Quèquicom - HomePage
Escrit per: Equip Editorial
Una de cada nou dones catalanes tindrà càncer de mama. És el més freqüent en dones. Entrem en un quiròfan de Can Ruti on fan una mastectomia i la reconstrucció immediata del pit amb greix de l’abdomen. Coneixerem una pacient que tot just ha acabat la quimioteràpia i que participa en un assaig clínic per veure si rebaixant pes i fent esport redueix el risc de recaiguda del càncer de mama. I veurem una dona a qui van extirpar un pit i que, així i tot, ha estat model d’una exposició fotogràfica. Entendrem les estratègies del càncer per camuflar-se i les dels científics per frenar-lo.

» Text complet

Escrit per: Equip Editorial


És segur escalfar aliments amb el tàper? Està justificat desconfiar dels cosmètics amb parabens? Alguns additius i conservants podrien ser disruptors endocrins, unes substàncies que poden actuar com a falses hormones i perjudicar la salut. Per aquesta raó, França prohibeix l’ús de BPA, un plastificant, en tota la cadena alimentària a partir del 2015, però la UE no es decideix. Quèquicom dedica un programa especial d’una hora a aquesta contaminació invisible.

Aliments, productes d’higiene i neteja, envasos de plàstic... Vivim dins d’una sopa de substàncies químiques que podrien actuar com a falses hormones. Molts materials que crèiem segurs i innocus poden no ser-ho tant. Els disruptors endocrins o pertorbadors hormonals causen efectes adversos per a la salut humana a dosis baixes i tenen desconcertats tant epidemiòlegs com toxicòlegs. Molts científics ...
-Pitgeu a text complet

» Text complet

Categories: Actualitat , Capítols

20/02/2013: Anem a les urnes

Escrit per: Equip Editorial
Abstenció, vot nul, vot en blanc, vot útil... Quins efectes tenen aquestes opcions en els resultats d’unes eleccions? Què és la llei d’Hondt? Per què acostumen a fallar els sondejos electorals? El vot d’un ciutadà de Lleida val més que el dels altres catalans ¿per què? El sistema electoral de Catalunya es podria millorar molt. Hi ha diverses propostes. Votem?




El reportatge mostra l’elecció de delegat en una classe de 6è de primària de l’escola Andreu Castells de Sabadell. Com en una petita tribu, les relacions que tenen els tres candidats amb els seus companys decideix el guanyador. El més popular és el més votat.
En el món dels adults les coses no són tan senzilles. Per començar, els milions de ciutadans no tenen cap relació amb els candidats. En conseqüència, cal muntar costoses campanyes electorals. Les enquestes electorals publicades als diaris són un element clau en l’estratègia.
El reporter Pere Renom consulta l’analista d’ESADE Xavier Fernández, perquè li expliqui el disseny de les enquestes.
Jaume Vilalta explica amb detall la llei d’Hondt i la influència del tipus de circumscripcions en el repartiment d’escons que fa que actualment a Catalunya no es compleixi el principi “un ciutadà, un vot”.
El matemàtic de la UAB Xavier Mora i el professor de Ciències Polítiques de la UPF Jaume López proposen que s’adoptin sistemes electorals més equilibrats i els expliquen.
Categories: Capítols
Escrit per: Equip Editorial
Reemissió 11/12/12 22:40
Un enginyer que va inventar el velcro netejant el seu gos; un metge que va dir que calia rentar-se les mans i el van pendre per boig (després el van reconèixer com a pare de l’asèpsia); un savi que potser no ho era tant, perquè afegint plom a la gasolina i descobrint els CFC, va crear un greu problema ambiental; un mariner enamorat que es va voler suïcidar amb mata-rates i va permetre així trobar el precursor del sintrom; el descobriment de la vitamina C com a agent antiescorbut i la utilització de radiació com a tractament contra els tumors. Tot això i molt més a “Quèquicom i... els descobriments” (part 1).
Reemissió 11/12/12 22:40
Escrit per: Equip Editorial
reemissió11/12/12, 22:10
La llonganissa és un producte càrnic de gran valor nutricional i de molta tradició al nostre país. De fet Vic se’n pot considerar la capital mundial. Però tot el procés d’elaboració es du a terme a Vic? Al QQC reconstruirem la història complerta d’una llonganissa. Gràcies a la traçabilitat continguda en les etiquetes seguirem la pista d’una llonganissa a través de l’assecador on es va curar, la fàbrica on es va embutir, l’escorxador en el que varen sacrificar el porc, la granja on es va engreixar, la truja que el va parir i el mascle que el va engendrar per inseminació artificial. Sense oblidar la problemàtica i el tractament dels purins i el maneig dels porcs en extensiu, a base de glans. Tot plegat un viatge d’uns quants centenars de kms al voltant de diferents comarques catalanes i que acaba dins d’un entrepà.

