Quèquicom - HomePage

05/11/2012: QQC i .... l'espai

Escrit per: Equip Editorial
A “Quèquicom i l’espai”, s’explica perquè una empresa catalana posa or als satèl•lits, la relació entre en Tintín i el primer viatge dels humans a la lluna o la participació d’un grup de la UPC a un concurs per enviar un robot a la lluna.
A més, conceptes com la gravetat, la radiació còsmica i la velocitat angular són explicats a plató, en reportatges i animacions de manera que es puguin entendre amb facilitat.


estrena 6 de novembre de 2012



“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimecres de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

25/10/2012: Objectiu: Amfibis

Escrit per: Equip Editorial
En un lloc secret del Montseny viu l’única espècie de vertebrat exclusivament catalana. És una criatura estranya, esquiva i nocturna: el Tritó del Montseny, un amfibi petit, negrós, que està en perill d’extinció. La reportera Georgina Pujol en busca un durant la nit amb un biòleg del Parc Natural del Montseny. Albert Masó, assessor del National Geographic explica com capturar amfibis, fotografiar-los i alliberar-los sense alterar l’equilibri natural.
A més, Jaume Vilalta, explica que en realitat tenim mà de granota. Un ambfibi amb cinc dits va ser el primer animal en abandonar l’aigua i d’ell provenen tots els vertebrats.

Estrena el 30 d'octubre de 2012
Escrit per: Equip Editorial
Un bisturí robotitzat de la UPC que s’adapta al batec del cor i fa que el cirurgià operi amb més precisió perquè té la sensació que opera un cor aturat. Un robot sumarí que pot rescatar una caixa negra a mig kilòmetre de fondària, el Girona 500, i un petit esclau que neteja el terra de casa. Com funcionen els robots? Com saben on son? Quins mecanismes els fan tant precisos? Arriben a millorar la natura?

Estrena 23 d'octubre de 2012
Escrit per: Equip Editorial
És cert que el 21 de desembre del 2012, segons el calendari maia, arribarà la fi del món? Però, i si els càlculs estan equivocats i no som a l’any que creiem?
Per què Nadal se celebra precisament la nit més llarga de l’any? I com és que no coincideix amb el dia 1 de gener? Per què el dilluns es diu “dilluns”, i la setmana té set dies?
Aquestes i altres preguntes sobre el calendari es resolen en aquesta edició del “Quèquicom”.
La reportera del programa Georgina Pujol en treu l’entrellat amb Francesc Clarà, expert en rellotges solars; Jordi Aloy, responsable del Planetari Cosmocaixa; Anton Aubanell, director de Creamat, i mossèn Francesc Nicolau, matemàtic i teòleg.

Estrena 16 d'octubre


Tots els calendaris tenen en comú una cosa: intenten ajustar l’any observant els fenòmens naturals. Des de temps remots, l’home ha estat molt pendent del Sol i del temps perquè d’això en depèn l’agricultura. Era molt important saber quan era el temps de collir i de sembrar. Per exemple, els antics egipcis van començar a observar que les crescudes del riu Nil eren periòdiques. I com que d’això en depenia la seva vida perquè hi havia inundacions, van descobrir que l’any té 365 dies. I ho van fer gràcies a l’estel Sírius, el més brillant del cel, ja que apareix arran de l’horitzó abans de la sortida diària del Sol. I de manera força precisa.

Cap d’Any

El celebrem l’1 de gener perquè Segeda, un poblet celtibèric (a prop de l’actual Calataiud) volia ampliar el seu territori, i el senat romà no s’ho va prendre bé. Per aquest motiu els romans els van declarar la guerra, i els van enviar un exèrcit de 30.000 homes, sota el comandament del cònsol d’aquell any, però no aconseguien guanyar-la, tot i que dominaven els territoris dels voltants.

