Quèquicom - HomePage

Arxiu

Has seleccionat: novembre 2013
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Gairebé la meitat dels municipis catalans, uns 400, tenen edificacions en llocs amb un risc alt d’inundacions. La majoria són a la costa i al Pirineu. L'estiu del 2013, a la Vall d’Aran, el desbordament dels rius va provocar el caos. L’aigua es va endur cases, càmpings i carreteres. La reportera Georgina Pujol va a la Vall d’Aran per analitzar un dels factors clau de les inundacions: es construeix en zones fluvials, llocs que el riu ja ha envaït d’altres vegades, malgrat que es pot anticipar que ho tornarà a fer. Perquè el riu sempre acaba reclamant el que és seu. I els científics adverteixen que el canvi climàtic pot incrementar les inundacions en el futur.

Accediu a TV3 a la carta


Construir sobre mullat
Les inundacions de l’ estiu del 2013 a la Vall d’Aran han fet recordar als aranesos les del 1982, 1963 i 1937. El riu Garona ja baixava molt carregat per les pluges abundants del febrer a l’abril d’aquell any. El terreny estava saturat i no podia absorbir més aigua. A banda que aquest hivern es van registrar els nivells de neu més alts que s’han registrat mai a la Vall d’Aran. El fred excepcional de la segona quinzena de maig, van evitar que la neu es fongués. I després, el cop de calor va fer que s’accelerés el desglaç. A banda d’aquests factors, s’hi va sumar una pluja que va superar els 120 litres per metre quadrat en 24 hores. És a dir, que va caure el 20% d’aigua del que plou en tot un any. Va ser la combinació de pluja i acceleració del desgel el que va provocar el desbordament. I els efectes van ser devastadors.
L’aigua va destrossar carreteres, ponts, preses hidroelèctriques, cases i càmpings. I això va passar perquè estaven ocupant zones inundables. La Mireia Boya, ambientòloga i professora de geografia humana de la Universitat Pompeu Fabra, explica en el reportatge que molts pobles estan situats a la plana fluvial del Garona. La carretera que entra a Bossost, per exemple, està en ple meandre del riu. I això és obviar un risc que ja s’ha materialitzat d’altres vegades. La Mireia Boya és molt crítica amb la planificació urbanística de la zona fluvial perquè es construeix, una vegada i una altra, en un lloc que el riu ja ha envaït en el passat. I sabent, amb anticipació, que hi tornarà a passar d’aquí 20, 30 o 50 anys.

Netejar les lleres dels rius?

Aquests aiguats han posat sobre la taula la polèmica sobre la neteja de les lleres dels rius. El doctor Carles Gràcia, professor del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, assegura que escombrar totalment les lleres de pedres i d’arbres per canalitzar-lo, és un autèntic atemptat biològic. El riu té una capacitat depuradora de les aigües gràcies a unes espècies animals i vegetals que la filtren. A banda que aquests rius tan nets, en cas d’aiguats, fan que l’aigua baixi amb molta més virulència i generi destrosses en els trams finals. Ara bé, el més adient seria treure els obstacles més grossos amb molta cura sense alterar la biodiversitat de la llera del riu. Però per fer-ho bé, calen recursos econòmics.

En el futur, més inundacions
Les dades científiques no són definitives, però els investigadors creuen que el canvi climàtic portarà més inundacions. Les previsions ens diuen que plourà menys anualment, però en episodis més intensos que ara. Això afectarà l’absorbiment deI terreny i, per tant, els boscos no podran aprofitar tan bé l’aigua. El doctor Carles Gràcia assegura que per cada grau de temperatura que puja a l’atmosfera, hi ha un 7% més d’aigua que passa de la superfície a l’atmosfera. Per tant, s’acumula més aigua i quan es donen les condicions de pluja, cau amb més virulència. El doctor Gràcia creu que tindrem més períodes de sequera i de xàfecs intensos. I, precisament, a la regió Mediterrània, s’intensificaran els extrems.