reemissió 11 de desembre de 2012
Escrit per: Equip Editorial
Hi ha administracions de loteria que tenen més sort que d’altres? Un capicua té més probabilitats que un “número lleig”? En un viatge per l’atzar, Pere Renom entrevista Gonzalo García-Pelayo, patriarca dels “Pelayos”, una família que, aplicant l’estadística, va guanyar 200 milions de pessetes jugant a la ruleta. Leo Margets, destacada jugadora professional de pòquer, explica que, més enllà de les matemàtiques, la psicologia és fonamental per fer bones jugades. Les empreses asseguradores, per guanyar diners, també calculen probabilitats. I, finalment, descobrim que l’atzar juga també una carta important en la salut i la biologia en general.

Estrena 4 de desembre de 2012

28/11/2012: QQC i ...el vent

Escrit per: Equip Editorial
El vent és un fenomen meteorològic que ha aparegut al llarg dels sis anys ens diferents reportatges del “Quèquicom”. A partir de diferents fragments s’entén perfectament per què hi ha grans ventades; què fa difícil preveure la força del vent; com s’ho fan els navegants a vela per aprofitar-lo; com s’han de construir els edificis perquè les teulades suportin l’efecte “xuclador” del vent, com són les molècules d’aire en moviment; la marinada; com es forma la boira que hi ha sobre Tenerife com a conseqüència dels vents alisis,...


Estrena el 4 de desembre de 2012


“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.
Escrit per: Equip Editorial
L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional.
La cistella ecològica té només productes de temporada però molt diversos. Aquesta gran varietat és deguda a que l’agricultura ecológica divideix el camp en petites parcel•les.
Les formigues són una plaga o un aliat dels conreus per acabar amb les males herbes? Són els cucs una amenaça pels conreus? O pel contrari enriqueixen el sól amb les galeries que excaven i amb els seus excrements?
Sabieu que alliberant certs insectes al conreus estimulen una reacció defensiva que les eviten les plagues?

reemissió 27 de novembre de 2012


La lluita contra les plagues
La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel•les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.
El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.
La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.
En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.
La guerra química
Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques. A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col•lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes
Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.
Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants
L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.
L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol•lècules que les plantes el poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.

Escrit per: Equip Editorial
Catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers. Els ibers van viure a la costa mediterrània de la Península des del segle VI abans de Crist fins que els van sotmetre els romans. Tenien una llengua pròpia que encara no s’ha pogut desxifrar. La reportera Georgina Pujol va a la ciutadella ibèrica de Calafell per aprendre a teixir, cuinar i escriure com ells.
Al plató s’expliquen els secrets d’una de les armes més contundents utilitzades en aquella època: l’ariet.

Estrena 20 de novembre de 2012


Els ibers eren un conjunt de pobles que van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. La reportera Georgina Pujol experimenta com es vivia a la ciutadella de Calafell: fa tovots (els maons de l’època), pasta fang i lliga canyes per construir la teulada d’una casa ibèrica. L’arqueòleg i conservador Lluís Garcia és el seu cicerone. Ell és qui li ensenya que aquestes vivències formen part de l’arqueologia experimental. Es tracta d’una disciplina que intenta reconstruir tant els objectes com les ruïnes que es troben en jaciments arqueològics per validar o descartar les teories que s’elaboren a partir de la seva descoberta. A més de servir per a la investigació, l’arqueologia experimental també es fa servir amb finalitats didàctiques i museístiques.

L’ibèric, un gran desconegut

De l’ibèric, la llengua dels ibers, se’n té un coneixement molt fragmentari. S’han traduït, per exemple, algunes esteles funeràries perquè els noms propis es coneixien en llatí. Però, tot i així, l’ibèric és una llengua que no s’ha pogut desxifrar, perquè no s’han trobat prou documents traduïts al grec o al llatí per poder fer-ne un diccionari. Els ibers escrivien en làmines de plom, perquè no tenien ni pergamins ni paper. I com que el plom era un metall valuós, el tornaven a fondre i se’n conserven pocs fragments.
La llengua dels ibers, doncs, continua sent un gran enigma.