En aquells temps, l’inici de cada any se celebrava el 21 de març, quan a Roma es nomenava el càrrec de cònsol, però van avançar dos mesos les dates d’aquest nomenament per poder sotmetre el poble celtibèric de Segeda i després poder anar a Hispània i guanyar l’altra guerra que disputaven allà.
Aquest fet va provocar que des del 153 abans de Crist fins al dia d’avui, Cap d’Any es comencés a celebrar a principis de gener i va portar un desequilibri en el calendari que van haver de corregir.


L’origen del nostre calendari

La reportera Georgina Pujol visita el Museu de Badalona amb l’Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, per comprendre com els romans van començar a organitzar els dies del calendari. La paraula calendari ve de la paraula “kalendarium”, que era el llibre de comptes on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs. Aquests deutes es pagaven el primer dia de cada mes, és a dir, a les calendes. Igual que en l’actualitat.
Els romans van fer diferents reformes, però la primera referència fiable d’una cronologia totalment romana és del 450 abans de Crist. El segon rei de Roma, Numa Pompili, va ser qui va fer el primer calendari romà. Però després va venir el de Juli Cèsar, i més tard el d’August. De fet, el nom i l’organització dels mesos els el devem a ells.
Però la reforma definitiva, la que ha fet que tinguem el calendari tal com el coneixem avui, és la del papa Gregori XIII. Aquest és el que va aconseguir que la realitat astronòmica no fos diferent del còmput del temps. S’havia de canviar el calendari julià, que era el que s’havia seguit en tot el món cristià des del segle I abans de Crist. I ho va fer eliminant deu dies del mes d’octubre del 1582, de manera que del dia 4 es va passar al 15 d’octubre, com si res.

L’any bixest

La Terra triga 365 dies, 5 hores i 48 minuts a fer la volta al Sol. Al cap de quatre anys, aquestes gairebé 6 hores es converteixen en un dia extra. I en afegir-lo al calendari diem que aquell és un any bixest. Però com que en realitat no són 6 hores completes, tot i que ho comptem així, anem acumulant aquest error. I al cap de 100 i 400 anys ho hem d’anar corregint. I tot perquè en comptes d’adaptar-nos al ritme de la Terra, ens entossudim a fer-ho com nosaltres volem.

Els maies

Jaume Vilalta explica a plató el funcionament del calendari maia: com calculaven el pas del temps, els dies, les setmanes, els mesos, els anys o els mil•lennis. I revela si, segons les interpretacions que se n’han fet, el dia 21 de desembre serà la fi del món.


Escrit per: Equip Editorial
Els castellers fan servir la força amb saviesa per aixecar construccions humanes que poden arribar a ser de 800 participants i de 10 metres d’alçada. Han passat de guiar-se intuïtivament a aplicar una tècnica depurada que inclou coneixements de física, arquitectura, biomecànica, fisiologia i psicologia, que ara s’apliquen per millorar el rendiment i la seguretat del món casteller. “Quèquicom” analitza molts d’aquests principis ajudat per Jaume Rosset, director mèdic de la coordinadora de colles castelleres i membre dels Minyons de Terrassa.
A més, el reporter Pere Renom s’estrena com a casteller amb els Micacos de Badalona per poder entendre els castells també des de dins.

Reemissió el 9 d'octubre

Escrit per: Equip Editorial
“Quèquicom i l’aigua” és un altre dels reportatges. En aquest cas es donen dades de quanta aigua dolça hi ha al món, s’explica com es pot saber si un riu està sa amb els insectes que pesquen a l’interior del riu; si consumeix més aigua la indústria, el sector agrícola o el consum domèstic; com es pot estalviar aigua a l’hora de regar; per què l’aigua del subsòl surt calenta; quins minerals porten dissoltes les diferents aigües que es poden comprar...
“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Estrena el 2 d'octubre


Escrit per: Equip Editorial
Els humans tenim un negoci a mitges amb les abelles. Nosaltres en tenim cura, i elles, a canvi, produeixen mel, pol•len, cera, pròpolis i gelea reial. A més, pol•linitzen les flors dels nostres conreus i permeten que n’obtinguem els fruits.
Fa 40 anys un rusc donava 20 kg de mel l’any i avui en dóna només 15 kg. Això és degut als insecticides, al canvi climàtic, a nous paràsits, com la varroa, i a predadors, com la vespa asiàtica, que n’amenacen la supervivència. Si volem mantenir aquest negoci a mitges haurem de tenir més cura, encara, de les nostres sòcies.