Tipus d’inundacions

A Catalunya hi ha quatre tipus d’inundacions:
Les inundacions sobtades són les típiques del Maresme. Es donen per pluges curtes de només una hora, però molt intenses. No hi ha temps d’avisar la població del risc. Plou uns 3 mil•límetres d’aigua per minut.
Després hi ha les causades per pluges d’intensitat moderada, però que duren des dunes hores a diversos dies. Aquestes provoquen una gran acumulació d’aigua. La de Terrassa, l’any 1962, en seria un exemple. Allà van caure 250 litres per metre quadrat.
Les provocades pel desgel. L’última de la Vall d’Aran que va passar pel desbordament del riu Garona va ser per una combinació d’inundació sobtada i desgel.
I, per últim, les inundacions causades per pluges dèbils durant més de 5 dies. Com per exemple, les de l’Empordà el gener del 1996. Es van acumular 300 mil•límetres d’aigua en una setmana. I, de fet, també va ser aquest tipus d’inundació la que va afectar la zona del Baix Llobregat, l’any 1971.


Carreres d’aigua
Al plató, Jaume Vilalta té tres casetes edificades al peu de tres pendents de muntanya. El primer és de terra, en el segon hi ha gespa, vegetació, i l’últim és de formigó. S’aboquen tres recipients iguals plens d’aigua sobre cada una de les diferents superfícies.
En el de terra, una part de l’aigua es drena, es filtra, i deixa de ser una amenaça. L’aigua restant, la que acaba arribant a la caseta, es va frenant a mesura que viatja entre les pedretes i partícules de terra. En conjunt podem dir que el perill de riada és moderat.
En el pendent de gespa l’efecte de l’aigua queda encara més esmorteït. La vegetació actua com un laberint en què l’aigua es perd. Aquest terra resulta ideal per evitar problemes d’avingudes.
El terra impermeabilitzat, sigui formigó, asfalt o plàstic, actua com una autopista en què l’aigua avança a tota velocitat. No s’hi hauria d’haver construït, el risc d’inundació és elevadíssim.
“Per tant –diu Vilalta- tot i que hi ha molts factors que intervenen en les inundacions, en moltes ocasions nosaltres solets ens fiquem de peus a la galleda.

Argila: una pols impermeable
És fàcil intuir que el plàstic, el vidre o el ferro són impermeables, perquè són materials cohesionats. En canvi, que un material disgregat com l’argila, que és un polsim, es torni impermeable no sembla tan obvi. El més curiós de tot plegat és que l’argila, per tornar-se impermeable, necessita aigua. De fet, només que es mulli una sola vegada ja s’hi torna.
L’aigua té molta força, encara que estigui quieta. Els nens, quan fan castells de sorra a la platja, ho saben. Si es fa servir sorra seca el castell s’ensorra, perquè les partícules rellisquen, ja que la sorra seca no té gens de cohesió. Per això juguen amb sorra humida, perquè l’aigua fa d’adhesiu gràcies a un fenomen anomenat tensió superficial. Cada gra de sorra queda embolicat per molècules d’aigua i cadascuna d’aquestes molècules, al seu torn, tendeix a unir-se amb la del costat, sense deixar d’arrossegar els granets i, en conseqüència, la sorra humida no es disgrega amb facilitat. El castell aguanta bé la forma fins que la sorra s’asseca, quan deixa de ser resistent.
Si el castell fos d’argila mantindria la forma. Això és perquè les partícules d’argila actuen com a peces de puzle, ja que són tan petites que la força d’atracció de l’aigua és enorme. Tant que, a mesura que l’aigua es va evaporant, les peces passen a estar més i més juntes fins al punt que encaixen perfectament en un puzle tridimensional. De fet, encaixen tant que l’argila, en assecar-se, s’encongeix, ocupa menys espai i es clivella; tant que l’espai entre partícules d’argila és tan petit que l’aigua no hi pot passar: es converteix en un terra impermeable.

