Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: febrer 2014
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Quina és la fórmula per mantenir un pes correcte i saludable? Al "QQC i ..." coneixerem quins són aquells aliments i les pautes indispensables per seguir una bona dieta i controlar el pes, i confeccionarem una cistella de la compra ideal. A més, també veurem com funciona el cos quan ingerim quantitats de glucosa que no són necessàries.


Estrena el 4 de març de 2014










.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
És bo menjar tonyina? Té Anisakis? Conté uns nivells de mercuri tolerables? Està encara a la vora de l’extinció? Ara hi ha granges d’engreix. Com s’ho fan per pescar-les vives?
La tonyina és un Fórmula 1 submarí. Accelera de 0 a 70 km/h en un no res i neda 200 quilòmetres al dia. És un producte de luxe. Tot i que té traces de mercuri, la seva carn és tan apreciada que la sobrepesca ha estat a gairebé a punt d’acabar amb l’espècie. Però gràcies a les restriccions, la situació sembla millorar. Anem a pescar tonyines amb una biòloga per posar-los sensors. Així s’obtenen dades sobre el comportament i la població en la Mediterrània. Georgina Pujol busseja entre tonyines de 200 kg en una gàbia d’engreix de l’empresa Balfegó.
Com que és un gran depredador, aquest peix acumula metalls pesants. El Laboratori de Toxicologia de la Universitat Rovira i Virgili, analitza els nivells de mercuri de la Georgina i li expliquen quins efectes té aquest metall en el cos.

Estrena 25 de febrer de 2014

.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Els joves que fan “parkour” saltant parets posen la física al seu favor, encara que no en sàpiguen les fórmules. En canvi, els castellers poden fer torres tan altes com vulguin o la física els imposa un límit? El capítol d’avui resumeix de forma molt clara tota la física relacionada amb el moviment i permet entendre coses aparentment tan diferents com les sensacions que experimentem en un parc d’atraccions o per què és tan devastador un ariet militar.

Estrena 11 de febrer de 2014

.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Us imagineu un plató d’informatius tan gran com un camp de futbol? En què puguin aparèixer virtualment els corresponsals davant del presentador? Trenta anys després del primer “Telenotícies Vespre”, TV3 renova el contingut i forma dels seus informatius amb la tecnologia més puntera. El nou plató virtual, que es va construir només en quatre setmanes, és un dels més grans i complets d’Europa.
Georgina Pujol ha seguit durant l’últim mes abans de l’estrena el nou editor i presentador del “TN vespre”, Toni Cruanyes, i el seu realitzador, Marc Sansa. Amb ells descobrim quines possibilitats té i com funciona un plató virtual. A banda, també vivim les tensions, l’estrès i l’alegria que suposa posar en marxa un sistema tan complex com aquest.

Estrena el 4 de febrer de 2014


Com funciona un plató virtual?
Una part fonamental i imprescindible d’un plató virtual és el croma, un efecte electrònic que barreja dues imatges de vídeo d’una manera singular. El croma substitueix un color concret d’una de les imatges per l’altra imatge. Es pot substituir qualsevol color, però ha de ser-ne un que no hi sigui en els objectes que interessa conservar. Usualment, s’usen unes tonalitats concretes de blau o verd perquè no es troben en la pell humana.

Si se substitueix un fons de color croma per una fotografia d’un decorat físic s’obté el principi de decorat virtual. És clar que no cal que aquest decorat existeixi, no ha de ser físic, sinó que pot ser una imatge sintètica generada per ordinador, que és el que es fa habitualment. Amb això, però, encara no s’ha resolt del tot el problema: si la càmera fa zoom o es mou d’un costat a l’altre les imatges del presentador o dels objectes físics presents al plató es desplacen o es fan grans i petites, però el fons, el decorat, resta impassible. L’efecte que es genera, per tant, és molt irreal.

Per solucionar-ho cal que el decorat virtual s’adapti a les variacions de pla que ofereix cada càmera. Per això, un sistema de sensors informa el sistema informàtic no només de la posició en què estan les càmeres, sinó també de la mida de pla que ofereixen a cada instant. Sabent això els computadors generen en temps real el decorat que correspondria a cada posició, mantenint sempre les perspectives i proporcions corresponents.


Com sap, el sistema, on és cada càmera?
En total, hi ha 96 sensors de posicionament al sostre del plató que capten els senyals infrarojos de les càmeres i els envien a l’ordinador central. Això permet saber on estan situades trigonomètricament en l’espai. Els sensors són com càmeres de vigilància, enganxades a les graelles d’il•luminació. Són els ulls del sistema.
Per ensenyar al programari on estan situats els sensors infrarojos, es fa un procés per calibrar-los en tres passos.
Primer, un tècnic es mou en cercles amb un bombeta halògena per calcular el volum del plató. Després, col•loquen el mateix focus en un carretó. Aquí li mostren on és el terra i si hi ha alguna irregularitat o inclinació. Tot es mesura al mil•límetre. I l’últim pas consisteix a ensenyar al programari on és el punt 0 i l’eix del decorat. Per això posen una cinta mètrica de banda a banda del plató i, cada 50 centímetres, el tècnic emet una ràfega de llum.
Amb tota aquesta informació, el sistema és capaç de determinar la posició exacte de cada càmera de televisió. I un cop sap on és cada càmera, el programa pot situar-la dins l’entorn virtual. I d’aquesta manera, fa que els objectes reals i virtuals encaixin perfectament.


La compressió de vídeo MPEG
La imatge de televisió té molta informació. Si es volgués guardar una hora de televisió es necessitarien uns 900 gigabits, una quantitat brutal d’informació. Treballar amb tantes dades és un problema i és per això que es va inventar la compressió de vídeo. Comprimir una informació vol dir resumir-la, triar el que és més essencial per aconseguir que els mateixos continguts ocupin menys, però de tal manera que al descomprimir-la siguin el més semblant possible a l’original.

Una de les tècniques de compressió de vídeo és la compressió MPEG (Moving Pictures Experts Group). A plató, Jaume Vilalta agafa uns frames o fotogrames d’un fragment de vídeo, de futbol concretament. S’aprecia que hi ha molta informació redundant entre ells: la gespa no canvia, hi ha jugadors que no es mouen... Només es desplacen alguns futbolistes i la pilota. Sembla obvi que no cal enviar cada vegada tota la imatge. Només s’envien les diferències entre els diversos frames consecutius, i de tant en tant la imatge sencera perquè la informació no es degradi.

Gràcies a la compressió MPEG es pot enviar el mateix missatge, però dividint per 50 el volum d’informació transmesa sense que no es noti gaire la diferència entre original i comprimit.


.
English Español