La reportera Samantha Vall es vesteix d’apicultora per conèixer el món de les abelles. El 30% del que mengen els humans és gràcies a la pol•linització que fan les abelles; sense elles, la majoria dels vegetals no es podrien reproduir. L’home en treu, a més, molt profit, del treball d’aquests insectes: els pren la mel, el pol•len, la cera, el pròpolis i la gelea reial; però l’apicultor també treballa per a elles, els regala la casa i les porta on hi ha floració: és un negoci a mitges. Si l’apicultor no fes bé la seva feina, les abelles marxarien del rusc.
L’apicultor Salvador Mallofré obre un rusc fins que hi troba la reina, sense la qual el rusc deixaria d’existir. Es veu com pon els ous i com neix una obrera. En un rusc poden haver-hi fins a 50.000 abelles, però no totes fan mel, només les més velles. Per facilitar-los la feina, els apicultors els proporcionen cera perquè només es dediquin a fer mel.
La qualitat de la mel
“Quèquicom” explica per què la mel és tan digestiva, i per què s’aconsella prendre-la després de menjar. En realitat la mel té aquestes propietats perquè és nèctar de flors que ha passat per l’estómac de l’abella, que el regurgita en arribar al rusc. El professor de Botànica de la UB Jaume Cambra, que ha assessorat el reportatge, mostra també com el consumidor pot saber si la mel té la qualitat adequada.
Maria Josep Rosselló, especialista en Nutrició i Dietètica de la Universitat Ramon Llull, parla de les propietats del pol•len i d’altres vegetals molt rics en proteïnes, com ara les algues.
Al plató, Toni Mestres ensenyarà un rusc viu per dins, mostrarà de quin color veuen les flors les abelles i explicarà que les abelles són com tots els insectes perquè tenen 3 parts: cap, tòrax i abdomen.
Pol•len, cera i pròpolis
El reporter Pere Renom també es vesteix d’apicultor per recol•lectar la resta de productes que obtenim de les abelles. El pol•len és un aliment molt nutritiu que les abelles utilitzen per alimentar la cria i que nosaltres consumim com un complement vitamínic natural. La cera és el material amb què construeixen les cel•les. Per augmentar la producció de mel i per obligar les abelles a construir les bresques allà on interessa, els apicultors posen als ruscos quadres amb cera estampada. El pròpolis és una mena de resina que les abelles extrauen dels borrons de molts arbres i que utilitzen per segellar i esterilitzar l’interior del rusc. Nosaltres en fem caramels, xarops, ungüents o tintures de propietats antifúngiques i antibacterianes.
Varroa i vespes, el nou perill
Malauradament en els últims anys les abelles viuen una sèrie d’agressions contra les quals no poden lluitar. Els insecticides que es fan servir en agricultra sovint maten tota mena d’insectes, ja siguin perjudicials o beneficiosos.
El canvi climàtic en zones com el Mediterrani s’associa a sequeres, i les abelles depenen de l’aigua tant per beure com per a la floració.
També hi ha els enemics naturals. L’abellerol és un ocell insectívor molt voraç. De vegades s’agrupa en estols de centenars d’individus davant dels ruscos i fa autèntics estralls.
La varroa és un àcar que parasita les abelles i els xucla l’hemolinfa, l’equivalent a la nostra sang. Per tant, les debilita i les exposa a infeccions de microbis. Va arribar de l’Àsia l’any 1984 i actualment és una plaga que afecta la majoria d’eixams.
Un altre enemic que també ve de l’Àsia és la Vespa velutina. Com moltes vespes és carnívora i caça abelles per alimentar les seves larves. D’ençà que va arribar, aquesta vespa s’ha estès per una bona part de França i el País Basc. Com que depèn de la humitat, difícilment colonitzarà la Catalunya més seca. Els apicultors la combaten capturant les reines a la primavera i localitzant i destruint-ne els ruscos a l’estiu.