Els dominis del riu
La capacitat de l’aigua per arrossegar materials depèn, entre d’altres coses, de la velocitat del cabal i del pendent. A més pendent, més capacitat de transport. Un mateix corrent d’aigua, en una llera amb molt poca inclinació amb prou feines mourà sorra. A mesura que el pendent augmenti anirà arrossegant materials cada vegada més grossos: pedretes, còdols, rocs...
Si hi ha un canvi de pendent, si aquest disminueix bruscament, l’aigua que baixa amb una gran capacitat de transport perd l’energia de cop i el material que portava queda dipositat en l’àrea amb poca inclinació i fa de barrera, de tal manera que obliga l’aigua a canviar de direcció, i diposita més material, que provoca a la vegada un nou canvi de direcció. Així es crea un dipòsit de sediments anomenat “ventall al•luvial” o “con de dejecció”.
Els cons de dejecció acostumen a ser relativament plans i fèrtils. Per això la gent al llarg del temps hi ha posat horts, i després barraquetes, i al final cases. Però el ventall ens està dient que “aquest territori és propietat del riu”... I tot i així la gent continua sense fer-ne cas!
.

15/11/2013: Som romans

Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Màquines de caminar i lluitar
L’exèrcit romà va arribar a Empúries l’any 218 abans de Crist. Uns 20.000 soldats van desembarcar-hi. I d’allà, van anar baixant fins al riu Ebre. Una mica més amunt, van crear la base militar més important de la península que després es va convertir en la ciutat de Tarraco.
L’exèrcit romà era molt poderós i estava molt ben equipat. Estava format per milers de soldats que lluitaven per un salari que cobraven tres cops l’any. Per això buscaven la màxima eficàcia i la victòria ràpida. Els legionaris portaven a sobre tot allò que necessitaven per viure i lluitar, uns 30 quilos de pes. Anaven carregats com a mules. De fet, se’ls coneixia com “les mules de Màrius” perquè va ser aquest general de la República Romana qui va fer que els soldats ho duguessin tot al damunt. Caminaven entre 25 i 30 quilòmetres al dia. Eren autèntiques màquines de treballar.
Els romans copiaven la tecnologia militar dels seus rivals i les adaptaven a les seves necessitats. De fet, van heretar la catapulta dels grecs. Aquestes màquines podien tenir 20 metres d’alçada i no les transportaven d’un lloc de combat a un altre, les construïen en cada assetjament. Es tensaven amb un mecanisme de torsió de cordes. Podien llançar projectils fins a 300 metres de distància.

El primer aqüeducte de Tarraco
La galeria excavada és a tretze metres per sota de l’antiga ciutat romana i és una de les obres hidràuliques més antigues de la península. Comunica amb quatre llacs subterranis. Per accedir-hi, cal baixar dos pous amb una corda. La tècnica d’excavació d’aquest aqüeducte és molt semblant a la que feien servir els miners per fer túnels. Aquesta cova és un dels secrets més ben guardats de Tarragona. Té prop de 5.000 metres quadrats de superfície. Es va descobrir per casualitat fa 17 anys. En l’època romana, a Tarraco hi havia diversos pous que captaven l’aigua directament d’aquí. Els arqueòlegs creuen que, a la Tarraco Imperial, l’aigua de la cova urbana desembocava al mar.

Trencar pedres amb fusta i aigua
El romans feien unes petites clivelles o fenedures a la roca, o aprofitaven esquerdes ja existents, i hi ficaven, ben atapeïda, fusta ben seca.
La fusta seca ha perdut l’aigua que contenia quan era un arbre, però no la seva estructura, les cel•les. En mullar-les, com que al seu interior hi ha sals, per osmosi, cada cel•la s’omple d’aigua i s’infla amb una força tenaç. A poc a poc anaven eixamplant la clivella fins que la roca es partia.
Si mai poseu cigrons en remull, veureu que s’inflen molt. Doncs així es comporten les cel•les de la fusta.

Vitrubi i els aqüeductes
Les ciutats romanes creixien i, per tant, també creixien les necessitats d’aigua. Calia, doncs, portar aigua de lluny. La solució era l’aqüeducte.
És fàcil entendre que un canal, sigui per terra o sobre arcades, ha de tenir un pendent mínim perquè l’aigua hi circuli, ja que si és massa pla l’aigua s’estanca.
I el pendent mínim recomanat l’havia calculat un savi romà del segle primer abans de Crist, Marcus Vitruvius Pollio: Vitruvi.
Bé, aquest home no, el seu pare.
Vitruvi defineix amb precisió quina és la inclinació mínima i quina la inclinació màxima d’un canal. Perquè, si bé hi ha un pendent mínim, també hi ha un pendent màxim, ja que, si és massa fort, tindrem problemes.
En augmentar la inclinació, la velocitat de l’aigua creix, i si hi ha més velocitat, hi ha més energia i l’aigua comença a arrencar partícules del recobriment del canal.
I el raig d’aigua i sorra comença a llimar ràpidament l’aqüeducte.
És per això que moltes vegades l’aqüeducte no anava directament al seu destí, sinó que tenia un traçat sinuós per allargar el recorregut i reduir el pendent, perquè l’aigua no tingués tanta capacitat destructiva.
Altres vegades, per dissipar energia, es feien escales amb graons de pedra, o petits salts d’aigua que anaven a una bassa i, un cop calmades les aigües, l’aqüeducte continuava amb un pendent suau.