El torn de terrissaire

El mestre terrissaire Jordi Camprubí mostra a plató la innovació que va suposar el torn respecte a la tècnica tradicional d’anar construint una peça en espiral amb un cordó de fang. Una de les grans aportacions dels ibers a la península ibèrica va ser el torn de terrissaire. El van importar dels grecs, amb qui tenien contactes comercials. La tècnica primitiva, la del cordó de fang, és molt més lenta, i a més és molt difícil que en surti una peça maca, uniforme i ben simètrica. Les unions de fang fetes amb aquest tècnica no són gaire resistents i no queden sempre ben unides, totes les juntes són unions febles. Només les parts que es deformen amb els dits són fortes. Això a la terrissa feta amb torn no passa, tot és des del principi d’una sola peça.
Les peces fetes amb torn són més resistents. A més, quan es reparteix el fang de les parets per tapar la unió és molt probable que puguin quedar petites bosses d’aire, que amb l’escalfor del forn es poden expandir i trencar la paret del gerro. El torn de terrissaire, doncs, va servir per augmentar molt la productivitat.

Artesania tèxtil i cuina en època dels ibers

La reportera ajuda Anna Homs, experta en tints naturals i teixits de l’antiguitat, a collir plantes típiques dels boscos mediterranis per tenyir llana tal com ho feien les dones ibèriques. Filar i teixir requeria uns coneixements tècnics i unes eines que no estaven a l’abast de tothom. O sigui que teixir i tenyir era cosa de rics.

D’altra banda, l’arqueòleg i museòleg Joan Santacana explica quin tipus de plats menjaven els ibers. O també com es pot deduir si les closques de bivalves trobades en un jaciment arqueològic eren restes d’un gran tiberi o bé eren allà per altres raons. També parla del consum de l’oli. Sorprenentment, els ibers el coneixien però no en fabricaven gaire. En van començar a consumir primer gràcies als grecs i després, als romans, que en van estendre l’ús per tota la Península.


L’ariet, una arma amb molta física

Jaume Vilalta explica a plató, amb l’ajuda d’una maqueta, el funcionament i la física que amaga una arma molt utilitzada per penetrar a les fortaleses dels enemics: l’ariet.
L’invent està documentat pels assiris 2.000 anys abans de Crist. L’energia de l’impacte d’un ariet depèn en primer lloc de la seva massa. Si en doblem el pes, en doblem l’impacte, però si pesa massa és molt difícil de poder manipular. Els cartaginesos, enemics mortals de Roma, van ser els primers que van penjar els ariets en una estructura fixa. I així van posar la física a favor seu. El fet de no haver d’aguantar l’ariet a mà fa que es pugui augmentar molt la massa del tronc i concentrar totes les forces a agafar empenta. Accelerar al màxim l’ariet és una gran inversió, ja que si se’n dobla la velocitat, se’n quadruplica l’energia. L’energia cinètica creix amb el quadrat de la velocitat. Com més massa i més velocitat, més destructor serà l’impacte. Però l’invent té un altre avantatge. En tirar-lo enrere, el tronc puja. Tota l’energia que s’inverteix a aixecar l’ariet queda emmagatzemada com a energia potencial, que se suma a l’energia cinètica. Cap porta s’hi pot resistir.

La ciutadella ibèrica de Calafell

És un jaciment iber únic en tot l’estat espanyol perquè s’ha reconstruït tal com era fa 2.500 anys. L’arqueòleg Joan Santacana, que el va descobrir fa més de 30 anys, va decidir convertir-lo en un museu aplicant les tècniques de l’arqueologia experimental. Com que està en un mal lloc, amenaçat per la via del tren, la carretera, una discoteca i diverses urbanitzacions, va veure que era l’única manera de poder-lo conservar. Com que s’ha reproduït de manera molt fidel amb les dades de les recerques arqueològiques, forma part de la xarxa europea EXARC, que agrupa els museus a l’aire lliure que tenen un tractament didàctic rigorós.


09/11/2012: El motor de bat a bat

Escrit per: Equip Editorial
Què és el que fa que un cotxe “tingui nervi” com un Fórmula 1? ABS, ESP... ¿Què signifiquen aquestes sigles? Quan es va fabricar el primer cotxe? Com és un motor per dins? Pere Renom munta un motor peça per peça, visita el banc de proves de SEAT i rep una classe pràctica de conducció segura en un circuit.

Estrena 13 de novembre de 2013




       Següent
English Español