21/09/2012: “Qui sóc jo ”

Escrit per: Equip Editorial
La família Renom es reuneix a Ripollet per compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Amb molt d’ajut i sort el reporter Pere Renom aprofita per fer recerques genealògiques, anàlisis facials i genètiques i aconsegueix reconstruir la història de la seva família al detall durant prop de 500 anys i de manera més general remuntar-se milers d’anys enrere.

ATENCIÓ: EMISSIÓ ELS DIMARTS A LES 22H


La genealogia
L’any 1564 un home anomenat Bertran Renom va abandonar el seu poble natal, a França. Com tants altres compatriotes migrava cap al sud, esperonat per persecucions religioses, per la fam o per epidèmies. Després d’un llarg viatge, va arribar finalment a Ripollet, s’hi va establir i va començar a engrandir la família. 450 anys després, el cens indica que hi ha més de 600 Renoms a Espanya i, segurament, tots són descendents d’en Bertran.
La tardor de l’any 2011 un centenar llarg de Renoms es reuneixen a Ripollet per coneixe’s, compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies.
Fer un arbre genealògic no és fàcil. Cal aplegar informació repartida en un munt d’arxius diferents. Cal també tenir traça per enllaçar aquesta informació aparentment inconnexa. I cal tenir sort. Al llarg de la història una bona part de la documentació eclesiàstica s’ha cremat en represàlies contra l’Església. A Ripollet no hi queda pràcticament res. Per tant, els arbres genealògics dels Renom s’han hagut d’elaborar a partir de fonts alternatives com la documentació civil de la zona del Vallès, aplegada a l’Arxiu Històric de Sabadell. Els Renom eren catalans de seny i sempre que van poder ho van deixar tot per escrit davant d’un notari. De fet, Catalunya té un registre notarial dels més importants del món, és un paradís per a l’aficionat a la genealogia.

Els retrats
Molta gent porta retrats familiars a la trobada. Cadascun té una història al darrere o rememora alguna anècdota. Però als retrats també se’ls pot donar un ús científic. Els humans tenim més de 30 músculs a la cara dels quals només uns quants serveixen per parlar o per menjar. La resta estan implicats en l’expressió facial, un sistema de comunicació molt desenvolupat, anterior al llenguatge. Durant mil•lennis la nostra supervivència depenia de la facilitat per reconèixer l’amic, l’enemic o el parent. Alguns estudis científics indiquen que les persones similars a nosaltres ens desperten més confiança i, per exemple, els podem deixar diners amb més facilitat que a la resta de la gent. Serien parents potencials. Malgrat tot, identificar el parentiu a partir de la cara no és tan trivial com sembla, hi ha certa subjectivitat.
Durant la trobada es fotografien les cares tots els Renom i els retrats s’envien al Centre de Visió per Computació perquè n’analitzin d’una manera objectiva el parentiu. David Masip, encarregat de l’anàlisi, conclou que els germans s’assemblen més entre ells que amb la resta dels Renom.
A plató el presentador Jaume Vilalta explica que podem reconèixer ràpidament una cara entre una multitud, però no sabem com ho fem. Per tant, se’ns fa difícil descriure la cara a un altra persona. En casos de necessitat, com una agressió, es bo fixar-se en trets discriminatoris estables com el lòbul de l’orella o el clotet de la barbeta. També és útil associar els trets a persones conegudes, per exemple, uns llavis d’Angelina Jolie o uns ulls de Paul Newman.