Estrena 19 de novembre de 2013
.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Demà 12/11/13 reemissió del capítol a les 22:30

“Quèquicom” ha estat honorat amb el "Premio Internacional Telenatura 2013" pel reportatge “La vida privada de les bèsties” que ha estat considerat com la millor obra de divulgació científica.

En l’edició d’aquest any del premi, organitzat per la Universitat de Navarra amb la participació de l’Asociación Española de Cine e Imagen Científicos, hi participaven més de 100 obres de 24 països. Jaume Vilalta, director i presentador, va rebre el guardó a Pamplona, en un acte presidit per l’alcalde la ciutat, Enrique Maya.

“La vida privada de les bèsties” explica com treballa en Jaume Sañé, naturalista que col•labora habitualment amb TVC. Samantha Vall i Dani Vallvé són els autors del reportatge, la realització va ser de Betty Llobera i la direcció científica, d’Ignasi Arribas. I demà, “Quèquicom” el reemetrà, a partir de les 22.00.

El tiberi d’uns voltors, a través d’una càmera
En el reportatge, el naturalista Jaume Sañé ofereix unes imatges espectaculars del tiberi d'uns voltors. Gràcies a una càmera col•locada a l'interior d'un cérvol mort, es veuen aquestes aus necròfagues arrencant amb el seu poderós bec la carn de l'animal mort. "Quèquicom" explica també com es fa per fotografiar animals i la invenció del velcro, un dels lligams més clars entre natura i tecnologia.

Per poder aconseguir unes imatges des del punt de vista de l'animal, Jaume Sañé ha hagut d'estudiar la natura i inventar-se ginys de tota mena. És autor de la majoria de les imatges del programa "Bèsties" de TV3. Només casa seva ja és un ecoplató ple d'històries. Viu en una masia del segle XIII i allí a la primavera grava la puput quan torna de l'Àfrica i nia sota la teulada. Té gravat el naixement dels polls i "Quèquicom" té les imatges de com s'ho fa el Jaume per poder gravar dins del niu sense destorbar els animals. La caseta de la piscina l'ha transformat en un "bloc de pisos" on fan niu diferents espècies d'ocells. Hi fa forats per facilitar la vida de la fauna autòctona.

Sañé també ha recuperat l'antiga bassa de la masia. Allí hi viuen un gran nombre d'espècies aquàtiques que hi han arribat, algunes caminant, com la tortuga autòctona d'aigua, o bé enganxades a les potes dels ànecs, com els ous de l'espinós, un peix autòcton molt petit.

L'home ha aprofitat el que li dóna la natura per treure'n profit. Amb la simple observació de la ploma d'un ocell i d'una llavor que s'enganxa al pèl dels animals es va inventar el velcro. El presentador Jaume Vilalta explica la història de l'enginyer suís George de Mestral, que es va fer milionari amb el velcro, un invent que se li va acudir mentre treia les llavors que hi havia enganxades al pèl del seu gos.
www.tv3.cat/quequicom



.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix.

