes maneres es desconeix per què precisament el temps òptim coincideix amb la durada del cicle lunar.

La lluna i el pagès
A més d’una suposada influència sobre les persones, es creu que la Lluna també exerceix una poderosa influència en el món vegetal. El llenyataire professional Miquel Cases coneix molt bé la tècnica per talar un arbre i aprofitar-ne al màxim la fusta i sap com obtenir-ne de la màxima qualitat. La fusta es tala a l’hivern quan no hi circula la saba, però segons la creença popular cal també tenir en compte la Lluna. Aquesta idea té les seves bases científiques, com explica l’enginyer forestal de l’Incafust Eduard Correal. El gruix d’un arbre varia de manera lleugera però significativa en funció del contingut d’aigua que té als vasos, i aquest contingut d’aigua varia en funció de la fase lunar.
Molts altres aspectes de la vida a pagès són d’alguna manera condicionats per la Lluna. N’és un exemple l’hort. En Salvador Gispert és pagès i bosquetà de tota la vida. En qualsevol feina que hagi de fer al camp, des de netejar un rec, podar els fruiters o sembrar, té en compte la Lluna. Segons la tradició, cada hortalissa té el seu moment. La ciència no ha demostrat encara l’efectivitat d’aquestes pràctiques.

El calendari
Els moviments de la Lluna ens serveixen per mesurar el temps. El calendari occidental és lunisolar: la durada de l'any és solar però les divisions en mesos i en setmanes són lunars. Segurament per això en moltes llengües el primer dia de la setmana es dedica a la Lluna: dilluns. La Lluna també serveix per establir festivitats com la Setmana Santa. La Pasqua cristiana se celebra el diumenge posterior a la primera Lluna plena de primavera. Per això pot caure entre el 22 de març i el 25 de abril.


Un robot català a la Lluna
La Lluna ens fascina i ens atrau amb la mateixa intensitat que atrau els mars i els oceans. Aquesta atracció es va veure culminada l’any 1969 quan l’home va aconseguir trepitjar-la. Anar-hi continua sent molt costós, però enviar-hi un robot ja no és només a l’abast de les grans agències espacials com la NASA. La UPC ha desenvolupat el Pico Rover, un robot molt original i barat que hi podria acabar anant. Pesa menys d’un quilo i està construït amb materials tan quotidians com una bombeta. Aquest projecte coordinat per Joshua Tristancho participa en el concurs internacional Google X Prizes.
Per llançar un vehicle a l’espai s’aprofita el mateix principi físic del llançador de martell: la velocitat angular. El moviment de rotació terrestre té una velocitat angular màxima a l’equador. Per aquest motiu els llançaments de coets es fan sempre prop de l’equador. Però a més de l’energia de la Terra cal moltíssima energia en combustible per sortir del camp gravitatori terrestre a una velocitat d’uns 10 km per segon. Una vegada lliures a l’espai, s’apaguen els motors i el coet avança únicament per inèrcia. La trajectòria és de fet un tir balístic: cal fer punteria i disparar el coet al davant de la posició de la Lluna de manera que finalment l’acabi encertant. El viatge dura uns tres dies. Quan el coet és a prop de la Lluna, torna a engegar els motors per fer una rotació de 180º. L’impuls que abans el feia avançar ara el frena. Finalment, s’atura suaument damunt la Lluna.
Si tot va bé, abans d’acabar l’any 2012 el Pico Rover rodarà per allà dalt i ens transmetrà imatges. En lloc del mar Mediterrani, podrem contemplar el mar de la Serenitat.

21/02/2011: Programació setmanal

Escrit per: Equip Editorial
Després de les cel·lebracions pel premi Zapping, aquesta setmana tornem a la feina amb la mateixa il·lusió que el primer dia!

El dimecres a les 21:45 emetrem "Tot és rodó en el tenis".
Seguirem amb "L'efecte hivernacle i el canvi climàtic".

I el diumenge a les 11:55 a TV3 descobrirem per que es fa servir "el sistema mètric".
Escrit per: Equip Editorial
Miquel Piris mira de fer-se ric convertint detritus de depuradora en vitroceràmica. Visita la mina Eureka, a la Vall Fosca, on hi ha minerals radioactius i fluorescents i, finalment, tracta de saber si hi ha pedres amb poders miraculosos. energètics.

» Text complet

Escrit per: Equip Editorial
Hadrons, neutrons, quarks o gluons són conceptes de física atòmica relacionats amb un gran interrogant: què és la matèria? “Quèquicom” ho explica de manera clara, concisa i entenedora.
El CERN és un laboratori construït a 100 metres sota terra, a Ginebra, Suïssa, que investiga les propietats d’algunes partícules subatòmiques com els hadrons fent-les col•lisionar mitjançant un accelerador anomenat LHC (Large Hadron Collider). Enrique Fernández, el president del Comitè de Política Científica del centre, explica com funciona la col•lisió de partícules dins d’aquest accelerador de 27 quilòmetres de llarg. Des del plató, Marc Boada, el presentador de “Quèquicom”, planteja un paral•lelisme de l’LHC. Mira de deduir què conté una caixa negra sense obrir-la, només disparant i analitzant-ne el resultat.














» Text complet

Escrit per: Equip Editorial
Miquel Piris mira de fer-se ric convertint detritus de depuradora en vitroceràmica. Visita la mina Eureka, a la Vall Fosca, on hi ha minerals radioactius i fluorescents i, finalment, tracta de saber si hi ha pedres amb poders miraculosos. energètics.












» Text complet



       Següent
English Español