El cromosoma Y
A la trobada també hi assisteixen dos genetistes que prenen mostres de saliva per analitzar-ne el cromosoma Y. Les tècniques d’anàlisi genètic han progressat molt. Avui n’hi ha prou amb unes quantes cèl•lules de la boca, barrejades amb saliva, per seqüenciar el genoma d’un individu. Els genetistes seleccionen Renoms de diferents branques per mostrejar la màxima variabilitat. David Comas, de l’Institut de Biologia Evolutiva, explica que el cromosoma Y s’hereta igual que els cognoms, de pare a fill, per tant, la seva anàlisi permet confirmar si la transmissió social i la biològica coincideixen.
Els humans som una espècie molt viatgera. Vam aparèixer a l’est d’Àfrica i al cap d’uns mil•lennis ja havíem ocupat tots els continents del món, excepte l’Antàrtida. Aquestes migracions s’han anat succeint i els pobles s’han mesclat, però l’estudi de certes parts del genoma, heretades sense mesclar, com el cromosoma Y, permet reconstruir la història d’aquests desplaçaments.
Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva, revela que el cromosoma Y de tots els Renom pertany a l’haplogrup G2a. Els haplogrups vindrien a ser els grans grups, les grans famílies en què es pot classificar el cromosoma Y. Tots els Renom pertanyen a un haplogrup que va aparèixer a l’Orient Mitjà fa uns 7.000 anys i des d’allà es va estendre per Europa amb els pobles neolítics. La seva distribució actual presenta la màxima concentració d’individus a la zona del Caucas, a Geòrgia, on arriba al 40% de la població. A Catalunya només un 5% dels homes pertanyen a aquest grup. A banda dels Renom, hi ha alguns personatges coneguts que també són G2a com Joseph Stalin, el rei Lluís XVI, o Ötzi, l'Home de Gel, la mòmia humana més antiga d'Europa, congelada en una glacera dels Alps durant més de 5.300 anys.
Calafell també confirma que tots els Renom són descendents d’en Bertran, per tant durant 15 generacions totes les dones dels Renom han tingut fills legítims i no hi ha hagut ni adopcions, ni transmissió del cognom de les pubilles. Tots els Renom ho són de cap a peus.
Vilalta explica a plató que compartir cognom no significa necessàriament ser parent. Un llinatges monofilètic és aquell que té un sol fundador, com el cas dels Renom, i un llinatge polifilètic és aquell que ha estat fundat per diverses persones en moments i llocs diferents, com el cas dels Colom. Per això no podem saber si el descobridor d’Amèrica era genovès, català o mallorquí.

La història familiar, la fesomia o la genètica fan de cadascú de nosaltres un individu únic. El resultat final d’una successió astronòmica d’esdeveniments molt improbables. Un esquitx minúscul, però irrepetible en aquest gran mar que és la humanitat.
Escrit per: Equip Editorial
La suor és una reacció del cos necessària per viure. Sense, moriríem ofegats. Hi ha persones, però, que la pateixen en excés: és el que s’anomena hiperhidrosi.

Emissió 20 de juny de 2012
Escrit per: Equip Editorial
El càncer de colon és el més freqüent i en canvi, és el més desconegut, tot i que a Catalunya, cada any, hi ha 6000 casos nous.
Diagnosticar-lo a temps és clau per a poder-lo tractar. En Pedro Labrador té 63 anys i, gràcies a una nova prova de detecció precoç, ha descobert que té un tumor maligne a l’intestí gruixut. Cal extirpar-li el colon sencer per evitar que es reprodueixi el tumor. De totes maneres, el que més l’angoixa a en Pedro és la possibilitat que li facin un anus artificial.
El Dr. Antoni Castells, del Clínic de Barcelona, explica que ara és molt fàcil prevenir el càncer colorectal. N’hi ha prou amb una petitíssima mostra per saber si la femta conté traces de sang. Si hi ha sang, pot ser que hi hagi un pòlip o be un càncer. I per saber-ho es fa una colonoscòpia.
De la ma del Dr. Castells, la reportera Georgina Pujol practica sobre un model de plàstic la tècnica de la colonoscòpia, que és molt poc agressiva. Més tard entra a quiròfan amb el cirurgià Antonio de Lacy, que opera a en Pedro amb una nova tècnica que permet veure l’interior del cos en 3 dimensions. Això permet que l’operació sigui més ràpida i segura.

Estrena 20 de juny de 2012







Anterior       Següent
English Español