Reemissió el 12 de novembre de 2013

.
Categoria: Actualitat
Escrit per: Equip Editorial
El coure és un material que ha ajudat a canviar el món, juntament amb l’energia elèctrica. És un bon conductor de l’electricitat i això ha fet possible gairebé totes les tecnologies que determinen el nostre dia a dia.
El reporter Pere Renom s’enfila amb uns electricistes per substituir els cables de coure desprotegits per cable d’acer trenat i plastificat. Segueix el coure fins a la planta de recuperació i la foneria. Veu el procés metal•lúrgic, com es fon i com es lamina per obtenir-ne la matèria primera amb què es fabriquen les catenàries dels ferrocarrils. Descobreix també què és un superconductor, i que n’hi ha de basats en compostos de coure. I participa en un experiment per veure com la resistència d’un cable elèctric fabricat amb material superconductor desapareix quan es refreda amb nitrogen líquid.
El programa també tracta el paper del coure en els éssers vius. Bàsicament és un transmissor d’electrons en moltes reaccions bioquímiques, però en els crustacis fins i tot forma part de la seva sang.
Finalment, visita el MNAC per mostrar que el coure forma part de molts dels pigments verds i blaus de les pintures gòtiques. La seva anàlisi permet millorar les tècniques de restauració.

El coure, un bon conductor
El corrent elèctric és el trànsit d’electrons: i, com més electrons, més corrent. Depèn de com sigui cada material serà més o menys conductor dels electrons. El coure és un dels millors conductors que hi ha, i això s’explica per la seva estructura atòmica. Jaume Vilalta explica que els electrons d’un àtom estan organitzats per òrbites al voltant d’un nucli. En les òrbites més pròximes al nucli, els electrons se senten molt atrets pel nucli, hi estan molt lligats. Com més lluny estiguin els electrons del nucli, més dèbil serà aquest lligam. Per estar en equilibri, un àtom ha de tenir sempre el mateix nombre d’electrons en òrbita que de protons al nucli. L’àtom de coure té 29 electrons ordenats de la manera següent: 2 electrons a la primera òrbita, 8 a la segona, 18 a la tercera i 1 a l’última. Aquest electró perifèric està tan poc lligat que és fàcil que el coure “accepti” d’intercanviar electrons amb els àtoms veïns, sempre que la suma total dels seus electrons sigui 29 i es mantingui l’equilibri. L’estructura del coure metàl•lic facilita l’intercanvi d’electrons de l’última òrbita entre diferents àtoms. Podríem imaginar el coure com una malla ordenada d’àtoms envoltada d’una sopa d’electrons perifèrics que van saltant d’un a l’altre amb molta llibertat. En el moment que posem aquesta estructura en un circuit elèctric, el trànsit d’electrons serà molt fàcil: cada àtom de coure cedirà i acceptarà un electró a gran velocitat i el corrent elèctric passarà amb facilitat.

La llei d’Ohm
Vilalta compara el corrent elèctric amb el corrent d’aigua que surt d’un dipòsit que té a plató. Podríem dir que la quantitat d’aigua que passa en un moment determinat és el corrent. Es mesura en ampers. A mesura que el presentador va omplint la columna d’aigua, com més gran és la diferència entre el nivell del forat de sortida i el nivell màxim de l’aigua, amb més pressió surt el raig. En electricitat, d’aquesta diferència de nivell se’n diu “diferència de potencial”. La pressió de l’aigua seria la tensió elèctrica i es mesura en volts. La llei d’Ohm relaciona tots aquests paràmetres. Diu que el corrent (la intensitat) que passa per un circuit creix amb la tensió i disminueix amb la resistència. Intensitat = tensió / resistència
En conseqüència, si volem augmentar la intensitat hem d’augmentar la tensió o bé disminuir la resistència. A plató, Vilalta presenta un circuit elèctric format per una bateria de cotxe carregada a 14.4 volts i un cable que va del pol positiu al negatiu. Quan el circuit és obert, el corrent és de 0 ampers i no hi ha circulació. Quan el tanca amb una resistència, com una bombeta, veiem que aquesta s’encén, cosa que vol dir que s’estableix la circulació. Paradoxalment, quan diem “obre el llum”, el que en realitat fem és tancar el circuit, i quan diem “tanca el llum”, el que fem és obrir el circuit. Si volem augmentar la lluentor de la bombeta necessitarem més corrent, o sigui, més electrons passant pel filament, i per tant la bombeta ha de tenir menys resistència. En conseqüència, els aparells més potents han de tenir menys resistència. El corrent elèctric viatja del pol positiu al negatiu, però, en canvi, els electrons viatgen del pol positiu al negatiu perquè tenen càrrega elèctrica negativa.

Estrena el 5 de novembre de 2013

.
English Español